Sobirania o estatut?


Els catalans, que fins ara hem demostrat tenir el sentit patriòtic atrofiat degut a les moltes vicissituds històriques que ens ha tocat patir, –cal no oblidar que molts compatriotes nostres confessen, malgrat tot, sentir-se tan catalans com espanyols–, patim, com una conseqüència més de tot plegat, l’estigma de la desunió.

Efectivament, com si d’un malastruc es tractés, ni tan sols per a una cosa tant important i necessària per a nosaltres com és la independència del nostre país, sabem caminar junts. Tots sabem que la unió fa la força, que anant tots a la una podrem aconseguir la lluna si ens ho proposem, però no, les divergències sorgeixen una i altra vegada, des de fa molts anys, fins i tot entre grups afins.

Per una banda, l’aparició de Reagrupament, amb un plantejament transversal que només posa per condició voler la independència de Catalunya, sense cap més etiqueta ideològica, i per l’altra el moviment de consultes populars iniciat a Arenys de Munt, sembla com si la cosa de la independència anés prenent cos i s’anés desenvolupant en un sentit més ampli i unitari, malgrat algunes picabaralles que en aquests moments semblen sortosament superades

Un dels punts o conceptes d’aquesta confluència, ha estat el rebuig frontal de l’Estatut. Un Estatut grapejat i rebaixat ja des de Catalunya mateix, després a Madrid l’hi varen passar el ribot, i ara s’espera que el TC l’acabi d’esbudellar. En definitiva un Estatut que ja no recollirà cap de les nostres aspiracions com a poble. Un Estatut que no reflectirà la relació Catalunya-Espanya que nosaltres hauríem arribat a acceptar, sinó la que des de Madrid ens imposin. Un Estatut sense futur. Un Estatut que ens retornaran mort. En definitiva un Estatut que ja no volem.

Però, a casa nostra, aquells que se senten tan catalans com espanyols, o directament espanyols, i que malgrat això es diuen a si mateixos catalanistes, i manifesten voler el millor per Catalunya, no estan per la independència. Ells volen que Catalunya segueixi sent un província espanyola, i per a això el seu cavall de batalla és precisament la defensa a ultrança de l’Estatut d’Autonomia. És l’eina “legal” que els permet tenir-nos lligats a una Espanya que cada cop més desinhibidament ens mostra la seva cara més depredadora.

Aquest any 2010 hi ha eleccions al Parlament de Catalunya, i la pugna serà bàsicament entre i els primers, inequívocament a favor de la independència de Catalunya, els segons, també inequívocament, defensaran l’Estatut de manera enganyosa, argumentant que és el que en el seu moment va votar majoritàriament el poble de Catalunya, i advertint també sobre les “falses dreceres”.

Així doncs, a l’hora d’anar a votar caldrà que tothom sàpiga què és el que defensen els uns i els altres i el que això significa. Cal que tinguin molt clar que la marca “Estatut d’Autonomia”, significa més Espanya i per tant més espoli fiscal, més ingerència, menys aeroports, les mateixes estructures ferroviàries, més imposició del castellà i un llarg etc.

Per contra la marca “Sobirania” ens lliurarà d’entrada de la “solidaritat” econòmica a la que estem sotmesos “por derecho de conquista”. Això ens permetrà una millora substancial de l’assistència sanitària. Una millora de les pensions, millorar també la xarxa ferroviària, millorar les escoles i salvar la nostra llengua de l’ofec a la que està sotmesa. Controlar i regular la immigració. Significarà, en definitiva, que serem nosaltres i no uns forasters els qui decidirem el nostre futur.

August Bernat i Constantí.

Els Comentaris estan tancats