Villatoro: Un cop de porta


El tema no és l’Estatut, el text d’aquest Estatut. El tema tampoc no és el contingut o el calendari de la sentència del Tribunal Constitucional. El tema de fons és per què els catalans tenen autogovern i qui decideix quant autogovern tenen. I en aquest tema, el mateix dia que el Constitucional va admetre a tràmit els recursos d’inconstitucionalitat presentats per populars i socialistes diversos contra l’Estatut de Catalunya i va quedar clar que en sortiria un text retocat i reinterpretat, el mal ja era fet.

Per què els catalans tenen autogovern? La resposta catalanista seria que hi ha autogovern, autonomia, perquè Catalunya és una nació i per tant té uns drets, que neixen de la història, de la realitat social, de la voluntat col·lectiva. Catalunya té autonomia perquè té el dret de tenir-ne. La resposta espanyolista seria que Catalunya, com totes les altres comunitats autònomes, té autonomia perquè un dia la nació espanyola va decidir d’organitzar-se administrativament en autonomies, va fer una Constitució en què s’atorgava graciosament l’autonomia a totes les seves regions, perquè aquesta era una manera més eficaç d’administrar-se.

Qui decideix fins on pot arribar l’autogovern? Si els catalans tenen autogovern perquè hi tenen dret, són els catalans els qui han de decidir quant autogovern volen. Si els catalans tenen autogovern perquè l’estat els ho ha concedit a través de la Constitució, és l’estat –és el conjunt de la nació espanyola, en definitiva– que pot decidir quant autogovern vol delegar, de la mateixa manera que pot decidir, si un dia es lleva de mala lluna, de no delegar-ne gens.

En el procés estatutari hem fet veure que trobàvem un camí del mig. Meitat un dret, meitat una concessió. No decidien ni els uns tots sols ni els altres tots sols, sinó que hi havia un pacte: aprovaven el Parlament de Catalunya i les Corts espanyoles i hi havia un referèndum. Si fos només una concessió graciosa de la Constitució espanyola, per què carai caldria fer un referèndum? Si fos l’exercici estricte del dret dels catalans a decidir el propi futur, per què carai fer-ne una llei orgànica del parlament espanyol? Tot plegat era l’escenografia d’un pacte. I la litúrgia d’un pacte. I els pactes, ja se sap, es poden renegociar, són sempre provisionals i revisables.

Però quan el Constitucional gosa canviar un text que han aprovat els catalans –digui què digui aquest text, agradi més o menys– no tan sols nega que els catalans tenen el dret de decidir tots sols el seu futur, sinó que fins i tot nega la possibilitat de decidir-lo a mitges, de pactar-lo. Quan un tribunal, en nom de la Constitució, modifica allò que ha aprovat la gent amb el seu vot, diu que l’autogovern és una concessió constitucional i que els seus límits es poden imposar unilateralment. Un cop de porta als morros. Una manera de dir: podeu arribar fins aquí i ni un centímetre més enllà. Una manera de liquidar el camí del mig. I obligar a buscar algun altre camí.

Vicenç Villatoro, a El Temps

Els Comentaris estan tancats