Arxiu maig, 2010

La prova de la burca

Permetin-me un exemple estrictament pràctic. Hi ha països del món on circulen per l’esquerra. Aquí circulem per la dreta. No s’hi val que una part dels nostres ciutadans, perquè provenen de països on es circula per l’esquerra, reivindiquin com a costum propi continuant-hi circulant aquí. Seria el caos.

Vicenç Villatoro, a Singular Digital

23 Comentaris

Laporta: els polítics catalans s’han convertit en uns vassalls de l’estat espanyol

Laporta, entrevistat al diari basc Deia

1 Comentari

El ‘sector negocis’ crea problemes a Artur Mas

El sector dels negocis, del que Macià Alavedra i Lluís Prenafeta n’han estat màxims exponents durant anys i panys, ha jugat una mala passada al candidat de CiU a la Generalitat. Amb totes les enquestes a favor, el líder nacionalista s’ha vist implicat, de forma indirecta, en la trama Pretòria. Alavedra i Prenafeta, a qui es va voler presentar com uns ex dirigents desvinculats de la primera línea política i centrats només en els seus assumptes, tenien encara una interlocució directa i habitual amb Artur Mas, Felip Puig o David Madí tal i com es desprèn de les converses telefòniques gravades per la Guàrdia Civil per ordre del jutge instructor Baltasar Garzón. En el caòtic sumari també queda clar que Mas coneixia alguns dels negocis d’Alavedra i Prenafeta i que fins i tot els va donar algun cop de mà. A canvi, aquests organitzaven trobades amb empresaris a Artur Mas i al gerent de CDC, Germà Gordó.

En plena tempesta pel cas Palau i el suposat cobrament de comissions de CDC per la concessió d’obra pública que va denunciar El Periódico, la Pretòria es converteix en un nou contratemps per Mas que, segur com estava que ni ell ni els seus en sortien més esquitxats del necessari, demanava el dia abans de publicar-se el sumari que, amb l’assumpte del Palau, el Parlament investigués també la trama urbanística. CiU té a favor que el PSC no jugarà fort el tema. Caldrà veure si ERC i ICV són capaços d’aprofitar-ho per invertir la tendència i demostrar el que per ara diuen amb la boca petita, que no tots els polítics són iguals.


3 Comentaris

Un tinent coronel votaria ’sí’ a la consulta de Sabadell sobre la independència

El tinent coronel exposa alguns motius de greuge: ‘Ens fem un fart de pagar impostos que van a parar a Espanya, i el mínim que podem demanar és que ens tractin bé i que ens respectin. I que respectin la llengua, el català, la nostra llengua materna‘. Per això entén que l’independentisme hagi anat en augment aquests últims anys. ‘Aquest independentisme és perquè els catalans estem molt enfadats amb Espanya, pel maltractament que hi ha’. I explica per què pensa que hi ha aquest maltractament: ‘Aquesta gent d’Espanya, de Salamanca, Burgos, Sòria, Segòvia, Àvila, aquests centralistes són encara en el segle XIX. I algú fins i tot és a l’època dels reis catòlics’.

També opina sobre la situació política que viu el país, i es mostra decebut amb els socialistes catalans. ‘És un socialisme català lleig. El socialisme català actual hauria de donar una mica de fe del catalanisme, però ara estan amb aquesta cosa de fora. I això no agrada’. Vila Aliana és partidari que CiU i ERC uneixin forces, i veu amb simpatia la possibilitat que Joan Carretero i Joan Laporta tinguin protagonisme en la política catalana.

6 Comentaris

Francesc-Marc Álvaro: “Una part important de la societat catalana ha decidit desconnectar mentalment i irreversible d’Espanya”

Partint de la base d’aquests percentatges, l’autor de l’article ha destacat que “s’escurça la distància (només quatre punts) entre els partidaris i els contraris” a la creació d’un Estat català, “perquè els primers creixen i els segons disminueixen“, i ha afirmat que malgrat “l’alta xifra d’indecisos i potencials abstencionistes” aquestes dades “no s’han de menysprear” perquè assenyalen que una part important de la societat catalana “ha decidit (intueixo que de forma irreversible) desconnectar mentalment d’Espanya, sobretot a partir d’arguments racionals“.

Álvaro ha indicat que aquesta desconnexió “tranquil·la, sorgida de la centralitat social” és un factor “nou” en la història, “molt més ampli i transversal que el pes electoral d’ERC“-

5 Comentaris

Els vells catalanistes no moren mai

Perdonin la indecència de citar-me, però fa uns mesos vaig gosar publicar en aquest digital un article que es deia “La fórmula: d’Agustí Bassols a Heribert Barrera”, on sostenia: “Aquesta és la fórmula. Aquesta és la transversalitat que necessitem. Sobiranistes de Convergència i Unió, independentistes d´Esquerra Republicana, amics de Reagrupament i d´El Matí, companys de les CUP, de Catalunya Acció i de totes les agrupacions i partits independentistes, no estem d’acord tots en què la independència és justa i necessària? No posem cada u de nosaltres el nostre país per damunt de qualsevol altra consideració? No és la llibertat el bé prioritari de tots? Doncs deixem-nos endur avall per la il•lusió que els nostres vells tan joves tenen encara en el nostre país! Que ens arrossegui el corrent de la seva esperança! Jo no penso posar cap resistència”

Ho recordava dilluns a Òmnium davant dels Honorables Barrera i Bassols, a qui acompanyaven els doctors Broggi i Domènec i l’exalcalde socialista de Badalona, Joan Blanch, que ha eixamplat la fórmula de manera sorprenent i magnífica fins a posicions que mai ens hauríem imaginat. La seva proposta: una conferència nacional del sobiranisme, unitària, on s’agrupessin partits, associacions i entitats amb l’objectiu d’impulsar una única llista independentista. Semblava tot tan complicat i en canvi era tan senzill. Ah!, estimats lectors, quina lliçó, quina bellíssima lliçó! Un acaba gairebé alegrant-se d’haver viscut aquests anys de renúncies i cadenes només per haver pogut tenir la sort d’escoltar els últims udols d’aquests vells catalanistes. Quin contrast tan enlluernador entre la por d’uns i la seva jove audàcia; la impotència d’altres i la seva tossuda voluntat d’ésser costi el que costi -fins el final-; el pactisme tàctic de tants i la seva feréstega intransigència. Ah, amics meus!, em pregunteu per què sóc independentista, de debò m’ho pregunteu?, doncs perquè escoltant-los a ells tots els que estàvem allà sentíem com no podem ser res si no som part d’aquesta terra lliure.
Sempre he dit que jo no sóc catalanista perquè visqui en un país d’un clima benigne i un paisatge ondulant i suau encerclat entre muntanyes i mars on s’hi menja molt bé. Jo sóc catalanista perquè aquí viuen uns homes que m’interpel•len, que em criden a seguir-los, que m’exigeixen fidelitat a una tradició, a una llengua i a un país. Molt bé, ara eliminem-los per un moment, com si mai no haguessin existit. Què ens queda? Què seríem? Qui es reconeixeria en una Catalunya sense ells, sense la seva exigència, sense el seu compromís, sense el seu coneixement? Qui voldria viure en un desert així? Aviat ja no serem capaços d’entendre res si no ens adonem que en aquest país han viscut uns homes que han fet tot el que han fet senzillament perquè els ha mogut només el seu patriotisme i que sense això la seva vida no té sentit. Ara bé, no tindrien sentit ells, però tampoc tindríem sentit nosaltres.
No, amics meus, no, els vells catalanistes no moren mai, no poden morir mai, perquè senzillament encara necessitem la seva esperança, la seva il•lusió i la seva joventut. Una pàtria malferida no serà mai una pàtria perduda, va escriure, a l’exili, Amadeu Hurtado. No ho era aleshores i no ho és avui, malgrat tot, per aquests vells catalanistes de vuitanta, noranta i cent dos anys!. Quina lliçó.

Barrera, Bassols, Blanch, Broggi i Domènec. Vénen d´ERC, del PSC, de CiU, han estat adversaris, sovint acarnissats, han combatut en bàndols diferents, uns són independentistes des de sempre, altres han arribat fa poc, tant se val, conscients del moment històric d’urgència nacional que vivim, ara jutgen necessari donar un pas endavant i proposar al poble que es presenti una llista única independentista. Els mou només una passió: la llibertat de Catalunya. Si ells, vells catalanistes honorables, després de tantes batalles, han estat capaços d’unir-se per aquesta sola idea, com podrem mai explicar als nostres fills que nosaltres no ho hem aconseguit?

1 Comentari

“La independència ja ha començat”

Moisès Broggi, Heribert Barrera, Agustí Bassols, Oriol Domènech i Joan Blanch presenten el Manifest a favor d’una conferència nacional del sobiranisme.

“No som conscients del moment històric que estem vivint, la independència ja ha començat”, va dir Víctor Alexandre en la presentació del Manifest a favor d’una conferència nacional del sobiranisme, que va tenir lloc el dia 17 de maig a la seu barcelonina d’Òmnium Cultural. A la mesa s’arrengleraven els cinc promotors del text: Moisès Broggi, Heribert Barrera, Agustí Bassols, Oriol Domènech i Joan Blanch.

Més enllà d’aquest nucli inicial, una setantena de personalitats de tots els àmbits i totes les tendències de la societat catalana han signat el text: Antoni M. Badia i Margarit, Joan Solà, Joan Pere Viladecans, Oriol Bohigas, Montserrat Carulla, Amèlia Trueta, Raimon Panikkar, Xavier Rubert de Ventós, Antoni Ros Marbà, Jordi Porta, Josep M. Ainaud de Lasarte, Agustí Montal, Josep Espar Ticó, Jacint Ros Hombrabella… El mateix dia 17 s’hi va afegir el darrer Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, Jaume Cabré.

A l’acte, que va omplir la sala a vessar, van assistir firmants com Joel Joan, Josepmiquel Servià, Josep Maria Murià, Miquel Strubell, Francesc Vicens, Miquel Calçada, Ramon Carner, Carme-Laura Gil, Enric Canela o Josep Fornas. Antoni M. Badia i Margarit i Patrícia Gabancho van ser presents a la conferència de premsa que es va celebrar al Centre Internacional de Premsa a la 1 del migdia.

El cirurgià Moisès Broggi, que l’endemà complia 102 anys, va iniciar els parlaments amb un recorregut per la història catalana del darrer segle, que ell ha viscut en primera persona. Durant tots aquests anys, va dir, els catalans han pagat amb sang i diners el fet de pertànyer a Espanya. Madrid va carregar la factura de la pèrdua de les colònies als industrials i als comerciants catalans i el 1899 hi va haver protestes massives per aquests fets amb el tancament de caixes, que van reprimir amb l’exèrcit. Després es va aconseguir formar la Solidaritat Catalana, un acte unitari que va impressionar molt a Madrid i va obligar a autoritzar la Mancomunitat, que va donar un impuls al país com no l’havia viscut des de la pèrdua de l’Estat. “La Solidaritat Catalana és el que hauríem de recuperar avui”, va dir Broggi. El dictador Primo de Rivera va tallar de cop aquella experiència, i després va venir Franco per destruir-ho tot. “Ara continua una mica de franquisme. Aquesta gent no ens poden veure però ens necessiten, i tenen la força: heus aquí el problema”, va concloure.

Heribert Barrera va explicar, per la seva part, l’origen del Manifest, que van gestar ell mateix, Oriol Domènech i el doctor Broggi en una conversa d’amics a casa d’aquest darrer. En van parlar amb Agustí Bassols i Joan Blanch i tots cinc el van redactar. El que va ser president del Parlament va destacar que l’objectiu és la unitat perquè Catalunya no té cap altre camí per sobreviure.

Barrera, que va néixer el 1917, es va remuntar als seus records de la monarquia d’Alfons XIII: “Al principi de la República semblava que Catalunya podia trobar un encaix a Espanya, a l’inici de la guerra civil va passar el mateix, i quan va morir Franco de nou va semblar que hi podia haver una entesa, però quan es discutia la Constitució va quedar clar que només acceptaven una Catalunya sotmesa i el 23 F va aturar tota esperança”. “Hores d’ara, els que tenien alguna il·lusió en la via autonomista l’han d’haver dissipat: en trenta anys no hem fet altra cosa que recular”, va dir. El polític republicà va fer una crida per aconseguir la unitat que porti la independència. “Posem-hi tots el cor per una Catalunya lliure”, va cloure.

L’ex diputat Agustí Bassols, nascut el 1924, va ironitzar que ell era “el més jovenet” dels presents a la taula i va assegurar que el moviment que s’inicia amb el Manifest només té una raó de ser, “que la veu de l’independentisme se senti al Parlament de Catalunya, i la millor manera és fer una conferència nacional per la sobirania”. “No es tracta de fomentar els que ja hi ha ara, sinó d’uns nous diputats que siguin elegits expressament per a aconseguir la independència”, va declarar.

El doctor Oriol Domènech, que aquest mes compleix 87 anys, va assegurar per la seva part que els promotors del Manifest són persones a les quals no els mou, per raons d’òbvies d’edat, les ambicions polítiques i personals. “Amb cent anys de catalanisme a l’esquena ens podem permetre donar algun petit consell”, va dir: “posar Catalunya per davant de qualsevol partit polític”.

Domènech va citar Tàcit, que va escriure al segle I que la marca de l’esclau és parlar la llengua del senyor. “Nosaltres portem aquesta marca, estem morts de por, l’autoodi és una patologia de psicoanalista que domina els catalans”. En opinió del cirurgià, si hi ha diverses candidatures l’independentisme no arribarà al 3% i no entrarà al parlament, “però si fem les coses bé Catalunya serà lliure”. “Què hi podem perdre? els únics que hi perdran són els polítics escarxofats en una butaca que els ha regalat el partit”, va dir. Domènech va ironitzar sobre els que defensen el federalisme, com a excusa perquè continuï tot igual, i sobre “les deu eminències que han convertit l’Estatut en un Frankenstein”. “Cal que sant Jordi mati el drac i ens traguem la marca de l’esclau”, va cloure.

Joan Blanch, nascut el 1937, va completar les intervencions dels promotors del Manifest. Va explicar els seus orígens humils a Badalona, com a “fill de la Chelito, una gallega, i el Cisco, un noi català”. “Sense aquesta història no s’entén per què he signat ara aquest manifest”, va dir, tot evocant la seva lluita antifranquista, set anys d’exili, la seva participació en la fundació del PSC, els seus setze anys com a alcalde de Badalona, l’esperit olímpic i el seu treball colze a colze amb Pasqual Maragall… Aquí va ser quan va haver d’anar a Madrid “i vaig topar amb l’Estat”. Va acusar Espanya d’haver dilapidat les grans quantitats de diners que li han arribat de la Unió Europea.

“L’Estat espanyol no té racionalitat, continua sent un estat imperial, tot i que ara ja només li queda una colònia: Catalunya”, va assegurar. “Vivim en una societat que gairebé no és democràtica i Catalunya s’està morint, a Badalona la petita empresa, comerç, botigues… tot està tancant. Tenim 30.000 parats a la ciutat, us adoneu què vol dir això!?, i tot Catalunya està igual”, va reblar. “Espanya és un Estat fallit, no sap què ha de fer, i nosaltres ens n’hem de desemparar”.

Blanch va dir que la primera preocupació per construir la independència han de ser les masses castellanes que viuen a Catalunya i els que han vingut després: “el destí del país va lligat al d’aquestes persones i ells l’han de sentir com una cosa seva. Han de ser nostres i no una arma que aprofitin els enemics de Catalunya”.

L’escriptor Jordi Coca va prendre en acabat la paraula com a signant del Manifest. Va evocar la seva pertinència a Iniciativa per Catalunya i va dir que el moviment per la llibertat ha de ser transversal i ha de ser unitari per aconseguir la victòria. Coca va parlar de “deriva de la democràcia”, l’única solució de la qual és la independència, i va evocar els Països Catalans com a la nació completa. L’escriptor va rememorar la darrera conversa que va mantenir amb Josep Palau i Fabre, quan aquest tenia ja 91 anys, poc abans de morir, en la qual li va dir que no hi ha cap batalla que sigui inútil. “Per tant, fem-la!”.

Joan Solà va intervenir també com a signant i va assegurar que d’aquí a cinquanta anys algú destacarà aquest i altres actes. “Això no s’havia fet mai!”, va assegurar. el filòleg va destacar que “ara la paraula independència ja no està maleïda”, i es va posar com a exemple: “Avui n’hem parlat a casa amb la dona i la filla. Els he dit que venia a un acte a favor de la independència i s’ho han pres com una cosa natural. No ho havíem fet mai!”.

Solà va dir que només la batalla que s’està mantenint ja és una conquesta, i va ironitzar sobre l’actitud de l’expresident Jordi Pujol, “que ha tornat a treure aquella historieta que es va inventar ell mateix: “la independència ara no toca”. Fa trenta anys d’aquesta comèdia que en diem democràcia i encara no toca? Quan tocarà? Quan no siguem ningú?”

El filòsof Josep Maria Terricabras va tancar amb la seva intervenció les participacions de signants dient que la història ha demostrat que la dependència ens perjudica: en diners, en llengua, en cultura… Va blasmar els que ara parlen de federalisme, “que només serveix com autoengany”. “És hora d’abandonar la minoria d’edat política: la conferència que proposem és imprescindible. Cal que s’uneixin tots els grups i hem de tenir lucidesa, generositat i coratge. Cal crear un tsunami que engresqui els catalans”, va explicar.

Terricabras va refusar els excessos de prudència i les visions de dificultat en l’empresa que havia manifestat algun ponent. “Si ens unim traurem molts diputats”, va assegurar: “Cal convocar immediatament la conferència sobiranista. Hem d’estat a l’altura de la història!”.

  • Gràcies Eugeni!

220 Comentaris

Més independentistes que mai

El suport a la independència de Catalunya entre els ciutadans de la CAC ha arribat al nivell més alt des de la fi del franquisme. Segons un sondeig de La Vanguardia, el 37% dels enquestats són favorables a la independència, mentre que un 41% hi està en contra. Aquests quatre punts de diferència són una distància molt curta si es té en compte que al novembre de 2008 la distància era de 14 punts, i l’octubre de 2009, d’11. Cal destacar que és entre els votants del PSC que les ànsies d’independència han pujat més els darrers mesos. Entre els electors socialistes, la quota de suport a la independència ha passat del 22% al 35% en pocs mesos.

479 Comentaris

Quimeres i esperances

A finals dels anys setanta del segle passat els catalans vam ser enganyats per la vaga promesa -més aviat per un sobreentès que ens va convenir donar per fet- d’una via democràtica constitucional que ens havia de permetre arribar a la nostra plenitud nacional. Trenta anys després, sabem amb tota evidència empírica que l’autonomisme no duu on havíem volgut creure que portava, i ningú amb dos dits de front -i quatre lliçons d’història- pot seguir confiant en una Espanya federal o plurinacional. La quimera, ara ho sabem del cert, era el federalisme.

Salvador Cardús, a l’Avui

183 Comentaris

No hi ha sortida espanyola a la crisi econòmica

Espanya, sense les exportacions i els impostos de Catalunya, és com Grècia, i davant la crisi grega Europa ha obligat el Govern espanyol ha retallar el seu pressupost en 15.000 milions d’euros. Sense constituir-se com Estat de la Unió Europea Catalunya no sortirà de la crisi. Ens trobem en una crisi estructural, que deriva de la incapacitat espanyola d’integrar-se a la Unió monetària. Per aquesta raó la crisi econòmica és la raó més poderosa per a separar-nos d’Espanya.

El Regne d’Espanya, l’any 2007, tenia un superàvit de 12.098 milions d’euros mentre que l’any passat va demanar prestats 99.845 milions. En només dos exercicis els seus ingressos han caigut 59.000 milions, mentre les despeses s’han disparat 53.000 milions. En els primers anys de l’euro el creixement espanyol s’ha basat en un endeutament extraordinari, sense invertir en l’economia productiva. Ara es troba amb 4 milions d’aturats, amb una baixa competitivitat en un mercat mundial obert i amb unes estructures administratives, polítiques i socials obsoletes.

Josep Pinyol, a Tribuna.

32 Comentaris