Arxiu maig, 2010

“L’ideal seria una Solidaritat Catalana independentista”

Amb convicció i ganes de despertar consciències, el filòsof Josep Maria Terricabras conclou que l’autonomisme és en via morta i que és l’hora d’acordar un full de ruta sobiranista. Advoca per una nova Solidaritat Catalana com a plataforma electoral unitària o per un acord previ de mínims.

361 Comentaris

“La independència arribarà abans que la sentència”

Ramon Carner és el pare del Cercle Català de Negocis, patronal independent i independentista que va camí del miler de membres. Són comerciants i petits i mitjans empresaris que tenen un objectiu clar: l’Estat propi perquè l’economia catalana i el seu teixit productiu guanyin competitivitat a nivell global.

Quatre anys amb l’Estatut sobre la taula, mandats esgotats, membres reprovats… ¿Hem de demanar la renovació del Tribunal Constitucional (TC)?
No. Els polítics del nostre país s’equivoquen quan pretenen influir en la justícia d’un altre país. Ens han tingut enganyats molt de temps, perquè ens deien que políticament podíem encaixar amb Espanya. Potser en una altra època, però és evident que jurídicament mai no hi hem encaixat. I la prova és el TC.

Està actuant contra Catalunya?
Jo crec que fa molt ben fet! El TC ha de vetllar per la Constitució espanyola i, evidentment, si jo fos del TC faria el mateix. Ja m’agradaria a mi tenir un tribunal com aquest que vetllés per la Constitució del meu país.

Però hi ha articles clavats als d’altres Estatuts, com l’andalús, que estan recorreguts. No creu que hem de defensar la seva constitucionalitat?
No. Nosaltres som una nació històrica i hem tingut legislació molt abans que Espanya. Som un país que sempre hem estat lliures i ara, per circumstàncies històriques, estem dins d’Espanya, però no hi encaixem de cap de les maneres. El TC vetlla per la no ingerència d’altres postulats que vulguin llimar la Constitució espanyola, ¿què hi hem d’anar a fer, demanar que canviïn els membres o dir-los el que han de fer? Això és absurd!

I com ens hem de defensar?
El primer pas és dir les coses clares: Catalunya no encaixa a Espanya ni políticament ni socialment ni culturalment ni jurídicament. I el proper pas és fer de Catalunya un nou Estat d’Europa.

Abans de la sentència?
Nosaltres entenem que, al pas que va el TC, la independència arribarà abans que la sentència.

Com?
És molt senzill. En el moment que hi hagi una majoria social que voti partits que volen la independència de Catalunya, aquests s’han d’unir per proclamar la declaració unilateral d’independència en el Parlament. A partir d’aquí comença la negociació amb Europa i amb Espanya del nou Estat català dins el món. Un cop el tinguem, ja veurem com el governem.

I com convencem els europeus i els espanyols?
Hem de guanyar-nos els alemanys. Ells necessiten un Estat econòmicament fort al sud d’Europa, que no n’hi ha cap, i Catalunya ha de fer aquest paper. Hem de convèncer Alemanya perquè allargui els fons socials europeus deu anys més a Espanya. Així tothom hi sortirà guanyant: Catalunya serà independent, Espanya tindrà els diners que no li aportarà Catalunya i Europa tindrà un Estat fort al sud.

Creu que la majoria social que es necessita podria sorgir en les eleccions de la tardor?
Des del Cercle Català de Negocis estem parlant amb tots els partits perquè incloguin al seu programa electoral que si hi ha majoria nacionalista, s’uniran per proclamar la independència. Ens falta reunir-nos amb Iniciativa, però en Mas s’ho està pensant, en Puigcercós s’ho està pensant i en Carretero ja ens ha dit que ho farà.

I no s’ha de fer un referèndum?
Un cop els diputats hagin proclamat la independència, s’ha de fer la Constitució i, quan estigui tot preparat, s’ha de fer un referèndum per aprovar-ho. No es pot fer primer perquè com a comunitat autònoma d’Espanya no és possible, no ens deixaran, i no tenim la força mediàtica per fer-ho. Farem el referèndum per validar que el poble català vol un Estat propi i aprovar la nostra Constitució. Ara fer un referèndum seria un suïcidi.

I com valora les consultes?
Són molt importants perquè són una eina per fer despertar la gent. Molts catalans havien tirat la tovallola i estaven desanimats perquè veien que la classe política havia anul·lat els moviments independentistes. Però ara, des d’Arenys, s’ha aconseguit reanimar la gent, que surti de casa i que s’expressi.

Com a empresari, creu que el poder econòmic donarà suport a la declaració d’independència que proposa?
El pes de Catalunya en el món ha baixat, l’economia catalana està molt tocada i ens està arrossegant la mala política econòmica d’Espanya. Estar dins d’Espanya és una pèrdua per a tots els empresaris.

Per què?
En un món global, en el qual hem de competir amb empreses franceses amb l’Estat francès al darrere, amb empreses alemanyes amb l’Estat alemany al darrere, amb empreses italianes amb l’Estat italià al darrere, les empreses catalanes, si no tenim també un Estat al darrere, no serem competitives. El món global és el món dels comerciants catalans des de sempre.

Però hi ha empresaris que tenen por de perdre el mercat espanyol.
Abans n’hi havia molts; ara quasi ningú, ja. Els catalans sempre hem volgut fer negocis, i als segles XIX i XX vam encaixar amb Espanya perquè Espanya era negoci. Però ara amb l’encaix hi perdem, i cada vegada hi ha més empresaris que ho veuen. La qüestió econòmica és la clau de la independència i del ressorgiment nacional, perquè el que ens uneix als catalans és la butxaca!

169 Comentaris

Independentisme: ebullició i divisió

A uns mesos de les eleccions nacionals, cal que observem amb atenció què faran les forces que han representat l’status quo: el PSC, si surt derrotat als comicis nacionals, municipals i estatals, seguirà amb la rèmora del PSOE? CiU podrà aguantar la indefinció nacional que ha estat la base del seu èxit? I ERC, que va intentar nacionalitzar el socialisme català, trobarà l’estratègia nacional adequada? Ens agradarà o no als independentistes, però les tres forces esmentades són la majoria social del país, almenys fins al moment, i si es vol assolir la independència, caldrà que els seus militants i votants hi participin.

És el moment que tots els independentistes reflexionem: estem escalivats, cansats i fastiguejats de la no-estratègia nacional dels partits més representatius que estan al Parlament, però els podem destruir? Aquesta és una pregunta que el nostre col·lectiu encara no s’ha contestat. Un canvi de cicle polític no és poca cosa, i no es pot fer sobre el buit, s’ha de fer amb la coincidència, la complicitat, i una estratègia comuna i possible que porti a l’independentisme a ser la voluntat majoritària del poble català.

1 Comentari

Laporta: el seu equip d’assessors ja treballa el seu programa electoral

Es manté l’alta quantitat de peticions d’assistència a diversos actes arreu del país, la majoria convocats expressament; no actes relacionats amb el Barça, que lògicament no els gestiona aquest equip d’assessors, sinó de marcat signe independentista. En aquest sentit, asseguren que força peticions són ja “per al setembre i l’octubre”, amb la qual cosa –si no hi ha sorpreses de calendari– estaríem parlant de futurs mítings de campanya.


Hi ha fins i tot un ressò internacional al marge del càrrec que ocupa actualment. La televisió francesa M6 emetrà pròximament –“en horari de prime time”, afegeixen des de l’entorn de Laporta– un reportatge sobre l’independentisme català centrat en la figura de l’hipotètic candidat –inclou una entrevista–, enregistrat durant l’onada de consultes del 25 d’abril. La mateixa línia que ha seguit la televisió pública alemanya d’àmbit mundial Deutsche Welle en un altre reportatge sobre Laporta de futura emissió.

322 Comentaris

Fractura irreparable

Per què l’Estat ni evita el xoc de trens ni sembla preocupar-se’n? Només se m’acuden dues possibilitats teòriques. Un, que no s’ho creguin. És a dir, que s’hagin cregut la seva pròpia propaganda i pensin que el malestar català és una efervescència conjuntural, sense transcendència, o com a molt la gesticulació d’una classe política sense suport popular. Per tant, no hi haurà xoc de trens, perquè el tren català s’aturarà sempre abans del xoc. Una lectura atenta dels resultats de les consultes locals impedeix aquesta visió despreocupada. No estem davant d’una efervescència fictícia provocada per la classe política, sinó tot el contrari. Altra cosa és que trobi forma.

2 Comentaris

Les entitats socials, al límit

El Banc dels Aliments supera els 100.000 usuaris. L’atur dispara les necessitat entre les famílies amb fills. Les ONG reclamen inversions en serveis socials.

El Banc dels Aliments ha superat els 100.000 usuaris al mes a Barcelona; l’Associació Cívica la Nau distribueix productes de primera necessitat no alimentaris -sobretot productes de neteja- a 4.000 famílies al mes i ha eixamplat l’àrea d’acció a fora de l’àrea metropolitana, i la Creu Roja ha distribuït des de principis d’any 7.120 lots alimentaris, higiènics i de productes bàsics per al nadó entre les famílies que més acusen els efectes de la crisi. Els balanços de les entitats socials evidencien com augmenten les llars amb dificultats per arribar a finals de mes i els seus responsables coincideixen que mai s’havien trobat amb tantes peticions d’ajuda.

Algunes reconeixen, fins i tot, que hi ha moments que es troben “a punt del col·lapse”. “La resposta, és a dir, les donacions d’empreses, en el nostre cas és molt bona, però la demanda sempre la supera”, resumeix un dels responsables del Banc dels Aliments, Miquel Pongiluppi.

29 Comentaris

El CCN presenta el Pla Estratègic de la Catalunya Estat

Catalunya ha de ser seu de multinacionals a Europa, ha de ser la porta logística d’Àsia a l’oest del continent a partir del port i l’aeroport, ha de convertir-se en centre mundial de producció de petits productes de valor afegit, perquè fabrica de tot, i, com a líder del sector turístic, ha de desenvolupar-hi valor afegit cultural i històric.

El Cercle Català de Negocis va exposar aquestes propostes el dia 4 de maig passat a l’Institut Químic de Sarrià (IQS) dins el seu nou Pla Estratègic de la Catalunya Estat. En paraules de Joan Canadell, secretari general de l’entitat, la independència caurà com una fruita madura en els pròxims anys “i hem d’estar preparats per quan arribi”. Ara, aquestes propostes i qualssevol altres estan coartades per la política que Madrid dissenya per a Catalunya, “que avorta de manera sistemàtica totes les iniciatives de desenvolupament”. “Si tinguéssim estat seríem, amb les xifres actuals, el quart país més ric de la Unió Europea”, va afirmar.

L’acte, promogut per Reagrupament-Sarrià i presentat Enric Julià, director de l’IQS, va aplegar la plana major del CCN, que es va presentar com un grup d’empresaris que està creant de manera desacomplexada un lobby per treballar per la independència de Catalunya.

Ramon Carner, president del Cercle, va cloure els parlaments amb una intervenció marcadament política en la qual va denunciar “la generació de polítics ni ni, que ni se’n surt amb l’autonomia ni sap on han de dur el país”. Carner va destacar que estem vivint la darrera fase que marca la tipologia habitual dels processos independentistes. La primera, segons les seues paraules, la promouen els polítics; la segona és quan s’hi integra la societat civil, que a Catalunya ha esclatat amb els referèndums independentistes. Per fi, la tercera i definitiva és quan els empresaris i el poder econòmic s’hi integren, una fase que ells s’han proposat de liderar.

Durant l’acte es va parlar diverses vegades de “la dissort col·lectiva” que ha colpit Catalunya al llarg de la seua història. En paraules del president del CCN, en el darrer segle, a part de totes les dictadures, hi ha hagut dues causes que han impedit que es pogués constituir un Estat. En primer lloc, “per als nostres besavis Espanya era un negoci: al país veí no hi havia res i podien vendre els productes que fabricaven. Però avui el mercat és el món i Espanya ja no és negoci”. La segona causa és la ineptitud dels polítics, “que han volgut gestionar una Catalunya petita amb tècniques obsoletes de peix al cove, pluja fina, renegociacions i la gestió per la gestió, que no han dut a res”. “Llàstima que els avis decidissin fer de Catalunya el motor d’Espanya en lloc del motor de Catalunya”, va dir. “Si el 1882 Valentí Almirall va crear el Centre Català per buscar l’encaix de Catalunya amb Espanya, el 2009 va sorgir el CCN per desencaixar-l’en”.

En l’acte va intervenir també Jaume Vallcorba, que va explicar com el dèficit fiscal de Catalunya ha anat creixent des dels 500 milions del 1992 fins als 22.000 milions actuals, “un espoli que situa Catalunya en primer lloc del món occidental, amb un 10,2 % del PIB, quan el màxim permès a Alemanya és el 4 %, als Estats units el 2,5 % i a Canadà i Austràlia, el 2%”. Això “quan a Catalunya hi ha 1.200.000 persones per sota del llindar de la pobresa, una quantitat superior a la població d’Extremadura, on el 24 % de la població són funcionaris”.

Els oradors van anar desgranant les xifres de la depredació endèmica a què està sotmesa Catalunya i van denunciar “el pla” del govern espanyol per ensorrar la puixant economia de l’art mediterrani ibèric, que constitueix l’onzena regió econòmica del món, per potenciar el Gran Madrid, que se situa per sota del lloc quarantè. Això es veu clarament en el que Canadell va definir com “l’espoli de l’espoli”: “de les obres pressupostades anualment, a Catalunya se n’executa només un 70%, i a Madrid un 111%”.

El quart ponent del Cercle, Albert Codinas, va manifestar que “Catalunya viu a Matrix, enganyada i en un lloc fosc, perquè aquestes dades són oficials i públiques, i tothom les té al davant però ningú les vol comentar”.

5 Comentaris

Rcat a la Fira de Sarrià





Fira de Sarrià

No hi ha Comentaris

Guillem López Casasnovas: «Espanya no ens posa gens fàcil recuperar-nos econòmicament»

Guillem López Casasnovas (Ciutadella de Menorca, 1955) és catedràtic d’Economia de la Pompeu Fabra, conseller del Banc d’Espanya, i nom imprescindible en qualsevol estudi sobre sanitat, finançament i balances fiscals, signa un estudi titulat “Radiografia econòmica i social del país: renda monetària i renda real“.

Guillem López Casasnovas

En aquest estudi difós pel Cercle d’Estudis Sobiranistes, afirma que Catalunya pot tornar a comptar en l’escenari de l’economia internacional, tot i reconèxier que “l’actual situació al si de l’estat espanyol no ens ho posi gens fàcil”.

No hi ha Comentaris

Allò que el periodisme no sap de Reagrupament (o sí)

El Sr. Laporta sempre ha dit que, en cas d’oferir-se a la política, no li serveix l’actual oferta electoral. Vol fer-ho en un partit nou.Reagrupament,per la seva banda, sempre ha dit que no és un partit com a tal, sinó una associació política.

Una associació sorgida entre milers de persones que no estan d’acord amb l’actual oferta electoral. El seu objectiu fundacional és procurar una nova candidatura electoral.

Per això hi ha sintonia entre el Sr. Laporta i Reagrupament. Per això hi ha complicitat política entre tothom que ha participat (organitzant i votant sí) en la Consulta, com per exemple el Sr. Carles Mora i Reagrupament.

Aquest anàlisi de la situació d’esgotament de l’oferta política i del nostre encaix dins d’Espanya és compartit per moltes personalitats del país: Heribert Barrera, Badia i Margarit, Toni Strubell i d’altres que ajuden des de la discreció pública, però presents en les necessitats estructurals de Reagrupament.

Si Reagrupament no comptés amb milers de persones anònimes serioses en els seus entorns professionals no s’haguera arribat a aquesta situació, doncs evidentment no ha comptat amb la professionalitat de la classe periodística. Els darrers mesos, tal com van advertir molts politòlegs, RCat ha patit una “apagada informativa”. Ni tant sols TV3 va ser present a la darrera assemblea.

La gran aportació que pretén Reagrupament en la política catalana és poder trencar (dinamitar) l’actual oferta de partits polítics, immobilistes que estan més preocupats de la pròpia supervivència que de fer un acte de regeneració política i dignitat sobiranista.

Així, tenint en compte que la legislació espanyola exigeix ser “partit polític” per a poder presentar-se a les eleccions i que Reagrupament és una associació, caldrà per tant crear-ne o (registrar-ne) un. Tot i això, quan Reagrupament es va iniciar fa un parell d’anys i no se sabia l’èxit ni el futur que podria tenir a la societat catalana aquest projecte si que es va registrar un partit polític amb tres afiliats per si algú volia aprofitar-ho amb posterioritat.

Ara Reagrupament està assolint l’èxit i la suma de diferents actors i això no vol dir que no sigui possible la creació d’un partit polític amb un nom diferent en el que qui sintetitzi aquesta nova formació constituïda per Reagrupament sigui Joan Laporta.

El Sr. Laporta podria fer dues coses a la seva vida: dedicar-se a la carrera esportiva (tipus Samaranch) o bé, dedicar-se al seu despatx en exclusiva. En totes dues guanyarà prestigi, diners i qualitat de vida i en canvi s’està pensant en entrar en el món de la política. En les societats madures democràticament (com la nord-americana) és precisament la gent com ell la que es dedica a la política:aquells que han assolit l’èxit en allò que han fet previament.

Reagrupament i molts altres grups com el Cercle Català de Negocis o La Consulta cerquen el mateix: la declaració d’independència. Aquests moviments el formen uns catalans, cada cop més nombrosos, que estan emprenyats i cansats de fer brindis al sol: ara signem per les seleccions ara signem pel català a Europa ara signem per a que ens deixin estar els del TC ara signem pel concert econòmic.

En tot cas, com podem estar en contra i silenciar que, per primer cop en la història democràtica del nostre país, les persones que encapçalarien el projecte estan treballant fora de la política i tenen “ofici i benefici”.És això el que apropa la gent a la política. Veure tot aquest moviment de gent que té ofici: un és metge en exercici qui avui i ara està passant consulta en una ciutat com Puigcerdà i l’altre és president d’un club de futbol (amb èxits i que ha demostrat ser capaç de dirigir una gran institució) i té un despatx d’advocats abans i ara. Altres són mestres d’escola, arquitectes, filòlegs, economistes, empresaris, lampistes, fusters, periodistes. Cal ,a més a més, no oblidar la Vegueria d’Exteriors formada per patriotes que treballen en multinacionals o altres institucions fora del nostre país.

Tots ells fan política després de treballar i patir la crisis. Des de el número 1 fins al 3.587. I els potencials líders també. Sense parlar de la grandesa i generositat política, sense president, de qui liderant des de l’ inici una associació està disposat a relegar el seu lideratge en altres persones. I això tampoc ha succeït mai en la nostra història democràtica. De fet,els periodistes ho saben i coneixen la potència d’aquests argument però ho silencien i prefereixen “vendre” confusió entre Laporta i Carretero. I si aquest és el seu criteri professional, què diran quan critiquin els mòduls electorals? Què limita realment la seva professionalitat? El criteri sectari que apliquen o els mòduls que cerquen l’equitat que no han tingut durant la legislatura?

3 Comentaris