Arxiu juny, 2010

Festa de Reagrupament!

39 Comentaris

Joan Laporta: “És l’hora de vehicular els nostres debats en un nou partit per treballar per l’Estat propi”

En els darrers mesos i en paral·lel a les meves responsabilitats com a president del FC Barcelona he tingut un seguit de reflexions, compartides amb moltes altres persones, sobre el futur de Catalunya. Com a ciutadà preocupat per l’esdevenidor del seu país penso, honestament, que l’aposta per l’Estat propi és la millor de totes les solucions per a la resolució dels problemes que pateix Catalunya. Al llarg de la història, sobretot en els darrers cent anys, Catalunya ha buscat el millor encaix amb l’Estat espanyol i és una evidència que no ens n’hem sortit. Els diversos partits catalanistes han defensat, amb legitimitat, propostes polítiques per optimitzar la plenitud nacional del país, però tot plegat ha conduït, el dia d’avui, a un atzucac que no ens ha permès avançar.

És l’hora de fer un pas endavant. Penso que a les properes eleccions al Parlament el vot independentista és el vot útil per a la millora social i econòmica de totes les persones que viuen i treballen a Catalunya, tant de les que hi han nascut com les que han triat aquesta terra per construir una nova vida. És l’hora d’abandonar el debat victimista i de buscar enemics on no hi són.

L’Estat espanyol juga el seu paper perquè té el poder per fer-ho i la solució no passa per debilitar i menystenir sinó per enfortir i excel·lir. Cal que Catalunya hi digui la seva pensant en un marc, l’europeu, que ha de ser l’horitzó del nostre encaix econòmic, social i polític. És l’hora que ens marquem com a objectiu tenir un Estat propi, que és l’única fórmula possible per fer-nos sentir al món. I aquest objectiu només es podrà assolir si disposem d’una majoria al Parlament de Catalunya.

Els moviments socials, les conferències i assemblees nacionals han posat una llavor que cal recollir des de l’acció política. Ha arribat el moment de cercar la unitat política entre totes les forces i moviments que creuen en l’Estat propi. Ha arribat el moment d’arraconar un espoli fiscal que supera els 60 milions d’euros diaris, els 365 dies de l’any, i que no ens permet avançar cap a una situació capdavantera a Europa. Catalunya té el dret a buscar el seu espai al món, l’espai que es mereix pel treball i l’honestedat de les més de set milions de persones que la integren. Disposar dels nostres recursos vol dir pensions més dignes, tenir empreses més competitives o estar més ben connectats al món.

Cal un Estat propi per defensar els nostres interessos, per tenir veu i vot de veritat, per parlar en igualtat de condicions i respecte amb els altres Estats, per superar greuges i tibantors que no han beneficiat a ningú. Un Estat català és bo per a Catalunya, per a Espanya i per a Europa. La generació de competència sempre és saludable, però cal que emergeixi en igualtat de condicions. Per buscar un símil esportiu, en el darrer campionat de Lliga de futbol el Reial Madrid ha hagut d’esforçar-se fins a aconseguir fer 96 punts perquè el seu rival, el Barça, n’ha fet 99. En aquesta lluita per igual, ambdós n’han sortit reforçats.

Assolir les màximes cotes de benestar és un dret irrenunciable per a tothom i ofereix beneficis morals i econòmics a tota la ciutadania. Aquest objectiu és materialitzable si a les properes eleccions al Parlament exercim, amb responsabilitat, el dret a decidir el nostre futur i dels nostres fills. És l’hora de treballar des de l’acció política, de vehicular els nostres debats en un nou partit polític que garanteixi, amb fermesa, el compromís de treballar per l’Estat propi.

És l’hora de prendre decisions. Som moltes les persones de diversos àmbits que creiem que és ben possible que Catalunya esdevingui un Estat. Hem debatut l’encaix polític de les nostres reflexions i la conclusió és que cal traçar un full de ruta que passa per la unitat per anar cap al Parlament, des d’on fer sentir la veu de centenars de milers de persones que volen i desitgen el millor benestar per a les persones que viuen i treballen a Catalunya. Com he dit, és l’hora de prendre decisions.

  • Joan Laporta, a l’Avui

19 Comentaris

Salvador Cardús: “Les èlits emergents a Catalunya són independentistes”

Afirma que en dos anys cristal·litzarà un nou partit referent d’un sobiranisme seriós i constructiu.

Salvador Cardús (Terrassa, 1954) és periodista, escriptor, professor de Sociologia a la UB i una de les veus més fortes i consistents de l’independentisme català. És col·laborador de La Vanguardia, l’Avui i molts altres mitjans. Com a sociòleg, està molt atent a l’actual efervescència de l’independentisme, i fa un oracle de futur: en dos anys, les noves elits catalanes, que són majoritàriament independentistes, crearan un projecte sobiranista nou, més seriós, coherent i constructiu que l’actual.

- Vostè és un referent de l’independentisme des de fa molts anys. Pot valorar-me com ha evolucionat, agafant com a referència els anys 1990, 2003 i 2010? - Els anys de la dècada del 1990 són els del pas cap a allò que Ramon Barnils va anomenar l’independentisme tranquil. Es tractava de trobar una via política presentable, sobre tot a través d’ERC, portar-lo cap a la política i fer-lo homologable. Això, Esquerra ho va fer bé. El 2003 i 2004 es va viure un moment de confusió, una exacerbació causada per quatre anys d’Aznar sobre la política catalana. Va provocar una escuma independentista que en realitat era la suma de moltes altres coses: rebuig al PP, ganes de regeneració, independentisme, etcètera. Tot plegat va ser molta bromera, que hauria pogut quallar en alguna realitat sòlida, si se n’hagués fet una altra mena de gestió. Per això es va anar esfumant en eleccions següents, on es van arribar a perdre fins a 450.000 vots independentistes. I avui, el 2010…

- Hi ha una altra bromera? - No és bromera. Ara s’inicia una nova etapa. No és que vulgui autoenganyar-me: aquella dita que fa que qui té gana, somia pa. Crec que som en un nou estadi, al qual ha ajudat molt el procés de l’Estatut. És la constatació per part de molts que a Espanya no hi ha possibilitats de progrés: l’Estatut és coix i, a més, se’l carrega el TC, i cal iniciar una altra via. I això mateix diuen a Madrid: que la cucanya de les autonomies s’ha acabat. A Madrid hi ha una sensibilitat profundament antiautonomista, i se n’adonen Montilla, Pujol i Maragall. A partir d’aquí, es fa un salt: si l’autonomisme és un carreró sense sortida, cal buscar una alternativa.

- Insisteixo. Què ens demostra que l’independentisme d’ara no és bromera, com el del 2004? - Hi ha un canvi molt evident. El del 2004 era un independentisme irritat, reactiu. El d’ara és tranquil. Hi ha un salt importantíssim. Al 2003 o 2004, jo no vaig veure que hi hagués cap mobilització independentista. Va ser un simple resultat electoral. Com a màxim, quan parlava Carod s’omplien sales on la gent anava a veure el màrtir i el màrtir feia de màrtir, que és el que li agrada.

- Fins a quin punt són importants les consultes en el nou independentisme? - Jo crec que li han donat visibilitat i certa respectabilitat: són processos importants en participació. Hi ha hagut centenars i centenars d’actes públics, de conferències, de taules rodones, de debats… És una mobilització que mai no havia aconseguit ningú a Catalunya. Per exemple, a Mollerussa es va omplir el teatre L’amistat, amb 550 persones, pagant. Això no ho fa ningú més.

- Però aleshores arribem a la gran pregunta: per què tot aquest moviment no té cap traducció política? - Primer, perquè els partits tradicionals no estan en condicions de capitalitzar-lo. El PSC li causa incomoditat, ho nota i ho utilitza per avisar Madrid de la desafecció. Tot i que crec que trigarà poc a aparèixer un corrent independentista al PSC. A CiU, tot això li arriba en un mal moment, perquè ara està a punt de guanyar les eleccions, i l’independentisme és una distorsió, que podria espatllar una victòria que es veu en termes d’un ampli consens per una governança més raonable. CiU no hi està en contra, però no s’hi pot abocar. I ERC ha de purgar els seus errors. El nou independentisme és molt reticent, com a mínim, amb Esquerra, que ha perdut la confiança dels sobiranistes. En resum: els partits convencionals no estan en condicions de capitalitzar el moviment. I, a més, es tot molt tendre i massa recent perquè hagin aparegut els lideratges necessaris.

- I Reagrupament? Podria liderar el nou independentisme? - Reagrupament va tenir una primera fase extraordinària de creixement. En sis mesos, va arribar a 3.500 socis pagant quotes. Després, ha entrat en una fase de silenci, que no se sap gaire bé què passa…

- S’està desinflant, Reagrupament? - L’organització jo crec que no, però la seva expressió pública sí. Està aturada. I crec que es per les dificultats de trobar una traducció política pensant en les properes eleccions. Per al nou independentisme, aquestes eleccions arriben un any abans del que aniria bé. Necessita temps per madurar. Jo crec que hi ha generació de persones entre 35 i 45 anys que lideraran el moviment, que hi són, però que ara tot just es comencen a veure.

- Ha de ser obra d’una nova generació? - Jo crec que sí. A Reagrupament, els recomanaria que la gent de nova generació, que no tenen lligams amb el passat, es posin al capdavant de seguit.

- Parlem de Joan Laporta. Quin paper pot tenir en tot plegat? - Laporta ha estat víctima d’una persecució brutal en la seva imatge publica. I hi ha de lluitar. Jo crec que és un bon patriota: Laporta ha fet coses extraordinàries. Com a polític, no tinc ni idea de com seria: no és segur que un bon líder esportiu ho sigui en el camp polític. Les incògnites són enormes, i la primera és si té intenció de fer el salt a la política.

- Hi ha una paradoxa: 600.000 persones han voltat per la independència a les consultes, però hi ha el risc que el nou l’independentisme sigui extraparlamentari… - Sí, es podria produir que fos extraparlamentari. Cal saber que això pot passar. Però que, si fos així, no seria cap fracàs.

- Per què té l’independentisme aquesta capacitat de barallar-se i autoanul·lar-se? - Tots els grups minoritaris i que viuen fora del clima polític acceptat generen aquesta mena de coses. Si t’has de repartir engrunes…

- No és el cas d’ERC… - Hi ha una tradició dins del propi partit: Colom, Hortalà, Rahola… Esquerra no es un partit estable. Aquest és un desafiament al qual l’independentisme ha de respondre: ha de trobar una manifestació política estable. Però també cal que l’independentisme creixi dins de cada partit. Que a CiU hi hagi un àmbit independentista molt fort. Que a ERC s’expressi. Que n’hi hagi al PSC. I que, quan es proclami la independència, no sigui perquè hi ha un partit amb un salvapàtries, sinó per un consens transversal.

- L’independentisme té una base sentimental forta, però no ha passat d’aquí. Falta projecte polític seriós. Un full de ruta. Quan el tindrem? - Està en camí de ser-hi, però no és un full de ruta en el sentit polític clàssic. El projecte no pot anticipar el programa de govern… Primer s’ha de ser independent.

- Però el problema és com s’arriba al referèndum. Per exemple, Josep Ramoneda deia que, amb l’urna a davant, votaria que sí. Però, ¿com ho fem per arribar a tenir l’urna? - És cert, i aquí és on cal començar a treballar coses. Per exemple, Reagrupament ha fet una aportació: dir que el referèndum ha de ser el punt final d’un procés, no el principi. El referèndum hauria de ser la ratificació d’un procés, que partiria d’una majoria independentista al Parlament. Una altra cosa seria començar la casa per la teulada. I cal que es vegi quin és el projecte de la Catalunya independent, com la volem… Si no, no es pot votar.

- I com és que, al cap de tants anys, aquest projecte encara està, com aquell que diu, a zero… - Perquè fins ara aquest país ha pensat que hi havia una possibilitat d’enteniment i d’encaix. El darrer intent va ser encara l’Estatut, i les forces polítiques s’hi van abocar a fer-lo. Semblava possible un Estat federal o una segona transició.

- L’independentisme és un fenomen sobre tot de persones d’origen i cultura catalanes. Pot créixer cap als que tenen llengua i cultura castellanes? - Jo ho veig en progrés, encara que no en sé mesurar la proporció. Però em preocupen menys els castellanoparlants que no pas els mateixos catalanoparlants acomodats. Són més perilloses la por o el desconeixement. El que és clar és que l’independentisme ha de formular un projecte inclusiu i que no generi rebuig. I el que és innegable és que, fins ara, en molta proporció, l’independentisme ha estat antiespanyolista: això és una absurditat.

- Reagrupament va anunciar fa poc que, en el cas que Catalunya fos independent, el castellà no seria llengua oficial. Què n’opina? - No tinc resposta. En una Catalunya independent, el català i el castellà no estaran en el mateix pla. El català seguiria sent la llengua pròpia del país. No sé si hem de parlar de dues llengües oficials, no tots els països en tenen. A més, ara hi ha 300 llengües: no sé per què el castellà hauria de ser oficial, i no ho hauria de ser…

- Em sembla que està fugint d’estudi… - No, no. Fugir d’estudi no. No sé si es en termes d’oficialitat que s’ha de plantejar la qüestió. Però no tindria cap problema de fer el reconeixement que calgui de la importància del castellà a Catalunya. No em produeix cap mena de resistència.

- El nou independentisme no cristal·litzarà abans de la tardor. Quan serà? Quan veurem aparèixer un nou partit que representi el moviment? - Jo crec que necessita un parell d’anys, només. Reagrupament és un bon punt de partida, i potser serà alguna cosa construïda damunt de Reagrupament. El perfil de Reagrupament és molt interessant: gent professional amb nivell cultural mitjà o alt, persones molt civilitzades, que ha viatjat, que parlen anglès…. Encara hi ha algun friqui reciclat, però no és l’habitual.

- Però ha d’aparèixer un lideratge nou? Que no tingui a veure amb ERC ni amb Carretero? - Jo ho penso així. Cal un lideratge completament nou. Perquè hi ha gent molt sòlida que han fet aquest pas de compromís polític. Fins ara, l’independentisme s’ha dedicat a convocar manifestacions i fer proclames. Cal una cultura diferent, més constructiva i seriosa. I està emergint. Podem dir que les èlits emergents a Catalunya són independentistes. No en tinc cap dubte. Sobretot les professionals, de 35 a 45 anys. On encara costa una mica més de veure-ho és a la universitat, perquè és un àmbit molt depenent de la lògica espanyola.

334 Comentaris

Ignasi Planas assegura que el dret internacional empara la independència de Catalunya

La comunitat internacional posa habitualment dues úniques condicions per acceptar la independència de nous estats: que s’hi accedeixi de manera democràtica i que es faci en absència de violència. En aquest sentit, la consuetud internacional admet com a procés formal i correcte d’autodeterminació que un partit que es presenti a unes eleccions amb l’objectiu de proclamar la independència la tiri endavant si obté una majoria suficient.

El jutge i jurista Ignasi Planas va fer aquestes afirmacions en l’acte de presentació de la Constitució catalana que Reagrupament Sarrià-Sant Gervasi va organitzar al centre cívic del Putxet el dia 17 passat. Planas va afegir que Catalunya té requisits de sobres, a ulls de la comunitat internacional, per declarar-se independent: haver tingut un estat en el passat, tradició històrica, cultura específica, economia forta i trajectòria democràtica. “Tots els polítics catalans saben perfectament això i fan veure que no, però sobretot fomenten la por: no ho podem fer perquè no ens deixen, reiteren, una cosa absurda en una societat democràtica”.

Planas, que va ser un dels redactors de la Constitució, va ressaltar l’usatge medieval que l’encapçala: “Cada nació escull la seva pròpia llei”. “Per què els partits que proclamen que som una nació després li neguen la possibilitat d’exercir els seus drets dintre del Parlament?”, es va preguntar.

El jurista va destacar que Catalunya no recorreria en cap il·legalitat si se saltés les lleis espanyoles que li neguen drets fonamentals. “No sols no és il·legal des del punt de vista internacional sinó que és el camí que hem de recórrer, ja està bé de plantejar reformes absurdes”, va dir, i va posar com a exemple els passos que ha fet el Parlament de demanar al Tribunal Constitucional que es consideri incompetent a si mateix o que readmeti un membre que va ser recusat. “Aquests polítics no fan altra cosa que donar voltes a la gàbia perquè saben que si canvien l’ordre establert ells no hi tindran cabuda. Nosaltres hem decidit ser lliures i el que hem de fer és tirar pel dret”.

Planas es va mostrar escèptic davant la iniciativa legislativa popular (ILP) que ha admès el Parlament: “Per què ens fan jugar a recollir 230.000 signatures, si després necessitaran l’autorització del Madrid?”, es va preguntar. En aquest sentit, és obvi que allà diran que no, “és més, ni tan sols contestaran, perquè no està escrit enlloc que hagin de contestar”, va reblar. El jutge va advertir que fins i tot abans el mateix Tribunal de Garanties Estatutàries pot tombar la ILP. “Em temo que la cosa es pararà a la mateixa Catalunya, perquè Mas i Duran ja han dit que de referèndum ni parlar-ne”.

El jutge va descartar totalment una intervenció armada espanyola si Catalunya exerceix els seus drets: “En el context actual és impossible, Espanya seria expulsada dels fòrums internacionals, la borsa cauria en picat i llavors segur que guanyaríem un referèndum d’independència”, va assegurar. “Catalunya té dret a la revolta perquè se li nega la democràcia –va afegir-, però jo no la recomano, n’hi ha prou amb perdre la por”.

  • Gràcies Eugeni!

5 Comentaris

Reagrupament estrena seu i web; el 10 de juliol tria llistes

Creu que la IP acceptada al parlament és ‘una proposta trampa’ · Reagrupament presenta seu electoral i nova web

En la presentació de la nova web i de la seu electoral de Reagrupament,al passeig de Gràcia, el president de l’associació, Joan Carretero, va dir ahir que era ‘més fàcil assolir la independència que no el concert econòmic’. Així replicava al cap de CiU, Artur Mas, que havia dit que el país no era ‘prou madur per a una operació d’aquestes característiques’. Per Carretero, en canvi, és el moment ‘d’un canvi radical al parlament’, si bé la IP per un referèndum oficial acceptada al parlament, és, als seus ulls, ‘una proposta trampa’, és ‘atabalar  la gent i perdre el temps; si de cas, serveix perquè alguns partits es tornin a col·locar en un presumpte independentisme’. Ara, va dir, Reagrupament no s’oposarà pas a la recollida de signatures.

El 10 de juliol es decidiran les llistes i el candidat

Carretero també va concretar el calendari pre-electoral de la candidatura de Reagrupament: el 10 de juliol es farà una assemblea en la qual es concretaran les llistes de la candidatura i els caps de cada circumscripció. ‘Tothom sap que hem demanat a Joan Laporta d’anar plegats a les eleccions’, convençut de la fidelitat del president sortint del Barça: ‘Si Laporta salta a la política, ho farà amb nosaltres.’ El 10 de juliol, Laporta ja haurà deixat el càrrec i haurà fet pública, segurament, la seva decisió.

Laporta va confirmar, no fa gaire, que tenia un equip de col·laboradors que treballaven per preparar-li el pas a la política, si finalment s’hi decidia. I fa un parell de setmanes va dir que, quan s’acabés el seu mandat al Barça, prendria la decisió final. Que la data de l’assemblea de la formació independentista (10 de juliol) segueixi de prop el final del mandat de Laporta (30 de juny) no és pas per atzar. Recordem que Laporta va defensar (vídeo), en la segona assemblea de Reagrupament, que, a les eleccions de la tardor, s’hi havia de presentar un partit independentista decidit a proclamar unilateralment la independència al Parlament de Catalunya.

El nom del partit, a votació

Sobre la marca electoral d’aquesta candidatura, Carretero va explicar que el nom del nou partit es posaria a votació, un dia d’aquests, a la web de l’associació. Hi podran votar tots els associats a Reagrupament.

4 Comentaris

Rcat S-SG-V a la manifestació per l’autodeterminació del 12 de juny


8 Comentaris

Espanya bloquejada

El sistema institucional espanyol pateix un bloqueig estructural. El TC caducat, sense possibilitat de renovació ni d’acord sobre l’Estatut, és només una mostra d’un mal més profund, del qual la petrificació de la Constitució de 1978 n’és el principal símptoma. Per què les institucions espanyoles són incapaces de reformar-se per adaptar-se a la realitat? Les causes són múltiples, però n’hi ha algunes d’estructurals. En el moment de dissenyar les institucions i els seus procediments de reforma es pensava en un sistema configurat al voltant de quatre partits d’àmbit estatal: la dreta d’AP, el centredreta d’UCD, el centreesquerra del PSOE i l’esquerra del PCE. Per això tots els procediments de reforma constitucional o de renovació de les institucions bàsiques de l’Estat preveuen unes majories reforçades que llavors es podien conformar a partir d’una geometria variable de pactes a dues o tres bandes, prescindint, per tant, d’un o dos d’aquests partits. Paral·lelament, però, es va imposar un dels sistemes electorals més desproporcionals d’Europa, que ha tingut com a conseqüència directa la concentració progressiva del vot al voltant de PSOE i PP i ha portat la UCD i el CDS a l’extinció, i IU a la irrellevància parlamentària. Hi ha, per tant, una incongruència entre els mecanismes de reforma institucional i el sistema electoral. Això, a la pràctica, converteix les institucions espanyoles en irreformables perquè ara, a diferència del que es pensava el 1978, l’extrema dreta que nia dins del PP té, de facto, poder de veto sobre qualsevol reforma institucional d’abast. Per això avui qualsevol intent de reforma a Espanya està condemnat al fracàs: els materials molt rígids són més fàcils de trencar que no de doblegar. Els nostres federalistes n’haurien de prendre nota.

Jordi Muñoz, a l’Avui

20 Comentaris

Multitudinària manifestació a Barcelona per reclamar el dret a l’autodeterminació

La manifestació ha baixat per la via Laietana, i el volum de gent era tan gran, que quan el cap de la marxa ha arribat al capdavall encara hi havia persones que esperaven a sortir des de la plaça d’Urquinaona. Una part dels manifestants s’han dirigit a les portes del Parlament, amb pancartes reivindicatives, de municipis que ja han fet consultes i d’altres que en faran en la pròxima tongada. Han exigit als diputats i als partits que s’impliquin en tot aquest procés.

Els Mossos d’Esquadra han impedit, per raons de seguretat, que el gruix dels assistents arribés fins a l’entrada del Parlament. L’acció reivindicativa ha seguit a l’Arc de Triomf, amb actuacions musicals i literàries, així com discursos. El president de la Plataforma pel Dret de Decidir, Josep Cruanyes, ha destacat que “l’autodeterminació no és només un concepte polític i buit sinó que va lligat amb el fet de decidir els conceptes bàsics del país”.

Cruanyes també ha destacat que aquesta setmana la mesa del Parlament hagi admès a tràmit la iniciativa popular per a la celebració d’un referèndum sobre la independència de Catalunya. Considera que aquest gest confirma que el “procés d’autodeterminació no és només una cosa d’unes consultes aïllades sinó una presa de consciència del poble català”.

2 Comentaris

Quim Torra recupera el catalanisme periodístic de la República

A Catalunya es feia el millor periodisme d’Europa abans de la derrota de 1939. Quim Torra reivindica la generació de periodistes de la República i de l’exili en Viatge involuntari a la Catalunya impossible, l’obra guanyadora del darrer premi d’assaig Carles Rahola, que Reagrupament Sarrià-Sant Gervasi va presentar el dia 8 passat al centre cívic Orlandai.

El llibre se centra en Lluís Capdevila, Àngel Ferran, Francesc Madrid, Just Cabot i Eugeni Xammar, però s’esmenten una quinzena de noms, avui pràcticament oblidats, que van fer una “literatura periodística de primer nivell europeu”. Quim Torra s’ha dedicat els últims anys a exhumar les firmes de periòdics com La Publicitat o Mirador, que van caure en l’oblit quan van haver de marxar acabada la guerra. A Barcelona hi havia el 1936 set diaris en català i a l’exili es van crear ni més ni menys que 600 publicacions que van continuar encara uns anys la professió i la tradició.

L’autor va explicar que aquesta generació és la de les cinc ces: compromís, catalanisme, cosmopolitisme, civilitat i esperit crític. “Eren uns professionals audaços, que no tenien por de res, que treballaven amb un humor fi, que pensaven que també havien d’entretenir i escrivien d’una manera amena i que estrenaven el català de Pompeu Fabra com una eina professional forta i estructurada”, va explicar.

Aquests periodistes no representaven un fet aïllat, el país sencer estava en ebullició i Catalunya era capdavantera a Europa en molts camps. “Aquell país estava destinat a esclatar i per pura lògica hauria estat independent en uns pocs anys”. No va poder ser, aquesta és la Catalunya impossible que Torra rescata de l’oblit i reivindica. “La nostra tragèdia nacional és que generació rere generació somiem una Catalunya nova, i fins ara el impossible que busquem sempre ha estat esclafat. A veure si aquest cop ens en sortim!”, va dir. Torra es declara posseït per l’esperit d’Eugeni Xammar, a qui va biografiar en el seu llibre anterior, i de qui ha pres una frase com a divisa: “Tractant-se de les coses de Catalunya, jo no prenc mai precaucions”.

L’historiador Lluís Duran i el periodista Eugeni Casanova van acompanyar l’autor en la presentació. El primer va explicar que ell llibre li havia descobert una Catalunya radicada bàsicament al Districte V de Barcelona que no surt als llibres. “La història són processos, però en aquest llibre surten persones”. Duran va explicar que la generació actual és el resultat d’un règim totalitari que tenia com a objectiu fer-nos desaparèixer com a poble, “per això cal reivindicar els que ens van precedir, que eren homes lliures”. L’historiador va citar també una frase de Xammar: “Qui no vol la llibertat de Catalunya per damunt de tot no és catalanista”.

Eugeni Casanova va explicar que la generació de periodistes de la transició va haver d’improvisar quan tenia al darrere una tradició riquíssima. “Amb els estudis de Quim Torra s’obre una perspectiva nova del periodisme català, noms que dormien el son dels justos a les hemeroteques i que ara ens sorprenen per la frescor i la gosadia demanen el lloc que els correspon a la història”, va dir.

  • Gràcies Eugeni!

2 Comentaris

Rcat a la Fira de St Gervasi

5 Comentaris