Silenci nacional


Hi ha una vella demagògia, absurda per reiterativa, que una vegada més s’obre pas sense que li caiguin les vergonyes per terra. És aquest discurs que demana que els irredempts perifèrics deixin de parlar de pàtries, perquè aquesta reclamació és ara “obscena” davant milions d’aturats que reclamen pa i treball. La trampa és la de sempre. Són els governs els que adopten les polítiques contra l’atur. A Espanya i al Pakistan. I aquestes polítiques obeeixen a interessos territorials. “Nacionals”, en diuen ells. Per tant, el concepte de nació hi és. Com sempre.

Però el context s’aprofita per retirar de la circulació les demandes que molesten. “No és el moment”, proclamen. Per a ells, mai serà el moment. Ni castigats per l’atur ni feliços amb l’opulència. El moment dels altres, no cal dir-ho. El seu és etern. Però no és només això, perquè el problema és que els mateixos que exigeixen silenci nacional practiquen el soroll populista.

Els uns afirmen que hi ha indicis que el drama econòmic comença a arreglar-se i apel·len a les puntes d’espàrrecs per corroborar la profecia. Els altres han omplert les ciutats de cartells blaus entonant la cançó de la baixada dels impostos i prometent miraculosos llocs de treball per dotzenes de milers. I encara tenen el sant morro de marcar prioritats i exigir obediències. Potser per una vegada podrien callar ells. Ni volen ni en saben.

Vicent Sanchis, a l’Avui

Els Comentaris estan tancats