Salvador Cardús: “Les èlits emergents a Catalunya són independentistes”


Afirma que en dos anys cristal·litzarà un nou partit referent d’un sobiranisme seriós i constructiu.

Salvador Cardús (Terrassa, 1954) és periodista, escriptor, professor de Sociologia a la UB i una de les veus més fortes i consistents de l’independentisme català. És col·laborador de La Vanguardia, l’Avui i molts altres mitjans. Com a sociòleg, està molt atent a l’actual efervescència de l’independentisme, i fa un oracle de futur: en dos anys, les noves elits catalanes, que són majoritàriament independentistes, crearan un projecte sobiranista nou, més seriós, coherent i constructiu que l’actual.

- Vostè és un referent de l’independentisme des de fa molts anys. Pot valorar-me com ha evolucionat, agafant com a referència els anys 1990, 2003 i 2010? - Els anys de la dècada del 1990 són els del pas cap a allò que Ramon Barnils va anomenar l’independentisme tranquil. Es tractava de trobar una via política presentable, sobre tot a través d’ERC, portar-lo cap a la política i fer-lo homologable. Això, Esquerra ho va fer bé. El 2003 i 2004 es va viure un moment de confusió, una exacerbació causada per quatre anys d’Aznar sobre la política catalana. Va provocar una escuma independentista que en realitat era la suma de moltes altres coses: rebuig al PP, ganes de regeneració, independentisme, etcètera. Tot plegat va ser molta bromera, que hauria pogut quallar en alguna realitat sòlida, si se n’hagués fet una altra mena de gestió. Per això es va anar esfumant en eleccions següents, on es van arribar a perdre fins a 450.000 vots independentistes. I avui, el 2010…

- Hi ha una altra bromera? - No és bromera. Ara s’inicia una nova etapa. No és que vulgui autoenganyar-me: aquella dita que fa que qui té gana, somia pa. Crec que som en un nou estadi, al qual ha ajudat molt el procés de l’Estatut. És la constatació per part de molts que a Espanya no hi ha possibilitats de progrés: l’Estatut és coix i, a més, se’l carrega el TC, i cal iniciar una altra via. I això mateix diuen a Madrid: que la cucanya de les autonomies s’ha acabat. A Madrid hi ha una sensibilitat profundament antiautonomista, i se n’adonen Montilla, Pujol i Maragall. A partir d’aquí, es fa un salt: si l’autonomisme és un carreró sense sortida, cal buscar una alternativa.

- Insisteixo. Què ens demostra que l’independentisme d’ara no és bromera, com el del 2004? - Hi ha un canvi molt evident. El del 2004 era un independentisme irritat, reactiu. El d’ara és tranquil. Hi ha un salt importantíssim. Al 2003 o 2004, jo no vaig veure que hi hagués cap mobilització independentista. Va ser un simple resultat electoral. Com a màxim, quan parlava Carod s’omplien sales on la gent anava a veure el màrtir i el màrtir feia de màrtir, que és el que li agrada.

- Fins a quin punt són importants les consultes en el nou independentisme? - Jo crec que li han donat visibilitat i certa respectabilitat: són processos importants en participació. Hi ha hagut centenars i centenars d’actes públics, de conferències, de taules rodones, de debats… És una mobilització que mai no havia aconseguit ningú a Catalunya. Per exemple, a Mollerussa es va omplir el teatre L’amistat, amb 550 persones, pagant. Això no ho fa ningú més.

- Però aleshores arribem a la gran pregunta: per què tot aquest moviment no té cap traducció política? - Primer, perquè els partits tradicionals no estan en condicions de capitalitzar-lo. El PSC li causa incomoditat, ho nota i ho utilitza per avisar Madrid de la desafecció. Tot i que crec que trigarà poc a aparèixer un corrent independentista al PSC. A CiU, tot això li arriba en un mal moment, perquè ara està a punt de guanyar les eleccions, i l’independentisme és una distorsió, que podria espatllar una victòria que es veu en termes d’un ampli consens per una governança més raonable. CiU no hi està en contra, però no s’hi pot abocar. I ERC ha de purgar els seus errors. El nou independentisme és molt reticent, com a mínim, amb Esquerra, que ha perdut la confiança dels sobiranistes. En resum: els partits convencionals no estan en condicions de capitalitzar el moviment. I, a més, es tot molt tendre i massa recent perquè hagin aparegut els lideratges necessaris.

- I Reagrupament? Podria liderar el nou independentisme? - Reagrupament va tenir una primera fase extraordinària de creixement. En sis mesos, va arribar a 3.500 socis pagant quotes. Després, ha entrat en una fase de silenci, que no se sap gaire bé què passa…

- S’està desinflant, Reagrupament? - L’organització jo crec que no, però la seva expressió pública sí. Està aturada. I crec que es per les dificultats de trobar una traducció política pensant en les properes eleccions. Per al nou independentisme, aquestes eleccions arriben un any abans del que aniria bé. Necessita temps per madurar. Jo crec que hi ha generació de persones entre 35 i 45 anys que lideraran el moviment, que hi són, però que ara tot just es comencen a veure.

- Ha de ser obra d’una nova generació? - Jo crec que sí. A Reagrupament, els recomanaria que la gent de nova generació, que no tenen lligams amb el passat, es posin al capdavant de seguit.

- Parlem de Joan Laporta. Quin paper pot tenir en tot plegat? - Laporta ha estat víctima d’una persecució brutal en la seva imatge publica. I hi ha de lluitar. Jo crec que és un bon patriota: Laporta ha fet coses extraordinàries. Com a polític, no tinc ni idea de com seria: no és segur que un bon líder esportiu ho sigui en el camp polític. Les incògnites són enormes, i la primera és si té intenció de fer el salt a la política.

- Hi ha una paradoxa: 600.000 persones han voltat per la independència a les consultes, però hi ha el risc que el nou l’independentisme sigui extraparlamentari… - Sí, es podria produir que fos extraparlamentari. Cal saber que això pot passar. Però que, si fos així, no seria cap fracàs.

- Per què té l’independentisme aquesta capacitat de barallar-se i autoanul·lar-se? - Tots els grups minoritaris i que viuen fora del clima polític acceptat generen aquesta mena de coses. Si t’has de repartir engrunes…

- No és el cas d’ERC… - Hi ha una tradició dins del propi partit: Colom, Hortalà, Rahola… Esquerra no es un partit estable. Aquest és un desafiament al qual l’independentisme ha de respondre: ha de trobar una manifestació política estable. Però també cal que l’independentisme creixi dins de cada partit. Que a CiU hi hagi un àmbit independentista molt fort. Que a ERC s’expressi. Que n’hi hagi al PSC. I que, quan es proclami la independència, no sigui perquè hi ha un partit amb un salvapàtries, sinó per un consens transversal.

- L’independentisme té una base sentimental forta, però no ha passat d’aquí. Falta projecte polític seriós. Un full de ruta. Quan el tindrem? - Està en camí de ser-hi, però no és un full de ruta en el sentit polític clàssic. El projecte no pot anticipar el programa de govern… Primer s’ha de ser independent.

- Però el problema és com s’arriba al referèndum. Per exemple, Josep Ramoneda deia que, amb l’urna a davant, votaria que sí. Però, ¿com ho fem per arribar a tenir l’urna? - És cert, i aquí és on cal començar a treballar coses. Per exemple, Reagrupament ha fet una aportació: dir que el referèndum ha de ser el punt final d’un procés, no el principi. El referèndum hauria de ser la ratificació d’un procés, que partiria d’una majoria independentista al Parlament. Una altra cosa seria començar la casa per la teulada. I cal que es vegi quin és el projecte de la Catalunya independent, com la volem… Si no, no es pot votar.

- I com és que, al cap de tants anys, aquest projecte encara està, com aquell que diu, a zero… - Perquè fins ara aquest país ha pensat que hi havia una possibilitat d’enteniment i d’encaix. El darrer intent va ser encara l’Estatut, i les forces polítiques s’hi van abocar a fer-lo. Semblava possible un Estat federal o una segona transició.

- L’independentisme és un fenomen sobre tot de persones d’origen i cultura catalanes. Pot créixer cap als que tenen llengua i cultura castellanes? - Jo ho veig en progrés, encara que no en sé mesurar la proporció. Però em preocupen menys els castellanoparlants que no pas els mateixos catalanoparlants acomodats. Són més perilloses la por o el desconeixement. El que és clar és que l’independentisme ha de formular un projecte inclusiu i que no generi rebuig. I el que és innegable és que, fins ara, en molta proporció, l’independentisme ha estat antiespanyolista: això és una absurditat.

- Reagrupament va anunciar fa poc que, en el cas que Catalunya fos independent, el castellà no seria llengua oficial. Què n’opina? - No tinc resposta. En una Catalunya independent, el català i el castellà no estaran en el mateix pla. El català seguiria sent la llengua pròpia del país. No sé si hem de parlar de dues llengües oficials, no tots els països en tenen. A més, ara hi ha 300 llengües: no sé per què el castellà hauria de ser oficial, i no ho hauria de ser…

- Em sembla que està fugint d’estudi… - No, no. Fugir d’estudi no. No sé si es en termes d’oficialitat que s’ha de plantejar la qüestió. Però no tindria cap problema de fer el reconeixement que calgui de la importància del castellà a Catalunya. No em produeix cap mena de resistència.

- El nou independentisme no cristal·litzarà abans de la tardor. Quan serà? Quan veurem aparèixer un nou partit que representi el moviment? - Jo crec que necessita un parell d’anys, només. Reagrupament és un bon punt de partida, i potser serà alguna cosa construïda damunt de Reagrupament. El perfil de Reagrupament és molt interessant: gent professional amb nivell cultural mitjà o alt, persones molt civilitzades, que ha viatjat, que parlen anglès…. Encara hi ha algun friqui reciclat, però no és l’habitual.

- Però ha d’aparèixer un lideratge nou? Que no tingui a veure amb ERC ni amb Carretero? - Jo ho penso així. Cal un lideratge completament nou. Perquè hi ha gent molt sòlida que han fet aquest pas de compromís polític. Fins ara, l’independentisme s’ha dedicat a convocar manifestacions i fer proclames. Cal una cultura diferent, més constructiva i seriosa. I està emergint. Podem dir que les èlits emergents a Catalunya són independentistes. No en tinc cap dubte. Sobretot les professionals, de 35 a 45 anys. On encara costa una mica més de veure-ho és a la universitat, perquè és un àmbit molt depenent de la lògica espanyola.

Els Comentaris estan tancats