Arxiu juny, 2010

Patrícia Gabancho afirma que els catalans no han de demanar permís als nouvinguts per declarar la independència

“Els catalans són l’únic poble que conec que per decidir què vol fer ha de demanar permís als que han vingut de fora, és al·lucinant”. Patrícia Gabancho va dir aquestes paraules en el sopar que va compartir amb els associats de Reagrupament de Sarrià-Sant Gervasi el dia 4 passat.

L’escriptora d’origen argentí va centrar la seva intervenció a exhortar els catalans que perdin els complexos respecte als seus sentiments nacionals i a la seva voluntat política. “Ens diuen que la Catalunya real és la de l’Hospitalet o Santa Coloma, i nosaltres què som, Catalunya virtual?”, va dir. En aquest sentit, els contraris a les llibertats del país utilitzen constantment l’argument de la immigració per negar els drets nacionals; per contra, ella creu que els catalans han de decidir el que volen ser i els de fora ja s’hi sumaran, “perquè també a ells els convé la independència, i si no, no passa res, ja s’ho trobaran”.

En opinió de l’escriptora, no ens hem d’espantar pel fet que hi hagi nuclis impermeables a la catalanitat. L’importat és que l’eix central i vertebrador de la societat es mantingui català, “al gueto cadascú usa la llengua que vol, però quan cal incidir en la societat, quan s’actua des del centre, s’ha de fer en català, ara es fa així i, per tant, la catalanitat es manté”.

Per a Gabancho, els referèndums que es fan arreu del país sobre la independència són una cosa inèdita a la història del catalanisme i als moviments socials al món: “és una cosa extraordinària que encara no hem valorat prou”, assegura. “I tot va sorgir d’una persona anònima d’Arenys de Munt, que en una assemblea va dir: “I si féssim…” Aquest “i si féssim” ha capgirat el país i ja res no l’aturarà”.

Per a ella, la societat catalana s’ha vertebrat malgrat els polítics i, sovint, contra ells després de molt temps de fer tentines. “Passa com quan va morir Franco, en què tothom es va mobilitzar amb il·lusió, amb una empenta increïble per construir la democràcia; ara la gent ha vist que els seus representants els aixecaven la camisa i han pres la iniciativa, i els polítics s’han quedat descol·locats”. En la seva opinió, el camí iniciat només té una meta, la independència, “que és més a prop que no ens pensem”.

El manifest promogut pel comitè de savis, a qui ella diu amb efecte les mòmies, promogut per Moisès Broggi, Heribert Barrera, Oriol Domènech, Agustí Bassols i Joan Blanch, és, en aquest sentit, “un pas importantíssim, perquè ells no tenen més interessos que el bé comú, i molta gent els seguirà”. Gabancho assegura que hi haurà una candidatura única que tindrà com a prioritat la independència a les pròximes eleccions. “Això també és nou, perquè abans la independència no tenia data, no se sabia si era per a aquest segle o el que ve, i se supeditava a ser d’esquerres, o a les prestacions socials, o al sexe dels àngels… Ara anirem per feina.”

L’escriptora va explicar com va entrar en contacte amb la realitat catalana a la seva Argentina natal als 18 anys, a partir de la lectura d’alguns llibres. Va aprendre la llengua al Casal Català de Buenos Aires i va decidir viure a Barcelona. “La meva mare es planyia perquè vivia lluny, però deia que això em va salvar la vida, perquè per edat, per activisme i per amistats, jo era la candidata perfecta per desaparèixer durant la dictadura”, va dir.

  • Gràcies Eugeni!

5 Comentaris

Patricia Gabancho: “Si hem d’esperar un líder de CiU o ERC anem llestos”

Patrícia Gabancho, argentina resident a Catalunya i de caràcter sobiranista per sobre de tot, ha destacat al terreny literari i cultural català per la seva determinació davant la independència de Catalunya. Amb Crònica de la independènciaEl preu de ser catalans. Una cultura mil·lenària en vies d’extinció, la periodista i escriptora ja va alertar de la mort funcional de la via autonomista catalana, i va posar sobre la taula els esforços que calen per tirar endavant la cultura catalana i el perill d’extinció sota el qual ha viscut i viu la llengua catalana de manera permanent. El futbol, però, no li ha interessat pas massa a Gabancho fins l’arribada d’un encàrrec, de part de l’editorial Columna, de fer un assaig sobre la figura de Joan Laporta: Joan Laporta. De la presidència del Barça al Palau de la Generalitat.

Quin interès pot tenir una persona a fer un llibre semibiogràfic a Joan Laporta quan assegura haver-lo vist en persona “només una vegada”?
El llibre és un encàrrec que des d’un principi va suposar, per a mi, un repte, una espineta. D’entrada vaig entendre que jo no era la persona més indicada, potser, per a escriure’l, però va ser molt temptador. Joan Laporta és un personatge fascinant, una persona que ha assolit un gran èxit a la seva carrera professional i que no se li ha reconegut com cal. Un home d’excessos amb una personalitat que em va atraure des d’un principi. Un home atípic dirigint un club, el Futbol Club Barcelona, també atípic.

Què té d’atípic el Futbol Club Barcelona?
El Barça ha representat, durant l’època franquista, un canal d’expressió subterrani, una mica com la nova cançó. I actualment, Laporta ha portat al club una temperatura que no havia tingut mai.

Vostè destaca de manera especial el paper de Joan Laporta com a recuperador d’un simbolisme i uns valors catalanistes que altres directius del club, com Josep Lluís Núñez o Joan Gaspar, van abandonar de manera voluntària, i com a element que ha aportat un significat social al Barça. Són aquests motius suficients per fer el salt a la política?
Joan Laporta ha volgut saltar a la política. Ell mateix s’ha forçat. En exhaurir-se el seu mandat ell mateix s’ha preguntat: ¿I ara a què em dedico? I s’ha vist capaç de fer-ho perquè és un idealista i perquè Laporta des de sempre s’ha sentit desacomplexat en l’àmbit nacional. És un idealista en sentit sobiranista i fa molt temps que defensa uns valors que ara estan en plena efervescència. En ell és natural.

Catalunya necessita un líder? I en cas afirmatiu, Laporta respon a aquest perfil?
Claríssimament. Aquest país necessita un líder, que sigui o no sigui en Laporta, no t’ho puc dir. Això ja és un misteri. En tot cas i abans que res, el sobiranisme català necessita un líder perquè a la política actual catalana no se’n troben. Si hem d’esperar-ne un de Convergència i Unió o d’Esquerra anem llestos. No ens em podem fiar.

Quin és el camí cap a la independència de Catalunya, un cop s’aconsegueixi una figura líder?
La solució passa per aglutinar tots els sectors independentistes de la societat catalana i dels partits polítics. De Convergència, d’Unió i d’Esquerra, però també d’ICV, del PSC. Fins i tot conec alguns del PP que en són, d’independentistes! Però la resposta ha de ser alguna cosa més que la política que ara representa aquest país, hem d’aconseguir arreplegar tots els independentistes catalans en una única opció unitària: la independència. En aquest context no sé pas si en Laporta seria un líder prou sòlid com per aconseguir-ho.

Quin paper juga Reagrupament en aquest objectiu sobiranista?
Reagrupament i Joan Laporta s’entenen molt bé. I és sabut per tothom que Joan Carretero no té ambició política manifesta, és a dir, no té com a objectiu anar al Parlament català. O sigui que no és pas un obstacle per a Laporta, ans al contrari. Si hi van plegats o no és una altra qüestió. El que puc assegurar gairebé del tot és que Laporta farà el salt a la política. Sinó, ¿perquè hauria dedicat tant temps a manifestar-ho de manera reiterada?

Finalment, al llibre “Joan Laporta. De la presidència del Barça al Palau de la Generalitat” vostè perfila la personalitat de Joan Laporta en dos sentits diferents: com un Kennedy català i com un Peter Pan amb mala llet. Quina expressió el defineix millor?
Jo dic que és un Peter Pan amb mala llet perquè el caràcter de Joan Laporta compta amb una ingenuïtat de creure que tot és possible.

3 Comentaris

Adéu Espanya, primera passa

Per això és tan important el documental Adéu Espanya? dirigit per Dolors Genovès, que TV3 va emetre dijous amb un gran èxit d’audiència. Que un programa de tant gruix polític fos seguit per 733.000 espectadors (23,9 punts de quota) és per analitzar.

Amb l’
Adéu Espanya? la televisió catalana ha començat a retrobar la seva funció com a referent nacional del país. Ha començat a fracassar la depuració política de la denominada “crosta nacionalista” ideada per alguns dirigents del PSC. Ja es veurà en els pròxims mesos si hi ha més obertura d’horitzons a la televisió catalana. No m’estranya gens que Joan Ferran s’hagi posat en alerta. TV3 va fer dijous una primera gran passa.

  • Lluis Bou, a l’Avui.

7 Comentaris

“Els polítics d’ara no són més corruptes, simplement els veiem!”

Què vol dir que la política ha passat de ser “política ideològica” a “política de la confiança”?
Que ja no som en una política de dretes i esquerres. Es tracta més de “la classe de polític”. Aquest tipus de grans imatges i estructures ens han fet veure els polítics des de fa dècades, sinó segles, d’una manera molt determinada. Aquesta contraposició dreta-esquerra, no és que hagi desaparegut però sí que comença a abandonar-nos. Ja no es tracta de saber de “quina banda són els polítics”, sinó de “en quins polítics confiem”.

  • Entrevista a John B. Thompson, sociòleg de la Universitat de Cambridge, a Singular Digital

8 Comentaris

Gran manifestació per l’autodeterminació convocada pel 12 de juny per la PDD

Independència!

Sota el lema ‘Per la democràcia, la feina, la solidaritat i la independència‘, la PDD ha instat a partits, entitats, plataformes i moviments independentistes a sumar-se a la convocatòria del 12 de juny, en què volen reivindicar que l’exercici de l’autodeterminació és un ‘dret radicalment democràtic’ que és ‘indispensable per tenir eines suficients’ per abordar els principals reptes del país.

En aquest sentit, la PDD enumera entre aquests reptes i necessitats ‘aturar l’espoliació fiscal‘, perquè ’sense sobirania fiscal’ Catalunya està ‘condemnada a un robatori permanent i a haver de pidolar a l’Estat que l’espolia’. ‘Sense sobirania fiscal qualsevol política seriosa per encarar la crisi, donar suport i no caritat als treballadors, incentivar les empreses i millorar les infraestructures del país, és impossible‘, asseveren.

També hi situen la necessitat d’un marc laboral i de benestar social propi; polítiques d’immigració per poder ser ‘autènticament solidaris sense que la paraula solidaritat signifiqui una perversa versió de l’espoliació‘; una política energètica i d’infraestructures pròpia; la promoció ‘decidida’ d ela llengua i la cultura catalanes com a eina de cohesió, i un ‘aprofundiment de la democràcia que obri vies de participació popular i de control i punició de les conductes corruptes’. Per la PDD, l’assoliment d’aquests objectius passa per l’exercici ‘inajornable’ de l’autodeterminació.

2 Comentaris

Silenci nacional

Hi ha una vella demagògia, absurda per reiterativa, que una vegada més s’obre pas sense que li caiguin les vergonyes per terra. És aquest discurs que demana que els irredempts perifèrics deixin de parlar de pàtries, perquè aquesta reclamació és ara “obscena” davant milions d’aturats que reclamen pa i treball. La trampa és la de sempre. Són els governs els que adopten les polítiques contra l’atur. A Espanya i al Pakistan. I aquestes polítiques obeeixen a interessos territorials. “Nacionals”, en diuen ells. Per tant, el concepte de nació hi és. Com sempre.

Però el context s’aprofita per retirar de la circulació les demandes que molesten. “No és el moment”, proclamen. Per a ells, mai serà el moment. Ni castigats per l’atur ni feliços amb l’opulència. El moment dels altres, no cal dir-ho. El seu és etern. Però no és només això, perquè el problema és que els mateixos que exigeixen silenci nacional practiquen el soroll populista.

Els uns afirmen que hi ha indicis que el drama econòmic comença a arreglar-se i apel·len a les puntes d’espàrrecs per corroborar la profecia. Els altres han omplert les ciutats de cartells blaus entonant la cançó de la baixada dels impostos i prometent miraculosos llocs de treball per dotzenes de milers. I encara tenen el sant morro de marcar prioritats i exigir obediències. Potser per una vegada podrien callar ells. Ni volen ni en saben.

Vicent Sanchis, a l’Avui

3 Comentaris

Sabadell: prova superada

  • Un 16,08% del cens electoral ha participat en la consulta sobre la independència que s’ha celebrat aquest diumenge a Sabadell. En total han estat 23.870 vots. La participació amb el cens ampliat amb immigrants i menors d’entre 16 i 18 anys ha estat del 13,76%. Sabadell, amb un cens electoral de 147.410 (ampliat fins a 173.426 amb col·lectius que normalment no poden votar), és la ciutat més gran que fins ara ha fet la consulta. El “sí” ha guanyat clarament amb un 92,46%. El “no” s’ha situat entre el 5 i el 6%.
  • Sabadell ha superat de llarg la participació de Lleida (8’23%), que era fins ara la ciutat més gran en acollir la consulta sobre la independència; i també la de la Diagonal feta a Barcelona, tot i els més de 3 milions gastats per l’Ajuntament. Aleshores, els grans mitjans van titllar de fracàs la iniciativa liderada per Hereu pel resultat, no per la participació. Com és habitual, aquest criteri no se seguirà per analitzar la consulta a Sabadell, de manera incomprensible. Potser és pel temor de veure com una iniciativa popular, basada en el dret a decidir, ja ha mobilitzat més de mig milió de catalans. I els que falten. Pròxima parada, 20 de juny.

    2 Comentaris