Arxiu juliol, 2010

L’independentisme fa guanyar

Costa de creure-ho sense pessigar-se però la realitat és que, en les pròximes eleccions, la batalla principal es lliurarà per apropiar-se l’etiqueta d’independentista. Des de CiU, Artur Mas es defineix a si mateix en aquest sentit i als convergents els agrada recordar que són ells el partit que més independentistes aplega. Han sobiranitzat el discurs i, almenys formalment, han canviat el peix al cove per una nova filosofia de contundència respecte a Madrid. Tots aquests trets s’han accentuat clarament després de la manifestació del 10-J.

La nova Solidaritat Catalana per la Independència s’ha estrenat reclamant, també, aquest espai electoral. Laporta, López Tena i Bertran lluitaran per capitalitzar al màxim les aspiracions d’un sector de la societat que les darreres enquestes consideren majoritari. Reagrupament s’hi afegirà, amb tota probabilitat, i ja ha començat una cascada d’adhesions orientades a forçar la creació d’una oferta transversal i coherent amb els que volen un estat propi, i el volen ràpid.

La tercera marca en disputa és ERC, que ha perdut l’exclusiva de l’independentisme electoral. Els republicans fugen a tota velocitat del tripartit i s’ofereixen, igualment, com a vot útil per tractar de prémer l’accelerador en la pròxima legislatura.

La resta d’espais, doncs el de sempre. Amb la diferència que federalistes diversos i espanyolistes variats aspiren, com a màxim, a conservar els diputats que tenen al Parlament sortint. La història d’aquest país va ràpida.

Salvador Cot, a Nació Digital.

217 Comentaris

“Només obrirem els ulls quan entenguem que la independència és una qüestió de negoci”

Una enquesta publicada aLa Vanguardia’ aquest cap de setmana diu que un 47% dels catalans votarien avui a favor de l’Estat propi…

Els catalans ja hem provat totes les formes possibles d’encaix amb Espanya. Hem estat pacients i ens han volgut mantenir com el motor econòmic de l’Estat. Però quan a un motor no se li fan inversions, no se li renoven les carreteres, no se’l posa a punt, aquest motor deixa de ser competitiu. Avui ens trobem que per voler ser motor d’Espanya, amb prou feines podem ser motor de Catalunya.

El passat dia 10 la societat catalana va sortir al carrer per expressar la seva disconformitat…
És evident que el poble veu el que està passant. És conscient de la nostra situació, també des de l’òptica econòmica, i sap que l’única manera de tornar a crear una il•lusió col•lectiva és la fita de l’Estat propi.

La manifestació pot generar un abans i un després?
El més important va ser que es va visualitzar que el poble està unit. Ara els polítics han de materialitzar allò que vol el poble. És evident que els partits no estan units, però això ja no és important. El poble està unit i d’aquí a dos mesos els catalans despertaran, votaran per l’Estat propi i començarà un nou cicle de prosperitat.

Certs sectors del govern van considerar que les crides independentistes no eren majoritàries?

Una reacció pròpia d’un govern de l’antic règim. Aquesta manera de fer política ja ha acabat. El poble vol una altra política. Hem esperat durant trenta anys i ara és evident que els actuals representats ja no donen més de si.

I com beneficiaria l’Estat propi a l’empresariat català?
L’espoli fiscal que durant anys ha patit Catalunya es tradueix avui en el 10,5% del PIB. Aquests són uns ingressos que amb un Estat propi no marxaríem. A partir d’aquí podríem fer una sèrie de polítiques, començant per abaixar l’impost de societats a les empreses perquè aquestes tornessin a tenir beneficis i a ser competitives. Recolzem l’estat català per una qüestió de mercat.

Però estaríem renunciant al mercat espanyol?
Fa 150 anys l’estat espanyol era un bon mercat per Catalunya. Però en tot aquest temps el món ha canviat i avui el mercat és global. Abans estàvem preparats per influir en el mercat espanyol, avui hem d’estar preparats per incidir en un mercat mundial.

I l’empresariat català està disposat a fer aquest pas?
L’any 1932 Francesc Macià no va poder proclamar l’estat català per una qüestió econòmica. El 85% de les ventes de Catalunya es dirigien a l’estat espanyol i el poder econòmic no va estar al costat de Macià. Actualment, en canvi, Catalunya ven a l’estat espanyol un 33%, mentre dedica un altre 33% al consum propi i el 33% restant a l’exportació.

Els percentatges són una cosa, la realitat pot ser diferent…
Avui molts més empresaris catalans depenen del món i no pas de l’estat espanyol. El nostre empresariat vol un país competitiu al darrera. Espanya només representa el 2% del mercat mundial. Tot i així, l’Estat català també ajudarà aquelles empreses que depenguin molt de l’estat espanyol. A aquestes se li facilitaran ajuts i formació perquè puguin internacionalitzar-se el més aviat possible.

En aquest context, doncs, el boicot espanyol als productes catalans seria quelcom secundari…
El boicot és una paraula que utilitza l’estat espanyol per generar temor a l’empresari català. Però hem de ser conscients que avui dia els espanyols no ens poden fer cap boicot. Catalunya ven a Espanya, però també compra. A aquest boicot podríem respondre amb un contraboicot. No ens agrada parlar amb aquests termes però ja hi ha estudis que indiquen que el boicot al cava català va ser molt beneficiós per Catalunya.

En quin sentit?
Catalunya va deixar de vendre un 6% de cava a la resta de l’Estat, però ens varem espavilar. Varem començar a buscar clients exteriors i la nostra exportació va créixer al voltant d’un 6,5%. Es va generar una gran conscienciació espontània i el ciutadà català va començar a consumir vi català. El vi de la Rioja va anar perdent clientela fins que van haver d’aturar tot allò. Ho van intentar i van perdre.

L’empresari català n’és conscient d’aquesta realitat?
L’Estat espanyol té un seguit de mitjans amb els quals desinforma i aconsegueix que el petit empresari no conegui la realitat. Aquesta és també una irresponsabilitat de molts alts càrrecs situats en institucions i organismes econòmics de Catalunya que fa massa anys que des de la seva cadira no parlen clar. Aquesta gent ha de ser substituïda perquè no fan res pel país.

Malgrat tot, l’empresari sempre avaluarà les opcions de futur en funció del benefici econòmic. Avui l’empresariat català confia en la independència?
Hi ha unes 50 empreses de grans serveis nacionals, aigua, gas, electricitat que, ara per ara, encara no ens podem imaginar que donin suport a l’Estat propi. Però la majoria de petites i mitjanes empreses, que representen el gran percentatge empresarial català, n’estan a favor.

El seu és un objectiu ambiciós. Cal trucar a la porta dels grans, com PIMEC o Foment del Treball. Quina opinió en tenen aquestes patronals?
PIMEC ja ha col•laborat amb nosaltres, participant en diversos estudis conjunts. La patronal de les petites i mitjans empreses veu clarament com el futur de Catalunya passa per assolir l’estat propi. Foment, per altra banda, pertany a aquell tipus d’empresaris més ‘encaixistes’. Amb ells encara no hi hem parlat, però creiem que són el tipus d’empresaris que s’adheriran a aquest trajecte la tarda abans d’assolir la independència.

No és una confiança massa cega?
És una qüestió de butxaca. L’autèntic empresari sempre donarà suport als beneficis per a l’empresari, i si aquestes millores vénen amb l’Estat propi també ho acceptarà. Si hi ha empresaris que són agents d’Espanya, que posen per davant ideologia a economia, no els volem.

No em negarà que el component ideològic també és present al CCN…
Nosaltres enfoquem la qüestió de l’Estat propi des d’una òptica econòmica. I és que la clau per assolir la independència és l’economia. Sempre que Catalunya ha posat la ideologia per davant s’ha dividit i ha perdut.

Expliqui’s.
La independència és una qüestió de negoci i només davant d’aquest fet els catalans obrirem els ulls. Si convertim aquest objectiu en una qüestió ideològica, història o cultural no ho aconseguirem. Els espanyols ja s’han preocupat que els catalans no coneguem ni un borrall de la nostra història. Estem anul•lats en aquest sentit. El que no han aconseguit anul•lar és el nostre esperit de fer negoci. I la independència és un bon negoci.

Empreses capdavanteres com ‘la Caixa’ poden discrepar de tot aquest procés…

‘La Caixa’ i ‘La Vanguardia‘ també s’adheriran al procés la nit abans de proclamar la independència. Ells no faran res per assolir l’Estat propi, però poques hores abans d’assolir el nostre objectiu faran un comunicat i, per temor a perdre el mercat, donaran suport al procés. ‘La Caixa’ es pot arriscar a no sumar-se a la independència i que el dia següent de proclamar-la es creï una gran caixa catalana. Tothom veuria doncs que ‘la Caixa’ és espanyola.

Segons el CCN, doncs, amb un Estat propi…
El consum augmentarà, hi haurà il•lusió col•lectiva, més recursos, s’invertirà més, l’atur passarà del 17% al 8% i Catalunya serà el quart estat d’Europa en quant a renta per càpita. Avui, la situació és radicalment diferent. Els empresaris estan acollonits, sense finançament ni il•lusió per tirar endavant. Portem masses anys aguantant econòmicament l’estat espanyol sense que des del món polític se’ns doni cap ajut. L’economia catalana serà l’exemple del sud d’Europa. Llavors serà Europa qui dirà a Espanya que deixi tranquil•la Catalunya.

Ramon Carner, president del Cercle Català de Negocis, a Singular Digital.

No hi ha Comentaris

Ens criden

Ahir Laporta, Tena i Bertran van sorprendre fent una crida als partits i a la societat civil per a formar un bloc independentista capaç de guanyar les eleccions i de proclamar la república, tot seguit. És una crida necessària que, en la meua opinió, és sobretot una apel·lació directa a cadascun de nosaltres. Per aquest motiu crec que no hi valen excuses.

Els autors de la Crida a la Solidaritat Independentista demanen a tots els partits que vulguen la independència que siguen capaços d’aparcar les diferències uns quants mesos amb l’ambició d’unir-se en una candidatura única, capaç de guanyar i d’acomboiar el país. Criden els partits, però també criden els militants i la societat civil, fet que converteix la crida en una maniobra oberta, generosa i valenta.

Ho és perquè no demana ni als uns ni als altres què han fet en el passat, només els demana si volen participar en el futur. Ho és perquè no posa condicions. No hi ha cap línia definida i inesborrable, tret de respondre a allò que els seus autors creuen que és l’esperit de la manifestació del 10-J: més valentia i més claredat. I ho és perquè, quan molts esperàvem més fragmentació encara del vot, ens hem trobat amb la sorpresa d’una proposta que ens diu simplement que tot depèn de nosaltres i que no hi ha res impensable ni impossible.

Això la fa summament atractiva perquè no hem d’esperar què faran els altres. Ja no es tracta de saber si aquest o aquell s’hi apuntarà. Ara la pregunta és molt més directa: què pense fer jo? què penses fer tu, lector?

Ens criden a construir, no a barallar-nos, i això és un factor diferent, nou i essencial. Qui no vulga participar-hi, hi té tot el dret, naturalment, però les excuses de què faran o deixaran de fer uns tercers no valen. Ací només val saber si estem disposats a parlar i a intentar una unitat tan gran com siga possible, sense condicions prèvies i amb la mirada neta. Jo crec que paga la pena d’intentar-ho. I que també paga la pena de dir des del primer dia que, si no ho aconseguim, serà, simplement, perquè no ho haurem volgut nosaltres. Sense excuses.

Vicent Partal, a Vilaweb.

35 Comentaris

Els increïbles homes mosca del PSC

Una de les principals caracterísques d’aquests temps és la vulgaritat dels nostres polítics. Ja ni la hipocresia manté un cert nivell ni, molt menys, protocol. Hem convertit el Parlament de Catalunya en el més inútil dels Parlaments del món: ja no és que no pugui decidir com vol que sigui el seu país, que normalment és el que fan tots els parlaments del món que aspiren a ser alguna cosa més que un aparador d’una botiga de vetes i fils, sinó que quan pren una decisió com la fràgil resposta unitària contra la sentència del TC, rep com a resposta un divertit acudit del President d´Espanya. I una ampla riallada.

I fa molt bé el Sr. Zapatero d´enfotre-se´n de tots plegats. O què es pensaven? Espanya porta anys fent-ho. Estatut? Riallada. Concert econòmic? Més riallada. Infraestructures? Moltes més riallades. No paren de riure amb nosaltres. Per no continuar amb el franquisme i més enllà. El que ja no és tan divertit és que siguin catalans, socialistes catalans, els que també se’ns en fotin a la cara.

Tot això ve a tomb perquè aquesta tarda hem assistit a l’enèsim exercici de la dimensió desconeguda del PSC: han estat incapaços d’aprovar el mateix que els seus col•legues havien aprovat al Parlament de Catalunya.

De petit vaig veure un dia, terroritzat, La mosca, un clàssic del cinema fantàstic americà dels anys 50 dirigida per Kurt Neumann, amb el gran Vincent Price. Un pobre científic, intentant transportar-se a si mateix, s’introdueix en una màquina,alhora que ho fa sense voler una mosca: el resultat és una criatura meitat humana i meitat mosca. No oblidaré mai el final paorós d’aquell pobre infeliç, enganxat a una tela d’aranya, deixant anar uns esgarips aguts, ridículs, gairebé imperceptibles, davant la monstruosa visió de la bèstia peluda que s’apropava.

Desesperat per trobar una raó a l’actuació d’aquests individus, descartada qualsevol opció lògica i raonada, només em queda pensar en què el socialistes catalans del Congrés de Diputats s’han acabat convertint ells també en els increïbles homes mosca, atrapats en una teranyina encara més salvatge, incapaços de rebel•lar-se contra la bèstia peluda del PSOE. Com passava amb la pel•lícula, en el fons, fan llàstima.

Quim Torra, a El Matí.

48 Comentaris

Del milió i mig als seixanta-vuit

I ara que l’independentisme ha protagonitzat la manifestació més gran de la història l’objectiu següent s’obre camí sol: aconseguir a la tardor els seixanta-vuit diputats que podrien proclamar unilateralment la independència.

No cal que siguen tots del mateix partit; ni tan sols que siguen de partits declaradament independentistes. Cal, això sí, que recorden què va passar ahir i facen el pas. Perquè tota aquesta enorme força que vam viure ahir ha de tenir també una traducció política i l’ha de tenir ara mateix. No té gens de sentit esperar més, quan un vint per cent de la població del Principat és capaç d’eixir al carrer un dissabte de juliol per no cridar sinó independència!, independència! i independència!

Però, alerta!, que ahir, en aquest aquest esclat d’independentisme mai no vist, molta gent va declarar-se indignada per la classe política catalana i pel seu comportament. La capçalera va ser objecte de constants atacs verbals, especialment el president Montilla, i molta gent de les voreres manifestava la seua indignació per la distància que hi ha entre polítics i manifestants –i és evident que l’absurda polèmica sobre les pancartes i la capçalera no la pal·liava precisament.

Ara, una classe política solament existeix, en democràcia, si la gent la vota. I una classe política viu i treballa justament perquè la gent la vota. Cal, doncs, no invertir els termes: som nosaltres qui els fem possibles, a ells. I si ahir vam deixar clar que la independència és el terreny central de la política catalana, vejam si a la tardor sabrem triar entre tots els seixanta-vuit diputats que necessitem. Tan sols seixanta-vuit.

Vicent Partal, a Vilaweb

2 Comentaris

El vot catalanista s’ha encarit

Fóra molt innocent pensar que els partits catalans prendran la iniciativa d’un procés sobiranista per si sols, jugant-se-la per conviccions. Però la manifestació de dissabte va servir per demostrar, des del carrer, que arriscar-se és, també, quedar-se quiet. Ja no serveix prometre futures balenes al cove català ni, encara menys, utilitzar l’espantall del PP per donar suport al PSOE -directament, o a través del PSC- des del poble més petit fins al Congrés dels Diputats. Els temps han canviat i entre la manifestació de 1977 i la de 2010 hi ha un món. No hi havia cap ingenu entre el milió llarg de catalans que van sortir al carrer aquest dissabte. Qui s’ho pensi, s’equivoca.

Així que els partits i candidats que hauran de competir d’aquí a tres o quatre mesos necessitaran una estratègia clara, sòlida i creïble per aconseguir el suport ciutadà. El vot catalanista s’ha posat molt car i, qui més qui menys, ja n’està tip de votar en blanc, al mal menor o amb l’agulla d’estendre al nas. Hi ha ganes de canvi, d’anar molt més enllà. I això es palpa una mica per tot arreu.

En definitiva, el pròxim Parlament de Catalunya haurà de fer història. Ho vulgui o no.

Salvador Cot, a Nació Digital

14 Comentaris

Els nous empresaris

Mentre els autonomistes preparen funcions teatrals per dissimular l’atzucac en què ha quedat el seu projecte, hi ha gent seriosa que va per feina. El Cercle Català de Negocis (CCN), una associació d’empresaris, professionals i directius que té com a objectiu la creació d’un Estat català, ha regalat a la societat una nova imatge d’home d’empresa socialment conscient, compromès amb el país i liberal en el sentit ampli d’amant de la llibertat.

Al CCN se li ha d’agrair que en pocs mesos han fet miques l’estereotip que els empresaris estan fets a imatge i semblança del Círculo Ecuestre. Algú ha estat interessat durant molts anys a fer-nos creure que els clans barcelonins de Diagonal en amunt que van prosperar arran de la victòria franquista eren tot el món empresarial. A Catalunya hi ha la xifra espaordidora de 600.000 empreses, el 99%, petites i mitjanes, que constitueixen la base social mateixa del país, i que encarnen la seua manera d’estar al món. ¿Algú pot pensar que aquesta massa transversal es creu Intereconomía, li riu les gràcies a la CEOE i corre a Vaquèira per veure de lluny el rei d’Espanya, estil Duran i Lleida?

El CCN restitueix el col·lectiu a la història. La cosa ve de lluny, per més que a alguns els interessi creure que el món es va crear el 6 de desembre de 1978. La Renaixença, el Modernisme, el Noucentisme i la República mateixa es van nodrir d’homes d’empresa que tenien al cap alguna cosa més que obrir mercats o quadrar balanços. Eren emprenedors que buscaven la prosperitat personal, naturalment, però la de la societat i la del país, també. Mentre alguns territoris fabricaven señoritos, buròcrates, ministeris o subvencionats, ells feien la revolució industrial. Algú, però, els havia segrestat sota l’etiqueta de burgesia catalana.

Els xicots del CCN pertanyen al grup de gent –d’empresa o no– que s’han espolsat el franquisme del cerebel i han començat a expressar-se sense complexos. Trenquen, per fi, la dinàmica que CiU ha fomentat durant 30 anys d’empresaris cohibits, d’ambicions gallinàcies i sense projecte social. O és que encara no ha arribat l’hora de dir les coses pel seu nom? El CCN parla sense embuts i amb dades concretíssimes del que tothom comença a saber i els polítics oficials tapen.

Els prínceps rojos de l’àrea metropolitana, engreixats amb diner públic, els acusen de ser de dretes. Naturalment, són uns romàntics. Quan abaixen la persiana a la tarda comencen una segona jornada laboral a favor d’un ideal, per això inspiren respecte. Van aparèixer fa un any escàs i han fet ja més de 250 presentacions arreu del territori. De fet, no donen a l’abast per atendre totes les peticions.

No defensen una corporació, sinó l’empresa productiva i pencaire incardinada en un país amb ànima. Per exemple: “Qualsevol pla per sortir de la crisi fracassarà si seguim a Espanya, aquest país que fa inversions milionàries en trens d’alta velocitat que cap més país del món s’atreveix a fer perquè saben que no són rendibles, aquest país que per ajudar les comunitats pobres crea milers de funcionaris duplicant i triplicant el nivell de Catalunya, o dóna un subsidi agrari tot l’any només treballant dues setmanes; aquest país que construeix milers de quilòmetres d’autovies en àrees on no hi ha gairebé trànsit i oblida aquelles que generen el PIB més alt i en són deficitàries, i aquest país que ajuda la banca privada, inverteix milions d’euros en obres per afavorir les grans empreses constructores espanyoles i, en canvi, oblida el petit i mitjà empresari que genera més llocs de treball i que està arrelat al territori.”

Ramon Carner i Joan Canadell, president i secretari general, ho expliquen a les presentacions. Els processos independentistes solen tenir tres fases. La primera la promouen els polítics, la segona arriba quan s’hi afegeix la societat civil, que a Catalunya ha esclatat amb les consultes. Per fi, la tercera i definitiva és quan els empresaris i el poder econòmic s’hi integren. Ells s’han proposat liderar aquesta fase.

119 Comentaris

Marc Viñolas: “Espanya aplica a Catalunya la dictadura del nombre d’habitants” -presentació de Reagrupament i el Cercle Català de Negocis a Tres Torres-

“Espanya aplica la dictadura del nombre d’habitants i justifica el rodet contra Catalunya en nom de la legitimitat democràtica”. Marc Viñolas, enginyer industrial i membre de la Junta Directiva de Reagrupament, va fer aquestes afirmacions el dia 13 passat en una presentació que va realitzar conjuntament amb Jaume Vallcorba, del Centre Català de Negocis (CCN), organitzada per Reagrupament Sarrià-Sant Gervasi al centre cultural Pere Pruna.

En paraules de Viñolas, tots els camins de convergència entre Catalunya i Espanya han quedat bloquejats: “Mentre fèiem la revolució industrial, vam pensar que ajudant Espanya en el camí del progrés ens acabarien estimant, però no ha estat així, només buscàvem un copet a l’esquena i l’única resposta han estat les garrotades. Espanya només vol exercir el poder”. Per a Viñolas, “Ara hem arribat al final del camí, o ens integrem i ens convertim en espanyols o decidim per nosaltres mateixos. Naturalment, no ens deixaran fer un referèndum, perquè no hi ha respecte democràtic, per tant, només queda declarar de manera unilateral la independència amb una majoria de diputats al Parlament”.

Jaume Vallcorba va coincidir que la sortida que proposa el CCN és la mateixa, la declaració unilateral d’independència. Va assegurar, arran de la pregunta d’un assistent, que els catalans no havien de témer l’exèrcit espanyol. “Què faran si entren els tancs per la Diagonal, prendran TV3? encanonaran el Parlament? L’exèrcit espanyol és integrat en l’OTAN; podem pensar que un general belga donarà ordre de disparar contra els catalans? Quan Rússia va envair Geòrgia el 2008, el ministre d’Economia va exigir al de Defensa que es retirés, perquè la Borsa de Moscou perdia 13.000 milions d’euros diaris. En el moment que un sol soldat entrés a Catalunya, les borses espanyoles s’enfonsarien i els presidents de totes les multinacionals presents al país exigirien a Madrid una retirada immediata. La Unió Europea, a més, no permetria mai l’actuació de la força contra un Parlament democràtic. Els temps ja no permeten a Espanya actuar de manera no civilitzada.”

  • Gràcies Eugeni!

3 Comentaris

El més gran del assistents a la manifestació

El nostre company, el soci Dr. Broggi, va participar en la manifestació d’ahir dia 10 de Juliol. Ben segur que va ser l’assistent de més edat. El Doctor va fer un esforç per dirigir-se a la capçalera, però va manifestar sentir-se molt satisfet per la resposta del poble català a l’agressió del TC espanyol.

1 Comentari

El poble fa historia

La manifestació reuneix entre 1,1 i 1,5 milions segons la Guàrdia Urbana i Òmnium Cultural.

És la manifestació amb més independentistes mai realitzada.

3 Comentaris