Arxiu setembre, 2010

No va de personalismes

Atribuir les divergències polítiques a una qüestió de conflicte entre ambicions personals sol ser una simplificació que fa fàcil informar-ne, però que amaga qüestions de més gravetat. Ningú no negarà que la posició del conseller Antoni Castells té, de ben segur, components personals en la seva relació amb el president José Montilla. O que els regulars estira-i-arronsa entre Josep Antoni Duran i Lleida i Artur Mas, i encara l’enfrontament entre Joan Puigcercós i Josep Lluís Carod Rovira, van lligats, també, a la rivalitat, l’ambició o l’empatia entre tots aquests personatges. Però, més enllà de l’enfrontament personal, hi ha discrepàncies relacionades amb els projectes polítics, les estratègies i les tàctiques, que és el que és políticament rellevant.

I si això ho podem dir de tots els partits -de tots sense excepció-, també cal considerar-ho de la tensió creada per l’existència de dues ofertes electorals que pretenen representar les aspiracions dels qui posen la independència per damunt d’altres consideracions. Reduir la dualitat Reagrupament – Solidaritat Catalana a una qüestió de personalismes, és una simplificació abusiva que fa impossible entendre l’existència de les dues formacions i que porta a fer ingènues peticions d’unitat, apel·lant a la bona voluntat dels seus líders, com si es tractés d’una baralla entre germans o de parella. La idea d’un problema de gelosies personals entre Laporta i Carretero, posem per cas, és simplement ridícula. Carretero va esperar sis o set mesos, precisament, per tal que Laporta assumís un lideratge públic a Reagrupament, cedint-li el primer lloc a les llistes. I, en molt bona part, va ser aquesta oferta la que va provocar el desgraciat conflicte que va acabar amb quatre dimissions dels qui no veien clara l’entrada de Laporta, alguns dels quals -com són les coses!- ara s’han retrobat amb Laporta i en una organització on, fins ara, tot ha estat decidit de dalt a baix.

Certament, jo també considero que aquesta divisió no és bona per a l’independentisme, que servirà per ridiculitzar-ne els líders, que portarà a parlar d’una cultura independentista condemnada històricament a la fragmentació i que permetrà inventar el perfil d’uns líders obsedits per una cadira que, l’un per l’altre, podrien acabar perdent tots dos. Però el cas és que som davant de dos projectes que proposen, sota un horitzó final molt semblant, camins diversos, estratègies diferenciades i, sobretot, una concepció del que és una organització política molt diferents. En un cas -i sense fer valoracions- hi ha associats, estructura territorial, debat ideològic, assemblees, etc. En l’altre, hi ha adhesions per Internet i unes primàries lligades estrictament a noms i no a programes. En el primer cas, l’organització neix abans de tot el moviment de les consultes, i l’altre, al seu redós. Una, té el compromís d’autodissoldre’s just després d’aconseguir que el Parlament proclami la independència, i l’altre sabem que ha nascut específicament per presentar-se a les eleccions.

En definitiva: hi ha prou diferències, i prou fonamentals, com per no insistir més en què tenim un problema de personalismes. Els analistes s’han de treure la mandra de sobre, i analitzar amb més rigor i no convertir el debat polític en un problema de pati d’escola que no és.

Salvador Cardús, a Nació Digital.

3 Comentaris

Presentació Centre Català de Negocis + Rcat al Centre Cívic Vil·la Florida

Centre Cívic Vil·la Florida, carrer Muntaner 544.

218 Comentaris

Desmuntant Reagrupament

Ho adverteixo: no sóc gens conspiranoic. Acostumo a pensar que les explicacions senzilles són les més plausibles, però fa setmanes, arran l’aparició de Solidaritat Catalana en un panorama que em sona familiar i en un escenari en forma de bucle, que tinc la mosca que em ronda l’orella.

Fa més de dos anys, en ple procés congressual d’ERC, l’opció Puigcercós tenia totalment controlada la resposta orgànica de la militància en un tauler de Risk on Carod només tenia el vot de les regions de l’avellana i ell se sabia amo i senyor de la resta del territori. Era una feina que s’havia treballat des de feia temps. L’únic perill que existia era que la militància disconforme amb la reedició del segon tripartit no obeís les consignes regionals –o transversals ja que les JERC també eren puigcercoseres- i engreixés l’opció Carretero fins al punt que aquest guanyés el congrés.

Conec l’Uriel Bertran des que érem molt joves –ell prou més que jo-
i la seva sortida en escena poc després de Carretero liderant un pensament crític cap a la línia oficial del partit em va sorprendre en primera instància tant per quant coneixia la seva lleialtat a Puigcercós de quan havia estat cap de les JERC. Potser després, pensat i paït, ho vaig entendre millor i malpensant vaig arribar a la conclusió -meva, personal i potser equivocada- que era una manera de garantir que al Congrés només hi arribessin dues opcions majoritàries, la de Puigcercós i la de Carod, amb el recompte fet d’antuvi.

De fora pot semblar una mica enrevessat però les sospites resulten reveladores quan després veiem Uriel Bertran submergint-se en l’aparell de les consultes i apareixent, altra vegada amb Carretero al front, aquest cop a camp descobert on la divisió del vot independentista rebel no s’endevina tant avantatjosa per ERC, encapçalant Solidaritat Catalana de la mà d’un auxiliar de CiU com López Tena i un Laporta que es debatia entre la ideologia republicana i l’estructura convergent.

En tot cas, però, l’estalinisme orgànic de Puigcercós i Vendrell –no critico, sinó que constato- ha vist que una sola opció independentista rebel podria engreixar-se fins al punt que algú, fins i tot més endavant, la pogués veure com a un vot seriós alternatiu a ERC. Tot i que els efectes de fer créixer un clon d’RCat amb més lluentós i panderetes no són els mateixos que al congrés passat, ERC, i de passada CiU, es garanteixen que ningú més munti un aparell que els pugui fer ombra a la zona nacional catalana. De passada, d’estirabot en estirabot i de mala art en mala art, la imatge de camarot dels germans Marx que estan donant les bases de totes dues opcions no fa més que desmotivar l’independentista de peu que desencantat podria tornar a ERC o CiU com a mal menor.

Com ja he dit, aquesta conclusió és meva, personal i, potser, equivocada.

Pere Fontanals, a Nació Digital

1.868 Comentaris

Presentació de Reagrupament: Montserrat Tudela + Carles Mora

El passat divendres 17 de setembre va fer-se la concorreguda presentació de Reagrupament al Centre Cívic Casa Sagnier, c Brusi 51-61:

Els candidats per Barcelona números 2 i 3, respectivament, Carles Móra, alcalde d’Arenys de Munt; i Montserrat Tudela, directora de la revista sobre el món clàssic Auriga , van efectuar una presentació de Reagrupament al Centre Cívic Casa Sagnier. Tot i ser divendres i caure una pluja considerable, hi van assistir unes cinquanta persones, la majoria de les quals no eren reagrupades , interessades en el missatge d’independència i regeneració democràtica que planteja Reagrupament Independentista de cara a les eleccions.

Montserrat Tudela: “Catalunya ja no pot encaixar a Espanya “

Montserrat Tudela va explicar que Catalunya ja no pot encaixar a Espanya i que les propostes de les altres formacions (concert econòmic, referèndums, etc.) no es poden fer sense la signatura del Borbó. També, responent una pregunta que demanava la unitat, Tudela va afirmar que era molt casual que una setmana després de la gran manifestació del 10-J aparegués una nova formació independentista, quan ja n’hi havia una que, a més a més, acabava de celebrar una tercera assemblea on havia escollit democràticament una llista electoral, i que semblava que aquesta formació s’hagués fet per dividir el vot independentista,  aplicant el “divideix i venceràs” dels clàssics.

Móra: “Si Reagrupament entra al Parlament canviarà totalment la visió de la societat amb els polítics”

Móra va recalcar que si Reagrupament entra al Parlament canviarà totalment la visió que té la societat dels polítics, ja que aleshores es veurà que hi ha gent que treballa realment per el país, que s’esforça i compleix els seus compromisos davant la societat. També va recalcar que, un cop tinguem representació parlamentària, podrem utilitzar els mitjans de comunicació per fer arribar a tot el país les nostres idees, ampliant així el ventall dels nostres seguidors incloent la gent que no parla català i els immigrants, en resposta a una pregunta formulada per una persona de la sala.

347 Comentaris

Torna el “nacionalismo de elite”

No es pot negar que els espanyols tenen en nosaltres una font inesgotable d’inspiració. És un fet que hem valorat poc i que caldria reivindicar com un dels nostres actius més notables. Els mantenim frescos i eixorivits, nosaltres, als espanyols. Hauríem de sentir-nos-en orgullosos.

Em refereixo concretament a la tesi de l’article que el professor de comunicació de la Central Washington University, senyor César García Muñoz, publicava a El Mundo aquesta setmana, sobre el “nacionalismo de élite”. Una teoria fascinant a sumar a les de “nacionalismo étnico”, “nacionalismo totalitario”, “nacionalismo fascista”, “nacionalismo librecambista” -aquest és molt bo-, “nacionalismo victimista”, “nacionalismo expoliador”, “nacionalismo provinciano” i en fi tota la llarga llista d’insults habituals -suposant que els anteriors no ho siguin-, des de “nazi” a “paleto”. No acabaríem mai.

És formidable, sempre apareix una nova teoria, o se’n ressuscita una de vella. És així, insisteixo, com els espanyols experimenten amb nosaltres una creativitat fabulosa. Contra els que es pensen que només ens volen pels diners – una teoria massa fàcil i poc sofisticada, indigna de nosaltres-, jo sospito que hem acabat esdevenint alguna cosa així com la seva perversa fantasia eròtica, el seu somni prohibit i libidinós, l’atracció fatal que inevitablement se sent per a allò incomprensible. Imaginin-se Rita Hayworth cantant el Put the blame on mame i arremangant-se el guant i tindran una foto molt precisa de com un espanyol ens veu als catalans. Hi ha coses que no canvien mai.

Per exemple, el senyor García Muñoz, intentant entendre el nostre misteri, ha acabat per reciclar les velles i ràncies teories del senyor Solé Tura quan era comunista, que ja és reciclar. Tot torna, fins les baluernes més atrotinades. Allò del catalanisme i la burgesia i tal i qual és ara, segons el professor García, “nacionalismo de élite”. Afirma que “el nacionalismo catalán, al contrario de lo que se dijo durante la Transición, nunca fue un movimiento de masas, sino un fenómeno promovido por una élite de la sociedad catalana” per continuar, previsible, en la línia de què “lo interesante del caso es que este carácter elitista del nacionalismo catalán no sólo tiene un carácter, digamos, etnolingüístico, sino pura y directamente de clase”. Enlluernador.

Si jo em trobés el senyor García Muñoz, que deu visitar sovint el monument a Lincoln però fa anys que no es passeja per Sarrià-Sant Gervasi, li faria una abraçada. Per dos motius. El primer, perquè vés per on, de sobte aquest país s’ha convertit en un fenomen mundial, ha passat a ser el que té el nombre d’elits més gran del món: un milió, que és la gent que va sortir el dia 10 de juliol a cridar per la independència.

Però en segon lloc, jo li diria al senyor García Muñoz, sense deixar-lo anar del braç, que té tota la raó, que ell deu ser espanyol pels motius que ell sabrà, però que jo sóc català, no perquè hagi nascut a Blanes, ni visqui en aquest país d’un clima benigne i un paisatge oscil•lant i bellíssim, sinó per les nostres elits, precisament, perquè aquí viuen i un dia van viure uns homes que m’interpel•len, que em criden a seguir-los, que m’exigeixen fidelitat a una tradició, a una llengua i a un país.

Perquè ningú no s’enfadi si ara digués alguns noms d’elits vives, posem alguns exemples d’elits catalanistes republicanes: la valentia d’un Carrasco i Formiguera, la tossuderia de Pau Casals, la tenacitat de Rovira i Virgili, la brillant intel•ligència d’Hurtado i Nicolau, la falta de prevencions d’en Xammar, la tendresa de Folch i Torres, l’elegància de Pi Sunyer, el liberalisme de Trueta, el treball infatigable i ardit de Soldevila, Fabra i Coromines, el seny de Prat de la Riba, la ironia de Pla, el pragmatisme i la modernitat de Cambó, la intransigència feréstega de Macià. Molt bé, ara eliminem-los per un moment, com si mai no haguessin existit. Què ens queda? Què seríem? Qui es reconeixeria en una Catalunya sense ells?

Nacionalisme d’elit? I tant!. Ja li agradaria al senyor García Muñoz haver tingut les nostres.

1 Comentari

Elisenda Paluzie: ‘La independència d’Espanya comportarà més de 20.000 milions afegits a Catalunya’

Aguantarà l’economia catalana sense l’Estat Espanyol? Serà viable una Catalunya lliure?. La degana de la Facultat d’Economia i Empresa de la UB, Elisenda Paluzie, és l’encarregada d’abocar llum sobre la qüestió. Assegura que el futur econòmic de Catalunya és esperançador si s’aconsegueix deixar enrere la rèmora d’Espanya.

Durant els darrers anys s’ha fet molt èmfasi en el cost econòmic que té per a Catalunya pertànyer a l’Estat espanyol. Després d’un procés d’independència, en què notarà la ciutadania que se n’ha alliberat?
Inicialment hi haurà uns costos de transició, però ben aviat el ciutadà català notarà els avantatges econòmics de tot tipus que li donarà el fet que els impostos que pagui es destinin a polítiques públiques decidides pels seus representants polítics en el Parlament. D’entrada, això significarà un afegit anual de més de 20.000 milions d’euros per revertir en més despesa pública a Catalunya, o en menys impostos.

Una altra de les queixes habituals és l’ofec de l’economia catalana per una política espanyola d’infraestructures que no afavoreix el desenvolupament de les nostres empreses. Quines serien les prioritats?
Les prioritats les haurien d’establir els nostres representants polítics escollits democràticament. Ara no ho poden fer perquè no disposen de competències sobre les infraestructures més importants. A títol personal crec però que seria prioritària la connexió amb Europa per mercaderies, la potenciació de l’eix mediterrani, un aeroport competitiu, i una xarxa de trens regionals semblant a les que hi ha en els països del centre i nord d’Europa, i no la xarxa actual que és absolutament deficitària. Caldria també que la connexió per banda ampla fos de primer nivell i arribés a tots els racons del país.

Què passaria amb les infraestructures de l’Estat espanyol a Catalunya, de qui en seria la propietat?
En el cas d’un divorci de vellut com fou el de Txèquia i Eslovàquia, els béns estatals es van repartir en la proporció 2-1 que era aproximadament la proporció de població respectiva. En aquest cas la separació va ser plenament acordada i pactada per les dues parts. En el nostre cas, caldria adoptar com a referència la Convenció de Viena sobre la successió d’Estats en relació a la propietat estatal, els arxius i els deutes, aprovada l’any 1983 i sotmetre’ns als seus processos d’arbitratge. Aquesta convenció diu que la propietat estatal immòbil (edificis, vies de tren, carreteres,…) passaria a l’Estat català mentre que la propietat estatal mòbil (trens, cotxes, ordinadors,…) que l’Estat feia servir en el territori català també hauria de passar a l’Estat català. En cas de conflicte, s’establiria un procés de conciliació regulat per les Nacions Unides.

En aquest mateix sentit, el fet que Catalunya sigui un estat independent de l’espanyol faria guanyar pes a Barcelona?
Barcelona ha anat perdent pes econòmic, sobretot en totes aquelles activitats econòmiques que necessiten tenir el poder polític a prop, com per exemple els sectors regulats. Amb la independència passaria a ser la capital d’un estat independent, i per tant, tindria els avantatges que dóna la capitalitat política.

Catalunya deixaria de rebre inversions estrangeres?
Les inversions estrangeres no es mouen per consideracions patriòtiques sinó econòmiques, i de seguretat jurídica de les transaccions. Per tant, en funció de quina fos la política dels governs catalans, en vindrien més, menys o igual que ara. És d’esperar que Catalunya, amb millors infraestructures esdevindria un territori més atractiu per la inversió. Però també és important quin sigui el sistema impositiu que estableixi, quines siguin les traves administratives a la inversió, etc.

S’obririen possibilitats de més creixement pel port de Barcelona?
Sí, sens dubte. Podria finalment aprofitar plenament aquesta posició geoestratègica tan bona que té en el comerç entre Àsia i Europa.

En què hauria de canviar l’aeroport? Seria més fàcil aconseguir que sigui un ‘hub’ i un aeroport de primeríssim nivell?
La independència per si sola no garanteix que l’aeroport de Barcelona esdevingui un ‘hub’, però és evident que ho farà més fàcil, en el sentit que deixaran d’existir les traves polítiques de tota mena que li ha posat l’Estat Espanyol, en la seva obsessió per garantir el ‘hub’ de Barajas per a Iberia.

És factible que les aerolínies estiguin obligades per llei a utilitzar el català? Hi podria haver boicot?
Això dependrà de les polítiques lingüístiques que s’adoptin. El que és evident és que en determinats àmbits com el transport aeri internacional la llengua dominant és l’anglès i les altres llengües s’utilitzen més o menys en funció de les polítiques nacionals respectives. Però ningú fa boicot a un Estat independent de mida mitjana i ric, com serà el català.

Caldria una aerolínia pública o participada catalana?
La tendència dels darrers anys és a la privatització de les aerolínies.

La Catalunya independent mantindrà els peatges a les carreteres?
Pertocarà a la ciutadania i als seus representants decidir-ho. Potser el que diré ara no és políticament correcte, perquè a Catalunya atès el greuge comparatiu que hem patit amb les autovies gratuïtes a Castella, Extremadura i Andalusia pagades amb els nostres impostos, suprimir peatges sembla un objectiu irrenunciable. Però si a mi em donen a escollir entre una inversió de primer nivell en trens regionals, metros a l’àrea metropolitana i tramvies a les ciutats mitjanes, i mantenir els peatges de les autopistes, optaria per mantenir els peatges de les autopistes i fer totes aquestes inversions. Un dels problemes de Catalunya és l’ús desproporcionat del cotxe i la carretera. De fet, hi ha molts indrets que són inabastables amb transport públic. Crec que això s’hauria de corregir, per garantir un desenvolupament sostenible i respectuós amb el territori.

Quin model d’infraestructures hauríem de tenir? Després de les queixes al centralisme madrileny i a la Barcelona macrocefàlica a què hauríem d’aspirar?
Aquell model que faciliti una Catalunya en xarxa de ciutats petites i mitjanes ben connectades amb transport públic entre elles i amb la capital. I una capital que no tingui un domini tan abassegador, propi de països en desenvolupament. Un model més semblant al de Flandes que al de França. Evitant però els riscos de la suburbanització (creixement de les àrees intersticials de les ciutats) i potenciant el model de ciutats i pobles mediterranis, amb centres dinàmics.

  • Entrevista a Elisenda Paluzie, a Directe.

2 Comentaris

Rcat S-SG-V al 11 de Setembre de 2010

Més fotos a la Galeria

2 Comentaris

Mas veu més important enfortir la nació que crear un estat “artificial”

A mesura que s’apropen les eleccions, els flirtejos d’Artur Mas amb el sobiranisme semblen cada cop més lluny, així com el vell discurs pujolista sembla cada cop més a prop. I el president de CiU ha donat aquest diumenge noves mostres d’aquesta ràpida moderació de les seves postures nacionals, quan ha tornat a fer -per segon cop en pocs dies- un exercici de malabarisme verbal per acabar no mostrant-se a favor de la independència de Catalunya. Unes declaracions que arriben l’endemà d’una Diada caracteritzada per un fort component sobiranista, i després que el president Montilla l’emplacés a definir-se sobre la independència.

1 Comentari

El partit contra la independència

El PSC va a les pròximes eleccions demanant el vot per evitar que Catalunya se’n vagi d’Espanya. No es, estratègicament, un mal discurs. En qualsevol cas, és millor que demanar-lo per tal de reeditar el tripartit o per mantenir la continuïtat de les polítiques dels dos últims governs. Les declaracions del president Montilla i especialment del ministre Corbacho van en aquesta direcció: disputar al PP els vots d’aquells qui veuen amb inquietud, des de Catalunya, la idea que Catalunya pot arribar a decidir tota sola el seu futur en un catàleg d’opcions del que la independència forma part.

El ministre Corbacho ho ha dit clar: per a ell –ara, subratllem- les eleccions són la confrontació entre les aventures sobiranistes que encarna més que ningú CiU i el reforçament dels llaços amb Espanya que encarna més que ningú el PSC. El president Montilla ha vingut a dir el mateix, amb una paradoxa afegida: no ho ha fet en un acte del PSC, sinó des d’un missatge institucional en nom del govern de Catalunya, d’una majoria tripartita de la que forma part avui per avui Esquerra. És a dir, ha dit que això de l’independentisme s’ha de combatre… parlant formalment en nom també d’Esquerra.

El PSC creu que avui només pot mobilitzar el seu electorat adormit en el cinturó industrial a base d’una crida emocional. No el pot motivar en la defensa del que ha estat l’acció de govern, perquè aquesta acció de govern –marcada per les diferències entre els tres socis- no ha plagut a aquest electorat. No el pot motivar amb la crida a defensar les polítiques d’esquerres, perquè aquest mes hi ha una vaga general contra un govern socialista. No el pot cridar a través d’una foto de Zapatero, perquè el crèdit de Zapatero està tocat. Intel•ligentment, els responsables de l’estratègia socialista han buscat, després de l’estiu de la roja, una altra aposta motivadora: la por a l’independentisme, els vincles sentimentals amb Espanya. Si vostè vol tallar d’arrel la possibilitat d’una Catalunya independent, voti PSC.

La jugada és hàbil. Perquè proposant unes eleccions en clau d’independència sí o independència no, el tripartit aconseguiria ser a la vegada la Coca-Cola i la Pepsi, la competència d’ell mateix: si vostè no vola la independència voti PSC i si la vol voti Esquerra. En un cert sentit tot quedaria a casa, a la casa del tripartit. Alguns diuen que aquesta casa ja està ensorrada. No és tan clar. Avui per avui, hi ha tripartit i en temes importantíssims el tripartit actua coordinat. I l’endemà de les eleccions, tot depèn del resultat. Si els escons dels tres partits sumen la majoria, el sentit dels vots rebuts canviarà de la nit al dia, automàticament. Ja no seran vots a favor o en contra de la independència. Seran llegits i presentats com a vots que avalen l’experiència del govern tripartit. El tripartit ha passat per les urnes i els ciutadans li han renovat la seva confiança. El tripartit renova la seva majoria. Vots que s’han emès contra la independència i vots que s’han emès a favor de la independència aniran a parar al mateix cabàs, al mateix govern. Però això serà només l’endemà, i si els resultats ho permeten. Fins al novembre, el discurs serà independència sí o independència no. No està mal pensat, no.

3 Comentaris

Exhibició de força de Reagrupament

El partit de Carretero supera Solidaritat i fins i tot Esquerra a la manifestació de la Diada


Els militants de Reagrupament s’han mobilitzat en major nombre al d’altres formacions polítiques independentistes a la manifestació de l’Onze de Setembre a Barcelona. Així, el nombre de partidaris de la formació de Joan Carretero era més nombrosa que els de Solidaritat o fins i tot Esquerra Republicana.

1 Comentari