Torna el “nacionalismo de elite”


No es pot negar que els espanyols tenen en nosaltres una font inesgotable d’inspiració. És un fet que hem valorat poc i que caldria reivindicar com un dels nostres actius més notables. Els mantenim frescos i eixorivits, nosaltres, als espanyols. Hauríem de sentir-nos-en orgullosos.

Em refereixo concretament a la tesi de l’article que el professor de comunicació de la Central Washington University, senyor César García Muñoz, publicava a El Mundo aquesta setmana, sobre el “nacionalismo de élite”. Una teoria fascinant a sumar a les de “nacionalismo étnico”, “nacionalismo totalitario”, “nacionalismo fascista”, “nacionalismo librecambista” -aquest és molt bo-, “nacionalismo victimista”, “nacionalismo expoliador”, “nacionalismo provinciano” i en fi tota la llarga llista d’insults habituals -suposant que els anteriors no ho siguin-, des de “nazi” a “paleto”. No acabaríem mai.

És formidable, sempre apareix una nova teoria, o se’n ressuscita una de vella. És així, insisteixo, com els espanyols experimenten amb nosaltres una creativitat fabulosa. Contra els que es pensen que només ens volen pels diners – una teoria massa fàcil i poc sofisticada, indigna de nosaltres-, jo sospito que hem acabat esdevenint alguna cosa així com la seva perversa fantasia eròtica, el seu somni prohibit i libidinós, l’atracció fatal que inevitablement se sent per a allò incomprensible. Imaginin-se Rita Hayworth cantant el Put the blame on mame i arremangant-se el guant i tindran una foto molt precisa de com un espanyol ens veu als catalans. Hi ha coses que no canvien mai.

Per exemple, el senyor García Muñoz, intentant entendre el nostre misteri, ha acabat per reciclar les velles i ràncies teories del senyor Solé Tura quan era comunista, que ja és reciclar. Tot torna, fins les baluernes més atrotinades. Allò del catalanisme i la burgesia i tal i qual és ara, segons el professor García, “nacionalismo de élite”. Afirma que “el nacionalismo catalán, al contrario de lo que se dijo durante la Transición, nunca fue un movimiento de masas, sino un fenómeno promovido por una élite de la sociedad catalana” per continuar, previsible, en la línia de què “lo interesante del caso es que este carácter elitista del nacionalismo catalán no sólo tiene un carácter, digamos, etnolingüístico, sino pura y directamente de clase”. Enlluernador.

Si jo em trobés el senyor García Muñoz, que deu visitar sovint el monument a Lincoln però fa anys que no es passeja per Sarrià-Sant Gervasi, li faria una abraçada. Per dos motius. El primer, perquè vés per on, de sobte aquest país s’ha convertit en un fenomen mundial, ha passat a ser el que té el nombre d’elits més gran del món: un milió, que és la gent que va sortir el dia 10 de juliol a cridar per la independència.

Però en segon lloc, jo li diria al senyor García Muñoz, sense deixar-lo anar del braç, que té tota la raó, que ell deu ser espanyol pels motius que ell sabrà, però que jo sóc català, no perquè hagi nascut a Blanes, ni visqui en aquest país d’un clima benigne i un paisatge oscil•lant i bellíssim, sinó per les nostres elits, precisament, perquè aquí viuen i un dia van viure uns homes que m’interpel•len, que em criden a seguir-los, que m’exigeixen fidelitat a una tradició, a una llengua i a un país.

Perquè ningú no s’enfadi si ara digués alguns noms d’elits vives, posem alguns exemples d’elits catalanistes republicanes: la valentia d’un Carrasco i Formiguera, la tossuderia de Pau Casals, la tenacitat de Rovira i Virgili, la brillant intel•ligència d’Hurtado i Nicolau, la falta de prevencions d’en Xammar, la tendresa de Folch i Torres, l’elegància de Pi Sunyer, el liberalisme de Trueta, el treball infatigable i ardit de Soldevila, Fabra i Coromines, el seny de Prat de la Riba, la ironia de Pla, el pragmatisme i la modernitat de Cambó, la intransigència feréstega de Macià. Molt bé, ara eliminem-los per un moment, com si mai no haguessin existit. Què ens queda? Què seríem? Qui es reconeixeria en una Catalunya sense ells?

Nacionalisme d’elit? I tant!. Ja li agradaria al senyor García Muñoz haver tingut les nostres.

Els Comentaris estan tancats