Un escenari incoherent


Per Gerard Rincón Andreu.

La vida política al acostar-se la campanya electoral es caracteritza sempre per el seu agitament sobtat, perquè tothom vol passar la mà per la cara al seu adversari. Sempre hi ha el polític o el partit que es posa nerviós, al intuir que si la passada legislatura no va correspondre degudament la bona fer del ciutadà, ara l’elector exercirà el temible vot de càstig. També hi ha qui faria de tot i més per desgastar el seu rival polític més directe, practicant la política de la por o fent reclam per qui ho fa menys malament de tots. Com també reiteradament es dóna el cas; i aquesta tardor no serà una excepció, que hi ha qui ja juga amb l’ambigüitat del circ polític i practica incongruències sorprenents, essent perfectament conscients, que el pal de paller del programa electoral que divulgaran, és pura utopia.

  1. La impossibilitat del concert econòmic és manifesta, i més encara després de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, on no apareixia ni molt menys la idea de concert econòmic, però el qual va ser igualment desballestat. A més, aquesta via no és factible pel fet que no depèn de nosaltres mateixos, sinó de les institucions estatals, com són el Congrés i el Senat, i on com sempre, el PP i el PSOE en temes de país, sempre faran pinya.
  2. La inviabilitat d’un referèndum també és del tot comprensible, sabent que l’autorització per a la convocatòria de consultes populars per via de referèndum és competència exclusiva de l’Estat, i de fet, així ho diu la Constitució espanyola de forma explícita. Així doncs, caldria per aquesta opció una reforma de la CE per un procediment que no seria l’agreujat, però el qual de totes maneres és del tot inassequible amb el bipartidisme actual, al exigir majories de tres cinquenes parts en les dues cambres espanyoles.

Sincerament, crec que queda prou clar el fet que ambdues propostes són enganyoses, i que seguint una línia coherent, l’elector hauria de ser prou capaç de deixar en evidència aquells partits, que amb aquests tipus de proposicions pretenen treure un bon sac de vots en els pròxims comicis. Al meu entendre, no es mereixen la confiança ni aquells que juguen amb l’ambigüitat i en fan de tot un bluf; ni tampoc aquells qui amb la careta de la pretesa unitat i transversalitat s’omplen la boca d’una independència sense contingut, obligant-me a pensar, que més que desitjar una unitat real del nou independentisme, el que més pretenen, amb un gran tacticisme cínic, és posar a la pràctica el famós “divide i vencerás”.

Els Comentaris estan tancats