Arxiu gener, 2010

Toni Strubell a Vila Olímpica

Transcripció complerta del discurs d’en Toni Strubell dijous passat a l’Hotel Icària. Tot un plaer rellegir-lo pels que varem tenir l’oportunitat de sentir-lo en directe.

Bon vespre. Voldria començar dient que estic molt content de participar en aquest acte de Reagrupament al barri de Sant Martí avui. Gràcies per haver-m’hi convidat. Cal recordar, de passada, que és en aquest barri que tenia la seva seu l’Arc de Sant Martí, el primer òrgan prestigiat de l’independentisme català, on col.laborà l’inoblidable ideòleg Josep Narcís Roca i Ferreras. El més de gener de 1889, és a dir fa exactament 121 anys, va escriure-hi: “Renunciar a l’ideal d’independència que la raó i la filosofia ensenyen a un poble que no tingui precedents històrics, és enterrar-se en vida, tancar-se en un sepulcre. Però menysprear els precedents històrics, les tradicions d’un ideal d’autonomia i llibertat és menysprear la memòria dels avantpassats que ens obriren el pas cap a l’emancipació”. Crec que val la pena recordar-ho sobretot a aquells que pensen que es pot esborrar la història o els drets dels pobles sense més. També va bé aquesta cita de cara als qui pensen que l’independentisme és un invent d’avui o de cara als que pensen que no pugui ser una idea plenament transversal, com mostrà l’equip de l’Arc de Sant Martí, responsable, entre d’altres inciatives, del famós Missatge als Irlandesos de 1886, primera gran campanya internacionalista, plenament transversal, del catalanisme. Estem en un bon terreny doncs.

Malgrat tot, aquesta no és l’única evocació emotiva que em ve al cap avui. Quan vaig saber que l’acte es faria en un establiment de nom tan evocatiu com Icària, haig de confessar que el cor també em féu un petit saltiró. Crec que la societat catalana actual, amb totes les distàncies, està davant de reptes d’un compromís semblant al que van encarar els idealistes seguidors de la Icària. Ells van buscar respostes davant les injustícies de la Revolució Industrial. Nosaltres, com a catalans de l’era globalitzada, les busquem davant la injustícia i l’estafa que significa el segrest continuat dels nostres drets ciutadans i nacionals. I també davant l’estafa que significa el dèficit democràtic amb què molt ostensiblement es mostren disposats a conviure els polítics actuals. Cal dir que és un Dèficit Democràtic que si bé comparteixen -en alguna mesura- alguns europeus amb nosaltres, som nosaltres els qui la patim d’una manera més crua i inadmissible. Retornant al cas dels icarians, però, crec que hi ha una diferència notable que ens en separa avui. Ells buscaven una Utopia fora de casa. Nosaltres busquem, dins de casa, condicions per a una supervivència nacional política i per a l’accés als mínims de qualitat democràtica que l’actual classe política ens nega i que no sembla en perpectiva de voler-nos-en oferir en el futur. 

Jo ja havia participat en una presentació de Reagrupament. Va ser a Prada aquest estiu. En tinc molt bon record sobretot per la gran afluència de gent. I he anat seguint els actes que s’han fet al llarg d’aquests vuit mesos que portem de vida. D’entrada cal dir que Reagrupament està aconseguint dues coses realment notables aquests difícils temps que corren. La primera és que està fent que la gent torni als actes polítics fora de campanya. Quin partit pot dir el mateix? Fa unes setmanes em comentava empipada una afiliada a un partit parlamentari català que no feia poc havien hagut de suspendre un acte del seu partit a la seva població per falta d’assistència. Van atribuir-ho al “relaxament polític”. I això que els venia a parlar un peix relativament gros… El que més l’havia empipada, però, és que un acte de Reagrupament havia omplert una sala més gran d’aquella mateixa població al cap de deu dies. Què hi havia, doncs, del famós “relaxament” polític? Crec que el cas és un excel.lent estímul per a la reflexió. Reagrupament és una associació dinàmica que té molt bon ull i ha sabut identificar un moment políticament decisiu per al nostre país que d’altres o no veuen, o no volen veure. Ha escollit un moment en què el catalanisme ja no es podia quedar més temps a casa, com ho van fer alguns polítics catalanistes el 13D.

La segona cosa molt significativa és que Reagrupament està aconseguint el suport d’una part de la nostra intel.lectualitat més compromesa amb les idees i amb el país. Comptar amb el suport, més o menys explícit, de pensadors com ara els catedràtics Joan Ramon Resina, Carles Boix o Salvador Cardús o amb notables pensadors o models de lluita com ara Victor Alexandre, Moisès Broggi o Heribert Barrera, és un fet molt destacable, un luxe que cap altre partit sembla en condicions de fer-ne ostentació avui pel que suposa de prestigi i ratificació de la línia adoptada i la tasca a fer, com diu en Joan Carretero, estrictament al servei del país. Sospito que alguns partits polítics catalans haurien de rebobinar força per recordar la darrera vegada que un intel.lectual els havia rigut les gràcies a canvi de no-res.

Generalment es poden caracteritzar les adhesions de les persones als projectes polítics de diferents maneres. De vegades pot ser per interès personal. De vegades per nacionalisme. També pot ser per oportunisme o per algun aspecte ideològic més o menys concret. Jo voldria definir la meva adhesió a Reagrupament per una raó que no té res a veure amb tot això. No ha estat per escollir una opció política concreta, ni per comododitat, ni per la fallida d’algun altre grup, sinó que ha estat en resposta a un gran repte nou que té al davant el nostre país: la necessitat d’assegurar la seva sostenibilitat política, democràtica i nacional en el futur. Crec que és l’expressió més exacta per definir-ho. Reagrupament està dient moltes coses que molta gent feia molt de temps que volia sentir. Diu coses en consonància amb processos i evolucions molts concrets que estan passant dins la societat civil catalana avui. Són fenòmens que estan materialitzant-se avui davant els nostres ulls però que –com ja he dit abans– molts no semblen veure, o voler veure.

Reagrupament ha captat que els catalans estem passant un moment especial del nostre viatge a través de la història. Un moment en què hem arribat davant un gran senyal en el camí. I aquest senyal diu, amb tota claretat, fi de camí, prohibit el pas, pas sense eixida. És un gran rètol que marca la intenció dels nostres patrons polítics d’excloure’ns d’un futur com a europeus de ple dret, és a dir, com a comunitat nacional amb dret a veu i decisió. És un gran rètol que ens diu “hasta aquí habéis llegado”, en castellà. Que diu que això de l’autonomia no era més que una befa passatgera, un pedaç de la història. Ara, per a nosaltres, la lectura en clau interna d’aquest rètol també ens serveix d’avís que si no reaccionéssim com a poble, les conseqüències econòmiques, polítiques, socials i nacionals de la nostra inoperància serien greus, potser irreversibles. La situació, políticament, lingüísticament, econòmicament, moralment, s’ha fet insostenible. Però sincerament, sembla que cap partit no hagi sentit, ni flairat, ni vist res de res. Només Reagrupament.

Algunes persones potser jutjaran dramàtica aquesta apreciació. Però potser no han ponderat amb prou deteniment les evolucions polítiques dels darrers temps. Potser no llegeixen els diaris. Opino que són uns temps en què s’ha esmicolat el sentit de falsa normalitat amb què els narcòtics del sistema ens havien tingut ensopits tants anys. Aquella “normalitat” ha saltat pels aires amb les consultes populars. Ha saltat pels aires amb les enquestes realitzades darrerament, inclús per la pròpia administració, que ens parlen clarament del suspens més o menys generalitzat als polítics i de la pujada fins al segon lloc de la insatisfacció política com a causa de preocupació social, fet sense precedents en la recent democràcia catalana. Allò inconcebible és que alguns polítics hagin reaccionat empipats a aquestes enquestes tot queixant-se d’un excès d’exigència dels ciutadans. En tot cas, no deixa de ser una prova més de la falta d’humilitat i de servei al poble que, precisament, ha estat el catalist d’aquesta mateixa desafecció fins portar-los a la situació de bancarrota política i nul.la credibilitat de la què pateixen.

Però encara hi ha molts més indicis que mostren que aquesta pretesa normalitat ja no cola. Que estem davant d’un període de canvi de fase política. Ho ha apuntat l’intel.ligent ex Director d’Unesco Catalunya, Felix Martí, que l’ha definit com “una nova etapa política”. Diu que és un període marcat per la desafecció, i, en un sentit positiu, per les Consultes que expressen, segons diu, un “sentiment creixent de rebuig de l’Espanya de les autonomies i una inèdita llibertat d’esperit per manifestar el desig de gaudir d’estructures polítiques estatals pròpies”. Observacions com les de Fèlix Martí s’han fet cada cop més freqüents en els darrers 4 anys. Ben cert, estem assistint a un sotrac polític i ideològic sense predecents a l’anomenada Democràcia Espanyola.  

Pensem, sinó, en el que significa que persones tan moderades com el mateix Jordi Pujol o Joaquim Nadal hagin opinat que el pacte de la Transició s’hagi esquinçat de dalt a abaix o que a partir d’ara s’hauria de renegociar la relació amb Espanya. No són aquestes paraules majors en boca de persones tan partidàries de l’Espanya constitucional, o del miratge que algun dia n’existia? Ara que parlem del socialista Nadal, pensem també que no han estat pocs els socialistes que han percebut amb la mateixa nitidesa que nosaltres aquell rètol a la carretera. És el cas, per exemple, del notari i articulista Juan-José López Burniol, que ha dit, fa ben poc, que s’ha sobrepassat el ‘punt de no retorn’ amb Espanya i que “l’Estatut no té futur ja que ni una sentència favorable aturarà el ‘problema català’.” Fins i tot ha arribat a assegurar que ha arribat el moment de plantejar-se la qüestió ‘amb tota la seva radicalitat’. Per altra banda tenim el cas de Ferran Mascarell, ex-Conseller de la Generalitat, que ha dit que els catalans no tenen un Estat i que se n’han de buscar un. I tots dos pensadors ho han dit a les pàgines de La Vanguardia. Paral.lelament el periodista de El País, Josep Ramoneda, llargs anys fidel a la línia oficialista del PSC, ha declarat que en una consulta votaria que sí a la independència de Catalunya. Aquí està passant un fenomen, doncs, d’unes molt fondes repercussions polítiques. Però sembla que les executives dels partits parlamentaris siguin les úniques entitats que no se n’estiguin adonant.

Són molts, doncs, els senyals que ens indiquen que els temps per fer aquests canvis han arribat. Però perquè han arribat ara precisament? El principal n’és la percepció de cada cop més gent del carrer del significat d’aquell senyal a la carretera abans esmentat. Percebem nítidament el seu missatge granític i monocolor que ens anuncia que a Madrid han posat aturador a les demandes de llibertats i drets que fem els catalans. Mai no ens ho havien dit tan clar i amb tanta prepotència que no ens admetem tal com som. No pintem res ni podem decidir si el TGV ha de fregar els fonaments de la Sagrada Família o no. Ni tan sols podem veure les finals del Barça en el nostre idioma a la televisió. L’episodi de l’Estatut n’ha estat, i n’està sent, l’exponent més clar d’aquest desfici. Un episodi que el company reagrupat Josep Pinyol ha descrit, amb tota la raó, com “un atemptat als drets humans”. Però, com sabem tots, no és aquest l’únic episodi sinó la punta de l’iceberg. També ho va ser el col.lapse de les infrastructures del 2007 o l’escandalós tema del finançament.

Tot això ha fet reaccionar la part més conscienciada del nostre poble com es va poder veure en les massives manifestacions convocades per la Plataforma pel Dret a Decidir el 18 de febrer del 2006 i l’1 de desembre del 2007. Al seu torn, aquestes mobilitzaciones ens han demostrat dues coses: primer, que el poble no admet el refús a decidir el seu futur. I segon, que no hi ha cap partit parlamentari, cap ni un, que estigui a l’alçada de les circumstàncies havent arribat uns i altres al rocambolesc fet d’haver rebutjat dos cops una ILP sobre el dret a decidir. Per això, entre moltes altres raons, s’ha creat Reagrupament.

En aquest sentit, i contràriament al què s’ha insinuat, voldria expressar els meus dubtes que els pretesos senyals de “reacció” dels actuals polítics parlamentaris catalans siguin res més que l’expressió d’incomoditat o del famós aquí-canvio-això-perquè-no-canviï-res. Alguns observadors han pretés veure una mena de reacció en les anades de Montilla a Madrid per avisar de la desafecció catalana. O en la famosa carta a les entitats. D’altres han volgut veure una “reacció” en el fet que els republicans hagin dit que només s’aliarien en el futur amb qui promet no-sé-què. D’altres potser ens ho volen dir amb l’afirmació que el seu candidat és el millor per la ambiguïtat que genera. Ara, qui s’ho pot creure tot això en un temps en què el que falta són propostes i  compromisos?

Jo sóc dels qui creuen que les anades de Montilla a Madrid, i el seu posat de líder concernit, són mereixedors només d’un magnífic segon premi en un certamen de teatre de barri. O és que podem oblidar qui va ordir l’operació de defenestració de Pasqual Maragall, a ordres de Zapatero, quan era Ministro del Reino? O qui va introduir una tirallonga d’esmenes a l’Estatut acabat d’aprovar? Tampoc no podem oblidar qui és el que, com a Ministre, va obrir la porta a l’exclusió de TV3 al País Valencia o a la possibilitat que Catalunya pogués acabar emmagatzemant les deixalles nuclears de tot l’Estat? Pel que fa als republicans, és molt revelador el nerviosisme que exterioritzen davant el creixent protagonisme de la societat civil i la possibilitat que algun dels seus representants més mediàtics pogués participar en una autèntica opció independentista a casa nostra. I jo el que pregunto és per què no s’aturen un instant per demanar-se com és que creix tant l’independentisme a casa nostra a mesura que el seu partit –l’únic suposadament independentista– cau sense aturador? Per altra banda, no ens enganyem, què més podríem esperar d’un partit que en els darrers anys no ha deixat d’exalçar Montilla com a model de “lideratge” a casa nostra. Sincerament crec que va sent hora que recordem el que vol dir el mot “lideratge”. Lideratge va ser el que van exercir Lluís Companys i Francesc Macià a casa nostra. Ells van admetre que els socialistes catalans de l’època tinguessin un lloc a la seva llista, d’acord. Però mai no haguessin admès de col.locar els seus candidats en llistes apadrinades pels qui clarament malden per desnacionalitzar Catalunya. I crec que Reagrupament és el més fidel hereu d’aquesta línia a la Catalunya d’avui. Des de la humilitat i la modernitat, és Reagrupament que se n’adona de la necessitat d’oferir un altre tipus de lideratge molt més sacrificat i conscient del fet que les inquietuds de la societat catalana actual no poden quedar més temps desateses. Reagrupament és l’únic partit en disposició d’impedir que les ànsies de poder partidista passin al davant dels interessos democràtics i nacionals del país.

Estem, doncs, davant una situació que exigeix canvis profunds i una que apel.la a la necessitat imperiosa de crear una nova opció electoral –clarament independentista però en tot moment transversal– que intenti fer front a la situació des del realisme i la transversalitat. Alguns diran que ja n’hi ha prou de partits, que una opció nova com Reagrupament no podrà fer res contra el poder establert i els mitjans que els fan la cort. Permeteu-me que ho dubti. En un temps en què els formularis per fer nous militants descansen sota un dit de pols a les seus dels partits clàssics, el fet que en pocs mesos l’Associació Reagrupament n’hagi fet 3500 de nous és astorador. Senzillament astorador. Quan estem en un temps en què els partits clàssics estan retrocedint, havent de tancar locals i vinga perdre seccions locals, el fet d’haver-se estès Reagrupament a quasi totes les comarques del país en temps rècord, i sense cap mena de mecenatge mediàtic, mostra que els esquemes clàssics s’estan blincant.

Tot això és senyal, sobretot, que el missatge que està emetent Reagrupament no sols és entès i vàlid, sinó completament necessari. Molta gent ho està esperant com una necessitat. Per entendre’ns, no estem parlant de fer un Ford Escort adaptat, amb tuning de caprici i aletes no-sé-com. Estem parlant de revolucionar tot el concepte del transport. Tot això, insisteixo, és senyal de coses profundes, com que la societat catalana no està disposada a acceptar més temps la conllevancia i la suplantació política com a dieta diària. No pot estar més temps sentint com un alt càrrec institucional, com el Presidente del Senado, Sr. Rojo, digui en una entrevista que cal “debilitar más a los nacionalistas” i que els catalanets hem de fer de “buenos chicos” i acceptar les regles del joc. Quines regles? Quin joc? cal demanar d’una vegada. Quan han respectat ells les regles de cap joc? En tot cas ho han fet en un joc que confraternitzava demòcrates escassament solvents i franquistes del tot persistents…

No. Les regles no les han respectades mai quan es tractava de Catalunya o quan era qüestio d’assumir el plurilingüsime i la plurinacionalitat. Tampoc quan han creat els Tribunals compostos de jutges que hi han col.locat a la carta segons les seves necessitats. Que sàpiga el Sr. Rojo, i els constitucionalistes en general, que Catalunya ja en té prou d’aquestes regles. I no per allò que anomenen “capricis nacionalistes” o “vel.leïtats independentistes”, sinó per una qüestió d’estricta exigència democràtica. Qui pot acceptar un sistema judicial capaç de criminalitzar els periodistes d’Egunkaria o de retenir durant tres anys i mig la sentència sobre l’Estatut? Cap europeu normal ho acceptaria. I els catalans no podem ser-hi menys.

Si em permeteu, voldria afegir una darrera línia argumental per anar acabant la meva intervenció. És un aspecte relacionat amb la necessitat de “regenerar” la política a què constantment apel.la Reagrupament amb la denúncia de les llistes tancades, la falta d’una nova llei electoral i la foscor al voltant del sistema de finançament dels partits. En aquest sentit, la veritat és que fa riure sentir les crítiques dels que diuen que Reagrupament no té ideologia. La mateixa militant a què m’he referit abans, la del partit que hagué de suspendre un acte, també em confessava que al seu partit feia anys que no havien fet un autèntic debat ideològic. És innegable –i ara dic la meva opinió– que amb el clientelisme i l’addicció a la dinàmica de la menjadora que els caracteritza, ben poca cosa es pot esperar dels partits polítics parlamentaris actuals. Cada partit opera com una empresa que té els seus socis i clients per col.locar o per pagar sovint a través d’informes inexistents. Bé, de tot això en parla àmpliament la web de Reagrupament, on es troben els documents aprovats. És evident que Reagrupament obeeix a un clamor popular quan anuncia la seva voluntat d’actuar en aquest camp com a prioritat. 

Però jo, amb el vostre permís, voldria anar arrodonint la meva intevenció amb una incursió en un tema que per a mi també té molta importància en l’àrea de la regeneració democràtica que exigim avui molts catalans. Es tracta de la incapacitat espanyola per fer net amb el franquisme. Per a mi explica –de la “A” a la “Z”– les raons profundes del deplorable dèficit democràtic espanyol i, de retruc, és clar, el dèficit democràtic català que malauradament en fa d’apèndix. I és a aquest retruc, és clar, que hem de posar fi. Hi tenim tot el dret. Catalunya no pot seguir formant part d’una Espanya que ens ha dit, per activa i passiva, que se sent perfectament còmode vivint sota l’ombra allargada de Franco. Ens ho han dit quan assumeixen amb tota naturalitat un Cap d’Estat col.locat a dit per Franco a qui tampoc no se li pot demanar comptes, ni literalment ni figurativa. Ens ho han dit quan el seu president del Govern anuncia que no es poden anul.lar les sentències de mort del Franquisme. Ens ho diuen, també, en la mateixa excusa que donen per no anul.lar-les quan admeten que fer-ho posaria en qüestió l’actual fonament jurídic de l’Estat. La qual cosa no és altra cosa –no cal dir– que admetre que jurídicament, l’actual règim descansa sobre l’anterior dictadura. I ens ho diuen tan tranquils. Imagineu-vos, per un instant, que Angela Merkel ens digués que no poden canviar una llei imposada per Hitler perquè posaria en qüestió la legitimitat jurídica de l’Alemanya d’avui. Quin diari del món no en faria sang als titulars? Però d’Espanya i a Espanya, res d’això és notícia perque ja se sap que –tal com denuncià el mateix Francesco Cossiga– l’actual règim té una pronunciada herència franquista. 

¿No ens confirma tot això el fet que l’única persona encausada pel crim de les fosses comunes franquistes sigui precisament el jutge que les volgué investigar? No ens ho confirma la presència de l’escut franquista als passadissos del Parlament d’Europa? “Ai”, ens diu la Maria Teresa Fernández, “no ens n’havíem adonat”. És clar que no se n’havia donat la xiqueta perquè ella com tots duu l’escut franquista gravat a l’ànima que els seus pares i avis l’hi van plantar. Com voleu que s’hi fixin? Hi han conviscut tota la vida!  

Són aquestes realitats estructurals i la legitimiació de facto dels fets consumats de la dictadura que hi perviu les que donen avui cobertura a populars i socialistes per seguir amb la mateixa inèrcia de sempre. I és d’aquí, estic convençut, que agafa carta de naturalesa el profund dèficit democràtic que ens afecta. Algú potser dirà que tot això és història passada i que no té importància. Però algun dia tot això els saltarà a la cara. De fet ja en tenim senyals. ¿El mateix Comitè de Drets Humans de l’ONU no va acusar Espanya, octubre de 2007, de ser l’única hereva d’una dictadura occidental que n’hagués amnistiat els crims? Recordem que un delegat fins i tot va opinar que pel que fa a impunitat, calia col.locar Espanya al mateix sac que El Salvador.  

Reagrupament, entre d’altres coses, també vol ser una eina per denunciar aquesta mena de circumstàncies davant el món sencer. Ha de ser una eina que lluiti per recuperar el nostre passat com a font de legitimitat nacional i democràtica de cara al futur. No podem acceptar l’aversió dels actuals partits a afrontar-ho. No podem simplement oblidar el passat. En seríem les principals víctimes, un cop més. Ho explica magníficament Francesc Canosa al Singular Digital de diumenge passat quan diu que “Catalunya fracassa perquè s’ha saltat el país d’abans de la Guerra (i el del franquisme, i el d’avui, ens ho saltem tot. No volem saber que hi havia els fonaments, que existeix La Ciutat llunyana. La terra no sabrà mai mentir. Com hi pot haver diàleg si desconeixem la veritat? La terra, la terra no sabrà mai mentir.” I conclou dient que és evident que a la Catalunya actual ja no serveixen els ideals d’un Espriu massa pendent de Sepharad. Ara el que toca és el somni de Martí Pol que ens fa posar-nos “dempeus altra vegada” perquè “se senti la veu de tots solemnement i clara”.  

Aquest és l’esperit que vol recollir Reagrupament. Un Reagrupament que ha denunciat, com cal, que els Papers de Salamanca encara no són aquí. Que ha denunciat la rapinyeria de l’Estat, i la deixadesa de les nostres institucions, en el cas del fons Centelles. En un any en què farà 70 que van afusellar Companys, tampoc no podem deixar que continuï sense anul.lar la seva sentència ni la de tots els altres afusellats per Franco. En lluitar per aquestes coses bàsiques, volem garantir el nostre accés al mateix grau d’higiene democràtica de què gaudeixen la gran majoria d’europeus que mai no acceptarien que hagués depès d’un nét d’un sanguinari Jutge Militar franquista la decisió de si anul.lar o no condemnes d’una dictadura contra partidaris d’una democràcia com ha passat en el cas del Sr. Cándido Conde-Pumpido. Un autèntic escàndol que cap periodista internacional no ha denunciat i això que en d’altres circumstàncies una exclusiva així segurament hagués valgut un premi Pullitzer.

És per allunyar-nos d’aquell món, que no és el nostre, que Reagrupament vol liderar una operació que ha de consistir en recollir els nostres trastos i de traslladar-nos a un nou escenari polític més decent, més respirable i més sostenible. Un escenari on no s’admetin ni l’exclusió lingüística, ni l’espoli fiscal continuat, ni la catalanofòbia estructural, ni la impunitat amb els crims d’una dictadura. Un escenari en què els catalans d’origen i els nouvinguts puguin crear una nova societat dins la Unió Europea, on el respecte i l’autogovern prevaleixin. Un país on els alumnes de les escoles puguin saber on viuen i com ha estat la història del seu poble. Així de senzill. Els partits espanyols ens han mostrat la inviabilitat de qualsevol altra via. I els catalans també. Una declaració unilateral d’independència és l’únic camí que ens deixen. És aquest el gran anhel i la raó de ser de Reagrupament de cara a aconseguir de fer lliure la nostra terra i la seva gent. Moltes gràcies.

No hi ha Comentaris

Reagrupament es presentà a la Vila Olímpica

Més de 80 persones van assistir a la presentació de Reagrupament a la Vila Olímpica el 28 de gener. Hi van participar Emili Valdero i Toni Strubell. El primer va explicar els objectius fonamentals de l’associació. Pel que fa a la independència va parlar de l’espoli fiscal que pateix Catalunya i la poca millora que suposa el nou sistema de finançament. La “millora” és d’uns 2.200 milions d’€. L’autonomia, però, ha de retornar 800 en concepte de pagaments avançats de l’any anterior que no s’han concretat en veure’s reduïda la recaptació per la crisi. A més el PSOE ha eliminat el impost sobre el patrimoni. Suposava 500 milions que recaptava la Generalitat. Per tant la “millora” es redueix de forma notable. El mateix ponent va detallar les propostes de regeneració. Un exemple el trobem als Estats Units on 48 del 51 estats no permeten que els electes contractin a parents seus …fins a tercer grau.

Strubell va centrar-se en la situació peculiar del nostre país profundament afectat per la dependència a un estat hereu del franquisme. Va fer notar que l’únic implicat en el cas de les fosses comunes és precisament l’únic jutge que les ha volgut obrir o el ridícul d’exposar una constitució a Brussel•les amb l’escut franquista. Amb el símbol falangista inclòs. Davant de tot això va parlar dels signes de desvetllament nacional: les consultes, les manifestacions de la PDD o la implicació de milers de persones, entre ells intel•lectuals de prestigi, a Reagrupament. Mentre els partits tenen clars problemes de desafecció i de militància, l’associació ha aconseguit en poc temps superar els 3.300 membres i fer més de 200 actes de presentació. El context, a més, no era fàcil. Com va fer notar Jordi Sànchez, coordinador de Sant Martí, s’ha fet enmig d’una clara opacitat informativa. Opacitat que és comprensible, va dir, en una formació que vol trencar amb l’estat actual i vol posar les bases d’un nou sistema polític. És evident que, amb aquestes premisses, ningú implicat en el sistema actual donarà cap facilitat.

Una nació és com una flama que es manté encesa. Poc a poc, van sorgint flames a moltes viles i barris del país. Ahir s’aixecava la flama a la Vila Olímpica. Simultàniament Reagrupament realitzava actes a Calella i Sant Cugat. De nosaltres dependrà fer d’aquestes flames una cadena de torxes que faci foc nou.

Enviat per Jordi Vàzquez associat a Reagrupament – Sant Martí.

No hi ha Comentaris

Som una minoria els independentistes?

La resposta és ben simple i elemental. Però té una doble lectura. Depenent de com fem la pregunta, entre altres coses. Jo contestaria que, com a grup o opció ideològica de base, sí, ho som.

Un dels arguments més gastats pels unionistes és que a Catalunya els independentistes som minoria. Que no arribem al 30 % de la població. En què es basen per a sostenir-ho?  En enquestes. Com que no sabrem, fins que no es pregunti en una convocatòria oficial, quina és la veritable opinió dels catalans sobre la independència de Catalunya, ens hem d’agafar a això que, per al mateix Salvador Cardús, és tan poc fiable i consistent.  Un professor de la Facultat de Periodisme deia que tot es pot manipular en la premsa, incloses estadístiques i dades econòmiques. Tot. Certament, segons com es vulguin explicar les coses, i segons la tendència que hi vulguem donar a una informació, ens decidirem per explicar una part de la realitat per a sostenir els nostres punts de vista. El que cal fer es tractar de ser honest i no ser, com a mínim, molt tendenciós. Es nota massa, per exemple, el fanatisme d’en Francesc de Carreras quan parla del tema. Diu que el bloc principal de la gent se sent tan espanyola com catalana, cosa que és certa -42,7 %- però s’oblida d’explicar que un 25,6 % se sent més català que espanyol, i un 19,1 % només català. En les enquestes sobre intenció política, passa tres quarts del mateix. Una cosa és preguntar-li a la gent que és el que preferiria per a Catalunya; un estat federal, una autonomia com l’actual, una regió sense poder administratiu, o un estat independent, i una altre què votarien en un referèndum en el que la qüestió seria molt simple: Independència sí, Independència no. En Francesc de Carreras, i per extensió molts altres partidaris de la unitat d’Espanya, es basen en aquestes enquestes en les que hi ha quatre opcions per decidir-se, i així els independentistes som minoria. Gran descobriment. La pregunta és evident; quina de les quatre opcions no és minoritària?

Segons l’enquesta del CEO:

Creu que Catalunya hauria de ser:

  • Una regió d’Espanya: 5′9%
  • Una comunitat autònoma d’Espanya: 36′9%
  • Un estat dins d’una Espanya federal: 29′9%
  • Un estat independent: 21′6%
  • NS/NC: 5′7%

Tots formem part de minories. I en alguns casos la democràcia és fins i tot exactament això, una minoria que imposa a la resta els seus punts de vista, la seva forma d’entendre el país, o el seu programa electoral. Suposo que el problema és quan la teva opció aparentment minoritària, va guanyant terreny i pot acabar seduint la resta fins a convertir-la en la més atractiva.

Cal destacar que de les opcions anteriors, se’n poden extreure poques conclusions. És cert que la “minoria més majoritària” creu que Catalunya ha de ser una comunitat autònoma dins d’Espanya, però  també és cert que les dues “altres minories”, la que vol un estat federal, o un d’independent, sumen més del 50 % de les preferències. Els que consideren que Catalunya no hauria de ser ni una comunitat autònoma són gairebé testimonials.

Arribats aquí, si jo fos un observador internacional i constatés que en països com Lituània, el suport que marcaven les enquestes just abans dels processos de secessió, no donaven un suport a la independència superiors al 15 %, voldria, com és lògic, preguntar directament a la gent. Perquè està molt bé tenir quatre opcions per decidir-se, poder marcar moltes caselletes, però algunes d’aquestes caselles marcades són inviables. I posats a fer, per mi seria molt més interessant plantejar encara més opcions. Només amb quatre a mi no em sembla que sigui representatiu de res. Per què no es pregunta a la gent, posats a fer, si la seva opció podria ser un estat confederal asimètric? O un estat federal simètric com els Estats Units?  En definitiva, com us deia, com que no es poden fer tantes preguntes com opcions personals, i, el que és més important, la major part d’opcions són absolutament inviables, la cosa acaba reduïnt-se a dues.  el 5,6 % dels que no volen ni autonomia per a Catalunya, crec que fins que les circumstàncies històriques no canviïn de forma espectacular –estat feixista, dictadura- no tenen res a pelar. Però és que a més, com es repeteix de forma constant des de Catalunya i ha quedat demostrat amb la reforma estatutària del 30 de setembre del 2006, i pel que marca la pròpia CE, i, el que és més important, la voluntat política a Espanya, el 29,9 % dels enquestats pels quals l’ideal seria un estat federal dins Espanya,  també queden invalidats. Només hi ha dues opcions possibles per a Catalunya, Comunitat Autònoma d’Espanya –de règim comú-, o estat independent dins la Unió Europea.

El debat és molt més complicat del que sembla, i més com per a liquidar-lo amb el sempre fàcil “els independentistes són minoria”. Perquè no hi ha en aquest país un projecte polític que sigui majoritari. I encara emboliquem més la troca si ens agafem a aquestes respostes per a aquesta pregunta:

Creu que Catalunya ha assumit:

  • Massa autonomia: 3′8%
  • Un nivell suficient d’autonomia: 28′4%
  • Un nivell insuficient d’autonomia: 60′8%
  • NS/NC: 6′5%

Potser el millor que podríem fer és la pregunta. I sortim de dubtes. Com que de moment la cosa va de broma, ens hem d’agafar a les darreres enquestes d’intenció, en les quals queda demostrat que aquesta minoria que es declara independentista passa a ser la gran majoria, o la meitat del pastís, dependent de qui fa la pregunta:

UOC 2008:

Sí                     No                   Blanc/Abstenció/No sap

36,8 %             22,1%              38,8 %

UOC 2009:

Sí                     No                   Blanc/Abstenció/No sap

50,3 %             17,8 %             31,8 %

El Periódico 2009:

Sí                     No                   Blanc/Abstenció/No sap

39,0 %             40,6 %             20,4 %

Per tant, el joc maniqueu i de jugar a la rata amb l’argument gastat de les minories, a mi personalment, no em serveix per a res. Som Una minoria. Però una minoria política amb un projecte de país possible. Que està en el seu dret  de lluitar per imposar a la resta de minories el seu ideal de país. Imposar en el sentit que, sempre i quan no es demostri que hi ha un projecte que genera una adhesió de més del 50 % dels enquestats,  suposant que les enquestes són el Manà, qualsevol minoria té dret a explicar, persuadir, i encoratjar la resta per a que se sumi al seu projecte de país. Més quan els catalans, tard o d’hora, i com he explicat, només tindrem dues opcions: Autonomia -de règim comú-. Estat –independent-. Estic convençut que el temps juga a favor nostre i els interessos de la resta de grups confluiran en el que s’anomena “la minoria independentista” que s’imposarà a la resta per qüestió de viabilitat, maduresa i interès general.

Enviat per Joan Bonada associat a Reagrupament – Sant Martí.

No hi ha Comentaris

Dita del dia

No hi ha Comentaris

Museu de Joguets i Autòmats de Verdú per Haití

No hi ha Comentaris

Presentació pública de Reagrupament a Calella

Reagrupament Maresme va presentar-se públicament ahir a Calella. L’associació liderada per Joan Carretero i amb representació al nord de la comarca en poblacions com Calella, Pineda, Santa Susanna, Malgrat i Tordera; promou una candidatura unitària i transversal a les eleccions al Parlament de Catalunya amb la independència i la regeneració política en l’eix dels seus postulats.

Reagrupament – Acte de Presentació del 28 de Gener a Calella a càrrec de:

Pere Mas, J. M. Vendrell, Carles Móra i Rut Carendell

La introducció del acte ha estat per part de Pere Mas, un calellenc, que forma part dels vint associats a Reagrupament. Ha destacat com les persones amb feines diferents i ideologies diferents es poden trobar plegats i entendres per un objectiu en comú, per una obligació moral.

.

.

.

.

.

El següent torn de paraula ha estat per Josep Maria Vendrell de origen calellenc que ara viu a Arenys de Mar. Ha estat una intervenció totalment racional i utilitària, ja que no li agrada parlar per parlar. Així que el seny català és fruit de una manipulació de paraules en una carcassa buida, sense sentit ni contingut. Per ell el seny és la qualitat de percebre una acció correcte, per tant el seny de tots és esmerçar-se i actuar per la cultura catalana. Doncs sembla que és assenyat qui prefereix quedar-se arrecerats a casa i sentir el pes de la violència exterior, en forma de representació mediàtica. D’aquesta manera és com queda una país abatut per enganys i expoliació. Però no ens hem de conformar, volem que això sigui part del passat. En conseqüència s’ha de pensar en clau de futur pel Patrimoni català. Objectiu: independència. El poble català ha de ser madur, saber-se redreçar i tirar endavant, hem d’hissar les nostres pròpies veles. Per tant ha de ser el seny dels catalans i no el seny català que ens han inculcat el que ens introdueixi en el camí. Després de 295 anys de colonització, les errades aprofundeixen la decepció política, i els nostres politics han estat els nostres propis enemics. De fet la Generalitat actua com una oficina de correus, on les accions i obligacions procedeixen de Madrid amb la mentida i el suborn ocultats. La via del seny no vol dir anar en contra de tothom, ans el contrari, vol dir netejar la passivitat i l’auto-despresi per actuar amb fe i coneixement per crear la nova filosofia política desconnectada dels colonitzadors. Per tant s’ha de mostrar el camí de la llibertat i no el camí del ramat. Però el problema més greu és el dels nostres partits polítics (ERC i CiU) que tot i anomenar-se nacionalistes formen una majoria al parlament que ja fa temps hauria pogut passar a la historia. Nosaltres no volem pertànyer a un partit polítics, som una associació. Fem política per arreglar-la, per un país millor i per els nostres nets. No volem ser independentistes, és massa cansat. Volem ser independents. Volem una pàtria amb la llengua normalitzada. Sempre hem estat demanant permís a Madrid a que aprovin els nostres interessos. Ara hem de estar a favor nostre. Ja que el independentisme és com la sal: quan hi és t’agrada, però quan no hi és es nota. Estem tips de fer teatre, necessitem un clar objectiu: autodeterminació.

Després ha parlat Carles Móra, Batlle d’Arenys de Munt i promotor de les consultes sobiranistes. Agraïm la amabilitat de definir Calella com a poble dinamitzador del Maresme. Per ell Catalunya necessita la nostra estimació. Com podem avançar si a l’hora de fer una consulta com la d’Arenys que no és menys que l’expressió lliure del poble, el nostre estat vol tallar el nostre dret a decidir, ens volen callar. De fet l’assemblearisme i les idees de Reagrupament són una connexió amb el que ja estava passant a Arenys de Munt que porten anys amb aquest model municipal. Un model que els escollits del poble són qui es vol presentar i obté la seva confiança. Per això Reagrupament pot tenir associats de tots els partits polítics i de totes les ideologies que defensin els interessos del poble català. Per això estimar el país amb tolerància, amb treball en equip i amb la cultura de l’esforç a de ser la nostre prioritat. En resum el dret a decidir. Per això no hi ha ningú per sobre dels altres, sinó que es pot escollir qui es vol amb transparència i llistes obertes. Però cal ser conscients de que en l’actualitat el país es mor. De fet estem econòmicament constituïts per petites empreses que ara gran quantitat d’elles estan fent fallida. Dels 500.000 aturats un 42 % són joves, que són dels millors preparats. Això és resultat de que no es governa bé i de que preval el conformisme i el provincialisme. El nacionalisme té el llistó baix, però nosaltres el volem alçar amb la declaració unilateral d’independència. No s’ha de ser pessimista ni tenir por. Ens em d’unir per fer els deures que creiem que els polítics no fan. Només ens volen perquè paguem. I això es demostra en els habitants del barri de Sant Carles que són molts d’origen andalús i quan tornen al seu poble s’adonen de com viuen de forçats a Catalunya. Per exemple es demostra en els baixos preus dels pisos socials d’allà en comparació d’aquí. Molts diuen que la participació del 28 % va ser molt baixa, però resulta que el PSC governa amb un 15 % i el tripartit amb el mateix percentatge que els sobiranistes ja consultats. Necessitem representació al parlament per fer lleis favorables als nostres interessos. Per això ara que hi ha representats independentistes de tot tipus des de catedràtics fins a empresaris com el centre català de negocis, és hora de dir prou. És hora de desobeir els que ens precedeixen.

Després s’ha passat al torn de preguntes.

* Quin tipus de política farà reagrupament en cas de quedar en minoria al parlament?

La política a fer no és de dretes o esquerres, ja que els únics que poden fer política de veritat són els espanyols a Madrid. En tot cas dintre de les competències a decidir la base fonamental segons Carles Móra és el respecte total a la persona com a prioritat, ja sigui vell o jove, i afavorir en la mesura que sigui possible els seus interessos.

* Com puc saber que reagrupament finalment no s’acabarà convertint a llarg termini en un altre partit que decidirà segons els interessos de la cúpula i no dels ciutadans?

El fet de que els estatuts prediquin una transparència total de tots els moviments polítics, que els candidats son pre-seleccionats per votacions internes i hi hagi un acord de limitació de mandats fa que reagrupament estigui vinculat a la ciutadania més que cap altre partit.

* M’agradaria saber quins mecanismes pot exercir reagrupament per tal de que el jovent que som els més desinformats políticament i els que tenim menys experiència podem adonar-nos de la situació actual?

De fet hi ha poques eines. Però la millor és l’assemblearisme allà on tothom pot participar i també on els joves poden agafar el relleu i participar en la divulgació del missatge a altres companys.

Finalment ha parlat Rut Carendell que ha arribat tard de les illes catalanes per culpa d’un retard dels avions. Ens ha recordat que noticies que surten actualment com la immigració a Vic o el MTC a Ascó són un reflex del poc poder que tenim a decidir en àmbit nacional i que qui decideix finalment és l’Estat Espanyol. També ha reconegut que totes les preguntes fetes i temes exposats formen part dels temes més cabdals de la situació catalana.

Aleix Traveria Vilà

No hi ha Comentaris

Assemblea general de socis per triar la Comissió gestora del Districte de Sarrià-Sant Gervasi-Vallvidrera

Centre Civic Casa Orlandai -carrer Jaume Piquet, 23-, Sala Talitha, dimecres 3 de febrer, de les 18h a les 21h.

  • 18h 00. Presentació de la candidatura “Ara és l’hora 2010″ i dels Candidats.
  • 18h 45. Votacions
  • 19h 15. Escrutini
  • Parlaments
  • 20h 15. Anunci dels Resultats
  • Reunió de la nova comissió executiva i elecció dels càrrecs de Coordinador, Secretari i Tresorer.
  • 20h 30h. Anunci dels càrrecs elegits: Coordinador, Secretari i Tresorer.

La Rut Carandell, Vicepresidenta de Reagrupament, assistirà a l’Assemblea per explicar-nos els recents esdeveniments polítics i el desenvolupament de Reagrupament.

NOTES IMPORTANTS:

1) La Candidatura “Ara és l’hora 2010″ proposarà a l’Assemblea una comissió gestora formada per 13 membres (es presenten 14 candidats). L’Assemblea haurà d’aprovar o rebutjar aquesta proposta. En cas de ser rebutjada, es debatrà i consensuarà un altre nombre i a continuació es votaràn els candidats.

2) Preguem als assistents que duguin el carnet de Reagrupament, per no haver de recórrer al Documento Nacional de Identidad…(que també serà vàlid).

No hi ha Comentaris

Decidim.cat crida els alcaldes a implicar-se en les 70 consultes previstes pel 28 de febrer

A més dels 70 municipis del 28 de febrer, l’alcalde de Sant Pere de Torelló i portaveu de Decidim.cat, Jordi Fàbrega (EPM), ha explicat que ja estan confirmats 101 municipis més per a la tercera onada, la del 25 d’abril, en què, entre altres poblacions, està prevista la participació de Girona. Així, Fàbrega ha remarcat que la suma de la segona i la tercera onada supera la xifra de 160 municipis del 13 de desembre, un fet que interpreta com un “toc d’atenció” a l’Estat espanyol. “Estarem parlant de més de 350 municipis on s’haurà fet el procés de consultes”, ha recordat.

No hi ha Comentaris

Espanya és la nostra ruïna

El govern espanyol acaba d’anunciar un pla d’estalvi per als propers anys per valor de 50.000 milions d’euros per poder complir amb les exigències de Brussel·les sobre dèficit públic. Diuen que no retallaran despeses socials, cosa que ja no és certa, o si no que li preguntin als jubilats i als treballadors amb sous més modestos. L’augment de les retencions ha comportat una reducció d’entrada dels diners a percebre per les classes socials més febles. Si no retallen despeses socials, lògicament tampoc retallaran despeses militars, és a dir que si volen estalviar només els queda retallar inversions o finançament local o autonòmic.


No hi ha Comentaris

La broma de Celestino

Renovat el mandat de Zapatero, la situació de l’economia catalana i espanyola és la pitjor d’Europa. Aquells 400 euros, que havien de reactivar el consum, no han servit de res i ara, quan retiren aquesta deducció, els pensionistes es troben amb una reducció real dels seus ingressos. Això sí, amb una carta de Celestino Corbacho a la seva bústia que diu, literalment, que “el manteniment del vostre poder adquisitiu queda plenament garantit i millorat”. Tot un sarcasme.

No hi ha Comentaris