Arxiu febrer, 2010

Jove decideix! Unitat transversal entre el jovent independentista

Jove Decideix

Jove Decideix!

Uns 60.000 joves podran participar en les consultes del proper diumenge 28 de febrer

Després de l’èxit assolit en la primera tanda de consultes sobre la independència del 13 de desembre, el proper diumenge 28 de febrer se’n celebra la segona a una vuitantena de municipis.

Aquest diumenge estan cridats a exercir el dret a decidir vora uns 300.000 habitants d’una vuitantena de municipis de Catalunya sobre la independència de Catalunya. Com en l’anterior edició tindran dret a vot tots els ciutadans empadronats de més de 16 anys així com els nouvinguts.

Des de Jove Decideix celebrem que un cop més els joves a partir de 16 anys empadronats als municipis on es celebren les consultes puguin exercir el dret a vot. Considerem que és una responsabilitat que els joves podem assumir perfectament, juntament amb la resta de ciutadans, doncs la decisió del futur del nostre país l’hem de prendre entre tots i totes, i que a més afecta especialment al futur del més joves.

No hi ha Comentaris

ELS FONAMENTS DE L’ESTAT CENTRALISTA ESPANYOL (i 3)

 

“Las esencias nacionales”

 

Els pilars ideològics del centralisme són la nació i la llengua. I és per això que el nou Estatut ha topat de front amb allò que més els cou. Vegem-ne exemples:

Per a A. Cánovas del Castillo:

“la nación es cosa de Dios o de la naturaleza, no invención humana.” (Cita: J.S. Pérez Garzón, La creación de la Historia de España)

 

I Ortega y Gasset reblava:

[la nación ]“es algo previo a toda voluntad constituyente de sus miembros. Está ahí antes e independientemente de nosotros, sus individuos. Es algo en lo que nacemos, no es algo que fundemos.” (Europa y la idea de nación)

 

Pel que fa a la llengua l’any 1940 R. Menéndez Pidal escrigué:

“El castellano, por servir de instrumento a una literatura más importante que la de las otras regiones de España, y sobre todo por haber absorvido en sí otros romances principales hablados en la Península (el leonés y el navarro-aragonés), recibe más apropiadamente el nombre de lengua española.” (Manual de gramática histórica española)

 

L’any 1987 F. González Ollé (Catedràtic d’Història de la Llengua Espanyola) deia:

“La difusión del castellano hacia la periferia peninsular, producida de modo natural por razones de orden social, migraciones interiores, motivaciones culturales, prestigio literario, intercambios comerciales”… (El establecimiento del castellano como lengua oficial)

 

 

El problema fonamental del nacionalisme espanyol és que fan una assimilació irreversible entre Nació i Estat, de manera que sobreposen un realitat política i etnològica amb un  fet jurídic-administratiu. A més pretenen que el fonament jurídic de l’Estat -la Constitució- serveixi d’aglutinador i cohesionador de les diferències i diversitats , i, en darrer terme les  dilueixi i elimini. Perquè el nacionalisme espanyol és essencialment i visceralment excloent i anihilador: només admet la raó de la força i s’acluca davant dels nacionalismes  que són més poderosos; enfront dels nacionalismes més febles exerceix i pretén la dominació.

Per als nacionalistes espanyols el català és un anacronisme històric, social i lingüístic i la nació catalana una dèria promoguda, en el millor dels casos, per interessos econòmics sense cap fonament històric o social.

La conseqüència és que es pregunten: com és possible que els catalans encara no hàgim  entès que formem part d’una nació i una llengua tan potent i universal que tot ho pot, per damunt de tot i enfront de tot?

 

Cada cop que es plateja una modificació de les relacions centre-perifèria s’enceta el conflictePer acabar un exemple de com topem, dia sí, i dia també, amb aquest tres elements primordials: la gestió de l’Aeroport de Barcelona.

La pretesa gestió autonòmica de l’Aeroport del Prat trencaria el sistema institucional, representat per AENA. Desfaria la teranyina financera que fa circular els beneficis d’uns aeroports excedentaris cap a uns altres deficitaris i tota la xarxa d’interessos que uns sistema centralitzat ha teixit els darrers 50 anys. I finalment qüestionaria la preeminència de Madrid-Barajas com a símbol de la capitalitat i aeroport de referència internacional de la majestuosa i inigualable “capital del reino “.

 

Com deia aquell: “amb les coses de menjar no s’hi juga”. Cada cop que els catalans  plantegem quelcom que remogui i vulgui modificar els fonaments de l’Estat espanyol toparem. Ni amb pedagogia, ni sense, toparem, perquè no hi pitjor sord, sinó aquell que no vol sentir;  ni pitjor cec, que aquell que no vol veure-hi.

 

Fèlix Figueras

Associat a Reagrupament Baix Llobregat

 

No hi ha Comentaris

Dita del dia

No hi ha Comentaris

Recerca de documents, enllaços i notícies

Ja disposem d’un formulari de recerca de documents, enllaços i notícies.
Actualment està en fase de proves, i properament afegirem altres criteris de cerca.
Esperem que us sigui de molta utilitat!

Per accedir-hi, cal anar a la secció Informa’t!

No hi ha Comentaris

Dita del dia

No hi ha Comentaris

Crònica del debat entre Cardús i Nebrera sobre les consultes del 28-F

Salvador Cardús i Montserrat Nebrera es van mostrar entusiasmats amb les consultes populars que tenen lloc a Catalunya en un debat sobre la independència que van protagonitzar el dia 15 passat a Sant Quirze del Vallès. El cara a cara s’enquadrava en la presentació de la consulta que ha de tenir lloc a la població –i a una setantena més d’arreu de Catalunya- el pròxim 28 de febrer.

Nebrera, professora de Dret Constitucional de la Universitat Internacional de Catalunya, va ressaltar que aquestes “han demostrat que el sistema polític en què vivim està caducat” i “des del punt de vista de la democràcia com l’hem viscut fins ara aquest moviment és la cosa més important que ha passat a Catalunya des de la democràcia”. Cardús, professor de Ciències Polítiques i degà de la Facultat de Ciències Polítiques i Sociologia de la Universitat Autònoma de Barcelona, va dir, per la seva part, que “les consultes marquen un abans i un després” i que “ara s’ha visualitzat les enormes dificultats de fer res a Espanya”.

Els dos ponents van estar bàsicament d’acord en gairebé totes les qüestions que es van plantejar, començant perquè cal una reforma democratitzadora que escombri els hàbits polítics actuals. L’únic punt de divergència, i encara amb matisos, va aparèixer en el punt que motivava el debat i que va plantejar la presentadora a l’inici de l’acte: “Vol una Catalunya independent?”. Salvador Cardús, va contestar que sí, en base a un procés de maduració d’anys que l’havia dut al convenciment que aquesta és l’única alternativa per a la nació catalana. Montserrat Nebrera, va replicar, per la seva banda, que ella és partidària d’una Catalunya integrada en una Espanya federal, perquè “la independència pot produir fractures socials que no són desitjables”.

En un to de cordialitat que va presidir tota la conversa, Cardús va ironitzar que trobava la proposta federalista de Nebrera molt més utòpica que la seva, perquè a Espanya no hi ha ningú que es vulgui federar amb Catalunya. Per a Cardús la independència és una qüestió de voluntat política “volguda i lluitada”, però l’essencial és que ha de ser “un triomf democràtic”. Nebrera va coincidir en què la decisió que es prengui, sigui quina sigui, ha de ser totalment democràtica, però que Catalunya havia de continuar dins d’Espanya “per història, conveniència i estructura”.

“Per abraçar-se cal ser dos”, va postil·lar Cardús, i va afirmar que perquè Catalunya es declari independent n’hi ha prou que hi hagi una majoria significativa al Parlament que ho voti, “la independència se la decideix un sol, si no és un contrasentit”. “Després cal convèncer Espanya i el món”, segons les seves paraules. “Aquest serà el moment de trencar amb l’ordre pacífic anterior de manera pacífica”, va assegurar el professor, i va comparar aquest fet amb el divorci d’un matrimoni.

En referència a aquest símil, Nebrera va preferir posar el d’un germà que no està d’acord amb les decisions d’una família. “El primer límit a les actuacions d’un germà és saber qui pot decidir”, en aquest sentit, Catalunya forma part d’una comunitat que és Espanya, “i això ho dic també contra aquella gent del PP que diu que sense Catalunya aquest partit guanyaria les eleccions espanyoles de manera sobrada”.

Nebrera va criticar, en una referència explícita a CiU, “els partits que diuen i no diuen, que atien el debat i després es retreuen”. “Jo respecto molt el moviment democràtic i estic contra els partits que han donat l’esquena a les consultes només perquè no han pogut instrumentalitzar-les”, va assegurar. Per a la professora de dret constitucional, si un es vol declarar independent ha de tenir clar “el volum i les conseqüències de la decisió”. “Moltes vegades només veiem la part il·lusionant i s’acaba fent la República Independent de Casa Teva”, va afirmar, i va insistir que un procés independentista podia suposar una fractura “no només a fora, sinó a casa”.

Cardús va replicar que ara ja hi ha “una certa fractura interna”, però que no és prou evident perquè fins ara no se n’ha parlat, però va estar d’acord en què “el desafiament més gran de la independència és el de la fractura”. En aquest sentit va afirmar que només que aquesta afectés a un 20 o un 25 % de la població “ja seria massa”.

Nebrera va posar èmfasi a arreglar els afers interns abans de prendre altres decisions: “Encara no hem demostrat aquí què podem fer, sí que hem demostrat, en canvi, que podem ser tan corruptes i tan immorals com el que més”. I aquí l’exdiputada del PP va fer un discurs molt nítid a favor de la regeneració política i democràtica, amb el qual Cardús es va mostrar d’acord. “Cal netejar els partits polítics del clientelisme que han fet Catalunya una de les zones més decadents d’Europa” , i va posar com a exemple el que els partits actuals hagin estat incapaços d’elaborar una llei electoral en trenta anys. “Com ens podem demanar una cosa més intangible quan hem fracassat en això?”, va dir. “Per ser independents, hauríem de demostrar que som tan bons que no ens podem quedar a Espanya”.

En aquest sentit, l’exdiputada va carregar en dues ocasions contra el l’Oficina Antifrau, a la qual va qualificar de “tocomocho”: “No serveix per a res –va dir-, només és útil per col·locar unes persones”. “Ens gastem els diners malament”, va reblar, i va posar com a exemple el model federal alemany, “que és un conjunt de germans que sumen i ningú es vol separar; hem de liderar un moviment que converteixi Espanya una estructura federal que ens faci més forts a tots”, va dir. “Els estats petits són febles, a Europa n’hi ha dos que manen i cal sumar”. “Si marxem on marxem? –es va preguntar- Amb qui marxem? Jo amb l’Oficina Antifrau no vull anar enlloc!”

Cardús va dir per la seva part que Espanya ha demostrat en trenta anys que no està disposada a reconèixer la diversitat: “Espanya s’ha tornat dramàtica i antiautonomista, hi ha una profunda reculada i el que hi havia no ha funcionat”. “No podem esperar una proposta que arregli res”, va assegurar.

  • Gràcies Eugeni!

No hi ha Comentaris

Debat sobre el 28-F: Salvador Cardús vs Montserrat Nebrera

Ambdós van debatre a Sant Quirze del Vallés, el passat 15 de febrer, exposant el seu parer sobre aquestes preguntes:

- Quin futur vols per a Catalunya?
- Podem decidir‐ho sense límits ni ingerències?
- Vols que Catalunya sigui independent?

  • Podeu veure’n els videos aquí i aquí i, properament, també la tercera part -gràcies Vicki!-

No hi ha Comentaris

Joc brut

Les pròximes eleccions seran molt importants. Hi ha molt de nerviosisme i ja fa temps que s’observa un cert joc brut molt desagradable que ahir va manifestar-se de ple amb un correu falsificat que presagia uns mesos poc elegants.

L’episodi, per desgràcia, ja és públic. Ahir a migdia centenars d’usuaris reberen un comunicat que, usurpant el nom d’una militant de Reagrupament, mentia amb la intenció política clara de difamar aquesta formació i Joan Laporta. Dues publicacions digitals, sense pensar-ho ni un segon, van donar-lo per bo i hi afegiren tot de comentaris i d’opinions.

A VilaWeb vam optar per cercar la militant, via Facebook i per telèfon. La vam trobar i ens va desmentir el contingut del comunicat i sobretot que l’hagués escrit ella. De les dues publicacions que l’havien difós, l’una el va retirar de seguida sense explicar res als lectors, i l’altra el va mantenir força estona fins que, finalment, va rectificar. Però el mal ja era fet, bàsicament per l’individu que havia enviat el fals correu.

Crec que la vida privada de la gent ha de restar al marge de la informació política, i així ho ha cregut la majoria de la professió d’aquest país durant dècades. Sempre hi ha hagut dossiers i insinuacions; Maragall i Pujol en van haver d’aguantar molts, per exemple. Però mai no hi havia hagut tanta facilitat per a difondre insídies com ara, amb internet, ni tanta credulitat ni tantes ganes de fer safareig. Un simple correu multiplica per mil la mentida; ja no diguem, si ningú el rellança i hi dóna publicitat.

Fa mesos vam veure fotografies d’un ‘possible’ candidat campant en una festa privada tot amerat de suor. També n’han circulat, clarament manipulades, d’una altra candidata, que ni sabem si es presentarà encara. I ara hi ha aquesta carta. Tot això és joc brut i qui siga que en fa, ha de saber que, si és possible que embrute la persona que pretén perjudicar, en realitat és la nostra societat allò que, sobretot, embruta.

Vicent Partal, a Vilaweb.

No hi ha Comentaris

Joc brut

Les pròximes eleccions seran molt importants. Hi ha molt de nerviosisme i ja fa temps que s’observa un cert joc brut molt desagradable que ahir va manifestar-se de ple amb un correu falsificat que presagia uns mesos poc elegants.

L’episodi, per desgràcia, ja és públic. Ahir a migdia centenars d’usuaris reberen un comunicat que, usurpant el nom d’una militant de Reagrupament, mentia amb la intenció política clara de difamar aquesta formació i Joan Laporta. Dues publicacions digitals, sense pensar-ho ni un segon, van donar-lo per bo i hi afegiren tot de comentaris i d’opinions.

A VilaWeb vam optar per cercar la militant, via Facebook i per telèfon. La vam trobar i ens va desmentir el contingut del comunicat i sobretot que l’hagués escrit ella. De les dues publicacions que l’havien difós, l’una el va retirar de seguida sense explicar res als lectors, i l’altra el va mantenir força estona fins que, finalment, va rectificar. Però el mal ja era fet, bàsicament per l’individu que havia enviat el fals correu.

Crec que la vida privada de la gent ha de restar al marge de la informació política, i així ho ha cregut la majoria de la professió d’aquest país durant dècades. Sempre hi ha hagut dossiers i insinuacions; Maragall i Pujol en van haver d’aguantar molts, per exemple. Però mai no hi havia hagut tanta facilitat per a difondre insídies com ara, amb internet, ni tanta credulitat ni tantes ganes de fer safareig. Un simple correu multiplica per mil la mentida; ja no diguem, si ningú el rellança i hi dóna publicitat.

Fa mesos vam veure fotografies d’un ‘possible’ candidat campant en una festa privada tot amerat de suor. També n’han circulat, clarament manipulades, d’una altra candidata, que ni sabem si es presentarà encara. I ara hi ha aquesta carta. Tot això és joc brut i qui siga que en fa, ha de saber que, si és possible que embrute la persona que pretén perjudicar, en realitat és la nostra societat allò que, sobretot, embruta.

 

Article de Vicent Partal, director de Vilaweb,
publicat el dijous, 25 de febrer del 2010, a Vilaweb.

No hi ha Comentaris

Dita del dia

No hi ha Comentaris