Arxiu març, 2010

Tu amb qui estàs?

No hi ha Comentaris

Independentisme per a gent normal (Carles Bonaventura Cabanes)

Reagrupament és un projecte independentista desacomplexat
que diu que Catalunya ha de ser independent,
que hem de tenir estat dins la UE i que aquest serà un estat normal

Poc abans de la segona assemblea nacional de Reagrupament, una enquesta d’un mitjà de comunicació defensor de l’ordre establert des de la banda del centredreta regionalista pronosticava que una candidatura independentista encapçalada per Joan Laporta i Joan Carretero no obtindria representació en les eleccions al Parlament. Poc després de la segona assemblea nacional de Reagrupament, un mitjà de comunicació defensor de l’ordre establert des de la banda del centreesquerra regionalista també pronosticava que una candidatura independentista encapçalada per Laporta i Carretero no aconseguiria entrar a la cambra catalana. Entremig, doncs, això: la segona assemblea nacional de Reagrupament al Palau de Congressos, amb prop de 1.400 inscrits (de gairebé 3.500 associats), amb la participació de Joan Laporta i de moltes altres persones que van voler donar suport amb la seva presència a aquesta proposta política rupturista i valenta: Antoni Maria Badia i Margarit, Heribert Barrera, Toni Strubell, Salvador Cardús, Víctor Alexandre i molts d’altres. Una assemblea en què es va aprovar un full de ruta cap a la independència en el qual han treballat més de 650 reagrupats, en què es va presentar una proposta de Constitució Catalana elaborada per un equip de juristes i en què hi va haver sobretot il·lusió i ganes de tirar endavant.

Què té el projecte de Reagrupament que engresca tanta gent però que alhora provoca tanta por i tanta mala llet en determinats cercles politicomediàtics, tants insults, tants articles provocadors, tantes ganes de desmobilitzar-nos? Doncs que és un projecte independentista fet per gent normal i per a gent normal. Fins fa poc, els independentistes havíem de ser més d’esquerres que ningú, més anticapitalistes que ningú, més ecologistes que ningú, més pacifistes que ningú, més feministes que ningú… m’he deixat alguna cosa?, ah sí!, també havíem de resultar més simpàtics a Madrid que ningú. Ara, en canvi, hi ha un projecte independentista desacomplexat que diu que Catalunya ha de ser independent, que hem de tenir estat propi dins la UE i que aquest serà un estat normal: amb Constitució pròpia, policia, exèrcit, serveis d’intel·ligència, un cos diplomàtic, etc. «S’han tornat bojos aquests independentistes!», ens diran els regionalistes catalans i espanyols, «populistes», «perillosos», «desbocats»… doncs, no; ens hem tornat normals. I això és el que els fa mal.

 

Article de Carles Bonaventura Cabanes,
publicat el dissabte, 27 de març del 2010, al diari El Punt.

Us animem a difondre aquest article que explica que és Reagrupament.
Aquí el trobareu en format PDF, en dues versions (1 ó 2 còpies per pàgina):
Independentisme per a gent normal (1)
Independentisme per a gent normal (2)

No hi ha Comentaris

La nova caverna mediàtica (Jordi Creus)

Benvolgut lector: ara que la televisió analògica ha mort i la digital s’ha imposat arreu, amb la consegüent multiplicació de l’oferta, et recomano de perdre deu minuts fent una passada ràpida per totes aquelles cadenes que, com bolets, han crescut dins del nostre món audiovisual. Enmig d’ofertes per comprar tot allò que mai necessitarem, la música més enganxosa, les enèsimes reposicions de sèries caducades en tots els sentits i, admetem-ho, d’alguns honorables intents de fer una televisió digna amb pocs mitjans a l’abast, crec que el titular més destacat d’aquesta nova etapa digital és una presència sobredimensionada a la graella de la dreta espanyola més cavernícola.

La ultradreta que un bon dia es va identificar amb aquell diari colpista batejat com El Alcázar té actualment diverses cadenes de televisió amb les quals es pot sentir ben satisfeta. Parlo, per exemple, de Veo 7, lligada al diari El Mundo; de Libertad Digital TV, amb Jiménez Losantos i César Vidal com a principals espases, o de la cadena Intereconomía, en la qual un bon dia va invertir (i va perdre bous i esquelles) la nostra Agrupació Mútua, presidida per Fèlix Millet fins el passat mes de juliol i avui intervinguda pel govern de l’Estat a causa d’irregularitats greus en la gestió. Intereconomía, una de les cadenes més bel·ligerants amb tot allò que sembli català, està paradoxalment controlada per un ciutadà que ha viscut molt temps al nostre país, Julio Ariza. Aquest home, anys enrere, era la mà dreta d’Alejo Vidal-Quadras. Avui, lluny de la política parlamentària, Ariza és un empresari d’èxit gràcies, sobretot, a les concessions de les administracions vinculades al Partit Popular.

En aquestes cadenes sovintegen els debats monocolor en què els catalans com a col·lectiu –i sense tenir en compte la lògica diversitat– hi sortim sovint malparats. És allò de parlar del terrorisme islàmic i vincular-lo sense rubor i, òbviament, cap prova, amb el nacionalisme català. Un nacionalisme que, segons la seva lògica premental, abraça des dels Maulets fins al president Montilla i que inclou també els sectors més temperats del Partit Popular català. Bingo! Són cadenes de televisió tallades pel patró Mayor Oreja. I què vol dir això? Fàcil: barreja naps amb cols a la mateixa olla, calúmnia sense remordiments, que alguna cosa queda i, si són catalans, fot-los castanya, que és de franc. Ah! I aprofita per vendre conspiracions a tort i a dret. Des de l’èxit d’El codi da Vinci, les trames novel·lesques s’han multiplicat exponencialment i ara senyoregen sobre les notícies presumptament serioses que ens ofereixen aquestes –i altres– cadenes.

Perquè si un ciutadà amb dos dits de front es mira des de, per exemple, Olot, Balaguer, Dénia o Vilafranca de Bonany qualsevol d’aquestes informacions o tertúlies es veurà immers en el món de la ciència-ficció. I podrà veure aberracions com, per exemple, el presumpte programa d’investigació que va presentar fa pocs dies el periodista Melchor Miralles a Veo 7 titulat Víctimas del catalán. Miralles ens hi presenta una situació apocalíptica per als castellanoparlants a Catalunya. Perquè no sé si ho saben, però els catalans parlem la nostra llengua només per tocar la pera als nostres veïns de ponent. Per això, i només per això, a les escoles catalanes es tortura els infants que no tenen com a primera llengua la catalana, mentre els polítics nacionalistes es mengen amb mongetes els pobres botiguers que retolen els seus comerços en la llengua de Cervantes i, en les seves hores de lleure, aquests mateixos polítics fan pactes amb etarres i jihadistes per trencar aquest paradís terrenal que és Espanya.

Res de nou. Cap novetat. Tot s’hi val perquè en aquests casos no hi ha un fiscal general de l’Estat que digui que ja n’hi ha prou de racisme contra un determinat col·lectiu. A l’Espanya d’avui, ser racista envers Catalunya i els catalans surt gratis. Contra Pujol, contra Montilla, contra Puigcercós, contra Laporta. Tots ells poden ser titllats de nazis per qualsevol energumen amb ploma o micròfon i no passa res. Com a molt, li riuran l’acudit. Un acudit que, per cert, no fa cap gràcia.

 

Article de Joan Creus, historiador i director de la revista Sàpiens,
publicat el dimecres, 31 de març del 2010, al diari Avui.

No hi ha Comentaris

CONTROVÈRSIES I CONTRADICCIONS

Aquests dies, llegint la premsa, me n’he adonat que hi ha coses que no em quadren sobre Reagrupament. Per una banda veig un munt d’articles que ens titllen d’immadurs i puerils pel document “Organitzant el nostre futur lliure” i per la Constitució de Catalunya. Sembla ser que el fet que hi hagin treballat més de 600 experts en la matèria no compta. I jo em pregunto, quanta gent experta treballa en l’elaboració dels programes electorals dels partits actuals catalans? O millor encara, quants d’aquests han treballat en la matèria que legislen? Tots coneixem la resposta.

La segona cosa que em té la mosca al nas és el mutisme sobre Reagrupament. Es fa una assemblea que congrega més de 1300 persones un diumenge al matí i l’única ressenya és que en Laporta va fer acte de presència? Apareix un moviment sense precedents a Catalunya on s’hi apunta moltíssima gent (entre la qual m’incloc) sense experiència en la política i no se’n parla? Realment l’única notícia de Reagrupament va ser la crisi interna? La resta no és destacable?

Està clar que els polítics catalans estan molt ben allà on són i la por a perdre aquesta comoditat doncs no els deu resultar gaire agradable. La prova està en com s’han neutralitzat el cas Millet amb el cas Pretòria, com si d’un electró i un positró o d’un àcid i una base es tractés. No en parlem més no sigui cas que CIU i PSC en surtin escaldats. I si algú en dubtava, l’expresident Pujol ja es va encarregar d’afirmar-ho.

Aquest carreró sense sortida “a la catalana”, al qual incloc a una ICV amb voluntat ferma de seguir a la poltrona que ha destrossat i a una Esquerra que ja no sap ni què és gràcies al senyor Puigcercós, no és la causa del naixement de Reagrupament? I això no és notícia?

Sovint els polítics es queixen del desencís de la ciutadania en vers la política. No és Reagrupament un forma d’esclafar el puny sobre la taula i dir que ja en tenim prou? I això no és un titular?

A tots aquells, polítics i medis de comunicació, que ens tracten com si la boina no ens deixés mirar més enllà, els diria que s’apuntin a cursos de formació urgentment perquè ben aviat no sabran què fer amb les seves vides, perquè en el fons, mai a la vida han sabut fotre res.

I a la gent de Catalunya, només recordar-los, que si no aprofitem la situació que tenim a les nostres mans, que després no estiguem lamentant-nos tota la vida. I sobretot desenganyem-nos: en Mas només vol governar (com tothom a CIU), en Montilla no aporta res a Catalunya i a Esquerra el discurs els va bastant gran. Així doncs, actuem en propietat.

No hi ha Comentaris

L’armarem o no?

per Alfred Bosch

 

La Catalunya independent hauria de comptar amb un exèrcit convencional? Aquesta setmana el tema ha estat relativament present als fòrums de debat. En bona part, ho ha afavorit la inclusió d’una resolució (una entre moltes altres) a l’assemblea del Reagrupament de Joan Carretero, on s’ha reclamat sense complexos la creació d’un cos armat en una futura República Catalana.

Com sol passar, els més unionistes ho han criticat, ho han descartat i fins i tot ridiculitzat. Es tracta de gent que troben naturalíssima una cosa com el Terç de la Legió espanyola (un club que festeja la mort amb cabra i tot), però no troben imaginable que Catalunya pugui disposar d’una organització de defensa nacional normal i corrent. Bé, no cal patir per aquesta mena de personal, són els mateixos que en el seu dia es van haver d’empassar amb patates braves la creació del cos de Mossos d’Esquadra.

A l’altra banda hi tenim els catalanistes i catalaníssims que es proclamen pacifistes. Són bona gent, que voldrien un país desarmat d’aquí a l’eternitat, i que començarien el seu somni d’un món desmilitaritzat precisament, mira com són les coses, per aquest modest racó del planeta. Els hem d’agrair de tot cor la iniciativa, i crec que comparteixo la base genètica d’aquesta penya, perquè tot allò que ha portat uniforme ens ha esclafat històricament, des del duc de Berwick fins al general Franco, sense oblidar Espartero i el gran intel·lectual Primo de Rivera. L’antimilitarisme, a casa nostra, és més fort i tot que la tradició anticlerical.

Fins aquí el cor. Però el cap em diu que, si algun dia ingressem al club de nacions sobiranes, seria una idea arriscada començar a fer experiments amb nosaltres mateixos. Jo seria partidari que les provatures les fessin els altres primer, i en cas d’èxit, no cal patir que ja ens hi apuntaríem. De moment, potser m’inclinaria humilment per adoptar el que han adoptat tots els Estats del món sense excepció: un sistema de defensa sota una o altra modalitat. Això sí, si pot ajudar a pair el tema, proposo que sigui molt progressista, amb uniformes de disseny, feng shui a les casernes i arribant a l’extrem, per exemple, de fer de ministre de la guerra una dona. Us ho imagineu? No, oi?

Les botes i els cascs no em fan trempar gens, però transmeten el missatge que un Estat no vol ser de fireta i està disposat a dissuadir els rivals amb quatre tancs. Crec que compensar posseir un exèrcit que defensi el país encara que sigui, com un que jo conec, a costa d’arruïnar-lo tant que ja cap dels veïns tingui el més mínim interès en envair-lo.

No hi ha Comentaris

Dita del dia

No hi ha Comentaris

El conte de la infantesa

El nostre company de RCAT les Corts Adolf F. ens ha donat trasllat de la següent reflexió:

El dia 13 de desembre de 2009 es va celebrar la consulta sobre la independència a la ciutat de Sant Cugat del Vallès de la que n’és alcalde el Sr. Lluís Recoder, destacat membre de CIU.

Aquest mateix dia se li va preguntar al Sr. Recoder, “Sr. Recoder, què ha votat vostè?”,
on l’Alcalde va respondre “Vaig votar que sí” (http://www.vilaweb.tv/?video=5930).

El passat dia 16 de març, al programa “El gato al agua” d’Intereconomía, va ser entrevistat i a la pregunta del moderador “¿Sr. Recoder, es usted independentista?”,
aquell va respondre taxativament “No, yo lo que quiero es más autonomía para Catalunya, (…) es más, esto de las consultas pierde fuelle” (http://www.youtube.com/watch?v=2JoyAkEfwE8).

Això recorda el conte de la infantesa “potser sí, potser no, potser sí que independentista fora jo”.

Enlloc de demostrar coratge davant la caverna mediàtica, va expressar covardia i demostrar l’ambigüitat del discurs de CIU.

No hi ha Comentaris

Vídeo: cercant la unitat a la sala del doctor Broggi

Plovisqueja al carrer i es va fent fosc, però a la sala de la casa del doctor Moisès Broggi, al barri del Putget de Barcelona, no passa el temps. Amb el doctor Oriol Domènec i Heribert Barrera, Broggi forma un trident incombustible que prepara un nou cop d’efecte: la presentació pública a l’Ateneu Barcelonès d’un manifest polític que sigui una crida a la unitat independentista de cara a les eleccions al Parlament. Tot i que la trobada està organitzada per Reagrupament de Sarrià-Sant Gervasi, no es fa referència a cap partit concret i la reunió destil·la una bona fe que espanta en els dies que corren.

La idea de fons és impulsar una mena de senat de “persones bones i sàvies” que avalin una única candidatura per preparar el terreny per a la separació. “Amb Espanya tenim un matrimoni malavingut, i el millor és el divorci”, diu Broggi. El doctor Domènec creu que la independència no trigarà, però Barrera, més moderat, matisa: “No tan de pressa, potser el 2014″. “És que només quedem nosaltres i els escocesos”, lamenta Broggi.

En una sala atapeïda de records acumulats durant 101 anys, Broggi i els seus companys també avisen que caldrà trobar un líder. Per evitar malentesos, Barrera deixa clar que “ara per ara no hi ha cap líder acceptat per tothom que pugui liderar res, de moment és millor treballar en equip”.

Heribert Barrera, Moisès Broggi i Oriol Domènec

Clica-hi a sobre per veure'n el vídeo

La lúcida i colpidora trobada va ser gravada per membres de Reagrupament Sarrià-St Gervasi-Vallvidrera. Va ser emesa al decurs de la II Assemblea de Rcat al Palau de Congressos de Catalunya, front 1400 persones que van rebre molt positivament el vídeo.

  • Podeu veure’n el vídeo en dues parts; primera i segona -gràcies Vicki!-

No hi ha Comentaris

Independentisme per a gent normal

Poc abans de la segona assemblea nacional de Reagrupament, una enquesta d’un mitjà de comunicació defensor de l’ordre establert des de la banda del centredreta regionalista pronosticava que una candidatura independentista encapçalada per Joan Laporta i Joan Carretero no obtindria representació en les eleccions al Parlament. Poc després de la segona assemblea nacional de Reagrupament, un mitjà de comunicació defensor de l’ordre establert des de la banda del centreesquerra regionalista també pronosticava que una candidatura independentista encapçalada per Laporta i Carretero no aconseguiria entrar a la cambra catalana. Entremig, doncs, això: la segona assemblea nacional de Reagrupament al Palau de Congressos, amb prop de 1.400 inscrits (de gairebé 3.500 associats), amb la participació de Joan Laporta i de moltes altres persones que van voler donar suport amb la seva presència a aquesta proposta política rupturista i valenta: Antoni Maria Badia i Margarit, Heribert Barrera, Toni Strubell, Salvador Cardús, Víctor Alexandre i molts d’altres. Una assemblea en què es va aprovar un full de ruta cap a la independència en el qual han treballat més de 650 reagrupats, en què es va presentar una proposta de Constitució Catalana elaborada per un equip de juristes i en què hi va haver sobretot il·lusió i ganes de tirar endavant.

Què té el projecte de Reagrupament que engresca tanta gent però que alhora provoca tanta por i tanta mala llet en determinats cercles politicomediàtics, tants insults, tants articles provocadors, tantes ganes de desmobilitzar-nos? Doncs que és un projecte independentista fet per gent normal i per a gent normal. Fins fa poc, els independentistes havíem de ser més d’esquerres que ningú, més anticapitalistes que ningú, més ecologistes que ningú, més pacifistes que ningú, més feministes que ningú… m’he deixat alguna cosa?, ah sí!, també havíem de resultar més simpàtics a Madrid que ningú. Ara, en canvi, hi ha un projecte independentista desacomplexat que diu que Catalunya ha de ser independent, que hem de tenir estat propi dins la UE i que aquest serà un estat normal: amb Constitució pròpia, policia, exèrcit, serveis d’intel·ligència, un cos diplomàtic, etc. «S’han tornat bojos aquests independentistes!», ens diran els regionalistes catalans i espanyols, «populistes», «perillosos», «desbocats»… doncs, no; ens hem tornat normals. I això és el que els fa mal.

Carles Bonaventura Cabanes – El Punt 27/03/2010

No hi ha Comentaris

Dita del dia

No hi ha Comentaris