Arxiu abril, 2010

Sant Jordi 2010

Reagrupament Alt Penedès ha celebrat amb els penedesencs aquesta diada de Sant Jordi amb un seguit d’actes.

Per començar, el dijous 22 d’abril, es va realitzar l’acte de suport a la Consulta sobre la Independència que s’ha celebrat aquest diumenge al país. En el transcurs de la vetllada, vam poder escoltar les explicacions que l’escriptor i periodista Alfred Bosch ens va fer al voltant de l’enquesta que fa unes setmanes es presentava des de la UOC “Diagnòstic de percepcions Catalunya/Espanya” (baixa-te-la) on es posa de manifest l’amplitud del suport popular a la independència entre els catalans.

Un cop acabada la presentació, es va donar pas a la intervenció de representants de diferents pobles on es va celebrar la consulta tant el 13D com el 28F. Així, vam poder sentir les opinions de la Laura Rodríguez, de les Cabanyes decidex!, del Jordi Sogas, de Vilafranca decideix! i de Josep Mª Holgado, de l’Arboç decideix!

Finalment es va tancar l’acte amb la projecció del documental “Vilafranca digués SÍ“, de l’Albert Montón, on es fa un retrat de l’ambient festiu, enèrgic i esperançat que va presidir la jornada del 13D a Vilafranca.

La diada de Sant Jordi, d’altra banda, es van muntar dues parades. Una a Vilafranca i l’altra a Sant Sadurní. En aquestes parades s’hi podia trobar material de Reagrupament, llibres de temàtica nacional, roses i ampolles del cava que hem elaborat des del Penedès. Les parades van ser molt visitades durant tot el dia i vam poder informar molta gent que va acostar-se a conèixer Reagrupament.

No hi ha Comentaris

El potencial de Catalunya

El fet de poder tenir un Estat propi ens ajudaria que la nostra capital, Barcelona, que hauria de ser un motor de l’economia catalana, agafés cada dia més protagonisme. Una preponderància que li ha sigut negada per afavorir i atraure inversions per crear una gran metròpoli al centre d’Espanya. En igualtat de condicions, ja veuríem on s’instal·larien les multinacionals que volguessin tenir una base al sud d’Europa. Penseu que el suport d’un Estat amb totes les seves ambaixades corresponents és definitiu per decantar la balança en aquest sentit.

No hi ha Comentaris

Expliquem la independència als veïns de Terrassa – Barri Sant Pere

Volem que el missatge d’independència i regeneració política arribi a tota la població perquè es pugui debatre i poder veure diversos punts de vista i, per això, comencem aquesta sèrie de col·loquis pels barris de Terrassa i arribant també a les poblacions del Vallès Occidental Oest Matadepera, Rellinars, Vacarisses, Viladecavalls i Ullastrell.

Reagrupament VOO

No hi ha Comentaris

“A Catalunya som la vaca lletera d’Espanya”

(Amsterdam, 30-04-2010)

El ressò de les diverses onades de consultes sobre la independència de Catalunya a la premsa internacional ha estat molt important.

I també ho ha estat la mobilització dels catalans que viuen fora de Catalunya i que han organitzat consultes, com ara, Holanda decideix. Us oferim la traducció íntegra de la informació que va publicar aquesta setmana l’històric diari holandès, Het parool. Així mateix, aprofitem per a oferir-vos un vídeo que recull l’ambient de la jornada que es va viure a Amsterdam, en què es va recollir més d’un centenar de vots favorables a la independència de Catalunya.

No hi ha Comentaris

Nazis, Samaranch i Terribas (Iu Forn)

El mateix diari que sovint vomita que els catalans som una colla de nazis, ara ha posat el crit al cel perquè un dirigent del PSC va atribuir-li a Juan Antonio Samaranch el mateix qualificatiu. La petita diferència entre nosaltres i l’il·lustre prohom de l’esport és que a ell li han acompanyat la floreta amb l’adjectiu “oportunista” i, en canvi, a nosaltres es veu que ens adornen tan poquetes virtuts que el diari ara indignat sempre ens deixa en simples nazis.

Enric Llorens, autor de l’epítet en qüestió, és primer secretari dels socialistes al barri de les Corts. Al seu blog explica que el seu pare va anar a escola amb el senyor marquès de Samaranch i que un dia va preguntar-li per què duia a la solapa una creu gammada. La resposta va ser que “el nazisme és el futur i sempre cal estar amb els guanyadors”. Ei, que si el senyor Llorens diu que el seu pare diu que Samaranch va dir-ho, doncs deu ser cert, però aquest no és el tema. El tema és que això hagi aparegut escrit en un blog que no deu mirar-se’l ni la família del senyor Llorens i que d’allà hagi saltat a l’opinió pública. Primera pregunta inquietant: quanta gent hi deu haver repassant cada dia tots els blogs de tots els polítics, des dels que juguen a primera fins als que transiten per tercera regional, a la recerca d’una frase que després pugui ser notícia? I segona pregunta inquietant: també hi ha algú que rastreja facebooks i twitters? Ho dic per en Llorens, però, sobretot, pel cèlebre Miguel Ángel Martín, ciutadà famós mundialment per haver insultat Mònica Terribas al seu Facebook i que, per cert, continua presidint l’Institut Metropolità del Taxi sense cap problema. És clar, si a ell no van fotre’l fora a calbots del càrrec, ¿com pretenen que ho facin amb algú que diu una obvietat? Si els catalans som nazis i Samaranch era català…, Samaranch era un nazi. Oportunista, però nazi.

 

Article d’Iu Forn, publicat el dimecres, 28 d’abril del 2010, al diari Avui.

No hi ha Comentaris

Villatoro: Un cop de porta

El tema no és l’Estatut, el text d’aquest Estatut. El tema tampoc no és el contingut o el calendari de la sentència del Tribunal Constitucional. El tema de fons és per què els catalans tenen autogovern i qui decideix quant autogovern tenen. I en aquest tema, el mateix dia que el Constitucional va admetre a tràmit els recursos d’inconstitucionalitat presentats per populars i socialistes diversos contra l’Estatut de Catalunya i va quedar clar que en sortiria un text retocat i reinterpretat, el mal ja era fet.

Per què els catalans tenen autogovern? La resposta catalanista seria que hi ha autogovern, autonomia, perquè Catalunya és una nació i per tant té uns drets, que neixen de la història, de la realitat social, de la voluntat col·lectiva. Catalunya té autonomia perquè té el dret de tenir-ne. La resposta espanyolista seria que Catalunya, com totes les altres comunitats autònomes, té autonomia perquè un dia la nació espanyola va decidir d’organitzar-se administrativament en autonomies, va fer una Constitució en què s’atorgava graciosament l’autonomia a totes les seves regions, perquè aquesta era una manera més eficaç d’administrar-se.

Qui decideix fins on pot arribar l’autogovern? Si els catalans tenen autogovern perquè hi tenen dret, són els catalans els qui han de decidir quant autogovern volen. Si els catalans tenen autogovern perquè l’estat els ho ha concedit a través de la Constitució, és l’estat –és el conjunt de la nació espanyola, en definitiva– que pot decidir quant autogovern vol delegar, de la mateixa manera que pot decidir, si un dia es lleva de mala lluna, de no delegar-ne gens.

En el procés estatutari hem fet veure que trobàvem un camí del mig. Meitat un dret, meitat una concessió. No decidien ni els uns tots sols ni els altres tots sols, sinó que hi havia un pacte: aprovaven el Parlament de Catalunya i les Corts espanyoles i hi havia un referèndum. Si fos només una concessió graciosa de la Constitució espanyola, per què carai caldria fer un referèndum? Si fos l’exercici estricte del dret dels catalans a decidir el propi futur, per què carai fer-ne una llei orgànica del parlament espanyol? Tot plegat era l’escenografia d’un pacte. I la litúrgia d’un pacte. I els pactes, ja se sap, es poden renegociar, són sempre provisionals i revisables.

Però quan el Constitucional gosa canviar un text que han aprovat els catalans –digui què digui aquest text, agradi més o menys– no tan sols nega que els catalans tenen el dret de decidir tots sols el seu futur, sinó que fins i tot nega la possibilitat de decidir-lo a mitges, de pactar-lo. Quan un tribunal, en nom de la Constitució, modifica allò que ha aprovat la gent amb el seu vot, diu que l’autogovern és una concessió constitucional i que els seus límits es poden imposar unilateralment. Un cop de porta als morros. Una manera de dir: podeu arribar fins aquí i ni un centímetre més enllà. Una manera de liquidar el camí del mig. I obligar a buscar algun altre camí.

Vicenç Villatoro, a El Temps

No hi ha Comentaris

Cambres de comerç o regnes de taifes

Els comerciants, empresaris, autònoms, en definitiva, les persones físiques i jurídiques que realitzin activitats comercials, industrials o navilieres, formem part i estem obligats a satisfer la taxa/impost cameral de les cambres de comerç del país, que per llei tenen atribuïda la representació i defensa dels interessos dels comerciants, industrials i naviliers. Ara bé, qui i com s’exerceix aquesta representació? Quina és la representació real que ostenta del teixit comercial i industrial del país? Vegem-ho.

El proper 4 de maig d’enguany, hi ha convocades les eleccions a les cambres de comerç de Catalunya per a l’elecció dels membres seus plens i consell general que guiaran els designis d’aquestes entitats els propers quatre anys. En primer lloc, per exemple a la Cambra de Comerç de Barcelona, tenen garantida l’elecció com a membres del ple i del consell general, empreses tant representatives del tradicional teixit empresarial i comercial català com: Telefónica SA, Fomento de Construcciones y Contratas SA, Sociedad de Aguas de Barcelona SA, Retevisión SA, El Corte Inglés SA, Saba Aparcamientos SA, Áreas SA, Servihabitat XXI SA (La Caixa) o Gunnebo España SAU.

Tanmateix, hi ha 45 candidats dels 60 possibles que només necessiten un sol vot, incloent-hi el propi, per ser escollits membres del ple de la cambra que decidirà qui serà el seu òrgan de govern i que no tenen cap opositor. I tot això abans de començar.

Aquesta situació és possible gràcies a un sistema electoral restrictiu i antiquat, que atorga un resultat de participació en les darreres eleccions d’un 2% dels empresaris amb dret a vot. Déu n’hi do, però és que curiosament el 80% d’aquests votants ho fan per correu i, ai las, mitjançant poders de representació que només ostenten mitja dotzena de persones a tot Barcelona. És a dir, que aquesta mitja dotzena de persones voten per centenars d’electors!!! És indubtable que aquest sistema facilita la perpetuació dels candidats i la creació de candidatures fetes a mida.

Ramón Carner, president del Cercle Català de Negocis

Són unes eleccions a les quals no se’ns convoca a votar, és a dir, no rebem cap carta personalitzada dient què es vota i quines candidatures hi ha, i quins programes tenen. Alerta, estem parlant de la representació dels empresaris catalans, que només a Barcelona gestionen un pressupost de gairebé 50 milions d’euros.

Es podria pensar que tan poca participació ve donada per la cobejada “desafecció empresarial”. No ens equivoquéssim, els empresaris no estem desafectats sobre allò que pugui fer rutllar el negoci, ans al contrari. Una altra cosa és que estem prou enfeinats tirant endavant els negocis com per anar a votar en un procés que està dat i beneït des de l’inici.

Atès el que s’ha exposat, si encara vol exercir el seu dret a votar, haurà de fer un acte heroic; haurà d’agafar els poders de la seva empresa, haurà de buscar com pugui el col·legi electoral que li pertoca, i anar-hi en persona, quan el 80% dels participants ja han votat.

Encara en té ganes? Doncs, abans de perdre el temps, miri en el web de la seva cambra territorial, si a l’epígraf que li correspon, hi ha més d’una opció per votar, perquè no sent així és segur que guanyarà l’únic que es presenta i, per tant, és millor dedicar-se a treballar per tirar endavant l’empresa.

En tot cas, volem fer-los coneixedors que els empresaris del Cercle Català de Negocis (www.ccn.cat) anirem a votar el proper dia 4 de maig, per dir prou a un sistema de representació indigne d’un país avançat i modern i per assolir un nombre de representants a la Cambra de Barcelona que treballarem per canviar la situació, adaptar la Cambra a eina útil, apropar-la a les empreses i els seus problemes, i evidentment suprimir l’obligatorietat de satisfer la taxa cameral.

Això sí, recordi que tant si vol com si no vol, haurà de seguir pagant la quota cada any, tret que el candidats del CCN tregui representació

Ramon Carner, president del Cercle Català de Negocis, a l’Avui.

No hi ha Comentaris

Els mitjans catalans justifiquen la militància franquista de Samaranch

(Barcelona, 30-04-2010)

Des del web de Reagrupament, vam recordar la militància falangista i la lleialtat a Franco de Samaranch i també vam denunciar que el president de la Generalitat gosés comparar Samaranch amb Pau Casals.

No hi ha Comentaris

La taxa d’atur frega el 18%

L’atur continua la seva tendència a l’alça. El mes de març 33.000 persones més han passat a formar part de les llistes de desocupats a Catalunya, que ja sumen un total de 676.200 persones

Les xifres avançades dimarts passat per un error informàtic s’han confirmat aquest matí: la taxa d’atur ja se situa en el 17,91%, gairebé un punt més que l’últim trimestre del 2009, quan era del 17%.

Així doncs, i segons informa oficialment aquest divendres l’Institut Nacional d’Estadística (INE), l’atur continua la seva tendència a l’alça amb 33.200 persones més a les llistes de desocupats a Catalunya només durant el mes de març. El nombre total d’aturats ja suma 676.200 persones

Amb la publicació oficial de les dades es confirmen les xifres avançades dimarts passat quan, per un error informàtic, es van publicar durant uns minuts a la web de l’INE.

El nombre d’aturats augmenta en 53.200 persones, un 8,6% més, si les xifres es comparen amb les de fa un any. La població ocupada se situa en 3.098.900 persones, fet que suposa la destrucció de 37.500 nous llocs de treball, un 1,2% menys respecte als tres últims mesos del 2009, i un 4% menys en relació al primer trimestre del 2009.

En el conjunt de l’Estat, el nombre de desocupats en el primer trimestre de l’any puja de 286.200 persones respecte al trimestre anterior i se situa ja en les 4.612.700 persones, de manera que la taxa d’atur és del 20,05% de la població activa.

Ens hem de remuntar al quart trimestre de 1997 per trobar una taxa d’aturats més negativa que l’actual.

 

Notícia publicada el divendres, 30 d’abril del 2010, al diari Avui.

No hi ha Comentaris

A la cua de l’atur

Si finalment avui es confirmen les dades que dimarts passat es van conèixer per error, un 18% dels catalans estan a l’atur. Una realitat dramàtica que, en moltes ocasions, només es queda en una xifra. Però al darrere hi ha històries de gent molt diversa amb un denominador comú: tot ells busquen feina. Persones amb estudis i sense, edats diverses, d’aquí i d’allà.

No hi ha Comentaris