Arxiu juliol, 2010

Amb tots els escenaris oberts

pLa gran manifestació del passat 10 de juliol a Barcelona potser no és exactament el principi i el final de res en concret, però sí que va expressar una cosa molt important: que la ciutadania catalana ha comprès a la perfecció que el model autonòmic ha arribat al final. La promesa de futur associada al nou Estatut de 2006, l'horitzó que s'assegurava per als propers 25 anys s'ha esvaït. El projecte federalista i la confiança en un estat plurinacional dels partits moderats catalans se n'han anat en orris de manera rotunda i inapel·lable. I ara, la majoria dels catalans espera dels seus líders polítics que els proposin alternatives creïbles per poder seguir confiant en el país./p pEl que potser és nou és que no es tracta -com alguns pretenen- d'una mostra d'irritació típica catalana, d'aquelles que es calmen amb només expressar-les. A la manifestació del 10 de juliol, en la qual no hi va haver cap aldarull digne de menció, ni una sola paperera trencada en quatre hores de lent trajecte, van predominar les cares d'alegria, la presència de milers de famílies al complet, amb avis i fills en cotxet, expressant el seu desig de futur i les ganes de recuperar l'autoestima que fins fa quatre dies estava absolutament malmesa. Que ningú no s'enganyi: la premsa socialista -El Periódico de Catalunya- i la premsa conservadora -La Vanguardia-, cap dels dos favorable a la secessió, publica enquestes diàfanes, l'última amb un 47% de ciutadans a favor de la independència i només un 36% en contra. I això no és escuma./p pAlguns han volgut comparar, i contraposar, la manifestació del 10 de juliol amb l'alegria als carrers per la victòria de la roja. Es tracta d'un efecte òptic produït per la casual proximitat. Però el de la roja responia a un mes sencer d'exasperació futbolístico-patriòtica, en què tots els mitjans de comunicació estatals van ajudar sense reparar en despeses. A més, el negoci comercial a propòsit del campionat va acabar omplint la resta de buits comunicatius: bancs, electrodomèstics, cerveses, companyies elèctriques.../p pA Catalunya, és cert, molts van sortir al carrer amb la bandera rojigualda. Però que ningú no s'enganyi amb el perfil sociològic dels que més onejaven aquesta bandera. Com ha assenyalat agudament Vicenç Villatoro, els barris amb més ensenyes són els d'alta immigració estrangera, la meitat de les quals són d'afirmació nacional davant els forasters, i l'altra meitat, dels forasters amb necessitat de buscar l'acceptació del veïnat. Les banderes espanyoles, en resum, en molt pocs casos van ser banderes contra les aspiracions sobiranistes catalanes. Catalunya és una societat moderna i complexa, on caben tot tipus d'emocions identitàries que poc tenen a veure amb les aspiracions polítiques./p pEn canvi, la manifestació es va celebrar amb una modestíssima campanya prèvia d'invitació i sense el suport entusiasta dels mitjans de comunicació de més audiència: alguns d'ells, sense oferir cap informació, altres, amagant-la de manera provocativa, i fins i tot alguns, manipulant els fets; convertint una breu esbroncada en la manta fàcil per a tapar els centenars de milers d'assistents./p pLa convocatòria de la manifestació va haver de resoldre una desgraciada polèmica partidista per l'eslògan de capçalera, i va concentrar multituds tot i les dificultats per arribar al centre de la capital, cosa que va dissuadir molts a mig camí. La manifestació, en temps de suposat desafecte cap a la política, va mobilitzar moltes consciències polítiques que van expressar sense embuts el desig d'independència. Ni tots, ni tots en el mateix sentit, perquè es van sumar a les proclames independentistes ciutadans que solen votar tot l'arc polític catalanista -PSC, CiU, ERC, ICV- i altres que militen en l'absentisme, el vot en blanc o que segueixen a la recerca d'un nou partit./p pPerò insisteixo en el fet que la manifestació és símptoma de moltes coses de més profunditat. Tot i que els partits tradicionals es van posar al capdavant de la manifestació, aquesta es va organitzar des de la societat civil catalana, a la qual alguns ja donaven per morta. Milers d'organitzacions, fins i tot moltes d'empresaris convençuts que Espanya ja no és el seu millor mercat, van contribuir al seu èxit. De manera que la manifestació anava dirigida no tant a protestar contra el Tribunal Constitucional o contra els enganys del Govern espanyol, sinó especialment cap als polítics catalans. Ells són els que han hagut d'assumir la major pressió, i ells són els que hauran de reaccionar abans de les pròximes eleccions./p pLa manifestació també era expressió del desig de recuperar l'autoestima. I es va aconseguir. Ningú no podrà seguir dient que el que "realment importa" als catalans no són la sobirania o l'Estatut i que només estem preocupats per les carreteres, les escoles o els hospitals, i ser creïble. El que és cert és que Catalunya ja ha entès que infraestructures, escoles i hospitals, i la sortida de la crisi o la defensa del sistema financer, només poden recuperar la seva posició capdavantera si s'aconsegueix la independència o una cosa que s'hi assembli molt./p pA ningú no se li escapa que, davant dels moviments de fons sobiranista a Catalunya, l'Estat i els seus aparells de propaganda -públics i privats- llançaran els seus atacs més durs després de vacances. L'argument principal serà l'amenaça a una possible divisió de la societat catalana, a la ruptura de la unitat civil. Ja s'han vist els primers moviments, i està per veure si els partits centrals, CiU i, molt especialment, PSC, ho resistiran. Tampoc no sabem si els partits independentistes resistiran de manera intel·ligent les provocacions. Però no tinc cap dubte que el recurs a la por al conflicte social estarà ben alimentat./p pSigui com sigui, Catalunya ha d'afrontar els propers anys el repte de dibuixar un nou horitzó. En aquests moments, tot ha quedat obert. Les eleccions són molt a prop i difícilment podran recollir la nova situació amb tota claredat. Les velles estructures entelaran el que estigui per venir. No hi ha res escrit i la llibertat gairebé mai no és una fatalitat sinó el resultat d'un combat responsable i valent./p pCom escrivia el nostre poeta Miquel Martí i Pol, "tot està per fer, i tot és possible". Veurem de què som capaços./p

No hi ha Comentaris

D’elefants i catalans

pSabeu com es domestiquen els elefants asiàtics? Doncs, de petits, se’ls lliga per una pota a un arbre amb una cadena prima, que no poden trencar. Aquesta operació es repeteix dia darrera dia, fins que relacionen la cadena amb la incapacitat de deslliurar-se’n. Quan creixen i la seva força monumental els permetria trencar la cadena o emportar-se l’arbre, no se’n saben capaços. El costum de la impotència se’ls ha arrelat de tal manera, que ja no creuen en si mateixos ni en la seva puixança./p pAleshores els domadors se n’aprofiten: els fan treballar durament; els utilitzen en els circs per distreure la gent; els munten perquè els transportin; els engalanen perquè facin força patxoca i treure’n bones propines dels turistes. Els domadors els canvien els costums, els omplen el cos de parafernàlies. Ja ni semblen elefants./p pEls elefants van fent, treballen, mengen, dormen, es banyen tot jugant una mica amb l’aigua... no saben que són explotats, que varen ser lliures i potents i que foren conquerits amb força i males arts, ells van fent. Alguns, a vegades, es revolten una mica, s’escapen, barrinen, sembla que recordin el seu passat orgullós i lliure. Però sempre tornen a l’aixopluc i a deixar-se encalçar amb la cadeneta, ja que els instints gregaris i la por a la llibertat, els fan seguir als elefants “d’ordre i com cal” (que, de fet, són els mes domesticats, reben doble ranxo, treballen menys i “es fan” amb els que manen) i aleshores, aquests elefants col·laboracionistes els tornen a conduir, enganyats, al jou. /p pEls elefants asiàtics han oblidat que és la llibertat. No saben que al continent africà n’hi ha milers que no han pogut ser domesticats mai. Potser si ho sabessin n’aprendrien i trencarien definitivament les cadenetes ridícules, cercant nous horitzons per a ells i els seus fills./p pAquesta història m’ha fet pensar en el que ens passa als catalans. Molts tampoc no són conscients de la feblesa de la cadeneta que duen al turmell. Altres volen fer-nos creure que la portem pel nostre bé. Alguns volen utilitzar-la pel seu propi profit... Però nosaltres, a diferència dels elefants, cada cop som més els que ja l’hem clissada, i que sabem que n’hi ha d’altres que se n’han deslliurat i n’estan ben contents. Per què seguir, doncs, lligats al jou? Quants catalans estem disposats a trencar la cadeneta mentidera?/p pElefants...dic, catalans que volem ser lliures! No ens deixem tornar a posar el jou amb vanes paraules, falses promeses o enganys oportunistes. Plantem cara als saberuts “d’ordre i com cal” del nostre Parlament. A les properes eleccions entrem-hi barrinant amb força tot proclamant el nostre passat altiu i el nostre present delerós de llibertat./p

No hi ha Comentaris

Invotables

pa. Parla Josep Poblet, cap de llista de CiU per la circumscripció de bTarragona/b :/p p“Sí, hasta los treinta trabajé en una entidad financiera, pero llegó un momento en que no pude compaginarlo con las tareas que hacía de concejal.” *(entrevista a a href="http://www.alcaldes.eu/" target="_self"www.alcaldes.eu/a )/p pA l’octubre Josep Poblet farà 55 anys i un quart de segle que viu de la política. Vint-i-cinc anys després de deixar l’entitat financera, encara no ha trobat el moment de tornar-hi. Josep Poblet milita a Convergència Democràtica./p pb. Parla Josep Ma. Pelegrí, núm. 2 de CiU per la circumscripció de bLleida/b :/p p“Cal treballar amb fermesa i constància per retornar a Catalunya el que el Tribunal Constitucional ha mutilat. Aquest és el nostre objectiu i aquesta serà la nostra lluita immediata, perquè és el missatge que la societat catalana va donar massivament [ien la manifestació del 10 de juliol/i ].” i afegeix: “Hem de continuar treballant per restituir plenament l’Estatut.”(e-notícies, maig 2010)/p pJosep Mª Pelegrí milita a Unió Democràtica i fa dinou anys que cobra de la política./p pc. Parla Joana Ortega, núm. 2 de CiU per la circumscripció de bBarcelona/b :/p p“El que no cal a CiU són plantejaments radicals. Tots tenim aquesta voluntat d’estirar al màxim l’autogovern, però CiU no és una formació independentista, Convergència no és independentista, i Unió tampoc no ho és.”/p p“Les consultes sobre la independència no tenen cap valor legal i això pot generar frustració.”/p p“Jo no sóc independentista, però defenso la plena sobirania de Catalunya”. (sic)/p p“Crec que és possible la construcció de Catalunya dintre de l’Estat espanyol.” (entrevista a a href="http://www.tribuna.cat/" target="_self"www.tribuna.cat/a maig 2010)/p pJoana Ortega milita a Unió Democràtica, escriu a iEl Mundo/i i col·labora a iRadio Intereconomia/i . Té cinquanta-un anys i cobra de la política des dels trenta-tres./p pd. Parla Santi Vila, cap de llista de CiU per la circumscripció de bGirona/b :/p p“Em sento incòmode amb els debats nacionalistes”.“Enyoro el catalanisme centrat”.“La deriva radical de CDC és grotesca”.(Declaracions a Europa Press, maig 2010)/p pSanti Vila milita a Convergència Democràtica./p pAlgú pensa votar CiU, a la tardor? De debò?/p pi* Per als lectors de la Catalunya Nord i tots aquells que estan seguint una cura de deshabituació de l'espanyol (ànims!), Josep Poblet afirma: "Sí, fins als trenta vaig treballar en una entitat financera, però va arribar un dia que no ho vaig poder compaginar amb la feina de regidor.”/i /p

No hi ha Comentaris

D’elefants i catalans

Sabeu com es domestiquen els elefants asiàtics? Doncs, de petits, se’ls lliga per una pota a un arbre amb una cadena prima, que no poden trencar. Aquesta operació es repeteix dia darrera dia, fins que relacionen la cadena amb la incapacitat de deslliurar-se’n. Quan creixen i la seva força monumental els permetria trencar la cadena o emportar-se l’arbre, no se’n saben capaços. El costum de la impotència se’ls ha arrelat de tal manera, que ja no creuen en si mateixos ni en les seva pujança.

Aleshores els domadors se’n aprofiten:  els fan treballar durament; els utilitzen en els circs per distreure’s; els munten per que els transportin; els engalanen perquè facin força patxoca i treure’n bones propines dels turistes. Els domadors els canvian els costums, els omplen el cos de parafernàlies. Ja ni semblen elefants.

Els elefants van fent, treballen, mengen, dormen, es banyen tot jugant una mica amb l’aigua… no saben que son explotats, que varen ser lliures i potents i que foren conquerits amb força i males arts, ells van fent. Alguns, a vegades, es revolten una mica, s’escapen, barrinen, sembla que recordin el seu passat orgullós i lliure. Però sempre tornen a l’aixopluc i a deixar-se encalçar amb la cadeneta, ja que els instints gregaris i la por a la llibertat, els fan seguir als elefants “d’ordre i com cal” (que, de fet, son els mes domesticats, reben doble ranxo, treballen menys i “es fan” amb els que manen) i aleshores, aquets elefants col·laboracionistes els tornen a conduir,  enganyats, al jou.  

Els elefants asiàtics han oblidat que es la llibertat. No saben que al continent Africà n’hi ha milers que no han pogut ser domesticats mai. Pot ser si ho sabessin n’aprendrien i trencarien definitivament les cadenetes ridícules, cercant nous horitzons per a ells i els seus fills.

Aquesta història m’ha fet pensar en el que ens passa als catalans. Molts tampoc son conscients de la feblesa de la cadeneta que duen al turmell. Altres volen fer-nos creure que la portem pel nostra bé. Alguns volen utilitzar-la pel seu propi profit… Però nosaltres, a diferencia dels elefants,  cada cop som més els que ja l’hem clissada,   i que sabem que n’hi ha d’altres que se n’han deslliurat i n’estan ben contents. Per què seguir, doncs, lligats al jou? Quans catalans estem disposats a trencar la cadeneta mentidera?

Elefants…dic, catalans que volem ser lliures! No ens deixem tornar a posar el jou amb vanes paraules, falses promeses o enganys oportunistes. Plantem cara als saberuts “d’ordre i com cal” del nostre Parlament. A les properes eleccions entrem-hi barrinant amb força tot proclamant el nostre passat altiu i el nostre present dalerós de llibertat.

Jordi Roig      Sant Pol de Mar  – Juliol 2010

No hi ha Comentaris

Hi som, hi serem

pReagrupament saluda com a signe de bvitalitat/b les noves candidatures que volen bastir-se assumint de forma íntegra els nostres principis bàsics d’independència, regeneració democràtica i treball./p pConscients de la bforça cohesionadora/b que estan comportant les nostres propostes en el moviment independentista català, volem compartir-les un cop més amb tots els qui les vulguin considerar pròpies, els fonaments de les quals són els següents:/p ul libLa nació catalana ha d’esdevenir un Estat/b de dret, independent, democràtic i social, integrat a la Unió Europea./li /ul ul liReagrupament no formarà part de cap Govern que no es constitueixi per bdeclarar de forma unilateral la independència/b de Catalunya, que haurà de ser aprovada posteriorment per referèndum./li /ul ul liLa bproposta de Constitució Catalana/b aprovada per la IIª Assemblea de Reagrupament serà la primera llei que els diputats de Reagrupament presentaran al Parlament per a la seva aprovació./li /ul ul liLa bregeneració democràtica/b de la política catalana és condició necessària per l’èxit del nostre futur i això vol dir els compromisos següents: ul liSistema electoral basat en llistes obertes./li liLimitació de mandats a dues eleccions consecutives per al mateix càrrec./li liRègim d’incompatibilitats estricte, prohibint l’acumulació de càrrecs./li liControl, transparència i austeritat en la despesa pública i dels polítics./li liLlei electoral vinculada al territori./li /ul /li /ul pReagrupament serà present a les properes eleccions i avui s'ha obert un procés de participació per tal que els associats puguin decidir el nom que identifiqui la nostra marca electoral entre els següents:/p ul liReagrupament Independentista/li liCatalunya Estat/li liPàtria i Dignitat/li /ul pPer a votar (només possible per a qui sigui associat) cal clicarb/b a href="http://www.reagrupament.cat/votacions/votar/partitpolitic" target="_self"baquí/b /a b./b /p pSom una candidatura de bgent normal/b en la qual Catalunya és la nostra única raó de ser. Per això, en el moment que esdevinguem un Estat, Reagrupament haurà aconseguit els seus objectius fundacionals i es dissoldrà com a organització./p pVisca Catalunya lliure!/p

No hi ha Comentaris

Dita del dia

No hi ha Comentaris

La Cambra Catalana ha dit prou. Congratulem-nos-en.

Ramon Payàs Reagrupament Bages

No entraré en la polèmica de si Catalunya és pel seu passat històric terra de toros o no. No hi entraré perquè m’és absolutament igual. La tradició no pot ser mai eina d’aval i molt menys justificant que empari i doni validesa a la salvatjada.

Si a aquestes alçades del segle vint-i-u encara hi ha algú que no ha entès que els temps són canviants, que s’ho faci mirar. Si senyores i senyors, el temps és canviant.  Així doncs, això és indicatiu que allò que ahir era tal vegada perfectament assumible i fins i tot necessari i digne d’orgull patriòtic passat, amb el temps pot ser retrògrad, grotesc, estúpid  i fins i tot aberrant.

I això és el que ha passat. L’art fet espectacle i portat fins al patiment, sang i mort a més d’ultratge, mofa i escarni si s’esdevé, doncs si el toro no ha sigut del gust del “respetable”, aquest, el “respetable” te llicencia, i en fa ús, per xiular i escridassar a l’animal.

Culte al patiment, sang i mort. Com espectacle, senzillament aberrant.

Si, si amic, tens raó, l’espectacle dels toros només és el cap del fil. És cert, darrera hi ha metres i mes metres de fil que cal estirar fins arribar desfer l’embolic , el respecte als animals. Bé, és bo començar per algun lloc.

Goya, Picasso, Hemingway….. els pro-taurins s’omplen la boca d’aquest insignes afeccionats a l’art de la tauromàquia, són la referència a la que s’abracen els defensors de les curses de braus per justificar quelcom que no té justificació. Caldria escoltar que en dirien avui, ben entrat el segle XXI. Certament no ho sabrem mai.

No discuteixo la plàstica del toreig, però tampoc és discutible  el trist final d’aquest significat espectacle pels espanyols anomenat: Fiesta Nacional.

Sentiments al marge que no dubto puguin existir per part d’afeccionats a les curses de braus, mereix comentari preeminent les anades i vingudes pels passadissos del parlament de Catalunya de personatges amb el dret a pressionar als nostres representants polítics.  Seria molt gratificat per l’oïda poder conèixer els arguments emprats, els mètodes usats per aquests personatges amb l’únic fi de protegir el seu interès que a la fi és l’interès més interessat.

Com pot ser que es permeti que qui ho cregui convenient pugui campar lliurement pels passadissos del parlament amb l’intenció d’imposar voluntats.

Podria escriure alguns pensaments més, però ho deixaré aquí. Malgrat tot no m’estaré pas de fer memòria al desmemoriat, heus ací: A les illes Canàries ben aviat farà vint anys que varen prohibir les curses de braus.

Aquest espanyols segueixen anclats a l’Espanya aquella on mai és ponia el Sol. Aquella Espanya que sembla no coneixia les vesprades ni havia vist mai pondre les estrelles. Mireu si n’han passat de segles, doncs bé, no n’aprendran mai.

Perdoneu per no me’n puc estar. Llegia ahir dimarts en el diari AVUI com la senyora Sánchez Camacho  deia que Catalunya amb accions com aquesta es convertirà en terra de prohibicions. Ostres, ostres, ostres, té nassos, eh!!. Desprès de la sentència del Tribunal Constitucional en vers els interessos de Catalunya, la senyora Sánchez Camacho diu que aquesta terra, la nostra, va camí de ser terra de prohibicions i sense posar-se gens vermella, ens en vol fer responsables als catalans.

Senyora Sánchez Camacho, senyora Sánchez Camacho, si us plau, vostè és molt poc seriosa i gens rigorosa, no ho creu ????

Avui dimecres, 28 de juliol de 2010, la Cambra Catalana i per majoria parlamentaria ha dit prou. Congratulem-nos-en.

Ramon Payàs Capell

Reagrupament-Bages

No hi ha Comentaris

La Conferència Nacional pel Sobiranisme es constitueix en coalició electoral

La Conferència nacional del sobiranisme ha decidit de constituir-se en coalició. Així, la quinze entitats, partits i plataformes que hi formen part tenen intenció de concórrer en coalició a les properes eleccions al Parlament de Catalunya amb la finalitat ‘de generar un moviment que permeti que els diputats puguin canviar el curs polític i obrir un procés d’independència’, tal com ha explicat a VilaWeb el coordinador de la Conferència, Josep M. Minguell.

En concret, formen part de la Conferència: Acte de Sobirania, Bloc Sobiranista Català, CADCI, Cercle Sobiranista Terres de Ponent, Cercle Català de Negocis, Col·lectiu 1714, CUP Arenys de Munt, Crida per la Terra, Deu mil.cat, Els Verds-Alternativa Verda, Estat Català, Força Catalunya, Gent de la Terra, Institut IPEC, Partit Republicà de Catalunya, Plataforma pel Dret a Decidir i Suma Independència.

En un acte davant la premsa, tres representants del Manifest 12 d’abril, Joan Blanch, Moisès Broggi i Oriol Domènech, han parlat de la necessitat d’implementar el mandat d’aquell manifest en una candidatura. Recordem que Blanch, Broggi i Domènech, juntament amb Agustí Bassols, Heribert Barrera i Antoni M. Badia, van demanar en el Manifest 12 d’abril una candidatura unitària transversal sobiranista que aplegués partits i plataformes de cara a les properes eleccions autonòmiques.

Amb aquest mandat, els partits integrants de la Conferència, i després d’un temps de converses, han decidit agrupar-se en coalició, ‘acceptant les diferències‘. Una coalició que continuarà mantenint converses, segons Minguell, per tal de convèncer Reagrupament i ERC perquè també entrin a formar-hi part: ‘Els acords són tan flexibles que permeten l’accés de tot sobiranista‘, afirma Minguell, que diu que la Conferència ‘no pretén ser un partit sinó un lloc de trobada de tots els partits per construir una candidatura unitària‘.

Pel que fa a la proposta de Solidaritat Catalana per la Independència, Minguell ha apunta: ‘Solidaritat va fer una crida als partits i no va rebre cap resposta; la diferència amb nosaltres és que aquesta coalició s’ha construït en diàleg continuat entre els partits‘.

Un cop presentada la coalició, diu Minguell que ara treballaran per conformar una llista única de consens.

No hi ha Comentaris

La Constitució és il·legal

p El Tribunal Internacional de Justícia ha desestimat tots els arguments que Espanya havia presentat contra la independència de Kosova. Tots. El problema d’Espanya és que actua a partir dels criteris de la caverna mediàtica, i aquests, és clar, tenen poc a veure amb el món real. Els raonaments del màxim òrgan mundial de la justícia converteixen vuit vegades en grotesca la “indisoluble unidad de España” de la camarilla del Constitucional aficionada als toros i als puros.br / br / Madrid s’alinea amb països com Rússia, Sèrbia o la Xina –més coneguts per actes de genocidi que pels drets humans- per negar la independència del país balcànic. La Unió Europea en pes i Estats Units l’avalen. Aquest darrer país perquè, entre altres coses, va accedir a la sobirania també amb una declaració unilateral. br / br / Tota la propaganda que han estat emetent les forces vives constitucionals durant dècades no té fonament jurídic. Ara resulta, doncs, que el que no accepta la legislació internacional és impugnar la llibertat dels pobles, i la Constitució espanyola no només fa això, sinó que es declara competent per usar les armes contra la població. Caldria veure si l’article 8, que empara la intervenció de les forces armades, no constitueix una apologia del terrorisme d’Estat. br / br / El problema bàsic d’Espanya –Catalunya inclosa- és que viu sota una campana d’invencions argumentals feta per uns quants opinadors amb uns interessos molt particulars. Cal viure fora d’aquest microsistema tòxic per mantenir el cap fred. Per això, per exemple, el president del Parlament flamenc, Jan Peumans, ha dit que Catalunya s’independitzarà abans que Flandes. No és un brindis al sol, només cal posar les dades damunt de la taula: 10 de juliol, consultes populars, intransigència espanyola, crisi econòmica, empobriment de la població, malestar generalitzat, descrèdit dels polítics, ruïna de l’administració pública, manca d’arguments unionistes, absència d’alternatives viables, perill de supervivència de la llengua... És caixa o faixa.br / br / És obvi que el Govern espanyol i els jutges del Constitucional no han entès res de res. Una nova generació que no ha viscut el franquisme es pregunta per què Catalunya ha de ser sempre l’ase dels cops. Amb quins arguments? Què ha de témer? Durant dècades, els catalans s’han acontentat amb uns copets a l’esquena i amb l’eterna cançó de l’enfadós. Mal acostumats, els poders de l’Estat han acabat optant per la grolleria i per la humiliació. El tracte colonial s’ha fet evident. L’última són les retallades matusseres en inversions a les obres públiques a Catalunya, malgrat els 22.000 milions anuals d’espoliació fiscal: el 10,5 del PIB, rècord mundial absolut. br / br / Els informadors habituals han començat a contraatacar la sentència, la bona, la de l’Haia. Ara s’empesquen que el cas de Kosova no es pot extrapolar perquè ells havien sofert no se sap quantes atrocitats per part de l’Estat. Catalunya no? Intenten vendre com poden que Catalunya i Kosova no són iguals. Evidentment no ho són. Catalunya va ser durant segles un dels estats més consolidats d’Europa, i ara n’és una de les economies més desenvolupades, i té una consciència i unes estructures antigues i fecundes. Kosovo no té res de tot això, però el tribunal diu que no hi ha força sobre la terra que li pugui negar la llibertat. No hi ha límits als drets dels pobles. I no els podran posar./p

No hi ha Comentaris

Adéu a les curses de braus, benvinguts al segle XXI

pEl Parlament de Catalunya ha prohibit les curses de braus per majoria absoluta. Amb 68 vots a favor, 55 en contra i 9 abstencions, Catalunya ha dit prou a la tortura d’animals feta espectacle i una vegada més ha fet evident les diferències amb la resta de l’Estat. /p pLa Iniciativa Legislativa Popular (ILP) avalada per 180.000 ciutadans i presentada per la Plataforma Prou ha tirat endavant i a partir de l’1 de gener del 2012 s’aplicarà la prohibició de les icorrides/i de toros. Rere la decisió del Parlament hi ha opinions enfrontades, mentre els protaurins defensen el debat identitari apel·lant a no prohibir les tradicions, els antitaurins es feliciten pel triomf de la raó i el respecte a la vida dels animals./p p El debat és intens i els mitjans internacionals se’n faran ressò. Un cop més, les reaccions dels partits espanyols ens ajudaran a tenir més clar que cal tallar amb Espanya. La Catalunya civilitzada sap separar el que és tradició del que és raó i ètica. La Catalunya evolucionada s’ha vist obligada a prohibir allò que al segle XXI ja era una paradoxa històrica, una raresa bàrbara que ens condemnava i ens retornava als orígens més sàdics i primaris dels nostres avantpassats. br / Podem dir que els nostres polítics han donat la talla i ens han alliberat del llast vergonyós que permetia seguir fent espectacle de la mort. Ara però és el torn de les plataformes protaurines i dels partits espanyolistes, un cop més les seves reaccions ens seguiran allunyant d’Espanya i del futur que ens proposenbr / El PP ja ha dit que proposarà una llei al Congrés espanyol per anul·lar la prohibició, basant-se en un estudi que diu que el Parlament de Catalunya no és competent per prendre aquesta decisió, mentre però, una desena de diputats britànics han presentat una moció de suport a un possible referèndum d’autodeterminació a Catalunya. Els diputats del Parlament de Londres no són els únics que plantegen la independència de Catalunya, la veu del poble s’escampa, la flama avança i el somni és a tocar./p

No hi ha Comentaris