Arxiu setembre, 2010

Presentació RCat a Caldes de Montbui

No hi ha Comentaris

Presentació de RCat al Figaró

No hi ha Comentaris

Bages 2010-09-29 19:26:25

No hi ha Comentaris

PROPERA PRESENTACIO A VIMBODÍ-POBLET

No hi ha Comentaris

Acte de presentació Reagrupament a La Bisbal del Penedès

No hi ha Comentaris

Presentació de Reagrupament a Tornabous

Tàrrega, 29/09/2010

 

Ahir dimarts a les 21:00 hores es va fer la presentació de Reagrupament Independentista a Tornabous

 

Ignasi Planas: “La única possibilitat de viure amb

normalitat és esdevenir un estat”

 

“El tribunal constitucional només ha interpretat el que diu la constitució. No. hem topat amb el tribunal. Hem topat amb la constitució”

Catalunya està sotmesa a un règim comú on tothom ha d’estar d’acord per a aconseguir res”

“Pel que fa a la vaga del dia 29, de totes les reivindicacions que es plantegen Catalunya no té capacitat de decisió en cap”

Francesc Morreres: “La independència és, doncs, l’única opció no sotmesa a negociacions amb els governs sords de Madrid”

 

A Tornabous, a la sala Salvador Seguí (el Noi del Sucre) de l’ajuntament, es va

fer la presentació del projecte de Reagrupament a càrrec de Francesc Morreres i Ignasi Planas.

Va presentar l’acte el coordinador de Reagrupament de l’Urgell, Salvador Bori.

Francesc Morreres, cinquè candidat a la llista de Reagrupament per Lleida:

Reagrupament es comença a engendrar quan Catalunya ensopega amb les consecutives retallades de l’estatut redactat el 2003. I neix per la necessitat d’omplir un buit al nostre Parlament. Fins aleshores, des de la mort del dictador, cap grup ha defensat seriosament un projecte d’independència i de regeneració política. El topall amb l’estatut ens aboca a considerar l’esdevenir un estat com a única eina útil per a defensar els nostres interessos.

L’estat espanyol ens ha marcat el sostre de les nostres aspiracions. La independència és, doncs, l’única opció no sotmesa a negociacions amb els governs sords de Madrid.

Ignasi Planas, jutge de professió, membre de l’equip redactor de la Constitució de Catalunya, candidat número disset a les llistes per Barcelona, i president de la Federació Catalana de Rugby:

Tot sentiment té un punt d’irracionalitat. El nostre sentiment de país es remunta a temps molt llunyans. Des de sempre, la independència ha estat un objectiu pels catalans, però ara és una necessitat totalment racional.

El catalanisme evoluciona des del segle XIX per dues vies. Per una banda, engolits per una Espanya encarcarada i retrògrada, els catalans miràvem cap a Europa amb un discret atansament. Per una altra banda, sota una dominació espanyola extenuant, amb prohibicions fins i tot en el comerç, intentàvem sobreviure buscant un encaix dins l’estat.

Amb Espanya dins dels organismes internacionals, l’atansament a Europa esdevé ara irrellevant. Encara que els interessos de Catalunya siguin diferents dels d’Espanya, aquesta ens representa i ens anul·la. La via de l’encaix va tenir un punt àlgid després de la dictadura. Intentant reconstruir el que la dictadura va destruir. Havíem evolucionat en l’autogovern amb l’adquisició progressiva de competències i amb l’estatut de 1979. Havíem arribat a pensar que l’encaix era possible. Que estàvem acceptablement bé dins d’Espanya. Que podíem ser catalans dins l’estat espanyol. Ara veiem que tot allò era un miratge. Em topat amb un mur construït al mig del camí de les nostres aspiracions com a nació.

La nostra realitat, que ara es destapa, ens desvela un encaix dins d’Espanya

despersonalitzat i uniformador.

El tribunal constitucional només ha interpretat el que diu la constitució. No hem

topat amb el tribunal. Hem topat amb la constitució. Diverses de les sentències

sobre l’estatut així ho palesen.

Dins d’Espanya només som un àmbit geogràfic. Al respecte del que sentencien sobre l’article 8, referent al terme “Poble de Catalunya” ens diuen que som “Ciudadanos de España vecinos de Cataluña”.

La Nació Catalana no hi cap dins de la constitució espanyola en tant que diu que “solo cabe la nación española, única y indivisible”.

Enric Prat de la Riba va dir que la nació és nació encara que per la llei no ho sigui. Haurem, doncs, de transgredir aquesta legalitat.

Pel que fa al nostre idioma ens deixen clar que l’única llengua d’obligat coneixement és l’espanyola i la posa jeràrquicament per sobre de la llengua catalana. La llengua dels nostres avantpassats esdevé de segon ordre.

Pel que fa a la bilateralitat, que les dues personalitats jurídiques, estat i Generalitat, tinguin converses d’igual a igual, la sentencia diu que “la parte se relaciona con el todo”. Som una part. Una descentralització administrativa.

Entre tant, hi ha polítics que encara s’entesten a que tot segueixi igual.

La constitució desmarca a les comunitats amb drets florals com Navarra i País Basc. La resta de l’estat és considerada per igual. Catalunya està sotmesa a un règim comú on tothom ha d’estar d’acord per a aconseguir res. I les reivindicacions que assoleixi Catalunya, automàticament seran atribuïbles a totes les comunitats. Així ho tenen lligat altres comunitats amb els seus estatuts (clàusula “Camps”, al País Valencià, per exemple). Un concert econòmic, en aquesta conjuntura, podria suposar la ruïna de l’estat.

El federalisme estaria topant, igualment, amb aquest règim comú. Caldria un canvi de la constitució per fer-ho viable.

Tots aquests polítics són uns irresponsables que no assumeixen els reptes del

país i no volen fer-se càrrec de la realitat.

Pel que fa a la vaga del dia 29, de totes les reivindicacions que es plantegen Catalunya no té capacitat de decisió en cap. Tot el que pot fer en aquest àmbit és gestionar les oficines de col·locació.

Ara no és tant important el “cap on anem”. Ara és més important el “quan arribarem”.

Entre tant, per poder viure la nostra catalanitat amb normalitat, els poders polítics ens empenyen a lluites estèrils per distreure’ns. Els cas de les reivindicacions de les seleccions catalanes per a competir internacionalment n’és un exemple.

La única possibilitat de viure amb normalitat la nostra catalanitat és esdevenir un estat.

No hi ha Comentaris

Ítaca ens espera

pDurant molts anys, des dels finals dels 80 fins el 2003-2004, l’històric partit republicà de Macià i Companys havia anat aglutinant, amb més penes que glòria, el vot independentista./p pNo va ser fàcil. Jo mateix vaig haver de patir moltesnbsp;frustracionsnbsp;quan sembrava el vot per la independència durant tota la dècada dels 90. Recordo les dificultats per omplir els actes que he organitzat al poble, portant el Jordi Portabella o el malaguanyatnbsp;a href="http://ca.wikipedia.org/wiki/Francesc_Ferrer_i_Giron%C3%A9s" target="_self"Francesc Ferrer i Gironès/a .nbsp;Molts copsnbsp;per aconseguir que fóssim una vintena, havia d’omplir-los amb amics i parents. He perdut el compte de sopars i reunions interminables on eren els quatre gats de sempre i, a més, havies d’animar-ne més d’unnbsp;perquè estaven deprimits pels mals resultats que obteníem elecció rere elecció. Era com sembrar al desert./p pRecordo com era de difícil convèncer molts companys catalanistes de la feina o del poble, que votessin per la independència, que votessin ERC. Molts no la veien factible la independència mai i altres ja els estava bé la Generalitat governada per CiU. N’hi havia, però encara de pitjors, eren els que deien que això del nacionalisme o independentisme era un quot;cuento“ inventat pels burgesos catalans per mantenir entretingut el poble treballador. Era per fotre's un fart de riure si no fos que el panorama era per plorar de tan desolador com era./p pRecordo també que al vespre de les eleccions al Parlament, després d’haver estat tota la setmana batallant a la nit per col·locar les pancartes i els cartells als millors llocs, per no estar sols a casa cansats i deprimits pels pocs resultats quenbsp;recollíem, ens reuníem al local del partit o a casa d’un company. Allà ensnbsp;donàvem ànims entre tots i sempre que podíem obríem una ampolla de cava. Qualsevol excusa era bona. Si podíem superar el PP,nbsp;l’eufòrianbsp;esnbsp;desarmava. Amb això ja ens donàvem per satisfets. Molt poquesnbsp;victòriesnbsp;vàrem gaudir els 80 i 90./p pSer independentista aquells anys era més una qüestió de fe. Ni el més optimistes de nosaltres pensavem que podríem guanyar cap elecció. La independència era com Ítaca. La cançó del Lluís Llach el nostre credo./p p Quan surts per fer el viatge cap a Itaca,br / has de pregar que el camí sigui llarg,br / ple d’aventures, ple de coneixences.br / Has de pregar que el camí sigui llarg,br / que siguin moltes les matinades…/p pPerò vet a aquí que a tombar el nou segle, tota aquella feinada va acabar donant el seu fruit. El 2003 la candidatura d’ERC va aconseguir més de 540.000 vots amb 23 escons. Érem la tercera força i quasi el doble d’escons que el PP.nbsp;Increïble!! A més, teníem la clau del govern de la Generalitat. No us podeu imaginar el sentiment d’eufòria que teníem els independentistes. En aquells temps ningú no dubtava que ERC era l’única alternativa seriosa que podia aconseguir fer quelcom per la independència de Catalunya. No sabíem com, però sabíem que estàvemnbsp;arribantnbsp;per fi a un port. nbsp;Es parlava que el 2006 obtindríem 1 milió de vots i que abans del 2010 ja hauríem arribat a Itaca./p pPerò, per desgràcia, el port on els dirigents d’Esquerra van decidir que ens havíem d’aturar-nos, humit per una pluja fina, vanbsp;emmalaltir a molts guerrersnbsp;i va acabar podrint el vaixell. Poc a poc Ítaca va deixar de ser la prioritat de capità i els oficials./p pUnsnbsp;quants, quenbsp;sabíemnbsp;cap on havia quedat Ítaca, vam impulsar un reagrupament d’independentistes dins d’ERC. La idea era la de tornar-nos a agrupar tots els quenbsp;havíemnbsp;vist com arribar-hi, per mirar d’arreglar el vaixell i tornar a la mar. Molts que havíem viscut la travessia els 90, sabíem que si nonbsp;sortíemnbsp;a la mar, perdríemnbsp;tot el que havíem aconseguit fins arribar a aquest port. Per desgràcia no va ser possible. La capacitat de manipulació i de joc brut esgrimit pels qui 'itot s’hi val/i “ per aconseguir els objectius, i la desconeixença dels que no saben que és sembrar pel desert van fer guanyar el Puigcercós-Ridao (tot sigui dit, amb la ajuda expressamentnbsp;o no, de l’Uriel Bertran)./p pPerònbsp;Joan Puigcercós no en va tenir prou amb guanyar, si no que, a més a més, va foragitar els qui volíem tornar a la mar per recuperar el rumb correcte. Ara les darreres enquestes confirmen que Esquerra tornarà al desert d’on havia sortit aviat farà deu anys. Quina pena que tot apunta que el vot independentista el 2010, sumant totes les candidatures possibles, no arribarà ni a la meitat del que es va obtenir el 2004. Però no és que ara s’hagin perdut aquests vots. Ja fa anys que molts van baixar del vaixell per la ferum de podrit que feina./p pEl que no comptava Puigcercós i companyia era que a la societat catalana hi ha cada dia més independentistes que no estan disposats a pactar governs amb els espanyolistes amb l’excusa que “iperdonin les molèsties estem construïm l’Estat propi/i ”. Ja ningú no s’empassanbsp;que lanbsp;ipluja fina/i nbsp;o elnbsp;ipatriotisme social/i , servirà per aconseguir més independentistes. Ningú no es creu que el PSC-PSOE són catalanistes i encara menys ajudaran que Catalunya esdevingui sobirana./p pGràcies als nacionalistes espanyols tant d’esquerra o de dreta, ara no cal convèncer els catalans que la independència és millor o potser l’única solució pel progrés de Catalunya. Ho sap fins i tot Montilla mateix, malgrat que no pugui ni vulgui reconèixer-ho. Ara el que volem el cada vegada més elevat nombre de catalans és que al Parlament hi hagi uns diputats disposats a votar per la independència. Però també estem farts de tanta corrupció i partidisme. Volem la regeneració política perquè sabem que justament és això és el que ha fet equivocar de rumb a ERC i hanbsp;embarrancatnbsp;el vaixell al port humit i fred de la corrupció colonial. No volem que d’aquí quatre anys ens trobem igual que ara, un Parlament en què teòricamentnbsp;hi ha 21 diputats independentistes que actuen igual com els 25 diputatsnbsp;socialistesnbsp;catalans a Madrid, és a dir, només ho són de nom i no pasnbsp;pels fets./p pPer sort, Reagrupament Independentista no té problemes per omplir els centenars d’actes està fent per a tots els pobles de Catalunya, tal com jo em trobava als finals dels 90 amb ERC. Ara l’ambient que es respira és semblant als dies previs a les eleccions del 2003, quan ERC estava a punt de fer el salt amb 23 escons. Però no serà fàcil podernbsp;vèncernbsp;l’iestablishment/i nbsp;que impera la societat política catalana. Els mitjans de comunicació de masses i l’ambició personal d’alguns, ho estan posantnbsp;difícil./p pAmb tot, malgrat tots els atacs rebuts per dintre i per fora, malgrat lesnbsp;iopes hostils/i , malgrat les enquestes cuinades que fomenten la divisió i confusió i sobretot malgrat els lladres de programes electorals, el nou vaixell de Reagrupament Independentista està rebent prou mostres de suport per tot arreu on es presenta que indiquen que tot el sembrat i llaurat aquests anys acabarà donant el seu fruit. Tenim la bodega plena de menjar i tornem a estar a punt per partir cap Ítaca./p pPer això cal que tots els independentistes no dubtem més si hem d’esperar aquell o l’altre. Tampoc no es pot dubtar si continuem amb el vaixell embarrancat o amb aquell vell i grosnbsp;transatlàntic que no sap mai quan salparà. Ara toca embarcar al nou vaixell ple de guerrers de Reagrupament, de Suma Independència i del Bloc Sobiranista Català./p pAra toca votar a la candidatura de Reagrupament Independentista.nbsp;Si ho fem, aconseguirem sortir del port i a navegar de nou cap Ítaca. Els vents ens sonnbsp;favorables i el poble ens ho demana./p pBon viatge pels guerrers que al seu poble són fidels!!/p pItaca ens espera!!/p pEndavant les atxes!!/p

No hi ha Comentaris

Presentació de Reagrupament a Quart amb David Bancells i Rosa Cruz

La candidata a la llista de Reagrupament , Rosa Cruz i el també candidat David Bancells, faran un acte de presentació de Reagrupament a Quart, on presentaran el full de ruta i la proposta de regeneració democràtica de Reagrupament Independentista.
L’acte serà aquest dimecres, 29 de setembre, a les vuit del vespre al Local Social c/ del Tren, 49.

No hi ha Comentaris

Ignasi Planas: “L’única possibilitat de viure amb normalitat és esdevenir un estat”

pA Tornabous, a la sala Salvador Seguí i(el Noi del Sucre/i ) de l’ajuntament, es va fer la presentació del projecte de Reagrupament a càrrec de Francesc Morreres i Ignasi Planas./p pVa presentar l’acte el coordinador de Reagrupament de l’Urgell, Salvador Bori./p pFrancesc Morreres, cinquè candidat a la llista de Reagrupament per Lleida:/p pReagrupament es comença a engendrar quan Catalunya ensopega amb les consecutives retallades de l’estatut redactat el 2003. I neix per la necessitat d’omplir un buit al nostre Parlament. Fins aleshores, des de la mort del dictador, cap grup ha defensat seriosament un projecte d’independència i de regeneració política. El topall amb l’estatut ens aboca a considerar l’esdevenir un estat com a única eina útil per a defensar els nostres interessos./p pL’estat espanyol ens ha marcat el sostre de les nostres aspiracions. La independència és, doncs, l’única opció no sotmesa a negociacions amb els governs sords de Madrid./p pIgnasi Planas, jutge de professió, membre de l’equip redactor de la Constitució de Catalunya, candidat número disset a les llistes per Barcelona, i president de la Federació Catalana de Rugby:/p pTot sentiment té un punt d’irracionalitat. El nostre sentiment de país es remunta a temps molt llunyans. Des de sempre, la independència ha estat un objectiu pels catalans, però ara és una necessitat totalment racional./p pEl catalanisme evoluciona des del segle XIX per dues vies. Per una banda, engolits per una Espanya encarcarada i retrògrada, els catalans miràvem cap a Europa amb un discret atansament. Per una altra banda, sota una dominació espanyola extenuant, amb prohibicions fins i tot en el comerç, intentàvem sobreviure buscant un encaix dins l’estat./p pAmb Espanya dins dels organismes internacionals, l’atansament a Europa esdevé ara irrellevant. Encara que els interessos de Catalunya siguin diferents dels d’Espanya, aquesta ens representa i ens anul·la. La via de l’encaix va tenir un punt àlgid després de la dictadura. Intentant reconstruir el que la dictadura va destruir. Havíem evolucionat en l’autogovern amb l’adquisició progressiva de competències i amb l’estatut de 1979. Havíem arribat a pensar que l’encaix era possible. Que estàvem acceptablement bé dins d’Espanya. Que podíem ser catalans dins l’estat espanyol. Ara veiem que tot allò era un miratge. Em topat amb un mur construït al mig del camí de les nostres aspiracions com a nació./p pLa nostra realitat, que ara es destapa, ens desvela un encaix dins d’Espanya despersonalitzat i uniformador./p pEl tribunal constitucional només ha interpretat el que diu la constitució. No hem topat amb el tribunal. Hem topat amb la constitució. Diverses de les sentències sobre l’estatut així ho palesen./p pDins d’Espanya només som un àmbit geogràfic. Al respecte del que sentencien sobre l’article 8, referent al terme “Poble de Catalunya” ens diuen que som “iCiudadanos de España vecinos de Cataluña/i ”./p pLa Nació Catalana no hi cap dins de la constitució espanyola en tant que diu que “isolo cabe la nación española, única y indivisible/i ”./p pEnric Prat de la Riba va dir que la nació és nació encara que per la llei no ho sigui. Haurem, doncs, de transgredir aquesta legalitat./p pPel que fa al nostre idioma ens deixen clar que l’única llengua d’obligat coneixement és l’espanyola i la posa jeràrquicament per sobre de la llengua catalana. La llengua dels nostres avantpassats esdevé de segon ordre./p pPel que fa a la bilateralitat, que les dues personalitats jurídiques, estat i Generalitat, tinguin converses d’igual a igual, la sentencia diu que “ila parte se relaciona con el todo/i ”. Som una part. Una descentralització administrativa./p pEntre tant, hi ha polítics que encara s’entesten a que tot segueixi igual./p pLa constitució desmarca a les comunitats amb drets florals com Navarra i País Basc. La resta de l’estat és considerada per igual. Catalunya està sotmesa a un règim comú on tothom ha d’estar d’acord per a aconseguir res. I les reivindicacions que assoleixi Catalunya, automàticament seran atribuïbles a totes les comunitats. Així ho tenen lligat altres comunitats amb els seus estatuts (clàusula “Camps”, al País Valencià, per exemple). Un concert econòmic, en aquesta conjuntura, podria suposar la ruïna de l’estat./p pEl federalisme estaria topant, igualment, amb aquest règim comú. Caldria un canvi de la constitució per fer-ho viable./p pTots aquests polítics són uns irresponsables que no assumeixen els reptes del país i no volen fer-se càrrec de la realitat./p pPel que fa a la vaga del dia 29, de totes les reivindicacions que es plantegen Catalunya no té capacitat de decisió en cap. Tot el que pot fer en aquest àmbit és gestionar les oficines de col·locació./p pAra no és tant important el cap on anem. Ara és important el quan arribarem./p pEntre tant, per poder viure la nostra catalanitat amb normalitat, els poders polítics ens empenyen a lluites estèrils per distreure’ns. Els cas de les reivindicacions de les seleccions catalanes per a competir internacionalment n’és un exemple./p pL'única possibilitat de viure amb normalitat la nostra catalanitat és esdevenir un estat./p

No hi ha Comentaris

Salvador Cardús: No va de personalismes

www.naciodigital.cat

Atribuir les divergències polítiques a una qüestió de conflicte entre ambicions personals sol ser una simplificació que fa fàcil informar-ne, però que amaga qüestions de més gravetat. Ningú no negarà que la posició del conseller Antoni Castells té, de ben segur, components personals en la seva relació amb el president José Montilla. O que els regulars estira-i-arronsa entre Josep Antoni Duran i Lleida i Artur Mas, i encara l’enfrontament entre Joan Puigcercós i Josep Lluís Carod Rovira, van lligats, també, a la rivalitat, l’ambició o l’empatia entre tots aquests personatges. Però, més enllà de l’enfrontament personal, hi ha discrepàncies relacionades amb els projectes polítics, les estratègies i les tàctiques, que és el que és políticament rellevant.

I si això ho podem dir de tots els partits -de tots sense excepció-, també cal considerar-ho de la tensió creada per l’existència de dues ofertes electorals que pretenen representar les aspiracions dels qui posen la independència per damunt d’altres consideracions. Reduir la dualitat Reagrupament – Solidaritat Catalana a una qüestió de personalismes, és una simplificació abusiva que fa impossible entendre l’existència de les dues formacions i que porta a fer ingènues peticions d’unitat, apel·lant a la bona voluntat dels seus líders, com si es tractés d’una baralla entre germans o de parella. La idea d’un problema de gelosies personals entre Laporta i Carretero, posem per cas, és simplement ridícula. Carretero va esperar sis o set mesos, precisament, per tal que Laporta assumís un lideratge públic a Reagrupament, cedint-li el primer lloc a les llistes. I, en molt bona part, va ser aquesta oferta la que va provocar el desgraciat conflicte que va acabar amb quatre dimissions dels qui no veien clara l’entrada de Laporta, alguns dels quals -com són les coses!- ara s’han retrobat amb Laporta i en una organització on, fins ara, tot ha estat decidit de dalt a baix.

Certament, jo també considero que aquesta divisió no és bona per a l’independentisme, que servirà per ridiculitzar-ne els líders, que portarà a parlar d’una cultura independentista condemnada històricament a la fragmentació i que permetrà inventar el perfil d’uns líders obsedits per una cadira que, l’un per l’altre, podrien acabar perdent tots dos. Però el cas és que som davant de dos projectes que proposen, sota un horitzó final molt semblant, camins diversos, estratègies diferenciades i, sobretot, una concepció del que és una organització política molt diferents. En un cas -i sense fer valoracions- hi ha associats, estructura territorial, debat ideològic, assemblees, etc. En l’altre, hi ha adhesions per Internet i unes primàries lligades estrictament a noms i no a programes. En el primer cas, l’organització neix abans de tot el moviment de les consultes, i l’altre, al seu redós. Una, té el compromís d’autodissoldre’s just després d’aconseguir que el Parlament proclami la independència, i l’altre sabem que ha nascut específicament per presentar-se a les eleccions.

En definitiva: hi ha prou diferències, i prou fonamentals, com per no insistir més en què tenim un problema de personalismes. Els analistes s’han de treure la mandra de sobre, i analitzar amb més rigor i no convertir el debat polític en un problema de pati d’escola que no és.

No hi ha Comentaris