Arxiu gener, 2011

Reagrupament inicia a Barcelona amb ERC les candidatures transversals a les eleccions municipals

a name="eztoc26164_0_0_0_1" id="eztoc26164_0_0_0_1"/ah4Carandell: quot;Reagrupament és la garantia que no es repetirà el tripartit a l'Ajuntament de Barcelonaquot;/h4 pAquest migdia s'ha presentat a la Sala Lluís Companys de l'Ajuntament de Barcelona l'acord de coalició entre Esquerra Republicana de Catalunya i Reagrupament Independentista, que suposa , de fet, un exemple de l'esperit transversal de l'associació que presideix Joan Carretero./p pJordi Portabella, per part d'Esquerra, i la vicepresidenta de Reagrupament, Rut Carandell, s'han mostrat molt satisfets del gran pas que significa aquesta coalició, tant per com s'han dut a terme les negociacions —rigoroses, lleials i patriòtiques—, com per la generositat a no posar-hi traves insalvables per cap de les dues parts./p pL'acord, ratificat pel Consell de Barcelona de Reagrupament —que aplega els coordinadors de tota la ciutat—, del qual han donat detalls Amorós i Viñolas, i que en els pròxims dies serà àmpliament informat a les respectives assemblees dels districtes, suposa que el número 4 i el 20% de la llista conjunta seran ocupats pels associats que es votin als districtes durant les pròximes setmanes./p pJordi Portabella, cap de llista d'aquesta coalició, ha definit el projecte ara encetat com el pinyol «del tercer espaiquot; polític que li cal a la capital d'un futur Estat independent, amb un programa conjunt contundent quant al fet social, amb especial incidència en els problemes quotidians de la gent . Per a Rut Carandell, en aquest pacte quot;Reagrupament és la garantia que no es repetirà el tripartit a l'Ajuntament de Barcelonaquot;. A més, la vicepresidenta ha afegit que l'acord pot ser un quot;revulsiu o un imant perquè la resta de formacions s'animinquot;. També, Reagrupament hi aportarà tot el referent de la regeneració poítica i la radicalitat democràtica pròpies del caràcter de l'associació./p

No hi ha Comentaris

Del Majestic al Quebec?

pL’antany molt honorable president de la Generalitatnbsp;bJordi Pujol signà ahir a href="http://www.jordipujol.cat/ca/jp/articles/9478" target="_blank"un editorial/a que podria ser una fita pel camí del catalanisme. /b L’expresident sembla ser que bja no és l’home dels pactes dels vuitanta ni dels noranta:/b el regust de la majoria absoluta d’Aznar, el procés estatutari i la sentència del Constitucional – és a dir, la darrera dècada -b han evidenciat/b bque la idea “Vicenç Vives /Espriu”, regenerar Espanya, ja no és vigent i la nova empresa del catalanisme passa pel dret de decidir./b Però lluny del característic “tot i que” del seu delfí, baquesta vegada Pujol posa un exemple clar: el Quebec del 1995/b ./p pbLes democràcies occidentals han vist poquíssimes secessions/b : Noruega (1905), Islàndia (1918) i Irlanda (1922); nbsp;el Québec és probablement el cas que més s’acosta a Catalunya, juntament amb Escòcia, pel que fa les nacions sense estat industrialitzades. Però bel Canadà no és Espanya, ni el Quebec és Catalunya podria haver dit Pujol/b ; el camí dels quebequesos fou en certa manera similar al que segueix el catalanisme però amb certs matisos./p pbA. Cafè per a tothom canadenc./b Sí, la província francòfona també va veure com el 1982 Canadà oblidava el pacte confederal entre anglòfons segellat el 1867, per uniformitzar la federació i dotar-la d’una Carta de Drets i Deures comunab./b bMentre el líder quebequès, René Lévesque, dormia, Pierre Eliott Trudeau esmenà el text constitucional sense el suport de Quebec i el Tribunal Constitucional hi donà el vist-i-plau. /b /p pb El catalanisme, però, mai ha considerat l’orígen de l’Estat espanyol com un pacte entre pobles fundadors sinó com una imposició per les armes del poble castellà el 1714. /b Tot i aixíb /b per alguns, potser pel mateix president Pujol, la Transició podria ser considerat el pacte que ara està en joc./p pbB. Intent de reforma. /b Quan a principis dels noranta es celebraren diverses convencions, Llac Meech i Charlottetown, per esmenar la Constitució, bs’evidencià el fracàs de l’Estat canadenc per satisfer les aspiracions de la província francòfona /b i reconèixer la seva identitat nacional. bD’aquell període en sorgiren molts independentistes/b , com ara el que fou líder del iParti Québécois, /i Lucien Bouchard./p pb /b La Constitució espanyola no s’ha intentat reformar mai. No obstant, Catalunya disposa d’un Estatut d’Autonomia que no té el Quebec, i aquest sí que s’ha reformat amb les conseqüències ja esmentades. A més a més, el consens per la reforma estatutària fou molt més alt que el que promogué el rebuig dels acords de Meech i Charlottetown al Quebec./p pbC. El referèndum. La consulta del juny del 1995, fou fruit d’un pacte entre partits/b (PQ, BQ i ADQ) i el redactat de la pregunta bproposava una darrera oferta de ipartenariat /i econòmic al Govern canadenc/b . Malgrat que les normes de la campanya i les condicions de la celebració foren pactades amb anterioritat el Govern federal les vulnerà per alterar el cens i obtenir un finançament més enllà del permès durant la campanya electoral. bEl resultat, favorable al No per 50.000 vots, tingué un impacte demolidor sobre l’independentisme quebequès./b A més a més, el govern canadenc passà una llei al cap de cinc anys, la Clarity Act, que l’autoritza per determinar la pregunta d’un hipotètic proper referèndum./p pb Situar-se a l’escenari quebequès seria un gir històric del catalanisme. /b A diferència del Quebec del 1995, Catalunya no té plenes competències per convocar un referèndum, la pregunta ha de passar per Madrid.nbsp;Pujol recomana prudència evocant un referèndum que s’ha d’”esperar construïnt país”, bperò qui convocarà el poble català a les urnes si no ho fa un president de la Generalitat? /b /p pbEl camí del Majestic al Québec no és asfaltat i fa volta. /b /p

No hi ha Comentaris

Aznar té raó: Espanya es desintegra

p No deixa de ser una mena d'ironia que calgui donar la raó al capdavanter neofranquista i expresident del Govern espanyol, José María Aznar, nbsp;quan diu que si no s'hi posa remei Espanya es desintegra. Unes a href="http://www.reagrupament.cat/noticies/el_catalanisme_dona_la_rao_a_aznar" target="_self"quantes veus autoritzades, d'entre les diverses del catalanisme polític, en mitjans tradicionals o digitals/a , ja ho han assenyalat aquests darrers dies. En paral·lel, en el mateix temps i espai, un grup de corifeus —amb més o menys intensitat—, des de l'actual president del Govern del Regne d'Espanya fins al darrer dels inspectors d'Hisenda, han reclamat, posant en el punt de mira Catalunya, que cal una harmonització, una recentralització, un diguem-ne pagar els plats trencats de la crisi, de la mala gestió del tripartit, amb vistes, sobretot, a les expectatives electorals, migrades o exuberants, en els pròxims comicis espanyols i a les exigències de la Unió Europea.br / nbsp;br / nbsp;Per sort o per dissort, allò que, sense voler ser profetes, ja va advertir Reagrupament Independentista, i molt especialment Joan Carretero, durant la darrera campanya electoral sembla que s'acabarà acomplint. Em refereixo al fet que, més d'hora que tard, aquesta comunitat autònoma de règim comú, també coneguda amb el nom de Generalitat de Catalunya, serà intervinguda per l'Estat espanyol per causa del deute descomunal i del dèficit no menys greu que s'hi arrossega. Si fins ara Espanya ens cisava quantitats més o menys escandaloses dels nostres recursos econòmics, llavors ja ho faran legalment i democràtica, amb el beneplàcit dels veïns del nord. Això sí: deixaran que ens continuem entretenint amb el Parlament de fireta del Parc de la Ciutadella i para de comptar, més que res per mantenir el miratge —i la butxaca!— d’això que en diuen l’Espanya plural.br / nbsp;br / nbsp;Ja fa més de quaranta anys que un gran patriota, en Josep-Maria Batista i Roca (Barcelona, 1895-1978) —historiador, etnòleg i polític català—, seguint les idees d'Arnold J. Toynbee, va teoritzar en el seu opuscle iLa desintegració d'Espanya/i nbsp;(El Llamp, 1983) sobre aquesta decadència tot establint, a l'empara de l'historiador anglès, un ritme de quatre fases de desfeta i represa i assenyalant que, actualment, potser entràvem ja en la fase de dissolució: «Si Espanya ha entrat ja en les etapes finals d'aquest procés és preferible que els catalans no ens emboliquem més en els seus mals», una sentència que sembla que ben pocs, fins ara, n’han fet cas.br / nbsp;br / nbsp;De fet, el qui fou president del Consell Nacional Català, expressava el seu convenciment i la seva fe que, fruit de la dinàmica de la història, assistirem a mig termini a la desintegració de l'Estat espanyol, incapaç de superar les seves pròpies contradiccions, i al consegüent alliberament de la nostra nació, que esdevindrà així un Estat lliure. Lluny però, de l'aïllacionisme que alguns volen atribuir a l'independentisme català, Batista apostava clarament per Europa des d'una posició, òbviament, de sobirania nacional.br / nbsp;br / nbsp;En el context actual, en què la «democràcia» espanyola ens estenalla i ens aboca a un atzucac gairebé irrespirable, del «punt de no retorn» que ha assenyalat l'actual president de la Generalitat, Artur Mas, només se’n pot sortir per dues vies, separades o en acció paral·lela: la proclamació unilateral de la independència i la internacionalització del cas català, sigui a Estrasburg o, sobretot, a la Casa Blanca, on la devolució («Devolution») —la restitució— de tots els nostres drets i llibertats, de les nostres constitucions, hi poden ser entesos i acceptats legítimament i legalment.br / nbsp;br / nbsp;¿Tant ens fa que Espanya ens escuri la butxaca i no ens retorni pràcticament ni la xavalla? Hem de suportar durant més temps de ser presentats com els maleïts catalans (recordem els jueus!) que tot ho volen i tot ho desitgen? Se'ns castigarà a continuar pagant la seva festa mentre ens empastifen la llengua, la cultura, els estalvis…, el propi esperit de l'ésser català?br / nbsp;br / nbsp;Si volem persistir com a poble, solament cal que a aquesta «desintegració d'Espanya», que tant horroritza al senyor Aznar i a la resta de corifeus, l'hi donem la necessària empenta./p

No hi ha Comentaris

Dita del dia

No hi ha Comentaris

L’orgull reagrupat o al mort se l’enterra. Per Ricard Biel.

Dimarts 25 de gener vaig assistir a la reunió a Girona dels associats de Reagrupament, que va comptar amb la presència de Joan Carretero. M’hi vaig arribar per mera curiositat, atesa la intenció de l’associació de continuar. I dic que em sentia encuriosit perquè com que si més no en aquesta vida no té sentit pretendre continuar allò que s’ha demostrat acabat, el lector comprendrà que no em volgués perdre la grotesca trobada dos mesos després de la desfeta de l’esforçat i noble partit o, per ser exactes, la desfeta d’aquest miserable poble, que avui es troba immers en un període de calma aparent, en el silenci violent, estrident —per a qui el vulgui sentir, és clar— que caracteritza la caiguda lliure just abans d’una mort anunciada, en aquest cas nacional. Tal com va quedar clar a la reunió, però, aquesta evidència inexorable no la contemplen la majoria de reagrupats, que confirmen la màxima que d’il·lusions també es pot anar vivint. Ja s’ho faran.

La reunió no em va decebre, va respondre perfectament a la meva expectativa del que per força havia de ser; és a dir, un festival d’immaduresa, d’obnubilació, de confusió i d’autoengany. I no em refereixo al que va exposar el Doctor, a qui la seva continuïtat en el lideratge està motivada per dues raons: d’una banda la decisió dels tossuts reagrupats a tirar endavant amb l’associació confiant en el seu excel·lent líder malgré soi, i de l’altra l’humà i comprensible orgull d’aquest de no plegar, rabiós en el seu amor propi veient que electoralment va ser injustament humiliat per quatre grimpaires impresentables que, per cert, com a tals ara es dediquen a muntar cada setmana un numeret de circ diferent adreçat a la seva particular galeria, cosa que comença a provocar que alguns Solidaris neuronalment recuperables per fi vegin el llautó dels quatre mosqueters. Aleluia.

Reagrupament avui s’ho hauria de fer mirar. En primer lloc, argumentar la continuïtat de l’associació esgrimint com a raó de pes que és una llàstima llançar per la borda tota la feina feta i el capital humà reagrupat, és d’una immaduresa esfereïdora, equivalent per exemple a concloure que les persones no podem morir tenint en compte tots els esforços, totes les angoixes que hem patit al llarg de la nostra vida. En fi. A la vida, tant per a bé com per a mal, les coses són el que són, no el que voldríem que fossin. Admetre, quan és el cas, que ens trobem davant d’un cadàver no és ser ni derrotista ni negatiu, al contrari: t’estalvia esmerçar esforços inútils que pots dedicar a afers que sí tenen sentit. Per tant, no se m’acut res més negatiu —i estúpid— que insistir puerilment a no admetre les coses com són i, a sobre, en nom del rebuig al derrotisme i no sé quin negativisme.

En segon lloc, després de la sonada desfeta no entendre que la “marca” Reagrupament està totalment cremada tant electoralment pensant en futures eleccions, com en qualsevol altre àmbit de possible influència, és no haver entès res de la trista naturalesa humana, i concretament de la innombrable naturalesa d’aquest poble demostrada el passat 28-N. A Reagrupament no hi ha qui el reviscoli perquè ni tan sols va aconseguir res quan encara no s’havia confirmat com a cavall perdedor. I és que la massa no es regeix ni per la raó ni per l’honestedat, sinó pel cavall amb més possibilitats de guanyar, obviant l’evidència que serà el seu vot qui el farà guanyar. Però és clar, pretendre que la gent faci aquesta elemental reflexió és com creure’t que saben on tenen la mà dreta.

En tercer lloc, com que trobo molt sospitós que alguns reagrupats parlin d’autocrítica, més que res perquè encara és hora que, més enllà de deixar-me anar com lloros l’aparentment assenyada frase que cal fer autocrítica, la senti concretar a algú amb arguments de pes —o sense—, però sobretot perquè la meva sospita es basa en què aquesta virtut comprovo que brilla per la seva absència en l’espècie homínida en general, es confirmen les meves sospites quan m’adono que, per a Reagrupament, parlar d’autocrítica no és més que el pretext perfecte on agafar-se per justificar la seva continuïtat. De fet, l’únic. “Si fem les coses ben fetes ens en sortirem” és l’argument per no haver de llançar la tovallola, és a dir, per no haver d’admetre que aquesta no és la qüestió i que en qualsevol cas no tenen res a pelar.

I per acabar, creure avui que la successió dels fets ja està fent que la gent comenci a donar la raó a Reagrupament, aquesta associació que, segons es va dir a la reunió, “conserva intacte el seu prestigi”, és d’una ingenuïtat que ni t’ho explico. Perquè quin nombre de gent li atorga aquest prestigi? Jo diria que, efectivament, n’hi ha que entenen la pel·lícula, però només els partits polítics i la gent polititzada, és a dir: una ínfima minoria del poble que, per a més inri, són els que ara reconeixen els valors de Reagrupament però que malgrat tot no el votaran mai perquè els interessos i el sectarisme empenyen i perquè, en qualsevol cas, tampoc no apostaran per aquest cavall perdedor, per virtuts que tingui. Reagrupament té prestigi, sí, però és el mateix prestigi que tinc jo entre els veïns de la meva escala, i res no fa pensar que l’associació pugui ampliar la seva força ara, ferida de mort i amb els mitjans, per variar, silenciant la seva feble empremta. I encara més: fins i tot si en el millor dels somnis Reagrupament comptés amb l’altaveu dels mitjans, òbviament aspiraria a aconseguir algun regidor o diputat, sí, però seria només això, misèria i companyia perquè el poble català continuaria girant-li l’esquena, i a sobre en un punt crític de la situació nacional, com de fet ja ho és ara mateix.

Perquè el moll de l’os de la qüestió és que hem d’admetre que el problema és que el poble català demostra elecció rere elecció que no vol la independència. Vol ser espanyol i alhora ser respectat per les seves “peculiaridades regionales”. Per fer-s’ho mirar, certament, però és el que hi ha. Els catalans voten massivament CiU perquè ofereix bolquers, xumets i taca-taques, que per alguna cosa Catalunya és avui una llar d’infants, un pati d’escola corrupte que, amb tota lògica i conseqüència dóna suport als partits corruptes per sentir-se representada i justificada, talment com tampoc no és gratuït que passi a Itàlia amb Berlusconi, posem per cas. Per a l’actual Catalunya, la dignitat, l’esforç, l’honestedat i la raó són qüestions del tot alienes, pertorbadores: una amenaça. Per tant, cal ser positiu i admetre que l’amenaça Reagrupament faria bé de plegar veles. Aquí molesta. I l’orgull mai no ha servit de res. Aquí i arreu.

No hi ha Comentaris

Joan Carretero a la reunió informativa del 25 de gener a Girona.

El passat dia 25 de gener va tenir lloc a la seu de la biblioteca Ernest Lluch de Girona una reunió informativa, que va comptar amb la presència del President de Reagrupament, Joan Carreterro.

Davant de més d’una seixantena d’associats de tota la comarca, en Joan Carretero va iniciar l’ acte traslladant el resultat de la trobada de la Junta Nacional i de Coordinadors Territorials celebrada a Vic el passat dia 4 de desembre. El líder de Reagrupament també va exposar, en síntesi, quina és la situació actual de l’associació, les propostes de futur que han anat sorgint, sempre a l’espera del que pugui resultar de la propera assemblea nacional, que és previst que es celebri a inicis de la primavera, i la posició de l’associació respecte d’ hipotètiques coalicions amb altres formacions, properes als nostres plantejaments, en ares a concórrer a les eleccions municipals del mes de maig.

Com és habitual en tots els actes de Reagrupament, els associats varen intervenir i s’ inicià un torn de preguntes, de debat; els assistents manifestaren el seu parer, donaren opinions, s’escoltaren propostes, en definitiva , un acte que va servir per conèixer valoracions, totes elles valuoses, relatives als esdeveniments passats i als de futur de l’ associació.

No hi ha Comentaris

Com passarà a la història l’Isidre Fainé?

pEl senyor bIsidre Fainé/b , és el màxim dirigent de la Caixa de Pensions. I des de fa uns mesos, és el president de la bConfederación Espanyola de Cajas de Ahorro/b nbsp;(CECA). És doncs, el mandamàs de les caixes d’estalvi a l’àmbit espanyol. Paradoxalment, ha estat sota la seva presidència, recentment estrenada, que s’han esdevingut dos fets cabdals./p pEl primer és la substitució al capdamunt del rànking estatal de caixes de la pròpia entitat que presideix, per CajaMadrid, que passa a ser la primera caixa estatal, després de la fusió freda que es va portar a terme, amb les dues caixes valencianes (Bancaixa i la CAM), així com també amb Caixa Laietana, entre d’altres. D’aquesta manera, l’oligarquia financera espanyola, encapçalada pel senyor bRodrigo Rato /b -el qual, per cert, amb la seva família, són propietaris de mitja Vall d’Aran, per no dir tres quartes parts-, i amb el suport incondicional de la presidenta madrilenya, bEsperanza Aguirre/b , assolia una dels objectius estratègics, com era superar La Caixa, la qual, als seus ulls -sí, sí, encara que sembli increïble, és l’encarnació del nacionalisme català. Potser, és cert que l’obtenció de la presidència de la CECA, per part de Fainé, va ser la torna, de la pèrdua del lideratge en el rànking. No seria descartable, sobretot si ens fixem en el darrer moviment que la pròpia Caixa ha protagonitzat, en l’àmbit de les assegurances, amb el seu acord estratègic amb la Mútua Madrilenya, o el que ja fa un temps va fer amb els francesos, arran del qual, bAigües de Barcelona /b (AGBAR), passava a ser controlada per aquells. En tots els casos, efectivament, francesos o espanyols han anat incrementant la seva presència i el seu poder de decisió en àmbits estratègics de la societat i l’economia catalanes. Per no parlar, d’Abertis, on a hores d’ara, si no vaig errat, qui té una percentatge de capital més elevat és l’inefable bFlorentino Pérez/b , president del Madrid, encara que qui la presideixi sigui, el idesitjat /i nbsp;bSalvador Alemany/b , un home estretament vinculat a La Caixa, i que a més presideix el bCercle d’Economia/b nbsp;i des de fa uns pocs dies, també el recentment creat, pel governnbsp;ibusiness friendly/i , el bConsell de Reactivació Econòmica/b nbsp;-una capelleta que segur que donarà molt a parlar./p pEl segon fet cabdal pel qual passarà a la història el senyor Fainé és encara més trascendental: ha estat sota la seva presidència al capdavant de la CECA que s’ha produït la destrucció imanu militarii/i nbsp;del model de caixes català i la seva intervenció pel govern sociata, amb l’aquiescència -faltaria plus- dels 'peperos'. Aquí la paradoxa és terrible: l’anomenat model de caixes català, es vantava de ser el més despolititzat en comparació amb les caixes madrilenyes, castellanes, valencianes, aragoneses o andaluses… I veritablement, les elits financeres d’aquestes entitats van fer mans i mànigues per impedir que la Generalitat hi fotés mà. L’estratègia més seguida per aconseguir-ho és obrir el màxim nombre possible d’oficines fora de la CAC. Es tractava d’una estratagema ben barroera, atès que el que compta no és el nombre d’oficines -que no deixa de ser una decisió ipolítica/i -, sinó el nombre de clients, és a dir, de persones físiques o jurídiques, i el pes dels dipòsits, i en tots dos casos, continuaven sent. de forma abassagadora, majoritàriament catalans./p pTot i així, és cert que els polítics catalans van aconseguir alguna victòria: l’bArtur Ma/b s, com a conseller d’Economia, va forçar la retirada del vell dinosaure de la Caixa, bJosep Vilarasau/b , individu amb un passat més que inquietant que incloïa càrrecs de responsabilitat durant el règim franquista. Una retirada que, pressuposo, va convertir Mas en un enemic a abatre per part de l’oligarquia de l’entitat. Per la seva banda, una altre tiranosure de la política de les darreres dècades, bNarcís Serra/b , també va assumir la presidència de Caixa de Catalunya, per abandonar-la per la porta del darrere, després d’una gestió totalment deficient. Pitjor encara, el convergent bArcadi Calzada/b , abans president de la Diputació de Girona, i durant un temps màxim responsable de Caixa Girona, es troba en l’actualitat ben emmerdat en els tribunals, mentre que l’esmentada entitat, ha acabat per la via ràpida sent absorbida per la Caixa de Pensions./p pPerò aquests casos puntuals, empal.lideixen en comparació amb el que s’ha esdevingut particularment a la pròpia CajaMadrid, o la Caja de Castilla La Mancha, entre d’altres. Aquí la politització ha estat total i el seu resultat ha estat catastròfic, amb inversions pensades en termes de rendibilitat electoral, més que financera. I la conseqüència el rescat iin extremis /i de l’entitat castellanomanxega./p pTanmateix, qui serà qui pagarà les misses de la situació actual, no seran les caixes espanyoles, que de fet s’han reforçat -cas de CajaMadrid, com ja hem vist- sinó les caixes catalanes. I aquí, qui ha estirat de la corda per aconseguir aquest resultat ha estat el bBanc d’Espanya/b , amb el Sr. bMiguel Ángel Fernandez Ordónez/b nbsp;(MAFO, pels amics) al capdavant, i amb el discurs de la crisi com a banda sonora./p pMal m’està el dir-ho, però encara no fa dos anys, quan ZP va fer una remodelació en el govern, vaig escriure en el meu bloc personal, això:/p pia href="http://josepsort.blogspot.com/2009/04/lensulsiada-del-psc-avui-no-perdre-el.html" target="_self"“No m’estranyaria que un dels elements claus de les mesures anti-crisi fos l’intervencionisme en les caixes d’estalvi. Els ecspanyols estan rabiosos perquè una caixa ecspanyola ha fet un pet com un aglà, i en canvi, cap caixanbsp;catalananbsp;(és un dir) ha pringat. No ho poden suportar i ja estan preparant el terreny per carregar-se-les. Perquè se les carregaran, us podeu ben preparar. No en tinc cap dubte. La crisi serà l’excusa perfecta”/a /i /p pPerdoneu la immodèstia, però, sóc un crack! (si no ho dic jo, segurament no ho dirà ningú, de manera que…). Concretament, això està penjat l’11 d’abril del 2009. Que consti en acta./p pDoncs, bé, sr. Fainé, ja som al cap del carrer. Pensa dimitir com a president de la CECA, en protesta per aquest atac sense precedents a l’estalvi català? Un que és malpensat de mena -i amb els espanyols, SEMPRE s’ha de ser malpensat- no pot estar-se de relacionar aquest pas que Madrid ja ha decidit fer, d’entrar com un elefant en una quincalleria, d’intervenir les caixes catalanes, amb la progressiva pèrdua dels Fons de Cohesió europeus que patirà l’Estat espanyol a partir del 2012-13… Era una jugada cantada… Si de Brussel.les no raja la mamella, doncs, a esprémer fins al final la mamella catalana, faltaria plus./p pRepeteixo, plegarà senyor Fainé? I el senyor bJoan Rosell/b , president de la CEOE? Que plegarà? Em temo que no. I no ho faran, perquè més d’un milió d’absoluts cagadubtes van votar una formació que encara pensa que la dependència de Catalunya envers Espanya és un negoci. Caldrà seguir treballant per capgirar aquest pensament, i demostrar que és tot el contrari. Sense Independència, Catalunya no té futur./p

No hi ha Comentaris

Conquerir Barcelona

pTothom se la rifa, Barcelona és més que un Ajuntament, és la capital de Catalunya, i agradi o no, ella mateixa emmagatzema tal poder polític i econòmic, que irremediablement es trasllada, creant maneres de fer i d’entendre la vida, fora del mateix àmbit municipal./p pCertament a Catalunya existeixen dos grans pols de poder públic, la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona, i ho són pel seu abast econòmic i polític, tot i que l’abast polític sempre està limitat per les lleis espanyoles, però encara que només sigui per la possibilitat de fer accions socials i institucionals al marge de la Generalitat, l’Ajuntament de Barcelona es converteix de fet amb un objectiu polític de primer ordre./p pNo és casual la guerra fratricida dels socialistes per buscar una alternativa creïble, ells mai no havien fet primàries, sempre l’aparell decidia el candidat i les llistes. Tampoc no és casual el posicionament d’ERC, la davallada electoral del 28 N pressuposa un escenari no gaire afalagador a les eleccions municipals de la primavera vinent, i l’intent d’incorporar opcions noves pot fer modificar intencions de vots, tot i que no n'hi ha prou, calen accions d’autocrítica, i el que és més important, parlar i bastir un programa d’acció de Govern municipal diferent i nou. S’ha de parlar de qui serveix a qui, els ciutadans als polítics o els polítics als ciutadans, hem de donar exemplenbsp; d’austeritat, i per damunt de tot hem de definir com volem Barcelona, la Barcelona que sigui el referent per a un país o una Barcelona grisa i sense projecció./p pConcretar com volen la Barcelona del futur serà per als convergents o socialistes el de menys. La lluita ferotge és per treure als socialistes i excomunistes (ara ecologistes) de l’Ajuntament. Els convergents no poden tolerar altre cop tenir al davant de la plaça un poder antagònic./p pÉs cert que mai no hem tingut un Ajuntament dirigit pels convergents i certament es treballaran la ciutadania i l’orientaran a pensar que el millor que pot passar és donar pas a l’alternança política. Caure en aquest debat és eliminar d’una tacada la resta d’opcions, per tant, cal defugir frontalment la discussió que tants bons resultats ha donat a CiU en les darreres eleccions. A nosaltres, ens cal primer donar un missatge d’unitat i de país, després detallar de forma comprensible un programa que els ciutadans se’l facin seu. Hem de parlar dels habitatges tercermundistes que tenim a Barcelona i quines solucions proposem per millorar-los; hem de parlar de la seguretat de carrer i triar policia de barri o virtual; hem de parlar dels jubilats i del seu futur, compten per quelcom que serveixi al municipi i a ells mateixos, o senzillament són elements a extingir; hem de parlar del transport públic i decidir o transport privat amb el col·lapse que ja tenim o transport de qualitat; hem de parlar del teixit comercial o defensem el petit comerç de barri respectuós amb les normatives o definitivament expulsarem els veïns a d’altres indrets, o el que és més greu, abocarem al desastre a un bon grapat de veïns que no tenen prous recursos per sobreviure./p pParlar de futur és parlar de les coses concretes i que afecten directament el ciutadà, i l’Ajuntament, per exemple hauria de tenir l’obligació d’exonerar el pagament d’impostos municipals a les famílies en situació precària, ja sigui per estar a l’atur o per d’altres condicions./p pQuina ha de ser l’aposta, serveis públics o privats? Barcelona sempre ha estat motor i generador de serveis que gairebé sempre han beneficiat els ciutadans, els Mercats Municipals en són un bon exemple, els Serveis Funeraris també, la llista és prou grossa com per entendre que Barcelona ho va entendre, l’aplegament de persones requereix d’un munt de serveis per cohesionar i donar respostes de necessitats socials. El problema arriba quan els polítics, que es deuen a partits amb crosses i deutes, comencen a plantejar, d’altres ja ho han fet, la privatització de serveis municipals per sortir o no entrar en crisis econòmiques./p pNo es tracta ni mai s’ha tractat de programa, el pastís es reparteix cíclicament i sempre es fa per situar un determinatnbsp; grup de gent a la vida opulenta i fàcil a l’entorn del diner públic, això sí en el benentès que si no governes no caldrà que treballis a cap altre lloc, quan sigui al revés./p pnbsp;Avui el Sr. X. Trias, ja es veu com a nou batlle de la ciutat, i així ho pot semblar, atès que els socialistes amb la seva lluita interna no donen bona imatge, la resta d’opcions no compten, ara bé, tenim l’opció d’ERC, opció que per si sola no se’n sortirà, però que té una bona possibilitat de millorar els darrers resultats i els pronòstics de desastre (en Portabella l’encerta), cal aprofundir l’estratègia de les primàries i fer una gran coalició, ERC pot fer-ho possible i el camí iniciat a Barcelona és bo, potser cal que ens hi sumem/p pUna candidatura de coalició i la seva composició, ha de fer-se per mitjà d’unes primàries, i les forcesnbsp; que haurien de participar amb un acord de programa de mínims han de ser els d’ERC, els de Solidaritat, els de Reagrupament, i els de la CUP, sense menysprear d’altres organitzacions disposades. És possible la conformació d’aquesta coalició electoral? Doncs sí, si objectivament situem els elements d’unió nbsp;en el terreny de la concreció, l’error seria situar-la en el terreny ideològic, tot i que en el centre neuràlgic de servir Catalunya tots hi estem d’acord. Volem una Catalunya lliure, altrament haurem perdut una altra oportunitat per demostrar que existeixen d’altres formes de fer les coses i que els objectius de país estan per damunt dels personals./p pSi tothom compleix amb el seu discurs no tenim cap altre camí, o hi som tots per tenir una bona presència a l’Ajuntament de Barcelona, o els dependentistes i espanyols hauran tornat a guanyar, i de ben poc serviran les consultes i les manifestacions. Barcelona pot fer polítiques independents, de gestió i de representació, només ens cal que hi siguem./p pBoi Fusté/p p24 de Gener del 2011/p

No hi ha Comentaris

Rubalcaba és l’enemic

pAquest personatge de la política espanyola, criticat per molts i menyspreat pels còmics imitadors, és realment un geni. Fa només un mes, amb un decret governamental va aconseguir tres objectius, encabronar els controladors aeris perquè tota l’opinió publica se’ls fotès en contra, fer més digerible a la població la privatització d’AENA, i de retruc, va tenir els cels espanyols en mans militars prop d’un mes, cosa que va fer, casualment, que les marxes verdes dels moros sobre Ceuta i Melilla, s’anul·lessin./p pAra, un altre cop, aquest geni de la política, que és qui realment governa Espanya, amb l’obligatorietat que les caixes catalanes dipositin un 8% dels préstecs concedits al Banc d’Espanya aconsegueix, un altre cop, diversos objectius alhora. Primer recull els diners que després deixarà a través del malnomenat FROB. nbsp;Les caixes catalanesnbsp;hauran de triar entre convertir-se en bancs, i posteriorment, en espanyoles, o bé en reduir els seus crèdits a les empreses, i així putejar un cop mes les PIMES catalanes que veuran com no els renoven les actuals pòlisses de crèdit o no es concedeixen nous crèdits, perquè tot el poc disposable que poden tenir les caixes hauran anat a petar al Banc d’Espanya. Te’n surtis per on te’n surtis, els resultats son nefastos per l’economia catalana, o perdem el sistema català de caixes, o la nostra recuperació econòmica es frenarà i alentirà molt mes, o les dues coses./p pI de mentre Espanya ens ataca econòmicament, amb això i amb moltes altres coses, nosaltres perdem el temps amb consultes naïfs o en manifestacions de hippies que després no sabem convertir en vots. Teoria en tenim molta, pensadors, conferenciants, opinadors i tertulians en tenim un munt, i continuem discutint el sexe dels àngels indefinidament mentre Espanya amb els relictes de les nostres naus fabrica una balsa on ells poder seguir surant./p pI cada cop estic més emprenyat de la desídia dels nostres dirigents, d’aquest ostracisme voluntari, d’aquest no adonar-se que l’única solució és plantejar batalla total i a tot arreu, deixar de ploriquejar, i denunciar a tots els tribunals internacionals aquesta Espanya feixista de raça, i en això l’única iniciativa veritablement intel·ligent ha estat la de Jordi Cortada i Quim Torra que, en portar la sentència del TC a Estrasburg, han iniciat la internacionalització del conflicte. Tota la resta no porta enlloc, perquè pactar amb Espanya és com els acords amb el setè de cavalleria, que sempre són paper mullat, i tots tenim prous experiències que les manifestacions no serveixen de res més que per a enaltir el nostre ego col·lectiu./p pI cada cop que veig en Rubalcaba me n'adono que tenim la batalla perduda, no només perquè demostrem amb els nostres actes, dia a dia, que no volem ser independents, i que això de la independència es un hobby, sinó perquè repassant els nostres líders no trobo gent amb la intel·ligència i mala llet d’en Rubalcaba. A qui enviaríem a negociar la independència amb aquest home? Al Duran que viu en una suite de mils d’euros al mes? A la mestressa Tura que cerca desesperadament un xiringuito? Al noi aquest que fa governs dels millors amb gent estranya? Als que necessiten els diners d’en Rubalcaba per pagar la lletra de la nova seu? A la colla de malfactors que només fan la punyeta als altres independentistes?/p pSi no som capaços de trobar deu Rubalcabas, posats a tenir un país de merda, millor fer-nos espanyols. Posats a ser uns merdes, millor que siguem espanyols.nbsp;/p

No hi ha Comentaris

Dita del dia

No hi ha Comentaris