Arxiu gener, 2011

Ara sí que toca?

Avui l’ex-president de la Generalitat de Catalunya, M.H. senyor Jordi Pujol ha ben esverat el país. En un escrit penjat al web del Centre d’Estudis Jordi Pujol (http://www.jordipujol.cat/ca/jp/articles/9478) ha fet afirmacions com aquestes:

“podria ser que en un anys haguéssim d’afrontar el dilema d’haver d’escollir entre l’Espanya que dibuixa la sentència del TC o la independència”.

“a hores d’ara és ingenu pensar que es podrà frenar el procés d’anar cargolant l’Autonomia, amb noves negociacions, com pretenen encara alguns socialistes catalans”

“El nacionalisme català majoritari ara ja no té arguments per rebutjar adherir-se a l’independentisme”.

“L’altra (opció), la que ens imposa Espanya, la dels partits espanyols i de les Institucions espanyoles, … equival a rendir-se.

“podria molt ben ser que per Espanya l’estatus del Québec sigui tan intolerable com la independència.”.

Els independentistes podem buscar-hi el consol de veure que finalment una persona de la rellevància que Pujol ha tingut en el nostre país, ens doni finalment i lamentablement massa tard, la raó. Com sempre, qui no es consola és perquè no vol.

De totes maneres, Jordi Pujol no hauria d’oblidar que ell ha estat un dels màxims artífexs de la Catalunya autònoma i pidolaire, el que creia en la pedagogia i no feia escarafalls a ser nomenat “español del año”.

Jordi Pujol va ser qui es va inventar la negociació a la baixa, el peix al cove, el que tants cops va deixar de genolls el nostre país en aquestes negociacions que avui, esbiaixadament atribueix als socialistes.

Jordi Pujol va ser un dels més contumaços defensors de fer pedagogia a Espanya, mantenint-se cec al que ell avui anomena “la concepció de sempre d’Espanya… poder polític unificat, una centralització econòmica i una uniformització lingüística i cultural de signe castellà”.

Amb tot el respecte que ens mereix qui durant 23 anys va ocupar la Presidència de la Generalitat autonòmica, detectem una greu manca de perspectiva cronificada. Amb el seu “ara no toca” no es va adonar que Espanya havia posat un sostre clar. Ha tardat els quasi 10 anys que fa que va deixar el govern a adonar-se que la idea d’Espanya és la que és: Castella. Només ara, en la venerable distància de la seva edat recull la idea de la intolerància espanyola, de l’anorreament cultural, de l’espoli fiscal, de la intolerància lingüística. I tot això no és nou d’ara, senyor Pujol, ja existia quan vós éreu President.

Pujol demostra una altra manca de perspectiva greu quan posa un horitzó futur a la tria entre la rendició i la independència: això ja era així aquest passat 28N i els catalans varen triar majoritàriament el suïcidi nacional massiu, seduïts pel missatge “eliminem el tripartit” i després ja veurem.

I encara té temps el MH Sr Pujol de no veure-hi clar en la part final del seu missatge, quan diu “mentre esperem el dia d’un hipotètic referèndum oficial…”. Que no ho sap que va estar en les seves mans el fer-ho? Que no s’ha adonat que ara CiU en torna a tenir la possibilitat? O és que en el fons, no hi creu?

Jordi Pujol comparteix amb la majoria de membres del seu partit la flagrant manca de perspectiva que els fa dir que “la societat catalana no està madura” sense adonar-se que els ciutadans segueixen els líders,  i que en el moment que CDC opti pel camí de la independència sense embuts els ciutadans els seguiran majoritàriament.

No hi ha Comentaris

Pujol, independentista o tàctic?

pDesprés de 23 anys com a president de la comunitat autònoma de Catalunya, amb una trajectòria que inclou la defensa de l'aportació catalana a la governabilitat i la consolidació d'Espanya, el cèlebre quot;tranquil, Jordi, tranquilquot; del 23-F del 1981, la designació com a quot;Español del añoquot; per part del diari ABC, el 'pacte del Majestic' amb José María Aznar, la reiterada negació de la viabilitat de la Catalunya lliure...ara, quan ja és expresident i està retirat de la primera línia política, apareix Jordi Pujol amb una proclama de to netament independentista. /p pEn primer lloc, benvingut, molt honorable! /p pAra bé, en segon lloc, més enllà del posicionament individual d'una persona destacada, plenament respectable, la qüestió que interessa al país, però, és si aquest plantejament de l'expresident es reflectirà en la línia políticanbsp; i les actuacions que emprendrà el partit que va fundar Pujol -que ara està al capdavant de la Generalitat- o si simplement es tracta d'una proclama eventual per acontentar la parròquia o una part en uns moments en què el nou govern no tan sols arrenca amb un gruixut dèficit econòmic heretat, sinó també amb un dèficit d'avenços nacionals efectius en el seu projecte i en les seves primeres passes. /p pEls que fa més temps que el molt honorable que defensem la necessitat que Catalunya esdevingui un país lliure, dins el concert de les nacions democràtiques d'Europa i del món, celebrem que l'expresident s'incorpori a l'única via de futur per a la nostra nació. Tan sols demanem que tot plegat no sigui una mera tàctica, sinó que es tradueixi en actuacions efectives i concretes que permetin bastir el nostre Estat propi sobre els fonaments de la nostra llibertat i la nostra responsabilitat./p pSenyor Pujol, si vol fer accions útils per al seu país, utilitzi la força del seu partit per mitjà de les seves accions, sinó, si us plau, deixi d'enredar el personal i guardi un respectuós i prudent silenci./p

No hi ha Comentaris

Dita del dia

No hi ha Comentaris

Bono, tens raó

p El president del Congrés espanyol ha dit que “el cafè per a tots va ser un error”. José Bono ha explicat que quan va acabar la dictadura franquista, l’exèrcit d’Espanya no estava disposat a respectar una Constitució que reconegués el dret d’autogovern d’Euskadi i Catalunya.br / Per por als militars se’ls va dir que el mateix que es reconeixeria a bascos i catalans es reconeixeria a la resta de l’Estat. Era “el cafè per a tots”, una “sortida” rabiosa que permetia a regions com Castella-la Manxa disposar d’una autonomia que mai havia reivindicat. br / En plena crisi econòmica Bono creu que aquest “afany de mimetisme i igualació” va ser “un error” que encara es pot “corregir”. Havent demostrat que per molts esforços militars, espanyols o estrategues, no han pogut descafeïnar els territoris que històricament havien defensat el seu autogovern, ha quedat palès que l’Espanya que avui coneixem és inviable i que la porta al futur queda oberta, nosaltres decidim què volem ser i on volem anar./p

No hi ha Comentaris

El Govern es desmarca del recurs contra la sentència del TC

pEl secretari general de Presidència, Francesc Homs, com a portaveu del Govern, s'ha pronunciat avui sobre el recurs presentat al Tribunal de Defensa dels Drets Humans amb seu a Estrasburg, per part denbsp; dos ciutadans (l'advocat Jordi Cortada i l'editor Quim Torra), contra la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut. Segons Homs, al Govern li convé mantenir una posició de “neutralitat” sobre aquest assumpte, atès que, davant d'aquest Tribunal, només hi por recórrer l’Estat o algun ciutadà de forma individual, però no la Generalitat./p pAquesta posició de quot;neutralitatquot; del Govern sobre aquesta qüestió resulta insòlita, perquè -amb independència que la Generalitat no hi pugui recórrer- comporta avalar el procés d'adopció de la sentència per part del TC, un procés durant el qual es van posar de manifest nombroses i greus irregularitats que van envoltar la sentència i el mateix TC en el moment de pronunciar-se sobre un text que havia estat referendat pel poble de Catalunya (politització del Tribunal, incompliment de les lleis, magistrats amb mandat caducat, filtracions abundants, etc.). En cercles polítics s'ha interpretat que aquesta tèbia posició del Govern obeïa al fet que el portaveu hauria evitat desautoritzar el líder d'Unió, Antoni Duran i Lleida, que fa uns dies va manifestar el seu menyspreu per aquesta iniciativa de forma contundent i va afirmar que aquesta actuaciónbsp; ciutadana en defensa dels drets humans no serviria per a res./p

No hi ha Comentaris

Deixem de fer el babau

p De res no serveix rentar-se un cop i no tres al dia (o els que calguin) les mans, com tampoc fer-nos venir un fort restrenyiment per no haver d’estirar la cadena del vàter, si abans no posem tota l’atenció a arreglar l’esvoranc que tenim a la canonada i que és el veritable causantnbsp; del vessament d’aigua que tenim a casa nostra. Conegut és també que a tot alt directiu en asseure’s a la cadira de director de l’empresa que l’acaba de contractar amb l’exigència de redreçar-ne el destí, el primer que li ve al cap és eliminar tota càrrega innecessària de l’empresa. Allò que se’n diu retallar despeses. Això és propi d’algú que actua amb seny.br / nbsp;br / Crec adient i responsable l’actitud del senyor Artur Mas, flamant nou president de Catalunya, d’adreçar el pas a endreçar les estances de la Generalitat. Rigor i austeritat hauria de ser sempre l’exigència en la gestió dels nostres recursos i més en el moment que ara ens toca respirar. El nostre gran escull és l’espoliació que ens toca patir. Molt s’ha parlat i s’haurà de seguir parlant dels 22.000 milions d'euros (60 milions cada dia), però no ens aturarem aquí, tirarem enrere, cap a un passat recent, i ens adonarem de qui som i qui realment podríem ser si no fóssim tan babaus.br / nbsp;br / Si desfem camí i ens aturem a les dades que va facilitar FUNCAS (Fundació de les Caixes d’Estalvi Espanyoles) l’any 2001, el dèficit fiscal de Catalunya respecte Espanya era d’11.050 milions d’euros. Què és pot fer amb aquests milers de milions? Xavier Roig, en el llibre iEntre l’espanya i la paret/i , ens diu, com a exemple, que es podrien construir 55.000 habitatges i regalar-los, o construir quinze línies TGV de Barcelona a la frontera.br / nbsp;br / Si mirem encara més enrere tots ens adonarem que la despesa contributiva de Catalunya cap a Espanyanbsp; no s’inicia pas l’any 2001; ve ja de bell antuvi. Imagino que tots pensareu el mateix: els 22.000 milions d’euros de dèficit fiscal de l’any 2010 són una anècdota sinbsp; els comparem amb l’import resultant de la suma de l’espoliació de tots aquests anys de Generalitat moderna./p p De ben poc serveix que cada català s’estrenyi el cinturó mentre siguem un cromo més d’aquest àlbum autonòmic espanyol. Catalunya no pot pagar el cafè per a tothom. Cal arromangar-s’hi, picar pedra, certament; cal aplicar el mètode adient per segellar l’esvoranc causant del nostre empobriment econòmic i moral. De perdre el temps se’n diu concert econòmic: no ens el concediran mai.br / nbsp;br / Cal explicar a tots els ciutadans dels país els beneficis de ser un poble lliure íntegrament, vinculat a una Europa unida, amb una optima relació de veïnatge. Això s’aconsegueix amb una majoria absoluta per la independència al Parlament de Catalunya. El 2010 ja és passat; objectiu: 2014. La resta és perdre el temps i els diners; resultat: empobriment, baixa autoestima,nbsp; decadència. Senyor Mas, si us plau, deixem de fer el babau./p

No hi ha Comentaris

Bono diu ara que el “cafè per a tothom” va ser un error i s’hauria de corregir

pDurant la presentació del llibre del senador del PNB, José Anasagasti, quot;Extraños en Madridquot;, on repassa els seus 25 anys com a parlamentari a la capital madrilenya, Bono ha criticat l'anomenat quot;cafè per a tothomquot;. Pel president del Congrés, quot;voler ser exactament i mil·limètricament no diferenciablesquot;, va ser un quot;errorquot; que s'hauria de corregir quot;en la mesura que sigui corregiblequot;. Bono ha recordat quan va néixer el quot;cafè per a totsquot;. Segons ha explicat, rau de voler acontentar l'exèrcit quan va acabar la dictadura i amenaçava amb sublevar-se si la Constitució reconeixia el dret d'autogovern del País Basc i Catalunya. /p pAixí doncs, es va dir, ha recordat, a les forces armades que les competències que rebrien aquestes dues comunitats històriques serien les mateixes que a la resta del territori i aleshores, és quan quot;s'ho van inventarquot;. Si aleshores quot;en va ser una sortidaquot;, afirma Bono: quot;probablement no va ser una solució haver volgut copiar mimèticament qui havien estat els abanderats i reclamaven històricament l'autonomiaquot;. Tanmateix, ha reconegut que comunitats com Castella-la Manxa, que va presidir durant 21 anys, ha aconseguit superar el quot;buit històricquot; que quot;semblava insuperablequot;. Això sí, ha manifestat que Castella-la Manxa i altres comunitats els va venir de nou l'autonomia per quot;desmerèixerquot; davant l'exèrcit franquista les comunitats que històricament havien reclamat l'autogovern. Per Bono, quot;el que és diferent no és el que és desigual. El contrari a la igualtat és la desigualtat, no la diferència/p

No hi ha Comentaris

Dita del dia

No hi ha Comentaris

Un article de ‘The Economist’ considera que l’afer de les llengües al Senat és la millor manera de mantenir dins d’Espanya els ciutadans per als quals l’espanyol és una llengua estrangera

pAmb un to força diferent al que ha fet servir altres vegades, un article de la prestigiosa publicació iThe Economist/i nbsp;s'ha fet ressò de la recent polèmica sobre l'ús de la llengua catalana al Senat espanyol. L'article arriba després d'un altre del diari iThe Guardian/i nbsp;(quot;a href="http://www.guardian.co.uk/world/2011/jan/19/translation-spanish-senators-five-languages" target="_blank"Lost in translation? Spanish senators allowed to debate in five languages/a quot;), que va motivar lanbsp;a href="http://emma-col-cat.blogspot.com/2011/01/public-reply-to-guardian-iv.html" target="_blank"resposta del Col·lectiu Emma/a , activa entitat que treballa per a la internacionalització del fet nacional català per mitjà de la resposta i aclariment de molts tòpics i malentesos que apareixen a la premsa internacional. /p pL'article publicat per a href="http://www.economist.com/blogs/johnson/2011/01/minority_languages" target="_blank"The Economist/a nbsp;es titula quot;a href="http://www.economist.com/blogs/johnson/2011/01/minority_languages" target="_blank"bHablen español, already/b /a quot;. Entre altres aspectes, posa exemples d'altres països quot;normalsquot; -fent referència a l'expressió emprada pel líder del PP, Mariano Rajoy- que compten amb situacions de més respecte per la diversitat de llengües dins del seu Estat (Canadà, Nova Zelanda, Bèlgica, Sud-Àfrica -amb 11 llengües oficials-, Índia i molts d'altres), i també recorda que l'espanyol és una llengua estrangera per a molts ciutadans de l'Estat espanyol. L'article -firmat per Johnson- conclou, amb una perspicàcia inusual en el món anglosaxó, que el fet de quot;dir que els senadors només han de parlar la llengua comuna és oblidar que aquesta llengua quot;comunaquot; és una llengua estrangera per a molts espanyols. Recordar això i prendre's seriosament els greuges és la millor manera de mantenir-los contents dins d'Espanyaquot;./p

No hi ha Comentaris

Dita del dia

No hi ha Comentaris