pL'assemblea celebradanbsp;al Papiol ha aprovat la renovació de la coordinadora, constituïda el 23 de gener denbsp;2010, ja que es considerava que havia acomplert amb una etapa caracteritzadanbsp;per la irrupció i la implantació de la nostranbsp;associació, la campanya a lesnbsp;eleccions del Parlament i la posterior reflexió postelectoral. La nova coordinadora està constituïda per Marianbsp;Balsells i Julià, Ivan Barquero Majuelos, Boi Fusté Carbonell, Imma Prat Serranbsp;i Xavier Serraïma Petit. /p pIvan Barquero repeteix càrrec a la coordinadora,nbsp;merescudament segons els reunits, atès que lanbsp;seva excel·lent gestió econòmicanbsp;ha permès que la coordinadora hagi presentat un balanç econòmic durant aquestsnbsp;13 mesos amb un dèficit tan sols de 120 €, que s'han eixugat amb l'aportaciónbsp;voluntària dels integrants de la coordinadora sortint./p pEls objectius essencials de la novanbsp;coordinadora comarcal de RCat al Baix Llobregat són el manteniment i lanbsp;recuperació dels associats mitjançant una política activa de comunicació —tantnbsp;a nivell de reestructuració del web territorial, com a nivell denbsp;contactenbsp;personal amb tots els associats; oferir suport a les agrupacions locals de lanbsp;comarca que es presentin a les eleccions municipals (de moment, confirmada,nbsp;Sant Just Desvern) i, també, als companys de Barcelona./p pJoan Carretero ha agraït a la coordinadoranbsp;sortint el caràcter fort i de resistència per haver sostingut l'associació ennbsp;una comarca com el Baix Llobregat, malgrat els resultats del 28 de novembre./p

pÉs habitual que la retòrica política nacional parli de trens i estacions. Gairebé tots hi hem recorregut una vegada o altra. Jo mateix, per exemple, havia escrit que el nou Estatut era una via morta que no duia enlloc. Sigui com sigui, la metàfora de les estacions ha permès crear un sòlid imaginari gradualista en el sobiranisme català. La idea de fons és que no es poden cremar etapes així com així i que a poc a poc ja ens anirem acostant a la destinació final./p pPer a alguns, la independència ha acabat sent entesa com una mena de viatge a Ítaca -substituint la navegació marítima per la ferroviària- en què, com suggereix Kavafis al seu poema, del que es tractaria seria de fer llarga la travessia, de no tenir pressa i d'assaborir-la amb calma. No cal insistir gaire a fer notar que el veler d'una travessa marítima té ben poc a veure amb un tren cremallera fet d'espoli econòmic i d'agressió a la llengua, la cultura i la dignitat nacional, que com abans acabi el viatge, millor./p pEugeni Casanova, en un article recent a iCriteri/i nbsp;(www.e-criteri.cat) titulat quot;Independentisme exprésquot;, mostra com aquest gradualisme ferroviari també ha fet forat en els partits declaradament independentistes. ¿Què era, si no, la quot;pluja finaquot; d'ERC i la seva brillant estratègia de convertir el PSC a la causa nacional a través d'un govern tripartit? No fa gaire, explica Casanova, Carod-Rovira, Huguet, Puigcercós o Ridao, tots han fet escarni dels que tenen pressa per assolir la independència. Probablement, és una maniobra de distracció per no haver de confessar que no es té ni la més remota idea de com arribar-hi! I tal com apunta l'article, si ERC es fum dels que volen posar rumb directe a la independència, ¿què direm de CiU i els seus dirigents, veritablement cecs a la realitat política espanyola -vull pensar que més per necessitat que per convicció-, quan troben que val la pena perdre temps i provocar frustració en intentar fer aprovar lleis de consultes o en aconseguir acords fiscals del tot impossibles?/p pLes metàfores, que tenen la virtut de fer visibles algunes idees abstractes i complexes, també són un camí fàcil per crear confusió. Ja ens ho havien advertit els editorialistes de iCriteri/i nbsp;en un escrit d'ara fa tres anys, quot;Trens, vagons, vies i estacionsquot;. Efectivament, el supòsit que l'autonomisme és una estació prèvia a la de la independència, com ho serien, successivament, el federalisme i altres estadis més suposadament avançats d'autogovern, és una fal·làcia. Tots els partits catalans hi han caigut quan els ha faltat el coratge de viatjar amb la vista posada a l'horitzó i no pas d'obsessionar-se a trobar el seient més confortable a classe preferent. I si aquest error de la gradualitat podia ser comprensible la primera meitat dels anys 80, poc explicable als anys 90 i gairebé un delicte nacional a la primera dècada del segle XXI, a hores d'ara ja no té perdó./p pDe manera que si ens volem mantenir en la metàfora ferroviària sense fer-nos-hi mal, deixem clares algunes idees. En primer lloc, l'estació de la independència és just en el sentit contrari d'on para l'estació de l'autonomisme o del federalisme a l'espanyola en què només creuen alguns nostàlgics del PSC. En segon lloc, hauríem d'entendre que un avenç cap al concert econòmic no és, de cap de les maneres -i suposant que tingués alguna plausibilitat-, una estació prèvia a la independència ni que, en conseqüència, ens hi acosti. Tot el contrari: en realitat ens n'allunya. És en la direcció oposada./p pAlgú podria pensar que es fa amb la intenció secreta de posar en evidència, per enèsima vegada, que Espanya ens nega el pa i la sal de la dignitat nacional per, llavors sí, avançar cap a l'estació següent. Ara bé, si finalment CiU, en una situació excepcionalment favorable pels equilibris polítics a Espanya -un PP o un PSOE dependents dels seus vots per governar-, aconseguís una petita i limitada millora fiscal, aquest hipotètic bon resultat no hauria fet sinó allargar l'agonia i allunyar-nos una estació més de l'horitzó de l'emancipació, que, com he dit, es troba just en la direcció contrària. I si no s'aconseguia res de res, voldria dir que hauríem estat quatre anys més aturats a la via morta de la mateixa estació./p pQue l'independentisme necessita un full de ruta és d'una evidència palmària, sense discussió possible. Hi ha qui confon caminar i empènyer endavant amb recitar jaculatòries davant el Santíssim. Calen, penso, menys proclames i més estratègia, menys cop de pit i més entrenament. L'independentisme tot just s'enfila al tren, és cert. Però és imprescindible que pari atenció a la direcció cap on va el tren on s'enfila. I és que, arribats al punt on som de la història d'aquest país, ja no hi ha gradualisme ferroviari que valgui. El trajecte de la independència és llarg. L'objectiu és el més gran i ambiciós que un poble pot desitjar, el més noble que una generació es pot proposar. I no hi ha dreceres. Però tampoc ja no hi ha estacions intermèdies./p

div class=""div class="view-embed" div class="content-media" embed type="application/x-shockwave-flash" src="https://picasaweb.google.com/s/c/bin/slideshow.swf" width="288" height="192" flashvars="host=picasaweb.google.comhl=cafeat=flashalbumRGB=0x000000feed=https%3A%2F%2Fpicasaweb.google.com%2Fdata%2Ffeed%2Fapi%2Fuser%2Freagrupament.cat%2Falbumid%2F5578460933809208369%3Falt%3Drss%26kind%3Dphoto%26hl%3Dca" pluginspage="http://www.macromedia.com/go/getflashplayer"/embed /div /div/div p“iSom una veu del concert de pobles que ressusciten, com si hi hagués un sentit divinal senyalant l’hora de tornar a viure sobre la terra de les antigues nacionalitats, pàtries naturals, que havien format segles abans que l’artificialisme unitarista hagués creat les nacions modernes”/i /p pAmb aquestes paraules, l’any 1918, Josep Puig i Cadafalch, president de la Mancomunitat de Catalunya, inaugurava el monument a la Nació catalana, les Quatre columnes jòniques a la muntanya de Montjuïc, el primer element que va enlairar- del conjunt del projecte arquitectònic de la zona amb motiu de Exposició Universal de 1929, tot i que no van arribar a ser-hi en aquest esdeveniment mundial, perquè el dictador catalonfòbic Primo de Rivera les va enderrocar poc després d’arribar al poder, l’any 1928./p pAvui, 36 anys després que finalitzés la darrera dictadura d’Espanya, i essent també un rei borbó el cap d’estat dels catalans, igual que el 1918 i el 1928, s’ha celebrat l’acte d’inauguració de les Quatre columnes en el mateix lloc on les va erigir Josep Puig i Cadafalch./p pL’estil jònic de les columnes majestuoses són un símbol de les arrels clàssiques del nostre poble, el component de la identitat catalana que ens incardina amb els pobles mediterranis i europeus i, amb ells, al món, la democràcia i la dignitat sobirana dels pobles./p pAvui, 27 de febrer de 2011, s’ha inaugurat la restitució d’aquest monument històric, i una nodrida representació d’associats a Reagrupament hem volgut ser presents i hem verbalitzat la nostra ferma voluntat de seguir treballant per assolir la nostra plenitud nacional al crit d’”Independència”./p

pEn una conversa amb Jaume Soler (exalcalde d’Arbúcies i portaveu de lanbsp;Coordinadora Nacional de les Consultes) a Banyoles, en el marc d’una presentació (25/1/11 infoindepe), tots dos vàrem catalogar de “Ruptura” la propera etapa de l’independentisme. Em va sorprendre que utilitzés la mateixa terminologia que jo feia servir en els meus escrits. Una altra sorpresa, també molt grata, va ser el remei per vertebrar la desorientació de l’avantguarda independentista, dispersa en mil bocins. La seva proposta era una Assemblea (no ens va costar afegir “de Catalunya”, ara que Espanya ha revisat els acords de la Transició) que agrupés totes les plataformes ciutadanes (PDD, Consultes, Decidim.Cat!, Òmnium, Deumil.Cat, etc.) i també tots els partits independentistes, vaig afegir! (tots dos, per separat, havíem fet exercicis paral·lels i utilitzàvem conceptes i terminologia idèntica. Una grata sorpresa)./p pDUES VIES: Tanmateix, el seu discurs tenia una deficiència. Per a mi extraordinàriament important: Vivia presoner de les Consultes, i l’anàlisi i el remei anaven a preparar un Referèndum únic per a tota la Nació. La via de l’autodeterminació és inviable. Està pensada per a processos o bé manifestament depauperats i desesperats, o bé per aquells que tenen el beneplàcit de la metròpoli. Cap no s’adiu a Catalunya. Per la qual cosa, penso que la via ha de ser una “Assemblea de Catalunya” que prepari la Declaració Unilateral en les properes eleccions autonòmiques. Li vaig fer notar que aquesta era una possible proposta de Reagrupament tot i que madurada i amb acumulació d’experiència./p pADÉU: Les Consultes plantejaven la fórmula de l’autodeterminació. El lema “tant sí com no, Vota” no incitava a cap ruptura. Només la possibilitava (en el vot “Sí”). La ruptura (l’Adéu a Espanya) la inaugurava la ciutadania dipositant aclaparadorament la papereta del Sí a l’urna. Una etapa que encara hem de bastir. I per tant, és la que ara toca. Ho farem introduint una inversió dels conceptes: La ruptura transforma l’independentisme d’ideologia, a ciència de l’Adéu. L’Adéu com el remei a tots els mals dels catalans (la solució a la crisi, a la llengua, a la integració etc.). No cal elaborar cap programa “sectorial”. Amb la fórmula del CCN, n’hi ha prou. Consisteix en analitzar cada àrea de l’activitat per a concloure sempre el mateix Remei: l’Adéu.nbsp;/p pL’ASSEMBLEA: Tanmateix, no arribarem gaire lluny, només amb teoria. Convé trobar una fórmula organitzativa que mobilitzi viles i ciutats. L’Assemblea de Catalunya ha d’incentivar la ruptura. Ha de postular-se davant la ciutadania, com la Plataforma Electoral, amb la finalitat de presentar-se a les properes eleccions autonòmiques. I ha d’adherir la ciutadania al seu objectiu, la Declaració Unilateral d’independència i la convocatòria d’un referèndum per a validar la Constitució catalana. Un dels handicaps polítics de les Consultes ha estat la manca d’aquesta direcció democràtica i centralitzada. Tot i el gran rèdit, les consultes s’han fet sense ambició i amb moltes pors. La mateixa formulació de la pregunta i l’organització únicament veïnal han estat “provatures”. Tenien per objectiu “fer la fotografia” sense més transcendència. Les Consultes s’han quedat a les expectatives d’un treball fructífer. Avui CiU pot ignorar-les i regnar com sempre. D’ara endavant, l’assemblea ha de capitanejar el procés, incentivar-lo i omplir-lo d’èxit./p pReagrupament ha de despertar-se i deixar de veure’s la víctima d’un mal atzar. Silent, la gent es mou. Fer-los costat és una necessitat. Les municipals podrien ser la llavor d’una Assemblea Nacional. Una provatura d’unitat. Insistir a recuperar, a revisar i actualitzar el combat de finals del franquisme, ara que Madrid també ho ha fet amb el Tribunal Constitucional pot ser la via. Hauríem d’aprofitar les municipals per a fer testimoniatge i posar “el prestigi de Reagrupament” que tant admiren altres forces, al servei del nou gran moviment per l’Estat propi, el de l’Assemblea de Catalunya./p

pSincerament, ignoro el motiu pel qual aquí no s'explica a la ciutadania que un dels majors problemes que té l'economia catalana és el dèficit que mostra la balança fiscal interregional de Catalunya./p pCatalunya té un dèficit fiscal molt elevat: del 3,6% mesurat en termes de PIB i, alhora, arrossega un volum de deute públic també molt elevat: del 15,4% del seu PIB. Aquestes dades són conegudes i fetes públiques, i són les que utilitza el govern central per exigir a Catalunya morigeració en la despesa. No obstant això, el que s'oculta és que Catalunya mostrava, l'any 2007, un dèficit fiscal interregional del 8,7% del seu PIB –en euros comptants i sonants, uns 17.000 milions./p pEs preguntaran per què utilitzo una dada tan antiga, una dada del 2007. Doncs per un motiu molt simple: perquè el 2007 va ser l'últim any que van ser publicades les balances fiscals interregionals, l'últim…i l'únic, perquè el govern central es nega a publicar-les./p pCatalunya idóna/i nbsp;17.000 milions d'euros més del que irep/i ; aquesta és la realitat pura i dura de Catalunya avui, i a partir d'aquí poden introduir-se totes les matisacions que es vulguin i realitzar-se totes les correccions que s'estimin oportunes. En gran mesura com a conseqüència d'això, Catalunya ha arribat a un volum de deute propi de gairebé 30.000 milions d'euros i a un dèficit propi de més de 7.000 milions./p pFa algunes setmanes el conseller d'Economia va anunciar que les necessitats financeres de Catalunya l'any 2011 podien arribar als 11.000 milions d'euros; per una altra banda, el govern central ha autoritzat que Catalunya es refinanci a través d'una emissió de deute d'entre 2.000 i 2.500 milions; alhora, el mateix govern central ha exigit a Catalunya que redueixi les seves despeses, més del que el govern català ha anunciat. Per què? Doncs perquè Catalunya s'ha passat respecte al dèficit amb què hauria d'haver tancat el 2010 de gairebé 2.400 milions. Bé. Aquesta realitat de la qual no es parla mostra que per cada punt que es reduís el dèficit fiscal interregional que Catalunya pateix, a Catalunya arribarien gairebé 2.000 milions d'euros més, per la qual cosa li seria més fàcil reduir el seu propi dèficit i prescindir de part del seu propi deute./p pLa despesa ha de ser més eficient, és clar!, però en totes les regions i totes les despeses. Catalunya té un dèficit fiscal interregional del 8,70% del seu PIB, però altres regions, en relació amb el seu PIB, reben molt més del que donen: Extremadura, el 17,78%; Astúries, el 14,33%; Galícia, el 8,19%; Andalusia, el 4,53%, i la llista segueix. I no, això no té res a veure amb la política: és pura economia./p pEs deuen estar preguntant el motiu pel qual a Catalunya no es diu pràcticament res sobre aquesta realitat, oi?/p pSantiago Niño Becerra/p pCatedràtic d'estructura econòmica. Facultat d'Economia IQS-URLL/p

pÉs aplicable la decisió del Tribunal Internacional de Justícia sobre Kosovo a Catalunya? Fins a quin punt altres nacions poden optar per la via de la declaració unilateral d'independència? Quines són, a partir d'ara,nbsp; les condicions per exercir el dret a l'autodeterminació?/p pAquestes són algunes de les preguntes que es planteja aquest llibre i que responen els professors Carles Boix i Antoni Abat, i l'advocat August Gil-Matamala. Inclou, a més, per primer cop, la traducció íntegra al català de la decisió del Tribunal Internacional de Justícia de 22 de juliol de 2010 sobre Kosovo. El llibre es presenta el proper bdijous, dia 3 de març,/b nbsp;a l'Auditori de la Facultat de Comunicació de Blanquerna (carrer Valldonzella, 12, 08001 Barcelona)./p pi“El Tribunal estima que el dret internacional general no comporta cap prohibició aplicable a les declaracions d'independència. En conseqüència, conclou que la declaració d'independència del 17 de febrer de 2008 no ha violat el dret internacional general” (Tribunal Internacional de Justícia, 22 de juliol de 2010). /i /p pi“El Tribunal abraça una interpretació flexible i liberal de l'ordre jurídic modern segons la qual allò que no és prohibit és permissible. Aquesta interpretació estrictament racional del principi de llibertat i, per tant, de la relació entre aquesta darrera i la llei, obre les portes a la possibilitat de l'exercici d'autodeterminació fins i tot quan les condicions que el precipitin no coincideixin exactament amb els paràmetres definits per les Nacions Unides” (Carles Boix)/i /p pi“A diferència de Sèrbia, Rússia i Espanya, el TIJ qualifica les declaracions unilaterals produïdes sense violència com a respectuoses amb el dret internacional” (Antoni Abat)/i /p pi“La decisió sobre el cas de Kosovo obre el pas a la possibilitat de desenvolupar, doctrinalment i en el dret positiu internacional, el concepte del dret d’autodeterminació dels pobles com un dret universal, i denbsp; determinar-ne les condicions, requisits i extensió del seu exercici” (August Gil Matamala)/i /p