Arxiu abril, 2011

El Consell d’Europa constata les condicions que afavoreixen la corrupció dels partits polítics a Espanya

Un dels eixos programàtics de Reagrupament Independentista, la necessitat de regeneració democràtica de la política i especialment dels partits, ha estat constatat com a tal per un informe del Consell d'Europa, del qual s'ha fet ressò el diari El País  aquesta setmana. Préstecs de bancs en condicions favorables, cancel·lacions de crèdits sense justificació, opacitat dels comptes de les agrupacions locals, falta d'informació sobre les fundacions vinculades, entre altres, són tan freqüents en el finançament dels partits polítics espanyols que el Consell d'Europa ha tornat a suspendre l'Estat espanyol en el seu informe sobre la transparència de les finances dels partits.

Segons publica El País , l'Estat espanyol no ha complert "satisfactòriament" cap de les sis recomanacions que se li van fer des del Grup d'Estats contra la Corrupció (GRECO) l'any 2009.

A Catalunya, les mancances són les mateixes, si bé, en teoria, la creació de l'Oficina Antifrau la passada legislatura responia a una voluntat de millorar la transparència i els índexs de corrupció política. En el seu moment, la creació de l'Oficina ja va resultar molt dificultosa i les seves atribucions (amb certa superposició sobre altres òrgans de control) van acabar quedant molt limitades i desdibuixades, a causa del recel dels mateixos partits polítics. A més, en aquests moments, l'Oficina Antifrau es troba en una delicada situació a causa de la tràgica mort del seu director i les dificultats d'acordar-ne un de nou. 

Precisament, Reagrupament va denunciar aquestes mancances democràtiques durant la darrera campanya electoral després que la passada legislatura van sorgir greus casos que han posat de manifest l'elevada corrupció que hi ha al nostre país i que afecten pràcticament tot l'arc parlamentari: el cas Millet o el cas "Pretòria". Lamentablement, els mitjans de comunicació no van prestar gaire atenció a les mesures de regeneració democràtica que Reagrupament va proposar per a superar aquesta xacra: sistema rigorós d'incompatibilitats, obligatorietat de transparència dels comptes dels partits polítics, llei electoral pròpia per a Catalunya (pendent des de fa 30 anys tot i tenir plenes competències per a elaborar-la), circumscripcions electorals petites i amb proximitat al ciutadà, limitació de mandats en els càrrecs públics, etc.

Els experts europeus són especialment crítics amb l'opacitat dels comptes de les agrupacions locals dels municipis de més de 20.000 habitants i consideren que es produeixen "males pràctiques" que fan que "els riscos de corrupció" siguin "particularment alts". L'informe destaca el fet que, segons els informes del Tribunal de Comptes, el 25% dels ingressos dels partits provinguin de les seus locals.

L'informe del GRECO també subratlla que hi ha poca informació sobre les fundacions vinculades als partits, així com també hi ha una llacuna sobre els deutes que tenen les formacions amb les entitats bancàries. Els experts lamenten, a més, que no hi hagi cap regulació per limitar l'endeutament dels partits o les condicions amb les quals es negocien els crèdits, fet que pot portar a confondre amb les donacions.

El País  afirma que el Tribunal de Comptes no ha pogut creuar dades amb el Banc d'Espanya perquè "se'ls ha negat informació sobre els crèdits dels partits".

Notícies relacionades: 

No hi ha Comentaris

Anar a Madrid i a què fer-hi

Portem 30 anys de postfranquisme i tots els espanyols hem contribuït a legitimar un model de democràcia, model que certament no té la consistència d’altres països del costat. La Constitució espanyola estableix un model territorial que garanteix, al meu entendre, un fet que destaca per la profunditat del missatge: Espanya és una Nació conformada per Regions i Autonomies, amb una llengua dominant, el castellà (espanyol), i una història, que com sempre és versionada des de la perspectiva dels guanyadors bèl·lics.

En els temps del franquisme, la idea força que més transmetia el “régimen” era la unitat de la “Pàtria”. Un dels argument de Franco per fer l’aixecament militar contra la República va ser precisament la lluita contra els separatistes, “rojos” i maçons. Aquest discurs fet per Franco el 1938 ho diu tot: “España se organiza en un amplio concepto totalitario, por medio de instituciones nacionales que aseguren su totalidad, su unidad y su continuidad. El caràcter de cada Región será respetado, pero sin perjuicio para la unidad nacional, que la queremos absoluta, con una sola lengua, el castellano y una sola personalidad la española.”

Els poders militar, econòmic i eclesiàstic van acceptar la transició perquè el pacte polític mai no va posar en dubte la unitat territorial d’Espanya. Aquest aspecte va ser fonamental, per primer cop des de l’any 1939 es legitimava la unitat i la Nació espanyola com a únic referent polític intern i mundial.

És clar que, de vegades i aparentment, sembla que Catalunya ha pogut avançar cap a quotes de sobirania, però no és or tot el que llueix. Anem a pams, la classe política hegemònica accepta el model d’Estat, tot i que sap que el poder de Catalunya serà de gestió, a canvi, donarem suport a lleis que moltes vegades afavoreixen a tothom menys a Catalunya, i el més greu, cada vegada que hem ajudat amb els vots dels diputats catalans a aprovar els pressupostos espanyols, hem legitimat l’espoli català dut a terme per l’Estat espanyol.

Alguns diuen i defensen que ser una autonomia d’Espanya ens ha permès avançar, i ho defensen a partir d’unes concessions anomenades transferències de competències, que són sempre de gestió, de vegades sense els recursos suficients i sempre sense poder polític. És important saber que totes les “lleis que fa el Parlament català”, estan supeditades a les lleis espanyoles, “Constitució espanyola dixit”, sense excepció.

La pregunta pertinent que escau seria què collons anem a fer a Madrid? Les respostes poden ser variades, però al meu entendre, n’existeix una que confirma la inutilitat de tal acció, som responsables de legitimar un Estat que mai no respectarà el Dret Internacional (dret dels pobles a l’Autodeterminació). La resta de respostes i accions serveixen estrictament als partits i a la majoria dels seus dirigents, però fins ara serveixen ben poc a Catalunya.

Quan els espanyols ens diuen per activa i per passiva que som espanyols, hem de reconèixer que tenen raó, passaport espanyol, document nacional d’identitat espanyol, carnet de conduir espanyol, Constitució espanyola, exèrcit espanyol, església espanyola, xarxa de ferrocarrils espanyola, xarxa de carreteres espanyoles, partits hegemònics espanyols, nosaltres, legalment,  no som res més que uns espanyols més. Això és tenir Estat.

Recordo, ara ja fa uns quants anys, jugant al carrer, que em deien, “perro catalan habla cristiano”; dur, era molt dur, a casa només és parlava el català. Ara ja no em diuen gos, no en tenen necessitat, ara tot és legal, una Constitució espanyola que determina com a única llengua oficial el castellà, el Parlament espanyol amb espanyol i prou, un Tribunal constitucional espanyol que determina que el poble català no existeix i la sobirania resideix únicament i exclusiva al poble espanyol, jurídicament el poble català no existeix.

Tres segles de domini castellà i de vassallatge ens ha empobrit mentalment, tot i que hem pogut tenir estones brillants a nivell individual, com a poble, poca cosa. Hem tingut una part de la burgesia destacada pel seu col·laboracionisme amb Espanya,  hem tingut uns treballadors esquerranosos però que han estat poc conseqüents amb Catalunya i dels intel·lectuals què hem de dir, uns quants fan país escrivint a La Vanguardia , anomenada no fa gaire, española, i uns poquets adquireixen compromís patriòtic. Si som aquí,  i ho hem d’admetre, és perquè Espanya no només va guanyar el 1714, ens ha anat guanyant cada dia, setmana, mes i any des de llavors.

Tornant a la pregunta de per què ens cal anar o no a Madrid, i  fent una mica de retrospectiva nacional, arribem als fets, fets que ens diuen si hem avançat o no. El darrer Estatut com el tenim, ribotat i sentenciat per l’Estat espanyol, la quota de solidaritat intern territorial la marca l’Estat espanyol, la xarxa de comunicacions la decideix l’Estat espanyol, las qüestions dels fluxos migratoris, i posteriors tractaments, las toca l’Estat espanyol. Catalunya va a Madrid i la compensació que n’obté, sempre és de gestió, mai de capacitat política, Catalunya no pot tenir ni seleccions que la representin formalment, l’Estat espanyol ho impedeix, el mateix passa amb la nostra llengua, és l’Estat espanyol i els seus eurodiputats, en aquest cas sumen el PSOE i el PP que ho eviten.

Anar a Madrid, a fer què? A cobrar un bon salari com a diputat o senador i rebre bones dietes i viatges pagats per anar a la capital, és aquest el preu de la traïció dels nostres representants. Si és així, potser costarà poc entendre com lluitadors per la independència de Catalunya han anat modificant el seu discurs, uns atemperant-lo, pluja fina, d’altres simplement canviant-lo, ara toca el dret a decidir sense límits, però uns i altres no fan cap pas per modificar la situació. Som on som i això és una evidencia, com ho és el fet que mai no podrem tenir majoria de diputats catalans al Parlament espanyol, per tant, ni podrem modificar una Constitució que ens atenalla, ni fer possible un Estat ni federal ni confederal i menys declarar-hi la independència de Catalunya. Per aquests i d’altres motius, algú pot explicar i justificar la presència dels nostres representants a Madrid, jo no puc, però hi insisteixo, després de la mort del dictador, tenim més Espanya Nació i menys Catalunya Nació, i anar a Madrid, que jo sàpiga no ha modificat aquesta situació.

Sé positivament que en aquests moments existeix una certa motivació, per arribar a la formació d’una eina que aglutini el màxim d’independentistes, sobiranistes, catalanistes i patriotes per fer front a les properes eleccions estatals, i a mi em sembla bé, com també em sembla bé el treball unitari i de coalicions que tant Reagrupament com ERC i d’altres fan ara, amb una salvetat, treballar per fer la Gran Coalició per a les eleccions del 2014, sí, treballar per anar a Madrid, no.

Hem de ser capaços de visualitzar el maltractament permanent de l’Estat espanyol a Catalunya, hem de dir prou, i si no tenim prou dignitat, acabem amb la comèdia, acceptem que som espanyols i anem per feina, que tenim molts aturats, una crisi que va per llarg i potser rebrem un tracte com a ciutadans espanyols de primera com la resta de l’Estat espanyol. Mentrestant, jo personalment intentaré donar-me de baixa com a espanyol, perquè ni me'n sento, ni ho vull ser. 

No hi ha Comentaris

Dita del dia

No hi ha Comentaris

Vermut a la rambla? Vermuts a les rambles!

Badalona és una ciutat diversa, tant que no té una rambla sinó diverses. La coalició independentista formada per Esquerra Republicana, Accent, grup d’independents, Reagrupament i les JERC hem preparat l’acció ‘Vermuts a les Rambles de Badalona.’ per fer arribar les nostres idees arreu de la ciutat i xerrar de manera distesa.

Diumenge 1 de maig, els representants de la candidatura serem a la Rambla de Badalona; dissabte 7 de maig a la Rambla de Sant Joan i diumenge 15 de maig a la Plaça Trafalgar. En un format proper i informal, els membres de la candidatura compartirem amb la ciutadania les idees i propostes per als pròxims 4 anys a la ciutat, i escoltarem les inquietuds i plantejaments que ens volgueu fer.

Els vermuts seràn a:
Rambla de Badalona: diumenge 1 de maig, 11:30 h  / Bar: L’Antic Cafè de la Rambla. Rambla, 32. (Botifarrada de les JERC posterior al primer vermut).
Rambla de Sant Joan:  dissabte 7 de maig, 11:30h / Bar: La Paradeta.  Rambla Sant Joan, 79.
Plaça Trafalgar: 15 de maig, 11:30h  / Bar: Cerveseria Trafalgar. Plaça Trafalgar, 1.

Hi esteu convidats!

No hi ha Comentaris

Dita del dia

No hi ha Comentaris

Reagrupament insta el TSJ de Catalunya i la consellera de Justícia a no deixar impune l’agressió del magistrat José María Magán contra la llengua catalana

Reagrupament Independentista insta la Sala de Govern del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que emprengui les accions disciplinàries que corresponguin contra el magistrat José María Magán, el qual -segons que informa el diari AVUI - ha afirmat en una interlocutòria que la pretensió dels lletrats de la Generalitat de fer servir el català en els procediments és “una deliberada falta de respecte i de mínima educació”. L'actuació del magistrat del jutjat contenciós administratiu número 1 de Lleida podria constituir una falta greu o molt greu de les previstes per la Llei Orgànica del Poder Judicial (articles 417 i 418).

Així mateix, Reagrupament demana a la consellera de Justícia, Pilar Fernández Bozal, la seva intervenció personal en el cas i que doni instruccions als lletrats de la Generalitat de Catalunya perquè, a més d'emprar sempre la llengua catalana en l'àmbit de Justícia (cosa que, lamentablement no fan sempre), sol·licitin a cada Jutjat i Tribunal que el procediment es tramiti en llengua catalana, cosa que hauria de ser una pràctica ordinària habitual. per part de l'Administració catalana, en defensa i promoció de la llengua pròpia del país. Cal recordar que l'ús de la llengua catalana als tribunals de justícia es troba en els nivells més baixos dels últims 15 anys i, per exemple, el nombre de sentències ha retrocedit des d'índexs superiors al 20% a percentatges al voltant del 14%.

Reagrupament recorda que, precisament els capítols de llengua i administració de justícia, malgrat la seva escassa ambició, van ser dels que van quedar més malparats en la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut de Catalunya. El fet que un servidor públic del país -com és un jutge- consideri que fer ús de la llengua pròpia del país és una "falta de respecte" posa de manifest la migradesa del marc legal vigent i l'absoluta desprotecció de la llengua pròpia, sobretot si l'actuació d'aquest servidor públic no és objecte de la sanció disciplinària prevista pel marc . A més, aquesta actuació també resulta reveladora de l'escassa categoria humana i professional d'aquest funcionari.

Finalment, fets com aquests permeten constatar un cop més la necessitat peremptòria de comptar amb un poder judicial propi, cosa que tan sols és possible amb la Constitució d'un Estat propi per a Catalunya.

Més informació:

_______________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________

Annex: Llei orgànica del poder judicial

Article 417

Són faltes molt greus:

1. L'incompliment conscient del deure de fidelitat a la Constitució que estableix l'article 5.1 d'aquesta Llei, quan així s'apreciï en sentència ferma.

2. L'afiliació a partits polítics o sindicats, o l'acompliment de feines o càrrecs al seu servei.

3. La provocació reiterada d'enfrontaments greus amb les autoritats de la circumscripció en la qual el jutge o magistrat ocupi el càrrec, per motius aliens a l'exercici de la funció jurisdiccional.

(...)

Article 418

Són faltes greus:

1. La falta de respecte als superiors en l'ordre jeràrquic, en la seva presència, en un escrit que se'ls adreci o amb publicitat.

2. Interessar-se, mitjançant qualsevol classe de recomanació, en l'exercici de l'activitat jurisdiccional d'un altre jutge o magistrat.

3. Dirigir als poders, autoritats o funcionaris públics o corporacions oficials felicitacions o censures pels seus actes, i invocar la condició de jutge, o servir-se d'aquesta condició.

 4. Corregir l'aplicació o la interpretació de l'ordenament jurídic feta pels inferiors en l'ordre jurisdiccional, excepte quan actuïn en l'exercici de la jurisdicció.

 5. L'excés o l'abús d'autoritat, o falta greu de consideració respecte dels ciutadans, institucions, secretaris, metges forenses o de la resta del personal al servei de l'Administració de justícia, dels membres del ministeri fiscal, advocats i procuradors, graduats socials i funcionaris de la policia judicial.  

6. La utilització en les resolucions judicials d'expressions innecessàries o improcedents, extravagants o manifestament ofensives o irrespectuoses des del punt de vista del raonament jurídic. En aquest cas, el Consell General del Poder Judicial només procedeix amb el testimoni previ deduït o comunicació remesa pel tribunal superior respecte de qui va dictar la resolució, i que conegui d'aquesta en via de recurs.  

No hi ha Comentaris

Reagrupament insta el TSJ de Catalunya i la consellera de Justícia a no deixar impune l’agressió del magistrat José María Magán contra la llengua catalana

Reagrupament Independentista insta la Sala de Govern del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que emprengui les accions disciplinàries que corresponguin contra el magistrat José María Magán, el qual ha afirmat en una interlocutòria que la pretensió dels lletrats de la Generalitat de fer servir el català en els procediments és “una deliberada falta de respecte i de mínima educació”. L'actuació del magistrat del jutjat contenciós administratiu número 1 de Lleida podria constituir una falta greu o molt greu de les previstes per la Llei Orgànica del Poder Judicial (articles 417 i 418).

Així mateix, Reagrupament demana a la consellera de Justícia, Pilar Fernández Bozal, la seva intervenció personal en el cas i que doni instruccions als lletrats de la Generalitat de Catalunya perquè, a més d'emprar sempre la llengua catalana en l'àmbit de Justícia (cosa que, lamentablement no fan sempre), sol·licitin a cada Jutjat i Tribunal que el procediment es tramiti en llengua catalana, cosa que hauria de ser una pràctica ordinària habitual. per part de l'Administració catalana, en defensa i promoció de la llengua pròpia del país. Cal recordar que l'ús de la llengua catalana als tribunals de justícia es troba en els nivells més baixos dels últims 15 anys i, per exemple, el nombre de sentències ha retrocedit des d'índexs superiors al 20% a percentatges al voltant del 14%.

Reagrupament recorda que, precisament els capítols de llengua i administració de justícia, malgrat la seva escassa ambició, van ser dels que van quedar més malparats en la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut de Catalunya. El fet que un servidor públic del país -com és un jutge- consideri que fer ús de la llengua pròpia del país és una "falta de respecte" posa de manifest la migradesa del marc legal vigent i l'absoluta desprotecció de la llengua pròpia, sobretot si l'actuació d'aquest servidor públic no és objecte de la sanció disciplinària prevista pel marc . A més, aquesta actuació també resulta reveladora de l'escassa categoria humana i professional d'aquest funcionari.

Finalment, fets com aquests permeten constatar un cop més la necessitat peremptòria de comptar amb un poder judicial propi, cosa que tan sols és possible amb la Constitució d'un Estat propi per a Catalunya.

Més informació:

_______________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________

Annex: Llei orgànica del poder judicial

Article 417

Són faltes molt greus:

1. L'incompliment conscient del deure de fidelitat a la Constitució que estableix l'article 5.1 d'aquesta Llei, quan així s'apreciï en sentència ferma.

2. L'afiliació a partits polítics o sindicats, o l'acompliment de feines o càrrecs al seu servei.

3. La provocació reiterada d'enfrontaments greus amb les autoritats de la circumscripció en la qual el jutge o magistrat ocupi el càrrec, per motius aliens a l'exercici de la funció jurisdiccional.

(...)

Article 418

Són faltes greus:

1. La falta de respecte als superiors en l'ordre jeràrquic, en la seva presència, en un escrit que se'ls adreci o amb publicitat.

2. Interessar-se, mitjançant qualsevol classe de recomanació, en l'exercici de l'activitat jurisdiccional d'un altre jutge o magistrat.

3. Dirigir als poders, autoritats o funcionaris públics o corporacions oficials felicitacions o censures pels seus actes, i invocar la condició de jutge, o servir-se d'aquesta condició.

 4. Corregir l'aplicació o la interpretació de l'ordenament jurídic feta pels inferiors en l'ordre jurisdiccional, excepte quan actuïn en l'exercici de la jurisdicció.

 5. L'excés o l'abús d'autoritat, o falta greu de consideració respecte dels ciutadans, institucions, secretaris, metges forenses o de la resta del personal al servei de l'Administració de justícia, dels membres del ministeri fiscal, advocats i procuradors, graduats socials i funcionaris de la policia judicial.  

6. La utilització en les resolucions judicials d'expressions innecessàries o improcedents, extravagants o manifestament ofensives o irrespectuoses des del punt de vista del raonament jurídic. En aquest cas, el Consell General del Poder Judicial només procedeix amb el testimoni previ deduït o comunicació remesa pel tribunal superior respecte de qui va dictar la resolució, i que conegui d'aquesta en via de recurs.  

No hi ha Comentaris

Nit del Bages per la Independència, a Món Sant Benet

Tots junts caminant cap a la independència.

Prop de 300 persones ja han confirmat la seva presència a l’acte, que inclourà el parlament de Jaume Cabré, premi d’Honor de les Lletres Catalanes

També hi assistiran Joan Puigcercós, Rut Carandell, Muriel Casals i Jordi Porta, entre altres personalitats

La convocatòria té per objectiu difondre la idea de la independència i treballar unitàriament per aconseguir-la


El proper divendres, 29 d’abril, tindrà lloc la NIT DEL BAGES PER LA INDEPENDÈNCIA, organitzada per Bages Decideix, plataforma formada per representants de diverses comissions locals que van impulsar les consultes populars per la independència.

En el marc d’un sopar al recinte La Fàbrica de Món Sant Benet (Sant Fruitós de Bages), es presentarà la Declaració del Bages per la Independència, un document que planteja l’objectiu de difondre activament la idea de la independència, treballar unitàriament per fer-la possible i aconseguir que al Bages es consolidi una majoria social suficient que li doni suport.

L’acte, presentat per Isabel Palà i Carles Claret, s’ha plantejat com un sopar cívic d’afirmació nacional i inclourà el parlament de Jaume Cabré, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 2010. La nit inclourà també l’actuació musical del trio Coll@ge, la recitació de poemes del col·lectiu Joc i Foc i la creació d’un mural commemoratiu per part de l’il·lustrador Valentí Gubianas durant la vetllada. Prop de 300 persones ja han confirmat la seva assistència a l’acte, entre les quals representants del teixit cívic, cultural i polític de la Catalunya central i d’arreu del país. Hi seran presents el president d’ERC, Joan Puigcercós; la dirigent de Reagrupament Rut Carandell; la presidenta d’Òmnium Cultural, Muriel Casals i el president del centre UNESCO de Catalunya, Jordi Porta, entre altres.


Tofgghts junts caminant cap a la independència.

No hi ha Comentaris

Reservoir dogs

Era el 19 de juliol de 1997, i el Barça celebrava a la plaça de Sant Jaume haver guanyat la Copa, i un jove Mourinho va pronunciar la frase "Hoy, mañana y siempre con el Barça en el corazón" . Mourinho va estar quatre anys al Barça i, com a portuguès, sap perfectament com és el nostre país i també el del equip que avui en dia ell representa. La història d’en Mourinho contra el Barça també és plena d’errades arbitrals, tant en un partit contra el Chelsea com en un altre contra l’Inter, ens van enviar àrbitres de l'ONCE, com l’amic d’en Mou, el portuguès Olegário Benquerença. Per a alguna cosa existeixen els vídeos .

Però, futbol a part, s’ha d’observar amb quina facilitat els portuguesos assimilen Espanya. Figo ja ens ho va demostrar. El genial Samarago defensava la unió de Portugal amb Espanya, i un dels millors geògrafs portuguesos, Pedro Texeira, va espiar i cartografiar el Pirineu per al rei Felip III. És com si els sabés greu haver aconseguit la independència el 1640, cosa que els catalans els vàrem facilitar al fer coincidir totes dues revoltes. Encara és hora que ho agraeixin, per cert.

La realitat és que Mourinho ha copiat el mode de comunicació que normalment tenen els politics espanyols envers Catalunya. Primer denuncien un suposat favoritisme inexistent, i després es fan les víctimes, quan són ells qui roben tant els diners com els partits. Aquesta estratègia fa anys que els funciona. Els espanyols es passen les lleis per l’engonal de la mateixa manera que ho fa Mourinho no regant el camp com és preceptiu segons la UEFA, o passant notetes a la banqueta o fent la roda de premsa un cop expulsat.

La ministra Mourinha Salgado fa dies que ens 'xuleja' amb els diners, els famosos 1.450 milions que tots els polítics catalans diuen que ens deuen, i que diuen que serveixen per a millorar la competitivitat, però que tant govern com oposició volen destinar a tapar forats perquè mestres i sanitaris no emprenyin. La Salgado i en Mourinho utilitzen la mateixa estratègia dialèctica, però això és perquè nosaltres ens deixem. Si a la Salgado no li demanéssim res, no li donaríem opció, perquè tots els polítics saben que les bestretes cobrades a compte pel govern anterior superen les que seran les liquidacions finals, i aquests 1.450 M€ no vindran mai. I també saben que l’única solució a l’economia de la Generalitat és deixar de tenir dèficit fiscal. Tota la resta és foc d’encenalls.

Jo ja sé que ara la “Central Lechera” dirà que el Barça compra els àrbitres i altres bestieses, però ahir va guanyar la “Llet Nostra” i seria de justícia reclamar que si el Reial Madrid es va beneficiar de tenir de simpatitzant el cap d’estat anterior quaranta anys, que pagava sopars, putes i vacances als àrbitres europeus per aconseguir copes d’Europa en blanc i negre, tampoc no estaria malament reclamar els propers quaranta anys a favor nostre.

I també val la pena veure les imatges de com el delegat de l’equip del Madrid, l’exjugador Chendo agafava pel coll en Pinto . Aquest Chendo és un bon noi que quan era jugador fa 21 anys, i el Barça va guanyar la copa del 1990 va declarar molt encertadament "nos ganó un equipo extranjero" .

I el Barça el que ha de fer és denunciar-ho tot, des que no es permetés el nostre idioma al Bernabeu, o no es permetessin entrar estelades, els crits contra Catalunya, o que empleats d’hotel robin banderes als seguidors blaugranes que les penjaven a les finestres. Perquè si tot això és legal, fem-ho també a Barcelona, no deixem entrar segons quines banderes al Camp Nou, cap altre idioma que el nostre per la megafonia, fem retirar les banderes d’ells als hotels de Barcelona, i qualsevol crit contra Catalunya al Camp Nou comuniquem-ho als mossos d’esquadra, i que els detinguin i retinguin el màxim temps possible sota l’acusació de racisme. I no només s’ha de denunciar Mourinho i els seus jugadors assassins i tramposos, sinó també la caverna mediàtica madrilenya a cada bestiesa que diguin.

No em puc arribar a imaginar el merder que hi hagués hagut si un noi, per cridar “Hala Madrid” al carrer, hagués estat assassinat. La premsa cavernícola no hagués parat de dir bestieses i segurament el Real Mandril hauria sortit al camp amb braçalets negres. Però com el pobre noi mort tenia dues pegues alhora, ser culer i valencià, ningú no ha fet cap tipus d’acte per a recordar-lo. Seria molt apropiat que el Barça es preocupés una mica per la família d’en Pere Artur Fornés, el jove veí de Pedreguer (Marina Alta), mort a Benidorm d'una punyalada per cridar 'Visca el Barça' .

No hi ha Comentaris

La democràcia en campanya electoral permanent

Existeixen molts indicadors per mesurar la qualitat de l’aire que respirem, com també de la democràcia que tenim. Darrerament salten les alarmes per tot arreu. La censura campa lliurement, el Sr. Hereu ha denunciat Vilaweb, els tancaments definitius dels repetidors de TV3 al País Valencià i la corresponent sanció. Diaris com “El País”, "El Periodico” ignoren o menystenen les consultes sobiranistes. Podria continuar.

L’altre dia, quan vaig anar a votar a l’Associació de veïns de Sant Antoni, estaven sense llum. Vaig recordar un article que havia llegit feia poc sobre les darreres eleccions municipals al Marroc. El govern en el poder va deixar a les fosques la ciutat de Casablanca durant l’escrutini. Preocupant, oi?

Tot seguit vaig recordar els autocars del Sr. Camps i del Sr. Fraga, que porten a votar la gent a canvi d’un dinar, exactament com en els darrers comicis marroquins. Aquesta és la democràcia, que ens proposen i és la que no volem. La classe política d’aquest país és de “Polònia”.

Penso que estem en un moment clau, més important que mai i que no podem desaprofitar-lo, també per fer campanya a favor de la democràcia, desmarcar-nos de tota aquesta gent, que hauria d’anar a l’escola i repetir sempre la mateixa assignatura: Democràcia I .

Som capaços de tornar la dignitat a la democràcia i tenim una societat civil increïble i quan ens ajuntem tots, som capaços de moure muntanyes, aquests dies, ho hem demostrat. És una fotografia de com som! Cada cop hi ha gent més desacomplexada i jo no estaria molt cofoia, si fos el Sr. Mas, no abaixaria la guàrdia, perquè els que li han fet confiança poden desviar tranquil·lament el seu vot a una nova alternativa i aquesta és la nostra. I com deia l’hereu Pujol: “la societat civil catalana va davant de la classe política!

L’atur és una nafra a la nostra societat i cada cop queda més gent pel camí, ja no es valora l’ésser humà. Aquest neoliberalisme asfixiant ens menysté a tots, sí a tots. Els neoliberals de l’escola de Xicago ens han fet creure, que res no es pot canviar, que ens hem de resignar. I encara parlen de refundar el capitalisme, carregant-se el mínim estat del benestar, que tenim. Així tornarem a injectar diners a la banca. Gràcies Sr. Mas, gràcies Sr. Zapatero!

Miro amb enveja Escòcia, Flandes i, fins i tot, Egipte i Tunísia. La gent diu que cap revolució no ha aconseguit avançar mai, si no compta amb uns individus valents i amb bona sort. El que caracteritza una autèntica revolució és l’aparició d’alguna cosa autènticament nova, d’una banda, i, de l’altra, el retorn d’un principi humà universal que havia estat reprimit: la dignitat com a poble i treure’ns d’una vegada aquest sentiment de frustració col·lectiva.

Les revolucions als països àrabs començaren virtualment i tothom es va trobar a la plaça...Ho fem?

No hi ha Comentaris