Arxiu abril, 2011

Presentem un programa electoral realista

Dimecres 27/04 s’ha presentat en roda de premsa el programa electoral de la coalició independentista de Badalona. Un programa diferent, bastit sobre 4 eixos: Cohesió Social, Promoció Local, Regeneració Democràtica i Ajuntament Eficient.

Algunes de les propostes que inclou són:

“Nous problemes, noves solucions!”: Una nova manera de treballar: cal més visió estratègica, una mirada més transversal. Cal aprimar l’Ajuntament, tot aprofitant millor els recursos. Reduirem de 8 a 4 les tinences d’alcaldia, reduirem prop d’un 40% els càrrecs de confiança. Evitarem duplicitats i proposarem la cogestió d’equipaments i programes amb la societat civil.

Cohesió social, prioritat 1: Impulsarem un pla estratègic de cohesió social i crearem un comissionat per ser més eficients, àgils i proactius amb el gran tema del mandat 2011-2015.

Sortim de la crisi!: Menys burocràcia, més suport a l’emprenedor. Reforç de la formació, impuls d’un parc tecnològic vinculat a salut a les Guixeres.

La cultura com a oportunitat: Posarem al dia el pla estratègic de cultura, crearem el Consell de Cultura i especialitzarem els centres cívics per a equilibrar l’oferta de qualitat a tota la ciutat. Reconeixerem la feina dels agents privats, facilitant la seva activitat, i plantejarem acords de programació amb els municipis de la comarca. Farem l’agenda de cultura de la ciutat. Impulsarem el centre de tradicions a Ca l’Andal i de joves a Canyadó (en règim de cogestió). Desenvoluparem el projecte participatiu del Centre Cívic i Cultural El Carme.

Suport als millors projectes: subvencions d’acord amb les prioritats de ciutat. Establiment d’un sistema de barems que premii els projectes més innovadors i compromesos amb els reptes de ciutat (cohesió, fractura digital, recuperació econòmica).

Més suport a l’escola pública i a la sanitat: Badalona no pot deixar ningú enrera. Posarem l’accent en la política social, que és irrenunciable.

Primer el metro que el túnel de la B500: Extensió del metro fins Casagemes (L2) i Montigalà (L1). El transport públic, eina de competitivitat. Cal enllestir els laterals. El túnel de la B500 no és prioritari.

Tota la informació i la versió interactiva a la web de campanya: www.femhoplegats.cat

No hi ha Comentaris

Dita del dia

No hi ha Comentaris

El Reial Madrid contra la llengua catalana

Segons que informa el diari ARA , al final s'han permès 2 missatges en català a la megafonia de l'estadi Bernabéu en la semifinal de la Champions League en què el Barça ha guanyat gràcies a 2 gols de Messi (2 missatges, 2 gols!). Al llarg del matí el Reial Madrid havia negat la possibilitat d'ús de la llengua catalana al·legant unes misterioses "raons de seguretat", sobre les quals el Barcelona ha demanat un certificat de la policia que les documentés. Aquest fet sembla que ha estat determinant perquè, finalment, es pactessin dos missatges de megafonia en català.

El club blaugrana havia sol·licitat que s'hi usés el català com ja s'acostuma a fer en tots els desplaçaments de l'equip català arreu d'Europa en aquesta competició, com ha passat enguany a Londres (Anglaterra) o a Donetsk (Ucraïna), en anteriors rondes de la competició, on la llengua catalana va ser present en les indicacions per als aficionats i la premsa catalans, així com a la megafonia dels estadis. Aquest cop però la UEFA no havia acceptat la petició perquè el Madrid no entenia que, essent un partit entre dos equips de l'Estat espanyol, fos necessari usar-hi el català. La megafonia i les indicacions del Bernabéu sí que han usat sense problemes l'anglès, l'alemany, el francès o l'italià quan el club blanc s'ha enfrontat a equips que tenien aquests idiomes com a llengua principal.

L'ús del català per part dels partits en competicions UEFA fora del Camp Nou s'havia produït en comptades ocasions fins el 2009. A partir de la final de la Champions de 2009 que va guanyar  el Barça a Roma contra el Manchester United, on s'hi va usar el català  i es van repartir llibrets als seguidors en aquesta llengua amb el vistiplau de la UEFA, aquest ús s'ha generalitzat en totes les competicions que organitza l'ens federatiu. Ja es va fer a la Supercopa d'Europa que el Barça va guanyar aquella agost a Mónaco contra el Shakhtar Donetsk, després d'una petició de l'anterior president blaugrana, Joan Laporta. Des d'aleshores el català s'ha usat sense problemes a la majoria d'estadis europeus que ha visitat el Barça, amb el permís de la UEFA. Curiosament, el Bernabéu és l'únic estadi que hi ha posat pegues.

No hi ha Comentaris

Zapatero també va mentir sobre la inversió de Qatar en les caixes d’estalvis

El conseller delegat del fons sobirà de Qatar, Ahmad M. al-Sayed, ha manifestat que si hi ha una bona oportunitat per invertir a les caixes d'estalvi espanyoles, el país ho aprofitarà. Tanmateix, el conseller delegat de Qatar Holding ha advertit que el fons que dirigeix encara està estudiant alternatives.

Aquestes declaracions es produeixen dos mesos després de l'anunci, a bombo i plateret, per part del president del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, del compromís de Qatar per invertir 3.000 milions d'euros en empreses espanyoles, 300 dels quals anirien a parar a les caixes. També tenen lloc al cap de dues setmanes que Rodríguez Zapatero protagonitzés un incident a la Xina en fer un anunci d'inversions a càrrec de China Investment Corporation (principal fons sobirà xinès) que fou desmentit per portaveus oficials xinesos , i que, finalment, fou rectificat per fonts del govern espanyol.

"Acabem de rebre una molt bona notícia que és la determinació dels fons catarís, els fons sobirans més poderosos en aquest moment, d'invertir en el procés de capitalització de les caixes espanyoles amb una quantitat de 300 milions d'euros", va dir Rodríguez Zapatero el 27 de febrer a Qatar, on es trobava en visita oficial, en una roda de premsa conjunta amb el primer ministre del país àrab, el xeic Hamad ben Jassem ben Jabr al Thani, reproduïda a la pàgina web oficial de la presidència espanyola .

Des que ha anunciat la seva renúncia a tornar a aspirar a la presidència del govern espanyol, les actuacions i declaracions de Rodríguez Zapatero posen de manifest una actitud absolutament impròpia d'un president d'un país de la Unió Europea.

No hi ha Comentaris

Canvis acumulats, avenços sobtats

“En termes de tradició cultural, desenvolupament econòmic i estructura social, Txecoslovàquia seria avui una democràcia (i probablement ho serien també Hongria i Polònia) si no fos per l'insalvable veto de la presència soviètica”. Aquesta afirmació fou feta l'any 1984 pel reconegut politòleg nord-americà Samuel P. Huntington. No només destacava, cinc anys abans de la caiguda del mur de Berlín, que el principal factor antidemocràtic era el jou soviètic, sinó que preveia correctament els països on la democratització seria més ràpida i efectiva, per les raons que esmentava, un cop aquest fre hagués desaparegut. La democràcia hi era latent. A Catalunya, cada dia que passa resulta més versemblant el paral·lelisme: “En termes de tradició cultural, desenvolupament econòmic i estructura social, Catalunya seria avui un estat si no fos per l'insalvable veto de la presència espanyola”.

Ara bé, lluny de pensar que sense l'aixecament d'aquest veto l'estat no és possible, hi ha raons per pensar que això pot esdevenir. Un canvi institucional important, com el que expliquen les diverses teories de la transició cap a la democràcia, sovint requereix la congruència de tres menes de factors: canvis culturals o de valors, canvis econòmics i canvis en les elits (internes i externes, aquestes darreres en forma de suport internacional). Si bé és cert que en parlar de democràcia la seqüència defensada per molts autors és la de la transformació econòmica –primer–, el canvi de valors –després– i, finalment, el canvi institucional, en el cas que ens ocupa el canvi de valors sembla haver-s'hi avançat.

És sabut que els valors són un dels factors més estables d'una societat. Fins i tot quan aquesta s'ha transformat considerablement aquelles generacions que foren socialitzades en un context determinat mostren fortes reticències cap a un canvi. Això ha pogut comprovar-se en nombroses ocasions, a vegades de manera sorprenent, com quan l'equip de sociologia electoral dirigit per la recentment traspassada Dra. Rosa Virós va comparar els mapes electorals de la República i els dels primers anys de democràcia: quasi calcats.

Els canvis de valors són difícils però alhora persistents. A Catalunya estem experimentant un canvi important de la manera de veure la relació del país amb Espanya, que, en gran part, està protagonitzant les generacions més proclius a adoptar noves visions, els joves. La naturalitat amb què, cada dia més, es parla del dret a decidir col·lectiu podria comparar-se amb el canvi de paradigma sobre altres llibertats que es va experimentar a la dècada dels seixanta. El professor Ronald Inglehart, figura cabdal en l'estudi del canvis de valors, ha defensat que l'evolució democràtica porta lligada la generalització dels valors anomenats postmaterialistes  que podem relacionar amb la voluntat d'autoexpressió. Certament, ell fa referència a l'autoexpressió individual, però en una situació política com la nostra aquests valors es podrien connectar amb els que incorpora la joventut pel que fa a la independència. La seva estabilitat en el temps, per altra banda, és d'esperar que depassi l'escenari contextual de les consultes sobiranistes, que, senzillament, els manifesta.

Els canvis socials (de valors i materials) són els més lents, necessiten més temps. Les reubicacions estratègiques de les elits són més ràpides. La societat ja està canviant, canvia abans que sigui capaç de reconèixer els canvis. Les transformacions institucionals, després, no passen perquè sí. Passen sobtadament, això sí, però no perquè sí.

No hi ha Comentaris

Filar una mica més prim els sargits

Per als que portem anys analitzant alguns aspectes de realitats tan complexes com el finançament autonòmic, res no produeix tant pànic com escoltar els que, des d'un descosit anecdòtic, busquen construir un pedaç integral. Prostituïts els termes de responsabilitat fiscal o federalisme econòmic, amb un sistema que calcula unilateralment els recursos i anticipa tresoreria a conveniència de l'equilibri pressupostari central, falten referències precises que frenin abusos del llenguatge i l'anàlisi de traç gruixut. Avui dimecres el nostre conseller d'economia i finances debuta al Consell de Política Fiscal i Financera, a Madrid. No val per a res que sigui un excel·lent acadèmic i tingui una agudesa política extrema. Les tortuositats del finançament autonòmic amb fons i subfons, preservació d'estatus quo, regles de modulació i clàusules de garantia...són un bosc no apte per a la intel·ligència lineal. Domina la lletra petita i la interpretació curta. I quan l'analista entra en el detall, els arbres fàcilment li impedeixen veure el bosc.

Té raó la ministra Salgado quan diu que no deu a Catalunya el Fons de competitivitat (és potestatiu, tal com es va pactar, l'avançament de la seva liquiditat de manera prèvia a la liquidació, encara no efectuada), ni és certament coneguda la xifra suposadament deguda (ja que depèn de les comunitats autònomes que finalment tinguin dret a accedir a aquest fons i el pes poblacional que tinguin en el total). Sens dubte és asimètric haver avançat liquiditat en el passat i no fer-ho ara, ja que la despesa més gran que assumiria l'Estat constituiria el menor dèficit -per major ingrés- de la Generalitat. Legal, sí, lleial, no.

Com no són lleials els comentaris de representants de l'Administració central contraris a la realització de les tasques a les quals ella mateixa obliga. Més prim cal filar amb la part del dèficit/PIB assignat amb les retallades: 2 punts dels 3.3 avui en qüestió es corresponen a l'excés de finançament que l'Estat va assignar a les comunitats autònomes en concepte de participació per uns ingressos que es van estimar el 2009 i que la crisi va enfonsar. Aquells avançaments i les conegudes baixades reals de recaptació no van ser iguals per a totes les comunitats autònomes, de manera que la part del dèficit que ara s'hi afegeix i del que se n'exigeix​​ igualment la seva reducció es correspon, de fet, a "forats" diferents: per exemple, el de les Balears va ser sis vegades inferior al d'Extremadura, totes dues amb població similar .

Com es pot explicar una disparitat semblant? No obstant això en els escenaris de consolidació fiscal, els dos punts avui "s'imputen" igual per a totes les comunitats, cosa que perjudica aquelles amb liquidacions inferiors a aquest 2% que podrien tenir un marge més gran de l'1.3% (fins al 3.3%), si no s'assignessin de forma lineal a totes i cadascuna de les comunitats autònomes. La discreció de l'Estat en aquest i altres terrenys, centrifugant dèficits i "centripetant" superàvits, situa en realitat el sistema espanyol bastant lluny dels cànons convencionals del federalisme fiscal.

Sobre aquestes asimetries convé igualment estar atents a aquest efecte calendari. Catalunya està en ple esforç de retalls, que, per descomptat, "toquen". La resta de comunitats autònomes té eleccions, i "tothom quiet". El 23 de maig demanaran els cent dies de gràcia, i entrarem en les vacances d'estiu. De setembre a desembre quedaran quatre mesos. ¿Faran aquelles comunitats una retallada tres vegades superior, suposem, a la retallada catalana per equilibrar igualment els comptes en els escenaris aprovats pel Consell? Si a Catalunya això costa sang, suor i desqualificacions, què es pot esperar de retallades tres vegades superiors?

Guillem López Casasnovas. Universitat Pompeu Fabra.

No hi ha Comentaris

Fem-ho plegats & Tuits

La candidatura d’ERC, Accent, Reagrupament i les JERC -que presentem el nostre programa electoral avui al migdia- ens posem a disposició dels tuitaires de #Badalona que ens poden fer arribar les seves preguntes a través del hashtag #femhoplegats.

Teniu tota la informació i podeu confirmar l’assistència en aquest esdeveniment de FB i a les nostres respectives webs.

Ens tuitegem dilluns!

No hi ha Comentaris

Dita del dia

No hi ha Comentaris

Mourinho vs. Guardiola, Portugal vs. Catalunya

Darrere la batalla de l'entrenador del Reial Madrid amb el del Barça, hi ha molt més que una rivalitat esportiva o unes fortes personalitats determinades. Hi ha el pòsit que es desprèn del seu origen nacional divers: Mourinho és portuguès i Guardiola, català. Mourinho és fill d'una nació que es va desfer de l'imperi espanyol i va bastir el seu propi estat; Guardiola, en canvi, és fill d'una nació conquerida i sotmesa a una altra, precisament la mateixa que no va aconseguir dominar Portugal.

A Madrid, l'arrogància de Mourinho agrada molt perquè té ressons estatals o, fins i tot, imperials. Recordo unes imatges d'Esperanza Aguirre elogiant la capacitat retòrica mourinhana, cosa que, fins i tot, excusa l'entrenador portuguès del seu posat antipàtic, agressiu i perdonavides. En canvi, el to correcte i educat de Josep Guardiola, de vegades un pèl alliçonador i moralista, resulta insuportable a Madrid, sobretot perquè ve d'algú de qui no accepten lliçons, un català.

No estic dient que la suavitat de Guardiola resulti inapropiada. Ben al contrari, si Guardiola fos suec o danès, a Espanya considerarien que aquesta actitud correspon a la discreció i l'elegància nòrdica. El que no poden acceptar és que aquest tret provingui d'un català. En l'organització de les coses de l'imaginari espanyol, el franquisme reservava a Catalunya el paper de “industriosa y productiva región de gentes trabajadoras”, la missió dels catalans no ha canviat gaire respecte llavors.

En qualsevol cas, em permetran que avui cridi: Visca el Barça i Visca Catalunya lliure!

No hi ha Comentaris

Reagrupament vol dir aplegament?(80): Anem a la conferència nacional?

En propostes polítiques som un país barroc, esperpèntic?: Abans de Sant Jordi CiU anunciava, amb tota mena de floriment (Pujol: “la independència: bé, però no toca”; Mas: “votar Consultes d’amagat: sí, la Declaració no toca”; etc.) que torna “el peix al cove” i convé “centrar” l’activitat de la Generalitat amb Madrid. El 21/4/11 és Puigcercós qui proposa també un “retorn” al passat. No li cal el resultat municipal. Ja té decidida la línia política. La via torna a ser convèncer des del benestar. La independència (ull!, diu en el seu bloc: “de tota la nació, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, només serà possible...”) si “incloem” a partir de la Constitució. Per això proposa una Generalitat eficient, de qualitat i tan generosa que enlluerni tothom. D’aquesta manera, la socialdemocràcia aconseguirà la independència (també dels Països Catalans?). La transversalitat és radical, “fa nosa i torpedina” el bon procés. Em pregunto: Calen tants soliloquis per dir que, malgrat la Sentència, tot continua políticament igual?.

CAMINS: La Sentència ha minat el flanc gradualista. Totes les estacions terminals han saltat pels aires i amb elles també les destinacions i els bitllets que hi conduïen. Però la resposta cívica eficient no ha vingut de les institucions ni dels partits. Solament el carrer i la societat han respost. En democràcia els partits canalitzen les propostes de la gent. Els nostres, però, ens insinuen el mateix d’abans d’ahir, amb l’excusa de la nostra immaduresa.

POLTRONA: Constato un cop més que des de la cúpula, mai avançarem. La cúpula ven tristor, desànim, l’encara no, el “poc a poc”, etc. La poltrona els va bé. El tramat institucional és tan ampli que cobren també quan estan a l’oposició. Ells viuen bé. Únicament aniran malament si ho estropellen tot i som independents. Entre la socialdemocràcia i el pacte fiscal no hi ha tant color. Tots dos lluiten dins la Constitució. El marc no el trencaran, és la poltrona: “Si els catalans.., aleshores farem!” Això és tot.

CONFERÈNCIA NACIONAL: L’Enric Canela ens recorda al seu bloc 23/4/11 que tenim a les portes la Conferència Nacional. La Conferència intenta “centrar” el discurs en el nosaltres mateixos i en les relacions internacionals, més que en Madrid. Dins hi ha molta associació que ha organitzat les últimes grans manifestacions independentistes. Volen fer un moviment i no bolets anuals de protesta. Hi ha també molta gent de les Consultes. Que pretenen elevar les raons autodeterministes i purament reactives i revifar el discurs independentista: Fer de l’espoli un argument, i no un pacte fiscal, resol pels tècnics. Fer del benestar el remei, i no el “peix al cove” de torn. Fer de la sortida de la crisi la solució, i no una espera ignominiosa de Madrid i “els mercats”. La Conferència pretén filtrar-se en el territori i bastir un contrapoder avui social, demà també polític. Un moviment que haurà de respondre millor, més prompte, més organitzat, més massiu i transversal.

Reagrupament va néixer inspirat en el mateix esperit. Molt associat és carn de la mateixa substància. La plasticitat de Reagrupament ha permès d’anar amb tothom a les municipals. I ara no amb la Conferència? Exhorto els associats a donar-hi suport, a entrar a la Web de la Conferència i llegir-se el manifest fundacional i el full de ruta. Us animo a inscriure-us-hi i presentar-vos a l’assemblea constituent el dia 30 d’abril’11, a participar de l’organització i de l’èxit de les propostes que s’impulsin. La Conferència és allò més seriós que podríem construir els de Reagrupament i tots els catalans. Per això demano també la direcció a subscriure-s’hi. Reagrupament ha de trobar el seu lloc. No pot anar només de “rositas” (encara que siguin de Sant Jordi).

No hi ha Comentaris