Arxiu abril, 2011

Per què tot el que és normal en una empresa privada costa tant d’entendre en la funció pública?

Empresa de serveis amb diversos centres de “producció”.  L'empresa entra en pèrdues i el consell d’administració no té més diners per a invertir. Ordenen al director executiu reducció de despeses.

Empresa A: es redueixen els costos d’estructura rebaixant personal improductiu. Es fa un estudi de reorganització administrativa que estalviï processos, i es procura produir dintre tot el que, fins aleshores, es donava a fer a empreses exteriors.  Això fa ugmentar la productivitat i reduir les despeses.

Empresa B: Es rebaixa la producció interna. Es manté el personal improductiu i així es redueix la productivitat del “productiu”. Es continua amb la mateixa gestió administrativa, i es manté el donar feina fora a altres tallers.

Encara que sembli de bojos, l'Empresa B és la sanitat catalana, aquesta és la realitat dels directors dels hospitals catalans. El Consell d’Administració (el Govern) els ha donat ordres de rebaixar la despesa, i ells redueixen la productivitat. Així de bèstia.

Per què hi ha cirurgians que poden fer més operacions a la tarda a la seva clínica privada que al matí a la Seguretat Social és quelcom que cap conseller no s’ha plantejat. Per què no es dóna ordre de deixar d'enviar malalts a les clíniques privades que poden ser atesos a la Sanitat publica que compta amb els mateixos equipaments o millors, tampoc no s’ho han plantejat.  Per què molts malalts, per autèntiques collonades han d’anar al metge de capçalera, després a l'especialista, després tornar al de capçalera i anar-hi anant? Quantes visites inútils ens estalviaríem tots plegats? O és que potser quan més hi vagi i torni més “feina” tenim tots.

Hi ha pobles que, per a comprar el pa has d’agafar el cotxe, però per anar al CAP no, al CAP hi pots anar a peu perquè, en algunes comarques, n'hi ha massa. I dic que n'hi han massa perquè cada cop que hi vaig és molt buit, però això sí, hi ha 6 administratius, 4 infermers, i normalment hi han 3 metges al mateix temps com a màxim. Però com en la zona hi ha tants CAP només son de medicina general i de pediatria. Si tens una urgència després de les 20:00 h agafa el cotxe i vés a l’hospital, i si has d'anar a un especialista t’envien a 15 Km per una simple luxació del dit petit. Això és la sanitat catalana, molta gent, molta tertúlia, molta gent passejant i fumant a fora, però si vas amb presses vés a l’hospital i no perdis el temps, ells mateixos t’ho diuen, encara que després els capitostos ens diguin que no anem als hospitals per bestieses.

I també hi ha el tema tabú dels immigrants, dels immigrants que mai no han cotitzat especialment, i de tots els seus familiars, o dels d’altres llocs d’Espanya, que vénen a operar-se a Barcelona i el nostre govern no envia la factura a la seva comunitat autònoma o al seu país d’origen. Potser seria convenient tornar a l’antic sistema que la tarja sanitària la gestionaven les empreses, i si la gent tingués dret al sistema sanitari gratuït només amb feines “blanques”,  i estant a l’atur amb un màxim equivalent al període treballat, no tindríem tanta economia negra. Has treballat dos anys, en tens quatre de sanitat gratuïta; 15, doncs en tens 30. I amb els “beneficiaris” fer quelcom semblant, o aquí tenim un forat econòmic que esparvera. Els drets s’han d’adquirir, no han de caure del cel. Pocs immigrants trobaríeu treballant “en negre”.  Si les targes sanitàries van lligades al cens municipal, la gent no té cap interès a treballar en blanc, perquè a més, perden altres subvencions.

Ara diuen que donaran la factura. Home, més que donar-la convindria que la cobressin a tot aquell que no ha cotitzat aquí.  I un cop solventat això, miri, si manquen diners, apugin els impostos de la gasolina, el tabac i  l'alcohol, i si amb això no n'hi ha prou cobrin un mínim d’un euro per cada medicament, que això de pagar 14 o 30 cèntims fa vergonya, i cobrin a través de les farmàcies també les visites a 5 euros, que per a alguna cosa pot servir la cinta magnètica de la tarja sanitària. Però que ho solucionin ja. Prou ja d’aquesta història del dèficit permanent de la sanitat catalana.

I un concepte que no existeix en cap feina privada, la llista d’espera crònica, en la sanitat catalana tothom ho veu com a normal. Us imagineu una empresa privada dient al seus clients “no em passi aquesta comanda, Sr. client, que ara tinc una espera de tres mesos”, o “torni un altre dia senyor”.  A les empreses privades no tenim “llistes d’espera”, si hi ha feina, la fem i punt, treballem més hores, treballem els festius, però ens espavilem, “just in time”. És absurd aleshores que els que ens espavilem haguem d’aguantar això de gent a la qual paguem nosaltres. Totalment absurd. Si jo treballo per a mantenir-te, tu deixa de fer el burro, i com a mínim, fes el mateix que jo faig a la meva feina, pencar i treure’m tota la feina que tinc el més aviat possible.

Com envejo els americans que són conscients que això dels serveis públics són directes a la recaptació d’impostos. Evidentment prefereixo el sistema de benestar social europeu, però m‘agradaria que la gent fos conscient que mai una administració ha de tenir dèficit, perquè el seu dèficit és el nostre dèficit, i que quan cau l’economia l’administració té l’obligació de reduir els serveis o apujar els impostos per a tenir un pressupost equilibrat, cosa que l’anterior govern dels incompetents es va passar per l’engonal.

L'Obama, després de criticar els que havien creat la bombolla immobiliària americana, va cometre l’errada de col·locar com a Secretari del Tresor en Hank Paulson (expresident de Goldman Sachs). Aquí quan necessitem organitzar millor la sanitat pública, posem a cuidar el galliner la guineu de les mútues privades. La idea és bona, sempre i quan portés implícit aplicar els sistemes de treball de les mútues privades, i l’objectiu de reduir al mínim les “comandes exteriors” a aquestes. Però això no ho farà, oi que no Sr. Boi Ruiz?, perquè una cosa és entrar en política i un altra jugar-se el futur professional, que amb les coses de menjar no es pot jugar.

No hi ha Comentaris

Dita del dia

No hi ha Comentaris

Cal dir-ho: Nosaltres no som espanyols

Hem fet unes consultes per saber com respondria la ciutadania i déu n'hi do, temps enrere també vàrem fer una manifestació on la ciutadania va manifestar el seu enuig pel tracte que el Tribunal Constitucional espanyol dóna a Catalunya. I més enrere, molt més, havíem fet una manifestació on demanàvem Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia. Ara, la realitat és com un cop de puny, que fa mal i a més ens fa plorar, regió espanyola, espoliada, sense capacitat política ni econòmica, un Estat que, de forma permanent, treballa per uniformar i empobrir el nostre país, i uns politics que volen això i d’altres que obertament no ho diuen però hi treballen igualment.

Actualitat penosa, crisi i empobriment, i Catalunya al bell mig i tot plegat farcit amb una rabiosa i trista actualitat de misèries que, en cap cas, són compartides, sempre decideixen els altres. Mentrestant uns quants es belluguen, el que no se sap és exactament la direcció: uns treballen per fer consultes, d’altres noves formacions, d’altres lip dubs , d’altres candidatures amb marques blanques per a les municipals, d’altres per fer fundacions, d’altres per fer grans estelades, d’altres per fer coalicions, d’altres per assessorar el president, d’altres per un Barça gran, d’altres per ajudar els indigents, d’altres per denunciar les injustícies del planeta, d’altres contra les guerres i d’altres...Tot i així, Catalunya, de moment quatre anys més sota les bótes i decisions arbitràries de l’Estat espanyol, clar i català els convergents de decidir alguna cosa oposada a la dependència amb l’Estat espanyol res de res, de moment a pidolar els 1.450 milions d’euros, i com a bons súbdits el que sí que faran és complir les directrius del govern espanyol, retallar i callar, els catalans pagarem i callarem també.

Tres-cents anys fa que els catalans/es som espanyols, i davant del món només existeix una nació: Espanya. Pot desagradar o no, però els fets determinen, els somnis rares vegades, avui nosaltres portem uns papers que ens indiquen on som i de qui som, passaport, DNI, Permís de Conduir, Registre Civil, Cens electoral, a tots els efectes som abans que res espanyols. Podrem fer grans manifestacions i declaracions, podrem establir estratègies per vèncer a tot un Estat, però és una realitat que ara, qui guanya és l’Estat espanyol i qui perd és Catalunya.

Quatre anys més de dependència i correm el perill de frenar el clam de sobirania total que Catalunya reclama, no n'hi ha prou amb les receptes de sempre, cal fer un nou pas, amb orientacions noves, que evidentment no han d’entrar amb contradicció a qualsevol pas que la societat civil pugui desenvolupar.

És temps d’actuar i no precisament de forma que no tingui cap mena d’incidència ni jurídica ni política, ans al contrari l’Estat espanyol i Europa n’han d’estar assabentats. Proposo una acció amb una càrrega de profunditat de tal magnitud que faci trontollar l’status quo d’una vegada, prou denúncies, prou crítiques, prou caïnisme, prenguem la iniciativa i demostrem que volem la llibertat de Catalunya, renunciem públicament amb nom i cognoms al fet de ser súbdits espanyols, nosaltres ni volem ni ens en sentim, d’espanyols. El dret d’autodeterminació al qual tenen dret tots els pobles serà, el dia que puguem fer-lo, una forma d’acabar amb el litigi, mentrestant cal ensenyar al món que no som lliures.

No hi ha Comentaris

Presentació candidatura Esquerra – Reagrupament

No hi ha Comentaris

Acord per Terrassa

Benvolguts,

Segurament ja heu vist tant a la premsa digital com la de paper  i ara us ho comuniquem oficialment que s’ha acabat fent una coalició amb Esquerra per les eleccions del proper dia 22 de maig de 2011.
Podeu veure més informació als següent enllaços:

RCAT VOO / Comunicació

No hi ha Comentaris

St. Jordi 2011 a Girona

Parada de Reagrupament de St. Jordi 2011 a Girona

Tal com vam fer l’any passat, Regrupament del Gironès vam celebrar la diada de Sant Jordi a la Plaça Catalunya de Girona amb la instal·lació d’una parada informativa. Amb l’ajuda dels nostres associats, vam poder oferir a totes les gironines i gironins la possibilitat d’adquirir una rosa i un llibre per commemorar tant senyalada i catalana diada. Molts ciutadans s’hi van acostar a informar-se sobre la candidatura que presentem a les eleccions municipals conjuntament  amb la CUP. L’èxit va ser total, ja que es van exhaurir les cent cinquanta roses que es van posar a la venda. També es van vendre uns quants llibres de l’excel·lent editorial A Contra Vent, caracteritzada per la gran qualitat de les seves edicions i per la gran tasca del seu editor, en Quim Torra. Des d’aquí us volem fer partíceps de l’enorme satisfacció que sentim per l’enorme generositat dels nostres associats, que no dubten mai en oferir-se a col·laborar en tots els actes que s’organitzen. Moltes gràcies a totes i a tots.

No hi ha Comentaris

La retallada del 10% del pressupost de la Generalitat equival a 54 dies d’espoli de Catalunya

El 10 % de reducció en el pressupost de la Generalitat que vol obtenir el govern d'Artur Mas (2.600 milions d'euros) correspon a l'espoli de Catalunya durant 54 dies, segons l'anàlisi de la retallada pressupostària en termes de l'espoli fiscal que pateix Catalunya que es fa per mitjà de l'espolímetre. Tal com ja vam informar en aquest web  fa uns dies, l'economista Salvador Garcia anomena 'espolímetre' a un sistema per mitjà del qual es poden mesurar les retallades del govern català en termes de mesos, setmanes o dies d'espoli fiscal que pateix Catalunya. Com és sabut, el Govern espanyol encara vol que la retallada del pressupost català sigui de més del doble i arribi a uns 5.800 milions d'euros.

Segons Garcia, "sense espoli, el que ens estalviaríem en 2 mesos ens permetria evitar les retallades. I amb els diners dels 10 mesos restants podríem abaixar impostos, reduir més el dèficit o augmentar els serveis (o les tres coses)". 

En conseqüència, l'economista continua proposant que "la propera gran manifestació contra les retallades en la sanitat  sigui davant la seu de la Delegació del Govern a Catalunya  (protestes repartides )."

Per mitjà del seu blog, Llibertat , Garcia està fent públiques les dades de diversos exemples de retallades amb l'aplicació de l'espolímetre, és a dir, la seva equivalència a temps d'espoli dels nostres recursos:

  • La retallada total en Sanitat, xifrada en 1.000 milions d'euros, correspon a 21 dies d'espoli
  • La retallada de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, d'uns 30  milions d'euros, equival a 15 hores d'espoli
  • La paralització de les inversions al Port de Barcelona per part del Ministeri de Foment (473 milions d'euros): 10 dies d'espoli
  • La retallada en l'acte institucional de Sant Jordi, de 200.000 a 18.000€ equival a 5 minuts d'espoli

Articles relacionats:

No hi ha Comentaris

Reagrupament vol dir aplegament? (79): Pragmatisme

La setmana del 10 al 15 d’abril’11 haurà estat proverbial. En pocs dies hem tingut un ampli mostrari d’accents polítics: La fi de les Consultes, la Votació sobre el tràmit de la Declaració Unilateral d’Independència, la gran Manifestació contra les retallades de Sanitat i la Reunió de Mas amb l’empresariat català (i de fons, el Zapatero a la Xina).

PRAGMATISME: Fins avui, el catalanisme ha emmarcat les qüestions identitàries dins la Constitució espanyola: La Generalitat i el Parlament han regulat, gestionat i apanyat les incidències culturals, lingüístiques, les tradicions, religió, etc. darrera un pragmatisme “possibilista” que ha permès passar i justificar. En aquest període, l’autonomisme ha narrat fins i tot el benestar, la seguretat i els municipis.  Més difícil ho ha tingut amb l’economia, amb  les caixes i els sectors productius. Les inversions i els transports han estat el taló d’Aquil·les i la justícia el merlet de l’espanyolisme. Madrid s’ha cansat del català gemegós i recela de la seva espanyolitat. La frisança del Tripartit per “estipular” les relacions, ha provocat el Constitucional. La sentència ha estat demolidora i un factor clau de l’Adéu. La qüestió es determinar si s’ha tocat la línia de flotació del pragmatisme o bé, malgrat la “golejada”, la lliga continua.

INDEPENDENTISME: “L’Independentisme” de la Generalitat es cenyeix al concert. Dos arguments: reduir l’espoli fiscal i la Catalunya, locomotora d’Espanya. Els dos són pura elucubració sentimental i depenen, altre cop, de la gratitud de Madrid. Com CiU, Tresserras i Huguet “redefineixen” ERC a favor del simple viatge a Itaca i la poltrona 14/4/11. La gran Manifestació contra les retallades de Sanitat i la Reunió a Esade de Mas amb l’empresariat català són dos ítems que malgrat la Sentència, ens mostren que continuem manifestament a la lliga regional. Són dos forts inconvenients a l’independentisme. El primer, perquè ha mobilitzat més de 10.000 persones i cap argument independentista ha estat definitiu i engrescador. El segon, perquè Mas s’ha dirigit als empresaris per demanar-los que treguin Catalunya de la crisi, sense cap contraprestació. La Generalitat únicament els ha ofert els mercats a l’estranger de Zapatero i l’estructura comercial espanyola. Així que els 180 gerents dels principals sectors econòmics s’emmotllaran a la legislació i ja veurem si recolzaran la batalla del finançament, quan toqui. De fet, “tot plegat” consisteix en espavilar-se solets i amb sort, obrir camí, per després, i de resultes, construir un horitzó nacional.

PARLAMENT: La Declaració Unilateral presentada per Solidaritat pretenia posar CiU en contradicció. Però l’han defensada amb tant arribisme i sectarisme i amb unes formes tant maldestres i inexperimentades, que ells mateixos els han excusat. Què es pot fer de millor, al Parlament? Quim Torra, al Singular Digital 15/4/11, proposava una mena de “Congrés Independentista” dins la Institució, fet per tècnics, que valorés objectivament “l’estat de la situació” i orientés un full de ruta que els diputats poguessin referendar. Estic amb ell, perquè això permetria crear una mena de “consens” en els fets. El qual després, orientaria els debats sobre les eixides independentistes i permetria enrobustir unes “majories” parlamentàries rigoroses i assenyades. Tot i això sense voluntat, des de dalt poc avançarem. Convé forçar-los.

LES CONSULTES: Perquè, malgrat la sentència del Constitucional, el Parlament insisteix en el pragmatisme “possibilista” que ha permès passar i justificar. Les autonòmiques els autoritzen? Ells així ho expliquen i els ítems de la setmana ho refermen. És evident que, malgrat la sentència, encara s’administren molts “temes” i es té molt “poder”. Clar que la sentència posa límits, però la realitat és tossuda i Madrid haurà de concedir. Millor engrunes que no res. L’Adéu de l’altre costat de la balança, pesa poc i és inexplorat. Pensen que la gent és dòcil i influenciable i les enquestes no valen prou. És més, han accentuat el discurs del Prou! a la seva òptica i ningú els ha esmenat la plana. Tanmateix les consultes han estat un gran revulsiu i sense consultes, la sentència hagués estat una “conversa d’estiu” més. El moviment és l’argument més seriós contra el pragmatisme. Per això el volen congelar: Finalment, la fi! Som-hi! Participem-hi, que és l’últim!

L’últim? Vés a saber. És veritat que té molt d’espontani i d’innocència. És veritat que és autodeterminista i no és un discurs tan desenvolupat com el de l’autonomia. Però, pot ser el futur. La poltrona impedeix a qui governa apostar per la Ruptura i mai anirà davant. El Parlament pot fer o bé el discurs constitucionalista, o bé la Declaració Unilateral. Però aquest últim és darrer, i l’altre condiciona el mentrestant. Què fer sinó? Agitació parlamentària? Sense una base social consolidada? Serà pur espectacle infructuós (la prova, aquesta setmana). Qui ha de bastir aquest contrapoder? Reagrupament no pot desentendre’s del repte.

No hi ha Comentaris

Dita del dia

No hi ha Comentaris

23 llibres alliberats per Sant Jordi

Preparats per buscar el vostre llibre de Sant Jordi i parlar de propostes culturals per Badalona?

La candidatura d’ERC – Accent – Reagrupament – JERC ha alliberat a diferents punts de la ciutat 23 llibres que inclouen propostes culturals en forma de punt de llibre.

“Lletres que fan ciutat” és una acció que suma cultura, sentit de ciutat i innovació perquè la literatura, en particular, i la cultura, en general, son instruments imprescindibles per a la cohesió social, per a la vertebració de ciutat i per la construcció nacional.

Ajudeu-nos amb les vostres idees!

+Info a :
Fem-ho plegats! – Sant Jordi
Accent Badalona – 23 llibres alliberats
23 llibres, 23 llocs

No hi ha Comentaris