Arxiu maig, 2011

CiU o l’escorpí de la faula

Ara CiU ja no té excuses. Fins ara, els dependentistes sempre al·ludien a la dictadura sociata (la molt honorable dixit ), i a la necessitat de liquidar-la, per amagar la seva responsabilitat. Primer, deien, calia conquerir l'Ajuntament de Barcelona i la Diputació, abans de fer més passos endavant. Bé, això ho deien, més exactament, els independentistes de CiU.Bé, ja no tenen excusa.

Malgrat el cas Palau, i totes les esquitxades judicials per corrupció, els de CiU ja controlen la Generalitat, els ajuntaments i les diputacions. Ja no es poden amagar en cap partit ecspanyol. Ara, si cal, hauran de demostrar, si com gallardejaven durant les consultes, són independentistes de debò, o de boca. Ara, per fi, veurem la veritable CiU, sense excuses ni romanços. Si voleu la Independència, senyor Mas, Trias, Puig, Vila d'Abada l, etc., ara és el moment. No demà. Ara. Ara que ho controleu tot. Ara que sou els amos i senyors del carxofar. Ara, no més endavant, no el 2014. Ara. Feu la vostra Catalunya independent, liberal o social-cristiana, però lliure d'una punyetera vegada. No us amagueu en res. No teniu dret a fer-ho. O és ara o, definitivament, sense cap defensa, demostrareu que allò de Pujol (o Mas) President, Catalunya Independent , no eren més que parole, parole . Ara no hi ha cap sociata que us faci ombra. Cap, ni un.

I els del PP, encara trigaran deu mesos a arribar a la Moncloa. No és estrany que demanin a crits avançar les eleccions. No volen un govern ecspanyol feble. I una CiU -que ells titllen d'independentista- forta. És el pitjor dels escenaris possibles, diuen. Un malson. Fins i tot no m'estranyaria que el propi PSOE conscient d'aquesta feblesa, opti també per les eleccions anticipades. La tardor o fins i tot abans de les vacances d'estiu. Vés a saber.

CiU ha guanyat. I ara? S'ha acabat la història? No hi ha Ítaca? O l'Ítaca era el Milletgate ? O qui mana és el Duran i Ecspanya? Jo voldria que els independentistes de CiU, si més no de boca, amb els senyors Mas i Vila d'Abadal al capdavant, fessin un pas endavant. Ara governen tot el país. Ara si que va de bo. Allò que en Pujol mai va aconseguir. Ara s'ha aconseguit. Si CiU optés per la Independència, fins i tot per la seva  Independència, jo, que no sóc dels seus, els donaria el meu suport. Sense dubtar-ho ni un segon. De debò ho dic. I em decebria molt que, contràriament, CiU actués com l'escorpí de la faula. Aquell que no podia estar-se de punxar la granota en mig del riu, malgrat que això signfiqués que tots dos s'ofegarien. Com a explicació per la seva actitud suïcida, l'escorpí va dir les seves darreres paraules, "És la meva naturalesa, no ho he pogut evitar".

Espero i desitjo que CiU sí que ho pugui evitar.

No hi ha Comentaris

Reagrupament vol dir aplegament?(87): Independència “exprés”

Volem declarar la independència, al 2014? Vaja: Quina pregunta! D’entrada, és impossible! Ens caldran algunes condicions. Bé, quines? Heus-ne aquí algunes: Primera, evidentment, la prova del cotó seran les autonòmiques. Convé la majoria. Però, ull: El govern sempre guanya les eleccions. L’oposició pren el poder, si aquell ho fa molt malament. Aleshores, o bé podem balancejar el govern de CiU, o bé allò del 2014 ho haurem de posposar.

SEGONA: Sobre el govern de CiU: Com barallar-s’hi? Doncs, que sentin l’alè de l’oposició, ben viu i calent al clatell. L’oposició ha d’espavilar-se i fer un bon diagnòstic de la situació. El govern tracta de les mateixes qüestions. Per tant convé oferir-los: Dues tasses! Què parlen de retallades? Dues tasses de crítica a l’espoli! Què convé un nou pacte fiscal? Dues tasses de “bilateralitat” (se’n recorden?)! això és: Dues tasses d’Estatut’05 que tant varen congratular-se d’impulsar fa 6 anys. I queden molts “temes”: benestar, immigració, resoldre la crisi econòmica, transports.... Si no podem posar-los nerviosos en cadascuna d’aquestes qüestions, aleshores adéu a l’Adéu ’14!

TERCERA: Les generals s’avançaran? La qüestió espanyola ens va. Catalunya vota fort a les generals. Però ull! els “nostres” espanyols són CiU (és a dir: els seus esquemes autonòmics). Excedir-nos contra els PP’s i PSOE’s és fàcil, però ens apilona al costat del govern, el “nostre” principal contrincant. A les generals, hem de subratllar l’argumentari de CiU, calcular-los la demagògia i mostrar-la arreu. Si aquí no estovem i perjudiquem el seu discurs, aleshores difícilment guanyarem el partit’14.

QUARTA: Contra CiU, també hi ha els altres partits. Tots cerquen “fer coses” per la via de la poltrona. I les “coses” a fer, són per a l’estació intermèdia. Un llarg etcètera d’oportunitats, totes “bones” i també “autonòmiques”, en un no acabar d’estacions i etapes. Però la crisi i la regeneració demanen més radicalitat democràtica i social. Si no podem dir amb la boca plena que només volem estar a les institucions per a Declarar Unilateralment la Independència i que la nostra batalla és la mobilització social, aleshores per què no entrem a CiU? o bé, per què no pleguem? Quina gestió ens excita? Quina etapa, sinó l’última?.

CINQUENA: 2014 estació terme, és un desig o una anàlisi? La radicalitat democràtica no és contra els tècnics “instal·lats”, sinó Ruptura. Ruptura és una estratègia que veu la realitat emmalaltida. Des de la Sentència’10, no hi ha altra eixida política que la independència. La crisi i la depauperació del país cronifiquen la situació i urgeixen el remei: La ciutadania va orfe i els partits i sindicats a la seva. Aquells “temes”: benestar, immigració... de la segona, cremem com un infern entre els catalans. Algú ho ha de dir! Algú ha d’organitzar el gran malestar social. Si som “ànimes belles” que veuen amb ulls turístics la brutalitat de la realitat i no tenim clar la mobilització, si som “esperit ONG” i només volem “donar un cop de mà solidari” i no ens comprometem fins l’os per la independència, aleshores els tècnics “instal·lats” seran més eficients.

Els calendaris són per a tothom. Posar fites i terminis ordena amb eficiència la feina a desenvolupar. Sovint convé, fins i tot, anticipar-se, preveure i anunciar, per allò de qui pega primer... Per tant, fer oposició és també dissenyar tàctiques d’agenda i empényer les contradiccions, incomodar en les anàlisis i posar-los entre l’espasa i la paret. Si no tenim una intendència farcida d’arguments, d’actes “ben ubicats” i campanyes intel·ligents, aleshores serem “bon cor”, però no sucarem res. Petits, però hèrcules, hem de voler el protagonisme i la iniciativa. Per tant, hem de cridar els altres a unir-nos, al marge de les institucions, organitzant i impulsant la lluita ciutadana pels drets civils i socials: Hem de crear una ona tsunami que el 2014 ens ha d’alliberar.

No hi ha Comentaris

Dita del dia

No hi ha Comentaris

Indigneu-vos però primer contra els nostres

Després  de cada contesa electoral, la majoria de partits fan vots, uns diuen que la culpa dels resultats són de tothom menys d’ells, d’altres celebren l’èxit, però repartides les actes, els electes sense excepció, són envaïts per un estat amnèsic que fa feredat, i només quan la situació és insuportable es prenen algunes mesures de canvi, que fins a dia d’avui sempre han estat cosmètiques i controlades pels aparells dels partits. Tothom sap que la ciutadania no tria, ho fan els “capitostos”, els mateixos que no tenen cap interès a fer una llei electoral veritablement democràtica i no passa res .

Després de la Segona Guerra Mundial un grapat de demòcrates comandats per les Nacions Unides van treballar per establir un marc internacional, on el respecte a les persones i els seus drets mai més no fossin trepitjats. El resultat va ser la proclamació i aprovació de la Declaració Universal dels Drets Humans, durant la reunió de l'Assemblea General de les Nacions Unides el 10 de desembre del 1948 a París, els països que conformaven l’Assemblea de les NU es van conjurar perquè mai més no es produís una guerra mundial.

La majoria, per no dir la totalitat dels països signants d’aquesta proclama, a dia d’avui incompleixen i infringeixen aquesta declaració, i tanmateix son els mateixos països signants els culpables de fer guerres, consentir les injustícies i fomentar les  desigualtats. Fins a dia d’avui no passa res , els ciutadans consentim que tot sigui possible.

Recordo un maig, el del 68, on tot era possible, cap revolució , els que decidien com havia de funcionar el món, varen corregir uns graus el rumb i prou, es posaven definitivament les bases perquè els rics i els imperis nous i vells encara ho fossin més, repartir unes quantes engrunes de consumisme s’ho valia.

El mon àrab pateix per canviar: a uns se’ls imposen guerres, a d’altres la societat civil diu que ja n'hi ha prou, mentrestant tothom fa negoci, uns amb els productes energètics, d’altres reconstruint el que es destrueix. Cal crear demanda i per això la destrucció és la millor recepta, i no passa res , una immensa majoria es passa per l’engonal la Declaració del Drets Humans.

Stephen Hessel, un senyor de 93 anys, està de moda i no per ser l’únic supervivent dels redactors de la Declaració Universal dels Drets Humans, sinó perquè ha estat ell el que ens ha dit; “indigneu-vos”, o el que podria ser el mateix, “rebeleu-vos”, davant d’un dels pitjors dels móns possibles. Com tantes lluites per un món millor no han servit de res? Com és possible que solament ens importi consumir i no ens adonem que hem caigut en un cercle viciós i tancat? Consumir, treballar, consumir. Com és possible que la democràcia sigui una titella en mans del capital i no ens rebelem?  És increïble que no ens indignem i sobre tot que calgui que ens ho digui un avi.

El nostre món té possibilitats, i en té, si els ciutadans prenem part, d’una vegada, i no deleguem en els professionals de la política. No podem caure en el procés cíclic d’esperar a estar malament per aixecar la veu, l’hem d’aixecar cada dia i sobretot el dia que votem.

No s'hi val dir tots són iguals; no s'hi val viure en un Estat productor d’armes pel negoci de la mort i no dir res ; no s'hi val tenir al davant dels partits politics personatges corruptes i no dir res ; no s'hi val treballar per mantenir els que no ho fan; no s'hi val respectar els que menteixen i enganyen, dient ara no, però més endavant tot és possible i no dir res ; no s'hi val permetre que amb els nostres diners salvin els banquers ineptes i no dir res ; no s'hi val viure sense fer política, si nosaltres no la fem la fan ells; no s'hi val viure sense principis i sense idees i per començar si tothom respectés i acomplís el que diu la Declaració Universal dels Drets Humans, de ben segur el món seria diferent, fins i tot, més just.

Cal que la indignació vagi directament al nostre govern, un govern que pidola 1.450 milions d’euros i en condona 22.000 milions, un govern que no planteja la supressió de les duplicitats administratives (diputacions) i, en canvi, retalla serveis basics com l’ensenyament i la sanitat, un govern que espera un Govern espanyol dèbil per negociar, mentre no paga als proveïdors quan toca, un govern que s’omple la boca que són els millors i no diuen res de les inversions en infraestructures, ni del port de Barcelona ni de l’Aeroport, ni de quan la resta de competències per Catalunya, i finalment ens hem d’indignar amb els Pujol, els Puig, els Mas, fins que obertament plantegin o caixa o faixa, aquesta agonia permanent ens durà a la liquidació del nostre país. Espanya inverteix per Espanya, Catalunya no hi compta, el darrer exemple serà el corredor del Mediterrani, abans pels  “Monegros i les Castelles”, que són Espanya, que per la via romana ubicada a la Mediterrània, ens hem d’indignar, si, però primer amb els nostres.

No hi ha Comentaris

El trencaclosques català

La gent ja ha obert els ulls i la revolta està garantida, s’ha acabat la comèdia! Sr. Puig moltes gràcies per atonyinar la gent, m’havia oblidat que vol a tothom ajupit! Considero, que el seu partit no deixa de sorprendre’m, cada dia més. Les acampades a la plaça de Catalunya són antiestètiques, oi? Calia fer alguna cosa? Barcelona ha sortit a la premsa internacional. Gràcies Sr. Puig pel seu noucentisme  tronat, em fa sentir modernista . No sé si la gent que els ha fet confiança obrirà els ulls d’una vegada i s’adonaran, quin és el seu programa electoral...el victimisme i la covardia, disculpi, és el govern “dels millors” , me n’he oblidat! I deixem de banda les tonteries i comentaris de “la crosta” del PSC, és perdre el temps!

Un periodista francès deia a “Le Monde” de divendres que aquest estiu la temperatura pujarà a tota Europa i que aires del sud enfilaran fins el nord, tant de bo la vella Europa reaccioni d’una vegada i recuperi el seu humanisme, reforci les seves institucions i tornem a l’Europa de les persones!

La gent ha perdut la por, perquè ha vist que no està sola i això fa que el moviment de les acampades es vagi retroalimentant. Tot s’ha cuinat a la xarxa! Impressionant! Les acampades conviden a reflexionar, la democràcia representativa s’ha quedat minsa, no permet que altres grups entrin a governar. Que ens ho expliquin a nosaltres!

La gent desconfia totalment de la classe política, quan es produeix un buit entre el polític i el ciutadà, fa que pugin al poder gent com ara: el Sr. Anglada i el Sr. Garcia-Albiol. Sortosament la reacció dels partits ha estat assenyada, fent “un cordó sanitari”.

Cal reconstruir la democràcia i els grups de pressió ajudaran que sigui així. Les coses estan canviant! Però tot passa, perquè aquests grups de pressió s’organitzin i aprenguin a transmetre el seu discurs.

La nostra democràcia pateix anorèxia . Penso, que cal observar ben atentament les acampades: són assemblearis com nosaltres (una democràcia assembleària té futur?), demanen una reforma de la llei electoral...la realitat canvia cada dia i cal observar-la, no podem quedar-nos atrapats en una “torre d’ivori”

Penso, que RCat haurà de fer molts deures. Tenir un discurs molt clar, mullar-nos ideològicament i sobretot tenir un programa electoral social . Una proposta econòmica factible, real, trepitjant de peus a terra: “l’escola de Xicago”  en estat pur és un fracàs! Podem aprofitar les teories d’en Keynes i Olaf Palme? Sinó acabarem condemnant a les futures generacions a marxar del país, és un moviment que tot just ha començat, fem alguna cosa! És molt greu, que la gent jove no tingui futur! Aquesta situació té una banda sonora: “We cry ” The script.

No podem repetir els errors, que han comès els altres partits bloquejant a la gent valuosa dins dels propis partits, per ambició, per tenir poder, a vegades cal reconèixer el mestratge de la gent i aprofitar per aprendre.

A RCat s’ha treballat molt dur, som incombustibles, pot ser no hem obtingut els resultats esperats, però la vida d’un partit a l’oposició és molt llarga i “fer la travessia del desert”  no agrada a ningú i pot generar frustració, però ara tenim presència a molts consistoris catalans, no la desaprofitem, fem les coses ben fetes.

Em remeto a Zygmunt Bauman, aprofitem els nostres valors i no ens convertim en partit líquid en una societat líquida, com està fent CiU. Cal reforçar el moviment independentista, analitzant amb molta cura els errors, que han comès la resta de partits. Pensar en futures  aliances amb altres grups independentistes i treballar plegats, i el més important, arribar a la gent del carrer i no deixar-ho, fins a les properes eleccions, tenir un discurs propi!

Els nostres regidors/res seran la nostra imatge. Vull felicitar-los a tots i a totes, però a tu també Ignasi i em remeto a les paraules d’en Portabella: ets un crack!

No hi ha Comentaris

Participeu a la 4a Assemblea Nacional de Reagrupament

Som a pocs dies de la celebració de la 4a Assemblea Nacional de Reagrupament ,que tindrà lloc el diumenge 19 de juny a Vic. Atès que ha de ser l'Assemblea que dibuixi el futur de Reagrupament, tant per a l'elecció dels nous membres de la junta directiva nacional com per la importància dels documents que s'hi debaten, des de la junta directiva fem una crida a tots els asssociats a participar-hi . Us recordem que els associats podeu assistir-hi acompanyats de les persones que desitgeu i que seran considerades convidades. Trobareu la butlleta d'inscripció i tota la informació relativa a la 4a Assemblea en aquesta web.

Pel que fa als resultats de les eleccions municipals, la junta directiva vol expressar el més profund agraïment per l'esforç absolutament generós i altruista a tots els associats  que, a més de 50 municipis, han participat a les diferents candidatures i que han fet present Reagrupament Independentista arreu del país. També volem felicitar els gairebé 50 regidors de Reagrupament  que a hores d'ara defensen i treballen per la independència i la regeneració democràtica als nostres pobles i ciutats.

Ens trobem el 19 de juny a Vic!

Visca Catalunya Lliure!

No hi ha Comentaris

Participeu a la 4a Assemblea Nacional de Reagrupament

Som a pocs dies de la celebració de la 4a Assemblea Nacional de Reagrupament ,que tindrà lloc el diumenge 19 de juny a Vic. Atès que ha de ser l'Assemblea que dibuixi el futur de Reagrupament, tant per a l'elecció dels nous membres de la junta directiva nacional com per la importància dels documents que s'hi debaten, des de la junta directiva fem una crida a tots els asssociats a participar-hi . Us recordem que els associats podeu assistir-hi acompanyats de les persones que desitgeu i que seran considerades convidades. Trobareu la butlleta d'inscripció i tota la informació relativa a la 4a Assemblea en aquesta web.

Pel que fa als resultats de les eleccions municipals, la junta directiva vol expressar el més profund agraïment per l'esforç absolutament generós i altruista a tots els associats  que, a més de 50 municipis, han participat a les diferents candidatures i que han fet present Reagrupament Independentista arreu del país. També volem felicitar els gairebé 50 regidors de Reagrupament  que a hores d'ara defensen i treballen per la independència i la regeneració democràtica als nostres pobles i ciutats.

Ens trobem el 19 de juny a Vic!

Visca Catalunya Lliure!

No hi ha Comentaris

Dita del dia

No hi ha Comentaris

Una democràcia de mentida

Seguint les normes de la omnipotent Junta Electoral no em varen publicar la carta que vaig trametre a La Comarca la setmana passada. L’amic Joan Mercader es queixava d’aquesta institució en el seu article; no t’hi capfiquis Joan, vam sortir d’una dictadura de veritat per entrar en una democràcia de mentida; hi hauria mil i una solucions per resoldre el problema que ens comentaves.

En moltes situacions que ens semblen negatives sol haver-hi quasi sempre quelcom de positiu, i gràcies a que no em publicaren la nota vaig tenir una inesperada satisfacció. En un dels paràgrafs de la dita nota hi deia: “El que no puc entendre de cap de les maneres és quan en unes eleccions de caire polític els guanyadors ho celebrin amb desfermades eufòries. No ho entenc, perquè guanyar suposa fer-se càrrec d’un govern, tingui la importància que tingui, i la responsabilitat és immensa, ja que governar no és gens fàcil i fer-ho honestament i amb eficàcia posant per sobre de tot els drets i el benestar dels governats és d’una gran dificultat i requereix molta intel·ligència, dedicació i tenir les dots adequades per sortir-se’n. Celebrar haver guanyat unes eleccions com si amb això ja estigués tot resolt és, si més no, d’una gran inconsciència o d’un gran egoisme, quan només es té en compte el que la victòria pot representar pels interessos particulars dels guanyadors. He pensat moltes vegades que de trobar-me en aquestes circumstàncies de guanyador, situació gens probable, estaria molt preocupat i ben segur que no tindria pas ganes ni de somriure, només de pensar en la tremenda responsabilitat que em cauria a sobre”.

Vaig decidir trametre la nota per Internet als meus contactes i vaig rebre unes quantes opinions favorables al que hi exposava. Una d’aquestes opinions em va deixar “fora de joc”, com solem dir. Era una mare que m’explicava la reacció del seu fill de nou anys quan va ser elegit Bisbetó de l’escolania de Montserrat; encara se’m neguen els ulls cada vegada que hi penso. La dita mare em deia, després d’aprovar el que vaig escriure en la meva carta: ”Jo que, com és de suposar em sentia molt orgullosa, vaig preguntar-l’hi. – Perquè plores Aniol? què no estàs content? – i ell va respondre: – Estic aclaparat, tinc molta responsabilitat d’ara endavant, no puc defraudar a qui confia en mi, hauré de fer-ho bé mare i estic molt espantat si no estic a l’alçada” Quants dels que han estat elegits per a governar pensen amb la sensatesa d’aquest nen de nou anys? Malauradament deuen ser ben pocs, altrament tindríem una democràcia de veritat.

Esteve Roure i Punset

No hi ha Comentaris

Dita del dia

No hi ha Comentaris