Arxiu juny, 2011

Dita del dia

No hi ha Comentaris

PSOE i PP tornen a rebutjar que la llengua catalana sigui oficial a Europa

PSOE (PSC inclòs) i PP han sumat forces aquest dijous al Congrés dels Diputats en contra que la llengua catalana pugui ser oficial a Europa, amb coherència amb la manca de possibilitat d'ús al Congrés mateix. Amb el seu vot han impedit l'aprovació d'una proposta de resolució de CiU que instava el govern espanyol a aprofitar el canvi de reglament del règim lingüístic que deriva de l'adhesió de Croàcia a la Unió Europea (UE) per reclamar l'oficialitat del català a les institucions europees. Es tracta d'un text que recull la petició que els eurodiputats catalans Ramon Tremosa de CiU, Maria Badia del PSC, Oriol Junqueras d'ERC i Raúl Romeva d'ICV van enviar al govern espanyol a mitjans de juny. Els socialistes catalans han votat en contra amb la resta del grup socialista després que la Federació hagi rebutjat per tèbia l'esmena que hi havien presentat.

La votació final ha posat de manifest de nou la unitat de les dues principals forces espanyoles en aquesta qüestió. El text de CiU reclamava al govern espanyol que d'acord “a les disposicions relatives al règim lingüístic de la UE i al seu compromís de respectar la diversitat lingüística i cultural i els drets dels ciutadans aprofités les reformes normatives que es duran a terme al Tractat de la UE i al Reglament amb motiu de l'adhesió de Croàcia a la UE per aconseguir que el català disposi de l'estatus de llengua oficial de les institucions de la Unió”.

És el mateix text que quatre eurodiputats catalans -inclosa la del PSC Maria Badia- van impulsar per instar el govern espanyol a moure fitxa en aquesta qüestió. Els parlamentaris catalans creuen que l'adhesió de Croàcia és una oportunitat d'or que obre vies al català i sostenen a més que la mesura no tindria cost per a les institucions europees perquè la majoria dels traductors espanyols a la cambra europea són catalanoparlants.

La mateixa proposta de resolució inclou un segon punt que insta el govern espanyol a presentar un projecte de llei de modificació de la llei orgànica de règim electoral general que tingui per objecte permetre l'existència de circumscripcions electorals de règim autonòmic sempre que ho aprovi així el parlament de cada territori. CiU recorda que d'aquesta manera es donaria resposta a la petició del Parlament Europeu que reclama als estats que divideixin les seves circumscripcions quan tinguin més de 20 milions d'habitants. En la seva esmena el PSOE demana la supressió d'aquest punt.

No hi ha Comentaris

i?

Ahir es va fer pública la segona enquesta  -després de la que va encarregar la UOC a finals de 2009- en la qual el sí a la independència guanya de forma clara. I també és la segona vegada en què es posa de manifest la solidesa argumental del sí -amb motivacions democràtiques i econòmiques, sobretot- en contrast amb la fragilitat del no, aferrat a la nostàlgia i a conceptes propis del pensament màgic com "preservar la unitat d'Espanya".

Crec que ha arribat el moment en el qual els partidaris d'un futur espanyol per a Catalunya han de presentar la seva oferta. Cal saber quins compromisos garanteix l'Estat actual per a aquesta societat i què hi guanyaran els set milions llargs de catalans mantenint el centre de decisió a Madrid.
 
 De moment, el projecte català del PP és estrictament identitari, de defensa de la seva llengua i dels toros. Esquemàtic, però clar i castellà. Falta per concórrer el PSC, del qual se sap que promou una Catalunya espanyola, però no queda clar en quines condicions.
 
 I queda, com sempre, CiU.  Amb la "C" cada cop més lluny de la "U". Així que una de les claus està en si la "i" es manté. O no.

No hi ha Comentaris

El CEO confirma que el referèndum per la independència es guanyaria sense problemes

La segona onada del baròmetre del Centre d'Estudis d'Opinió  (CEO), publicat ahir, preguntava per primera vegada que votarien els enquestats en un referèndum d'autodeterminació i per un nou pacte fiscal de característiques similars al concert econòmic. Segons les dades del sondeig, fet a 2.500 persones, un 42,9% dels catalans votarien a favor de la independència i només un 28,2% ho farien en contra, mentre que un 23,3% s'abstindria.

Aquest resultat és similar al un  estudi  fet per Esade i la Fundació Carulla sobre els valors actuals dels ciutadans de Catalunya que revela que l'opció sobiranista s'ha triplicat i que un 45% dels catalans votarien 'sí' en un referèndum.

Totes aquestes enquestes em confirma la projecció que vaig fer extrapolant els resultats del 28N a un referèndum per la independència .

Si fem quatre càlculs i partim, cosa ben lògica, que els votants a favor del SI segur que es mobilitzarien quasi en la seva totalitat, tenim la següent projecció:

Cens de Catalunya:                        5.363.688

El 42,9% de vot pel SI :                  2.201.022

El 28,2% de vot pel NO:                  1.512.560

Participació 71,10%:                       3.813.582

Vot del SI                          60,3%

Vot del NO                                39,7%

Abstenció:                                     1.259.739

Però aquest resultat pot ser enganyós perquè si analitzem els arguments que donen els que s'abstenen es pot veure que majoritàriament coincideixen amb els arguments que donen els que voten que NO (pàgina 37 i 38) . Això pot significar que al final, amb un debat i una pressió molt forta per part dels espanyols, acabin votant i ho facin negativament. Es pot determinar quina proporció abstencionistes ho farien si sumen el % dels que donen com arguments els mateixos que votarien que NO. Surt prop del 50% dels abstencionistes tenen els mateixos arguments que els que decideixen votar pel NO. Això significa que hauriem de sumar la meitat dels vots abstencionistes al NO. Amb aquestes dades tenim els següents resultats: 

Participació 82,75%            4.438.452 (2.301.022 + 1.512.560 + (1.249.739 / 2))

Vot del SI                          51,84% (2.301.022)

 Vot del NO                              48,16% ( 2.137.430)

Abstenció                                             624.870

Com es pot veure, fins i tot considerant aquest escenàri tan negatiu, que el 50% dels que han manifestat que s'abstindiren, es decidixin anar a votar i ho fessin negativament, el 'sí' seguiria guanyant.

Cal també tenir en consideració que mai en la història de l'Estat Espanyol, s'ha arribat a aconseguir una participació tant alta del 82,75%. L'única que s'hi acosta fou el referèndum per Llei per la Reforma Política, convocat pel president del govern Adolfo Suárez per al 15 de desembre de 1976, instava l'electorat a aprovar o no les reformes iniciades pel seu govern a fi i efecte de liquidar les corts franquistes i iniciar la democratització de l'estat. La participació fou del 77,72% i això ens donaria seguin el mateix criteri que el SI guanyaria amb un 55,2%. El referèndum de la Constitució Espanyola va aconseguir només el 67,11% i extrapolant sortiria que el SI guanyaria amb un 63,92%

Com podem veure, el 'sí' guanya sense problemes si el vot pel SI es mobilitza plenament. Per mi, es clar que així serà. El vot dels catalans més independentistes mai deixaran passar aquesta oportunitat única, mentre està demostrat que els immigrants en tots els llocs del món tenen un índex d’abstenció molt més alt que el vot del qui ha nascut. Com més poc temps portin a Catalunya les possibilitats d’abstenció augmenta degut a què no estan segurs que és el millor. No tenen prou coneixements per decidir el vot i això fa que s’abstinguin.

Però també s’ha de comptar que en tots els referèndums sempre hi ha una abstenció residual. Per arribar que el NO guanyi, s'hauria d'arribar a una participació del 85.55% i que a més, tots els abstencionistes que ho deixessin de ser, votessin tots pel NO. Per mi, això és del tot improbable

Acabaré aquest article amb la mateixa reflèxió que vaig fer amb un altre article  similar:  La qüestió és, davant d’aquestes evidències, a què espera el Parlament de Catalunya per proclamar unilateralment la independència per després fer el referèndum de ratificació?

Endavant les atxes!!

No hi ha Comentaris

La majoria de la població de Catalunya està a favor de la independència i descontenta amb el funcionament de la democràcia

La magnífica manifestació del 10 de juliol, amb un milió i mig de participants, o el procés de consultes per la independència que va assolir 900.000 vots, ja van posar de manifest la voluntat de llibertat del poble català. Ara aquesta voluntat mostra la seva força en el baròmetre que elabora el Centre d'Estudis d'Opinió, segons el qual una gran majoria dels ciutadans de Catalunya està a favor a la independència i un 42,9% votaria que sí si l'endemà tingués lloc un referèndum que ho demanés. Tan sols un 28,2% hi votaria en contra, un 23,3% s'abstindria o no aniria a votar i un 5,2% no ho sap o no contesta. Això vol dir que, tenint en compte l'abstenció, el Sí a la Independència guanyaria, pel cap baix, per un 55,8% dels votants, contra el 36,7% contraris i un 7,5% entre vots nuls i blancs. Cal recordar que el que compta en un referèndum i en un procés electoral és la gent que vota (tal com va passar amb el referèndum de l'Estatut).

A més, el baròmetre també mostra la insatisfacció dels ciutadans amb el funcionament de la democràcia i un 66,3% es mostra poc o gens satisfet amb el funcionament de la democràcia. Quant al grau de confiança que mereixen els polítics catalans, el resultat és un suspens, amb una mitjana d'un 4,58 sobre 10.

Així mateix, pel que fa als problemes que els enquestats consideren més importants per a Catalunya, en els tres primers llocs se situen els següents: l'atur i la precarietat laboral (51,7%); el funcionament de l'economia (17,3%) i la insatisfacció amb la política (8,6%).

Reagrupament no va aconseguir prou suport a les urnes a les eleccions autonòmiques del passat mes de novembre, però sens dubte va encertar el diagòstic del que necessita i demana el nostre poble: independència, democràcia i treball.

No hi ha Comentaris

La majoria de la població de Catalunya està a favor de la independència i descontenta amb la democràcia

La magnífica manifestació del 10 de juliol, amb un milió i mig de participants, o el procés de consultes per la independència que va assolir 900.000 vots, ja van posar de manifest la voluntat de llibertat del poble català. Ara aquesta voluntat mostra la seva força en el baròmetre que elabora el Centre d'Estudis d'Opinió, segons el qual una gran majoria dels ciutadans de Catalunya està a favor a la independència i un 42,9% votaria que sí si l'endemà tingués lloc un referèndum que ho demanés. Tan sols un 28,2% hi votaria en contra, un 23,3% s'abstindria o no aniria a votar i un 5,2% no ho sap o no contesta.

A més, el baròmetre també mostra la insatisfacció dels ciutadans amb el funcionament de la democràcia i un 66,3% es mostra poc o gens satisfet amb el funcionament de la democràcia. Quant al grau de confiança que mereixen els polítics catalans, el resultat és un suspens, amb una mitjana d'un 4,58 sobre 10.

Així mateix, pel que fa als problemes que els enquestats consideren més importants per a Catalunya, en els tres primers llocs se situen els següents: l'atur i la precarietat laboral (51,7%); el funcionament de l'economia (17,3%) i la insatisfacció amb la política (8,6%).

Reagrupament no va aconseguir prou suport a les urnes a les eleccions autonòmiques del passat mes de novembre, però sens dubte va encertar el diagòstic del que necessita i demana el nostre poble: independència, democràcia i treball.

No hi ha Comentaris

Acte Assemblea Nacional Catalana

Dimecres 29 de Juny a les 20:00h tindrà lloc a la casa de cultura de Girona, l’acte de presentació del Moviment per la Independència, el projecte de l’ANC  (Assemblea Nacional Catalana). L’acte anirà a càrrec de Jaume Soler i Marta Guillaumes.

Després de les diferents tandes de consultes que van culminar, el passat abril,  amb la de Barcelona i d’altres poblacions catalanes que no l’havien fet,  es continua treballant per organitzar l’independentisme amb el mateix esperit que s’han anat desenvolupant les consultes populars: les persones que s’adhereixen al MxI (moviment per la Independència) ho fan a títol estrictament individual, comparteixen la voluntat d’organitzar-se en xarxes territorials i sectorials, i comparteixen també la necessitat d’articular el moviment independentista des de la transversalitat (només limitada pel respecte als drets humans i als principis democràtics).

L’objectiu és constituir una Assemblea Nacional Catalana (ANC) que vertebri la ciutadania de la manera que ho va fer, en el seu moment, l’Assemblea de Catalunya, estructurada en assemblees democràtiques a cada poble.

No hi ha Comentaris

La crisi del sistema

Progressa el món com creien els pensadors moderns, des de Hume fins a Marx? O la història és un etern retorn, una roda que gira fent sempre el mateix camí, com predicaven els filòsofs antics i el seu admirador alemany, Nietzsche? Durant molt de temps, veient com Sastre queia en l'oblit més absolut, com s'ensorrava el mur de Berlín i com desapareixien les temptacions totalitàries de dretes i d'esquerres a Europa, vaig viure, optimista, de la il·lusió que aquesta vegada sí que ens apropàvem de debò a una mena de fi de la història i que emergia un món potser imperfecte però al capdavall raonable.

Ara ja no n'estic segur. És cert: la plaça Catalunya avança cap a la normalitat. Però del monument a Francesc Macià encara en pengen les restes del cartró amb què els indignats  van decidir rebatejar-lo com a monument a Buenaventura Durruti. La manca de memòria històrica (no vull creure que hi hagi hagut cap mala fe) fa estremir. Al capdavall, Durruti va ser el líder faista que, després de dedicar bona part de la seva vida a atracar bancs a Espanya i a Sud-amèrica, es va instal·lar definitivament a Catalunya, on, el juliol del 1936, va imposar la seva llei i la del seu sindicat sobre el poder legítimament constituït de la Generalitat i va emparar, fins a la seva mort uns mesos després, tots els passeigs revolucionaris que acabaven amb un tret al cap del "passejat" de torn al nostre país.

Amb els indignats  i els seus valedors tornen tots els fantasmes del passat. Hi ha l'intel·lectual francès que s'adreça -amb el to que ja gastaven els pensadors i tertulians del país veí durant les guerres carlines i a cavall de la darrera guerra civil- al poble espanyol i a la seva generositat eterna, aquella generositat que fa tan bonic quan es vesteix de sang a la plaça de toros. Hi ha els acadèmics indígenes que, en nom de la justícia universal, poden tornar a viure una segona o tercera joventut, just quan els tocava el darrer tomb en la seva vida professional, oferint articles, cartes i discursos irresponsables. Ens volen convèncer que el sistema (capitalista) està en crisi. I que, entre tots plegats, construiran una nova democràcia, una democràcia real, amb uns instruments adequats a les tecnologies comunicatives del segle XXI.

De la crisi del capitalisme i de les contradiccions internes ja en va parlar el jove Marx al seu Manifest comunista  . Fa més de cent cinquanta anys que tots esperem que les seves profecies apocalíptiques es compleixin. No és un termini de temps prudent per enviar una teoria inútil al calaix dels mals endreços? No ens caldria més concentrar-nos en coses de més suc? De la democràcia real, l'únic que en sabem és que no sabem què és. La darrera vegada que la gent qualificava la paraula democràcia  amb adjectius ho feia, val la pena recordar-ho, per parlar de la "democràcia orgànica" i la "democràcia popular". De democràcia, però, només n'hi ha una: la que es fa a les eleccions, als referèndums i als Parlaments. Fora d'això, no hi ha salvació. Si existís cap altra cosa, ja l'hauríem inventat entre tots perquè hem estat experimentant, des de la Il·lustració o molt abans, amb tota mena de sistemes, alguns amb resultats terribles.

Espanya té aquestes coses. Porta a dins un neguit profund: vol salvar el món. I, per això mateix, veu sempre crisis sistèmiques a cada cantonada. La veritat, però, és que l'únic que ha de fer és salvar-se a si mateixa. I, per salvar-se, el millor que pot fer és copiar el futur: imitar els països, endreçats i industriosos, del nord d'Europa. Mentre l'Estat espanyol encoratjava una bombolla immobiliària immensa, les economies europees es posaven a to en competitivitat i reformaven l'estat del benestar per enfortir-lo. Excepte el sector financer, els sectors econòmics espanyols (de la construcció a la química) a penes han crescut en productivitat en els darrers quinze o vint anys. A Holanda, Suècia i Alemanya, en canvi, la productivitat dels sectors exportadors ha augmentat entre un cinquanta per cent i un cent per cent. Per això la seva crisi ha estat tan pacífica. I per això tot aquest discurs espanyol de crisi sistèmica els sembla absurd i, com a molt, romàntic.

El moviment dels indignats  és una gran mala notícia per a Catalunya. El nostre país es debat, no sé si amb gaires forces, entre formar part, amb els sectors econòmics brillants que encara li queden, de l'Europa carolíngia o ser una província d'Espanya. El discurs dels indignats  amenaça d'empènyer-la cap a la segona i el seu moviment eternament cíclic entre l'especulació i el populisme. Tinguem-ho present a l'hora de prendre partit: la seva victòria convertiria una crisi conjuntural en una llarga decadència.

No hi ha Comentaris

Dita del dia

No hi ha Comentaris

Reagrupament vol dir aplegament? (90): Teoria de la poltrona

DEFINICIÓ: La poltrona és una butaca baixa, àmplia i confortable. A totes les corts hi ha centenars de poltrones. S’adjudiquen a qui reté rang i poder. La qüestió de la independència gira fonamentalment al voltant de la poltrona. Ahir, a les Autonòmiques’03, els 23 diputats de ERC es varen aconseguir contra la poltrona de CiU que atorgava càrrecs i poder, sense miraments ni vergonya. Però avui, la lògica de “la pluja fina” ha col·locat de nou, aquells al poder: CiU ha recuperat els 16 escons i ERC n’ha perdut 13. CiU s’ha alçat contra el Tripartit, amb els mateixos arguments independentistes i de regeneració democràtica. I governa igualment des de la poltrona, desenvolupant gradualisme i encaix.

PLUJA FINA: En una versió renovada del pujolisme i davant el Madrid impertèrrit, la teoria de “la pluja fina” recomana la instal·lació de tècnics “independentistes” dins l’aparell autonòmic. La Generalitat és una eina excel·lent. “Fer país” era equivalent, per Pujol,  a “fer coses”. Aleshores, Si les tasques a fer, les fa la Generalitat, les obres realitzades seran les “nostres” coses. Ergo, maniobrar en les “possibilitats” de la Generalitat obre un horitzó de “país” que “apanya” el balanç. La teoria de “la pluja fina” pretén suplir el copyright del pujolisme. La melmelada serà diferent i potser no tindrà el mateix gust, però la Generalitat és l’eina que “permet” construir un horitzó “nacional” que s’infiltra arreu.

INSTITUCIONS: De fet, la veritat és que la Generalitat és un gran actiu. En el pressupost ’11 disposa de 40.000M€. Reglamenta sobre els àmbits més importants de la vida quotidiana. Dirigeix les grans empreses públiques. Radia normes i criteris en els diversos sectors d’activitat. Múltiples fòrums internacionals, de tota qualitat i importància, li obren les portes i congenia amb les grans fortunes del món, etc.  Un bon actiu! Però, per altre cantó, el seu fonament jurídic depèn de la Constitució espanyola. Les competències i facultats que administra, li són atorgades per la legislació. Tots els països així ho comprenen i ho respecten. La teoria de “la pluja fina” pretén veure amb optimisme els avantatges de l’Autonomia. Pensa que es possible inocular-li pensaments, actituds i aires “independentistes” a través d’un staff de tècnics, nissagues i estirps com qualsevol partit “seriós” s’ocupa i té cura de la cosa pública.

JUSTIFICACIÓ: ERC justifica la teoria de “la pluja fina” com el millor full de ruta pel “mentrestant”. Si 1) La independència es declararà des de la Generalitat i 2) per assolir-la calen majories. Què fer doncs, mentrestant no les “tenim”? ERC proposa el lluïment tècnic. A les institucions, ERC fa un sofisme, ERC salta del republicanisme al conservadorisme i es posa darrera la gent (quan la gent vulgui, ells estan disposats). Segonament, la lògica independentista es basa en l’Adéu. Un discurs de Ruptura no casa amb la “seriositat” autonomista del “tècnic”. Tercerament, pretendre estar alhora al govern i a l’oposició és esquizofrènic i antipolític. El copyright del pujolisme serveix per anar tirant. La Ruptura és coherència d’oposició fins declarar l’Estat Català. Finalment, no ens enganyem. El Constitucional ha minat el desplegament jurídic i la bilateralitat. Per tant, els “tècnics” no poden fer el jaç legislatiu i queda només la via social (les institucions han d’acompanyar la societat organitzada i no al revés).

Qualsevol projecte honrat, ha de sostenir aquesta única via. La via social és l’Assemblea Nacional Catalana i la Taula de Partits. La Taula de Partits, encara a constituir, serà una plataforma “no adscrita” al sistema, on els partits del sistema (també ERC, CiU, etc.) poden “ampliar” la seva política nacional. La Taula de Partits haurà d’orientar l’activitat de les institucions públiques (la proposta Vila d’Abadal, pe), haurà de recolzar la lluita social de l’Assemblea Nacional Catalana, haurà d’aprovar mocions, convocar actes i ser una eina de conscienciació. El 50% d’independentistes esperen la construcció de l’alternativa unitària al unionisme. Qui s’hi posa?

No hi ha Comentaris