Arxiu juny, 2011

Puigdemont se suma a la proposta que Vila d’Abadal va fer a la 4a. Assemblea de Reagrupament

  • L'alcalde de Vic va proposar durant l'Assemblea de Reagrupament la constitució d'una associació de municipis favorables a la independència
  • Puigdemont serà alcalde de Girona, un municipi on l'independentisme ha rebut una gran adhesió electoral amb l'eclosió de 3 regidors de la candidatura formada per CUP+Reagrupament
  • Puigdemont: "No hi ha altra opció que tenir un Estat propi",  " No hi ha motius ara per defensar la via de l'autonomisme"

La 4a. Assemblea de Reagrupament Independentista no tan sols va servir per a reforçar l'activitat de la nostra associació sinó que també ha afavorit l'aprofundiment en l'independentisme per part de destacats alcaldes de l'àmbit de CiU, que comencen a expressar la necessitat que Catalunya es constitueixi en Estat. El primer fou l'alcalde de Vic, Josep Ma. Vila d'Abadal, el qual va explicar durant l'Assemblea de Reagrupament que proposaria la constitució d'una associació de municipis favorables a la sobirania plena de Catalunya.

Inicialment, aquest plantejament de l'alcalde de Vic va ser vist pels observadors polítics com un moviment en clau interna d'Unió Democràtica de Catalunya (Vila d'Abadal estaria refermant la seva aposta catalanista davant de l'espanyolisme desfermat de Duran i Lleida). Ara amb el suport del futur alcalde de Girona, Carles Puigdemont, aquest moviment muncipal està començant a agafar embranzida i supera la consideració com a fenomen partidista. Cal recordar, a més, que Puigdemont serà alcalde de Girona, un municipi on l'independentisme ha rebut una gran adhesió electoral amb l'eclosió de 3 regidors de la candidatura  formada per CUP+Reagrupament.

Vila d'Abadal durant la seva intervenció a l'assemblea de Reagrupament

El futur alcalde de Girona i diputat de CiU al Parlament, Carles Puigdemont (CDC), ha avançat aquest diumenge en una entrevista a Europa Press que formarà part de la nova associació de municipis independentistes, que va proposar l'alcalde de Vic, Josep Maria Vila d'Abadal (UDC), i ha fet una crida a altres alcaldes de qualsevol signe polític perquè s'hi sumin.

"Si hi ha un grup d'alcaldes independentistes, jo, amb molt de gust, hi seré", ha anunciat en aquesta entrevista, en què ha admès que la iniciativa li sembla una bona idea, a falta de saber com es pot vehicular. És més, Puigdemont estaria "encantat" de formar part d'una associació que estigués integrada per alcaldes de diferents colors polítics que comparteixin una visió independentista en el marc d'un espai de diàleg i debat polític.

No obstant això, Puigdemunt ha condicionat la seva entrada al fet que sigui un 'club' d'alcaldes i no de municipis independentistes -una cosa que hauria de passar per una votació en el ple-, al.legant que el fet que la població ho sigui o no "és una cosa més complexa i complicada ". A més de mostrar el seu convenciment que la proposta de Vila d'Abadal anava en aquest sentit, Puigdemont ha rebutjat presentar-la en forma de moció al ple consistorial, encara que l'estudiarà si ho fes un altre grup com el de la CUP+Reagrupament.

Malgrat tot, ha subratllat que no seria la primera moció que aborda la independència que s'aprova al consistori, en recordar que van acompanyar el procés de la consulta sobiranista que es va celebrar a Girona. Precisament, en el debat sobiranista, Puigdemont es defineix com una persona independentista i deixa molt clar que sempre l'ha reivindicat i que treballa amb la idea que "no hi ha altra opció que tenir un Estat propi".

I és que, segons ell, han fracassat els intents perquè la identitat catalana tingui un encaix còmode i satisfactori a l'Estat, de manera que aquest ja no pot ser el camí a seguir: "Durant molts anys he estat disposat i treballant perquè hi hagués un acord perquè això pogués ser possible en el marc d'un estat modern. Això no ha funcionat, i no hi ha motius ara per defensar la via de l'autonomisme ".

"Alguns ho viuen en clau de fracàs personal i altres ho vivim com una ratificació del que sempre hem pensat", ha recalcat el futur alcalde de Girona, després de destacar que fa molts anys que milita a CDC. Només així, segons Puigdemont, serà possible tirar endavant les polítiques econòmiques i d'infraestructures que s'impulsin des de Catalunya així com que es respecti la llengua catalana.

També aposta per fer aquest camí cap a la independència amb tots, fins i tot amb UDC, perquè "és un error pensar que en una Catalunya lliure cal desfer-se de gent". I és que, encara que el líder d'UDC, Josep Antoni Duran, renega de l'independentisme, ha defensat que ha demostrat fidelitat a les conviccions catalanistes: "El seu full de serveis al país és impecable, i si pot fer-ho molts anys és molt bo per a Catalunya que continuï defensant les posicions on les defensa ".

Sobre si el secretari general adjunt de CDC, Oriol Pujol, pot liderar aquest procés, Puigdemont l'ha elogiat destacant que ha demostrat la seva capacitat i que té "talent polític, preparació, capacitat de treball i gran empatia". Per això, i després de negar que hi hagi sectors que el qüestionin, ha assegurat que Pujol és un "bon líder" i que potser  ho tenia més difícil per demostrar-ho pel fet de ser el fill de l'expresident de la Generalitat durant 23 anys, Jordi Pujol.

Després de conèixer que ERC no tindrà representació a l'Ajuntament de Girona, Puigdemont ha admès que li sap greu i que podrien haver col·laborat durant el mandat, encara que ha assegurat que també l'uneixen sinergies amb la CUP, que ha irromput al consistori amb tres regidors, el tercer dels quals és Carles Bonaventura, de Reagrupament. Així, els ha estès la mà, així com a la resta de forces polítiques, en esgrimir que l'oposició ha de ser part activa a la ciutat durant els propers anys.

No hi ha Comentaris

Parlem clar, l’estanquera no serà mai la nostra

No, no ho són de temes menors, la simbologia i el que volen dir, representen idees, maneres de fer i de ser i això és consubstancial a la conformació d’una societat com a poble.

La bandera espanyola (la roja i gualda, l'estanquera) té la seva història,i va començar al 1785 quan Carles III, i després d’un concurs, la fa utilitzar als vaixells de guerra, abans era blanca, però no és fins el 1843 que Isabel II adopta definitivament la roja i gualda com bandera dels borbons i espanyola. Aquest fet va precedit a l'impediment i prohibició d’utilitzar la senyera a Catalunya feia més 70 anys (des del final de la Guerra de successió).

El 14 d’Abril del 1931, els pobles de l’Estat espanyol i per majoria decideixen que el temps de l’obscurantisme i de les injustícies s’ha acabat, els republicans guanyen les eleccions municipals i els monàrquics perden. Alfons XIII abandona i és proclamada la República, amb la modificació del símbol més important de l’Estat, és incorporat el morat i ja tenim la tricolor o bandera de la República. Els valors associats esdevenen els francesos: llibertat, igualtat i fraternitat.

Un general, Franco, encapçala el cop d’Estat contra la República legalment establerta, i una part de l’exèrcit espanyol el segueix, i ho fa amb el símbol dels borbons, cap altre identificarà en el futur i amb tanta precisió, el règim sinistre que esdevindrà: la dictadura franquista. La bandera dels borbons amb el consentiment de la dinastia és la màxima expressió del terror, de l'opressió i de la manca de llibertat.

1933, Hitler és designat com a canceller, és la fi de la República de Weimar. El 1934 comença el III Reich, que durarà fins el 1945. Hitler enterra la bandera de la República alemanya i sorgeixen les del Reich, la bandera estatal, la bandera de guerra, i la de les colònies, totes elles amb la creu gamada.

Mussolini no modifica la Bandera de la República això sí, el que fa és introduir-hi símbols totalitaris i de poder, però el que cal destacar és que Itàlia no havia canviat de règim, només d’ ideologia.

Acabada la II Guerra Mundial, Alemanya torna a ser un país normal i es restableix la bandera de la República. Itàlia, recupera la seva sense els continguts del fascio . Espanya és diferent.

Franco utilitzà la bandera borbònica per aixecar-se contra la República, l'estanquera i disposa que, a la seva mort, l’hereu de la història de la dictadura, serà per un borbó, en Joan Carles, i que el llegat ha de ser treballar per una Espanya “grande y libre ”. Aquesta vegada els monàrquics i franquistes guanyen i els republicans perdem.

A dia d’avui els franquistes que queden i els nous, amb connivència dels altres espanyols, pretenen que acceptem aquesta bandera com a nostra, i a fe de Déu que ho intenten, amb els esports, amb les empreses, a Europa, i a qualsevol lloc on puguin posar la E, com als cotxes. Tenen diners i poder, l’Estat espanyol sense vergonya amaga la història, i sobretot la de la República, la guerra civil i la dictadura, però ni així poden, ni podran aconseguir una acceptació patriòtica d’una bandera tacada de sang i de ignomínia. Aquí no hem tingut una reconciliació hem tingut imposició i enganys. No hem fet net, i encara a dia d’avui gent tacada de sang campa per arreu.

Si els convergents i els d’ERC, accepten, i alguns sembla que ho fan, i tot que un centenar d’Ajuntaments debaten la retirada de l'estanquera i del Borbó, han de ser els partits nacionalistes els que es posicionin. Engalanar els Ajuntaments amb la bandera espanyola i el retrat del Borbó en  llocs preferents, sense cap tipus de lluita, és acceptar la simbologia que en el seu dia va representar la repressió, l’assassinat (llegir l’Holocaust espanyol de Paul Preston) i l’ultratge a la legalitat del moment.

L'estanquera (bandera dels borbons i espanyola) no ens podrà representar mai als catalans, ni abans, ni ara, ni mai, i ara ho fa per “dret” de conquesta militar. Que Catalunya pugui triar on vol estar és l’únic camí per posar fi a una història negra i que ningú vol recordar.

No hi ha Comentaris

Dita del dia

No hi ha Comentaris

Reagrupament vol dir aplegament?(89): Un any després del 10-7-10

Quan es vol fer un negoci, una tasca o bé planificar una activitat, és bo preguntar aquelles qüestions que li demanem al periodista: El què; el quan; el com; etc. Ara no les resoldrem totes, aquestes qüestions, obrirem unes notes a considerar, unes reflexions sobre Reagrupament.

FA UN ANY: Els de Reagrupament ens vàrem presentar a la manifestació del 10 de juliol’10 com tothom: desafectats (ara diríem indignats). Espanya ens havia escopit a la cara i havíem de conformar-nos amb un Estatut retalladíssim. També ens indignava la condescendència i covardia del tripartit. Finalment la situació econòmica de molts particulars i empreses era i és insofrible. L’atzar ens va col·locar al capdavant de la protesta tot i agrupant un ampli sector de manifestants, qui no els va fer nosa de compartir consignes, logos i càntics amb nosaltres. Allí ens varem sentir l’avantguarda del descontentament. Un testimoni que hem de recuperar.

DESUNIÓ: Tanmateix, la manifestació ja mostrava la debilitat de l’independentisme. La bulliciosa “desunió” no s’ha comprès: No és la causa del defenestrament electoral, sinó la conseqüència. L’autèntica font és un problema de concepte i avui ERC és la seva cara més visible. ERC ha volgut i pretén encara, salvar-ho tot a base de socialdemocràcia i poltrona (ells ho anomenen “esquerra” i “etapes” respectivament). Les lluites pel poder dins ERC es resoldran o bé no. Però, malgrat els hàgim de recordar el “Quousque tandem abutere, Catilina, patientia nostra?, el debat essencial és i gira al voltant de la construcció de la Ruptura. Sobre el discurs, les organitzacions i les estratègies.

EL DISCURS: La Ruptura és l’antítesi de l’autonomisme i l’unionisme. Diagnostica que la crisi social, política i econòmica de Catalunya NOMÉS guarirà amb l’Adéu. Allargar el “mentrestant” i entretenir-nos en qüestions sindicals, feministes, ecologistes, etc. és, de fet, poltrona i degeneració democràtica. Les sectorials poden argumentar en positiu, o bé en negatiu, o encara, marcant la diferència. Poden cercar les conveniències d’un Estat propi, pel sector. O bé les dificultats de prosperar en l’actual. Poden finalment, fer prospectiva i comparació amb altres estats i il·luminar la via per on s’hauria d’anar. Però la Ruptura ha de tenyir-ho tot i cada sector hi ha de contribuir. El CCN apunta en la bona direcció.  

LES ORGANITZACIONS: L’Estatut’05 resolia provisionalment el sofriment acumulat. La Sentència del Constitucional no solament va ser un cop de porta, també va ensorrar tot l’unionisme. No hi ha encaix, I? La qüestió del mentrestant depèn de dues coses. De la capacitat d’ordenar l’Adéu i de la voluntat de les organitzacions a liderar-lo. De la banda social, l’Assemblea Nacional Catalana és la millor eina pensada. De fet, la recolzen totes les plataformes i institucions que s’han mogut últimament en defensa del país. Apareixen braços per expandir-la, cristal·litzarà aviat i serà un exitàs.

TAULA DE PARTITS: Segonament s’ha de bastir la resposta política. Avui l’establishment (CiU, etc) ha optat per la dilació i per pervertir qualsevol ruptura. Tanmateix, malgrat la displicència, hem de comptar–hi. L’independentisme ha d’apostar per una Taula de Partits que orienti l’activitat de les institucions públiques, recolzi la lluita social de l’Assemblea, aprovi mocions, convoqui actes i sigui una eina de conscienciació. Però sobretot, ha de ser l’alternativa unitària al unionisme, una plataforma “no adscrita” al sistema, on els partits del sistema puguin “ampliar” la seva política nacional.

La qüestió de la Ruptura no té líder que la sostingui. Reagrupament, què farà? Jugarà a sorprendre, sense idea, ni estratègia? O bé desafiarà la política nacional amb aquest guant? Com? Quan? De quina manera ho vol fer?

No hi ha Comentaris

Quan tots els mals vénen de Madrid

Com pot ser que una societat com la catalana, que sempre ha estat capdavantera a l'Estat espanyol en creixement econòmic, cultural i social, es trobi avui en un cul-de-sac sense sortida?

La resposta és a Madrid, a la capital del regne, a la metròpoli que ens ha utilitzat i seguirà fent-ho mentre no ens despertem per dir prou.

Un atur del 18% en una regió econòmica líder en molts sectors com el químic, agroalimentari, turístic, i molt dinàmica en tants d'altres, només s'explica si hom és conscient que comparteix viatge amb un Estat que té el 20% d'atur, però que té regions amb xifres molt superiors.

En la convergència europea, sobre un índex 100 de la UE-15, els catalans estem al 111,8%, mentre que Madrid està al 131,3%. Fa no gaires anys, Catalunya liderava aquest tipus d'índex dins l'Estat espanyol. Què hem fet tan malament, perquè ja Castella i Lleó estigui a 110,7%, a punt de superar-nos? Recordin per exemple tots els anys que ens hem estat queixant que Madrid s'enduia les seus de multinacionals, o que determinades fires es traslladaven a la capital, o que les infraestructures viàries i ferroviàries han estat en letargia durant més d'una dècada aquí, quan allà no han parat de fer feina, o quan invertien 4.500 milions d'euros en una terminal T4 amb tot el que això comporta, mentre que per aquí només n'hi havia 1.250 milions.

Ara ens ha calgut allargar l'edat de jubilació i tothom ho compara amb altres països d'Europa per assumir que és normal. Doncs no, no ho és pels catalans. Els catalans hem contribuït al fons de reserva de pensions en un 74% entre 2004 i 2007, quan la resta dels 38 milions d'espanyols només han contribuït al 26%. Fixin-se si teníem coll per aguantar en els 65 anys.

Ara patim per poder pagar les nòmines dels funcionaris perquè la caixa de la Generalitat és buida, i la solució és endeutament i encara, segons la ministra Salgado, ni amb això n'hi ha prou, i ens suggereix tornar a apujar impostos quan som, de lluny, la comunitat que té els índexs més alts en IRPF, cèntim sanitari, impost de successions, etc. I tot això en un entorn en el qual cada any cedim a la resta de l'Estat un 10% del nostre PIB, és a dir, uns 20.000 milions d'euros, quan hem d'endeutar-nos en vora 10.000 milions. Algú pot entendre això? Què més ens han de fer per dir prou? Si a sobre aquests diners servissin per invertir-los en quelcom que ens garantís el futur. Doncs no, serveixen, entre altres, per finançar un AVE deficitari que ha costat 50.000 milions d'euros, o unes xarxes d'autovies fantàstiques i majoritàriament buides que han costat 35.000 milions, o un aeroport com el de Ciudad Real que no té cap utilitat i ha costat tant com la T1 del Prat, i tantes altres malaguanyades inversions que no ens aporten res de bo.

En l'educació tenim una altra bena als ulls. Pensem que l'educació l'arreglarem posant pedaços, setmanes blanques, més hores lectives d'això o d'allò, quan el problema amb el model educatiu es diu Espanya. És un problema de valors, una societat que ens ha anat transformant socialment cap a la desídia, la manca d'iniciativa, l'exigència cap als altres no cap a nosaltres mateixos, tot acompanyat d'una televisió nacional que ens ha segrestat hores i hores de pensaments per fer-nos cada cop més espanyols sense ni adonar-nos-en. Per molt que celebrem que TV3 sigui periòdicament la televisió líder a casa nostra, recordin que hi ha un altre 75% de televisió feta a Espanya, i amb visió espanyola, i ens l'empassem com si també fos nostra.

Quan tot el mal ve d'allà mateix, quan estem a punt de la ruïna, de la misèria, i del col·lapse intel·lectual, només hi ha una via: l'Estat propi per construir de nou una societat nostra, formada pels que som aquí, aprofitant el que ens han ensenyat els que ja no hi són, però que han deixat molta petjada encara arreu. Cal recuperar els valors propis i intrínsecs dels catalans, i tots junts construir un nou Estat, que torni a ser capdavanter al sud d'Europa. Hi som cridats tots els que ara som aquí, no ho deixem per als que vénen darrere nostre perquè ho tindran molt més difícil.

No hi ha Comentaris

Dita del dia

No hi ha Comentaris

El director adjunt de El Periódico no es creu que Reagrupament hagués pactat amb la CUP i CiU

És lamentable la ignorància per part de periodistes amb altes responsabilitats en mitjans de comunicació de molta difusió com El Periódico . El seu director adjunt, Albert Sáez, en conversa amb alguns membres de Reagrupament via Twitter, ha posat de manifest la seva ignorància expressant la seva incredulitat que Reagrupament hagués pactat a les municipals amb la CUP -com és el cas de Girona- i amb CiU -cas de Vilanova i Olot.

La discrepància política és natural i lògica en una democràcia, especialment entre membres d'una organització que vol trencar amb l'estat actual i una persona que ha ocupat càrrecs de designació política en un govern tan contrari als interessos de la llibertat de Catalunya, com era el segon tripartit. Cal recordar que Albert Sáez, ara director adjunt de El Periódico,  va ocupar importants càrrecs polítics com el de Secretari de Comunicació del departament dirigit pel conseller Tresserres i president de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. El que ja no és tan normal és que una persona que es dedica a la informació ignori els fets i desqualifiqui aquelles persones que li fan veure el seu error fins a arribar a qualificar-les com a "demagogs", simplement per dir-li la veritat.

El senyor Sáez no només ignorava que Reagrupament hagués pactat a les municipals amb forces polítiques de tot el ventall ideològic (de CiU a les CUP passant per ERC i Solidaritat), sinó que feia mofa del fet que això fos possible. Si mireu la conversa mantinguda, observareu tots els falsos tòpics que es mantenen per desacreditar Reagrupament per part dels cercles del tripartit (especialment, en l'òrbita socialista o en sectors d'ERC no independentistes): que si Reagrupament és de dretes, que si la independència és un discurs monolític, que si naps i cols...

No hi ha Comentaris

Zapatero torna a incomplir les promeses fetes a Catalunya després de la Sentència del TC

Un any després de la sentència, Zapatero té paralitzat l'hipotètic pla de rescat de l'Estatut

La justícia continua sense descentralitzar-se i no ho farà abans de les eleccions espanyoles

Els consells de la justícia s'havien d'aprovar l'abril passat

L'ajut de CiU al PSOE podria agilitar alguns traspassos

Tal dia farà un any. Això és el que pensava José Luis Rodríguez Zapatero quan el juliol de l'any passat es comprometia davant el president José Montilla a recuperar les engrunes de l'Estatut que havia deixat la sentència del Tribunal Constitucional. El temps, doncs, ha acabat donant la raó als que sospitaven que l'executiu del PSOE s'havia oblidat del text català molt abans que l'òrgan judicial es pronunciés.

El debat els avorria i, a més, interpretaven que als catalans, en general, el tema no els produïa ni fred ni calor. I posaven com a exemple que la retallada que s'havia produït al Congrés sobre l'Estatut del Parlament podia haver incomodat els polítics, però no va tenir cap conseqüència electoral perquè els ciutadans van respondre atorgant la xifra rècord de vint-i-cinc diputats al PSC a les espanyoles del 2008. Una altra qüestió va ser la factura que sí van pagar a la resta de l'Estat, perquè La Moncloa creu que l'Estatut va impedir que Zapatero obtingués majoria absoluta en el segon mandat. La guerra territorial, atiada pel PP i per sectors del PSOE, va ser sagnant i va saldar-se clonant el text català arreu dels parlaments autonòmics.

De manera que al cap d'un any, de les grans gesticulacions que simulava el govern espanyol ara només queden les ganyotes que devia fer Zapatero quan Montilla va sortir de La Moncloa després de reclamar-li un canvi d'actitud per recuperar la confiança dels catalans i un pla de xoc per desenvolupar l'Estatut al marge del TC. I la prova és que, avui, el més calent és a l'aigüera.

Anuncis no concretats

Tant és així, que des que es va fer pública la sentència, l'executiu espanyol ja ha anunciat en dues ocasions que presentaria la llei per constituir els consells territorials de la justícia, pels quals es pretén promoure una descentralització, limitada, del servei. Primer va ser el setembre passat, quan en una reunió improvisada de fins a sis ministres per veure com es podien enganxar les peces del gerro estatutari esmicolat es va apuntar que la reforma s'aprovaria abans de les eleccions del 28-N.

Quan el calendari se'ls va tirar al damunt, l'executiu espanyol va fer un segon anunci de previsió de portar-lo al Consell de Ministres l'abril passat. Però tampoc no va arribar. Ara, quan queden pocs mesos perquè conclogui la legislatura, ja és inútil impulsar-ho perquè els grups no tindrien temps de discutir-ho ni aprovar-ho abans que es dissolguin les Corts espanyoles.

En aquest mateix calendari legislatiu s'incloïa per aquest mes de juny aprovar la llei per a l'ús del català, el basc i el gallec a les institucions de l'Estat, una vella reivindicació que mai no s'ha materialitzat. Un altre aspecte fonamental són els litigis al TC que, malgrat el compromís estatal de rebaixar la tensió i l'hipotètic blindatge de l'Estatut, continuen sent una bona arma per aturar l'autogovern. Un informe elaborat pel grup d'ERC assenyala que durant el 2010 es van presentar set recursos contra lleis catalanes, sent la Generalitat una de les institucions que més va plantar cara a l'Estat davant dels tribunals.

Pel que fa als òrgans bilaterals, des que governa Artur Mas no hi ha hagut cap avenç en matèria de traspassos pendents, malgrat que després de l'abstenció –dimecres al Congrés– per tirar endavant la reforma de la negociació col·lectiva, CiU podria ser compensada, segons fonts del govern. El traspàs de la titularitat dels edificis dels grans hospitals i les beques serien les transferències més abastables, mentre avancen en el model aeroportuari. Tot plegat es podria concretar en una trobada de la comissió bilateral que ja s'ha demanat des de la plaça Sant Jaume.

Amb vista a les espanyoles, el PSOE tenia un desinterès evident i es trobava que hi havia poc temps per fer res, però la seva situació en precari al Congrés ha reforçat la possibilitat de noves passes en l'autogovern. D'aquesta manera, encara seria possible visualitzar avenços en la participació del govern a la gestió del Prat; una reclamació que va quedar fora de l'Estatut. Des de llavors tots els intents de recuperar-ho han estat inútils.

No hi ha Comentaris

Zapatero torna a incomplir les promeses a Catalunya després de la STC

Un any després de la sentència, Zapatero té paralitzat l'hipotètic pla de rescat de l'Estatut

La justícia continua sense descentralitzar-se i no ho farà abans de les eleccions espanyoles

Els consells de la justícia s'havien d'aprovar l'abril passat

L'ajut de CiU al PSOE podria agilitar alguns traspassos

Tal dia farà un any. Això és el que pensava José Luis Rodríguez Zapatero quan el juliol de l'any passat es comprometia davant el president José Montilla a recuperar les engrunes de l'Estatut que havia deixat la sentència del Tribunal Constitucional. El temps, doncs, ha acabat donant la raó als que sospitaven que l'executiu del PSOE s'havia oblidat del text català molt abans que l'òrgan judicial es pronunciés.

El debat els avorria i, a més, interpretaven que als catalans, en general, el tema no els produïa ni fred ni calor. I posaven com a exemple que la retallada que s'havia produït al Congrés sobre l'Estatut del Parlament podia haver incomodat els polítics, però no va tenir cap conseqüència electoral perquè els ciutadans van respondre atorgant la xifra rècord de vint-i-cinc diputats al PSC a les espanyoles del 2008. Una altra qüestió va ser la factura que sí van pagar a la resta de l'Estat, perquè La Moncloa creu que l'Estatut va impedir que Zapatero obtingués majoria absoluta en el segon mandat. La guerra territorial, atiada pel PP i per sectors del PSOE, va ser sagnant i va saldar-se clonant el text català arreu dels parlaments autonòmics.

De manera que al cap d'un any, de les grans gesticulacions que simulava el govern espanyol ara només queden les ganyotes que devia fer Zapatero quan Montilla va sortir de La Moncloa després de reclamar-li un canvi d'actitud per recuperar la confiança dels catalans i un pla de xoc per desenvolupar l'Estatut al marge del TC. I la prova és que, avui, el més calent és a l'aigüera.

Anuncis no concretats

Tant és així, que des que es va fer pública la sentència, l'executiu espanyol ja ha anunciat en dues ocasions que presentaria la llei per constituir els consells territorials de la justícia, pels quals es pretén promoure una descentralització, limitada, del servei. Primer va ser el setembre passat, quan en una reunió improvisada de fins a sis ministres per veure com es podien enganxar les peces del gerro estatutari esmicolat es va apuntar que la reforma s'aprovaria abans de les eleccions del 28-N.

Quan el calendari se'ls va tirar al damunt, l'executiu espanyol va fer un segon anunci de previsió de portar-lo al Consell de Ministres l'abril passat. Però tampoc no va arribar. Ara, quan queden pocs mesos perquè conclogui la legislatura, ja és inútil impulsar-ho perquè els grups no tindrien temps de discutir-ho ni aprovar-ho abans que es dissolguin les Corts espanyoles.

En aquest mateix calendari legislatiu s'incloïa per aquest mes de juny aprovar la llei per a l'ús del català, el basc i el gallec a les institucions de l'Estat, una vella reivindicació que mai no s'ha materialitzat. Un altre aspecte fonamental són els litigis al TC que, malgrat el compromís estatal de rebaixar la tensió i l'hipotètic blindatge de l'Estatut, continuen sent una bona arma per aturar l'autogovern. Un informe elaborat pel grup d'ERC assenyala que durant el 2010 es van presentar set recursos contra lleis catalanes, sent la Generalitat una de les institucions que més va plantar cara a l'Estat davant dels tribunals.

Pel que fa als òrgans bilaterals, des que governa Artur Mas no hi ha hagut cap avenç en matèria de traspassos pendents, malgrat que després de l'abstenció –dimecres al Congrés– per tirar endavant la reforma de la negociació col·lectiva, CiU podria ser compensada, segons fonts del govern. El traspàs de la titularitat dels edificis dels grans hospitals i les beques serien les transferències més abastables, mentre avancen en el model aeroportuari. Tot plegat es podria concretar en una trobada de la comissió bilateral que ja s'ha demanat des de la plaça Sant Jaume.

Amb vista a les espanyoles, el PSOE tenia un desinterès evident i es trobava que hi havia poc temps per fer res, però la seva situació en precari al Congrés ha reforçat la possibilitat de noves passes en l'autogovern. D'aquesta manera, encara seria possible visualitzar avenços en la participació del govern a la gestió del Prat; una reclamació que va quedar fora de l'Estatut. Des de llavors tots els intents de recuperar-ho han estat inútils.

No hi ha Comentaris

L’entrevista a Jordi Pujol a RAC1

Em costa comprendre per què recentment tota la premsa censura i suavitza les declaracions de l’expresident Pujol. Últimament les diu grosses i, com a resum, sempre els periodistes ho resumeixen amb un “Pujol reclama el pacte fiscal”, adaptant així el discurs del president al del govern. No sé qui està fent la censura, si és el govern, si són els periodistes, o si és el  mateix Pujol, gran geni dels jocs d’estratègia, qui potser les deixa anar, i després diu el que s’ha de publicar. No ho sé.
 
A l’entrevista de l’altre dia, on evidentment parlà del pacte fiscal, però parlà molt més del dèficit fiscal qualificant-lo d’espoli, també va parlar d’independència. I, igualment, va deixar anar una anècdota que a mi em va semblar molt dura, i em sembla molt fort que tots els mitjans informatius l'hagin silenciada.
 
Pujol explicà una conversa de fa poc a Madrid (a partir d'aquí copio del seu web) entre persones no catalanes de molt alt nivell econòmic i polític i un parell de catalans, també prou representatius i de cap manera radicals, però crítics amb el tracte que rep Catalunya, tot i que desitjosos d’evitar que s’accentuï el distanciament i la fractura.

Els de Madrid «no se andaron con chiquitas». Als dos catalans ingènuament ben intencionats els varen etzibar una darrere l’altra les frases següents: «Habéis perdido la guerra». O bé, «no os necesitamos, porque en cualquier caso, y aunque haya tensión, seguiréis contribuyendo al PIB español con un 20% y además con déficit fiscal». I també «y en cualquier caso, en momentos de crisis grave económica y social, si necesitamos vuestro apoyo político y parlamentario también nos lo daréis porque el derrumbe también os perjudicaría». I per reblar el clau varen acabar així: «Además, todo esto no tiene importancia porque la inmigración se os va a comer. Dentro de dos generaciones todo esto de la lengua y la autonomía se habrá acabado».
 
Arribat a aquest punt no crec que el president faci aquests comentaris enmig d’una entrevista només per atraure lectors al seu web www.jordipujol.cat , on podeu llegir sencer l’article que inclou l’anècdota.
 
Encoratjo, doncs, al president, a no quedar-se en l'anècdota, i denunciar aquestes actituds, i moltes altres que ell coneix de primera mà al Tribunal Internacional de Drets Humans. Potser no servirà de res a curt termini, però si més no serviria perquè a Europa tinguessin clar amb quin tipus de gent ens juguem, nosaltres i ells, els quartos.
 
I penso, també, que tenim dos camins, només ens deixen dos camins, o bé la independència immediata, o bé com diuen ells mateixos “el derrumbe”. Potser amb el “derrumbe” seriem més pobres, però no perdríem l’idioma, i potser si aleshores deixéssim de col·laborar tant al PIB espanyol ja no els resultaríem rendibles. Per al “derrumbe” no ens falta pas gaire esforç més, els governants i els partits politics espanyols ens l’han deixat molt fàcil.
 
Per tant, president Pujol, faci la seva tria i recordi, que si opta per la independència i la regeneració democràtica, a Reagrupament vostè i tots els que pensen con vostè hi té les portes obertes. Reagrupament és una associació i és perfectament legal i possible mantenir el vostre carnet de CDC al costat del de Reagrupament. Com veieu, facilitats, les donem totes.

No hi ha Comentaris