Arxiu juliol, 2011

Reagrupament vol dir aplegament?(96): Contra Madrid?

Des de temps immemorial, després del 28-f’81, els catalans pensem que decidim. Però, com diu el savi refrany, voler no sempre és poder. Ens agrada pensar que “tenim discurs”. Això és, que tenim discurs propi (perquè de discurs, no ho discutirem, en tenim!). Ens pensem que som nosaltres qui volem “contribuir” a la construcció de l’Estat. Que depèn de nosaltres el que sigui més democràtic, més europeu. I omplim de contingut el mot democràtic (fer un Estat comprensiu amb les Nacions i les diferències) i europeu (un Estat respectuós amb les persones, dirigit per gent honesta i emprenedora).

VILA Y CORTE: De fet, però, Catalunya té el mateix problema que el PSC amb el grup parlamentari de Madrid. Aquí tot són èmfasis i proclames (allò del discurs diferent), però allí som ben espanyols. En cada legislatura l’agenda catalana s’emmotlla i els “sacrificis” i les “col·laboracions” a la “governabilitat” de l’Estat no expressen cap sobirania. Al contrari, són d’obligat compliment. Duran, el grup parlamentari i la delegació de la Generalitat tenen els ulls ben oberts a les instruccions de la Moncloa i escolten atentament les lògiques madrilenyes per no sortir en contrapàs a la música cortesana.

TRIL·LERS: El joc de mans consisteix en la poltrona. Sí! Sí! en els polítics amb tècnica i un fort interès personal per fer carrera. Perquè una cosa són les declaracions a la tribuna de les Cortes i una altra allò que signen sense visibilitat. Aquests acords són pur servilisme i obediència. S’obeeix als què i es pacta les formes públiques. La poltrona abasta tot l’arc polític, dretes i esquerres. Quan no hi ha res a fer, emfatitzen la bandera i la tribuna capta la radicalitat. Quan poden sucar, aleshores expliquen fins on poden explicar i no s’excedeixen.

BEN LLIGAT: El Constitucional acaba de sentenciar, 27 jul’11, que l’Estat té la “facultat constitucional” de posar límits als comptes de la Generalitat. Només l’Estat la té, aquesta facultat. Qualsevol pretensió a decidir per part de la Generalitat, és il·legal. Curiosament la resolució surt ara, quan la Generalitat vol discutir els comptes en el Consell de Política Fiscal i quan vol presentar la batalla electoral del Pacte Fiscal. Els tècnics apoltronats ens enganyen una vegada més. Ens fan creure que Espanya és un sistema polític obert als avatars de les correlacions de forces. I de fet, ni es pot canviar la llei sàlica. Perquè tot ha de ser Constitucional, també els pactes. I un pacte fiscal no ho serà mai, de Constitucional. Aquest, el Constitucional,  ja ens ho diu avui.

Mai havia tingut tantes ganes d’eleccions estatals. Friso per veure l’amplada de la majoria del PP. Què farà Mas, aleshores? Serà un digne president i continuarà defensant la línia del pacte fiscal? O bé s’amollarà? Canviarà el discurs i posarà simpatia i bon tracte a qui els nega el pa i la sal? Què faran Duran i les poltrones que l’envolten? Quan el PP governi, cauran les caretes? Anirem al dret a decidir? O bé continuarem fent el que ja fem?

No hi ha Comentaris

Mas-Colell accepta l’harmonització financera que imposa el govern del PSOE

El conseller d'Economia i Coneixement de la Generalitat de Catalunya, Andreu Mas-Colell, accepta 'de facto' l'harmonització financera que està imposant el govern del PSOE i amb prou feines va aixecar la veu al Consell de Política Fiscal i Financera d'ahir, davant la ministra Salgado, que va tornar a dir no a tot, sobretot a Catalunya: No al pagament del cèlebre fons de competivitat, no a endarrerir la devolució d'ingressos avançats (2.500 milions €) i no al pla de reequilibri presentat per la Generalitat. Mas-Colell, que sempre es mostra molt prudent i mai no esmenta l'espoli fiscal de Catalunya, només va admetre que pràcticament es pot donar per  liquidada l'anomenada "bilateralitat" Estat-Generalitat.

La bilateralitat recollida a l'Estatut d'autonomia retallat pel Constitucional depèn de l'Estat i Salgado "no sembla que vulgui" posar-se a treballar en aquest sentit, segons el conseller. El que no s'entén és com pretén el govern de CiU arribar a un pacte fiscal "proper al concert econòmic" amb l'Estat, si ara mateix no aconsegueix res del que li planteja. El Consell de Política Fiscal i Financera sí que va emetre informe favorable sobre els plans de reequilibri corresponents a Andalusia, Extremadura, Balears i el País Valencià, mentre que han quedat fora els de Catalunya i Castella-la Manxa.

Pel que fa a la nova proposta de Salgado per demanar crèdit de l'ICO per a pagar una part dels 2.500 milions € que Catalunya ha de tornar a l'Estat, Mas-Colell ha manifestat que, a l'espera de conèixer-ne millor els detalls, pensa que Catalunya hi acudirà, com les comunitats que ho necessitin, "sempre que les condicions siguin bones". Catalunya, que pateix un espoli fiscal xifrat al voltant de 20.000 milions d'€, haurà de pagar interessos d'un crèdit concedit per l'Estat per a pagar el mateix Estat que espolia Catalunya. Com va dir en una ocasió el president de Reagrupament, Joan Carretero, "els espanyols tanquen el cercle ".

Per la seva banda, el govern espanyol ha valorat aquest dijous el Consell de Política Fiscal i Financera com "un bon Consell", segons la vicepresidenta econòmica, Elena Salgado, en declaracions a la SER. El vicepresident territorial, Manuel Chaves, a RNE , ha afegit que no hi va haver "tensió", ni "enfrontament", ni "confrontació", "ni la sang va arribar al riu encara que algú ho esperava" i, igual que Salgado, ha remarcat que totes les autonomies van estar d'acord en la necessitat de complir l'objectiu del dèficit i establir una regla de despesa. Chaves ha assegurat que la reunió va ser "molt raonable" perquè les propostes que l'executiu espanyol va posar sobre la taula van tirar endavant amb l'abstenció o el vot favorable dels consellers de les comunitats governades pel PP.

No hi ha Comentaris

Welcome to Africa, Ministro!

“Welcome to Africa”. Així, d'aquesta manera, es dóna la benvinguda a l'automobilista que arriba a l'alçada de l'Hostal del Rolls, a la Nacional II (de la seva nació, s'entén), encara al terme de Sils i a punt d'arribar al trencant de Caldes de Malavella.

Un panorama que fins i tot als països africans destacaria per la seva crueltat i misèria: terres esventrades als costats, pilons de formigó a mig acabar, matolls d'alçades més considerables que alguns boabas, petites basses putrefactes, ferros podrits. Finques destrossades, pagesos arruïnats, el paisatge completament estripat i fet a miques. La carretera, a trams sense pintar, és un perill enorme, convidant a fer saltar pels aires qualsevol campanya de prevenció. Benvinguts a Àfrica, sí. Aquesta és la situació de la Nacional II, al seu pas per molts quilòmetres a Girona.

No recordo ja quantes vegades s'han vingut a fer la foto el ministre espanyol d'obres públiques de torn amb la promesa de “ahora sí que vamos a arreglarlo de una vez”. Sempre tan benevolents amb nosaltres, infeliços negrets colonitzats, que ja tenim al costat l'autopista per anar amunt i avall, els beneficis de la qual van a parar, no podia ser altrament, als garants de l'statu quo territorial, a la “Santa Aliança”, els ulls que ho veuen tot i que vigilen que la colònia no deixi mai ser colònia, Mòrdor.

Ara de nou s'ha licitat el tram Sils-Caldes, precisament on hi ha aquesta pintada tan expressiva. Però la resta, continua aturada (tram Orriols- Medinyà), violada la terra en les seves entranyes, rebentat el futur del paisatge i de l'equilibri territorial. Més que negrets a vegades donem la impressió de ser una colla d'hipopòtams, amb la immensa paciència (o és burrícia?) que tots plegats demostrem.

Quan infeliços de nosaltres fem els números de l'espoli -igual que fan els països africans saquejats per les antigues metròpolis o els nous pirates empresarials-, no s'inclou la llarga llista d'ofenses i d'incompliments que l'Estat comet contra Catalunya (per exemple, Espanya només ha executat l'11% del pressupost d'inversió en la xarxa de carreteres). Una Catalunya que no és titular ni de les seves costes, ni de les seves carreteres, ni dels seus trens, ni dels seus aeroports, ni dels seus cels, ni de les seves estrelles, ni de les seves esperances i il.lusions. Una Catalunya que no és titular de res.

Proposo que la propera vegada que arribi un ministre espanyol a visitar-nos el rebem, per una vegada, amb tots els honors i amb els nostres vestits de gala: el cap rapat i pintat de vermell, una argolla al nas, vuit collarets amb els colors de l'arc de Sant Martí al pit, un parrac que ens tapi els baixos -si el podem pagar- i un braçalet al turmell. I fem la dansa de benvinguda, com els Massai, saltant enlaire i cridant Visca-Viva -bilingüe, només faltaria- amb els nostres esgarips ancestrals d'hipopòtams. Welcome to Africa, Ministro!

No hi ha Comentaris

L’anglès esdevé la segona llengua a Flandes

Mentre a Catalunya perdem el temps amb debats i recursos sobre la llengua a l'ensenyament o al País Valencià, les Illes i la Franja de Ponent s'emprenen iniciatives contra la llengua pròpia, a Flandes tenen clar que, després del flamenc, com a llengua pròpia, hi han de situar l'anglès.
 
El ministre d'Educació socialista de Flandes vol que els flamencs adquireixin més competències lingüístiuqes. Les noves escoles de primària podran organitzar les classes de francès a partir del tercer any. La iniciació lingüísitica en anglès i en alemany també pot començar en el tercer any.
 
Es promou l'anglès, que esdevé la segona llengua en l'ensenyament flamenc, a més del francès que ja gaudia d'aquesta distinció. El Sr. Smet insisteix que la seva decisió no significa que el francès estigui sent relegat.
 
La immersió lingüística a les aules de l'ensenyament secundari flamenc serà possible a partir de 2013. Més endavant, matèries com geografia i història es podran ensenyar en anglès o en francès. El ministre Smet afirma que "el vint per cent de totes les classes es podran impartir en un altre idioma." El ministre ha destacat que els alumnes no estaran obligats a fer els cursos comuns en un idioma estranger. Sempre hi haurà una alternativa en holandès.
 
El Sr. Smet assenyala l'estatus de l'anglès com a "llengua mundial": "Si volem comptar en el futur, és important que tots puguem parlar aquesta llengua". En el document de política lingüística del Sr. Smet, l'alemany manté la seva condició de "quarta llengua". Les escoles també podran triar una alternativa si hi ha interès entre els alumnes i els pares. Xinès, rus i hindi són algunes de les noves opcions.

No hi ha Comentaris

Dita del dia

No hi ha Comentaris

MatriculCA’T Homs!

Fa uns dies vam llegir com el portaveu del Govern, Francesc Homs, reivindicava l’ús del CAT a la matrícula del cotxe. Al·legava que dur-ho no és il·legal i donava suport a la seva ‘crida’ comentant que ell ho portava -ergo la resta de mortals també ho podien fer-. Això és, si se’m permet un pèl de frivolitat, el resum de l’actual direcció de CiU. Volen però, alhora, dolen. Sempre parlen de ‘país’ i gasten paraules com ‘independència’ i ‘sobirania’, ‘autodeterminació’, i molts d’ells s’afanyen a explicar-nos que, indubtablement, són independentistes, però darrere d’aquestes fintes folklòriques s’hi amaga un peixalcovisme que perdura des dels temps ancestrals d’en Pujol i sembla enquistar-se en segons quins sectors.

Celebrem que CiU faci el pas, que surti d’un armari al que -crec- no sabia ni que hi era. Trobo fantàstic que el portaveu del govern surti i digui, en veu alta, que hem de portar el CAT a la matrícula. Però alhora recordo el fart de multes que associacions catalanes han abonat a conductors que circulaven amb aquest simpàtic distintiu i que han estat multats de manera flagrant. Segur que molts d’ells al sentir a l’Homs se’ls hi han engreixat les venes del coll i els hi ha aflorat un impetuós instint assassí que recordava els 200 euros de multa que els hi havien clavat per la ‘broma’.

Senyors (i senyores) de CiU,  avortin ja la cerca d’Ítaca, deixem tots plegats de buscar l’ambigüitat legal espanyola per intentar fer una passeta endavant que no ens porta enlloc més que a una ‘palla mental’ en la que ens autocomplaem nosaltres mateixos (que és molt de burros), intentant ser allò que no som, intentant pretendre allò que només aconseguirem sent un Estat, normal i corrent. Amb les nostres matrícules pròpies, eludint pegats xarons amb enganxines que hem de treure cada vegada que volem anar a Andorra a comprar tabac i formatge; amb la gestió fiscal que ens doni la gana, obviant tota aquesta farsa del pacte fiscal/concert econòmic i un llarg i interminable etcètera. Deixem ja de perdre el temps lluitant per aconseguir misèries que, esdevenint un estat, tindríem de manera inherent i sobrada. Lluitem, doncs, per ser un Estat.

No hi ha Comentaris

Torna la Locomotora (no la Negra)

Us recomano que llegiu l’article d’en Joan Carretero a La Veu . És un article que apunta a la jugular, com ha d’ésser. I també és un article que en certa mesura m’aixafa l’inici d’aquest post tal i com l’havia pensat fa uns dies. I és així, perquè jo també em vaig quedar amb la cançoneta de l’entrevista del senyor Artur Mas a The Wall Street Journal , per cert, un diari del grup Murdoch-Aznar (ai,ai,ai que prendràs mal Arturet!). I la cançoneta de l’entrevista en qüestió era que la CAC seria la capdavantera en la sortida de la crisi respecte la resta de CC.AA. Us sona la melodia? Oi que sí?

Torna la Locomotora, i no la Negra (ja m’agradaria, entre d’altres raons perquè el meu professor de Química n’era o n’és el bateria). No, torna allò tan suat de Catalunya la locomotora d’Espanya , i tota el que penja. Perdoneu, però  no ens hem mogut dels anys 80 o què? Però com es pot ser tan cutre?

A veure, a hores d’ara, a 27 de juliol del 2011, pensar, ni tan sols gosar pensar que la CAC pot ser locomotora de res a l’Estat espanyol és ser o bé un ignorant o bé una mala persona.

Wake Up, Dudes! El somni de la catalanització d’Espanya està totalment mort i enterrat. I qui hi jugui, només pot ser considerat un irresponsable.

A data 27 de juliol del 2011, allò que necessita Catalunya, de forma vital, immediata és no ser barrejada amb el club dels PIGS. I això només es pot aconseguir amb la Independència. Prou de conyes marineres sobre locomotores i estacions federals i altres tonteries.

La In-de-pen-den-ci-a. Millor avui que demà. Millor el 2012 que el 2014. Quant abans la tinguem, abans estarem en condicions de fer front a la crisi i que no ens emboliquin amb els Pigs.

A veure: votants independentistes de CiU, tindreu els sants collons i ovaris de tornar a votar en Duran i Lleida a les eleccions espanyoles que s’acosten a marxa forçades? Un individu que l’únic que el preocupa és ocupar una cadira al consell de ministres del Regne d’Espanya? Ho fareu? La tornareu a vessar?

O és que ja us està bé que us insultin, us robin, us menyspreïn?

Jo, a diferència d’altres companys de capçalera, penso que, si és possible aconseguir una candidatura independentista unitària de debò, no descartaria concórrer a les eleccions espanyoles, amb l’objectiu de ser a dins del cervell de la bèstia. De la mateixa manera que els espanyols estan a dins del Parlament del Parc i intenten posar tots els pals a les rodes que poden.

Prou de fer el passerell! Cal aprofitar tots els espais que es puguin per empènyer.

Una candidatura unitària, naturalment, que aplegui tots els independentistes que ja no juguen a reformar Espanya, perquè Espanya no vol ser reformada. Tot el contrari, vol reformar Catalunya i vol, directament, implementar polítiques catalanòfobes genocides allà on se li deixi fer.

Tenim una responsabilitat enorme en els propers mesos. I l’únic que em fa ballar el cap és si serem a l’alçada de les circumstàncies i de les necessitats dels nostres compatriotes. Qualsevol que jugui a la divisió de l’independentisme haurà de ser contundentment denunciat, si s’escau.

No puc acabar aquest post sense enviar el meu més emocionat i sentit homenatge al Molt Honorable Heribert Barrera.

President, espero i desitjo que vós també tingueu l’alegria de veure aquest país nostre lliure. Us ho mereixeu com poca altra gent! No us hauríem de necessitar, perquè ja fa molts anys que vós hauríeu de gaudir d’un merescut descans i d’un reconeixement com a Soldat de Catalunya que fóreu, i com a patriota de pedra picada que sou. Però vés per on, encara sou un referent per a la gent  que vol una Catalunya lliure, rica i plena.

Per Catalunya, sr. President!

No hi ha Comentaris

Perdre la confiança en la confiança

El vaig conèixer fa molts d'anys en unes extraordinàries jornades sobre psicoanàlisi i poesia, en què els experts en la psique humana, desconcertats i impotents, però gairebé per aclamació, varen reconèixer que no sabien de quin indret de l'ànima els poetes podien pouar la seva tan freqüent capacitat visionària, evocadora a voltes, d'una típica premonició parapsicològica.

Ell, que ja llavors era un gran poeta, es va convertir –una gràcia de la fortuna– en un gran amic. I l'altre dia va fer-me una reflexió, elemental i alhora esborronadora: “Per primera vegada a la meva vida penso que l'alternativa independentista –en què mai havia cregut– pot reeixir. Saps per què? Senzillament, perquè no queda cap intel·lectual català que defensi la posició contrària. Repassa-ho mentalment; no el trobaràs, tret d'algun sectari que, per definició, s'autoexclou de la tribu dels pensadors”.

Fenomen, en efecte, històricament inèdit, que suscita la qüestió sobre la seva causalitat.

I la memòria se'm desplaça al cas –n'hi ha molt d'altres, és clar– de José Sánchez Guerra i el seu antològic discurs el 27 de febrer del 1930 al Teatro de la Zarzuela, de Madrid.

Sánchez Guerra, després de recordar que ho havia estat tot –des de ministre de la Governació a ministre de Foment, des de president del Congrés dels Diputats a president del govern espanyol immediatament anterior al cop d'estat de Primo de Rivera, sempre en les files conservadores i monàrquiques– va dir: “Yo no soy republicano, pero yo os digo que hay una cosa difícil, muy difícil y peligrosa en el régimen monárquico y constitucional y es tomar el papel de jefe de gobierno. Porque, al jurar ante el trono –yo doy gran importancia al juramento–, compromete su lealtad, su probidad, su honor, pero, en un pacto tácito que allí se establece, recibe, en cambio, la seguridad de la lealtad de quien recibe el juramento y resulta allí comprometida la probidad y el honor y es ello un intercambio de confianzas y yo os digo que he perdido la confianza en la confianza” . Per afegir que “refugiándome, como antes, en la literatura, afición mía incurable, voy a expresarla, primero trayendo a vuestra memoria el cuadro famoso de Moreno Carbonero ‘La conversión del duque de Gandía' y la postura del protagonista, y luego, expresado en este mismo trance, con palabras de mi paisano el duque de Rivas, en uno de sus hermosísimos romances, las que él pone en los labios del duque al contemplar el cadàver de doña Isabel: “No más abrazar el alma en sol que apagarse puede: no más servir a señores que en gusanos se convierten”.

Diuen les cròniques que el públic, en una ovació eixordadora, va aplaudir, dempeus, minuts i més minuts.

Perdre la confiança en la confiança. En el pacte tàcit –per una banda, no per tàcit menys vinculant, i, per l'altra, cristal·litzat a voltes en manifestacions expresses–, l'esquerra de la Transició va admetre l'entronització constitucional de l'economia de mercat  i de la monarquia (amb conseqüent renúncia a allò que li era tan consubstancial i entranyable, com la república) a canvi d'un esment tan vaporós com la menció constitucional a un estat social , ara en regressió escandalosa.

No menys vaporosa ha quedat la condició nacional de Catalunya, pronunciament retòric i orfe del menor efecte jurídic segons humiliant interpretació d'un tribunal del nom del qual val més no recordar-se; condició, la de Catalunya, que, tornant als poetes, evoca l'epitafi de Keats, o sigui, el d'un nom “escrit sobre l'aigua”.

Potser sí que tenia raó l'amic poeta. Deu ser molt difícil per a un intel·lectual –i no intel·lectual– defensar aquella opció que aboca a perdre la confiança en la confiança. I així com aquell discurs –i els que el seguiren– varen anunciar la fi del règim, qui sap si, reproduït a la Catalunya d'avui, anunciaria –com va passar amb la monarquia d'Alfons XIII– el final d'un estat de coses que sembla que també ha de tenir fi.

No hi ha Comentaris

MatriculCA’T Homs!

Fa uns dies vam llegir com el portaveu del Govern, Francesc Homs, reivindicava l’ús del CAT a la matrícula del cotxe. Al·legava que dur-ho no és il·legal i donava suport a la seva ‘crida’ comentant que ell ho portava -ergo la resta de mortals també ho podien fer-. Això és, si se’m permet un pèl de frivolitat, el resum de l’actual direcció de CiU. Volen però, alhora, dolen. Sempre parlen de ‘país’ i gasten paraules com ‘independència’ i ‘sobirania’, ‘autodeterminació’, i molts d’ells s’afanyen a explicar-nos que, indubtablement, són independentistes, però darrere d’aquestes fintes folklòriques s’hi amaga un peixalcovisme que perdura des dels temps ancestrals d’en Pujol i sembla enquistar-se en segons quins sectors.

Celebrem que CiU faci el pas, que surti d’un armari al que -crec- no sabia ni que hi era. Trobo fantàstic que el portaveu del govern surti i digui, en veu alta, que hem de portar el CAT a la matrícula. Però alhora recordo el fart de multes que associacions catalanes han abonat a conductors que circulaven amb aquest simpàtic distintiu i que han estat multats de manera flagrant. Segur que molts d’ells al sentir a l’Homs se’ls hi han engreixat les venes del coll i els hi ha aflorat un impetuós instint assassí que recordava els 200 euros de multa que els hi havien clavat per la ‘broma’.

Senyors (i senyores) de CiU,  avortin ja la cerca d’Ítaca, deixem tots plegats de buscar l’ambigüitat legal espanyola per intentar fer una passeta endavant que no ens porta enlloc més que a una ‘palla mental’ en la que ens autocomplaem nosaltres mateixos (que és molt de burros), intentant ser allò que no som, intentant pretendre allò que només aconseguirem sent un Estat, normal i corrent. Amb les nostres matrícules pròpies, eludint pegats xarons amb enganxines que hem de treure cada vegada que volem anar a Andorra a comprar tabac i formatge; amb la gestió fiscal que ens doni la gana, obviant tota aquesta farsa del pacte fiscal/concert econòmic i un llarg i interminable etcètera. Deixem ja de perdre el temps lluitant per aconseguir misèries que, esdevenint un estat, tindríem de manera inherent i sobrada. Lluitem, doncs, per ser un Estat.

David Prat.
Associat de Reagrupament.

http://www.lletresferides.cat/davidprat
http://www.twitter.com/DavidPrat

No hi ha Comentaris

Aigua en català

El 9 de juliol, durant un sopar en un restaurant de Barcelona, mentre ens preparaven la taula, a la barra vaig demanar una aigua a la cambrera. I ho vaig fer en el meu idioma, el català. "¿Què?", va dir ella. L'hi vaig repetir: "Aigua". I ella va tornar a dir: "¿Què?". Sorprès que no deduís que aigua és aigua, li vaig comentar a un dels que anaven amb mi: "No sap què significa 'aigua'". Llavors, la cambrera, amb males maneres, va exclamar: "¡Sé què és 'aigua'!". Li vaig dir que estàvem a Catalunya i ella, allunyant-se de la barra, i sense servir-me l'aigua, va dir: "No sé català". Entenc que no em va servir perquè l'hi havia demanat en català. ¿No saben els amos del restaurant (Barkeno) que la gent que a Catalunya treballa de cara al públic ha d'entendre el català? Jo, com a usuari, tinc dret a parlar en la meva llengua. Sembla mentida que, 36 anys després de la mort del dictador, encara una cambrera es negui a servir un client que li parla en català.

No hi ha Comentaris