Arxiu juliol, 2011

Tots tres vam mentir

En el ple de l'Ajuntament de Girona del passat 12 de juliol la portaveu del grup del Partit Popular, suposo que eufòrica pel pacte amb l'alcalde de CiU que es pensa que dóna a aquest partit espanyolista centralitat política a la ciutat, es va acarnissar en la seva intervenció amb el portaveu del grup de la CUP, Jordi Navarro, que per si alguna cosa es caracteritza és per ser una persona mesurada en les seves paraules i que, en la seva rèplica posterior, no va respondre a la portaveu pepera  amb la contundència que hauria merescut.

Deia la senyora Veray –que cal recordar que milita en la mateixa formació que Aguirre, Fraga, Bauzá, Camps, Mayor-Oreja i altres personatges anticatalans d'aquest partit que encara no ha condemnat el franquisme…–, entre altres improperis de caire demagògic, que el portaveu de la CUP “havia perdut tota la seva credibilitat” quan en la seva intervenció en el ple d'investidura va afirmar que havia mentit a l'hora de fer la seva promesa d'acceptació del càrrec i que no pensava ni ser fidel al rei borbó ni respectar la Constitució Espanyola ni l'Estatut d'Autonomia. Això, que tant sembla que va escandalitzar la líder popular gironina i altres autoritats presents a la sala, crec que, lluny de restar credibilitat al nostre portaveu, n'hi va donar molta.

M'explico; la gent està acostumada que els polítics tradicionals menteixin sempre, però mai no ho admeten. Menteix la senyora Veray quan diu que el seu suport al cartipàs convergent es fa en benefici de Girona. Fals; pacta per donar la imatge que el PP serà el soci prioritari de CiU a l'Ajuntament i que condicionarà l'acció de govern del senyor Puigdemont els pròxims quatre anys. Menteix la senyora Pia Bosch quan diu que la seva prioritat, a l'hora d'avalar el cartipàs convergent, són els ciutadans de Girona, perquè, com ha quedat clar, el que ha impulsat els socialistes a donar-hi suport ha estat aconseguir el títol de cap de l'oposició per a la seva portaveu –patètic, perquè ni tan sols representa el 50% dels regidors de l'oposició– i obtenir un altre assessor per al seu grup. I menteix també el nou alcalde quan diu que la iniciativa d'oferir el càrrec de cap de l'oposició va ser seva, perquè ja sabíem que els socialistes hi anaven al darrere. Ara ens falta saber si el senyor Puigdemont també menteix quan proclama el seu independentisme, tot i que, si tenim en compte que el primer pacte que realitza al consistori el fa amb dues formacions que són contràries al dret a decidir dels catalans, això com a mínim ja és indicatiu que la independència no és una des les seves prioritats.

Amb aquest panorama de mentides que ens volen fer passar per veritats, que el senyor Navarro afirmés sense complexos i amb tota sinceritat que va mentir a l'hora d'acatar el marc juridicopolític de l'Estat és un fet que l'honora i que, en tot cas, posa de manifest la baixa qualitat democràtica de l'Estat espanyol quan obliga els càrrecs electes –per poder desenvolupar la tasca per a la qual el poble els ha elegit– a prometre unes lleialtats i unes fidelitats que en molts casos, com en el nostre, no tenen cap sentit. Quedi clar també que no només el senyor Navarro va mentir, els altres dos regidors del grup de la CUP, l'Anna Pujolàs i jo mateix, de Reagrupament –que a més vaig fer la promesa amb un exemplar de la Constitució catalana a la mà–, també vam mentir: no pensem acatar la Constitució Espanyola ni ser lleials a la monarquia borbònica, tot el contrari: les combatrem amb totes les nostres forces.

No hi ha Comentaris

Dita del dia

No hi ha Comentaris

Apareix el número 6 de ‘La Veu’, ara amb abast nacional

Després de cinc números d’edició mensual com a butlletí de Reagrupament Barcelonès, La Veu, des d’aquest número 6, esdevé el butlletí nacional de Reagrupament Independentista, amb la voluntat de reforçar l’expansió de l’objectiu de l’associació: l’assoliment de la independència de Catalunya, la regeneració democràtica del nostre país i el treball.

En aquest número hi ha un article del president de l'associació, Joan Carretero, que, amb el títol "Play it again, Artur" lamenta que "després d’escarnis, incompliments, humiliacions, espolis de tota mena, el president de la Generalitat vol tornar a començar aquesta eterna cançó de l’enfadós de regenerar Espanya, de millorar la seva economia i un llarg reguitzell de llocs comuns que mai, mai, han portat res de bo per a Catalunya." L'editorial el subscriu la vicepresidenta, Rut Carandell, que, amb motiu de l'estiu, ens convida a fer balanç del darrer any: la manifestació del 10 de juliol, el procés de consultes per la independència clos amb un gran èxit a Barcelona, el debat sobre la regeneració democràtica que s'ha estès pel carrer, etc.

Així mateix es repassen els resultats de la 4a. Assemblea nacional de Reagrupament, que va tenir lloc a Vic el dia 19 de juny, i foren elegits els membres de la Junta Directiva Nacional, mitjançant llistes obertes. Carles Bonaventura, regidor de Reagrupament a l'Ajuntament de Girona, firma un article amb el títol "Portar l’independentisme als ajuntaments" i Josep Sort continua la sèrie "L'independentisme al món" amb el segon lliurament sobre Escòcia.

La secció de Llibres recomanats centra la seva atenció en la recent publicació de "La nissaga catalana del món clàssic", a cura de Montserrat Tudela, directora de la revista Auriga -única publicació periòdica en llengua catalana dedicada a la divulgació del món clàssic-, i l'arqueòleg Pere Izquierdo, exdirector del Museu d'Arqueologia de Catalunya. D'aquesta obra, que aplega 165 biografies breus de personatges de la nostra cultura que han tingut relació, s’han nodrit i han treballat amb el llegat clàssic, grec i llatí; ja en vam informar en aquest web amb motiu de la seva presentació pública a la sala Prat de la Riba de l'Institut d'Estudis Catalans. I ara que és l'estiu també us aniran bé les vinyetes d'en Lluís Boet a la secció d'humor.

No hi ha Comentaris

Bufen vents genocidis de ponent

He manllevat unes paraules de Narcís Comadira que m'han semblat definitives per explicar els atacs que, sense treva, a partir de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut, està rebent la llengua catalana. M'he proposat escriure una sèrie d'articles sobre aquest tema durant aquest estiu perquè, ara que tenim un cert temps, anem pensant, entre tots, com respondre a aquests atacs que empenyen la nostra llengua a una situació límit.

Abans de res, vull donar les gràcies als reagrupats i a les reagrupades que m'han fet confiança i que, amb el seu vot, m'han atorgat la responsabilitat de formar part de la Junta Nacional de Reagrupament i de coordinar l'àrea de Llengua i Educació. És norma de Reagrupament respondre les responsabilitats adquirides amb un “no us fallarem”. En aquesta línia us dic que treballaré per explicar-vos quina és, des del meu punt de vista, la realitat en els diferents àmbits lingüístics, per proposar-vos accions per combatre els vents genocidis que vénen de ponent, com la majoria dels nostres mals i des de fa més de tres segles. Us demano, a partir d'ara mateix, que us impliqueu. A Reagrupament hi ha molta força, molta convicció. Només cal coordinar-nos per treballar bé i ser efectius. Si treballem per la llengua, treballem per al país.

Una llengua, un poble. Ho saben molt bé els de ponent i és per això que l'envestida és tan forta. Fa temps que l'assetjament polític contra el català ha començat. És un setge integral i coordinat a tot el domini lingüístic. Allà on mana el PP l'atac és frontal. Ja s'han tret la màscara. El govern balear ja ha suprimit la direcció general de Política Lingüística. Al País Valencià els greuges contra la llengua són una de les raons de ser de la Generalitat Valenciana: prohibició de TV3, intent de supressió de les línies educatives en català, atac sense cap fonament científic contra la unitat lingüística. A la Franja, el nou govern del PP vol derogar la llei de llengües, que dóna un cert reconeixement al català.

I a Catalunya, què? A casa nostra, fins ara, en aquest tema, com en tants d'altres, han seguit la norma d'amagar el cap sota l'ala. Aquí no passa res. Se'ns va decretar la 3era. hora de castellà, moltes associacions vam exigir una resposta contundent per part del govern, i aquest es va limitar a enviar als centres unes instruccions que eren un model perfecte de desgavell i d'inhibició política. Resultat: Moltes escoles van decidir implantar la tercera hora de castellà i encara la fan, mentre els responsables del 2on tripartit repetien sense posar-se vermells, que aquí no passava res.

La sentència del Tribunal Constitucional permet recórrer contra algunes de les normes de l'estatut que contenen aspectes que afavoreixen la utilització de la nostra llengua: la llei del cinema, la de consum, la dels nouvinguts i, sobretot, aquesta sentència ha donat elements jurídics al Tribunal Suprem per fer del castellà la llengua vehicular de l'ensenyament i carregar-se, així, la metodologia d'immersió clau per mantenir l'escola catalana, un model d'èxit, d'equitat i de cohesió social.

Fins ara, el nou govern ha intentat treure ferro a la situació. La sentència del Tribunal Suprem té efectes, només, sobre casos particulars, diuen. No ens enganyem. La sentència contra la carta catalana és una espasa de Dàmocles sobre la nostra llengua. Només si admetem la crua realitat podrem intentar canviar-la

En continuarem parlant.

No hi ha Comentaris

Dita del dia

No hi ha Comentaris

Un país sense responsabilitats

Fa un temps, a la premsa britànica s'anunciava una vacant de director de l'oficina d'Accountability del govern. Un lloc de treball la missió del qual consisteix a passar comptes de manera permanent. Verificar si els que han de fer una feina determinada (i per la qual cobren) la porten a terme de manera diligent. Llegeixo aquests dies que aquesta oficina està molt activa arran de l'afer de News of the World  .

Divendres passat ens en vam anar a dormir amb la notícia que dues de les vuit entitats financeres que han suspès les proves d'esforç de la zona euro són catalanes: CatalunyaCaixa i Unnim. No hi ha res com batre rècords: amb un 2,2% de la població de la zona euro, acumulem un 25% de les entitats suspeses. Limitant-nos a la vara de mesurar espanyola -activitat que tant agrada a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals- podem vantar-nos de ser "els primers de l'Estat".

Mirin-s'ho com vulguin, però l'afer admet poca broma.

El país té tendència a comportar-se com una immensa tertúlia de cal barber. Vull dir que sempre pretenem quedar bé entre nosaltres. Per això, fins fa poc (uns tres o quatre anys), encara hi havia elements de casa nostra que asseguraven que les caixes d'estalvi catalanes desmentien la llegenda negra que assegurava que els catalans no servíem per fer de banquers. Innocents? Incompetents? Llepes? Escullin vostès el qualificatiu que més els agradi per a aquests comentaristes.

Jo, i molta gent que m'envolta (vull dir que no sóc cap geni), sempre he pensat que el tema de les caixes d'estalvi, d'ençà dels anys noranta, constitueix una aixecada de camisa de dimensions colossals. Es fa difícil trobar un país on s'hagi enganyat tant de temps tanta gent. Ho he escrit i, per tant, consta a les hemeroteques. Es tracta d'unes entitats amb privilegis i receptores de favors. I amb uns directius pagats en excés (d'ells mateixos i, també, econòmicament) que es perpetuen mitjançant la nominació per cooptació al mateix temps que mantenen relacions promíscues amb els polítics. Ho pensava, i ho continuo pensant. De les entitats que han suspès les proves, de les que les han aprovades i de les que s'han transvestit en banc mantenint una ànima  que mai han tingut.

Centrant-nos en les que han suspès (aquestes que no tenen perdó), la pregunta hauria de ser clara: els directius i polítics (alguns, polítics-presidents) que han provocat el desastre, ¿pagaran per la seva nefasta i frívola gestió? Els que han malbaratat diners, els que han donat préstecs als amiguets (particulars i partits), els que feien adquirir immobilitzats en benefici de familiars, els que han forçat la fusió d'entitats que estaven sanejades amb d'altres que acumulaven enormes dosis de porqueria...

Tots aquests, pregunto, ¿tornaran les gratificacions i salaris obtinguts gràcies a les ajudes públiques del FROB? D'aquests individus Rubalcaba no en parla perquè, encara que n'hi ha de tots colors, molts són del seu partit (o de la provincial catalana). Però la premsa catalana de tot això tampoc en diu res. Pel que sembla, la nostra premsa s'ha especializat a criticar només els banquers de Nova York i de Washington. Els preocupa en excés informar-nos del que cobrarà la senyora Lagarde, però passen per alt dir-nos què han cobrat i cobren els directius de les nostres entitats financeres d'"interès social".

Suposo que a Europa també es deuen preguntar què n'hem fet d'aquests individus. Perquè "mai tan pocs van fer tant de mal a tants".

Si demà hi hagués un referèndum per la independència de Catalunya, jo hi aniria a votar afirmativament. Ara, si em pregunten quina confiança em mereix una Catalunya independent, els diré que poca. Un país que no sap passar comptes amb si mateix és un país que val poc. Sobretot en l'escenari internacional, en què avui es juga el futur de les nacions. I dels seus sistemes financers, esclar. A l'estranger es deuen preguntar on és l'orgullosa Catalunya que demana justícia. On és la premsa independent  que hauria de denunciar els escàndols de casa nostra. La Catalunya que s'enfada quan la premsa internacional la maltracta, sense adonar-se que se'ns veu el llautó massa sovint.

Aquesta omertà  informativa sobre les responsabilitats que han tingut determinats individus en l'enfonsament del sistema financer bàsic català demostra que un afer com el que està tenint lloc al Regne Unit mai seria destapat a casa nostra. I a mi, sincerament, un país sense premsa independent no m'interessa gaire.

La història escriurà una anàlisi sobre qui va carregar-se el sistema de caixes d'estalvi català. I, com sempre, el millor document l'escriurà algú de fora.

Perquè Catalunya, i vet aquí perquè sempre ens arrenglerem amb els perdedors, no es vol conèixer a si mateixa. Ni vol que ningú sàpiga qui la ultratja cada dia, forçant-la a ser un país de tercera.

No hi ha Comentaris

Mèdia.cat denuncia la manca de pluralitat de les tertúlies de Catalunya Ràdio i RAC1

La cobertura de Catalunya Ràdio i RAC 1 de la recent mort de Carlos Sentís ha constituït “una defensa monolítica" del periodista" realitzada a les principals tertúlies d’opinió de les dues cadenes”, segons l'observatori crític dels mitjans de comunicació, Mèdia.cat. Els tertulians han justificat la implicació de Sentís amb el franquisme per la “complexitat del moment”, sense abordar a fons els motius d’aquesta suposada complexitat. “La manca de pluralitat ha estat la norma en uns espais d’opinió que són la referència informativa de gran part de la societat catalana”, afirmen els autors de l'informe de Mèdia.cat.

Els mitjans catalans no han ocultat el passat franquista de Carlos Sentís, però o bé han minimitzat aquesta faceta de la seva vida, o bé han matisat la seva adscripció al règim dictatorial, justificant-la per les “circumstàncies històriques”. Així, la majoria de mitjans ha destacat la rellevància de Sentís com a corresponsal de premsa internacional durant els anys 40 o el paper que va jugar en favor del restabliment de la Generalitat i el retorn del president Tarradellas. En canvi, han tractat en menor mesura que va col·laborar amb els serveis d’informació de Francesc Cambó durant la Guerra Civil, que va entrar a Barcelona l’any 1939 amb l’exèrcit de Franco i que va ser director de l’agència EFE i corresponsal de La Vanguardia i ABC durant la dictadura.

Aquesta és una de les principals conclusions del dossier elaborat per Mèdia.cat sobre la cobertura que han realitzat els mitjans catalans de la mort de Sentís i que podeu descarregar complet en format pdf des d’aquesta mateixa pàgina. L’estudi analitza les informacions aparegudes durant els dies 19 i 20 de juliol a TV3, Catalunya Ràdio, RAC 1, La Vanguardia, El Periódico, Avui-El Punt, Ara i diverses capçaleres de premsa digital com Vilaweb, 3cat24.cat o Nació Digital.

El dossier també assenyala que els informatius de TV3 “no han obviat el passat franquista del periodista, però no l’han destacat i s’han centrat en informar sobre les altres facetes de la seva vida”. Les úniques opinions sobre la seva figura aparegudes a la televisió pública catalana, diu l’informe, “han estat en clau positiva”. La premsa escrita ha estat la que ha tractat amb més profunditat les diferents etapes de la vida de Sentís. Tot i això, amb les peces d’opinió que han acompanyat els textos informatius “es constata de nou la manca de pluralitat [ja que] quasi tots els rotatius han publicat textos d’opinió que o bé elogiaven la seva figura obviant la seva faceta durant el franquisme o bé justificaven aquest paper per la “complexitat del moment”.

Com en el cas de la mort de Juan Antonio Samaranch, l’estudi assenyala que Internet “ha estat de nou el contrapès informatiu”. “La majoria de mitjans digitals –l’única excepció seria el portal de la CCMA 3cat24– han optat per destacar la militància franquista de Sentís i fer d’aquesta faceta del personatge el punt central de la seva estratègia informativa”. Al mateix temps, les xarxes socials han estat de nou un altaveu de “postures divergents amb els plantejaments de la majoria de mitjans de comunicació”. Segons els autors, “la incidència de les xarxes ha estat manifesta sobretot en el cas de les tertúlies radiofòniques i espais d’opinió dels mitjans: els opinadors s’han vist en l’obligació, en alguns casos, de rebatre els arguments crítics difosos a través de Twitter”.

No hi ha Comentaris

La Transició Nacional cap a la Independència?

Darrerament el President Mas està repetint el concepte de la Transició Nacional. Avui mateix a TV3 ho ha fet, igual que ahir en l'acte  d'entrega del 15è Premi Ramon Trias Fargas d'assaig polític.

El diari Ara  resumeix les paraules del President a TV3 d'aquesta manera:

El president de la Generalitat, Artur Mas, ha explicat, en una entrevista a TV3, que “Espanya vol Catalunya dòcil i pagana”. “Si seguim així toparem sempre amb la mateixa paret, una paret molt gruixuda, molt alta, sense portes i sense finestres”, ha explicat Mas. Per superar aquest obstacle, la recepta de Mas passa per la “transició nacional”, tal com ell l'anomena, un camí que arrenca amb “la decepció per la sentència sobre l'Estatut”. Segons ha explicat Mas, “el sentit de la ruta és el dret dels catalans a decidir”. El president ha insistit que “no sabem quin serà el port d'arribada però sabem que hem d'agafar un rumb diferent”. Això sí, ha identificat el “primer port” de la ruta, que ha de ser, segons ell, “el pacte fiscal”. I a l'hora d'establir terminis per fer les demandes a Madrid, Mas ha estat clar: “L'any que ve, just després de les eleccions espanyoles”. Aquesta serà la condició que CiU posarà tant a PP com a PSOE per assolir un acord estable de govern.

El que diu el President Mas, un s'ho pot agafar amb incredulitat o creure tot el contrari, és a dir, que realment el President Mas ho diu de veritat quan parla que després de la sentència de l'Estatut, cal començar un camí nou, anomenat Transició Nacional, i que el sentit de la ruta és el dret dels catalans a decidir.

Ser incrèdul o no amb el que diu el President Mas, depèn de l'experiència prèvia amb ell i el seu partit, com també la confiança que la seva persona et mereix. En el meu cas, la meva percepció de l'Artur Mas com a polític, és que no és un bocamoll o que és pròdig a fer declaracions grandiloqüents buides o promeses irrealitzables, per després desdir-se. El veig com un polític que mesura molt el que diu perquè no li agrada ser esclau de les seves paraules o pitjor, incomplir-les. Altres persones que el coneixen personalment, m'han explicat que és una persona molt calculadora i que abans de prendre una decisió, estudia totes les possibilitats.

En aquest sentit i si mirem els precedents, l'Artur Mas té la taca negra del pacte amb el ZP i el PSC-PSOE, on va acceptar la passada pel ribot de l'Estatut aprovat pel 89% de la cambra catalana. Allà realment li van aixecar la camisa en tots els sentits. Va quedar davant dels catalans, sobretot dels sobiranistes, com un traïdor i, a més, posteriorment els socialistes no van complir el pacte quan el Montilla va ser nomenat president de la Generalitat en comptes d'ell que havia tornat a guanyar clarament les eleccions.

Per què a una persona tan meticulosa i calculadora li van prendre el pèl d'aquesta manera? M'imagino que els sectors regionalistes dins de CiU, com també els sectors econòmics catalans lligats al mercat espanyol, van convèncer a l'Artur Mas que si pactava amb el ZP, quedaria davant dels catalans com una persona responsable que mirava pels interessos generals quan va mirar de no allargar més el conflicte generat amb Espanya amb l'Estatut (recordeu que, fins i tot, els militars va amenaçar a sortir de les casernes) i alhora s'assegurava de ser escollit si tornarva a guanyar les eleccions. Suposo que també va sospesar que era impossible que l'Estatut fos acceptat tal com va sortir el 30 de setembre del 2005 i va mirar d'aconseguir les mínimes retallades pactant-les prèviament. Però al final, la retallada pactada ha resultat ser en va, perquè el Tribunal Constitucional s'ha encarregat d'acabar de deixar-lo pitjor que l'Estatut que teníem abans. Un fracàs digne de ser estudiat com un dels pitjor pactes polítics que s'ha fet mai en política.

Però em penso, que aquella aixecada de camisa tan gran, ha estat clau per fer canviar el pensament i el caràcter de l'Artur Mas, o almenys això espero. Diuen els nord-americans que per triomfar cal haver fracassat abans, perquè de les derrotes i fracassos és quan s'aprèn més i així estar més preparats per després poder guanyar. Desitjo que l'Artur Mas, hagi après la lliçó.

Per això, malgrat que mantinc una certa reserva donats els precedents, crec que realment el president Mas no diu cap mentida quan parla de la Transició Nacional. Quan diu que no sap a quin port acabarà, m'imagino que ho diu en el sentit que per a ell (suposo que per una part o la majoria de CiU) si Espanya decidís per donar un nou marc de relacions a Catalunya on el Dret a decidir dels catalans fos reconegut, el president Mas donaria per acabada la Transició, malgrat que no s'hagi constituït un Estat català.

La clau de tot això està a definir que s'entén pel "Dret a decidir dels catalans". Potser per a alguns, que Espanya doti els catalans d'un nou pacte fiscal on els catalans tinguin més recursos o puguin decidir més sobre aquests, ja serà suficient. Però per a altres, com jo mateix, aquest dret a decidir només és possible si Catalunya esdevé un Estat propi igual que Espanya.

Però totes aquestes discussions sobre l'abast del Dret a decidir entre els catalans, per mi, al final seran supèrflues. Alhora de la veritat, en el moment que el President Mas miri de posar en marxa la Transició Nacional cap el sentit del Dret a decidir, els espanyols actuaran per impedir-ho. La idiosincràsia d'una Espanya provenen d'un imperi constituir amb el poble castellà com el nucli fonamental que li dota sentit a la seva existència, farà que la reacció d'aquests, si fem cas els precedents històrics, sigui violenta contra els catalans, sense distinció, provocant que es tanqui qualsevol possibilitat que la Transició Nacional pugi arribar a un bon port. Més aviat els espanyols ho aprofitaran per aturar-la i per fer-la recular, tal com ho han aprofitat amb l'Estatut.

Mentre estiguem a Espanya, per als espanyols el poble català no existeix com a tal i per tant els catalans no tenim dret a decidir res de diferent que la resta d'Espanya, és a dir, del que el poble castellà vulgui que decidim. Si algú té dubtes, que llegeixi la sentència del TC sobre l'Estatut, allà ho deixa ben clar que és així.

Per tant, la lògica em diu que, una vegada començada la Transició Nacional pel Dret a Decidir, els espanyols sense voler-ho, malgrat que hi hagi catalans que s'acontentin amb poc, ens obligaran a arribar a l'únic port possible que quedarà si volem poder exercir-ho: La constitució de l'Estat català.

Endavant les atxes!!

No hi ha Comentaris

Reagrupament vol dir aplegament?(95): El gran Duran

Té força Duran dins CiU? Sí, moltííííííssiiiima! Per dos motius principals: Primer, CiU viu embogida de gestió. El tràfec diari la porta a centrar la política en els pactes i col·laboracions que els permetin d’obtenir resultats. Segon, un PP majoritari podria legislar a bastament contra Catalunya. Per exemple: Una nova llei electoral podria eliminar els partits frontissa i la “força” de CiU i PNB desapareixeria d’un plomell.

GESTIÓ: En el retorn a la Generalitat, Mas s’ha trobat amb els vells fantasmes. Les veus nocturnes li recorden l'"ara ets un president” i els “presidents han de governar”. Enlluernat de fantasmagoria, Mas ha anat concretant “l’encara no” i el “no estem prou madurs”. L’èpica ha anat justificant el dia a dia i les mesures concretes de gestió simple i bàsica han substituït els grans mots. La crisi del PSC i d’ERC ha ajudat i només la manifestació commemorativa del 10 de juliol ha trasbalsat, un xic, aquest full de ruta. Mas s’ha llençat, sense retorn, dins l’oceà de l’administració.

VADE RETRO: Duran, que ha sabut esperar impàvid que, amb la gestió, el xarampió independentista passés, torna pels seus furs. Com en el tripartit, posats a administrar, les qüestions es resolen a Madrid. La política amb l’Estat torna als vells costums i Duran i Lleida té el plàcet per a mercadejar serrells i saldos. Les paradetes dels ministeris que exposen en les fires anomenades “comissió bilateral”  bescanvien tot tipus de favors a preu d’edificis d’hospitals, aeroports, o bé les beques. Amb un comprador tan àvid, els estants s’omplen de temes “per desencallar”.  Al vice Chaves se li gira feina. Vells temps, que retornen!

SUBMISSIÓ: Amb correspondència amb tan faust i fanfàrria, el PSC també s’amansa, abandona la ferralla bel·licista i adopta els amaraments de l’acord. Amb la llei òmnibus CiU i PSC fan un pacte escènic sobre salut, estructures administratives i concertació de serveis. Vuit mesos desprès de la defestració del tripartit, el fènix de la poltrona reneix i als tècnics i apoltronats (també del PP) ja no els fa vergonya el bescanvi de cromos d’alt nivell. Són lògiques de palau que fan “bona” la política. Oriol Pujol i Joaquim Nadal es fotografien abastament davant tots i tothom.

TOTS CONTRA EL PP: Catalunya és l’esperança del PSOE i de CiU. Els dos tenen interessos comuns. Per això Rubalcaba gaudeix de publireportatges a TV3 (la investidura, “els matins” a Madrid  21 juliol, etc). Per això Duran continua assumint el paper de sempre.  Duran ha deixat tothom admirat. Tots els independentistes de CiU atrapats per a la teranyina de Duran, sense alternativa. La via Catalana torna ser Espanya. No cap altra lògica des de la Generalitat. Masovers de la nostra terra, tot CiU repensa la política des de l’apoltronament i la tècnica.  La lògica independentista es fon en el més allunyat dels contorns, allí on es difuminen els colors de l’horitzó.

El tripartit, sobretot el PSC i ERC, varen sofrir un monumental daltabaix perquè posaven draps calents a ferides gangrenoses. El Constitucional no és una grip de dissabte. No cura amb lògiques de palau i poltrona. Els catalans ho hem castigat a les eleccions. Pensa la Generalitat que si són uns altres, podran fer el mateix? La poltrona se’ls menjarà inquisitorialment com Medusa. Quatre anys dóna per a perversions i incongruències. L’Assemblea  Nacional Catalana avança i tenir organitzada la gent no permet injustificables. L’independentisme (partits i associacions) es recompon i no dorm. Malgrat el gran Duran, ahir no és ben bé avui.

No hi ha Comentaris

Dita del dia

No hi ha Comentaris