Arxiu agost, 2011

Gispert referma el caràcter regional del Parlament de Catalunya en el funeral del president Barrera

  • El Parlament va fer retirar l'estelada amb què s'havia cobert el fèretre amb el cos de Barrera, en un gest molt poc elegant, atesa la coneguda ideologia idependentista del difunt
  • De Gispert va fer un pèssim discurs en què evocava una folklòrica (i gairebé neofranquista) Catalunya "rica i plena" davant del fèretre de qui va proclamar "Visca Catalunya Lliure!" en el discurs d'obertura del Parlament
  • L'expresident Jordi Pujol sembla haver-se adonat ara de la buidor nacional dels seus 23 anys de mandat
  • Convergència i Unió està recuperant la política del peix al cove dels anys 80 i 90, però ara sense peix i sense cove.

La presidenta del Parlament, Núria de Gispert (CiU), va refermar el caràcter de cambra regional espanyola de l'actual Parlament de Catalunya, durant els actes fúnebres en memòria del molt honorable Heribert Barrera, president fundador de la institució que actualment presideix la militant del partit que comanda Duran i Lleida. D'una banda, el Parlament presidit per Gispert va fer retirar l'estelada amb què s'havia cobert el fèretre amb el cos de Barrera, en un gest molt poc elegant, atesa la coneguda ideologia idependentista del difunt (des de quan qui presideix un parlament té facultats sobre els símbols amb què s'identifica un difunt?), i tampoc no va tenir la cura adequada a la solemnitat de l'entrada de les despulles del president difunt, cosa que va causar malestar a diversos assistents.

Per si tot això no fos poc, des del punt de vista polític, l'actuació i les paraules de la dirigent de CiU va resultar un despropòsit, intentant fer encaixar Heribert Barrera dins els seus paràmetres de concepció regional de Catalunya, com a comunitat autònoma. De Gispert va fer un pèssim discurs en què evocava una folklòrica (i gairebé neofranquista) Catalunya "rica i plena" davant del fèretre de qui va proclamar "Visca Catalunya Lliure!" en el discurs d'obertura del Parlament l'any 1980. No cal dir que la línia política de la presidenta Gispert no és isolada, sinó que és compartida per la direcció de la federació regionalista de CiU, amb Artur Mas i Duran i Lleida.

Curiosament, l'única veu dins l'àmbit de CiU que va semblar tenir un to més proper al pensament de Barrera fou la de l'expresident Jordi Pujol, el qual sembla haver-se adonat ara de la buidor nacional dels seus 23 anys de mandat, en un moment en què els dos grans partits espanyols estan decidits a reformar la Constitució tot aprofitant les excuses financeres de la crisi, amb l'objectiu de liquidar les restyes d'escassa autonomia que té Catalunya. Amb el govern d'Artur Mas fa la sensació que Convergència i Unió estigui recuperant la política del peix al cove dels anys 80 i 90, però ara sense peix i sense cove. Ja se sap que les comparacions són odioses, però no és el mateix una institució presidida per un lluitador de la categoria humana, intel·lectual i política d'Heribert Barrera amb l'actual presidenta.

No hi ha Comentaris

Els nacionalistes espanyols contra Catalunya

El cercle es va tancant: sentència del tribunal espanyol deixant l’Estatut i els dependentistes a l’alçada de la Mar Morta. La LOAPA i la LOFCA van ser el primer pas, ara el cop és el definitiu, el de gràcia, com als  condemnats a mort.

El Sr. Zapatero i el Sr. Rajoy (PSOE-PP) s’han posat d’acord. Ells, uns bons patriotes espanyols, ho fan per Espanya, i Espanya està per sobre de qualsevol constitució. No importa si abans es treien els ulls, tampoc no importa la indignitat compartida, es reparteixen el botí i prou, ells manen a l’Estat espanyol i ho decideixen tot.

És cert, la Sra. Merkel  ha plantejat que tots els estats d’Europa haurien de limitar constitucionalment l’endeutament, ells ja ho fan, però a més també tenen limitada la solidaritat interterritorial. Espanya, aprofitant aquesta recomació pretén una modificació de la Constitució espanyola de tal manera que les CA deixaran de tenir capacitat econòmica de cap tipus. D’una tacada els nacionalistes espanyols redrecen el model d’Estat. Tornem a l’Espanya “una, grande y libre”, on tot es redueix a una descentralització pura i dura.

Calcem-nos a partir del 20 de novembre! Ens obligaran, per sentència judicial i per llei. S’ha acabat la immersió lingüística, dels deutes pendents res de res, de l’espoli res de res, d’invertir en infraestructures res de res, això sí, nosaltres a reduir deute i a pagar.

Mentrestant, els nostres representants a Madrid o no es llueixen. El Sr. Duran demana que es faci un referèndum, que potser ell no sap que tots els espanyols votaran que sí a l’espoli català? L’Oriol Junqueras diu que l’Estat té més capacitat de reduir el dèficit i posa, com a exemple, la inversió en l’exèrcit, el qual té  un deute de més de 20.000  milions d’euros. L’Herrera és tot un poema, ell diu que millor no tocar res perquè ens carreguem el Pacte constitucional. En Nadal la clava: “és una reforma insòlita i molt ràpida, però nosaltres hi donarem suport”. La Simó diu límits a l’endeutament sí, però també a la solidaritat. Finalment a en Fernández Díaz només li preocupa que CiU no voti afirmativament la proposta pactada pel PSOE i el PP espanyols.

Aquesta és la situació. L’Estat espanyol i els partits espanyols volen posar fi a un model de descentralització i fer-ne un altre, amb el benentès que això ho fan per Espanya i afegiran que per Europa.

Quina és la proposta dels nostres polítics? Cap. Potser ara una gran majoria de catalans/es no veuran les implicacions futures que aquesta modificació comportarà, però tothom sap que un país, una empresa, una família sense recursos econòmics estan abocats al fracàs i a la crisi permanent.

Com he dit abans, la majoria de polítics estan per la discussió i la negociació de la reforma constitucional, i de ben segur que uns l’acceptaran per unes poques prebendes o sardineta al cove. Afortunadament encara tenim polítics com en Joan Carretero al qual tard o d’hora haurem de fer cas, per allò que diu i proposa.

Les presses per modificar la Constitució espanyola, pensant que els seus resultats haurien de produir-se a partir del 2020, no són per què sí, els serveis d’intel·ligència del PSOE i del PP, a través de les seves respectives fundacions, Pablo Iglesias i la FAES, saben que assolir la independència a Catalunya és qüestió de poc temps i una forma de dificultar-la és modificar la Constitució, deixant clar que Catalunya és una regió d’Espanya i qui determina els deutes i pressupostos és el Govern espanyol.

CiU sap que ara està tocant poder, però també han de saber que la intencionalitat dels nacionalistes espanyols, mai no ha passat per reduir el deute, ells continuen invertint en Trens d’Alta Velocitat. Ells volen tornar a tenir tot el poder, inclòs el minso que avui toca CiU, aquest és el veritable objectiu. Davant d’això només tenim un camí, i els homes i dones de bé de CiU ho saben, dissoldre el Parlament català i convocar eleccions, amb un programa nítid on el primer punt sigui la Proclamació de la independència de Catalunya.

Aquesta vegada ha quedat clar, ja ho intuíem amb Euskadi, els nacionalistes espanyols del PSOE i del PP sempre es posaran d’acord per defensar Espanya, per tant, cap capacitat dels nacionalistes perifèrics per anar més lluny d’on ells vulguin.

No hi ha Comentaris

Optimisme i veritat nacional

Fa quatre anys, el dia del seu 90 aniversari, l’admirat Heribert Barrera, a qui vull homenatjar amb aquest article, va fer unes declaracions magistrals en una breu entrevista , entre les quals destaco la reflexió sobre continuar endavant malgrat el “meu profund pessimisme”, va dir. Barrera, en un exemple de maduresa que no dóna l’edat sinó la personalitat, no va pronunciar la paraula que en aquest país pueril tothom espera sentir i pronuncia quan es parla d’esperança i tirar endavant. L’home no va parlar en cap moment d’optimisme, aquest mot tan pervers quan es pronuncia gratuïtament, sense fonament, de manera acrítica, com un fanàtic dogma de fe que garantís el seu acompliment pel mer fet de creure-hi.

I és que la veritat, per dura que sigui, reconforta la persona madura, aquella que afronta les coses com són i no com voldria que fossin. Perquè afrontar la veritat significa poder abordar la solució des del diagnòstic correcte. No hi pot haver resolució amb un mal diagnòstic, i en un país com la Catalunya actual, anestesiada a còpia de la idiotització d’uns mitjans que fomenten el bonrotllisme  continu, sentir la paraula pessimisme lluny de desanimar anima la persona amb dos dits de front, o sigui àvida de vida intel·ligent i tipa del bon rotllo cretí indiscriminat que el poder escampa interessadament, i que a còpia d’insistència ha arribat a fer creure al poble —independentistes inclosos— que optimisme és sinònim de veritat, quan tant l’optimisme com el pessimisme no són més que estats d’ànim subjectius, de vegades fonamentats per la raó, equivocada o no.

Tampoc no és veritat que només des de l’optimisme es pot treballar amb energia per una causa. De fet, no hi ha mèrit més gran que el d’Heribert Barrera, que reconeixia lluitar des del pessimisme, o sigui tenint com a motor no pas unes falses expectatives que trairien la seva raó, sinó des de la simple dignitat de l’home fort com a motor per tirar endavant. Però passa que la majoria, feble per definició, no poden entendre que es pot treballar des del pessimisme. I això és com reconèixer que no podrien lluitar sense l’autoengany —que anomenen optimisme— com a motor. I de fet, no hi tinc res a objectar. Al capdavall lluiten sense fer mal a ningú i en benefici d’una causa tan noble com l’alliberament del seu poble.

Independentistes optimistes i pessimistes estem tots en el mateix vaixell, però sisplau, els optimistes farien bé d’estalviar-se l’estranyesa davant la feina incansable del patriota pessimista, convençut que no hi ha res a pelar, que el país és mort però malgrat això treballa per al país “com si…” , tal com lúcidament deia Barrera. És a dir, malgrat el seu pessimisme el pessimista treballa per dignitat. Perquè no és l’optimisme inopinat dels cretins el que venç el pessimisme, sinó que el venç la dignitat, allò que mai no hauria de perdre un home i allò que precisament ha perdut aquest poble i per això, només per això, es troba en la misèria en què es troba.

No hi ha Comentaris

Reagrupament ret homenatge a Heribert Barrera a Reus

Aquest passat dilluns, després dels actes de comiat que van tenir lloc al Parlament de Catalunya, una nodrida representació de Reagrupament Independentista va acompanyar familiars i amics en la recepció, al cementiri de Reus, del fèretre amb les restes mortals del president Heribert Barrera, que van ser dipositades al panteó de la seva vídua, Cori Pellicer, com n'informa Reus TV .

El fèretre va estar cobert en tot moment per la bandera estelada, des que va sortir de la seu parlamentària (d'on havia estat retirada per motius polítics) fins que va arribar al cementiri de la capital del Baix Camp. Durant la cerimònia es va cridar diverses vegades "Independència" en honor al patriota ara traspassat, es va cantar l'Himne Nacional de Catalunya i es va dipositar un marc floral d'homenatge de Reagrupament al panteó.

Així mateix, els membres de Reagrupament Reus portaven pancartes, una de les quals deia "Heribert Barrera. Pàtria i dignitat" en al·lusió al suport que va expressar el president Barrera (vegeu l'article Oportunitat i viabilitat de la proposta de Joan Carretero ) a les idees de l'article que va publicar el president de Reagrupament Independentista, Joan Carretero, al diari AVUI el 18 d'abril de 2009 (vegeu Patriotisme i dignitat ), article que va comportar un expedient disciplinari a Carretero per part de la direcció d'ERC.

b526
k189

No hi ha Comentaris

Tàrrega penjarà l’estelada al balcó de l’ajuntament durant la Diada

La decisió respon a la petició dels regidors de Reagrupament i Solidaritat que formen part de l’equip de govern, encapçalat per la convergent Rosa Maria Perelló

 L’exhibició de l’estelada és fruit d’una petició dels tres regidors de la coalició Sumem per Tàrrega (Reagrupament i Solidaritat), grup municipal que forma coalició de govern amb CiU. Està previst que la Junta de govern local aprovi aquesta decisió en la reunió del pròxim 5 de setembre.

L’estelada ja presideix el despatx que utilitza la coalició electoral Sumem per Tàrrega a l’ajuntament

No hi ha Comentaris

Dita del dia

No hi ha Comentaris

Optimisme i veritat nacional

Fa quatre anys, el dia del seu 90 aniversari, l’admirat Heribert Barrera, a qui vull homenatjar amb aquest article, va fer unes declaracions magistrals en una breu entrevista, entre les quals destaco la reflexió sobre continuar endavant malgrat el “meu profund pessimisme”, va dir. Barrera, en un exemple de maduresa que no dóna l’edat sinó la personalitat, no va pronunciar la paraula que en aquest país pueril tothom espera sentir i pronuncia quan es parla d’esperança i tirar endavant. L’home no va parlar en cap moment d’optimisme, aquest mot tan pervers quan es pronuncia gratuïtament, sense fonament, de manera acrítica, com un fanàtic dogma de fe que garantís el seu acompliment pel mer fet de creure-hi.

I és que la veritat, per dura que sigui, reconforta la persona madura, aquella que afronta les coses com són i no com voldria que fossin. Perquè afrontar la veritat significa poder abordar la solució des del diagnòstic correcte. No hi pot haver resolució amb un mal diagnòstic, i en un país com la Catalunya actual, anestesiada a còpia de la idiotització d’uns mitjans que fomenten el bonrotllisme continu, sentir la paraula pessimisme lluny de desanimar anima la persona amb dos dits de front, o sigui àvida de vida intel·ligent i tipa del bon rotllo cretí indiscriminat que el poder escampa interessadament, i que a còpia d’insistència ha arribat a fer creure al poble —independentistes inclosos— que optimisme és sinònim de veritat, quan tant l’optimisme com el pessimisme no són més que estats d’ànim subjectius, de vegades fonamentats per la raó, equivocada o no.

Tampoc no és veritat que només des de l’optimisme es pot treballar amb energia per una causa. De fet, no hi ha mèrit més gran que el d’Heribert Barrera, que reconeixia lluitar des del pessimisme, o sigui tenint com a motor no pas unes falses expectatives que trairien la seva raó, sinó des de la simple dignitat de l’home fort com a motor per tirar endavant. Però passa que la majoria, feble per definició, no poden entendre que es pot treballar des del pessimisme. I això és com reconèixer que no podrien lluitar sense l’autoengany —que anomenen optimisme— com a motor. I de fet, no hi tinc res a objectar. Al capdavall lluiten sense fer mal a ningú i en benefici d’una causa tan noble com l’alliberament del seu poble.

Independentistes optimistes i pessimistes estem tots en el mateix vaixell, però sisplau, els optimistes farien bé d’estalviar-se l’estranyesa davant la feina incansable del patriota pessimista, convençut que no hi ha res a pelar, que el país és mort però malgrat això treballa per al país “com si…” , tal com lúcidament deia Barrera. És a dir, malgrat el seu pessimisme el pessimista treballa per dignitat. Perquè no és l’optimisme inopinat dels cretins el que venç el pessimisme, sinó que el venç la dignitat, allò que mai no hauria de perdre un home i allò que precisament ha perdut aquest poble i per això, només per això, es troba en la misèria en què es troba.

Ricard Biel

No hi ha Comentaris

Dita del dia

No hi ha Comentaris

Diumenge, 4 de setembre de 2011, tindrà lloc una Marxa de Torxes a Terrassa

El proper diumenge, 4 de setembre de 2011, tindrà lloc una Marxa de Torxes per commemorar els fets del 3, 4 i 5 de setembre de 1713, quan la vila de Terrassa va patir l’ocupació i el saqueig a mans de les tropes borbòniques. Van morir una vintena de vilatans, varen cremar 105 cases (un terç de la vila) i el Convent de Sant Francesc on s’havien refugiat dones i nens.

La Marxa s’iniciarà a la Plaça Vella a les 8 del vespre.

ITINERARI: Font Vella – Passeig, Plaça del Dr. Robert – Passeig – Cardaire - Sant Pere – Gavatxons – Torre del Palau.
A la Torre del Palau es llegirà el manifest. Comptarem amb actuacions de: Trabucaires , Drac i un grup de gralles.
Més informació a:

http://www.marxadetorxes.cat

RCAT VOO / Comunicació

No hi ha Comentaris

President Barrera: el millor homenatge, la victòria

Dins el món de la política hi ha hagut poques persones amb unes conviccions tan fermes com Heribert Barrera. A vegades, gairebé sempre, vam estar d’acord amb ell; a vegades, poques, hi vam estar en desacord. No era un home de mitges tintes, tenia les idees molt clares i les defensava amb contundència, però sempre raonadament. Per això, quan en el seu dia va donar suport amb coratge i convicció a les tesis de Reagrupament, vam tenir clar que anàvem pel bon camí.
Molts encara recordem un dels primers actes de Reagrupament, a les Cotxeres de Sants de Barcelona, quan va entrar a la sala, plena de gom a gom, i Joan Carretero el va presentar com un home que representava “la història viva de l’independentisme”; certament, una història convulsa, amb enfrontaments, amb diferències i amb picabaralles intenses, però, al cap i a la fi, la nostra història, la que un dia explicarem als nostres néts, ja en una Catalunya independent, recordant totes les vicissituds per les quals vam haver de passar per assolir la nostra llibertat.
En aquesta història, no en tenim cap dubte, el president Barrera hi figurarà en un lloc d’honor, com una persona íntegra, amb uns principis sòlids; hi serà com un home que no es va deixar comprar i que fins a l’últim dia va lluitar per la sobirania del nostre poble, per la nostra independència com a nació, per un estat propi.
President Barrera, esperem ser dignes hereus del vostre mestratge, nosaltres tampoc no ens rendirem mai. Les paraules de comiat són importants i necessàries, però el millor homenatge que li podem fer és la victòria, i l’aconseguirem, no en tingueu cap dubte.
Reagrupament Independentista.
Girona, 29 d’agost del 2011.

Dins el món de la política hi ha hagut poques persones amb unes conviccions tan fermes com Heribert Barrera. A vegades, gairebé sempre, vam estar d’acord amb ell; a vegades, poques, hi vam estar en desacord. No era un home de mitges tintes, tenia les idees molt clares i les defensava amb contundència, però sempre raonadament. Per això, quan en el seu dia va donar suport amb coratge i convicció a les tesis de Reagrupament, vam tenir clar que anàvem pel bon camí.Molts encara recordem un dels primers actes de Reagrupament, a les Cotxeres de Sants de Barcelona, quan va entrar a la sala, plena de gom a gom, i Joan Carretero el va presentar com un home que representava “la història viva de l’independentisme”; certament, una història convulsa, amb enfrontaments, amb diferències i amb picabaralles intenses, però, al cap i a la fi, la nostra història, la que un dia explicarem als nostres néts, ja en una Catalunya independent, recordant totes les vicissituds per les quals vam haver de passar per assolir la nostra llibertat.En aquesta història, no en tenim cap dubte, el president Barrera hi figurarà en un lloc d’honor, com una persona íntegra, amb uns principis sòlids; hi serà com un home que no es va deixar comprar i que fins a l’últim dia va lluitar per la sobirania del nostre poble, per la nostra independència com a nació, per un estat propi.President Barrera, esperem ser dignes hereus del vostre mestratge, nosaltres tampoc no ens rendirem mai. Les paraules de comiat són importants i necessàries, però el millor homenatge que li podem fer és la victòria, i l’aconseguirem, no en tingueu cap dubte.

Reagrupament Independentista.

Girona, 29 d’agost del 2011.

No hi ha Comentaris