Arxiu setembre, 2011

Dita del dia

No hi ha Comentaris

Reagrupament del Gironès aposta per una candidatura independentista unitària el 20-N a Girona

La comissió executiva comarcal del Gironès de Reagrupament, reunida aquesta setmana, ha valorat molt positivament els resultats de les primàries d’ERC del cap de setmana passat, que han situat l’escriptor Alfred Bosch com a cap de cartell d’aquesta formació. Considerem que la derrota de Joan Ridao significa també en bona part la derrota d’una línia política que buscava la confluència d’aquest històric partit amb l’esquerra espanyola i la marginalització de l’independentisme al si d’aquesta organització.

Per tant, des de RCat els felicitem i ens felicitem pel pas que ha fet Esquerra, ja que cosiderem que s’ha posat la primera pedra perquè ERC, Reagrupament i altres grups independentistes puguin sumar en una única candidatura amb vista a les eleccions del 20 de novembre. Amb Junqueras i Bosch es pot parlar d’unitat independentista; en canvi, amb els anteriors líders d’Esquerra això era impossible perquè les seves prioritats a l’hora d’establir aliances eren el PSC-PSOE, ICV-EUiA i IU.

Tot i això, entenem que encara queda feina per fer. El següent pas és deixar clar el que ha d’anar a fer l’independentisme català a les Corts espanyoles. Des de RCat Gironès afirmem que s’ha d’anar a Madrid a defensar la independència de Catalunya i l’estat propi, no pas a discutir lleis espanyoles i a participar en el sistema tal com Esquerra ha fet fins ara. En aquest sentit, ERC ha de fer un canvi radical en els seus plantejaments, i ha de passar, per exemple, de compartir grup amb Iniciativa i Izquierda Unida a establir acords amb organitzacions com ara Bildu o el BNG.

I, en tercer lloc, entenem que quan arribi el moment també caldrà parlar de llistes, perquè treballar per la unitat també implica que ERC reconegui que les altres organitzacions amb qui puguin compartir candidatura no han de tenir a les llistes un paper subaltern i secundari, sinó en alguns casos fornamental perquè aquesta unitat, aquesta suma sigui creïble i atractiva. En aquest sentit, estem convençuts que a la circumscripció de Girona, en la qual ERC ara té un diputat, el paper de Reagrupament en aquesta desitjada candidatura unitària per aquesta demarcació ha de ser determinant per aconseguir mantenir aquesta representació, sobretot tenint en compte que en l’actual conjuntura és previsible un increment de vot al PP i a CiU que farà encara més difícil consolidar-hi un diputat independentista.

Alhora, però, i tot i insistir que des de RCat es treballarà fins a l’últim segon per fer possible que a Girona hi hagi una candidatura independentista unitària en les eleccions del 20-N, també volem deixar clar Reagrupament ja ha començat a posar en marxa la seva maquinària interna per, en el cas que el conjunt dels associats decidissin que ens hem de presentar a aquestes eleccions, procedir a la recollida de signatures per poder presentar-nos en solitari, si aquest fos el cas, ja que la nova llei electoral obliga les formacions que ara no tenen representació a recollir les signatures del 0,1% del cens de la circumscripció, en el cas de la de Girona, 500 firmes.

En aquest sentit, Carles Bonaventura, coordinador de RCat a la regió de Girona, ha manifestat que “estem convençuts de la bona predisposició de totes les parts perquè a Girona hi pugui haver una candidatura independentista unitària el 20-N, potser no al 100%, però que s’hi acosti bastant. Si fem possible aquest ampli acord, crec que l’independentisme podrà mantenir a la circumscripció de Girona el diputat que ara té Esquerra, tot i el previsible avanç en nombre de vots del PP i CiU. En cas que Esquerra decidís concórrer als comicis en solitari, no tinc cap dubte que perdrien el diputat”.

El també regidor a l’Ajuntament de Girona hi ha afegit que, “si finalment no hi hagués una candidatura unitària de l’independentisme, segur que no serà culpa de Reagrupament, el nostre moviment ja va demostrar en les passades municipals la seva voluntat de pacte, la seva capacitat d’arribar a acords amb tothom i la seva generositat a l’hora de confeccionar les llistes. No obstant això, i tenint en compte el pes que té RCat a les comarques gironines, entenc que la nostra presència en una candidatura independentista unitària hauria de ser determinant, tot i que també vull deixar clar que les negociacions que hi pugui haver seran més d’àmbit català que no pas regional”.

Finalment, Bonaventura es felicita pel pas fet per ERC en les passades primàries: “Sembla que finalment Esquerra intenta tornar a la línia política que no hauria d’haver abandonat mai. Espero que aquest partit històric torni a ser una formació independentista i deixi de comportar-se com un partit autonomista d’esquerres. Per fer això ja hi ha el PSC i Iniciativa. Si continuen avançant en la direcció correcta, segur que es podran establir acords amb Reagrupament”.

Girona, 23 de setembre del 2011

No hi ha Comentaris

Som Majoria, comportem-nos-hi

Fa unes setmanes que vaig escriure un post suggerint que els independentistes ens hem de canviar el xip. Deixeu-m’hi tornar a aprofundir en aquest tema. Els independentistes, a hores d’ara som una majoria sociopolítica. Vull dir amb aquesta matisació, que entre la gent mobilitzada, polititzada, compromesa, implicada, entre la gent que es mou i fa coses per canviar una realitat que ens desagrada, som majoria. Una immensa majoria. Naturalment també hi ha molta altra gent que no està mobilitzada o implicada directament, bé perque està alienada de la política i només l’interessa consumir o el futbol, o qualsevol altra cosa de la vida quotidiana. O també perquè ja està d’allò més bé en l’statu quo, bé perquè correspon a les seves idees, bé perquè valora per damunt de tot, la seguretat, l’avui, l’ordre i que el demà el demà el mati Déu. Però aquesta gent desmotivada, al no practicar allò que es deia abans la gimnàstica revolucionària , es troben a anys llum de poder  comprometre’s col.lectivament.

Per contra els independentistes portem una marxa que no l’atura ningú. Cada cop en som més, i fem més forat en el món convergent i del món sociata. Fins i tot, els peperos, alguns d’ells, comencen a aproximar-se a la base independentista, tímidament, però són gent que tenen ulls a la cara i una mica de cervell i s’adonen per on van els trets. . La gimnàstica que van representar les consultes va donar uns resultats extraordinaris, en aquest sentit. La manifestació del 10J va ser una flamarada, però no va tenir continuïtat, com ho van demostrar els resultats electorals posteriors. Segons sembla, ara s’anuncia una nova ronda de consultes i sembla que el plat fort serà …. efectivament, Badalona. Pot ser un Stalingrad, i espero que el mariscal von Albiol hi perdi totes les seves forces.

I és que els espanyols estan contraatacant, i ho fan apuntant al moll de l’os de la nació catalana: la llengua.i l’escola. El present i el futur. No volen més catalans i més catalanes. Volen espanyols. Com tampoc volen banderes autonòmiques , ni tan sols la d’Astúries!  El frontisme espanyol no ha fet més que començar, i ja han decidit que trenta, quaranta o cinquanta anys sense bombardejar Barcelona, és massa, i que cal posar ordre.

Quina raó tenia el President Heribert Barrera quan va declarar que estàvem en guerra moral amb Espanya! Ho estem i ho continuarem estant fins que els derrotem i els posem a lloc.

Per això és tan important recordar sempre que som majoria. I cal comportar-se com a tal. No hem de demanar perdó per ser-ho, ni ens hem d’escarrassar gaire en fer pedagogia en aquells sectors que és com picar damunt d’un ferro fred.

Ser majoria pressuposa imposar una visió del moment que afavoreixi els nostres interessos, i on els interessos dependentistes estiguin totalment mancats de sentit, de manera que els seus defensors hagin de perdre molt temps i energies en donar explicacions, perquè és realment complicat entendre perquè un català vol ser espanyol. De fet el contrari és la cosa més senzilla, perquè un català és independentista.

Som majoria i cal actuar com a tal. Jo fins i tot, gosaria marcar un calendari, per tal que la gent es vagi mentalitzant. És possible declarar-la abans de l’11 de setembre del 2014? Possible, sí que ho és, sense cap mena de dubte. De fet, incomptables parlaments i assemblees legislatives o representatives, han aprovat històricament infinitat de declaracions d’independència. La resposta és doncs, sí que és possible. Probable? Bé, això ja depèn

I de què depèn? Doncs de ser capaços de construir una opció independentista sòlida. Tanmateix, proposo obviar el concepte d’unitat, com a referent. Si ens obsessionem amb la cerca de la unitat, el que realment estem fent és posar-ho fàcil als espanyols. M’explico: posar com a condició sine qua non que tots els partits independentistes o grupets ens hem d’unir, paradoxalment incentiva els moviment o les opcions que volen anar per lliure, perquè els atorga una gran visibilitat mediàtica -normalment, interessada, naturalment. En d’altres paraules, l’exigència de la unitat crea una estructura d’oportunitats per als oportunistes. El risc que sembre hi hagi algú que jugui a ser la veu contrària és massa gran. Jo estic segur que la unitat, al 100% no serà possible. Hi haurà qui bé per raons peregrines, bé per interessos poc clars -o molt clars- jugarà a la contra. I en aquest procés obtindrà una sobrerepresentació mediàtica, que impactarà en la ciutadania i com l’ombra platònica, li donarà una sobredimensió molt allunyada de la realitat.

Hem de ser capaços d’immunitzar-nos respecte les trampes que ens posaran. Proposo, doncs, que recorrem a la saviesa popular i que apliquem aquella dita que diu que A la Taula del Bernat, qui no hi és, no hi és comptat . Si tenim una taula ben parada, i plena de bons aliments i bon vi, amb bona companyia, no us amoïneu que si no d’entrada, amb el pas de les hores s’aniran afegint més gent, i els outsiders , els qui volen anar per lliure, ja s’ho faran.

Aquest cap de setmana, sembla que les condicions per parar la taula de la majoria independentista -malgrat l’odi que segrega el Cuní, que la menysprea dia sí i dia també- està servida. Qui no s’assegui al seu voltant, perdrà una oportunitat de fer història. Siguem-ne conscients i actuem com el que ens pertoca, sense modèsties ni prevencions.

Per Catalunya!

No hi ha Comentaris

Com s’ho fa un estat per ser reconegut per les Nacions Unides (Diari ARA – 22.09.2011)

Quin és el procediment per reconèixer un estat a l’ONU?

S’ha de presentar una sol•licitud al secretari general de l’ONU, que el remet al Consell de Seguretat per analitzar-la i aprovar-la. Si supera aquest tràmit, s’ha de sotmetre a l’aprovació, per majoria de dos tersos, a l’Assemblea General.

Quin suport té ara mateix la petició palestina a l’ONU?

Al Consell de Seguretat, els palestins tenen garantits set dels nou vots necessaris per al reconeixement, però els EUA, que ho poden fer, el vetaran. A l’Assemblea General tenen assegurada l’aprovació, amb 126 estats a favor.

Què passa un cop feta la petició formal de reconeixement?

Així que la petició arriba al Consell de Seguretat es crea una comissió per analitzar-la i debatre-la. En general és un procediment que dura 35 dies, però no hi ha un termini fixat i podria ser que el procediment s’allargués indefinidament.

És possible que hi hagi un estat no membre?

Aquest és l’estatus que té el Vaticà i al qual podria aspirar Palestina com a sortida intermèdia. Només requereix l’aprovació de l’Assemblea General i seria el primer cop que es reconeixeria a l’ONU que Palestina controla un estat.

Quins avantatges tindria un estatus d’estat no membre?

Actualment Palestina té l’estatus d’observador a l’ONU i passar a ser un estat no membre de l’organització li permetria accedir a instàncies com el tribunal Penal Internacional, en el qual podria denunciar Israel per qüestions com ara el bloqueig de Gaza.

Què hi guanyen i què hi perden els actors implicats en el reconeixement de l’Estat palestí

Palestina

Aquesta jugada política personal del president de l’Autoritat Nacional Palestina, Mahmud Abbas, pot aportar-li un gran reconeixement per part del poble palestí. Però pel camí pot perdre el suport, tant pilític com, sobre tot, econòmic, del Estats Units, si és que alguna vegada l’ha tingut. Amb el gest també es carrega les incipients negociacions de conciliació amb Hamàs, organització islamista que no reconeix Israel i que considera que acceptar les fronteres de 1967 implica reconèixer l’enemic.

Israel

Si el palestins aconsegueixen ser estat observador de les Nacions Unides podrien portar Israel davant del Tribunal Penal Internacional (TPI). Però si no se’n surten, Israel s’arrisca al fet que el palestins acabin renunciant a la idea de dos estats per als dos pobles, el malson més gran d’Israel. La frustració del palestins, si no aconsegueixen ser membres de ple dret de les Nacions Ubides, podria desembocar en un escenari de violència que les dues parts volen evitar.

Estats Units

Amb el no reconeixement de l’Estat palestí a l’ONU, el president dels EUA, Barack Obama queda especialment tocat en un àrea –el Pròxim Orient- en que la seva popularitat ha arribat a màxims històrics amb el suport que ha donat a les revoltes àrabs. Per als Palestins és difícil d’entendre com els EUA són capaços de legitimar un govern transitori a Líbia i no reconèixer el seu estat. Portes endins, Obama es manté fidel a la causa israeliana i evita perdre suport electoral de cara a les presidencials del 2012.

Unió Europea

L’intent dels palestins de forçar el reconeixement del seu estat a l’ONU és un cop nou per a la política exterior de la Unió Europea. Els 27 intenten mantenir una fràgil imatge d’unitat amb Alemanya, Polònia, Holanda i la República Txeca com a països contraris a la iniciativa , i França, Espanya o el regne Unit, que hi són favorables. La falta d’un posicionament unitari de la UE en el reconeixement de Palestina erosiona la credibilitat dels 27 en el procés de pau del Pròxim Orient.

No hi ha Comentaris

Dita del dia

No hi ha Comentaris

Dita del dia

No hi ha Comentaris

Reagrupament vol dir aplegament?(98): Oficialitat i oficiositat

Hom té la sensació que les relacions Espanya i Catalunya giren en una circumferència perfecta. Els espanyols proven d’assimilar-nos i ràpidament ens posem en guàrdia. Mai no hi ha un guany absolut. De manera que la resultant de la confrontació, és un “anar tirant” tàctic i erm. Una òrbita perpètua que volta ja fa 300 anys.

SOBIRANIA: La llei de la gravetat que equilibra les forces i ens fa orbitar, és la sobirania. Una sobirania de veritat, jurídica i política. Els espanyols no aconsegueixen integrar-nos. Els catalans ens aterra enfrontar-nos-hi. Ens acontentem de fer com Galileu. Mastegar un lacònic i modest “e pur si muove” de la nació. De manera que ni ens absorbeixen, ni ens en podem allunyar.

TÀCTICA: La LOAPA va ser el primer ribot i aleshores, la classe política va empassar-se la llei. Avui el panorama és idèntic. Exacte pel que fa als partits. No tant per la societat. Assolir la independència per vies democràtiques, exigeix un 40% de l’electorat disposat a dir sí i aquests 2M de persones, estan comptades. Tanmateix els partits vacil·len, embogeixen per un oracle evident i no tenen ni valor ni audàcia.

MOBILITZACIÓ: L’ANC està disposada a assumir el rol d’horòscop nacional i determinar a virar les cúpules a la independència. Ho aconseguirà? Depèn de si pot imposar la Ruptura i fer-la el centre de les preocupacions. Tanmateix hi ha un handicap a superar. Ha d’enamorar. Seduir als catalans sense mobilitzar és una heroïcitat. Mou més el PP que el compromís seriós i silent. És una constatació.

REACCIÓ: Votar al PP és la broma de moda. Car si engresca, la reacció està servida. Però la Ruptura no es pot fer a base de “reaccions”. L’ACN haurà de mobilitzar construint un Estat propi. Em pregunto: Com ho farà? Sense la concurrència dels partits? Sense la implicació de les institucions catalanes?

RUPTURA: Si el debat d’ERC ha estat interessant, és perquè gira sobre el nucli de la Ruptura i atrapa tota la classe política. Pretendre una gestió fidel a la legalitat espanyola, mentre la societat batalla per la Ruptura i la insubmissió, és difícil de sostenir. Segonament, L’ANC té voluntat de líder, però res mobilitza tant com les institucions i els partits. Aquests engresquen amb proclames propositives, no com el PP, que engendra crispació i histèria.  

Miquel Sellarès a l’Avui 28-07-11, escrivia: “Les institucions són l’eina fonamental per avançar... cal forçar-les a fer passes endavant, a la recerca d’una nova legalitat catalana”. D’això es tracta. Les institucions i la classe política han de despertar-se i articular amb l’ANC, una gran mobilització rupturista. La concurrència d’oficialitat i  oficiositat, les dues juntes, és la clau de volta. L’oficiositat ja està en dansa. I l’ oficialitat?

No hi ha Comentaris

Dita del dia

No hi ha Comentaris

Independentista fins el 20 de novembre

Sorprenent, ara ja no és la societat, ara és el negoci. El Sr. Mas en la seva darrera aparició a la TV, diu “que no li fa por anar cap l’Estat propi”, però encara no, “depenem massa del mercat espanyol i en som captius, tant de bo arribi el dia que això només representi un 5 o un 10 per cent”. El Sr. Mas, com sempre, entabana i confon el ciutadà, compromès o no per la independència. El Sr. Andreu Mas-Colell reconeixia la viabilitat econòmica de Catalunya Estat, i com ell, tot un reguitzell d’economistes i politics d’arreu, també, independentment de les balances comercials.

Al Sr. Mas, cada dia que passa, se li veu més el llautó. D’acord, tenim a la cantonada unes eleccions i per guanyar-les n’hi ha que es venen l’ànima al diable, legítim si és vol, però malbaratar oportunitats, una vegada i un altra per fer més país en tots els camps és, si més no, posar pals a la roda en el camí cap a la llibertat.

El Sr. Mas no diu que una enquesta parlava ara d’un 42 % a favor de la independència i només un 27 % en contra, la resta no sap no contesta; tampoc acostuma a ser molt prolífic amb el tema de l’espoli, la noticia d’avui mateix és esgarrifosa: Catalunya té un deute de 38.500 milions d’euros, i si els números no fallen i admetem que l’espoli que porta a terme l’Estat espanyol és d’uns 20.000 milions d’euros any, Catalunya en dos anys podria deixar de tenir deute i, el que és més important, de ben segur que la nostra categoria de solvència estaria al màxim nivell, AAA.

El Sr. Mas, de continuar així, aviat serà el Zapatero bis. En el seu programa electoral, “concert econòmic” ara s’ha rebaixat a un nou pacte fiscal, com en Zapatero “apoyaré el Estatut que apruebe el Parlament”. El Sr. Mas està enganyant la ciutadania i just a partir de les 24.00 hores, el seu discurs tornarà a ser el claudicant, el retallador, el d’endeutar més Catalunya,  el de fer una Espanya atractiva, el de dir que treballem per cohesionar la societat i ens tornaran a entabanar amb el CAT, amb els burques, l'ara no toca, ara toca treballar sense retrets i amb il·lusió, Espanya ens necessita.

Catalunya exporta 42.087 milions d’euros i ho fa en un  81,4% a Europa, (el 73,8% als 27 de la Unió europea), el 8% Amèrica, el 5,7% Asia, els 3,6% Africa i el 1,2% Australia i Oceania. Les importacions pugen 67.748 milions d’euros, repartits amb un 70% a Europa (63,8% als 27 de la Unió europea), 18,5%  Asia, 6,2% Amèrica, 4,9% Africa, 0,2 Australia i Oceania. Això sí que és un problema, la seva solució, tenir diners per ser competitius, acabar amb l’espoli.

Actualment Catalunya depèn de l’Estat espanyol al voltant del 40%, col·locar els nostres productes en un lloc on tenim a l’ordre del dia els boicots ideològics, cansa; el que hem de fer és girar-nos cap Europa i el món i, dit això, mai com ara, hem tingut els vents tan favorables per ser un País amb tots els ets i uts, el que no s'hi val és enganyar sistemàticament per tàctiques electoralistes i fer després la cosa contrària.

Sr. Mas, si vostè vol, tot un poble el seguirà, però rectifiqui, fer politiques només per guanyar eleccions, tard o d’hora es paga, sobretot si les regles del joc les fan uns altres, convertir-nos en mers espectadors de la partida i no jugar-la és perdre directament, vostè mateix, ara té l’oportunitat que mai han tingut d’altres, “conjuntura internacional, suport dels mitjans, enquestes favorables i una part gens menyspreable de l’empresariat català, vostè decideix i juga si vol.

No hi ha Comentaris

Adéu bàrbars, hola Europa

Aquest proper diumenge els bàrbars podran assistir per última vegada a una cursa de braus en terres catalanes. La Iniciativa Legislativa Popular (ILP) que el Parlament va aprovar l’any passat va permetre l’abolició de la tortura feta espectacle, dels toros, i ja està llesta perquè entri en vigor la prohibició. La presidenta del PP català, Alícia Sánchez-Camacho, ha manifestat públicament estar a favor del maltractament animal i ha dit que assistirà a l’última corrida del Principat, que se celebrarà a la Monumental de Barcelona.

Sánchez-Camacho no ha dubtat a mostrar els seus instints més baixos, i en un discurs simple i demagog del tot ha justificat l’assassinat públic dels bous dient que no té sentit que el govern faci front a “indemnitzacions milionàries”, per als propietaris de la Monumental, mentre es porten a terme retallades en sanitat i salut. El negativisme i les males maneres de fer dels populars els passaran factura.

Mentre uns, obligats i tristos, s’acomiaden de la barbàrie taurina, uns altres enceten un camí d’alegria i esperança, d’aventures i passió per arrapar-se a un desig de llibertat inequívoc, d’ambició i valentia. El nou cap de llista d’ERC per les eleccions generals, Alfred Bosch, s’ha mostrat partidari d’engendrar una coalició independentista que, des de Madrid, treballi per dir adéu a Espanya. Bosch vol unir esforços per una candidatura independentista única i sembla ser, ara sí, que un projecte independentista comú és possible. Amb la unió d’ERC, Solidaritat i Reagrupament l’esquena la tindrem mig girada i serà més fàcil fer pressió sobre CiU, que una vegada decidida permetrà aixecar el vol i dir hola a Europa i a la resta del món. 

No hi ha Comentaris