Arxiu novembre, 2011

Manifestació unitària contra la constitució espanyola a Manresa

Manifestació unitària contra la constitució espanyola del proper dia 5 de desembre a 2/4 de 8 del vespre a Manresa.


No hi ha Comentaris

Farem una botifarrada a la Constitución española, t’hi apuntes?

Botifarrada contra la Constitució espanyola.

No hi ha Comentaris

Dita del dia

No hi ha Comentaris

Renovació de la junta directiva de l’Urgell

A Reagrupament de l’Urgell iniciem el tràmit de renovació de la junta directiva atenent al calendari de procediments establert i que queda especificat a la pestanya “junta” del nostre web.

No hi ha Comentaris

El senador José Montilla

Que demà passat el ple del Parlament designi senador l’ex president José Montilla demostra d’entrada que, tal com cada cop més persones veuen clar, el Senat no serveix per cap altra cosa que per fer de centre de dia de polítics caducats, com és el cas de Montilla. ¿Què hi anirà a fer, Montilla, al Senat? Doncs hi anirà a passar-hi les hores, una perspectiva més sucosa –per a ell, esclar– que la d’anar a jugar a cartes al casal d’avis del barri. Que aquest muntatge grotesc anomenat Senat es mantingui en aquesta època de penúries és una indecència. Estem retallant pertot i, mentrestant, el Senat –una institució que el millor que podria fer és autodissoldre’s de manera immediata– continua vivint de la rifeta, com si no passés absolutament res.

Per continuar, l’elecció de Montilla per anar al Senat deixa clar que els auguris de canvis al PSC són mentida. Després de la patacada solemne del 20-N, moltes veus socialistes reconeixen que el partit ha de reflexionar, que ha de veure que ha perdut connexió amb la societat i que els dirigents que l’han guiat fins ara han de baixar dignament de l’escenari i deixar pas a d’altres: nous, frescos, no contaminats. Des del 20-N no paren de repetir als diaris, les ràdios i les teles que el partit ha de canviar radicalment si no vol continuar sent la caricatura grollera d’un poder enquistat, d’una maquinària política que només busca perpetuar-se, convençuda que n’hi ha prou, cada cop que hi ha campanya electoral, amb refregir vells eslògans que simulin que connecten amb les parts desafavorides de la societat. Eslògans que cada cop convencen menys, sobretot si qui ha d’interpretar el guió ho fa amb tan poca convicció com Carme Chacón. Que no se n’hagin sortit Isidre Molas, i els altres dirigents socialistes que consideren que el gest del PSC d’enviar Montilla al Senat denigra la Generalitat fa palès que, per molt que prometin aquests últims dies, per molt que Raimon Obiols i Joan Ignasi Elena diguin que s’hi esforcen, en el fons de l’ànima del PSC –mecànica, de clan– no hi ha cap voluntat real de canviar.

Que Montilla vagi al Senat prova també una altra cosa: que, encara que el seu gest sigui indigne, el càrrec de president de la Generalitat té una importància mísera. Hi ha hagut presidents que han intentat conferir-li –a base de pompa i protocol– la dignitat que el càrrec tindria en un país amb cap i peus. Però la pompa i el protocol no serveixen de gaire res si no s’enarboren des d’una estructura sòlida i incontestable, i la realitat dura és que, almenys de moment, Catalunya és una mera comunitat autònoma i, per tant, el càrrec de president és fullaraca i prou, fins al punt que un que l’ha ostentat –aquest José Montilla– s’hi pixa tranquil·lament al damunt, sense perdre ni un instant el seu perpetu somriure gèlid i amb total impunitat.

No hi ha Comentaris

La Padània, Vermont i la República de Cascàdia aspiren a la independència per davant de Catalunya

Amb un rigor força dubtós, la revista Time publica un rànquing amb els 10 territoris susceptibles d'esdevenir Estat. Al costat de nacions ben conegudes i que porten anys de reivindicació com Quebec, Escòcia, País Basc, Tibet o Sahara Occidental; la revista menysté Catalunya i, en canvi, hi posa la república de Vermont i la de Cascàdia.

Tot i que els supòsits de Vermont i Cascàdia fan dubtar del rigor de la publicació, la no-aparició de Catalunya posa de manifest la necessitat de treballar per la internacionalització del fet nacional català i la voluntat d'independència entre la població, majoritària segons diverses enquestes.

No hi ha Comentaris

Dita del dia

No hi ha Comentaris

Onze càrrecs s’embutxaquen 333.000 euros en dietes de l’Àrea Metropolitana

Xavier Trias suma 36.800 euros als 110.000 que cobra com a alcalde

Les dietes de la nova Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), organisme que coordina les polítiques de transports, residus i aigües dels 36 municipis de la conurbació urbana, permeten a desenes d'alcaldes i regidors veure incrementats els seus sous fins al 56% per assistir a reunions que majoritàriament són breus i rutinàries, i amb prou feines exigeixen desplaçaments.
 
Un dels casos més destacats és el de l'alcalde de Barcelona, ​​Xavier Trias (CiU), que al sou de 110.000 euros anuals que li paga l'Ajuntament suma 36.800 (un 33,4% més) procedents de l'AMB per assistir a dues o tres trobades mensuals. El que més veu pujar els seus ingressos amb relació al seu salari, el 56%, és el regidor barceloní Joan Trullén (PSC), que suma 31.600 euros anuals de l'AMB als 56.400 que té de sou a Barcelona. L'alcalde de Cornellà de Llobregat, el socialista Antoni Balmón, és qui més diners percep en dietes de l'AMB, un total de 38.800 euros per 40 reunions anuals, que incrementen un 51% el seu salari de primer regidor, de 71.600 euros anuals.

En el repartiment del pastís de l'AMB, organisme fundat el juliol passat després de la fusió de tres organismes sectorials i el govern és quadripartit -CiU, PSC, ERC i ICV-, hi participen polítics de totes les formacions, també de l'oposició (PP). Jordi Portabella (ERC) cobra 27.000 euros en dietes a més del seu sou de 98.200 com a portaveu a l'Ajuntament de Barcelona. Lluís Tejedor, d'ICV, alcalde del Prat de Llobregat, cobra un sou de 70.300 euros i 27.000 més en dietes de l'AMB. I Manuel Reyes, del PP, alcalde de Castelldefels, amb un salari de 66.400 euros, en percep uns altres 23.300 per assistir a 18 reunions a l'any.

En total, l'Àrea Metropolitana de Barcelona es gasta 800.779 euros anuals en dietes, que serveixen per a retribuir l'assistència de 90 responsables polítics a les seves diferents sessions. Entre ells destaquen un reduït grup d'11 càrrecs públics que s'embutxaquen 333.300 euros, el 41% del total.

El consell metropolità (similar a un ple municipal) es reuneix nou vegades l'any i abona als seus 90 assistents entre 323 i 1.350 euros per trobada. Totes les altres comissions i juntes no solen durar més de mitja hora. La junta de govern, que celebra reunions quinzenals, paga als seus 17 membres de 798-1.233 euros per sessió. La comissió informativa es reuneix nou vegades l'any i s'abona als 74 assistents per cadascuna de les comissions 176 euros, la mateixa quantitat que perceben els set membres de la comissió de comptes per les seves dues sessions anuals. Finalment, la junta de portaveus remunera amb entre 967 i 1.937 euros els seus cinc membres per cadascuna de les seves nou trobades anuals.

Els 11 més beneficiats per les dietes de l'AMB

- Xavier Trias (CiU), alcalde de Barcelona. 36.800 euros per 29 reunions. Sou: 110.000
- Antonio Balmón (PSC), alcalde de Cornellà. 38.800 euros per 40 reunions. Sou: 71.600
- Antoni Poveda (PSC), alcalde de S. Joan Despí. 31.600 euros, 38 reunions. Sou: 66.200
- Sònia Recasens (CiU), tinent d'alcalde de Barcelona. 31.600 euros per 38 reunions. Sou: 98.200
- Assumpta Escarp (PSC), regidora de Barcelona. 31.600 euros, 38 reunions. Sou: 84.500
- Joan Trullén (PSC), regidor de Barcelona. 31.600 euros per 38 reunions. Sou: 56.400
- Núria Marín (PSC), alcaldessa de l'Hospitalet. 27.000 euros, 29 reunions. Sou: 77.000
- Lluís Tejedor (ICV), alcalde del Prat. 27.000 euros per 29 reunions. Sou: 70.300
- Antoni Vives (CiU), regidor de Barcelona. 27.000 euros per 29 reunions. Sou: 84.500
- Jordi Portabella (ERC), regidor de Barcelona. 27.000 euros, 29 reunions. Sou: 98.200
- Manuel Reyes (PP), alcalde de Castelldefels 23.300 euros per 18 reunions. Sou 66.400

No hi ha Comentaris

Carme, no t’hi escarrassis

Es veu que Carme Chacón vol liderar el PSOE després de la desfeta electoral del 20N i, suposadament, ser la candidata d'aquest partit en les properes eleccions a les corts espanyoles. Hi ha veus que han destacat la dificultat que suposaria liderar un projecte forçosament renovador quan s'ha estat ministra entusiasta del desastre Rodríguez.
També hi ha qui diu que Carme Chacón ho tindria difícil pel fet de ser dona, atès que molts espanyols no estarien disposats a triar una dona per presidir el seu govern. Francament, desconec si aquest argument té cap mena de validesa o no. També es deia que la societat nordamericana encara no era "prou madura" per escollir un president negre i, si els republicans no es posen les piles o no en passa una de grossa, Obama segurament disposarà d'un segon mandat.
Tanmateix, trobo que algú del PSC hauria de trobar un moment per asseure's amb Carme Chacon i explicar-li per què mai de la vida podrà ser presidenta d'Espanya, el seu país. Trobo que Miquel Iceta, que és un home intel·ligent i persuasiu, seria la persona més indicada. Iceta hauria d'explicar a Chacón que mai de la vida prodrà ser presidenta d'Espanya, per molta il·lusió que li faci i per molt que s'hi esforci. I no ho podrà ser perquè els espanyols la veuen com a catalana. I tot i ser veritat que hi ha espanyols a qui els catalans som simpàtics, també és veritat que n'hi molts més que ens odien. I un nombre elevadíssim, potser una majoria, a qui simplement som antipàtics.
Carme Chacón duu al front l'estigma de la catalanitat, encara que ella provi desesperadament d'esborrar-se'l amb salfumant. I, suposant que no l'hi dugui, els espanyols l'hi veuen igualment, perquè no hi ha testimoni més convençut que el de la fe que fa veure al cec.
A Carme Chacón li acabaria passant com a Miquel Roca i tants altres catalans que han volgut ofrenar noves glòries a Espanya. El nas espanyol és tan i tan fi, que s'ensuma d'una hora lluny qualsevol tímida flaire de catalanitat, encara que l'infeliç en qüestió hagi estat submergit una setmana sencera en ambientador de discoteca.
De fet, Chacón no arribarà ni a ser candidata a la presidència del govern espanyol. D'això ja se n'encarregarà el PSOE, que coneix perfectament el grau de rebuig que despertaria en el seu electorat. Com que dins el PSOE hi ha gent prou intel·ligent i, sobretot, amb moltes ganes de guanyar, ja maldaran perquè això no passi. I ben fet que faran: jo tampoc no voldria un estranger de president del meu país. I això és així de senzill i natural, com quan plou, que cau aigua.

No hi ha Comentaris

20-N: reanimant el malalt Esquerra

Dos mesos. Llàstima, perquè només han faltat dos mesos perquè ara mateix, dies abans de les eleccions del 20-N, poguéssim afirmar que el resultat de la coalició independentista Esquerra-Reagrupament-Catalunya Sí aconseguiria un resultat que asseguraria la liquidació definitiva del pus paràsit-vividor de l’Esquerra tripartita, i per altra banda aquesta cosa freakie i contaminant anomenada SI, que per cert ara es dedica a propagar el vot nul amb estelada, de fet en un gest coherent en aquest partit creat justament per a això mateix, és a dir; per anul·lar les possibilitats dels estelats independentistes. I els dirigents de SI deuen estar molt atemorits de perdre la paradeta, atès que ho fan, per variar, amb males arts. I entre altres maneres, a través de blogs que, gràcies al seu covard anonimat, atribueixen a altres partits amb insinuacions que els identifiquen. SI tira la pedra i amaga la mà per impossibilitar l’anhelada unitat independentista. Tal és el seu patriotisme.

No dubto que, tenint en compte la catàstrofe d’on parteix la inepta Esquerra recent, els resultats seran satisfactoris com a primer pas per a l’enlairament en la recomposició de l’independentisme. Però hem d’estar preparats per sentir, no caldria sinó, el menyspreu dels esmentats paràsits del partit, que per eliminar Oriol Junqueras del càrrec presidencial desqualificaran el resultat si no supera el d’Esquerra de fa quatre anys, tot oblidant que, si la coalició arriba a igualar el resultat d’aleshores, de fet l’hauran superat, no endebades fins fa unes setmanes les enquestes donaven un dònut ben rodó al partit del gran Ridao i companyia.

Això significa que el Doctor Carretero, Bosch i Junqueras engresquen, com també engresquen i té mèrit que ho faci l’adscripció a la coalició de les personalitats de Catalunya Sí, en un moment en què políticament l’independentisme no està en el seu millor moment. Chapeau, doncs, per a aquests patriotes que demostren mullar-se quan més ens cal i quan menys els pot beneficiar.

Els que hem tingut la sort d’assistir als mítings de Carretero i Junqueras, hem comprovat l’extraordinari tàndem que conformen el metge i l’historiador. Són realment brillants en l’oratòria, i patriotes lúcids i honestos, allò que cal per salvar el Titanic Catalunya. A diferència de Junqueras, però, Carretero ja ha demostrat ser coratjós. El coratge de l’historiador encara està per confirmar, i aviat en tindrà l’oportunitat demostrant determinació fent la urgent neteja, la desparasitació que Esquerra necessita com l’aire podrit que encara en bona part respira. Sí, els dos personatges són sensacionals, com sensacional serà comprovar diumenge com aquest poble dóna més suport —com diria aquell— a un “enorme fill de puta” com Duran mentre que l’opció independentista s’haurà de conformar amb les engrunes. És el poble que tenim. Però ja ho he dit a l’inici: dos mesos. Només han faltat dos mesos perquè el gruix dels catalans s’hagués assabentat de la bona nova de l’aparició en escena del tàndem esmentat, que no admet comparació amb la resta de candidats i presidents de partit, tret naturalment que ens vulguem enrojolar per vergonya aliena. Bosch ha millorat molt i amb poc temps, i Carretero i Junqueras són letals. Letals per a Espanya. Ho són de la mateixa manera que l’Esquerra tripartita de la collonada de la pluja fina i l’obsessió de l’estúpid i suposat eix dreta-esquerra, i SI, són letals per a l’independentisme, ergo per a Catalunya. I dic dos mesos, oi? Una dada: de moment, en l’única capital de província —se’n diu així, oi?— on Esquerra va aconseguir regidors —dos— va ser a Barcelona, l’única de les quatre ciutats on aquest partit, que va perdre bous i esquelles arreu, va fer coalició amb la gent del Doctor. Temps, doncs. En les presents eleccions hauria calgut només una mica més de temps per aprofitar Reagrupament l’altaveu mediàtic de què disposa Esquerra, i encara que fos per pronunciar-se a través de la seva boca. Altaveu, just allò que li va faltar al Doctor fa un any.

I a propòsit de SI, en una cosa té raó l’infiltrat del CNI, el senyor López: el pacte fiscal i el concert econòmic per a Catalunya són una ensarronada que no se la creu ningú. Ningú. I si no se la creuen els seus ingenus votants, encara menys se la poden creure Junqueras, Bosch i Carretero. Però per desgràcia es veu que cal dir-ho. Tenim el poble que tenim, repeteixo, i abans que fer-li veure que els reis són els pares se l’ha d’ensenyar a caminar. Així de trist. El poble català necessita ser enganyat contínuament per poder alimentar el seu etern autoengany. Però per sort no hi ha res etern, i al final a l’opi del poble anomenat CiU no li quedarà cap pastanaga més que inventar-se, i menys amb el poble català en plena ensulsiada. CiU parla de pacte fiscal, i Esquerra parla de concert econòmic —no pas Reagrupament, que per alguna cosa no són el mateix i fan coalició. Està bé que ho proposin, no m’hi oposo. Com més aviat fracassin les dues propostes-pastanaga, abans enfilarem cap a la independència sense més inútils dilacions. “La triple aliança” independentista que tanta urticària provoca als insolidaris de Solidaritat és vital per a les aspiracions de llibertat d’aquest país, i amb l’ajut de la majoria absoluta del PP —creuo els dits perquè es produeixi diumenge— no costa gaire aventurar que Joan Carretero serà un polític que passarà a la història de Catalunya, i per descomptat que molt per sobre de Jordi Pujol, a qui les futures generacions no recordaran perquè la història demostra que, tret dels seus contemporanis, el temps fulmina i ningú no recorda un covard mediocre, per més que en vida hagi passat per heroi per un poble poruc que, abans que mirar-se al mirall, entronitza un covard com el poble mateix pobre d’esperit que així es justifica.

El 20-N continuarem constatant l’eterna seqüela de la malaltia postfranquista del poble català. Però en paral·lel, l’independentisme reprendrà el vol. Dependrà del coratge d’Oriol Junqueras, de si és capaç de confrontar i desfer-se dels detritus interns del seu partit, perquè l’independentisme polític no es torni a estavellar fracassades les expectatives creades vuit anys enrere. I Reagrupament, amb el Doctor al capdavant, ja fan tot el possible per ajudar-lo.

No hi ha Comentaris