Arxiu novembre, 2011

Benvolguts Reis d’Orient: Per l’any vinent jo vull la devolució

Fa pocs dies ha tingut lloc a Barcelona la conferència Building a new state . Les conclusions dels experts convidats no poden ser més decebedores. Segons ells necessitem uns vint-i-cinc anys per assolir la independència, amb els nostres parlamentaris corrent pel mon cercant suports com si d’organitzar una olimpíada es tractés. Una altra de les conclusions és que, segons ells, el dret internacional, prescriu als vint anys. Vol dir que una nació passat aquest temps no pot reivindicar antics tractats o drets. Bé, això és el que ells van dir, però no hi estic d’acord. Coneixent com conec l’experiència històrica, penso que qualsevol sistema d’assolir la independència que fos tant lent acabaria en fracàs.

I no hi estic d’acord perquè possiblement tots aquests condicionants valguin per a nous estats que mai no hagin existit, però no valen per a casos tant clars com el català, i n'exposaré a continuació uns quants exemples.

 El primer exemple és el següent: en acabar la II Guerra Mundial, Alemanya queda dividida, i al caure el mur de Berlín, l’estat d’Alemanya Federal s’annexiona tot el territori sense fer cap referèndum, i havien passat quaranta-cinc anys. Per tant, queda clar, per a tots els estats europeus, que el sol fet de ser nacionalment iguals ja justifica l’annexió.     

El segon exemple és Escòcia, on no estan reclamant cap secessió d’Anglaterra, sinó que pretenen accedir a la independència simplement anul·lant l’Acta de la Unió de 1707.

I el tercer exemple, que no per ser d’un territori més petit és menys interessant. L’any 1967 el govern espanyol, d’acord amb els principis proclamats per la carta de Nacions Unides, presenta a l’ONU la denuncia del Tractat d’Utrecht, però referint-se solament al text de l’article 10, en virtut del qual Espanya feia donació a perpetuïtat de Gibraltar a la Gran Bretanya. Els organismes internacionals van acceptar la reivindicació espanyola, per tant era vàlida dret a llei, i tant el Comitè de Seguretat com el Comitè de Descolonització de l’ONU instaren tots dos governs a iniciar negociacions per tal d’arribar a un acord i resoldre aquest problema. En el plenari de l’ONU la resposta de l’ambaixador britànic no va poder ser mes clara “Gibraltar es el preu d’una traïció... i Anglaterra tornaria Gibraltar a Espanya el dia que Espanya retornés a Catalunya les Llibertats que li havia pres”. Com podeu veure, per alemanys i britànics, això dels vint anys no te cap validesa.               

I aquests dies que he sentit parlar a molta gent de “repúbliques de casa seva” i de referèndums d’independència, m’ha vingut al cap aquest últim episodi històric, i entenc que si, a partir del dia 20 de novembre la reivindicació d’un pacte fiscal o un concert econòmic, o com li vulguin dir, fracassa, els catalans tenim un camí molt més senzill, que el nostre Parlament posi en vigor NOMÉS les Constitucions Catalanes de 1705, reclami a tots els altres estats europeus el compliment i respecte de tots els tractats internacionals signats abans d’aquella data pel nostre vell estat i que afecten tant les nostres fronteres (Corbeil, Monteagudo) com la nostra defensa (Pacte de Gènova), i per tant, que anul·lin qualsevol altre tractat que hagués contradit aquests o les nostres Constitucions (Pirineus, Utrech).  

Per això no calen ni referèndums ni res, es negocia amb el govern de Madrid la independència fiscal tant aviat com surti escollit en nou govern espanyol, i si no s’arriba a acord, el 31 de desembre el Parlament català invalida l’estatut i posa en vigor de nou les Constitucions Catalanes a partir de l’1 de gener de 2012 a tot el territori de l’antic Principat de Catalunya, incloent la franja i la Catalunya del nord i les Balears.

Deixem-nos de “republiquetes ikea”, que és un camí molt lent, perquè ho has de carregar tu, i t’ho has d’anar muntant tot a casa teva seguint el manual d’instruccions, i si us plau anem a barraca d’una punyetera vegada. El primer pas per a tot això és tenir un grup potent a Madrid que reivindiqui la independència fiscal amb fermesa, ajudi els companys de CiU en la negociació de la sobirania fiscal, però que quan aquesta fracassi, tinguin un pla B net i clar de per on hem d’anar sense perdre més el temps, ni en manifestacions, ni en referèndums, i l’únic camí així és el de la RECUPERACIÓ DE LES CONSTITUCIONS CATALANES.   

I si es volgués tenir un suport molt majoritari a aquesta declaració, és tant senzill com acollir-se a la disposició addicional primera de la Constitució Espanyola que declara “emparar i respectar els drets històrics dels territoris Forals ”.  Perquè el problema de les “republiquetes ikea” és que tothom les pot comprar i muntar, i ens trobaríem al dia següent de muntar la nostra amb disset “republiquetes” iguals que la nostra, passant així del “cafè per a tothom” a la “xicòria per a tothom”. En canvi les Constitucions de 1705 no les tenia ningú més que els catalans. 
 
I mentre ells parlen i parlen si ho porten o no al TC, i si ho porten, mentre esperen sentència, com que no hi ha el recurs previ, nosaltres anar-hi anant.

No hi ha Comentaris

Tecnòcrates i demagògia

Aquests darrers dies s'han format a Itàlia i a Grècia dos governs que hom qualifica de "tecnòcrates". Com ve sent habitual, es troba a faltar un debat una mica assenyat sobre la legitimitat, objectius i interessos d'aquests governs. Des de la perspectiva de qui escriu això, convindria fer algunes consideracions.

Primera. Es qüestiona que Brussel·les i alguns governants europeus tinguin legitimitat per pressionar i forçar canvis en governs de determinats estats membres. Mirem el tema amb perspectiva. La UE ha estat, fins ara, una mena de club. No tots els membres hi han contribuït de la mateixa manera. Uns han pagat. D'altres han cobrat. En crear-se l'euro tots van abocar, al cistell comú, les seves monedes. Però, esclar, no és el mateix haver-hi abocat el dracma que haver-hi aportat el franc, o el marc. Passats els anys s'ha detectat que determinats membres del club han trencat la confiança establerta, fins al límit de posar en risc la supervivència de tots i provocar una crisi d'abast mundial. Com que no es pot fer fora per decret aquests membres díscols, és de suposar que alguna cosa s'ha de poder fer per forçar-los, des de fora, que rectifiquin, no? Sobretot si aquests altres han d'injectar-hi diners. Plantegin-s'ho a l'inrevés: pel fet que un Parlament hagi investit un govern esbojarrat que ha posat en risc el conjunt de la UE, la resta de membres no han de poder fer-hi res? Ni tan sols pressionar per tal que es canviï el govern?

Segona. Un determinat progressisme tocat de verbositat populista inflamada parla dels tecnòcrates com si es tractés d'una organització compacta i mundial. I dolenta, sobretot. Com si fossin, tots ells, membres d'un clan secret i roí com la del malèvol Fu Manxú. Són les mateixes veus que parlen, en genèric, de "mercats", "especuladors", "multinacionals", etc. Una demostració de grotesca immaduresa. Segons el diccionari, tecnòcrata vol dir "persona que exerceix un poder polític en virtut de la seva preparació tècnica". S'han format governs de tecnòcrates a Itàlia i Grècia perquè els polítics que hi havia a l'executiu administraven incorrectament els interessos públics. Per governar fan falta determinats coneixements mínims. Als països avançats els temes tècnics els solucionen funcionaris d'alt nivell especialitzats. Professionals que eviten, amb el consens previ de tots, que el ministre faci determinades animalades. Països on el traçat d'una línia ferroviària la fan els tècnics. Aquí (com a Itàlia o Grècia) tot es polititza. És així que ens trobem amb animalades com una estació de tren, Camp de Tarragona, que hauria d'estar ubicada a l'aeroport de Reus. O uns malbaratadors i irresponsables alcaldes que planifiquen amb Aena com han d'enlairar-se els avions del Prat. Sembla mentida que ara s'hagi de recordar que quan el Banc Mundial va preguntar a Franco on construir la primera autopista d'Espanya, va ser gràcies als tecnòcrates que es va decidir fer-la entre Barcelona i la frontera. Mentre que ha estat el politiqueig estúpid el que va decidir que el primer tren d'alta velocitat fos entre Madrid i Sevilla.

Tercera. La continuada intoxicació informativa ens ha portat a deformar el concepte de separació de poders. Legislatiu i executiu són coses ben diferents. Sobre la bondat que el primer ministre sigui un polític que encarna la majoria al Parlament, no n'hi ha grans dubtes. Ara bé, que els càrrecs de ministre hagin de ser coberts amb polítics del partit guanyador és una altra cosa. Les carteres ministerials s'han convertit en els premis que el partit dóna als seus membres. Sovint gent, com la que tots coneixem, absolutament indigna i inepta per ocupar un càrrec per al qual s'ha de tenir un mínim de capacitat de gestió. La política es fa al Parlament. I el govern ha de sotmetre's al que aquest indica. La voluntat del poble rau en el Parlament, no pas en el govern. ¿Qui diu que els governs han d'estar formats totalment per polítics de partit? Aquesta és una perversió que ha estat promoguda per la mateixa classe política. Una perversió que, per cert, també s'ha pretès estendre al poder judicial.

Seria d'agrair una mica més d'independència intel·lectual a l'hora de vessar opinions sobre tecnocràcia. I preguntar-se quants dels mals que patim avui vénen provocats per un excés de política fora de lloc. Per un empatx de pa i circ descontrolat. Per una manca d'experts que previnguin la població d'un fet incontrovertible: que no poden ser més grans les sortides que les entrades. I menys quan es parla de diners.

No hi ha Comentaris

Dita del dia

No hi ha Comentaris

Un Guàrdia Civil obliga una ciutadana a parlar en castellà perquè “el català és un dialecte de l’espanyol” i fer-lo servir és una “falta de respecte a l’autoritat”

"Estamos en España y si no te has leído la constitución no es mi problema, pero estás obligada a hablarme en la lengua del país. El catalán solo es un dialecto del español, y eso es una falta de respecto a la autoridad!". No, aquestes paraules no són del temps de Franco, sinó d'aquesta setmana en ple segle XXI. Van ser pronunciades per un Guàrdia Civil a l'aeroport de Barcelona adreçades a una jove catalana que ho ha denunciat en una carta a un diari digital. Reproduïm el text de la carta a continuació

Abús lingüístic d'autoritat

Dilluns al matí vaig ser víctima del què podria ser un àtac d'eufòria postelectoral i continguda de la marea blava.

Sóc una estudiant universitària actualment realitzant una estada a l'estranger. He passat el cap de setmana a Catalunya de visita familiar. De tornada a l'aeroport vaig viure una situació absolutament lamentable.
 
En el rutinari control de seguretat, el guàrdia civil de torn em va demanar que obrís la meva maleta, dirigint-se a mi en castellà. Jo em vaig adreçar a ell en català, cosa que va semblar molestar-li, ja que em va demanar que fes el favor de parlar-li en castellà, al·legant que ell ni m'entenia, ni tenia perquè fer-ho. Procurant mantenir-me respectuosa li vaig recordar el meu dret d'expressar-me en la meva llengua materna dins el meu territori. Va ser llavors quan, exaltant-se, va sentenciar: "Estamos en España y si no te has leído la constitución no es mi problema, pero estás obligada a hablarme en la lengua del pais. El catalán solo es un dialecto del español, y eso es una falta de respecto a la autoridad!". Acte seguit, sota el que considero un clar abús de la seva autoritat, em va reclamar la meva documentació per obrir-me un expedient policial.
 
Per no complicar la situació i no acabar perdent el vol, vaig accedir a la seva reclamació amb una gran ràbia continguda.
 
Després dels resultats històrics obtinguts pel PP a les eleccions generals, en una època de crisi econòmica on als joves se'ns fa especialment difícil d'aconseguir feina, encara més en el meu gremi, el de l'arquitectura, retorno a Lille (ciutat al nord de França on realitzo el meu Erasmus) a l'espera de rebre la notificació de l'esmentat expedient.
 
Vaig ser víctima d'una demostració de prepotència i arrogància que tapava la ignorància i intransigència lingüística del guàrdia civil en qüestió.
 
 En qualsevol cas voldria que els responsables policials adeqüessin aquells que han de ser servidors públics del nostre país.

No hi ha Comentaris

L’Ajuntament d’Olot aprova una moció a favor de l’etiquetatge en català a instàncies de Reagrupament

El Ple de l'Ajuntament d'Olot va aprovar aquest dijous una moció per a l'extensió de l'ús de productes etiquetats en català que va presentar l'equip de govern (Reagrupament i CiU) amb els vots a favor de ERC, PxC i PSOE. La regidora del PP es va abstenir. La moció va ser redactada i defensada per Reagrupament Independentista.

Moció sobre  l'extensió de l'ús de productes etiquetats en català a l'ajuntament d'Olot, Organismes Autònoms i empreses concessionàries de Serveis Públics. Presentada per Reagrupament i CiU.

El passat mes de juliol el Parlament de la UE ha aprovat una normativa segons la qual l’etiquetatge dels productes s’ha de realitzar en llengües oficials de la UE circumstància que  pot suposar un perill per a la situació de l’etiquetatge en català;

Considerant que l’etiquetatge en català es troba en una situació que no li pertoca, tant pel que fa al nombre de parlants, en estatus d’oficialitat, com de vitalitat de la llengua i la responsabilitat que tenen els ajuntaments en salvaguardar els drets dels ciutadans davant el tracte que reben de les empreses, entenent l’ús del català com a mostra de respecte a l’entorn cultural i social, i a la llengua pròpia del país dels consumidors potencials.

La Llei 1/1998, de 7 de gener, de política lingüística estableix que les corporacions locals han de fomentar la imatge pública i l’ús del català i poden establir bonificacions i exempcions fiscals per als actes relacionats amb la normalització i el foment de l’ús de la llengua catalana.

Aquest mateix text legal, en el seu article 30.1 exposa que les empreses públiques de les corporacions locals, i també les seves empreses concessionàries quan gestionen o exploten el servei concedit, han d’emprar normalment el català en les instruccions d’ús, en l’etiquetatge i en l’embalatge dels productes o els serveis que produeixin o ofereixin.

També la Llei 3/1993 de l’Estatut del Consumidor vigent reconeix el dret dels consumidors a rebre en català la informació dels productes, i especialment les dades obligatòries relacionades directament amb la salvaguarda de llur salut i seguretat.

Atès que amb data de 23-03-2000 el Ple de l’Ajuntament d’Olot va aprovar una proposta presentada pel grup de CiU per al consum d’aigua, vi i cava etiquetats en català en l’Ajuntament i en tots els departaments municipals;

Atès que en aquests 11 anys transcorreguts, la oferta de productes etiquetats en català s’ha estès a una gran varietat d’articles;

Atès que el passat 23 de juliol de 2011 va finalitzar el termini perquè les empreses s’adaptessin a la llei 22/2010 del Codi de Consum, per la qual, per primer cop s'equipara el català al castellà pel que fa a les obligacions a l'etiquetatge i que a partir d'aquest moment tots els productes destinats al consumidor han de portar l'etiquetatge de les dades obligatòries també en català.

Es proposa que el Ple de l’ajuntament acordi:

  • Estendre l’acord de data 23-03-2000 a tots els articles de consum aplicables que s’adquireixen a l’Ajuntament i organismes autònoms municipals.
  • Posar com a mèrit en la concessió de subvencions i suscripció de convenis per part de l’Ajuntament i Organismes Autònoms municipals l’adopció de mesures similars en tots els actes que organitzin les associacions que optin a les esmentades subvencions (per exemple, però no limitat a, àpats a la via pública per als seus associats o per al públic en general) i per al consum propi.
  • Establir l’etiquetatge en català com a criteri d'adjudicació i atorgar la corresponent puntuació en els procediments de contractació i/o adquisició d’articles  en els quals sigui aplicable.
  • Establir l’ús d’articles etiquetats en català considerar com a criteri d'adjudicació i atorgar la corresponent puntuació els procediments de contractació  o concessió de serveis  en els quals sigui aplicable.
  • Demanar al consell comarcal de La Garrotxa l’aprovació de mesures similars d’àmbit comarcal.

Traslladar aquesta moció a la mesa del Parlament de Catalunya, al Consell Comarcal de La Garrotxa  i a les entitats Plataforma per la Llengua i ADEC (Associació en Defensa de l'Etiquetatge en català).

No hi ha Comentaris

El poeta Lluís Solà, primer ponent d’un nou cicle de conferències de Reagrupament Osona

”1940-2011, perspectiva de la independència”. Aquest serà el títol de la xerrada que anirà a càrrec de l’escriptor vigatà Lluís Solà i Sala i que inaugurarà el nou cicle de conferències que organitza Reagrupament Osona.  Solà (Vic, 1940), poeta i dramaturg, publica el seu primer llibre el 1975, Laves, escumes . Com a editor, col·labora en la revista Inquietud  i és un dels impulsors de la revista de poesia Reduccions , de la qual és director. La seva obra poètica ha estat reconeguda al llarg dels últims anys, en què ha publicat De veu en veu , poemes escrits entre 1960 i 1999, Premi Quima Jaume de reconeixement a la creació poètica i Premi de la Crítica de poesia catalana. Més recent és el llibre L'arbre constant  (2003), recull de sis poemaris que alternen el vers i la prosa poètica.
 
En la seva faceta de dramaturg, Lluís Solà ha dut a escena obres d'Strinberg, Esquil o Brossa, entre d'altres, i també ha estrenat obres pròpies. És director i fundador del Centre Dramàtic d'Osona. Com a traductor, ha fet versions de Kafka, Dürrenmatt, Handke, Rilke, Rimbaud, Pound o Pessoa. Com a crític, ha estudiat l'obra de Vinyoli, Beckett o Miquel Martí i Pol.
 
També s'ha de destacar el seu vessant cívic, amb el seu esforç constant per assolir el reconeixement oficial de la llengua catalana.

Amb aquest nou cicle, Reagrupament Osona vol acostar a tots els ciutadans i ciutadanes diferents temes relacionats amb la nostra cultura, la nostra llengua i, en definitiva, sobre el nostre país i la necessitat d’esdevenir un nou estat dins la Unió Europea. Les conferències es faran cada mes i mig i pel que fa als ponents que impartiran les xerrades hi haurà persones amb una gran trajectòria tant professional com vinculada a la causa independentista.

La primera conferència a càrrec de Lluís Solà es farà el proper dimecres, 30 de novembre, a partir de dos quarts de nou del vespre i a la Casa Galadies de Vic (Seu de la Unió Excursionista. c/de la Riera, 22).  L’escriptor parlarà de les  perspectives de la independència basant-se en la seva experiència i vivències al llarg de la seva dilatada carrera.

No hi ha Comentaris

Matilde Romagosa, una patriota exiliada, ha mort a Hamburg sense haver vist el seu somni complert

Matilde Romagosa ens va deixar el passat dia 17 de novembre, com a conseqüència d’una llarga malaltia. Recordo com si fos ahir quan la vaig conèixer personalment a Ginebra davant de l'ONU en la concentració que vàrem organitzar els dels Deumil.cat. Ella estava asseguda i quan em va veure, suposo que em va reconèixer per la foto que tinc al Skype, es va aixecar de cop mentre em cridava pel meu nom. Jo també la vaig reconèixer per la foto al Skype. Amb un somriure i elegantment vestida, es va acostar a mi, i ens vam fondre en una càlida abraçada. Després ens vam mirar fixament de fit a fit mentre ella m'agafava amb les dues mans les meves galtes i em va fer dos petons. No ens havíem vist mai, però entre nosaltres hi havia una forta amistat, quasi com si fóssim de família.

De fet, la Matilde la coneixia, encara que només per veu, des de feia dos anys com un dels membres destacats de la Vegueria d'Exterior de Reagrupament. Sempre era una de les que no fallava a les reunions per Skype. Va ser escollida per la junta de la Vegueria d'Exteriors. Allà era la veu del seny dels qui van patir la postguerra i dels que des de la llunyania veuen amb incredulitat la manca d'unitat dels catalans. La seva veu era dolça quan tocava demanar que no critiquéssim els catalans que encara no apostaven per la independència, però ràpidament es tornava dura quan calia defensar la llengua i cultura catalanes dels atacs dels espanyolistes. 

A principis d'enguany, els catalans que vivim a l'exterior vam constituir els Catalans Abroad . La Matilde va participar-hi activament i era una de les principals defensores de cercar la unitat. A la primavera ens va enviar un missatge per Skype que tenia un problema amb la veu i no podria parlar. Però malgrat tot ens seguia escoltant i escrivia al Xat quan hi volia dir la seva. A l'estiu va deixar de participar-hi. No vaig donar-hi cap importància, jo mateix vaig fer alguna campana a les reunions-tertúlies que fem per Skype aquest estiu. Però quan he rebut la notícia aquest cap setmana del seu traspàs, m'he quedat totalment desolat. No tenia cap idea que estés malalta. La Matilde sempre va mostrar vitalitat i moltes ganes de pencar. Per a mi, la seva desaparició és com si m'hagués deixat la tieta de Barcelona que sempre hi era quan la necessitava i ajudava que hi hagués un bon caliu entre nosaltres. Avui els Catalans Abroad  estem encara més sols a l'exterior. Avui Catalunya ha perdut una patriota abnegada i lluitadora com poques.

Quants patriotes com la Matilde hauran de morir en la foscor de la nit opressora abans de veure la llum de la llibertat?

Matilde, sempre et tindré un racó del meu cor per a tu.

Manel Bargalló i Alabart

Kalrsruhe – Baden-Würtemberg

______________________________________________________________________________________________________________________________________________________

Nota: Us deixo la seva biografia, feta per l'Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana i Federació Internacional d’Entitats Catalanes.

Matilde Romagosa, nascuda a Barcelona l’any 1935, portava 40 anys a Alemanya, principalment a Wolfenbüttel, on va treballar amb els idiomes català i castellà. Paral.lelament, treballà d’assistenta social per als emigrants estrangers i presos polítics.

Durant la seva estada a Alemanya, Romagosa va dur a terme una ingent tasca de divulgació de la llengua i cultura catalanes en aquest país. Va ser la promotora d’un monument a Pau Casals a Wolfenbüttel i de l’agrupació cultural amb el nom del Mestre "Pau Casals Freunde”. Des d’aquesta entitat va poder portar molts artistes i grups dels Països Catalans a Alemanya, entre els quals els Castellers de Barcelona.

També cal recordar que fa 19 anys va assolir el tenir la primera colla gegantera a Alemanya la qual va pel món d’ambaixadora de Catalunya i d’Alemanya amb una geganta que representa la reina dels catalans, l’esposa de l'arxiduc d'Àustria, Elisabeth Christine.

Matilde Romagosa es va integrar des del primer dia al seu país d’adopció i la prova que ho va saber fer és que la van votar com a presidenta de la Junta d’Estrangers de Wolfenbüttel (Ausländerrat). Fins i tot va ser proposada per a ser regidora (Stadträtin) a l’Ajuntament, cosa que va declinar.

En la seva joventut va escriure 23 llibres per a adolescents, publicats a Barcelona i Buenos Aires, així com diversos articles catalanistes en publicacions d’aquest gènere. Tenia 15 anys quan li van cantar una missa al Santuari de St. Josep de la Muntanya de Barcelona que ella havia composat amb el nom de “Per la Pau”, el lema que l’acompanyà tota la seva vida.

L’Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana (IPECC) li va atorgar el premi “Batista i Roca” en la seva primera edició, ara fa vint-i-tres anys. El govern de Niedersachsen la va reconèixer amb el guardó “Internationale Verständigung” i una Fundació dels Estats Units li va atorgar el premi “Active Participation in an Investment in Humanity”. També va rebre la medalla d’argent de l’emigració espanyola. Durant la Diada Nacional de Catalunya de 2010 va rebre públicament el reconeixement per la tasca duta a terme, per part de la Delegació de la Generalitat de Catalunya a Alemanya.

El passat mes de març es va fer un acte  a la Universitat de Barcelona per a celebrar el 25è aniversari de la col·locació d’un bust del poeta Gotthold Ephraim Lessing  al jardí de la universitat. Jordi Llovet, catedràtic especialista en literatura alemanya, va fer una glossa del poeta i va parlar de la importància de la literatura alemanya del segle XVIII. Hi van assistir, entre d’altres, Dídac Ramírez, rector de la Universitat de Barcelona (UB) i la Matilde Romagosa de Pruss, artífex de la donació d’aquest bust a la UB. L’any 1985, coincidint amb l’any internacional de la música i gràcies a les gestions de l’aleshores presidenta del Casal Català de Hannover, Barcelona va obsequiar la ciutat alemanya de Wolfenbüttel (Baixa Saxònia) amb un bust del violoncel·lista Pau Casals. A Wolfenbüttel va fundar l’Agrupació d’Amics de Pau Casals, que va organitzar nombrosos concerts i actes culturals. Un any després, el 1986, una delegació encapçalada per l'alcalde de Wolfenbüttel, Dieter Heinz Essmann, el professor Dr. Paul Raabe i la mateixa Matilde Romagosa va lliurar a la UB una còpia del bust de Gotthold Ephraim Lessing, en un acte simbòlic d'intercanvi cultural i d’amistat entre els dos països.

En aquests darrers anys, Matilde Romagosa havia col.laborat amb l'Associació El Pont Blau d’Hamburg i amb la iniciativa Hamburg Decideix.

El dia 10 de desembre, a les 11.00 h., es farà el funeral a Wolfenbüttel. Com Matilde Romagosa desitjava li interpretaran “El cant dels ocells”.

Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana

Federació Internacional d’Entitats Catalane

No hi ha Comentaris

Ditdel dia

No hi ha Comentaris

Pas endavant de Reagrupament, ERC i Catalunya Sí

Aquest 20 de novembre hem fet un pas endavant en el camí de la sobirania. Fa escassament dos o tres mesos les perspectives eren negres. Les enquestes afirmaven que l’independentisme no seria present a les Corts espanyoles, ja que, malgrat el que digui avui l’exsecretari general d’ERC, tots els sondejos coincidien a atorgar a Esquerra entre 0 i 1 diputats, més aviat zero, tot s’ha de dir. Ni tan sols sabíem si després del congrés d’aquest partit i de les seves primàries per elegir el cap de llista en aquestes comicis, ERC voldria girar full a l’etapa del tripartit i apostar per la via de la unitat independentista o si s’imposarien els partidaris de l’harakiri col·lectiu de l’“esquerra catalanista” supeditada als interessos de l’esquerra espanyola. Feliçment, les coses van anar per on havien d’anar i això ha fet possible que els dramàtics pronòstics de les enquestes no s’hagin complert.

Avui, al Congrés dels Diputats, la coalició entre ERC, Reagrupament i Catalunya Sí tindrà tres diputats (tot i que restem pendents del recompte final de Girona), els mateixos que hi tenia Esquerra, la qual cosa es pot considerar un èxit en les actuals circumstàncies. Hem d’assenyalar que normalment les eleccions espanyoles no són les millors per prendre el pols a l’electorat independentista, que tendeix a desmobilitzar-se; no obstant això, la coalició independentista d’ERC-RCat-Catalunya Sí ha assolit ara més vots (prop de 245.000, més de 256.000 en el conjunt dels Països Catalans), que els que va obtenir Esquerra en solitari en les passades eleccions al Parlament de Catalunya (218.000), habitualment molt més propícies per a les tesis independentistes. Aquesta dada ens ha de fer ser optimistes pel que fa als resultats que podria obtenir aquesta suma de forces en els pròxims comicis al Parlament de Catalunya d’aquí a tres anys si les coses avancen en la bona direcció, cosa que hem d’assegurar entre tots.

Per altra banda, i tornant a les eleccions espanyoles, també cal destacar que al Congrés dels Diputats hi haurà més forces sobiranistes, més diputats independentistes, més presència de formacions partidàries de l’autodeterminació,  com per exemple Amaiur, el BNG, Compromís… amb les quals és imprescindible que fem front comú.

Sabem que ens queda encara molt camí per recórrer, molts obstacles a superar. Caldrà insistir encara més en el procés de la unitat independentista, que és el que la gent ens reclama, caldrà que ERC –i també tots plegats– aprofundeixi en la qüestió de la regeneració democràtica. Caldrà treballar de valent per fer prosperar aquesta coalició que acabem de crear i que tan bones perspectives té; una coalició que ens ha permès descobrir el gran tàndem que formen Oriol Junqueras i Joan Carretero, i un gran candidat que ha anat cada vegada a més durant la campanya, Alfred Bosch. Gent honesta, gent combativa, gent que no s’arronsarà davant les adversitats i que no està en el món de la política per viure’n sinó per servir uns ideals, un país.

Els resultats però, ara són els que són. La nostra proposta política, tot i que engrescadora i esperem que de llarg recorregut, encara està molt lluny de poder aplegar el conjunt de les catalanes i els catalans que en els últims baròmetres d’opinió diuen que votarien que sí en un referèndum d’autodeterminació (entre el 45% i el 48%) i aquest és un problema que nosaltres hem de resoldre. No pot ser que no siguem capaços de construir un projecte politicoelectoral prou seductor que eviti que molts votants independentistes acabin optant, en forma de vot útil mal entès, per altres formacions polítiques que no són independentistes o que com a mínim no tenen la independència de la nostra nació com una de les seves prioritats.

Com deia fa pocs dies el president de Reagrupament, Joan Carretero, en aquestes eleccions hem posat la primera pedra en el camí del nostre alliberament nacional. Ara tan sols ens resta agrair l’esforç que han fet tots els nostres associats durant la campanya electoral, felicitar-nos per la bona sintonia que hi ha hagut amb la gent d’ERC, amb les personalitats que s’han integrat a la plataforma Catalunya Sí i que han aportat el seu nom a aquest projecte compartit. Ara hem de sumar i sumar, i un cop hàgim sumat, continuar sumant, perquè aquest és el camí que ens portarà a la llibertat nacional, a l’Estat propi.

Carles Bonaventura i Cabanes
Coordinador de la Regió de Girona de Reagrupament Independentista

No hi ha Comentaris

Pas endavant de Reagrupament, ERC i Catalunya Sí

Aquest 20 de novembre hem fet un pas endavant en el camí de la sobirania. Fa escassament dos o tres mesos les perspectives eren negres. Les enquestes afirmaven que l’independentisme no seria present a les Corts espanyoles, ja que, malgrat el que digui avui l’exsecretari general d’ERC, tots els sondejos coincidien a atorgar a Esquerra entre 0 i 1 diputats, més aviat zero, tot s’ha de dir. Ni tan sols sabíem si després del congrés d’aquest partit i de les seves primàries per elegir el cap de llista en aquestes comicis, ERC voldria girar full a l’etapa del tripartit i apostar per la via de la unitat independentista o si s’imposarien els partidaris de l’harakiri col·lectiu de l’“esquerra catalanista” supeditada als interessos de l’esquerra espanyola. Feliçment, les coses van anar per on havien d’anar i això ha fet possible que els dramàtics pronòstics de les enquestes no s’hagin complert.

Avui, al Congrés dels Diputats, la coalició entre ERC, Reagrupament i Catalunya Sí tindrà tres diputats (tot i que restem pendents del recompte final de Girona), els mateixos que hi tenia Esquerra, la qual cosa es pot considerar un èxit en les actuals circumstàncies. Hem d’assenyalar que normalment les eleccions espanyoles no són les millors per prendre el pols a l’electorat independentista, que tendeix a desmobilitzar-se; no obstant això, la coalició independentista d’ERC-RCat-Catalunya Sí ha assolit ara més vots (prop de 245.000, més de 256.000 en el conjunt dels Països Catalans), que els que va obtenir Esquerra en solitari en les passades eleccions al Parlament de Catalunya (218.000), habitualment molt més propícies per a les tesis independentistes. Aquesta dada ens ha de fer ser optimistes pel que fa als resultats que podria obtenir aquesta suma de forces en els pròxims comicis al Parlament de Catalunya d’aquí a tres anys si les coses avancen en la bona direcció, cosa que hem d’assegurar entre tots.

Per altra banda, i tornant a les eleccions espanyoles, també cal destacar que al Congrés dels Diputats hi haurà més forces sobiranistes, més diputats independentistes, més presència de formacions partidàries de l’autodeterminació,  com per exemple Amaiur, el BNG, Compromís… amb les quals és imprescindible que fem front comú.

Sabem que ens queda encara molt camí per recórrer, molts obstacles a superar. Caldrà insistir encara més en el procés de la unitat independentista, que és el que la gent ens reclama, caldrà que ERC –i també tots plegats– aprofundeixi en la qüestió de la regeneració democràtica. Caldrà treballar de valent per fer prosperar aquesta coalició que acabem de crear i que tan bones perspectives té; una coalició que ens ha permès descobrir el gran tàndem que formen Oriol Junqueras i Joan Carretero, i un gran candidat que ha anat cada vegada a més durant la campanya, Alfred Bosch. Gent honesta, gent combativa, gent que no s’arronsarà davant les adversitats i que no està en el món de la política per viure’n sinó per servir uns ideals, un país.

Els resultats però, ara són els que són. La nostra proposta política, tot i que engrescadora i esperem que de llarg recorregut, encara està molt lluny de poder aplegar el conjunt de les catalanes i els catalans que en els últims baròmetres d’opinió diuen que votarien que sí en un referèndum d’autodeterminació (entre el 45% i el 48%) i aquest és un problema que nosaltres hem de resoldre. No pot ser que no siguem capaços de construir un projecte politicoelectoral prou seductor que eviti que molts votants independentistes acabin optant, en forma de vot útil mal entès, per altres formacions polítiques que no són independentistes o que com a mínim no tenen la independència de la nostra nació com una de les seves prioritats.

Com deia fa pocs dies el president de Reagrupament, Joan Carretero, en aquestes eleccions hem posat la primera pedra en el camí del nostre alliberament nacional. Ara tan sols ens resta agrair l’esforç que han fet tots els nostres associats durant la campanya electoral, felicitar-nos per la bona sintonia que hi ha hagut amb la gent d’ERC, amb les personalitats que s’han integrat a la plataforma Catalunya Sí i que han aportat el seu nom a aquest projecte compartit. Ara hem de sumar i sumar, i un cop hàgim sumat, continuar sumant, perquè aquest és el camí que ens portarà a la llibertat nacional, a l’Estat propi.

Carles Bonaventura i Cabanes
Coordinador de la Regió de Girona de Reagrupament Independentista

No hi ha Comentaris