Arxiu desembre, 2011

L’home dels nassos tria les 20 millors i pitjors notícies de l’any 2011

Aprofitant que és l'únic dia de l'any que apareix, l'home dels nassos ha passat per la redacció del web de Reagrupament i ha fet una petita selecció de les 20 millors i les 20 pitjors notícies que hi hem publicat durant l'any 2011. La nostra tria segurament hauria estat diferent, però què li vols dir, l'home ja fa un aspecte prou anguniós i no mostra un humor gaire dòcil. Per això hem decidit publicar la seva selecció tal com ens l'ha donada ell.

Les millors del 2011:

  1. L'IEC reclama als polítics que treballin perquè els drets nacionals del poble català es materialitzin dins o fora del marc estatal actual
  2. Les Quatre Columnes de Puig i Cadafalch s’inauguren amb el clam per la independència
  3. La consulta per la independència a Gràcia triplica la participació de la d'Hereu sobre la Diagonal
  4. Neix La Veu
  5. El Tribunal Internacional de Justícia ens mostra "La porta de la gàbia"
  6. Reagrupament insta la consellera de Justícia a donar suport al ciutadà a qui el Suprem ha denegat un recurs pel fet d'estar en català
  7. Presentació de l'acord entre CUP i Reagrupament a Girona
  8. CiU i Reagrupament d’Olot arriben a un acord per anar plegats a les eleccions municipals
  9. El New York Times recull la denúncia d'espoli fiscal de Catalunya
  10. Magnífic ambient de festa, civisme i democràcia per a votar sobre la independència
  11. Reagrupament insta el TSJ de Catalunya i la consellera de Justícia a no deixar impune l'agressió del magistrat José María Magán contra la llengua catalana
  12. Reagrupament entra per primera vegada a les institucions amb 48 regidors
  13. La ponència política es posa al dia i alhora manté els mateixos objectius: independència, democràcia i treball
  14. Reagrupament es reforça en la IV Assemblea Nacional
  15. Carles Bonaventura, regidor reagrupat a l’Ajuntament de Girona
  16. La majoria de la població de Catalunya està a favor de la independència i descontenta amb el funcionament de la democràcia
  17. Reagrupament homenatja el president Heribert Barrera al Parlament de Catalunya
  18. Olot, municipi per la independència   /  Girona, municipi independentista
  19. "No volem rendibilitats a curt termini de presències proporcionals, sinó la màxima presència d'independentistes a Madrid"
  20. Moisès Broggi: "La llavor de la independència ja està llençada. Ara ha de fructificar"

Les pitjors del 2011:

  1. Impedeixen parlar en català a l'entrenador del Girona
  2. CiU retorna al "peix al cove"
  3. Fi a 25 anys de TV3 al País Valencià
  4. La vicepresidenta del Govern català diu a Manuel Chaves que el concert econòmic per a Catalunya no és viable
  5. Duran esmena el 'Visca Catalunya lliure' de Carrasco i Formiguera
  6. La retallada del 10% del pressupost de la Generalitat equival a 54 dies d'espoli de Catalunya
  7. Zapatero menteix a la Xina i es mofa de la participació en la consulta per la independència
  8. El ple del Parlament rebutja la proposició de llei de declaració d'independència
  9. La Policia Nacional multa un ciutadà per parlar català a Catalunya
  10. El Consell d'Europa constata les condicions que afavoreixen la corrupció dels partits polítics a Espanya
  11. Zapatero torna a incomplir les promeses fetes a Catalunya després de la Sentència del TC
  12. PSOE i PP tornen a rebutjar que la llengua catalana sigui oficial a Europa
  13. La llengua catalana es troba en vies de desaparició a l'Administració de Justícia
  14. Duran imposa la seva línia política al Govern per sobre dels consellers
  15. Ultimàtum del Tribunal Superior per posar fi a la immersió lingüística
  16. Mor el president patriota, Heribert Barrera
  17. El TSJC desmenteix el seu president i aclareix que la resolució tomba el model educatiu català
  18. El conseller de Cultura no sap llegir
  19. El Govern espanyol favorable a "les legítimes aspiracions del poble palestí", en contra de la voluntat del poble català
  20. Duran reitera que ell votaria 'no' a la independència de Catalunya

No hi ha Comentaris

Dita del dia

No hi ha Comentaris

2011: punt d’inflexió?

Parlem de la crisi. Aquesta recessió ha demostrat que en temps de crisi les actituds dels governs són fonamentals, perquè es projecten sobre la població d'una manera important. No es fa estrany. El poder públic controla, directament i indirectament, el 40% del PIB. Si mirem de fer un petit balanç de l'any que acaba, i ho fem amb una certa perspectiva -cosa sempre difícil-, podríem dir que aquest ha estat un any en què al nostre país s'ha produït un significant canvi d'actituds.

Any 2008. El del negacionisme. El pitjor des del punt de vista de les actituds. Va sobresortir un vici que aquest columnista, erròniament, atribuïa en exclusiva al franquisme: "Si ellos tienen ONU, nosotros tenemos dos ". És una època curiosa, i si les generacions futures llegeixen la quantitat d'animalades tenyides de nacionalisme que es van arribar a dir, quedaran impressionades. Des d'afirmar que aquí no hi havia bombolla immobiliària, fins a assegurar que les caixes i bancs espanyols (i de Catalunya!) eren les millors institucions financeres del món i que l'estranger n'havia d'aprendre, passant per elogiar uns ajuntaments i uns governants que han malbaratat els recursos del contribuent d'una forma mai coneguda abans.

Any 2009. El del despertar. Ep, hem entrat en recessió! Arrossegant sempre, això sí, els característics vicis ancestrals peninsulars: la maldat és sempre més enllà dels Pirineus. En aquest cas concret, la crisi era merament financera, i n'eren culpables els americans. Tenyit d'una ganduleria evident que ens impulsava a assegurar que nosaltres no havíem de fer res per la nostra part perquè el que estava en crisi era, de fet, el sistema capitalista sencer. Qualsevol excusa va ser suficient per fer veure que tot passaria aviat. És l'època en què el populisme de Zapatero i el de la Generalitat arriben al seu màxim. Tot es preveia temporal. Els nostres governants es van dedicar a buidar la caixa de forma perfectament inútil.

Any 2010. El del desconcert. De cop i volta, va esdevenir notori que els que estàvem especialment malament érem nosaltres. Que el món passava per una crisi molt forta, però que els altres països occidentals anaven trobant les seves solucions, ni que fossin temporals. Mentrestant, nosaltres anàvem a pitjor. Avui encara no sabem si els nostres governants havien actuat de bona fe i, realment, no s'havien adonat de la situació fins aleshores. O si, per contra, havien dissimulat i ens havien amagat les estadístiques i xifres de què tot govern modern disposa. No importa. D'una manera o altra aquells governants passaran a la història o bé com a ases, o bé com a cretins. Va ser l'any que se'ns va descobrir que el sistema financer espanyol potser no estava tan bé, que les caixes catalanes eren un desastre, i que els ajuntaments (oh, sorpresa!) havien estat saquejats. En resum: l'any 2010 va ser el d'agafar consciència que a Catalunya, al llarg dels anys, s'havia acumulat una gran quantitat de porqueria, i que només nosaltres n'érem els principals responsables. Que la crisi financera internacional només havia actuat com a detonant. Que, quan la marea baixa, es descobreix qui va despullat.

L'any 2011, el que demà acaba, ha estat barreja de dues actituds. Una que ocupa la primera meitat de l'any i que podríem denominar com d'impotència. De paràlisi. El desconcert s'acaba i tothom sap quins són els punts febles que ens han portat al lamentable estat on som. Però ningú hi fa res. Decadent impotència: veus que el vaixell s'enfonsa, en saps els motius, però no tens ganes de fer-hi res. Estàs tan còmode que prefereixes morir ofegat abans que bellugar-te. El sistema sanitari n'és el paradigma. Sabent, de fa temps, que el muntatge era insostenible, ningú ha fet res fins que s'ha entrevist que a final de mes es deixarien de pagar nòmines i proveïdors.

De l'estiu ençà, però, sembla que es detecta, en general, un canvi important. La població comença a bellugar-se. També en els afers del sector privat: fins a l'estiu tot eren coincidències en el diagnòstic, però ningú feia res; després del mes d'agost, determinades decisions absolutament necessàries han començat a tenir lloc. No sembla que tot això sigui aliè a les actituds dels que manen. La bona notícia, doncs, és que les coses, encara que amb retard, comencen a bellugar-se. Han calgut anys. En el sector públic l'esperonament ha estat evident. En el privat, sembla que la gent abandona la xerrameca per començar a actuar. I aquesta seria la millor notícia amb què podríem començar el 2012.

No hi ha Comentaris

‘Fora de joc’ o la lluita per ser ciutadans de ple dret en el món de l’esport

Aquest vespre he anat en representació de Reagrupament a la presentació del documental "Fora de joc" que fa palesa la incansable lluita pel reconeixement de les seleccions catalanes en diversos esports, el primer dels quals --i no per això el més dur- va ser l'hoquei patins, esport del que som una potència.

El documental reflecteix exactament la inutilitat d'una lluita per intentar incardinar la Catalunya comunitat autònoma del Reino de Espanya, en el món, en qualsevol aspecte. Però també reflecteix l'incansable esforç d'unes persones, moltes, que no han defallit encara en l'intent: esportistes, presidents de seleccions, advocats, etc.

L’argument el coneixem tots. Però dos moments m'han impressionat: la tristesa íntima d'Ivan Tibau quan ha explicat com es va sentir quan els seus companys de la selecció espanyola, amics personals de moltes hores de feina, contacte, il·lusions, el van abandonar en bloc quan va defensar la Selecció Catalana, i la tristesa de Miquel Masoliver, jugador d’hoquei patins, per la situació que es va trobar pel mateix fet. Dos homes joves, sols, havent de triar entre les seves il.lusions, el hoquei, o la seva pàtria. I la seva solitud.

Jo només espero que aquest documental serveixi a les futures generacions de l'Estat català per entendre com de pobra, bruta, trista i dissortada ha pogut estar la nostra pàtria. I la força que els ciutadans hem tingut per seguir lluitant per la nostra llibertat des de moltes opcions vitals, en aquest cas, l'esport.

M'ha alegrat de veure la fotografia del nostre company reagrupat i candidat per Girona Ignasi Planas, que també ha lluitat pel reconeixement de la Selecció Catalana de rugbi.

La reacció del públic ha estat tèbia. La majoria eren polítics i els seus càrrecs de confiança, pocs esportistes, i molts més homes que dones. I la sortida pel passadís central –ja ho té això el cinema- ha arribat, en alguns casos, a la mala educació. Jo "al·lucino" amb la poca correcció d'alguns càrrecs públics, un dels quals no s'ha amagat de dir que ha fet una becaina, perquè anava molt cansada per la campanya electoral. Altres, han expressat amb veu prou alta i clara que no els havia agradat, adduint que era derrotista.

A mi, m'ha agradat. Insisteixo, és un bon documental per les generacions futures, i per les actuals, de la situació surrealista que ens trobem. Però, és clar, jo tinc assumit que l'única manera de ser ciutadans normals en el món és ser ciutadans d'un estat, en el nostre cas, l'Estat català.

Vull felicitar a tots els membres de la Plataforma pro Seleccions Esportives Catalanes per les hores que han dedicat a intentar trobar una manera de normalitzar en el món la nostra pàtria. I perquè també ells han engruixit el grup de ciutadans independentistes.

Gràcies per la feina feta!

No hi ha Comentaris

Sánchez-Camacho fa realitat les pitjors innocentades contra la llengua catalana

Cada any, el 28 desembre, la pàgina web de Reagrupament publica una innocentada, que, de vegades, genera algun disgust entre alguns amables lectors que prenen la informació per autèntica, als quals remerciem la seva paciència. Ja se sap que la gràcia de les innocentades és la seva versemblança i, precisament, ara hem vist que la que vam publicar l'any 2010, en plena ofensiva del Tribunal Suprem contra la llengua catalana, gairebé ha esdevingut realitat per obra de la presidenta del PP de Catalunya. Esperem que la d'aquesta any esdevingui realitat el 2012.

La innocentada del 2010 deia que  La Defensora del Poble Espanyol recorre contra l'ús del català a TV3, que considera inconstitucional . Entre altres coses, s'hi afegia que, per a la Defensora espanyola, "no hi ha cap ofensiva contra el català, sinó una simple i rigorosa aplicació del marc legal vigent, que inclou l'acatament obligatori de les sentències; entre elles la del TC sobre l'Estatut". "Els informatius de TV3 es podrien fer perfectament en català i castellà, aprofitant el fet que, habitualment, ja hi ha dos presentadors". Així mateix, la notícia falsa lamentava que hi havia hagut "escasses reaccions a Catalunya, amb els partits immersos en el relleu del Govern, però la decisió és celebrada pel PP i Ciudadanos i contestada per la Plataforma per la Llengua que ja parla del 2010 com a annus horribilis  per a la  llengua".

Si l'any passat haguéssim escrit "El PP vol que Ramon Pellicer i Raquel Sans parlin en castellà"  és possible que algú hagués trobat que exageràvem o que érem incorrectes. Doncs la presidenta del PP de Catalunya, Alicia Sánchez-Camacho, que està esdevenint una de les veus principals contràries a la llengua catalana, ja no és només que vulgui fer retrocedir el català a l'escola, ara també vol que la televisió pública redueixi el català, tot i que la presència de la nostra llengua en les emissions televisives a Catalunya no arriba al 20 %. A parer de Sánchez Camacho, TV3 hauria d'incorporar "més espai en castellà" i "hauria de demostrar la pluralitat del país, no només la Catalunya independentista”, identificant l'ús de la llengua catalana amb l'independentisme. En una entrevista al diari Ara , la líder dels populars catalans suggereix el model de la televisió valenciana i la de les Balears on “es parla una altra llengua i castellà, i no passa absolutament res”.

Més informació:

No hi ha Comentaris

La independència com a reivindicació política, avui

“It is not the size of a nation that is important, but the size of its ambition and of the contribution it can make to the world”

Aquestes paraules, sàvies, les escriu el primer ministre d’Escòcia, Alex Salmond, al final d’un article de lectura obligada, publicat a The World in 2012 de la revista d’informació global, The Economist. Sí, la mateixa que fa tot just uns dies carregava contra Catalunya i recomanava a Rajoy la recentralització dels poders fins ara en mans (si més no formalment) de les comunitats autònomes.

Alex Salmond, sense cap mena de dubte, s’està convertint en el referent del pensament -i de l’acció- independentista europeu. Des del govern, es compromet a portar a terme un referèndum per la independència abans del 2016. Fa feredat comprovar la distància còsmica, sideral, entre el senyor Salmond i el senyor Artur Mas, un personatge que diu votar per la independència, en la consulta de Barcelona, però que ho fa d’amagat.

A diferència de Mas, Salmond no pensa a donar una enèsima oportunitat a l’estat que el pretén assimilar. Té molt clar que el futur del seu poble, la seva economia, la seva cohesió social i la seva cultura depenen de la independència. I no se n’amaga.

Per altra banda, algú pensa seriosament que una Escòcia independent no formarà part, des del primer moment, de la Unió Europea? Què seria del patrimoni cultural europeu sense una Escòcia independent? És un acudit dolent, fins i tot només pensar en aquesta probabilitat.

És cert, la mida de les nacions no importa. Allò que realment importa és l’ambició, la voluntat de ser lliure, i de contribuir a l’enriquiment del món. Algú pensa que evitant la reivindicació de la independència s’està contribuint a la riquesa mundial? No way ! Precisament, allò que hi contribueix és la normalitat d’assumir allò que dotzenes de pobles han assumit en les darreres dècades: la independència és necessària i justa. El 1945, només una cinquantena d’estats van participar en la fundació de les Nacions Unides. Avui en són 193, i d’altres es mantenen al marge. La independència, doncs, lluny de ser un rara avis de la política internacional, és un dels procediments que més s’han utilitzat en els darrers anys. Contràriament al que ens volen fer creure, si els catalans i les catalanes reclamem sense complexos la nostra independència, lluny de considerar-nos uns alienígenes, els pobles del món ens diran “Benvinguts al club ... ja trigàveu!”

No hi ha Comentaris

Joan Carretero: “La nostra pretensió, des de Reagrupament, és que el país sigui lliure”

Bargalló: "No vam tenir cap ajuda dels partits polítics catalans, cap"

Aquest dimecres va tenir lloc a la Casa Orlandai, a Sarrià, la presentació del llibre de Manel Bargalló, Els herois de Brussel·les , en què l'autor explica la seva experiència en l'organització de la manifestació que va tenir lloc a Brussel·les a favor de l'autodeterminació de Catalunya.

L'acte va comptar amb la presència del president de Reagrupament Independentista, Joan Carretero, el qual va fer un breu parlament i va afirmar que "hem de tenir un Estat per defensar el nostre país".

 Per això, va explicitar les tres alternatives que, en la seva opinió, té Catalunya per a esdevenir un estat sobirà:

  1. Fer una revolució, cosa que veu difícil ja que els catalans no acostumem a cercar solucions violentes.
  2. Plantar-se quatre-centes mil persones a la Plaça de Catalunya per a demanar la independència i no marxar-ne fins haver-la aconseguida, seguint l'estil de les primaveres àrabs, fins i tot, obviant els partits del Barça, cosa improbable -va assegurar en to irònic. 
  3. O bé, aplegar una majoria parlamentària al Parlament i proclamar-la de forma unilateral (que és la proposta de Reagrupament Independentista).

L'autor del llibre, Manel Bargalló, fou un dels promotors de la manifestació de 10.000 catalans a Brussel·les a favor de l'autodeterminació de Catalunya. Bargalló va descriure les tres parts en què es divideix l'obra i va repassar diverses anècdotes que hi aplega. També va comentar la manca d'ajut de les institucions a les quals van adreçar-se els organitzadors per tirar endavant aquesta iniciativa i va expressar que "no vam tenir cap ajuda dels partits polítics catalans, cap". Així mateix, Bargalló va lamentar la poca ajuda per part dels representants polítics catalans a Europa: "cap eurodiputat català no ens va ajudar. Va ser la secretària del BNG, a través de l'Aureli Argemí, del CIEMEN".

IMGP4586

Bargalló també va explicar algunes dificultats generades, amb posterioritat, arran de la publicació de la seva obra: "Hi ha coses que explico al llibre que m'ha portat problemes", va dir.

L'assistència a l'acte fou nombrosa i, un cop van acabar els parlaments de la presentació, va iniciar-se un col·loqui on van intervenir diversos assistents. Entre aquests, un reagrupat vinculat al Casal Català de Luxemburg que va comentar el perquè de l'actitud del Casal Català de Brusel·les.

No hi ha Comentaris

Dita del dia

No hi ha Comentaris

Dita del dia

No hi ha Comentaris

La Casa del Rei fa públics el dia dels innocents els detalls del seu pressupost anual desglossats

La Casa del Rei farà públics aquest dimecres, 28 desembre, els detalls de la seva assignació pressupostària, que aquest any ha estat de 8.430.000 euros, un 5,2% menys que l'any anterior. Fins ara només era pública la xifra global, però, arran del "cas Urdangarin", la presumpta implicació del gendre de Joan Carles en un cas de corrupció, la Casa del Rei va anunciar que a partir d'ara oferirien els detalls del pressupost, desglossat per capítols, com fan la resta d'administracions públiques.

La Zarzuela ha citat els mitjans de comunicació per explicar les partides pressupostàries que rep anualment de l'Estat. Les dades es podran consultar també al web casareals.es .

Coincidint amb aquest gest, ERC ha presentat una iniciativa parlamentària de cent preguntes al Congrés, adreçades a la Casa del Rei, sobre Iñaki Urdangarin i les activitats i sous dels membres de la institució.

Tot plegat, l'endemà que el rei Joan Carles va rebre el suport de les Corts , amb un aplaudiment de dos minuts dels diputats i senadors al començament de l'obertura de la desena legislatura. Per primer cop no eren presents a l'acte les infantes, ni tampoc el gendre del dignatari espanyol Iñaki Urdangarin, que ja va ser descartat dels actes oficials per la Casa del Rei.

Precisament, sobre el "cas Urdangarin", el monarca va dir en una conversa informal amb un grup de periodistes que les referències a la justícia al seu discurs de Nadal  no anaven dirigides al seu gendre, com van interpretar els mitjans de comunicació.

No hi ha Comentaris