Arxiu desembre, 2011

Dita del dia

No hi ha Comentaris

La nova taxa turística: un altre cop baix contra la primera indústria de Catalunya

Sembla ser que en aquests moments les nostres autoritats autonòmiques acaben de desfullar la margarida i han decidit, si el Parlament no ho impedeix, que, a partir del proper mes d’abril, els turistes que visiten el nostre país, també els catalans i els espanyols, hauran de pagar una taxa anomenada taxa turística, destinada a nodrir la comatosa tresoreria de la nostra Generalitat.

Però això no significa que sigui un encert i molt menys que puguem estar d’acord amb la implantació de la controvertida taxa perquè encara perduren, corregides i augmentades, les raons per les quals el Govern de ses Illes Balears, que l’havia implantada l’any 2001, es va veure obligat a retirar-la l’any següent  al constatar la davallada que va sofrir el turisme de ses illes a causa de la taxa, i també perquè en aquests moments concorren molts altres motius entre els quals cal destacar els següents:

  1. La taxa és, irracional, arbitrària i, al mateix temps, probablement inconstitucional per tractar-se d’una doble imposició pel mateix fet imposable, perquè el turista ja paga impostos des del mateix moment que arriba fins que marxa mitjançant l’IVA, impost que grava qualsevol servei o bé que adquireixi, i que, sens dubte, veurem augmentat en el moment que el nou Cap del Govern espanyol es posi a treballar. A més a més, aniria contra els més elementals principis d’una política fiscal que pretén frenar la inflació.
  2. Resulta contraproduent perquè és un gravamen que no suporten el turistes que van als països que són els nostres competidors naturals en el mercat turístic internacional  -repúbliques balcàniques, Grècia, Turquia, països del nord d'Àfrica, tan aviat com s'estabilitzi la seva situació política i social, Portugal, països de Centre-Amèrica  i Sud-Amèrica, especialment els de l’àrea del Carib i altres destinacions emergents com a receptors turístics– i, sobretot, seria causa de desviament per part dels tours operadors estrangers del flux de clients cap els esmentats països on no existeix cap mena de taxa d’aquest estil i són molt competitius quant a preus hotelers.
  3. Crear una taxa turística en els moments actuals seria anar a contracorrent del que s’està fent a Europa, ja que Alemanya i França acaben d'abaixar els impostos a l’hostaleria.
  4. Si la taxa s’implantés únicament a Catalunya, com sembla ser la idea, constituiria un vertader greuge comparatiu del sector hoteler català envers el de la resta de l’Estat i s’endinsaria, sens dubte, en el terreny d’una flagrant i gravíssima situació de competència deslleial de conseqüències imprevisibles, però en tot cas gravíssimes, per a la indústria d’allotjament catalana, atesa la inferioritat de condicions en les quals hauria de competir en matèria de preus tant en el camp internacional com a l’estatal. I això amb l’agreujament que significaria la brutal campanya de publicitat negativa que, sense cap mena de dubte, molts mitjans de comunicació, nacionals i internacionals, orquestrarien contra Catalunya com a destinació turística. 
  5. Seria antieconòmica, ja que, si be és cert que es podrien recaptar uns quants milions de euros cada any, no és menys cert que se’n perdrien molts més al disminuir considerablement el flux turístic, ja que els tour operadors s'hi posicionarien en contra, tal com ja va succeir l’any 2001 a ses illes, i, al mateix temps, seria causa de l'increment de l’atur.
  6. Seria discriminatòria perquè només la pagarien els clients dels hotels, dels càmpings, i els creueristes, i no la pagarien els turistes d’apartaments no declarats, que són la majoria, els  multimilionaris de segones residències d’alt standing, els que s’allotgen en grans i luxosos iots amarrats en qualsevol club nàutic, i molts d’altres. Es donaria la paradoxa que uns modestos turistes, un grup d’estudiants, per exemple, clients d’un senzill hotel d’una estrella paguessin la taxa i no la paguessin grans estrelles mundials del món de l’espectacle, de l’esport o de les finances, que estiuegen en grans mansions en racons molt exclusius de gran luxe o jubilats milionaris del centre d’Europa que vénen a hivernar entre nosaltres per jugar al golf i viuen en xalets d’urbanitzacions d’elit.
  7. S’intenta fer trampa qualificant el que és un pur i dur impost com a taxa. Les taxes tenen caràcter finalista i aquest no és el cas, ja que l’import recaptat aniria a parar a la caixa general del Govern i àdhuc es podria utilitzar, per posar només dos exemples, per pagar els mossos d’esquadra o el dèficit de la Companyia de Transport Públic de Barcelona, la qual cosa resultaria esperpèntica.
  8. Seria una mesura manifestament antipopular, ja que avui dia no són només les classes adinerades les que fan ús dels serveis hotelers. Són també, i principalment, les classes mitjanes i baixes, sobretot en el sector del càmping.
  9. I, per últim. La repercussió d’aquest impost, que no taxa, sobre el compte de resultats de certes empreses seria insostenible. Vegeu si no: un càmping de capacitat mitjana que generi un total de 80.000 pernoctacions cada temporada,  hauria de pagar 80.000 euros anuals, quantitat que significa multiplicar per tres el total dels impostos que paga actualment. Senzillament, demencial.

I com a colofó, dir que el gran perill que ara sotja el sector hoteler és el de caure en el parany d’avenir-se a discutir amb l’Administració la quantia de la taxa o qualsevol altre circumstància, ja que tal cosa equivaldria a acceptar-la, encara que fos de forma implícita. I això és el que mai ha de succeir, i esperem que mai no succeeixi. La implantació a ses Illes Balears ja va ser un gran error. No ensopeguem dues vegades amb la mateixa pedra.

No hi ha Comentaris

De quan els liberals eren humanistes

"L'humanisme porta lògicament al liberalisme". Amb aquesta contundència s'expressava Lluís Nicolau d'Olwer a La Publicitat , el seu diari i el del seu partit, l'any 1928. El dandi diletant de la primera joventut havia deixat pas a l'intel·lectual que s'havia endinsat en el mar blau i derrotat de la nostra història i a l'erudit de la literatura medieval. Ell i Joan Crexell són dos exemples perfectament acabats d'un determinat model de ciutadans que aquest país va ser capaç de generar: tan interessats en l'ètica de la política com en la política de l'ètica, i capaços d'atorgar al concepte llibertat  la més republicana de les exigències. Incompatibles amb totes les modalitats de populisme, i amb qualsevol operació tàctica que impliqués concessions ideològiques. Aspiraven, senzillament, a ser ciutadans lliures d'una futura pàtria lliure.

Després d'un primer terç de segle dominat pel catalanisme conservador de la Lliga, que davant del canibalisme de les esquerres va mantenir una estabilitat que sembla gairebé miraculosa, semblava que l'arribada de la República hauria d'haver estat el seu moment, el dels qui defensaven una alternativa liberal i humanista. El partit de Nicolau d'Olwer, Acció Catalana, s'havia preparat a fons per liderar el país i endreçar-lo.

L'autèntica selecció nacional catalana, empeltada de noucentisme, va arrecerar-se darrere de la troica que representaven Bofill i Mates, Rovira i Virgili i Nicolau d'Olwer, síntesi perfecta dels diferents corrents liberals. De Pompeu Fabra a Amadeu Vives, de Josep Maria de Sagarra a Carrasco i Formiguera, de Carles Pi i Sunyer a Josep Sunyol, de Just Cabot a Eugeni Xammar, de Francesc Trabal a Josep Maria Planes. La llista és llarga, i més ho seria si s'apuntessin alguns noms dels qui també s'hi van sentir atrets, com Josep Pla o els germans Soldevila, primer, o Amadeu Hurtado i Josep Carner, després.

Algun dia algú s'entretindrà a estudiar què van representar realment els homes d'Acció Catalana, aquell aplec de patriotes que, des del 12 d'abril del 1931, van acumular derrota electoral darrere derrota electoral. Despatxats dels llibres d'història pel seu fracàs polític, queda per fer l'anàlisi dels seus estudis, dels seus diaris, dels seus llibres, dels seus articles, del seu discurs intel·lectual, no de manera individual sinó col·lectiva, l'intent audaç de construir un imaginari col·lectiu, el relat d'un país que es volia civilitzat i cosmopolita, del qual avui encara, fills del noucentisme com som, en vivim.

Amb ells va acabar-se una generació que, seguint Nicolau, exigia saviesa i passió: "No serà humanista qui no sigui savi i apassionat. Apassionat, no importa de què: místic, orgullós, enamorat, polític... el que vulgueu; savi, en el cor humà i en qualsevulla disciplina, mentre tingui una visió cinètica de totes les ciències, i totes faci girar a l'entorn, com de llur centre, de l'home". I que els portava a basar la seva lluita política en la integritat i el respecte més profund a l'home. Victòria Alsina, que l'ha estudiat a fons, afirma: "Els ensenyaments dels clàssics grecollatins el van portar a la recuperació de la literatura i la cultura catalanes, d'aquí al nacionalisme, i d'aquí a la política activa". Estranya i envejable lògica vista des dels nostres ulls del segle XXI, en què el professionalisme polític ha apagat la mínima guspira creativa i l'home s'ha vist desplaçat del centre d'interès per xifres, números i estadístiques.

El seu prestigi personal també a la resta de l'Estat el va portar a la direcció del ministeri d'Economia i del Banc d'Espanya. Com la pràctica totalitat dels liberals catalans, en el moment que el país es partia en dos, Nicolau no va dubtar primer a donar suport al front d'esquerres i, més tard, a emprendre el camí de l'exili, en què, després de ser empresonat dues vegades pel règim de Vichy -amb un perill enorme de ser extradit a l'Espanya franquista-, acabaria establint-se a Mèxic, on moriria el 24 de desembre del 1961, ara farà just 50 anys.

Quan Josep Maria Batista i Roca va enviar-li el 1932 una carta en què es donava de baixa d'Acció Catalana pel que considerava un allunyament de les tesis separatistes, Nicolau va apuntar al marge dret del paper, a mà, en vermell: "La meva posició respecte al separatisme ha estat la mateixa. Per mi ni el separatisme ni el no separatisme són cap fi: són únicament un mitjà. El fi és la llibertat i la cultura del poble". Potser com cap altres, aquests últims mots resumeixen molt bé aquells temps de quan els liberals eren humanistes.

No hi ha Comentaris

Invertir en cultura

Benvingut sigui aquest nou diari, el Diari del Gran Sobiranisme,  que m’agrada de recordar ha publicat el seu primer número exactament 132 anys, 7 mesos i tres dies després que va sortir el primer diari en la nostra llengua–òbviament en suport paper- el Diari Català . Com aquell i tots els mitjans de comunicació de tot el món, espero que acompleixi la funció ideològica dels seus promotors, és a dir, ser la veu de tots els que volem rescabalar la nostra dignitat sobirana, tots els independentistes que amb més o menys encerts, amb més o menys medis, estem treballant perquè aquesta pàtria nostra esdevingui un estat de ple dret en el món.

I és per això, que pensant en el futur Estat Català, en els moments de crisi econòmica de llarga durada que ens ha caigut a sobre, vull fer una breu reflexió sobre la necessitat d’invertir en cultura. Sí, sí, d’invertir, no de retallar. La cultura catalana és font de riquesa, generadora de PIB. I és que en el món globalitzat, les nacions ho són per la seva identitat i, per tant, per la seva cultura. I la identitat no és una patologia, com ens volen fer creure alguns bombarders d’ací i d’allí, sinó l’única raó de ser un poble, l’única manera de participar en la diversitat de la societat mundial i aportar-hi riquesa.

Però cal invertir per generar riquesa. I dedicant menys d’un  2% dels pressupostos de la Generalitat de Catalunya es pot fer poca cosa.

I tanmateix, una gran part de la nostra identitat, de la nostra cultura té un valor econòmic important. Per exemple, el patrimoni cultural material. Crear serveis pels jaciments arqueològics i conjunts monumentals per a impulsar el turisme cultural, pot potenciar alhora la recerca i crear treball en diverses indústries, que van des del sector editorial al sector de la seguretat, a l’audiovisual , les TIC, i evidentment el turístic i totes les seves branques. De passada es conserva el nostre patrimoni i se li dona sentit per a la societat actual tan necessitada com està de referències davant els canvis vertiginosos. I és que cal recordar que cada element del nostre patrimoni que es perd –tant el material com l’immaterial- és irrecuperable.

Però no. Nosaltres encara tenim jaciments tancats per falta de personal de tota mena. El darrer clam és el tancament del Centre d’Interpretació del Romànic de la Vall de Boí. Centre que, per cert, rep anualment més de 150.000 visites. Un altre exemple és el festival de recreació històrica Tàrraco Viva, que es pretén deixar de celebrar. La repercussió en el sector patrimonial, cultural i turístic de la ciutat de Tarragona serà importantíssim.

Quant a creadors i artistes culturals s’han retallat els ajuts de socarel. Cal impulsar la producció, distribució i comercialització de productes culturals incorporats en tota mena de suport i també les empreses dedicades a la producció, distribució i comercialització de tota mena de productes culturals i d’espectacles, per tal que esdevinguin motor econòmic del país i trobin l’espai que els pertoca en el mercat mundial. Mireu l’exemple exitós de la pel·lícula “Pa negre”. O la no menys exitosa Fira de Frankfurt de l’any 2007 en la qual la cultura catalana fou la convidada d’honor i el sector editorial va treure’n un bon rendiment.

Aquests darrers mesos que s’ha parlat tant de fiscalitat, de legislar-la, he trobat a faltar la imaginació de noves mesures fiscals d’incentius econòmics per al finançament de la cultura.

Fins aquí hem parlat de PIB d’algunes sectors culturals. Altra cosa són les bases socials perquè la cultura sobrevisqui, l’enfortiment de les arrels perquè la nació creixi i es desenvolupi. Això és la política cultural basada en allò que som, hem estat i volem ser, en el que una cosa no s’entén sense l’altre.

No hi ha Comentaris

Dita del dia

No hi ha Comentaris

Mas renya Mas-Colell per l’error en la nòmina dels funcionaris

El president de la Generalitat, Artur Mas, ha negat que l'error de la retenció de l'IRPF en la nòmina dels funcionaris hagi estat "un problema de comunicació", com havia intentat justificar el conseller d'Economia i Coneixement, Andreu Mas-Colell, el qual va lamentar que la informació no havia "fluït". Artur Mas ha volgut deixar clar que no era una cosa de comunicació i, adreçant-se al portaveu del Govern, Francesc Homs, li ha dit: "tu tranquil, no va per tu el pollastre", cosa que dóna a entendre que va pel responsable d'Economia.

El president ha fet aquestes manifestacions durant l'acte de lliurament dels Premis Nacionals de Comunicació en què ha reconegut que "la línia de la credibilitat del Govern es podria trencar" i ha assegurat que "els 230.000 funcionaris de la Generalitat acabaran cobrant, això va a missa". Les declaracions del president de la Generalitat deixen el conseller d'Economia en una posició molt feble al si del Govern, just en el moment en què s'han de debatre els pressupostos per al 2012 que el Govern ha presentat al Parlament aquesta setmana i cal negociar-ne el suport per part d'alguna formació política.

Així mateix, en alguns cercles polítics es considera que a presidència tampoc no hauria sentat bé l'expressió "tancament de caixes transitori" que avui ha fet servir el conseller d'Economia al Parlament, referint-se al fet que la Generalitat no ha liquidat la transferència de l'IRPF a l'Estat, cosa que compta amb el coneixement i consentiment del Govern espanyol, i negocia l'endarreriment del pagament de les cotitzacions a la Seguretat Social. Precisament, la línia política del Govern de la Genrealitat passa ara per a fer gestos amables amb el Govern del PP, després del vot negatiu a la investidura de Rajoy.

En canvi, el Cercle Català de Negocis ha encoratjat avui Mas-Colell a "anar més lluny i comprometre els empresaris en el tancament de caixes". El CCN s’ha felicitat avui que el conseller d’Economia de la Generalitat, Andreu Mas-Colell “hagi pres una decisió pròpia d’un país i d’un govern valents” i hagi portat a terme el que el mateix conseller ha qualificat de “tancament de caixes transitori”. El conseller no ha transferit a l’Estat l’IRPF de novembre en resposta al fet que l’Estat central no hagi abonat els 759 milions d’euros establerts en la disposició addicional 3a de l’Estatut. Per als empresaris del Cercle “estem davant un moment transcendental pel país i el Govern sap que té al darrera la societat civil, com hem expressat nosaltres primerament i Òmnium darrerament”. El CCN espera que no es tracti d’una mesura “tàctica” sinó d’una “autèntica estratègia política per salvar el país del desastre econòmic al qual ens aboca l’administració central: l’anterior, i pel que veiem quan es parla de pacte fiscal, la nova”.

No hi ha Comentaris

Sindicats de funcionaris consideren il·legal la retenció de l’IRPF i en promouen la impugnació

L'article 78.1 del reglament que desenvolupa la Llei de l'IRPF (Reial decret 439/2007, de 30 de març ) estableix que "amb caràcter general, l'obligació de retenir neix en el moment en què se satisfacin o abonin les rendes corresponents”. En conseqüència, la retenció que la Generalitat ha aplicat als rendiments del treball, sobre unes retribucions que encara no ha fet efectives, vulnera la legalitat.

Aquest és el principal argument del model de recurs de reposició que sindicats, com el Sindicat de Professors de Secundària, estan distribuint entre els seus afiliats i simpatitzants per a reclamar la devolució d'imports detrets indegudament. El conseller d'Economia i Coneixement, Andreu Mas-Colell, va admetre l'error i es va disculpar per no haver-ne informat .

No obstant això, la mesura tampoc no hauria estat legal, encara que s'hagués avisat als destinataris, ja que l'administració de la Generalitat no pot retenir l’IRPF, ni de les quantitats pendents d’abonar el dia 28 ni de les que preveu pagar a partir de gener de 2012, perquè això no li ho permet la normativa reguladora de l’Impost de la Renta de les Persones Físiques.

En cercles jurídics consultats per aquest web, s'atribueix a aquestes reclamacions individuals un caràcter simbòlic i no creuen que puguin tenir eficàcia, atès que, previsiblement, l'Administració no hi donarà resposta i, abans que els reclamants puguin accedir als tribunals, haurà abonat els imports corresponents subjectes a retenció.

Més informació:

No hi ha Comentaris

L’IEC considera que els atacs polítics de l’Estat contra la llengua catalana aboquen a la independència

«La dificultat principal per a la plena recuperació i l’ús normal del català és la política estatal, que sembla orientada a legitimar la desigualtat lingüística, en lloc d’avançar cap a la igualtat entre les llengües oficials, tant a l’Estat com a la UE. La Sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya —un cop plebiscitat— i els recursos posteriors sobre diverses lleis del Parlament de Catalunya semblen respondre a una voluntat política de subordinació de la llengua catalana, que resulta inadmissible i pot provocar greus confrontacions, ja que dóna a entendre que la igualtat només serà possible si s’aconsegueix la plena sobirania política».

Aquesta és una de les conclusions que figuren a l’Informe sobre la llengua catalana  (2010), elaborat per la Xarxa CRUSCAT de l’Institut d'Estudis Catalans , per encàrrec de l’Observatori de la Llengua Catalana .

Més informació:

No hi ha Comentaris

El crit de Brussel·les: “Volem un Estat català”

És molt probable que algunes persones, en veure el llibre Els herois de Brussel·les , de Manel Bargalló, a l’aparador d’una llibreria, pensin que no té cap sentit llegir-lo perquè poques coses els dirà que elles no sàpiguen. Tanmateix, qui pensi així s’equivocarà. És ben sabut que la manifestació de deu mil catalans a Brussel·les, el 7 de març de 2009, reivindicant un Estat propi per a la nació catalana, va ser tot un èxit. Un èxit espectacular. Però allò que la gent no sap, fins i tot la majoria dels que hi van participar, és la feina prèvia que va dur a terme un petit grup de persones per tal que avui en puguem parlar en aquests termes. Persones amb més voluntat que experiència que moltes vegades, a causa de les tensions provocades pel gavadal d’inconvenients que sorgien, van estar al caire del defalliment.

Potser seria exagerat afirmar que sense Manel Bargalló la manifestació no s’hauria fet, ja que l’èxit d’una iniciativa com aquella no pot ser atribuït a ningú en particular, però és ben cert que sense ell, sense la seva passió, energia i capacitat per a fer de pont entre visions enfrontades o per a apaivagar els ànims quan semblava que la corda es podia trencar, la iniciativa no hauria estat tan reeixida. En el llibre, en tot cas, hi apareixen tots els artífexs —entre els quals hi ha Josep Poveda, Enric Canela, David Morgades, Agustí Esparducer, Elisenda Paluzie, Estela Rodríguez, Roser Gaitano, Francesc Abad, Josep-Anton Martínez-Llorach…— i també els neguits que van passar a mesura que la data s’atansava i certs elements bàsics, com ara el permís de l’Ajuntament de Brussel·les, penjaven d’un fil. [Aquest és un extracte de l´article complet que trobareu a la revista impresa]

El proper dimecres, 28 de desembre, a les 20:00 al Centre Cívic Casa Orlandai (carrer Jaume Piquet, 23 – Sarrià) Joan Carretero, Montserrat Tudela i l'autor presentaran el llibre.

No hi ha Comentaris

Que el proper any ens apropi a l’anhelat desig de llibertat del nostre país

Reagrupament
us felicita aquest Nadal
i us desitja que el proper any
ens apropi a l'anhelat desig
de la llibertat del nostre País

No hi ha Comentaris