Arxiu febrer, 2012

Enquesta: “Creieu que convé que Eurovegas s’instal·li a Catalunya?”

Després que el milionari, Sheldon Aldelson, ha estat rebut pel president de la Generalitat, Artur Mas, s'ha obert el debat sobre la conveniència que el complex immobiliari de turisme-oci-joc s'instal·li a Catalunya. Mas ha defensat el projecte i la Generalitat ha ofert a Adelson 800 hectàrees al delta del Llobregat, des del Prat, Cornellà i Sant Boi fins a Viladecans. Us demanem si "Creieu que convé que Eurovegas s'instal·li a Catalunya?"

No hi ha Comentaris

Reagrupament vol dir aplegament?(107): La crisi ferotge

La crisi és un bullidor d’indignació. El 2011 els indignats varen omplir les places i els titulars. El 2012 ho omplen les retallades. La gent protesta perquè l’Estat abusa. Ha malgastat en obres, funcionaris, serveis, despesa corrent i ha viscut per sobre de les possibilitats, fins i tot quan tenia l’evidència que això ens conduïa al precipici. I tanmateix s’ha de pagar. Les butxaques cremen de despesa solidària. És comprensible que tothom n’estigui fart i s’indigni per haver de viure en aquestes condicions.

PERSPECTIVES: Tot el que surt al carrer són perspectives. L’evidència és l’abús públic, però uns consideren que allò o bé això és massa. Segons el punt de vista, uns s’indignaran per les retallades, els altres per l’augment dels impostos, també hi ha qui els apujaria i aquell que voldria discriminar, apujaria els impostos a uns i els rebaixaria a d’altres, hi ha qui vol més despesa, etc. Les perspectives batallen entre elles. Unes es fan més atraients, sobretot perquè surten als titulars i la gent se’n fa ressò.

RENDIBILITAT: El ressò públic no té cap transcendència. No passarà res per la indignació al carrer. Això ho saben els polítics perquè els surt al manual. El ressò serveix per a crear actituds. Una rendibilitat que es cobrarà electoralment. Per això darrera les perspectives hi ha un partit polític. Un tapat que organitza el discurs i les tàctiques. El prou sembla espontani però mai ho és. L’èxit es deu al treball de formigueta de molts col·laboradors. Es treballa per a una resposta que cal motivar. El carrer sempre és l’examen. La nota la posen les masses.

INDEPENDENTISME?: El que sorprèn d’aquesta moguda són els independentistes. La seva perspectiva no apareix. L’abús de l’Estat espanyol és evident i tanmateix no hi ha indignació al carrer. El pacte fiscal s’ha pogut arxivar per a kalendas graecas i serveix de calmant per quan pica i cal rascar. De manera que totes les iniciatives es deixen per a més endavant. Quan el temporal hagi remès. L’ independentisme desaprofita la crisi i no fa discurs. Després ens doldrem dels resultats.

És clar que l’ independentisme són galls de galliner. Com que els picots cremen, és millor sense guerra. De manera que la pau és un sepulcre d’inactivitat. Més enllà del pacte fiscal de CiU hi ha el desert. Tanmateix l’independentisme barallat no serveix cap causa nacional. Construir una taula de partits, per ara, si es vol tàctica, és quelcom que no podem posposar. Un partit s’ha de proposar l’objectiu d’unir els altres al voltant de la indignació nacional i convocar als indignats a esbravar-se contra l’abús de l’Estat. Com diu Miquel Calçada a Vilaweb 17/2/12 : “Una crisi ferotge és també una oportunitat per a la independència”.

No hi ha Comentaris

Espanya i el joc de la culpa

A mesura que Espanya s'enfronta a la realitat dels seus problemes econòmics, està esdevenint cada vegada més difícil separar la realitat econòmica de la ficció política. Dijous passat, el ministre d'Economia d'Espanya va admetre que el dèficit del pressupost de 2011 havia incomplert l'objectiu del 6% del PIB en uns 2 punts percentuals i va posar en dubte que Espanya pugui complir l'objectiu de dèficit imposat per la UE per a l'any 2012. Amb el seu deute encara situat en nivells alts, l'estratègia del nou govern espanyol és donar la culpa als governs regionals, com ara Catalunya, i alhora, aprofitar la crisi per recuperar l'autonomia que s'ha transferit a les regions des dels anys 80. Per desgràcia, els mitjans de comunicació internacionals estan començant a comprar aquest relat.

No obstant això, si bé pot ser cert que algunes regions espanyoles han dilapidat els recursos, en el cas de Catalunya (capital: Barcelona) això és lluny de la veritat.

En els darrers anys, Catalunya ha estat molt responsable fiscalment, malgrat una estructura financera deficitària que li ha estat imposada per l'Estat. Una de les regions més productives d'Espanya (que contribueix en un 18,7% del PIB d'Espanya) paga al govern central una sorprenent quantitat d'impostos, molt superior al que rep en despesa del govern central.

El desequilibri ha crescut tant que posa en perill el propi benestar de Catalunya. Un informe de 2005 publicat pel govern català afirma que els catalans havien aportat 47 mil milions d'euros al govern central, però havien rebut tan sols 30 mil milions d'euros en despesa, cosa que genera un desequilibri fiscal de gairebé 17 mil milions d'euros, un 9,8% del PIB. Un estudi publicat pel govern central espanyol s'hi va mostrar força d'acord, i va xifrar el dèficit en el 8,7% del PIB. En altres paraules, cada any l'equivalent a uns 21 mil milions de dòlars procedents dels contribuents catalans va directament al govern central. Això fa que sigui impossible que el govern català pugui atendre les seves despeses, malgrat que és responsable de prestar una àmplia gamma de serveis als seus ciutadans -responsabilitats que han crescut ja que han estat transferides pel govern central (sense que aquest hagi reduït el seu propi personal funcionari!).

No tan sols el finançament és insuficient, sinó que, a més, aquest es paga de forma erràtica. Per exemple, fins ara Espanya s'ha negat a fer efectius 759 milions d'euros -(1 mil milions de dòlars)- que ja havien estat aprovats i inclosos en el pressupost central. El conseller d'Economia de Catalunya ha acusat el govern espanyol de la retenció dels fons deguts a Catalunya per tal de fer veure que el deute d'Espanya era millor i el de Catalunya pitjor.

Com que Catalunya no disposa d'un poder propi de recaptació fiscal rellevant que pugui compensar aquesta falta de finançament, el seu govern autònomic ha hagut de retallar el seu pressupost en un 10%, cosa que ha generat la ira de molts dels seus ciutadans. El govern català va intentar d'implementar retallades a la seva manera -en lloc d'arribar immediatament a l'objectiu de dèficit fiscal de l'1,3% exigit per Madrid, va optar per un pla de dos anys, amb un dèficit del 2,4% per al primer any, i un de l'1,3% el següent. Com que el ministre espanyol d'Economia no volia que les regions tinguessin aquesta autonomia, va anunciar recentment que tots els nous pressupostos de les autonomies haurien de ser aprovats per l'executiu espanyol -una cosa semblant a l'exigència que el pressupost de l'Estat de Califòrnia hagués de ser aprovat pel president Obama.

Malgrat el fet que proporciona més fons a Espanya dels que n'obté, Catalunya s'ha d'aguantar i ha de veure com el govern central finança projectes que no ajuden els ciutadans catalans. El govern espanyol va gastar 60 mil milions de dòlars en la creació de línies d'alta velocitat de ferrocarril que uneixen comunitats de baixa densitat amb una demanda marginal, com la connexió entre Toledo (població de 80.000 habitants) i Conca (població de  56.000 habitants), que finalment va ser cancel·lada el juny de 2011, ja que costava al voltant de 22.000 $ per dia, i durant sis mesos, només havia tingut 2.796 passatgers.

Mentrestant, no hi ha cap mena de servei de trens d'alta velocitat des de les principals ciutats portuàries com Barcelona (amb una població metropolitana de 5 milions) a València (2,3 milions) o a la frontera francesa. Per desgràcia, aquest només és un exemple entre molts d'altres. Carreteres sense peatges, noves escoles i aeroports buits abunden a tot Espanya, mentre que els viatgers de Catalunya han de pagar peatges exorbitants, les seves escoles són velles i els estudiants s'hi amunteguen, i l'aeroport de Barcelona té restringit volar a determinades destinacions internacionals a favor de Madrid-Barajas.

Si, a més, s'hi afegeix el menyspreu palpable expressat pels polítics espanyols (i els usuaris de Twitter en espanyol!) envers Catalunya, qualsevol s'adonarà per què la independència catalana té ara els índexs de suport més alts que mai: al voltant del 44% votaria a favor d'un estat independent català, en contrast amb el 28% que hi votaria en contra. Fa una setmana, el fins ara extremadament caut president català, va alertar, en una entrevista  amb el Financial Times,  sobre el creixent divorci emocional entre Catalunya i Espanya i va anunciar els seus plans per aconseguir la sobirania fiscal plena.

De fet, amb els 21 mil milions de dòlars que una Catalunya independent estalviaria en un sol any, podria acabar amb el seu deute públic total en dos anys i encara construir un nou aeroport a Barcelona, ​​una molt necessària línia d'alta velocitat ferroviària fins a la frontera francesa, i també diversos hospitals, escoles i centres de recerca de primer nivell.

El govern espanyol està preocupat per la possibilitat de perdre la seva font d'ingressos i la seva resposta és fer tots els esforços per anorrear qualsevol grau d'independència de què Catalunya pugui gaudir i convèncer el món que el dèficit espanyol és culpa de Catalunya. No us en cregueu ni una paraula.

Aquest article està co-escrit per:  

Germà Bel,  catedràtic d'Economia de la Universitat de Barcelona  
Carles Boix,  Robert Garrett Professor de Política i Afers Públics, Woodrow Wilson School, Universitat de Princeton  
Elizabeth Castro,  editora, Catalunya Premsa  
Elisenda Paluzie,  degana de la Facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials, Universitat de Barcelona

No hi ha Comentaris

De veritat volem un Eurovegas?

El Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya, el Sr. Artur Mas, vol portar l’Eurovegas a Catalunya per tal que Barcelona esdevingui la ciutat més turística d’Europa. Segons diu, això permetrà construir més hotels, més spas , més centres de convencions, i alguns casinos (no gaires, diu). En total més de tot el que ja tenim, per tal d’aconseguir uns quants milers de llocs de treball (encara no sabem quants ni per a qui) que ara ens vindrien d’allò més bé. Però a canvi de què? Doncs a canvi de privilegis en la concessió de terrenys, de privilegis en els impostos, de privilegis en la llei antitabac, de privilegis en la llei d’estrangeria, de privilegis a l'hora de permetre l’entrada a menors, de molts i molts privilegis.

Però el més greu de tot no són tant els privilegis sinó el fet que CiU no és capaç de plantejar cap altra alternativa perquè Catalunya surti de la crisi que està patint, no té cap altra idea per assegurar el futur d’aquest país. Així doncs, a manca d’imaginació, accepten les exigències d’un magnat americà per instal·lar un centre de joc a Catalunya que afavorirà novament el sector turístic i el de la construcció, i que a més permetrà introduir màfies: sí, màfies de droga, de prostitució, de blanqueig de diners,... En resum, introduiran a casa nostra una forma de fer totalment aliena als valors consolidats, al nostre tarannà, i que podria anar en detriment a la llibertat i seguretat ciutadana de la que actualment gaudim.

No hi ha cap més estratègia possible i factible per treure Catalunya de l’atzucac on es troba? No podem crear ocupació reforçant el teixit empresarial que ja tenim, apostant per la recerca i la innovació, o canviant de manera profunda el país que tenim? O, no podem començar a pensar que si Catalunya està com està és també perquè pateix un espoli fiscal insostenible, perquè manca de llibertat i no té capacitat de govern?

Doncs no, sembla que no, que el Sr. Mas i el seu grup no volen acceptar la realitat i per tant proposen un pedaç més a aquesta Catalunya de colador, una sortida ràpida, com tantes altres hi ha hagut al país, que no consoliden una via ni de futur ni de construcció nacional.

Que s’ho quedin a Madrid, i nosaltres centrem-nos en allò que dóna prosperitat de debò, allò que millora realment el benestar social: la Independència i la capacitat de govern.

No hi ha Comentaris

Economia i Estat propi (I). L’espoli fiscal

Catalunya, com a regió més industrialitzada al sud de Suïssa, només comparable a la Llombardia italiana, té un potencial de riquesa i benestar únic al sud d’Europa, tal com demostren les dades econòmiques. Som la segona economia europea en % exportador després dels Països Baixos.

Algú em podrà replicar que si tan clares són les dades econòmiques, per què estem en una situació tan negativa? La resposta és ben senzilla, ningú, sigui família, empresa o territori que es dediqui a regalar cada any el 10% del que produeix a un tercer, no pot tenir un nivell de vida a l’alçada del que treballa i del rendiment que treu del seu treball; i això és el que passa a Catalunya.

I un any rere l’altre, estem permetent que els recursos que haurien de ser per als nostres fills i generacions futures siguin utilitzats per altra gent, fent que nosaltres no els puguem reinvertir, i per tant, anem perdent competitivitat sense remei. Avui dia, som l’únic territori del sud d’Europa que viu per sota de les seves possibilitats, i estem aportant al rescat d’Espanya, 30 cops més que el que Àngela Merkel i els alemanys estan aportant a la Unió Europea. Al gràfic es pot apreciar els milers de milions d’euros que han marxat de Catalunya des de l’any 1986 fins el 2008, n’és només una petita mostra, ja que l’espoli fa molts anys que dura, com demostra el llibre Geografia de Catalunya  de Francisco Clos y Calcat, que ja l’any 1896 demostrava que els catalans pagàvem 5 cops més impostos que la resta d’habitants de l’estat.

Des del 1986 fins avui, l’espoli fiscal a Catalunya a suposat l’estratosfèrica xifra de 213 mil milions d’euros, o el que es el mateix, uns 30 mil euros a cada català. Amb aquests diners s’haurien pogut fer totes les infraestructures que avui encara no tenim, com ara l’autovia A-2 entre La Jana (Castelló) i la frontera amb l’estat francès, el corredor mediterrani, l’autovia de l’eix transversal, l’A-27, i un llarg etcètera d’infraestructures que generarien un efecte multiplicador de la nostra riquesa ja que facilitaria la connexió entre la nostra indústria i els seus clients del nord d’Europa.

Evidentment, la  magnitud de recursos que Espanya xucla de Catalunya fa automàticament inviable el pacte fiscal que proposen alguns, ja que és evident que els espanyols no cediran en aquest aspecte, atès que actualment som la seva font de riquesa més important. Depenen dels nostres recursos i no poden cedir. No cal dir que, amb tots aquests recursos, no caldria fer retallades, sinó que podríem incrementar el pressupost de la Generalitat en un 50%. Si algú en dubta només cal que compari la situació de territoris similars que gestionen la totalitat dels seus ingressos com ara Euskadi o Holanda. Això afecta la nostra inversió, la taxa d’atur, les pensions, la formació de les generacions futures, la sanitat pública, i limita fins a límits insospitats les nostres possibilitats de creixement i reinversió.

És per això que des de Reagrupament fa temps que diem que l’única solució és la Independència, la Declaració unilateral d’Independència al Parlament de Catalunya, ja que és l'única manera de tenir l’oportunitat de crear un país ric i pròsper, simplement perquè és l’única opció viable que depèn única i exclusivament dels catalans. Sense un Estat propi, no disposarem mai dels nostres diners, mai no tindrem un pacte fiscal en el qual els espanyols cedeixin voluntàriament els recursos de què ara disposen, els veritables utòpics són aquells que pensen que poden convèncer els espanyols que cedeixin en aquest aspecte. El futur és ser un Estat dins la Unió Europea.

Proper article de la sèrie:

  • Economia i Estat propi (II). Funcionaris

No hi ha Comentaris

Reportatge gràfic de la conferència del Centre Català de Negocis a la Vil·la Florida

No hi ha Comentaris

Reagrupament portarà al ple de Girona la decisió de l’Ajuntament de Font-romeu de demanar la revisió del Tractat dels Pirineus

Bonaventura creu que l’equip de govern de Girona, per proximitat geogràfica i coherència política, ha de donar suport als ciutadans de la Catalunya del Nord que vulguin vincular-se a l’administració catalana i deixar la francesa

Arran de la decisió adoptada per l’Ajuntament de Font-romeu fa uns dies per unanimitat de demanar una revisió del Tractat dels Pirineus –(1659), que cal recordar que va ser signat entre el rei d’Espanya, Felip IV, i el rei de França, Lluís XIV, d’amagat i d’esquenes a les Corts Catalanes–, i de passar a dependre de la Generalitat de Catalunya, l’executiva comarcal de Reagrupament Independentista del Gironès vol portar al ple de l’Ajuntament de Girona aquesta qüestió perquè el consistori gironí els doni suport.

Cal tenir en compte que aquesta decisió de Font-romeu podria ser seguida per altres municipis i institucions de la Catalunya del Nord que se senten desemparats per l’Estat francès en diferents àmbits. Des de RCat creiem que l’Ajuntament de Girona, per proximitat geogràfica, però sobretot per una qüestió de coherència política, hauria de fer-los costat i posar-se en contacte amb ells per expressar-los la nostra solidaritat i, així mateix, demanar alhora una revisió del Tractat dels Pirineus que, l’any 1659 va dividir la nostra nació.

En aquest sentit, Carles Bonaventura, regidor de Reagrupament, ha manifestat que proposarà als companys de la CUP que “com a grup municipal presentem en el pròxim ple una iniciativa, ja sigui en forma de moció o de prec o pregunta a l’equip de govern en aquest sentit. Des de la Catalunya del Sud no podem mirar cap a una altra banda quan els catalans del nord de la nostra mateixa nació demanen vincular-se a l’administració catalana perquè la francesa els té oblidats”.

No hi ha Comentaris

Reagrupament acusa CiU d’aprofitar-se de l’independentisme només per interès electoral

El dimarts 21 de febrer, el ple de la Diputació de Girona va votar per majoria simple l’adhesió a l’Associació de Municipis per la Independència. No obstant això, aquesta adhesió no va prosperar perquè es necessitava que legalment fos aprovada per majoria absoluta i el nombre de vots afirmatius va quedar curt. Concretament, 12 diputats hi van votar a favor (7 de CiU i 5 d’ERC) i 15 es van abstenir (8 de CiU i 7 del PSC).

Reagrupament Independentista del Gironès i el Pla de l’Estany considera extremadament greu que, quan el futur de Catalunya està en joc, el paper de Convergència i Unió sigui, en alguns casos, el de frenar el procés independentista al nostre país en algunes institucions, ja sigui a través dels seus pactes amb el PP o inhibint-se en votacions determinants, com ha estat el cas de la Diputació de Girona.

Fa poc més d’una setmana, CiU portava un munt de càrrecs electes a l’Auditori de Girona en un acte de l’Assemblea Nacional Catalana, on vam sentir un abrandat discurs de l’alcalde de la ciutat, Carles Puigdemont, a favor de la independència. Doncs bé, quan arriba el moment de defensar aquestes posicions a les institucions, constatem que massa vegades a Convergència i Unió li tremolen les cames.

Des de Reagrupament volem insistir en allò que ja hem dit altres vegades: quan els ciutadans de Catalunya que volen la independència de la nostra nació voten opcions polítiques que no són explícitament independentistes, com ara CiU, passa el que acaba de passar a la Diputació de Girona: qui acaba guanyant és Espanya.

El regidor de Reagrupament a l’Ajuntament de Girona, Carles Bonaventura, es va mostrar especialment indignat amb l’actitud de CiU, i en aquest sentit va afirmar: “Tornem a topar amb els eterns dubtes de Convergència i Unió. Quan es tracta d’omplir auditoris, llançar quatre crits i sortir a la foto amb la bandera independentista vénen tots, o molts, però quan el que cal és defensar la independència d’aquest país a les institucions, allà on fins i tot tenen majoria, s’arronsen o tot depèn del voluntarisme dels seus representants; ja veiem el que ha passat a la Diputació de Girona.”

Bonaventura hi afegeix que espera que el que ha passat a la Diputació serveixi perquè “als votants independentistes de CiU els caigui la bena dels ulls i tinguin clar, quan s’acostin eleccions, que si es vol que el procés independentista avanci, cal que es votin formacions independentistes i no pas partits que s’aprofiten de l’independentisme electoralment però que després, a l’hora de la veritat ja els va bé el marc espanyol”.

El també coordinador de RCat a la regió de Girona afirma finalment que la votació dels representants de CiU a la Diputació va ser “especialment decebedora. Només set dels quinze diputats hi van votar favor, menys del 50% dels seus càrrecs en aquesta institució”.

No hi ha Comentaris

Carandell: “Com a país no podem permetre que la gent jove i vàlida hagi de marxar”

La vicepresidenta de Reagrupament, Rut Carandell, ha declarat que "com a país no podem permetre de cap manera que la gent jove i vàlida hagi de marxar" en referència a la dramàtica situació que està obligant a anar a l'estranger a molts joves a la recerca d'oportunitats que el nostre país no ofereix. Per a Carandell, " a Reagrupament tenim clar que hi ha una sortida; sabem que tenim raó, i continuarem fins que ens la donin."

Carandell ha fet aquestes manifestacions en el marc d'una conferència que ha tingut lloc aquest dimecres al vespre al Centre Cívic Vil·la Florida , sota el títol Les limitacions al desenvolupament social i empresarial de Catalunya , han organitzat conjuntament Reagrupament i el Cercle Català de Negocis (CCN). En l'acte han intervingut també Josep Conejos i Jordi Millà del CCN.

Conejos ha explicat que només amb un Estat propi Catalunya serà viable econòmicament i que "durant la nostra vida laboral regalem 480.000 euros a l'Estat espanyol." Aquesta situació determina que Catalunya no tingui poder de decisió i s'està empobrint. "El pressupost de la Generalitat, si fóssim independents, s'incrementaria en un 51%, sense dèficit fiscal", ha dit.

Jordi Millà, per la seva banda, ha recordat que "el 40% dels nostres impostos no els veiem ni en pintura." Segons Millà, "en 70 anys s'ha passat de 74 països a 196 en tot el món i dins la UE el Conveni de Viena regula la separació entre estats membres, de manera que Catalunya seguiria sent membre de la UE, no ens poden expulsar, no ho preveu el Conveni. Cal tenir en compte que les lleis de la UE estan per sobre de les espanyoles, fins i tot per sobre de la Constitució."

Per a Millà cal que la societat civil impulsi el procés cap a la independència, per a la qual tan sols calen tres coses: intel·ligència, estratègia i treball en equip.

L'acte a comptat amb una quarantena d'assistents i el seu cost ha estat de 61,26 euros pel lloguer de la sala. Els cartells i els fulletons que s'han fet per a difusió de l'acte han anat a càrrec dels mateixos organitzadors.

vil·laflorida2
vil·laflorida3
vil·laflorida4

No hi ha Comentaris

Pujol encara defensa el “peix al cove” i el pacte del Majestic a les seves memòries

"Definir la nostra política només com a peix al cove és erroni i també injust, perquè en tot moment hem actuat tenint present una idea i un projecte de país que anava molt més enllà dels guanys concrets que es podien obtenir en un moment donat." La defensa del peix al cove és una de les idees clau del tercer volum de Memòries  de Jordi Pujol que avui ha sortit a la venda.

Així mateix, Pujol, que no fa gaire autocrítica, defensa també les bondats del pacte del Majestic, amb el PP de José María Aznar, i tan sols troba que va haver-hi un cert excés en la seva escenificació.

Pujol afegeix que "el peix al cove només té sentit si es practica en funció del projecte. I convé saber-ho presentar d'una manera il·lusionada.” Llavors la pregunta és saber quin era i quin és el projecte de Jordi Pujol? Doncs, segons afirma ell mateix, el seu projecte és l'encaix de Catalunya dins d'Espanya i, davant l'"escarni del Tribunal Constitucional amb l'Estatut", les "amenaces" a la llengua catalana i l'"ofec" financer dels catalans, Pujol reconeix que el seu projecte per encaixar Catalunya en una Espanya plural i oberta "està embarrancat i podria naufragar".

Malgrat no haver propugnat "mai" l'independentisme, reitera que ja no troba "arguments per contradir" als que aposten per aquesta via i assegura que Catalunya té "futur" perquè el seu poble segueix demostrant una "voluntat de ser". No obstant això, ell continua defensant el projecte embarrancat de la Catalunya espanyola.

No hi ha Comentaris