Arxiu març, 2012

El Parlament Europeu insta Espanya i 4 estats de la UE a reconèixer Kosovo

Aquest dijous el Parlament Europeu ha demanat als cinc estats membres -entre ells Espanya-, que encara no ho han fet que reconeguin la independència de Kosovo. El ple recorda que 88 països de tot el món ja ho han fet.

En una resolució aprovada per 375 vots favorables, 97 en contra i 76 abstencions, el Parlament Europeu celebra l'inici, el gener passat, de les negociacions sobre visats que hauria d'acabar amb el creixent aïllament dels ciutadans kosovars. El text espera que la Comissió presenti aquesta primavera un full de ruta sobre la liberalització dels visats i rdóna suport al seu pla per redactar un estudi, a la tardor de 2012, sobre un possible acord d'associació i estabilització entre la UE i Kosovo.

Els diputats esperen que el Comitè Olímpic Internacional permeti participar als atletes kosovars en els pròxims Jocs Olímpics de Londres.

El Parlament Europeu considera que els reptes clau per a Kosovo són el retorn dels refugiats i dels desplaçats interns, la lluita contra la corrupció i la fi de la tensió i la inestable situació al nord del país. El ple ha reclamat un canvi ràpid de la Constitució i la reforma de la llei electoral.

Espanya és, al costat de Xipre, Grècia, Romania i Eslovàquia, un dels cinc països de la UE que no reconeixen la independència kosovar, declarada unilateralment el febrer de 2008. El 2009, el Govern espanyol va decidir retirar les tropes desplegades a Kosovo en el marc de la missió KFOR.

No hi ha Comentaris

El PP reobrirà el ‘Valle de los caídos’ i el compara amb la Sagrada Família

El Govern espanyol reobrirà el Valle de los Caídos  a les visites turístiques amb la intenció que el mausoleu on es troba enterrat el dictador Francisco Franco recuperi les gairebé 300.000 visites anuals que rebia abans de la clausura. El fet que l'indret es trobi en obres, a causa del seu deteriorament, no és un inconvenient -segons el PP- ja que també hi ha altres monuments oberts al públic, com ara la Sagrada Família, que s'hi troben.

Així mateix, el Go­vern del PP -segons informa El Periódico - ha desat en un ca­laix l’in­for­me del comitè d'experts que re­co­ma­na­va treu­re del Va­lle de los Caí­dos  les res­tes de Fran­cis­co Fran­co per con­ver­tir el mo­nu­ment en un es­pai que convidi a la re­con­ci­li­a­ci­ó. Per al Govern espanyol ja és ho­ra que tor­ni la nor­ma­li­tat al mau­so­leu que al­ber­ga les tom­bes del dic­ta­dor i del fun­da­dor de la ­Fa­lan­ge, Jo­sé An­to­nio Pri­mo de ­Ri­ve­ra, ai­xí com de 30.000 víc­ti­mes de la guer­ra ci­vil dels dos bàn­dols. El Govern espanyol preveu cobrar entrada per accedir-hi a partir de l'estiu.

No hi ha Comentaris

Samsung abandona l’estupidesa de la seva delegació espanyola i deixarà de vetar el català als seus ’smartphones’

Finalment, sembla que la companyia Samsung s'ha adonat que era d'estúpids que uns smartphones  que fins ara disposaven de configuració en llengua catalana deixessin de tenir aquesta llengua en les noves versions, en un cas únic de retrocés i desaprenentatge molt poc smart

Samsung Espanya ha confirmat via Twitter (i en castellà) que les pròximes actualitzacions inclouran les "llengües cooficials". Es veu que "hi estan treballant". Tot això ha estat resultat de l’esforç que hem fet entre tots els usuaris catalanoparlants. S'ha trobat a faltar la veu institucional, per exemple, del Govern de la Generalitat de Catalunya, que, amb el conseller Mascarell, du a terme una política de total indefirència i nul·la sensibilitat en la defensa de la llengua catalana.

Entre els usuaris més actius en defensa de la inclusió de la llengua catalana als anomenats telèfons mòbils intel·ligents, cal destacar la feina que ha fet el bloc EbreAndroid, que ha anunciat que començaran una campanya perquè totes les marques incorporin la nostra llengua als seus nous dispositius, no solament Samsung, sinó també HTC, Motorola, ZTE, Huawei, etc. Ho han de fer ells perquè el ''Govern dels millors no fot ni brot.

No hi ha Comentaris

Economia i Estat Propi (V). La Seguretat social

Aquests últims temps, s’ha popularitzat l’espoli fiscal, sobretot després que la presidenta del Parlament es fiqués de peus a la galleda prohibint als diputats independentistes dir que Espanya ens roba, cosa que aquesta sèrie d’articles pretén fer evident als ulls del lector. Doncs bé, a hores d’ara, tothom està familiaritzat amb l’espoliació fiscal, o sigui, aquells impostos que paguem a Espanya i que després no ens són retornats en forma de serveis als ciutadans. Un cas, no em cansaré mai de repetir-ho, que és d’una magnitud única al món occidental, i ens deixa a la categoria del que som: una colònia, i no pas una autonomia. Doncs bé, aquests famosos 22.000 milions d’euros que marxen i no tornen no són l’única forma d’espoli que patim els catalans.

Una altra de la qual no es parla gaire és l’espoli que patim per la banda de la Seguretat social. El fet de ser una zona amb una acitivitat econòmica molt per damunt de la mitjana espanyola fa que, quan analitzem les cotitzacions dels catalans a la Seguretat social, i les prestacions que els catalans rebem en forma de pensions de jubilació, prestacions d’atur, etc.. es veu clarament, que, per aquest costat, perdem també uns quants milions d’euros anuals.

A tall d’exemple, els dèficits acumulats entre els anys 2004-2007, que es veuen al gràfic, superen els 13.000 milions d’euros, i podrien servir per apujar les pensions de tots els jubilats catalans en 175 € mensuals per cadascun. Aquests 13.000 milions d’euros de dèficit són el resultat de restar de tots els pagaments a la Seguretat social fets per catalans (89.000 milions d’€), de les pensions rebudes pels catalans (76.000 milions d’€). En resum, els catalans hem aportat durant aquest 4 anys, el 74% del total del fons de reserva de la Seguretat social i, tenint en compte que només som el 16% de la població total, queda ben clar que per aquí també estem patint un enorme robatori.

dèficit seguretat social

Per aquesta raó, l’actuació dels governants catalans com el president Mas, o abans Montilla, ajornant una solució per a Catalunya, són d’una gran irresponsabilitat (o mala fe). Estan actuant contra els interessos de la gent que els ha votat i a favor que la nostra terra sigui cada dia més pobra, a causa de l’espoli dels nostres recursos. És evident que han rebut el suport majoritari de la població catalana en forma de vots, però és també d’una evidència palmària que estan duent el país a la ruina, ja que tot i la enorme crisi internacional que estem patint, encara avui, el pitjor problema que pateix Catalunya continua sent l’espoli fiscal. Per al qui no s’ho cregui, només li esmentaré que el gran problema actual de deute públic d’Itàlia, equival a tres anys d’espoli fiscal de Catalunya, o que els alemanys, farts de pagar la “festa” a Europa, aporten a la UE trenta cops menys del que els catalans aportem a Espanya.

Cada dia és més evident que els independentistes som els únics que tenim un projecte de futur i de prosperitat per a Catalunya. Qualsevol partit que ho pretengui ajornar en forma de pactes fiscals, ara no toca o altres estils de fer política de vol gallinaci, només servirà perquè el temps corri i cada dia que passa siguem més pobres. Espero que els votants se n’adonin, i si pot ser més aviat que tard, ja que el rellotge va contra nostra, i ens hi juguem el nostre futur i el dels nostres fills.

Articles anteriors en aquesta sèrie:  

No hi ha Comentaris

Infraestructures catalanes, més ‘infra’ que ‘estructures’

Vaig sovint per les carreteres del sud de Girona pels volts del Gironès i La Selva. És un punt que ara mateix ha esdevingut un emblema de la  lamentable situació de les nostres infraestructures viàries. En pocs  quilòmetres quadrats és difícil trobar llocs en què s’hi concentri tanta deixadesa, desgavell i despropòsits. Bé, rectifico, a altres llocs de  Catalunya -i segurament dels Països Catalans- es poden trobar situacions semblants.

En el triangle que formen Sils, Caldes de Malavella i Vilobí d’Onyar hi ha les cèlebres obres de la N-II empantanegades des de fa 5 anys; hi passa la inútil via del ferrocarril d’alta velocitat que s’ha tornat a  endarrerir; també hi trobem l’Eix Transversal, que ara està en obres per fer un desdoblament ineludible fruit de la mala planificació original  (o d’alguna cosa pitjor); i al terme de Vilobí hi ha l’aeroport  Girona-Costa Brava en mans d’aquest nou Leviatan que es diu AENA, que  aconsegueix que no rutlli a causa de fixar taxes abusives que, a la  pràctica, acabem pagant els catalans també per mitjà de les subvencions  que la Generalitat atorga a Ryanair, si és que no marxa l’aerolínia de  baix cost.

La situació de les carreteres de la zona està generant accidents (alguns  d’ells mortals) i nombroses incomoditats. Per exemple, si vostès vénen  de Caldes i volen anar direcció sud, cap a Barcelona, resulta que han de ficar-se en un tram d’autovia i fer uns tres quilòmetres en direcció nord fins a trobar una rotonda on poder girar. Per anar al sud cal anar cap al nord, és clar. Terres remogudes, tanques abandonades, peces de  formigó a mitges i plenes de pintades… Aquest és l’idíl·lic paisatge que dóna la benvinguda als turistes que hi transiten a la recerca de les platges de la Costa Brava. De vegades es critica que el nostre turisme  sigui de baixa qualitat, però els asseguro que són de molt pitjor qualitat les infraestructures que els han d’acollir. De fet, a Catalunya de la paraula infraestructura allò que ens escau és infra i no pas estructura.

Només faltava que l’altre dia al Parlament el conseller Recoder es manifestés contrari al desdoblament del tram nord de la N-II. El Butlletí Oficial del Parlament núm. 277, p. 32, de 20 de març publica la resposta de Recorder, que diu el següent: “El Govern  considera que cal fer una reflexió sobre la construcció de vies desdoblades al costat d’autopistes de peatge, per tal d’evitar les  duplicacions que siguin innecessàries”. I acaba dient “caldrà analitzar  el plantejament d’una possible utilització més àmplia de l’AP-7 al nord  de Girona.” Duplicacions innecessàries? Fer més ús de l’AP-7? Veuen per on va el conseller?

Com acostumen a fer els consellers d’aquest departament, segurament Recoder ja ni dissimula. Ell està més pendent dels negatius números d’Abertis,  concessionària de l’AP-7, que està patint una forta disminució  d’ingressos a causa de la reducció del trànsit també per les “rendibles” autopistes que travessen el territori català. Les autopistes que  administra la companyia ACESA, per exemple, encara que no són pas les pitjors del grup, van patir una disminució del 5,4% de la intensitat  mitjana diària de vehicles durant l’any 2011. Entenen ara per què troba el conseller innecessària una via desdoblada al costat d’una autopista de peatge?

En definitiva, això de les infraestructures no ens ho resoldran ni des  d’un altre país ni des d’una administració regional irrellevant sense  poder, sense recursos i menys encara si està dirigida per un conseller  sense visió de servei públic. Som en un malson del qual no despertarem si no ens hi posem de debò. Cal posar el despertador a una hora raonable i, si és possible, ara que som vius. Per dir alguna cosa, enllestim-ho  aquest 2012.

Ho volem?

No hi ha Comentaris

És babord qui guanya qui guanya…

Posted by Josep Sort on dimecres, març 28, 2012 · 12 Comments 

Recordo que de canalla, a l’escola, mitja classe cantava allò de “És babord qui guanya qui guanya… “, i l’altra mitja responia “‘Estribord qui guanya qui guanya…. “, i així passàvem una estona. Naturalment, em refereixo als anys darrers del franquisme, amb la televisió en blanc i negre -si més no a casa meva-, amb TVE omnipresent. Molt diferent de les generacions Telecinco que hi ha ara.

Això que explico no és un atac de nostàlgia pre-crepuscular, ara que he tornat a fer anys i ja veig de ben a prop la cinquantena, que segons diuen és quan deixes de pagar la hipoteca, de manera que alguna cosa positiva hi ha. No. Aquests records m’han vingut al cap escoltant de passada les intervencions marineres de l’Artur Mas i de l’Oriol Pujol, sobre els vaixells, els estols, els esculls i les aigües pudentes i tota la pesca. Mas sembla sentir-se bé agafant la versió marinera de pujolejar, mentre que el qui té el copyright de la cosa, el Pujol senior, sempre es decantava per la metàfora més de muntanya-xirucaire. Probablement alguna cosa té a veure les seves arrels vilassarenques, una població on el patrimoni marí encara és força present.

Mas i Pujol Jr, van ser les grans estrelles del conclave convergent del cap de setmana. Ara ja són, respectivament, President i Secretari General. Jo no vaig ser a Reus, naturalment. Però segons sembla, un fantasma el va recórrer de dalt a baix, de dreta a esquerra i de darrere i davant. Aquets fantasma era la paraula “Independència”. Pel que em van explicar la situació va arribar a extrems surrealistes, fins i tot semblava que hi havia alter egos del senador McCarthy, que això no obstant més que caçar comunistes, anaven per les cantonades caçant independentistes. I tanmateix, a les depuracions de les direccions -amb l’excepció de Duran, desaparegut en combat i reaparegut al Marroc, naturalment exercint de diputat espanyol, que és el que realment el posa- la immensa majoria dels delegats no es van estar de cridar allò que realment volen.

Els eufemismes anaven que volaven… que si “Estat propi”, que si “transició nacional”, que si tal, que si qual. Tot per no pronunciar des del faristol, la paraula clau. I després, per acabar-ho d’arrodonir, i caure quasi en el ridícul, afirmar que es vol que Catalunya sigui com Massachussets. Bé, si això és així, qui és el John Adams català? I el Sam Adams? O el John Hancook? Es convertirà Barcelona, en el Bressol de la Llibertat, com ho va fer Boston? Quines altres colònies s’uniran al Principat en la marxa per la Independència? Les Illes, el País Valencià, la Franja, la Catalunya Nord, el Carxe i l’Alguer? On es lluitaran les batalles de Concord i Lexington, que van marcar les primeres hostilitats importants amb els anglesos?

Clar que també, l’eufemisme es pot referir a Baviera (Freistaat Bayern), un estatus que de ben segur signarien molts conservadors. Una Catalunya forta en el context espanyol. Com Baviera ho és en el context alemany. O fins i tot l’Irish Free State (1922-1937), que per cert va motivar una guerra civil irlandesa, que va acabar amb la vida de Michael Collins, entre molts altres….

Però a veure, és tan difícil dir “INDEPENDÈNCIA”? És una paraula bonica, que milions d’éssers humans li serven una veneració quasi religiosa. Tothom en el món mundial vol ser independent, o com a mínim, ser independent per prendre les decisions que pensi que són les adients per a la gent del país.

Tothom vol ser independent, menys aquesta colla de freakies que viuen a Catalunya, que reneguen de la Independència, com qui renega del respirar. Si no es respira, es mor. Així de clar.

Ens decidirem algun cop els catalans a ser normals, i a deixar de frikejar amb l’autonomia?

No hi ha Comentaris

Les tres palanques: nacional, local, sectorial

Atraure i retenir persones alhora que les ajudem que gaudeixin mentre treballem junts per la llibertat del nostre país, aquesta és la feina que tenim tots els reagrupats, i aquesta és la feina que ens ha demanat el president Carretero i tota la junta.

Durant aquest mesos, més que trobar fórmules màgiques el que hem fet és fer una mica d’endreça i de reflexió i el resultat han estat unes petites reformes, que sense canviar de casa, sense tocar res del fonamental, sí que l’han deixat llesta i a punt per rebre visites i que s’hi sentin còmodes per arribar, quedar- se i treballar.

La reforma ha consistit en definir millor els espais de la casa, tres espais tres palanques que hem deixat a punt per moure i per fer moure els nostres associats, una és la de l’àmbit nacional, amb el President i la junta al capdavant, la secretaria d’organització, el departament de comunicació i premsa i la seu nacional. L’altra es el món local amb els nostres regidors i el consell municipal fent política en l’àmbit que ens és més proper i finalment l’àmbit sectorial.

Per a molts reagrupats les sectorials van lligades als nostres coneixements professionals o estan relacionades amb inquietuds personals fins i tot per alguns aquella o l’altra sectorial tenen a veure amb aspectes vocacionals, les sectorials és allà on tots tenim més capacitats ja que tant personalment com col·lectivament tenim més coneixement acumulat. Tots aquest actius no els podem deixar perdre cal posar-los a treballar. Les sectorials son una eina fantàstica per que la gent continuï a Reagrupament s’hi quedi i gaudeixi treballant.

Com altres vegades he tingut la fortuna de rebre l’encàrrec de la junta de posar una primera pedra, aquesta vegada ha estat una mica més complicat i més lent perquè no construíem de bell nou, sinó que reconstruíem una realitat que en el seu moment ja havia donat els seus fruits (Organitzant el nostre futur lliure” ) i la vàrem descuidar massa i durant massa temps. Ara arranquem de nou amb unes bases més sòlides, amb els objectius més clars i amb les millors persones al capdavant, Reagrupats amb un compromís i personalitat especial, gràcies Francesc, gràcies Ariadna, gràcies Joan, gràcies Montserrat, gràcies Teresa i Anna, gràcies Ramona, gràcies Enric i gràcies Daniel.

No hi ha Comentaris

El PNV donarà suport a la PNL per derogar els decrets de Nova Planta

http://www.reagrupament.cat/noticies/el_pnb_donara_suport_a_la_pnl_per_derogar_els_decrets_de_nov

No hi ha Comentaris

El PNV donarà suport a la PNL per derogar els decrets de Nova Planta

http://www.reagrupament.cat/noticies/el_pnb_donara_suport_a_la_pnl_per_derogar_els_decrets_de_nova_planta

No hi ha Comentaris

Sobre la vaga general 29M

Avui està convocada una vaga general a l’estat espanyol. Em sembla molt legítim però, com sempre, diverses preguntes o reflexions. En primer lloc que, jo, personalment, no en faré. Queda dit. Gràcies a les noves tecnologies, cas que sigui necessari, podem treballar tranquil·lament des de casa. D’altra banda, el país tampoc està per fer vagues. 

Reflexions sobre el tema, n’hi ha diverses.

En primer lloc, la convoquen a Espanya. M’ha agradat un article de Jaume Clotet on ens recorda que al País Basc, les coses van molt diferent. No només pel concert econòmic, sinó perquè allà disposen dels seus propis sindicats com ELA i LAB. Allí UGT i CCOO crec que no tenen la parròquia que tenen aquí. Això és important tenir-ho clar perquè els interessos d’uns i altres són diferents i, com és evident, el que cal defensar també.

D’altra banda, abans d’estar en contra de la reforma laboral, cal llegir-la. Em sap greu, jo, encara no l’he llegit. No puc saber si hi estic a favor o en contra. De totes maneres, una de les tantes crítiques als sindicats és que no han fet -o he sigut incapaç d’escoltar-la o trobar-la- un contrareforma o alternativa. Vaja, crec que la reforma laboral la podria trobar fàcilment per Internet però, no és el cas de les propostes dels sindicats. És més, s’han esforçat més en dir que la reforma era pèssima que no pas en plantejar alternatives. Cosa que és sospitosa... 

Ahir mateix, els vaig escoltar una estona al canal 24h; vaig poder caçar el tros que parlaven del dret a la vaga. I d’aquí no sortien. Els representants dels sindicats -no confondre mai amb els dels treballadors- defensaven que s’ha de garantir el dret a la vaga perquè és un dret reconegut a la seva constitució. Molt bé; i respectaré a tots els companys i gent que vulguin exercir i fer ús del seu dret a vaga. Però, alerta! perquè molts dels piquets i sindicalistes tenen un coneixement esbiaixat del concepte de dret. Tal cosa com si el dret a fer vaga fos l’obligació a fer ús del dret a fer vaga. Coi! I si no vull exercir el meu dret? No tinc jo també dret a anar a treballar? o com funciona això? Qui em garanteix el meu dret a treballar? Els treballadors de la tarda generalment tenen més dret a treballar que els del matí? Ja ho sabeu, generalment els piquets són més actius al matí que a la tarda... No ho sé.

Perquè, també s’ha dit moltes vegades, els sindicats es preocupen dels treballadors únicament i exclusiva, quan estan a punt de deixar de ser-ho. Mentre ho són, qui dia passa any empeny; quan el lloc del treballador perilla, aleshores surten. Com una espècie de donnettes que en treure’ls et sortien amics per totes bandes.

I quant a l’èxit? Ja us ho avanço: 150% segons els sindicats (la forquilla podria varia entre +100 i -1), i 20-30% segons els que estan en contra. I, a banda del ball de xifres, el que és curiós és com molts es veuen obligats a fer ús del seu dret a vaga. Per exemple, amb els piquets; un, dos, tres, respon altra vegada. Els piquets, manipulacions a panys, amenaces, talls de carretera, prohibició del dret a treballadors del, per exemple, transport... I aleshores, clar, com volen que no sigui un èxit? La millor manera de no trencar un plat és no agafant-ne cap. Jo, de cara a la propera la convocaria un diumenge. De la manera que és el país, els sindicats dirien que la majoria de gent l’ha seguit, alhora que la majoria de gent s’ho creuria. Sensacional.

Jo personalment, pel que sé de la reforma laboral, no em sembla pas malament. I, pensant, precisament, amb el col·lectiu i amb el país encara m’ho sembla més. Vist des d’un punt de vista egoista no però, amb perspectiva de país, sí. Per què? molt senzill. Fa anys ja ho escrivia en un article titulat 'El contracte indefinit', però, és molt senzill d’entendre. Si hi ha competència, ens fa estar atents i competitius. Si tots els treballadors senten competència, el país es competent. Si el país és competent, pot competir amb rivals de més entitat... En definitiva, la competència, en tots els casos i àmbits ens fa a tots molt millors. Millors personalment i com a societat. I, finalment, si som bons, no tenen perquè fotre’ns al carrer i, cas que ens hi fotin, com que seríem bons i estaríem capacitats per competir amb qui sigui, trobaríem feina de seguida. De manera que, tothom hi sortiria guanyant. La manera que tenen els sindicats de defensar el treballador, en el fons, és per fer-nos a tots més rucs i sense poder competir en aquest món globalitzat. Així doncs, feliç dia de vaga per als que en facin. Feliç dia laborable i gràcies als que aneu a treballar i contribuïu tant al vostre creixement personalment com al de Catalunya. L’endemà de la independència, necessitarem professionals de qualitat per competir en el món. 

PD: m’he deixat de dir que, a qui no li estigui bé ser treballador, que innovi, emprengui i es faci autònom o creï una empresa. Amb il·lusió! Ja m’ho explicareu. D'altra banda, quants dels que faran vaga devien votar el PP?

No hi ha Comentaris