Arxiu març, 2012

Sorprenent

Aquests dies i com a conseqüència d’un article de l’Eduard Voltas en què proposava que el castellà fos cooficial en una futura Catalunya independent, s’ha generat un debat apassionat i apassionant a favor i en contra de les seves tesis. M’afegeixo al debat i hi aporto els meus arguments.

M’agradaria poder gaudir de la independència demà mateix i, des de Reagrupament, treballem intensament perquè aquest desig esdevingui una realitat, però... i si el camí per arribar al nostre objectiu no és tan curt com voldríem? Quina serà la realitat de la llengua catalana en aquell moment?

Em sorprèn que, precisament ara, quan és evident que l’independentisme creix, es reprengui aquest debat i, en nom del respecte cap als castellanoparlants, es proposi la cooficialitat del castellà al proper estat català. Malauradament encara no podem legislar en aspectes lingüístics, ni en cap altre, sense tenir l’ull vigilant, homogeneïtzador, de l’estat que, sense contemplacions, talla, mitjançant sentències, qualsevol intent d’equiparar l’estatus de la llengua catalana, en el territori que li és propi, amb el castellà.

No he llegit cap article del senyor Voltas en contra de la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut, que anul·la l’obligatorietat de conèixer el català per part dels ciutadans de Catalunya, que impedeix que el català sigui llengua preferent, que obre la porta a acabar amb el català com a llengua vehicular dels aprenentatges en els ensenyaments obligatoris, que considera que l’única llengua comuna a Catalunya ha de ser el castellà... Hem de deduir del seu silenci que ja li va bé la sentència? O, senzillament, no troba que mereixi un comentari seu?

Parlen, aquells que abonen les tesis del senyor Voltas de com seria d’atractiva una Catalunya on el castellà fos llengua oficial. ¿I no trobaríem atractiva una Catalunya que, des del respecte més absolut per les llengües de cadascú (més de 270 llengües diferents, tot sigui dit) el català ocupés el lloc central que li correspon després de més de 300 anys de prohibicions, persecucions i intents més o menys subtils d’arraconament permanent?

Hi ha motius reals per pensar que la possibilitat de substitució lingüística és una amenaça fonamentada. Enumerem-los. Només el 3% del cinema és en català. Només el 6% de les joguines són en català. Només 1 dels 30 productes més venuts a Espanya etiqueta en català, tal com marca la llei. Només la meitat de la població vinguda de fora de Catalunya parla el català. El català, com a llengua vehicular dels aprenentatges a Secundària, experimenta un descens constant, només el 51’2% dels estudiants de Secundària a Catalunya rep tot l’ensenyament en català, malgrat la llei que diu que el català, encara, ha de ser la llengua vehicular dels aprenentatges obligatoris. L’ús social del català (és la parla i no el coneixement el que salva les llengües) és cada dia més baix. Només el 14% de les sentències es redacten en català. El català no té cap presència a l’Estat i, com a conseqüència a Europa...

A tots els qui pateixen pel benestar lingüístic dels castellanoparlants els proposo treballar de valent perquè el català pugui resistir totes les envestides per arribar en bona forma quan proclamem la independència. A partir d’aquell moment ja crearem el marc jurídic que asseguri la nostra realitat nacional i la pervivència de la nostra cultura sense excloure ningú del nostre project e col·lectiu.

No hi ha Comentaris

Artur Mas hauria de visitar els vaguistes de fam

Crec que el president de Catalunya, Artur Mas, hauria de viatjar a Mallorca per entrevistar-se amb Jaume Bonet i Tomeu Amengual, els jubilats que han recorregut a una vaga de fam per defensar la llengua catalana. Una llengua que el govern balear de José Ramón Bauzà intenta anorrear fins a convertir-la en residual. Recordem que amb l’arribada del Partit Popular al govern de les Illes, el català, tot i ser la llengua pròpia del país, ha deixat de ser un requisit per treballar a la funció pública i ha passat a ser un simple mèrit. L’espanyol sí que és obligatori, però el català no. Això, evidentment, és un acte de violència tan brutal i inadmissible que tots els mitjans de comunicació n’haurien d’anar plens, denunciant-ho i despertant la societat. N’hi ha que han trigat un mes a donar-li rellevància. Però ja sabem que la missió dels nostres grans mitjans de comunicació no és despertar els catalans, sinó adormir-los. Fer-los creure que no passa res, que tot va bé, que la presó on viuen té unes parets ben maques i que encara que la llengua mori a les Illes, als principatins no els mancarà el plat a taula. El cert, però, és que cal ser molt indolent per creure que els atacs que rep el català a les Illes, al País Valencià i a la Franja de Ponent no afecten Catalunya i que posar-hi un reflector ben potent al damunt seria una ingerència en afers aliens.
 
 Ens equivoquem greument si ens pensem que el setge a la llengua, fora del Principat, no és cosa nostra. I tant que ho és! Els afers lingüístics de les Illes són els nostres afers, i una manera de situar aquesta qüestió en primera plana informativa i de torpedinar el genocidi lingüístic del govern balear és que el president Mas agafi un avió, viatgi a Mallorca i visiti Jaume Bonet i Tomeu Amengual tot interesant-se per la seva salut i per la situació d’asfíxia que la llengua està patint en aquelles terres. És ben segur que el PP –especialment el PP balear– traurà foc pels queixals en veure’s il•luminat per un reflector tan potent com aquest –no hi ha res que el maquiavèl•lic odiï més que la llum–, però el president de Catalunya no pot romandre indiferent davant d’una agressió tan perversa i anihiladora. No s’entendria que mentre la Confederació d’Educadors del continent americà se solidaritza amb els vaguistes defensors de la nostra llengua, el president català guardi silenci i miri a una altra banda. I, per prendre’n consciència, només cal respondre aquestes dues preguntes: la llengua que parla el president Mas no és la mateixa que la que parlen Jaume Bonet i Tomeu Amengual? Aleshores, per què les agressions que està rebent aquesta llengua a les Illes no haurien de merèixer l’interès i l’atenció de la figura institucional més rellevant dels Països Catalans? Crec que aquesta figura té el deure de crear consciència i de fer costat a aquelles persones que humilment, allà on sigui, no dubten a arriscar el més preuat que tenen, que és la seva vida, en defensa de la llengua, de la identitat i de la dignitat del poble català. Si us plau, president Mas, aneu a Mallorca.

No hi ha Comentaris

El PNB donarà suport a la PNL per derogar els decrets de Nova Planta

Alfred Bosch, diputat de la coalició independentista ERC-RCAT-CATSÍ, i Ricard Cabré, delegat de Reagrupament Independentista a la capital del Regne d'Espanya, s'han trobat aquest matí amb el portaveu del Partit Nacionalista Basc (PNB) al Congrés de Madrid, Josu Erkoreka. La reunió és fruit de la promesa feta pel president del partit èuscar, Iñigo Urkullu, al president Joan Carretero en la reunió mantinguda el passat 14 de març a Girona.

Durant la trobada, que s'ha allargassat durant 75 minuts, el portaveu basc s'ha compromès, a peticio de Ricard Cabré, a donar suport a la Proposició no de llei sobre (PNL) el Decret de Nova planta que la coalició independentista, per iniciativa de Reagrupament, va entrar al registre fa dues setmanes. La PNL –que reclama la llibertat i la devolució de tots els drets històrics– es fonamenta en el fet que la sobirania del Principat de Catalunya i dels regnes de València i de Mallorca va ser suprimida il·legalment per part de Felip V de Castella, tot incomplint l'ordenament constitucional vigent, el qual establia que aquest no es podia contradir per decrets o sentències reals.

Igualment, Josu Erkoreka, a petició del diputat Alfred Bosch, ha promès estudiar la pocisio del PNB respecte a la Proposició de llei sobre el dret d'autodeterminació que la coalició ERC-RCAT-CATSÍ va presentar en públic al Museu d'Història de Catalunya la passada setmana.

Informació relacionada:

No hi ha Comentaris

La decadència dels mitjans en català

És un títol trist per a un article, prou que ho sé. Però a cada dia que passa, el fet no té retop. Els mitjans de comunicació en la nostra llengua estan retrocedint enfront dels espanyols. Tothom cerca excuses, i una de les que més em fastigueja és la que diu que els catalans no volem ni llegir diaris en català, ni escoltar ràdio en català, ni veure televisió en català.

Aquesta mentida forma part de la baluerna que volen fer-nos empassar. I tant que volem consumir productes en català! El problema és que la gent de diners del nostre país no vol invertir-hi, en la seva pròpia pàtria. Algú entén que un professional, com és en Joaquim Maria Puyal, faci anys i panys que porti sota el braç un projecte de ràdio catalana, de país, i que no hagi trobat mai cap inversor? És clar que tenim el talent i la professionalitat per oferir diaris, revistes, emissores de ràdio i de televisió públiques i privades en català. Compte, que tampoc ens facin passar bou per bèstia grossa, que encara que n’hi hagin, en català, si el seu contingut és esquifit, el públic refusa el mitjà i en passa.

Què cal per evitar aquest naufragi? Naufragi mediàtic, però també cultural, compte! Doncs cal crear una indústria eficaç i no pas subvencionada. Cal que sigui competitiva. Que sigui moderna. Calen inversors audaços, perquè encara avui és una gosadia posar diners en quelcom que sigui català. Cal, al cap i a la fi, gent que sigui patriota. Però de veritat. I d’aquí plora la criatura.

No hi ha Comentaris

Alcalde: càrrec públic fet a la mesura humana

Així és com veig jo la figura de l’alcalde, penso que per poder- ho ser, per sobre de tot, has d’estimar profundament el tros del país que se t’ha encomanat i, al mateix temps, el territori i les persones que el poblen. No us penseu que dic això perquè sóc d 'un poble de pagès i poc habitat, penso que aquest fet es fa extensiu a tots el municipis del nostre país, encapçalats per Barcelona, cap i casal.

Si estimes, vol dir que coneixes el teu poble i la seva gent (cada un dintre de la seva mesura) i això fa que la relació que es crea entre els interessos veïnals i el seu alcalde vagi sempre en la mateixa direcció, que naturalment apunta a la millora constant, de les condicions del municipi.

Estem en temps difícils, però res impedeix a l’alcalde de passar ànsia pels problemes del seu poble i allà on no arriben els pressupostos hi ha d’arribar la seva persona, de manera que tothom el senti al seu costat, a les verdes i a les madures.

A vegades les coses es solucionen, a vegades s’emboliquen, però la idea que tots els veïns puguin tenir accés a l’alcaldia i que se’ls escoltarà, és essencial i millora la col·laboració entre uns i altres.

No cal ni dir que l’alcalde ha de semblar i ser absolutament honest, i transparent, tingui sou o no en tingui. Els que ja em coneixeu de temps sabeu que jo sempre he dit que el cap d’un consistori té un càrrec de voluntariat polític al servei dels ciutadans.

Si cada alcalde treballa i avança, el nostre país treballa i avança; si fa de la solidaritat i la cohesió entre veïns una tasca primordial, el nostre país serà sens dubte més cohesionat i solidari.

Si amb la nostra actitud fem País, i aconseguim transmetre-ho al veïnat, si ens fem creïbles, la gent dels nostres municipis també anirà pensant que és possible formar un conjunt de pobles solidaris entre ells que conformin un estat lliure, independent, econòmicament rendible, integrat en un marc polític, social i econòmic com l’Europa actual. I per què no (deixeu-me ser una mica “xovinista”) contribuir activament a la seva millora.

Jo diria que als municipis és on es cova la llavor del present i del futur, l’alcalde ha de ser una bona lloca.

Per tant, i per acabar, com diuen els polítics de debò: Reagrupament ha de vetllar per posar com més lloques millor. Ha d’implicar-se a fons en el municipalisme, i facilitar als seus alcaldes i regidors presents i futurs la millor força que avui per avui ja té. La llavor del treball, la voluntat i l’esforç per assolir la independència de les terres de Catalunya i que d’una vegada per totes això deixi de ser una llunyana utopia.

Reagrupament amb el municipalisme, el municipalisme amb la independència.

No hi ha Comentaris

El desafiament de Bordeus entre Pere II i el rei de França

El dissabte 31 de març Reagrupament  realitzarà un acte d’homenatge al rei Pere II el Gran i al seu almirall Roger de Llúria, coincidint amb l’aniversari de les Vespres Sicilianes. Serà a partir de les 12 del migdia al Monestir de Santes Creus

Amb freqüència es confonen novel·les o pel·lícules amb fets històrics. Potser el duel medieval més conegut pel públic, gràcies al cinema, és el del personatge de Guifré d’Ivanhoe, que procedeix de la novel·la de Walter Scott Ivanhoe, a romance  escrita el 1819.

En la història real segurament el duel més important va ser el desafiament de Bordeus, llançat per Carles d’Anjou, qui havia estat rei de Sicília abans de les Vespres Sicilianes, contra el rei Pere II. Segons aquest desafiament s’havia de celebrar un torneig entre cavallers del Regne de França i cavallers de Pere II en el qual es jugarien els seus regnes, i s’hauria d’haver celebrat l’1 de juny de 1283.

Sorprèn que quan els productors de cinema catalans s’arrisquen a fer i pretendre enviar als Oscars americans una pel.lícula catalana, aquesta sigui de misèria i de com els catalans es maten entre ells, i l’ordre l’ha d’acabar imposant un alcalde feixista i la guàrdia civil. El dia que la nació es desfaci dels seus complexos, els cineastes catalans podran trobar, en la pròpia història, magnífiques fonts per a confeccionar guions de pel·lícules més positius: 

En el llibre Sumari d’Espanya de Berenguer de Puigpardines, escrit en temps d’Alfons el Magnànim, podem llegir la següent anècdota real:

E estant lo rey Carles en la Gratula, dóna comiat a les sues galeres, les quals eren pus de 70. E lo rei En Pere féu muntar lo noble en Pere de Queralt per capità a 22 gualeres. E feren veles les 22 galeres del rey d’Aragó. E feren fogir la una part de les gualeres.

E restaren-ne 45 del rey Carles. E En Pere de Queralt comanàs a Déu e envestí-les. E fonch tan gran la batalla que durà tot un jorn. E a Dèus plagué, les 22 gualeres del rey En Pere venceren les del rey Carles, que eren 45. E aportarenles a Mecina on lo rey En Pere era. E vehent la gran victòria que havia haguda, feren-ne gracies a Déu, e la ciutat de Mecina feu grans profesons, e reberen ab gran alegria En Pere de Queralt, lo qual en pochs dies era tornat ab tanta honor.

E lo rey Carles, enugat, com a desesperat, envià dos missatgers al rey En Pere, reptant-lo perquè era entrat en Cecília, la qual no era sua, posantli molts crims e reptant-lo de mal cas. E lo rey En Pere tornà-li resposta tal com merexia, dient-li com ell era lo qui habia comès malvesat en matar lo rey Manfré, son sobre, e en occupar-se lo regne de Cecília, qui no era seu ni li pertanyia, dient-li que si ho volia determinar per batalla, que fóra content combatre-lo-y. E d’aquí acordaren que a cascú dels dits reys aportassen cent cavallés ab si, e cent per cent se combatessen.

Veritat és que lo rey En Pere mostrava voluntat que cos per cos o determenassen, però lo rey Carles volgué los cent per cent. E lo jutge fou elegit per ells lo rey de Anglaterra, lo qual los asignà la plaça en Bordeu, qui era del dit rey de Anglaterra.

E aprés lo rey En Pere creà per almirall En Roger de Lòria. E féu-lo almirall general de les mars de tot sos regnes e terres. E prometé als cecilian que tantost que fos en Catalunya, los enviara la reyna, sa muler, e dos fills seus apellats En Jaume e Frederich. E fet açò, partí lo rey En Pere per Catalunya, per metre’s en orde per a la batalla.

E partit, a pochs dies se seguí la batalla que’n Roger de Lòria han al port de Malta, ab 21 gualera e dos lenys que portava per lo rey d’Aragó, ab les 22 (galeres e) dos lenys de Masella, qui eren del rey Carles. Les quales gualeres combaté, e vencé, e apresonà, lo dit En Roger de Lòria. E arribat En Roguer de Lòria amb tota la presa a Cecília, tota la terra ne féu gran festa. E com les noves vingueren al rey En Pere qui ja era en Catalunya, féu-ne moltes gràcies a Déu, e féu-ne fer grans alegries en Barcelona.

E de aquí envià missatges al rey Carles, qui era en França, dient-li que ell era vengut en Catalunya per donar fi e conclusió a la batallai i com havia de venir a fi. E no podent-se’n avenir, elegiren cumplir aquella pr mà de 40 cavallés de cascuna part, segons los dits 80 cavallés determenarien. E axí, lo rey Carles elegí 40 cavallés vassalls seus. E lo rey En Pere altres 40 cavallés, vassalls seus. E foren los de la part del rey En Pere los següents: En Rui Sànchez de Luna, En Eximèn d’Urea, En Pere de Queralt, En Arnau Roger, En Jaume Pere, En Lop Fernandez de Luna, En Ponç de Ribelles, En Sanç d’Antilló, En Pere Arnau de Botonach, e l’almirall de Lantí, En Guillem Ramon de Muncada, En Ramon de Pinós, En Guerau de Cervelló, En Pere de Cervià, En Roger d’Enveig, En Guillem Arnau de Bellera, En Uguet de Mataplana, En Pere Alamany, En Berenguer Roger d’Arill, En Gisbert d’Angresola, En Guillem de Montescot, En Arnau de Comenge, En Guillem Ramon de Palau, En Dalmau Alamany de Gardí, En Berenguer de Senta Eugènia, En Pere Ponç de Fortià, En Bernat Puigpardines, En Guillem Joan de Vilademany, En Francesc Giner de Montesquiu, En Pere de Sentmenat, En Ramon Torrelles, En Joan de Gurrea, Pedro Danbun, Pedro Lòpiz de Pomar, Felip Sànchez de Orries, Gracian López de Seso, Eximèn Pérez d’Exea, Ferrando Díez e Garcia de Castre, en Pedro de Linyan.

E aquests 40 cavallés de cascuna part ordenaren la batalla en la forma següent, ço és, que los dits reys se combatessen cos per cos e que dita batalla se fes en preséncia del rey Aduart, rey de Anglaterra en la ciutat de Bordeu, e que l dit rey los aseguràs allí la plaça, e que dita batalla fos el primer dia del mes de juny primer vinent, e lo quin falis, fos tengut per fals e trencador de sagrament, e que per null temps no portás senyera, ne cavalcàs ab companyó, e que portàs cascú sinó cent cavallers, e cell qui ab més vingués, que fos trencador de jurament, e que l dit rey d’Anglaterra aseguràs lo camp perquè negú dels sobredits reys no pogués enugar l’altre, en forma que cascú se’n pogués tornar en son regne segurament. E acó juraren los dits reys, ço és, lo rey Carles en poder dels 40 cavallers del rey Pere, e lo rey En Pere en poder dels 40 cavallés del rey Carles.  

E per quant havia offert als cecilians enviar la reyna e infants, ben acompanyada, per a Cecilia. Emperò fèu aturar lo primogènit fill magor, Alfons, en Catalunya.

E arribada la reyna e los infants en Cecilia. Forenlos fetes grans festes e grans dons per los cecilians.

E en aquest temps, lo rey En Pere estava en Barcelona esperant lo temps que devia partir per a la batalla. E un jorn arribà-li lo senescal del rey d’Anglaterra, tramès per lo dit rey d’Anglaterra, per avisar-lo que no vingués a la batalla, dient-li com lo rey de França e lo rey Carles venien ab dotze milia hòmens de cavall. E com lo rey En Pere hac sabut açó, fonch-me molt enugat, e dix que si sabia morir, ell hiria al camp per salvar lo sagrament que fet havia. E fetes gràcies al senescal de l’avís que portat li havia. E mes-se a punt secretament com a escuder de un mercader qui s’apellava En Martí de la Caldera, aragonès, lo qual acostumava de portar a vendre cavalls en França. E aportaven quatre cavalls molt singulars e com qui.ls anava a vendre. E com fo prop de Bordeu, tramès per lo senescal del rey d’Anglaterra e véu-se ab ell. E lo senescal com lo véu estech molt congoxat per lo perill que veya corria la persona del rey En Pere, vent que sos enemichs eren molt soberchs allí.

E lo dit senescal era valent cavaller e molt afectat al rey En Pere. E axí, lo rey En Pere lo pregà lo metés secretament en Bordeu. E axí u féu.

E lo dia de la batalla, estant tothom impensat en ses cases crehent que no fos res en la batalla puix lo rey En Pere no era vngut. Lavós, lo rey En Pere armà’s gentilment, e cavalcà un cavall, e entrà en la plaça on havia ésser la batalla, e corregué tres cósos ab lo cavall, e fèu-se’n levar carta pública e testimonial com ell era comparegut el dia asignat de la batalla e entrat en lo camp per salvar son sagrament. E de aquí tirà la volta de Anglaterra, e passà en Bizcaya, e d’equí passà per Castella e tirà en Catalunya.

E aquesta volta féu per salvar-se, per ço com havien sentiment tots los passos eren presos. E com lo rey Carles e lo rey de França saberen que.l rey En Pere era estat en Bordeu, e que era entrat en lo camp e havia fet aquells actes, donaren-se a diables e enviaren correus per tots los pasos, avisant que empresonassen lo rey En Pere o lo matassen. E enviaren gent d’armes pels camins, escorcolant. E jamés lo trobaren perquè ell n’havia més sabut que ells.

No hi ha Comentaris

Ivanhoe era català

Amb freqüència es confonen novel·les o pel·lícules amb fets històrics. Potser el duel medieval més conegut pel públic, gràcies al cinema, és el del personatge de Guifré d’Ivanhoe, que procedeix de la novel·la de Walter Scott Ivanhoe, a romance  escrita el 1819.

En la història real segurament el duel més important va ser el desafiament de Bordeus, llançat per Carles d’Anjou, qui havia estat rei de Sicília abans de les Vespres Sicilianes, contra el rei Pere II. Segons aquest desafiament s’havia de celebrar un torneig entre cavallers del Regne de França i cavallers de Pere II en el qual es jugarien els seus regnes, i s’hauria d’haver celebrat l’1 de juny de 1283.

Sorprèn que quan els productors de cinema catalans s’arrisquen a fer i pretendre enviar als Oscars americans una pel.lícula catalana, aquesta sigui de misèria i de com els catalans es maten entre ells, i l’ordre l’ha d’acabar imposant un alcalde feixista i la guàrdia civil. El dia que la nació es desfaci dels seus complexos, els cineastes catalans podran trobar, en la pròpia història, magnífiques fonts per a confeccionar guions de pel·lícules més positius: 

En el llibre Sumari d’Espanya de Berenguer de Puigpardines, escrit en temps d’Alfons el Magnànim, podem llegir la següent anècdota real:

E estant lo rey Carles en la Gratula, dóna comiat a les sues galeres, les quals eren pus de 70. E lo rei En Pere féu muntar lo noble en Pere de Queralt per capità a 22 gualeres. E feren veles les 22 galeres del rey d’Aragó. E feren fogir la una part de les gualeres.

E restaren-ne 45 del rey Carles. E En Pere de Queralt comanàs a Déu e envestí-les. E fonch tan gran la batalla que durà tot un jorn. E a Dèus plagué, les 22 gualeres del rey En Pere venceren les del rey Carles, que eren 45. E aportarenles a Mecina on lo rey En Pere era. E vehent la gran victòria que havia haguda, feren-ne gracies a Déu, e la ciutat de Mecina feu grans profesons, e reberen ab gran alegria En Pere de Queralt, lo qual en pochs dies era tornat ab tanta honor.

E lo rey Carles, enugat, com a desesperat, envià dos missatgers al rey En Pere, reptant-lo perquè era entrat en Cecília, la qual no era sua, posantli molts crims e reptant-lo de mal cas. E lo rey En Pere tornà-li resposta tal com merexia, dient-li com ell era lo qui habia comès malvesat en matar lo rey Manfré, son sobre, e en occupar-se lo regne de Cecília, qui no era seu ni li pertanyia, dient-li que si ho volia determinar per batalla, que fóra content combatre-lo-y. E d’aquí acordaren que a cascú dels dits reys aportassen cent cavallés ab si, e cent per cent se combatessen.

Veritat és que lo rey En Pere mostrava voluntat que cos per cos o determenassen, però lo rey Carles volgué los cent per cent. E lo jutge fou elegit per ells lo rey de Anglaterra, lo qual los asignà la plaça en Bordeu, qui era del dit rey de Anglaterra.

E aprés lo rey En Pere creà per almirall En Roger de Lòria. E féu-lo almirall general de les mars de tot sos regnes e terres. E prometé als cecilian que tantost que fos en Catalunya, los enviara la reyna, sa muler, e dos fills seus apellats En Jaume e Frederich. E fet açò, partí lo rey En Pere per Catalunya, per metre’s en orde per a la batalla.

E partit, a pochs dies se seguí la batalla que’n Roger de Lòria han al port de Malta, ab 21 gualera e dos lenys que portava per lo rey d’Aragó, ab les 22 (galeres e) dos lenys de Masella, qui eren del rey Carles. Les quales gualeres combaté, e vencé, e apresonà, lo dit En Roger de Lòria. E arribat En Roguer de Lòria amb tota la presa a Cecília, tota la terra ne féu gran festa. E com les noves vingueren al rey En Pere qui ja era en Catalunya, féu-ne moltes gràcies a Déu, e féu-ne fer grans alegries en Barcelona.

E de aquí envià missatges al rey Carles, qui era en França, dient-li que ell era vengut en Catalunya per donar fi e conclusió a la batallai i com havia de venir a fi. E no podent-se’n avenir, elegiren cumplir aquella pr mà de 40 cavallés de cascuna part, segons los dits 80 cavallés determenarien. E axí, lo rey Carles elegí 40 cavallés vassalls seus. E lo rey En Pere altres 40 cavallés, vassalls seus. E foren los de la part del rey En Pere los següents: En Rui Sànchez de Luna, En Eximèn d’Urea, En Pere de Queralt, En Arnau Roger, En Jaume Pere, En Lop Fernandez de Luna, En Ponç de Ribelles, En Sanç d’Antilló, En Pere Arnau de Botonach, e l’almirall de Lantí, En Guillem Ramon de Muncada, En Ramon de Pinós, En Guerau de Cervelló, En Pere de Cervià, En Roger d’Enveig, En Guillem Arnau de Bellera, En Uguet de Mataplana, En Pere Alamany, En Berenguer Roger d’Arill, En Gisbert d’Angresola, En Guillem de Montescot, En Arnau de Comenge, En Guillem Ramon de Palau, En Dalmau Alamany de Gardí, En Berenguer de Senta Eugènia, En Pere Ponç de Fortià, En Bernat Puigpardines, En Guillem Joan de Vilademany, En Francesc Giner de Montesquiu, En Pere de Sentmenat, En Ramon Torrelles, En Joan de Gurrea, Pedro Danbun, Pedro Lòpiz de Pomar, Felip Sànchez de Orries, Gracian López de Seso, Eximèn Pérez d’Exea, Ferrando Díez e Garcia de Castre, en Pedro de Linyan.

E aquests 40 cavallés de cascuna part ordenaren la batalla en la forma següent, ço és, que los dits reys se combatessen cos per cos e que dita batalla se fes en preséncia del rey Aduart, rey de Anglaterra en la ciutat de Bordeu, e que l dit rey los aseguràs allí la plaça, e que dita batalla fos el primer dia del mes de juny primer vinent, e lo quin falis, fos tengut per fals e trencador de sagrament, e que per null temps no portás senyera, ne cavalcàs ab companyó, e que portàs cascú sinó cent cavallers, e cell qui ab més vingués, que fos trencador de jurament, e que l dit rey d’Anglaterra aseguràs lo camp perquè negú dels sobredits reys no pogués enugar l’altre, en forma que cascú se’n pogués tornar en son regne segurament. E acó juraren los dits reys, ço és, lo rey Carles en poder dels 40 cavallers del rey Pere, e lo rey En Pere en poder dels 40 cavallés del rey Carles.  

E per quant havia offert als cecilians enviar la reyna e infants, ben acompanyada, per a Cecilia. Emperò fèu aturar lo primogènit fill magor, Alfons, en Catalunya.

E arribada la reyna e los infants en Cecilia. Forenlos fetes grans festes e grans dons per los cecilians.

E en aquest temps, lo rey En Pere estava en Barcelona esperant lo temps que devia partir per a la batalla. E un jorn arribà-li lo senescal del rey d’Anglaterra, tramès per lo dit rey d’Anglaterra, per avisar-lo que no vingués a la batalla, dient-li com lo rey de França e lo rey Carles venien ab dotze milia hòmens de cavall. E com lo rey En Pere hac sabut açó, fonch-me molt enugat, e dix que si sabia morir, ell hiria al camp per salvar lo sagrament que fet havia. E fetes gràcies al senescal de l’avís que portat li havia. E mes-se a punt secretament com a escuder de un mercader qui s’apellava En Martí de la Caldera, aragonès, lo qual acostumava de portar a vendre cavalls en França. E aportaven quatre cavalls molt singulars e com qui.ls anava a vendre. E com fo prop de Bordeu, tramès per lo senescal del rey d’Anglaterra e véu-se ab ell. E lo senescal com lo véu estech molt congoxat per lo perill que veya corria la persona del rey En Pere, vent que sos enemichs eren molt soberchs allí.

E lo dit senescal era valent cavaller e molt afectat al rey En Pere. E axí, lo rey En Pere lo pregà lo metés secretament en Bordeu. E axí u féu.

E lo dia de la batalla, estant tothom impensat en ses cases crehent que no fos res en la batalla puix lo rey En Pere no era vngut. Lavós, lo rey En Pere armà’s gentilment, e cavalcà un cavall, e entrà en la plaça on havia ésser la batalla, e corregué tres cósos ab lo cavall, e fèu-se’n levar carta pública e testimonial com ell era comparegut el dia asignat de la batalla e entrat en lo camp per salvar son sagrament. E de aquí tirà la volta de Anglaterra, e passà en Bizcaya, e d’equí passà per Castella e tirà en Catalunya.

E aquesta volta féu per salvar-se, per ço com havien sentiment tots los passos eren presos. E com lo rey Carles e lo rey de França saberen que.l rey En Pere era estat en Bordeu, e que era entrat en lo camp e havia fet aquells actes, donaren-se a diables e enviaren correus per tots los pasos, avisant que empresonassen lo rey En Pere o lo matassen. E enviaren gent d’armes pels camins, escorcolant. E jamés lo trobaren perquè ell n’havia més sabut que ells.

No hi ha Comentaris

La marxa enrere no sempre funciona

Fer paral·lelismes entre la sexualitat  i la política està una mica suadet, ho admeto, però aquest cop no me n’he sabut estar. La marxa enrere, com sabreu, és el més universalment utilitzat dels mètodes anticonceptius. Es caracteritza per la seva simplicitat (es tracta de retirar just abans de culminar), perquè sol produir una certa sensació d’insatisfacció, en les dues parts, i, sobretot, pel seu elevat index d’error (sovint falla).
 
L’aparent deriva independentista  de Convergència (arreu) i Unió (a Vic) sembla clarament dirigida a pressionar l’interlocutor (suposant que n’hi hagi) en la negociació pel concert econòmic (deien), pel pacte fiscal (diuen) o per un bon acord de finançament (diran). Per això cada cop hi ha més estelades als mítings de CiU, i es crida In-inde… quan guanyen les eleccions, sorgeixen grups de Convergents X la Independència, i una pila de pobles i ciutats (Barcelona no…) governats per aquest partit-coalició s’uneixen a l’Associació de Municipis per la Independència, i en Pujol pare diu que ara votaria que sí, però que d’aquí a cinc anys ja ho veurem,  i alguns alcaldes que no ho tenien clar són forçats a posicionar-se, mentre alguns empresaris (encara pocs) propers al partit s’apunten al Cercle Català de Negocis, i diuen que aprovaran una Llei de consultes…
 
Segurament és el joc de sempre , la puta i la Ramoneta, al matí pacto amb el PP i a la tarda m’ho faig perdonar amenaçant amb fotre el camp, trec l’espantall de l’estelada per veure si així m’accepten uns punts més en l’IRPF… Però estan anat massa lluny, en les plataformes i mobilitzacions diverses per la independència cada cop hi ha més pujolistes de tota la vida. Molts regidors i regidores, i algun diputat al Parlament, afirmen que aquest cop és de veritat, que si abans que acabi l’any no s’assoleix un pacte fiscal que doni la famosa clau de la caixa a la Generalitat, i que redueixi de forma molt significativa el dèficit fiscal, l’espoli, s’avançaran eleccions i, de guanyar-les, es convocarà un referèndum d’autodeterminació. I si no és així, repliquen, estriparan el carnet.
 
El pacte fiscal quedarà , com a màxim, en un mal acord de finançament, com els anteriors, i en Mas no farà els passos que caldria per avançar cap a la independència (tant de bo m’equivoqui). Farà marxa enrere. El què no està tant clar és que tota aquesta gent que s’han apuntat a la il·lusió (la de veritat), que s’han cregut que ara sí, que o caixa o faixa, que han sortit al carrer i han perdut la por heretada de la guerra, i d’abans, ara es conformaran a tornar a casa, a resignar-se, a renunciar a la idea. Vull pensar que no, que, aquest cop, la marxa enrere no funcionarà.

No hi ha Comentaris

Pujol sembra la confusió entre les bases convergents l’endemà del congrés de CDC

Oriol Pujol , nomenat aquest cap de setmana secretari general de CDC en substitució d'Artur Mas , que passa a ser president del partit, ha explicat a "Els matins" de TV3 per què el seu partit no inclou la paraula "independència" i parla d'"estat propi"  en la ponència política aprovada en el congrés del partit. Això, malgrat les 150 esmenes que instaven  a incorporar el terme "independència".
 
Oriol Pujol considera que "independència" i "estat propi" no són el mateix  malgrat assemblar-s'hi. El nou secretari general de CDC ha apel·lat als plantejaments d'Artur Mas, que aquest cap de setmana afirmava que "si existissin els Estats Units d'Europa, Catalunya seria com Massachusetts ". Segons Oriol Pujol, "això no és una estructura clàssica d'un procés d'independència" , com aquests processos s'han entès en els segles XIX i XX. Ha afegit, però, que Catalunya "necessita estructures d'estat per garantir la nació " i ha explicat que el punt d'inflexió en el seu partit per a la demanda d'un estat propi es dóna "en la travessia del desert".
 
En declaracions a "El matí de Catalunya Ràdio", Oriol Pujol ha estat contundent: "CDC no és un partit independentista , és un partit nacionalista i catalanista".

No hi ha Comentaris

El 23 de març, dia de la vergonya catalana

El passat 23 de març, el Consell de Ministres espanyol aprova presentar una llei anomenada de la transparència; l’objectiu, democratitzar les administracions, incloent-hi un determinat cost penal.

Catalunya, fins ara, ha disposat de dos governs de CiU i dos del tripartit, i cap d’ells no ha proposat una llei d’aquest estil. L’opacitat en les qüestions públiques és el que els catalans hem obtingut amb aquests governs.

Reagrupament, opció transversal, amb l’objectiu clar d’aconseguir la independència de Catalunya, ja va proposar temps enrere que calia democratitzar la vida política fent lleis com la electoral, ara fem servir l'espanyola, o com la de transparència, que afecta tots els sectors públics, inclòs els partits, o una llei de limitació de mandats i incompatibilitats de càrrecs. Només evitarem els estats de corrupció fent lleis que ho evitin. Catalunya, al marge de l’Estat espanyol, ha tingut més de 30 anys per fer-ne algunes.

És tot un indicador, Catalunya no té un full de ruta clar que marqui el camí on vol anar; Espanya sí. Els espanyols són sistemàtics, tenen full de ruta i l’executen amb precisió alemanya. El PP i el PSOE són hereus directes del franquisme ideològic, amb matisos, però nacionalment representen i volen el mateix que Franco, una Espanya unida i única sense matisos, sense diferències, espanyols i prou.

La transició ha resultat tot un èxit per als hereus del franquisme, cap renúncia als seus espais de poder, sobretot el militar, el de l’església i els sectors econòmics. La clau de volta va ser “la Constitución española”. S’havia de col·locar la ideologia franquista en el terreny legal i situar la sobirania als espanyols eliminant d’una tacada la resta dels pobles de la península. El tema de l’exèrcit és banal i en el futur no incidirà en cap procés, tot i que segur que el voldran utilitzar.

Ara ens podrem queixar tot el que vulguem, però el cert és que l’operació per fer una Espanya igual però adaptada als nous temps, s’ha fet amb la participació entusiasta d’insignes catalans. El PP i el PSOE són els reis espanyols, es tornen en el poder i, quan cal, pacten, sobretot si es tracta d’eliminar “las regiones periféricas”.

Ells tenen un full de ruta d’assimilació. Fa estona començaren pel País Valencià i les Illes i, certament, el cercle es va tancant. Tenen full de ruta, tenen mitjans i el que és més important estan decidits a fer-ho, abans amb les armes i ara utilitzant tot el poder que els dóna tenir un Estat. Cal tenir en compte la feina que una part dels nouvinguts estan fent, i als que podríem anomenar els nous quintacolumnistes, com a aliats espanyols sense fisures.

Mentrestant, a casa nostra, no tenim un full de ruta, en tenim “sis”, potser algun més. Convergència acaba de fer el seu congrés i pel que sembla i per les notícies, el mes que ve ja serem independents. Potser algun babau s’ho arribi a creure, però temps per fer quelcom diferent n’han tingut. Els declarats independentistes, cada un pel seu cantó, tot indica que les qüestions personals i de poder estan per damunt de Catalunya, cap gest de fer i preparar una proposta digna i a l’alçada del que Catalunya es mereix. Els ecolociates, entestats amb el federalisme, són al segle XXI i encara no s’han adonat que els espanyols no ho són de federalistes, i per acabar tenim els pitjors, els que s’autoanomenen catalans i socialistes, però que sempre estan al costat dels que més foten els catalans, els espanyols.

Tot plegat és per fer-se un fart de riure, tenim un Parlament que, a tot estirar, té 14 diputats per la independència, 62 diputats situats al purgatori i la resta espanyols. Certament, tenim un problema i tot continua indicant que anirem a les properes eleccions amb la disbauxa més excel·lent de les mai conegudes. Si som incapaços de fer i estructurar una resposta de país a la reforma laboral espanyola, si som incapaços de fer i estructurar una resposta de país quan el govern diu que el corredor prioritari és el central, si som incapaços de fer i estructurar una resposta de país quan s’oposen al fet que el català sigui llengua oficial a Europa, si som incapaços de fer i estructurar una resposta als incompliments de l’Estat espanyol, si som incapaços de fer i estructurar una resposta de país quan es pretén liquidar la nostra llengua, i no només a Catalunya, i la resposta com a país és donar les eines als nostres botxins, potser és que certament hem perdut el tren.

No hi ha Comentaris