Arxiu març, 2012

CiU: El frau continua

Amb l’anunci solemne de voler anar cap a un “Estat propi”, CiU m’acaba de provocar un greu dilema existencial, o com a mínim intel·lectual, tenint en compte que, mentre fan aquesta proclama, curiosament la pronúncia de la paraula independència continua provocant al·lèrgia a aquest partit que, des d’ara, suposo que haurem d’anomenar estatalista per no haver de dir independentista —davant la pregunta directa del periodista, Oriol Pujol ha afirmat que “CiU no és independentista, sinó que és molt més que això” (?!). I suposo també que des d’ara els convergents en tant que estatalistes no es faran dir sobiranistes —és clar que vés a saber si no les dues coses alhora perquè el seu fort és la pesca i amb dos esquers sempre es pesca més que amb un. En fi. La qüestió és que jo havia cregut tota la vida ser independentista justament perquè aspirava a tenir un Estat propi per a la meva nació. Però no. Es veu que ho tenia mal entès i la cosa no va per aquí. Me’n faig creus de com he pogut estar confós tota la vida. I ja tinc uns anys. Però res, aigua passada no mou molí, cal mirar endavant i només puc fer que agrair a CiU l’aclariment del meu error.

Si no fos per l’agudesa convergent, contrastada definitivament en l’última reunió de la secta, reconec que ara mateix cauria en la imperdonable precipitació d’indignar-me pel fet que, casualment, els convergents fan la proclama el cap de setmana, coincidint amb l’hora de l’aplec, i no dilluns al matí, quan la cosa va de debò i per exemple pacten amb el PP res, un detall: el control dels mitjans audiovisuals catalans, aquells que, com tothom sap, no tenen res a veure amb la difusió de la consciència independentista catalana, o sigui en el fet que el poble “encara no estigui prou madur per a la independència”. I això malgrat que, segons es deriva de l’acció de CiU aliant-se amb el PP, curiosament el partit considera d’altra banda que el poble ja és ara mateix prou madur i savi, atès que no li calen les consignes mediàtiques per saber el que ha de fer —per exemple, anar cap a la independència o votar-los a ells.

I si no fos per l’agudesa d’aquest inefable partit, no m’entraria al cap com és possible afirmar tenir com a objectiu un Estat propi i alhora continuar defensant un pacte fiscal amb l’Estat veí. És a dir; insisteixen tossudament no només a continuar tenint-hi relacions dins el seu ventre, sinó a enfortir-les, cosa que desmenteix la intenció de sortir de l’Estat espanyol per crear-ne un de propi català, tal com ara diuen voler fer.

Tot plegat em porta al següent raonament: l’enèsima presa de pèl convergent en forma de pastanaga aquest cop és tan descarada, tan desvergonyida, que només pot ser el producte d’un greu error que els desemmascararà definitivament davant del poble català. Això, o bé CiU considera els catalans tan rematadament subnormals que el partit té la total tranquil·litat que, per més grossa que la diguin, el populatxo continuarà picant l’esquer. Ep, reconec que fins fa tot just cinc minuts m’equivocava pensant sense dubtar-ho que es tractava d’aquest segon cas. Però no. Pensant-hi amb més finesa m’adono que no. La cosa no va per aquí. La cosa és molt pitjor. La cosa és molt més retorçada. M’adono, ingenu de mi, que no és pas que els catalanets no s’adonin que CiU els està prenent el pèl amb l’última marcada de paquet amb rumb a Ítaca. No. El catalanet s’adona perfectament de la presa de pèl, però la seva eterna covardia que el mena eternament a l’autoengany l’obliga a realment creure’s que no se n’adona, la qual cosa demostra, per poc que s’hi reflexioni amb honestedat i el cap serè, que el catalanet, a banda òbviament de necessitar urgentment un psiquiatra, és més subnormal que el subnormal més profund imaginable, aquell que, si no veu les coses és perquè realment no se n’adona i no perquè, veient-les, insisteixi a perjudicar-se amb un masoquisme insòlit al món mundial fent veure que no les veu. En fi. Cosa única, el catalanet.

No voldria, però, acabar aquest article havent deixat un mal regust de boca al lector. Animo a tots els catalanets a participar activament en la Marató de TV3 per la pobresa, tot i que reconec que no sé com hi podran participar, atès que en aquest punt de misèria nacional caldria organitzar en paral·lel una Marató per la pobresa per ajudar els catalans caritatius per tal que tinguin un cèntim per poder ser caritatius amb els catalans necessitats, i així successivament, en un enfilall infinit de maratons. En fi, trivialitats a banda, un cop tranquil·litzat pel fet de saber que ja tenim la qüestió de la sanitat feliçment solucionada, segons es desprèn del bombardeig de notícies monotemàtiques amb què ens obsequia de bon rotllo des de fa setmanes TV3 sobre l’excel·lent tecnologia mèdica catalana i la felicitat dels pacients atesos —els supervivents, s’entén, aquells que han arribat a temps d’operar-se abans de dinyar-la en plena llista d’espera— ara toca enorgullir-nos del nou invent solidari de TV3, aquella televisió tan altruista que primer col·labora en la pobresa catalana confonent el poble, anestesiant-lo, espanyolitzant-lo al màxim tirant tota la sorra que pot sobre l’independentisme, i després organitza la Marató per la pobresa. És clar que no se’ls pot negar coherència: d’un costat parlen de Marató per la pobresa, no pas contra la pobresa, i de l’altre és evident que no tindria sentit organitzar-la sense abans fomentar la pobresa, oi? En fi. Tranquils, però. Ara CiU pacta amb el PP el CCMA, aquesta cosa dels mitjans catalans. Serà la millor Marató per la pobresa catalana abans d’arribar a l’”Estat propi”. Ehem. 

No hi ha Comentaris

CiU: estatalistes no independentistes. Uff…

Amb l’anunci solemne de voler anar cap a un “Estat propi”, CiU m’acaba de provocar un greu dilema existencial, o com a mínim intel·lectual, tenint en compte que, mentre fan aquesta proclama, curiosament la pronúncia de la paraula independència continua provocant al·lèrgia a aquest partit que, des d’ara, suposo que haurem d’anomenar estatalista per no haver de dir independentista —davant la pregunta directa del periodista, Oriol Pujol ha afirmat que “CiU no és independentista, sinó que és molt més que això” (?!). I suposo també que des d’ara els convergents en tant que estatalistes no es faran dir sobiranistes —és clar que vés a saber si no les dues coses alhora perquè el seu fort és la pesca i amb dos esquers sempre es pesca més que amb un. En fi. La qüestió és que jo havia cregut tota la vida ser independentista justament perquè aspirava a tenir un Estat propi per a la meva nació. Però no. Es veu que ho tenia mal entès i la cosa no va per aquí. Me’n faig creus de com he pogut estar confós tota la vida. I ja tinc uns anys. Però res, aigua passada no mou molí, cal mirar endavant i només puc fer que agrair a CiU l’aclariment del meu error.

Si no fos per l’agudesa convergent, contrastada definitivament en l’última reunió de la secta, reconec que ara mateix cauria en la imperdonable precipitació d’indignar-me pel fet que, casualment, els convergents fan la proclama el cap de setmana, coincidint amb l’hora de l’aplec, i no dilluns al matí, quan la cosa va de debò i per exemple pacten amb el PP res, un detall: el control dels mitjans audiovisuals catalans, aquells que, com tothom sap, no tenen res a veure amb la difusió de la consciència independentista catalana, o sigui en el fet que el poble “encara no estigui prou madur per a la independència”. I això malgrat que, segons es deriva de l’acció de CiU aliant-se amb el PP, curiosament el partit considera d’altra banda que el poble ja és ara mateix prou madur i savi, atès que no li calen les consignes mediàtiques per saber el que ha de fer —per exemple, anar cap a la independència o votar-los a ells.

I si no fos per l’agudesa d’aquest inefable partit, no m’entraria al cap com és possible afirmar tenir com a objectiu un Estat propi i alhora continuar defensant un pacte fiscal amb l’Estat veí. És a dir; insisteixen tossudament no només a continuar tenint-hi relacions dins el seu ventre, sinó a enfortir-les, cosa que desmenteix la intenció de sortir de l’Estat espanyol per crear-ne un de propi català, tal com ara diuen voler fer.

Tot plegat em porta al següent raonament: l’enèsima presa de pèl convergent en forma de pastanaga aquest cop és tan descarada, tan desvergonyida, que només pot ser el producte d’un greu error que els desemmascararà definitivament davant del poble català. Això, o bé CiU considera els catalans tan rematadament subnormals que el partit té la total tranquil•litat que, per més grossa que la diguin, el populatxo continuarà picant l’esquer. Ep, reconec que fins fa tot just cinc minuts m’equivocava pensant sense dubtar-ho que es tractava d’aquest segon cas. Però no. Pensant-hi amb més finesa m’adono que no. La cosa no va per aquí. La cosa és molt pitjor. La cosa és molt més retorçada. M’adono, ingenu de mi, que no és pas que els catalanets no s’adonin que CiU els està prenent el pèl amb l’última marcada de paquet amb rumb a Ítaca. No. El catalanet s’adona perfectament de la presa de pèl, però la seva eterna covardia que el mena eternament a l’autoengany l’obliga a realment creure’s que no se n’adona, la qual cosa demostra, per poc que s’hi reflexioni amb honestedat i el cap serè, que el catalanet, a banda òbviament de necessitar urgentment un psiquiatra, és més subnormal que el subnormal més profund imaginable, aquell que, si no veu les coses és perquè realment no se n’adona i no perquè, veient-les, insisteixi a perjudicar-se amb un masoquisme insòlit al món mundial fent veure que no les veu. En fi. Cosa única, el catalanet.

No voldria, però, acabar aquest article havent deixat un mal regust de boca al lector. Animo a tots els catalanets a participar activament en la Marató de TV3 per la pobresa, tot i que reconec que no sé com hi podran participar, atès que en aquest punt de misèria nacional caldria organitzar en paral·lel una Marató per la pobresa per ajudar als catalans caritatius per tal que tinguin un cèntim per poder ser caritatius amb els catalans necessitats, i així successivament, en un enfilall infinit de maratons. En fi, trivialitats a banda, un cop tranquil·litzat pel fet de saber que ja tenim la qüestió de la sanitat feliçment solucionada, segons es desprèn del bombardeig de notícies monotemàtiques amb què ens obsequia de bon rotllo des de fa setmanes TV3 sobre l’excel•lent tecnologia mèdica catalana i la felicitat dels pacients atesos —els supervivents, s’entén, aquells que han arribat a temps d’operar-se abans de dinyar-la en plena llista d’espera— ara toca enorgullir-nos del nou invent solidari de TV3, aquella televisió tan altruista que primer col·labora en la pobresa catalana confonent el poble, anestesiant-lo, espanyolitzant-lo al màxim tirant tota la sorra que pot sobre l’independentisme, i després organitza la Marató per la pobresa. És clar que no se’ls pot negar coherència: d’un costat parlen de Marató per la pobresa, no pas contra la pobresa, i de l’altre és evident que no tindria sentit organitzar-la sense abans fomentar la pobresa, oi? En fi. Tranquils, però. Ara CiU pacta amb el PP el CCMA, aquesta cosa dels mitjans catalans. Serà la millor Marató per la pobresa catalana abans d’arribar a l’”Estat propi”. Ehem.

Ricard Biel

No hi ha Comentaris

Requejo: “Cal aconseguir que la unitat d’acció entre els partits catalanistes respongui a un full de ruta secessionista clar”

Ferran Requejo Coll (Barcelona, 1951), és catedràtic de Ciència  Política a la Universitat Pompeu Fabra (UPF, Barcelona), llicenciat en Filosofia i en Història Contemporània per la Universitat de Barcelona i en Enginyeria Industrial superior per la Universitat Politècnica de Catalunya. És autor de diversos llibres i articles de premsa, especialment en l’àmbit de les teories de la democràcia, el liberalisme polític de la segona postguerra, el federalisme i les societats plurinacionals, la multiculturalitat i les democràcies liberals, les teories de la justícia socioeconòmica i la filosofia política. Ha estat membre del comité executiu de l’European Consortium for Political Research, i del Comparative Federalism Research Committee (IPSA), i ha rebut el Rudolf Wildenmann Prize europeu d’investigació (1997), el premi AECPA al millor llibre (2006), i el Premi Ramon Trias Fargas d’assaig (2002). És director de Grup de Recerca de Teoria Política i del Grup de Recerca en Ciència Política (UPF). Ha estat també mebre de la Junta Electoral Central (JEC, 2004-2008)

Aquests darrers anys hem pogut veure un increment del que en podríem dir “sentiment independentista” en les enquestes oficials. Quines creieu que en són les causes?

L’independentisme més que un sentiment és un posicionament polític en unes circumstancies concretes d’un context específic. Es dóna, preferentment, en contextos de caire nacional. En el cas de Catalunya, el punt de gir ha estat el “fracàs” del nou Estatut, especialment després de la sentència del Tribunal Constitucional espanyol (2010). El TC trenca les ambiguïtats de la Constitució del 1978 i estableix un marc jurídic molt hostil amb el reconeixement de Catalunya com a realitat nacional diferenciada i amb el seu autogovern –políticament degradat, econòmicament ofegat i jurídicament molt mal protegit. Darrere de les interpretacions de la sentència del TC hi ha una clara voluntat política de dissoldre la personalitat nacional catalana. No és un tema nou, però ho són les decisions concretes i la claredat del llenguatge –impregnat d’un fort contingut jacobí, “afrancesat” de l’estat, i d’un nacionalisme espanyol de caire tradicional. Hi ha un abans i un després d’aquesta sentència. Una sentencia que ha canviat, de fet, les regles del joc a favor d’una visió molt més “unitarista” de l’estat i una visió centralista de la seva implementació institucional i de la presa de decisions.

Tanmateix, per bé que sembla que l’independentisme creix, a l’hora de les eleccions, com per exemple a les darreresal Parlament de Catalunya, les forces que es reclamen de l’independentisme no és que n’hagin sortit gaire ben parades. Per què creieu que s’ha esdevingut aquest desfasament?
En les eleccions es voten partits principalment per tal de formar un govern. Els motius i raons pels quals un elector vota un partit determinat en unes eleccions concretes són múltiples. Però hi ha un aspecte bàsic: els partits, si volen ser opció de govern, han de mostrar solidesa. Han de mostrar que són “fiables”, tant en termes d’orientació política com en termes d’oferir un lideratge i una elit de govern que no mostrarà crisis internes. Uns partits que “sàpiguen” mostrar, ni que sigui aparentment, que “saben el que es fan”. Els partits independentistes han de reflexionar sobre el fet que la majoria dels independentistes del país hagin votat CiU en les darreres eleccions al Parlament (que no és formalment un partit independentista). Les causes crec que són bastant clares.

En un recent article a La Vanguardia (27/02/2012) plantejàveu que el catalanisme havia entrat en dues etapes en el procés d’emancipació política: l’independentisme i la independència. En quin moment creieu que es troben aquestes etapes i com penseu que caldria evolucionar?
Ara ens trobem en l’etapa de l’independentisme. L’objectiu bàsic és construir una majoria social interna a favor de la independència. Això ho quantifico en aconseguir un 55%-60% de potencials electors favorables a la independència en un referèndum futur. També, es tracta d’anar “internacionalitzant” el tema. Els actors principals d’aquesta etapa són els vinculats a la societat civil. Aquesta permet organitzacions i accions molt més transversals i unitàries que les protagonitzades pels partits.

La segona etapa, la de la independència, ha de ser conduïda per les institucions de govern, especialment el govern de la Generalitat, el Parlament i els Ajuntaments. Serà una etapa en què la societat civil haurà de continuar pressionant per aconseguir que la unitat d’acció entre els partits catalanistes respongui a un full de ruta secessionista clar, establint els passos a seguir. És una etapa més complexa que l’anterior, amb presència de més actors. Caldrà molta professionalitat. Fugir de posicions personalistes i de rivalitats internes (que reflecteixen a vegades personalismes i competència entre organitzacions que semblen “d’aficionats”). Les coses s’han de fer bé, en el programa d’accions i en els ritmes. L’objectiu és la independència. Els referèndums, per exemple, són nomes mitjans per aconseguir-la, no finalitats en si mateixes. La internacionalització, i tenir un lideratge clar i amb suport de tots els actors, resulten aquí aspectes claus del procés. Si les coses es fan bé, hi ha una majoria social independentista en el país i es manté una unitat d’acció entre les institucions, els principals partits i la societat civil, en una democràcia liberal la independència resultarà imparable.

Però es tracta d’un procés obert i ple de dificultats, en el qual l’adversari contraatacarà amb tots els seus poders polítics, jurídics, econòmics, internacionals i mediàtics. Caldrà molt unitat i molta professionalitat en un procés liderat, en la segona etapa, des de les principals institucions del país. Hem d’esperar que la classe política estigui a l’alçada del repte que té al davant, potser el més important que un país es pot plantejar, el de la seva emancipació política en un context de creixement globalitzat.

No hi ha Comentaris

Saps per quan els de Convergència tenen pensat declarar la independència?

La tira còmica de Lluís Boet a La Veu núm. 13.

Text del tiular del diari: "Pujol: L'única via és la independència "

- Senyor: Escolta, tu que coneixes algun gat de Convergència ¿Saps per quan tenen pensat declarar la independència?

- Gat: Sí, el dia que li tornin a créixer els cabells al Duran i Lleida.

No hi ha Comentaris

Saps per quan els de Convergència tenen pensat declarar la independència?

La tira còmica de Lluís Boet a La Veu núm. 13.

Text del tiular del diari: "Pujol: L'única via és la independència "

- Senyor: Escolta, tu que coneixes algun gat de Convergència ¿Saps per quan tenen pensat declarar la independència?

- Gat: Sí, el dia que li tornin a créixer els cabells al Duran i Lleida.

No hi ha Comentaris

Tenim un problema

Aquests dies, Duran i Lleida ens ha recordat molt oportunament que, en les seves memòries, Margaret Tatcher reconeix el dret d’Escòcia a l’autodeterminació. Ara que Esperanza Aguirre pretén passar per la Tatcher espanyola està bé fer notar aquestes diferències bàsiques. Ja als anys 30, tractant el nacionalisme “agressiu” que alguns Estats promouen dins de les seves fronteres, Von Misses va escriure sobre el ministre republicà Salvador Maradiaga: “És un home culte, demòcrata i progressista, un entusiasta de la pau al món, però les seves opinions sobre les aspiracions independentistes de catalans i bascos estan animades per una extraordinària intransigència.”

El pare de l’escola liberal austríaca quedaria parat de la quantitat de Maradiagues que hi ha a Espanya. Estaria bé que els entusiastes de la Constitucion de Cadis el llegissin; per cert, em sembla que ningú no ha recordat la missiva que la Junta de Barcelona va enviar a les Corts de 1812: “Cataluña no sólo debe mantener sus actuales derechos y privilegios, sino además recuperar los que tuvo en los tiempos en que la augusta casa de Austria ocupaba el trono de España; porque los incalculables sacrificios que está haciendo en defensa de la Nación le dan derecho a recuperar prerrogativas; y sus extraordinarias muestras de lealtad y amor a su soberano deben bastar para borrar, de las razones y los juicios, hasta la última sombra de aquellos acontecimientos del pasado”.

La intransigència dels uns i la manca de determinació dels altres, heus aquí l'essència de la trista història d'Espanya, unida per la doble moral. El problema de la política espanyola és que passa de l’universalisme més grandiloqüent al partidisme més cínic. La democràcia es basa en l’esforç de coherència que cada part ha de fer per defensar els seus interessos. La coherència assegura que qui ostenta el poder serà el primer de pagar el preu de la seva idea de món i que cadascú es fa responsable de les seves conviccions. En el marc d’una Europa decadent, la figura de Tatcher va representar, com Churchill, la intuició que el pragmatisme es torna destructiu posat al servei de la comptabilitat. Segur que Tatcher no ha volgut mai la independència d’Escòcia, però en defensa el dret a l’autodeterminació pel mateix sentit de la dignitat que va enviar els vaixells a recuperar les Malvines. Aquí ens agrada fer mofa dels espanyols i dir que no són com els anglesos, però després busquem cinquanta mil trucs retòrics per adaptar els nostres principis als avantatges de cada cas i de cada situació.

Catalunya sempre ha posat en evidència les inconsistències d’Espanya; però Espanya ha posat sempre en evidència les de Catalunya. Així, mentre un modest jubilat fa vaga de fam per defensar la nostra llengua, a Barcelona pactem la televisió amb el PP, fem mapes de trens i fins proposem d’oficialitzar el bilingüisme abans de tenir un Estat. D'això en diem política, i així anem fent; a Madrid escandalitzats perquè ens resistim a suicidar-nos i a Barcelona perquè Espanya no canvia després de 500 anys.

No hi ha Comentaris

Jaume Bonet aguanta la vaga de fam per la llengua, malgrat que palesa debilitat i cansament

Jaume Bonet, el mestre en vaga de fam en defensa de la llengua catalana, va parlar aquest dijous amb el Diari de Balears. En el 22è dia de vaga, va decidir fer cas al metge i restringir les visites d'amics i simpatitzants perquè el seu estat de salut cada cop és més feble i es fa més palès el cansament. "El metge diu que tenc el cor més cansat del que toca. Diu que he d'estar allargat i que he de conversar poc i no rebre gent. Li farem cas, perquè la veritat és que em cans més del que em pensava", va dir en declaracions al diari illenc.

Jaume Bonet: “És com si Rafel Bosch no hagués dit res”

Jaume Bonet accedí ahir a parlar amb dBalears , tot i que estava molt cansat. Li volíem demanar què li semblava que el conseller d'Educació i Cultura, Rafel Bosch, s'hagués dirigit a ell dimarts al Parlament per demanar-li que abandonàs la vaga de fam que fa en defensa del català. Afegí que, a canvi, s'hi reuniria tantes vegades com volgués. Bonet ens digué que les declaracions no el varen immutar. "Per nosaltres és com si Bosch no hagués dit res. No ens mou gens. Ni el criticam per haver-ho dit, ni n'estam contents".

Bosch també advertí dimarts que la protesta pacífica de Jubilats per Mallorca es feia contra una decisió democràtica. Fins i tot la comparà amb la vaga de fam que podria fer un alumne si no estigués d'acord amb la nota treta o la d'un pare que volgués que el seu fill tingués preferència per rebre un trasplantament.

Bonet, mestre jubilat, explicà que sap el que ha dit Bosch perquè li ho han contat. "M'han dit que si m'atur em rebrà al Parlament". I afirmà amb convenciment que "a Jubilats per Mallorca estam fent una acció que té una intencionalitat clara. El missatge ja està donat. De tota manera, estaré encantat si vol venir, encara que sigui per no parlar de res. Aquí seré sense fotògraf, com he fet amb la resta dels partits. Això sí, sempre que no vingui demà -per avui-, demà passat o l'altre, perquè aquests tres dies ja no rebré visites. Hi haurà, però, altra gent de l'associació que el podran rebre i parlar-hi".

Bonet contestà dies enrere una altra afirmació d'una diputada popular. En aquest cas fou la d'Aina Aguiló, que via Twitter, en ser preguntada si no pensava visitar-lo, digué: "Preferesc anar a visitar persones que realment no poden menjar i ajudar-los en el que pugui. Aquest senyor està així perquè vol, hi ha persones que no tenen cap opció". El jubilat replicà llavors: "Recomanam a aquesta senyora que vagi a veure el nostre amic Biel Huguet, dels padrins i padrines flautes de ses Veles, que cada divendres reparteix aliments a la gent que no té menjar. Si ho vol, es pot apuntar al grup. I si a més decideix fer una vaga de fam per cridar l'atenció sobre aquest tema, des de Jubilats per Mallorca li donarem suport. I si ella ho volgués, aniríem a visitar-la".

Bonet ens avisà que avui, en el 22è dia de vaga, ha decidit fer cas al metge i restringir les visites d'amics i simpatitzants a l'espai cultural Can Alcover. El seu estat de salut cada cop és més feble i es fa més palès el cansament. Ens féu saber que "el metge diu que tenc el cor més cansat del que toca. Diu que he d'estar allargat i que he de conversar poc i no rebre gent. Li farem cas, perquè la veritat és que em cans més del que em pensava". Quan se li demanà per la manifestació per la llengua de diumenge, indicà que "seré a Can Alcover desitjant que hi hagi molta gent al carrer, però jo seré aquí".

No hi ha Comentaris

Adopti un peatge madrileny!

Si no fos pels tres-cents anys d'experiència,  començaria a semblar que el govern espanyol dóna per perduda Catalunya. Perquè hi ha greuges més o menys opinables, sobre els quals es pot forçar una interpretació interessada i en línia amb la conveniència de l'estat. Però aquest no és el cas de les autopistes radials de Madrid que, d'una manera o altra, acabarem pagant els contribuents de tot l'estat. Si és que no ho fem els catalans en exclusiva, allargant el periode de concessió dels peatges que financem cada dia en compensació per alliberar els pocs que hi ha a Madrid.
 
L'origen del problema ve dels anys noranta.  A la capital espanyola es va imposar una curiosa teoria segons la qual només hi podia haver una via de pagament si just al costat n'hi havia una altra de gratuïta. Els madrilenys van assumir aquestes noves autopistes de peatge com a recurs que només calia pagar, excepcionalment, en cas de pressa o urgència. I així es va multiplicar el mapa de les infraestructures  de forma explosiva.
 
Però són autopistes buides,  fins el punt que els cobradors dels peatges arriben a conèixer  els pocs usuaris que hi passen de forma regular. No surten els números i, per variar, a vostè i a mi -que convivim intensament amb aquelles barreres blanques i vermelles- ens tocarà buidar la cartera. En aquest cas sense ni tan sols passar per taquilla.

No hi ha Comentaris

Economia i Estat Propi (IV). Les infraestructures

Un dels problemes més importants de pertànyer a l’Estat espanyol en l’aspecte econòmic és la sagnia que suposa l’espoli fiscal, i que impedeix que es faci inversió. I la inversió en infraestructures és clau per garantir el creixement i la productivitat. Com a exemple gràfic de la discriminació que patim, només cal esmentar que entre 1985 i 2005 es van construir 600 km d’autovies gratuïtes a la província de Madrid, mentre que a Catalunya sencera només es van construir 20 km d’autovies gratuïtes.

Aquest és el gran llast que han de patir les nostres empreses en un món on les infraestructures són bàsiques per la competitivitat i l’exportació. L’existència de línies ferroviàries que ens connectin amb Europa, autovies que ens portin cap al Nord, i aeroport amb vols intercontinentals que ens permetin connectar fàcilment amb qualsevol punt del món tindrien un efecte multiplicador que ens hauria situat clarament com la regió més productiva d’Europa al sud de Suïssa.

I no només això, sinó que les inversions fetes no aporten cap mena de valor afegit a l’economia catalana. Si repassem les darreres grans inversions que ha fet l’estat a Catalunya, veurem que una línia d’AVE de passatgers que ens porta a Madrid en dues hores i mitja no aporta absolutament res a les nostres empreses. De la mateixa manera que l’ampliació de l’aeroport de Barcelona, mentre AENA el manté segrestat i impedeix tàcitament que a El Prat hi hagi vols intercontinentals, només ha servit per crear un gran aeroport low-cost , buidant d’avions els aeroports de Reus i Girona. En definitiva un model pervers, que no només no inverteix la quantitat que necessita Catalunya pel PIB que genera, sinó que la minsa quantitat que inverteix, ho fa en capítols que en res no ajuden la nostra competitivitat i desenvolupament.

Inversions a Cat.
catalunya discriminada

I seguint amb això, a Catalunya tenim exemples insòlits d’infraestructures inacabades al món occidental, com l’A-7 entre L’Hospitalet de l’Infant i la nuclear de Vandellòs, que porta gairebé dos anys acabada, i ens la mantenen tancada, cosa que no s’atrevirien a fer si aquest tram d’autovia estigués a Àvila. D’altra banda, tenen la barra de deixar hectàrees senceres de territori empantanegats, amb moviments de terres fets, expropiacions sense pagar, amb qualsevol excusa. Però el que els delata és que aquestes coses només passen a Catalunya.

I això no hi ha cap pacte fiscal que ho solucioni. Mentre els catalans vulguem i votem en majoria opcions polítiques partidàries de mantenir-nos dins l’Estat espanyol, aquesta situació d’empobriment i desinversió és la que ens espera. Només hi ha una solució possible perquè Catalunya esdevingui un país de primera, i aquesta és apostar per opcions polítiques clarament independentistes, ja que obtenir l’Estat propi, és l'única manera que algun dia, els catalans puguem construir les infraestructures que ens mereixem, un corredor mediterrani de mercaderies, tant ferroviari com per autovia, un aeroport amb vols intercontinentals (demanda n’hi ha suficient), uns ports preparats per rebre les mercaderies asiàtiques...

Des de Reagrupament, tenim un programa econòmic, basat en l’administració pròpia de tots els nostres recursos, i això suposaria un increment automàtic del pressupost del govern de Catalunya d’un 50%. En definitiva, la demostració que Catalunya pagui a Espanya 30 cops més del que Alemanya aporta a la Unió Europea és la prova fefaent que econòmicament tenim futur si els catalans arribem a tenir clar algun dia que només hi ha un camí per tenir un futur: la INDEPENDÈNCIA.

Articles anteriors en aquesta sèrie:  

*Nota: Dades dels gràfics obtingudes del Cercle Català de Negocis.

No hi ha Comentaris

Carta a la Directora General de la UNESCO

Atesa la greu situació en què es troba el Sr. Jaume Bonet (20 quilos de pes perduts; fatiga extrema), advoco per una mediació internacional. En aquest sentit, adjunto carta enviada a la Directora General de la UNESCO sol·licitant la seva intervenció urgent. Si algú pogués estar interessat en enviar-la també, adjunto link  on pot trobar-la en la seva versió en anglès.
 
 Benvolguda senyora Irina Bokova,
 
 L'1 de març passat el senyor Jaume Bonet Moll va començar una vaga de fam a Palma, en protesta contra les mesures anunciades pel Govern de les Illes Balears (Espanya), que restringeixen en greu manera el compliment efectiu dels instruments internacionals adoptats pel Govern d'Espanya, per exemple, com la Carta Europea de Llengües Regionals o Minoritàries, en relació a la llengua catalana, que ha estat la llengua d'aquestes illes, des de la seva conquesta pel rei Jaume I.
 
 Aquestes mesures inclouen el canvi de la legislació vigent per tal de mantenir només un dels dos idiomes oficials (l’espanyol) com un requisit per als candidats autonòmics de l'administració pública. Saber català passa a ser un "mèrit" .
 
 El Sr. Bonet-Moll és un membre de la junta de Jubilats per Mallorca. La seva pàgina web és http://jubilats.balearweb.net . Després de 21 dies en vaga de fam, s’està debilitant greument i la seva salut és molt preocupant. Les hores de visita han estat restringides. Pot veure una entrevista gravada aquí .
 
 Tenint en compte que la reacció des dels cercles governamentals ha estat nul.la, és de témer que la seva situació empitjorarà. La seva salut, doncs, estarà en greu perill a menys que algú actuï com intermediari.
 
 Humilment, però vivament, demano a la seva organització que intervingui.
 
 Ben cordialment,
 
 (Carta enviada, en anglès, a: i.bokova@unesco.org, per email)

No hi ha Comentaris