Arxiu abril, 2012

Generalitat: cal canviar el rumb

Estem vivint en un escenari de decepcions diàries i d'incerteses futures. El Govern del PP té majoria absoluta al Parlament central però és un govern molt dèbil a escala europea i internacional. La prima de risc espanyola va escalant nivells alarmants que posen en zona vermella diferents indicadors, els de risc de rescat i els de ruptura social (aturats, joves sense expectatives, precarització laboral, desafecció ciutadana, pressions internacionals).

El Govern central no transmet cap imatge de solidesa, sinó la d'una improvisació reactiva erràtica. Provoca desconfiança. N'hi ha per a això i per a molt més. És un escàndol en termes de racionalitat haver endarrerit l'aprovació dels pressupostos per les eleccions andaluses. Això no és la decisió d'un govern seriós. Tampoc no ho és que s'inverteixi en un AVE marginal quan es deixa de banda el corredor del Mediterrani, molt més decisiu econòmicament. Resulta un insult a la intel·ligència que es faci veure que es retalla el deute quan, en realitat, es fa apujant impostos, fent exercicis de comptabilitat creativa i deixant de pagar les autonomies. El Govern central és el primer a incomplir la llei. També resulta de país de sainet, a més de tenir un cap d'Estat que caça elefants a Botsuana, que es declari una amnistia fiscal per als més rics -que incentiva les pràctiques de frau-, mentre s'apuja l'IRPF, que afecta els assalariats i les classes mitges.

A Catalunya s'hi afegeixen el greuge d'un espoli econòmic basat en un dèficit fiscal escandalós en termes de política comparada, i un marc constitucional que s'ha revelat molt hostil amb el país. L'autogovern s'està convertint en una realitat cada cop més diluïda, més degradada i més insolvent. I sabem que la crisi actual és una excel·lent coartada aparent per aprofundir la recentralització política. El Wall Street Journal  i el Financial Times  recollien recentment la voluntat del Govern central de moure's en aquesta direcció.

Fins ara, la tònica del Govern de la Generalitat ha estat presidida per la voluntat de complir amb el pagament del deute a partir de "retallades'' en la despesa pública. Però en realitat la Generalitat no te les competències necessàries per decidir el que el país necessita en termes econòmics i de benestar. No té capacitat de reactivar l'economia catalana amb els instruments de què disposa. En temes polítics i econòmics, Catalunya és un país dependent. El Govern de la Generalitat, més que governar, actua com una gran gestoria que administra una situació de misèria pressupostària. La imatge que transmet és la d'algú que tracta de racionalitzar recursos des de la precarietat i, sobretot, des de la impotència.

L'Estat no reconeix Catalunya com a realitat nacional, lamina constantment l'autogovern, i a més de sortir caríssim als catalans, està hipotecant el seu futur polític, econòmic, cultural i de benestar. Els preus de la dependència política són molt alts. Estem perdent quotidianament temps, energies, diners i prestigi.

Establir un nou "pacte fiscal en la direcció del concert econòmic" ha estat el punt estrella del Govern. Tanmateix, a hores d'ara queda clar que no existirà un pacte que solucioni la situació d'espoli. Això ho saben el Govern i el seu president. El "nou pacte fiscal" s'està convertint en una utopia més antiga cada dia que passa. Ja no resulta possible mantenir més aquest miratge. A Catalunya cal donar un cop de timó i, per fer-ho, cal canviar d'objectius, d'aliats, d'estratègia i de discurs.

El camí a seguir, malgrat totes les incerteses del procés, és el d'una Catalunya independent. És el camí per tal que el país no només no es vagi diluint, sinó perquè s'enforteixi i sigui capaç de projectar tota la seva personalitat diferenciada i totes les seves possibilitats -que encara són moltes, en un món creixentment competitiu i globalitzat-.

El Govern té tres escenaris generals davant seu: 1) seguir com fins ara, una posició que cada vegada té menys sentit; 2) fer un canvi de govern (ara sí amb els "millors") que prepari el país per a la independència; 3) convocar eleccions per sortir reforçat, presentant un programa per un estat propi dins de la Unió Europea. Els escenaris 2 i 3 poden ser complementaris. El president s'hauria de dirigir al país i s'hauria d'explicar a la ciutadania com un estadista. Estic convençut que la majoria entendrà la situació actual i el projecte independentista de futur si se li explica bé, sense eufemismes ni ambigüitats. El transatlàntic del país està girant. Però cal que des del pont de comandament s'acabi de fixar el rumb. I cal fer-ho amb molta professionalitat. Cal un govern estructurat per l'establiment de la transversalitat de les forces catalanistes del Parlament i de la societat civil, per l'impuls de la internacionalització del procés d'independència, i amb voluntat de marcar un lideratge que sigui recognoscible des de Washington, Brussel·les i Pequín.

Duke Ellington deia que "quan es compon música sempre s'ha de saber com juga al pòquer qui ha d'interpretar-la". Als catalans ens cal un govern que pugui governar. Un govern que pugui impulsar el benestar de la població i els objectius polítics, econòmics i culturals que el país necessita. I ara ens cal un govern que reflecteixi en la composició i estructura interna la preparació i voluntat per assolir la seva emancipació nacional. Un govern que lideri en termes de futur.

No hi ha Comentaris

Amb aquesta mena de mansos qualsevol pot fer el valent

- Què et sembla aquest 'pase', Mariano?

- Doncs que amb aquesta mena de mansos qualsevol pot fer el valent

ferreres

No hi ha Comentaris

CiU, esquadró de suïcidi

En pocs dies, el catalanisme popular  ha vist clara l'esquerda que hi ha oberta als peatges, una falca molt més versàtil que les consultes sobiranistes i amb la facilitat afegida que s'hi pot actuar individualment. Negar-se a pagar els peatges significa reaccionar contra la discriminació territorial i, simultàniament, es tracta d'una denúncia pública -cívica i innovadora- que ja comença a ser visible per la premsa internacional. La campanya #novullpagar està del tot equipada per a l'èxit.
 
 I en aquestes que, quan ningú no l'esperava,  arriba el Front del Poble Judaic i, en comptes d'aprofitar una situació favorable, va i se suïcida. Queda confirmat que els membres del Govern català han vist La vida de Brian perquè han copiat aquella tàctica en la crisi dels peatges. Per uns hipotètics cent euros, la Generalitat s'ha ofert com a subjecte principal de lapidació entre les bases del catalanisme. Impressionant sacrifici ritual.
 
El cas és que ni tan sols li han fet un favor a La Caixa,  que tardarà temps en desfer-se d'una imatge estretament vinculada als peatges abusius. En definitiva, el Govern i CiU s'han ben retratat, amb la curiosa companyia dels sindicats i el PSC, tots ells somrient mentre fiquen la targeta, amb alegria i dient Lluíííís, davant d'una barrera blanca i vermella. Al capdavall, una bonica foto que segur que entendrirà ni que sigui una mica el cor de pedra de la gran banca i els ministres del PP. Almenys ells sí que estaran contents! And...always look on the bright side of life.

No hi ha Comentaris

El Govern lliura a l’Estat per 100 € els catalans que es rebel·len

Reagrupament reitera que els peatges són un dels símptomes, Espanya la malaltia, l’Estat català l’única solució  

L'anunci del Govern d'Artur Mas amenaçant els ciutadans que de forma espontània han decidit sumar-se massivament al moviment #novullpagar als peatges de les autopistes en territori català és considerat per Reagrupament Independentista com una decisió indigna i antipatriòtica, encara més en un moment en què essent incapaç de complir una sola de les seves promeses electorals, de plegar-se als designis del Govern neofranquista del PP, ni d’aconseguir ni un euro més de finançament  per a Catalunya, gosa voler emporuguir la gent que es nega a pagar per duplicat les autopistes catalanes.
 
El posicionament del Govern és una mostra més que el problema no és només Espanya, sinó dels propis mandataris de Catalunya, que no tenen la valentia política suficient per defensar el poble i actuar amb responsabilitat, pensant exclusivament en el millor pels ciutadans de Catalunya.
 
Tal com ha reiterat en diverses ocasions Reagrupament, mentre siguem una comunitat autònoma i mentre tinguem un govern autonomista, els catalans pagarem 2 i 3 vegades més per tenir molts menys serveis, i ho farem amb la complicitat d’un govern col·laboracionista amb l’espoli català.
 
De fet, l’Administració no inverteix en serveis a Catalunya allò que s’estalvia en el manteniment de les autopistes catalanes, i, a més a més, actualment retalla aquests serveis. El greuge que significa el pagament dels peatges no és l'únic que suportem; sumem-hi l'espoli fiscal, que és, també, espoli social; afegim-hi els cèntims "sanitaris" de la benzina, les taxes dobles per als medicaments, a discriminació dels nostres universitaris en matèria de beques (un 15% dels estudiants i un 8% de les beques); la rebaixa molt substancial de sous dels funcionaris catalans quan a Espanya es mantenen,  la manca de poder per gestionar els nostres ports, aeroports i serveis de trensport, especialment ferroviaris; l'ofec econòmic de les institucions nacionals, municipis, entitats, mitjans públics de comunicació, empresaris, autònoms, petits comerciants…
 
Aquest govern que en una setmana ha passat de “veure amb simpatia” el moviment #novullpagar i reconèixer que no era sancionable, a perseguir-lo, ha cedit a les pressions del poder econòmic espanyol i ara actua contra el seu propi poble que es nega a pagar més per a rebre menys. El Govern actua com el botxí privat de l’estat i és còmplice de l’espoli.
 
Segons les promeses electorals de CiU, a aquestes alçades de la legislatura hauríem de tenir el concert econòmic —que sens dubte permetria un cert ajustament del dèficit fiscal i social català. En comptes d’això patim persecucions del mateix govern quan els ciutadans es rebel·len contra el tracte injust de l’Estat. Convergència i Unió s’equivoca posant-se al costat dels espoliadors i perseguint als ciutadans que es rebel·len contra un tracte injust que el propi Govern de CiU no és capaç de redreçar.
 
D'una altra banda, Reagrupament vol recordar que en una Catalunya independent no ens podríem permetre el luxe que no hi hagués alguns peatges, essent com som i serem un país de pas, especialment per al trànsit internacional, de la mateixa manera que no s'ho permet la civilitzada i potent Alemanya en algunes de les seves autopistes.
 
Des de Reagrupament animem tots els ciutadans a continuar amb els actes d’insubmissió per manera que s’imposi el patriotisme i la dignitat entre els catalans, sense haver de recular davant qualsevol mena de persecucions del Govern.

No hi ha Comentaris

El Govern lliura a l’Estat per 100 € els catalans que es rebel·len

Reagrupament reitera que els peatges són un dels símptomes, Espanya la malaltia, l’Estat català l’única solució  

L'anunci del Govern d'Artur Mas amenaçant els ciutadans que de forma espontània han decidit sumar-se massivament al moviment #novullpagar als peatges de les autopistes en territori català és considerat per Reagrupament Independentista com una decisió indigna i antipatriòtica, encara més en un moment en què essent incapaç de complir una sola de les seves promeses electorals, de plegar-se als designis del Govern neofranquista del PP, ni d’aconseguir ni un euro més de finançament  per a Catalunya, gosa voler emporuguir la gent que es nega a pagar per duplicat les autopistes catalanes.
 
El posicionament del Govern és una mostra més que el problema no és només Espanya, sinó dels propis mandataris de Catalunya, que no tenen la valentia política suficient per defensar el poble i actuar amb responsabilitat, pensant exclusivament en el millor pels ciutadans de Catalunya.
 
Tal com ha reiterat en diverses ocasions Reagrupament, mentre siguem una comunitat autònoma i mentre tinguem un govern autonomista, els catalans pagarem 2 i 3 vegades més per tenir molts menys serveis, i ho farem amb la complicitat d’un govern col·laboracionista amb l’espoli català.
 
De fet, l’Administració no inverteix en serveis a Catalunya allò que s’estalvia en el manteniment de les autopistes catalanes, i, a més a més, actualment retalla aquests serveis. El greuge que significa el pagament dels peatges no és l'únic que suportem; sumem-hi l'espoli fiscal, que és, també, espoli social; afegim-hi els cèntims "sanitaris" de la benzina, les taxes dobles per als medicaments, a discriminació dels nostres universitaris en matèria de beques (un 15% dels estudiants i un 8% de les beques); la rebaixa molt substancial de sous dels funcionaris catalans quan a Espanya es mantenen,  la manca de poder per gestionar els nostres ports, aeroports i serveis de trensport, especialment ferroviaris; l'ofec econòmic de les institucions nacionals, municipis, entitats, mitjans públics de comunicació, empresaris, autònoms, petits comerciants…
 
Aquest govern que en una setmana ha passat de “veure amb simpatia” el moviment #novullpagar i reconèixer que no era sancionable, a perseguir-lo, ha cedit a les pressions del poder econòmic espanyol i ara actua contra el seu propi poble que es nega a pagar més per a rebre menys. El Govern actua com el botxí privat de l’estat i és còmplice de l’espoli.
 
Segons les promeses electorals de CiU, a aquestes alçades de la legislatura hauríem de tenir el concert econòmic —que sens dubte permetria un cert ajustament del dèficit fiscal i social català. En comptes d’això patim persecucions del mateix govern quan els ciutadans es rebel·len contra el tracte injust de l’Estat. Convergència i Unió s’equivoca posant-se al costat dels espoliadors i perseguint als ciutadans que es rebel·len contra un tracte injust que el propi Govern de CiU no és capaç de redreçar.
 
D'una altra banda, Reagrupament vol recordar que en una Catalunya independent no ens podríem permetre el luxe que no hi hagués alguns peatges, essent com som i serem un país de pas, especialment per al trànsit internacional, de la mateixa manera que no s'ho permet la civilitzada i potent Alemanya en algunes de les seves autopistes.
 
Des de Reagrupament animem tots els ciutadans a continuar amb els actes d’insubmissió per manera que s’imposi el patriotisme i la dignitat entre els catalans, sense haver de recular davant qualsevol mena de persecucions del Govern.

No hi ha Comentaris

La coalició independentista fa #novullpagar

Els diputats de la coalició independentista al Congrés (ERC-Reagrupament-CatSí) van expressar el seu suport a la campanya ciutadana contra l'abús dels peatges aquest dissabte al peatge de Mollet del Vallès de la C-33.

Dos automòbils, encapçalats per un de conduït per Alfred Bosch, amb els altres diputats de la coalició a Madrid i membres de la direcció de Reagrupament van passar el peatge fent un acte d'insubmissió, amb tota educació: "bon dia, no vull pagar". En declaracions als mitjans, Alfred Bosch ha manifestat que el fet que "1.500 persones ja hagin fet boicot als peatges catalans, és un senyal que aixo no ho para ningú".

Per a Reagrupament, aquesta és la manera de dir, com ha fet sempre, que els catalans no hem de concentrar els nostres esforços en campanyes disperses: peatges, seleccions, consultes locals, insubmissió fiscal... sinó que ens hem de centrar en la proclamació de la independència, la qual ho solucionaria tot alhora i d'un sol cop. No obstant això, Reagrupament sempre ha felicitat i ha estat al costat de tots els catalans i catalanes que han protagonitzat totes aquestes lluites, perquè la gent que les promou ho fa de bona fe i desinteressadament i això sempre mereix el nostre suport.

Des de Reagrupament hi ha la convicció que cal ser capaços de fer que tot aquest descontentament social s'arrengleri al costat de l'independentisme i que es vegi l'estat propi i la proclamació de la independència com l'única sortida a tot plegat. Per a fer això, resulta ineludible arremangar-se i participar en moltes campanyes com la del #Novullpagar. Això no ha fet res més que començar i la batalla serà dura. Mai ningú no ha dit que la independència seria fàcil.

No hi ha Comentaris

Cultura també oblida Gabriel Ferrater

El Departament de Cultura de la Generalitat no té ganes, voluntat o diners (o cap de les tres coses) per a promoure les lletres catalanes i commemorar les importants efèmerides d'aquest 2012. Després d'ignorar el triple centenari de Calders, Tísner i Sales, tampoc no commemora el 40è aniversari de la mort de Gabriel Ferrater, que va tenir lloc aquest divendres.

Segons Xavier Macià, de la Universitat de Lleida, "Ferrater és conegut bàsicament com a poeta, i és aquest sens dubte l'àmbit on aconsegueix uns resultats més remarcables, però destaca també la seva activitat professional com a lector i director editorial, professor i traductor, i és especialment interessant la seva aportació com a crític d'art, lingüista i estudiós de la literatura. Són de referència obligada, sobretot, tant per les lectures que en proposa com per la forma d'exposar-les, les seves aproximacions a l'obra de Josep Carner, Carles Riba i J.V. Foix.

Cal esperar que hi hagi més sort el proper 20 de maig, en què hi haurà l'oportunitat de recordar el 90è aniversari del naixement de l'intel·lectual reusenc. Mentrestant, reproduïm un dels poemes més coneguts de Ferrater:

Cançó del gosar poder

Gosa poder ser fort, i no t’aturis:
gosa poder ser vell, que si tens fills
un testament els fermarà ben curt.
Gosa poder que no t’agradi massa
d’anar testat per un món que s’espera.
Si et sobren fills, avia’ls una guerra.

Gosa poder donar feina a xarnegos.
Amb el teu sou, compraran vi prou agre
perquè en tres anys els podreixi les dents.
No et faci por: tu pren l’opi dels rics
(d’opi, te’n ve d’Escòcia i de Roma).
Gosa poder tenir enemics a sou.

Tu, vailet nou, confia en anys futurs.
Prou temps tindràs de fer-te amics virgilis
que et llegaran eneides a salvar.
Gosa poder fer-te persona augusta
quan tindràs temps. I avui, Octavi, noi,
gosa poder degollar Ciceró.

Barbat Alfons, emperador d’Espanya,
cosí d’un Sant i Savi tu mateix,
mira-t’hi bé, que en vindran de més savis
a historiar-te, i diran que ets mal rei:
els has perdut una bruta batalla
que ells han gosat poder-se-la fer seva.

Mira-t’hi bé, general, que una pàtria
gosa posar molta esperança en tu.
No gosis, no, poder perdre batalles.
Però tampoc no et cal guanyar-les totes.
Si tens napalm per sembrar camps del Nord,
gosa poder perdre guerres del Sud.

Gabriel Ferrater, Cançó del gosar poder . Barcelona: Edicions 62, 1979, p.147.

No hi ha Comentaris

Unes eleccions sense futur

El govern dels “millors” i CiU són en un carreró sense sortida. Ser els primers de la classe no ha tingut premi ni reconeixement. Ans al contrari, el mestre demana continuar en la mateixa línia. Mentrestant, ells (els espanyols) continuen amb la gran festa del dispendi i la malversació dels recursos públics.

Ara, i per aprofundir amb la vergonya de país, el nostre president insinua la possibilitat de fer eleccions anticipades al Parlament de Catalunya si Catalunya és intervinguda. No seré jo el que torni a dir que fa gairebé tres segles que ja ho som d’intervinguts, però sí que cal recordar, per no mentir, que Catalunya no és res més que una regió espanyola, sense poder de decisió i sota la legislació absoluta dels espanyols.

Per tant, si avancem les eleccions, no només hem de dir “si ens intervenen”, també hauríem de dir “amb quin objectiu”. És per obtenir una majoria absoluta i així poder continuar retallant i negociar un nou pacte fiscal, això sí, quan les condicions ho permetin? És per fer la transició nacional definitiva, a partir de la majoria absoluta i convertir Catalunya en el nou Estat d’Europa? És per fer un front nacional d’ampla majoria i negociar exclusivament el nou pacte fiscal? Abocar-nos a un procés depressiu col·lectiu no és el millor camí per sortir del forat on som ara mateix, i de continuar amb propostes sense saber on volem anar, de ben segur que farà que hi arribem aviat. Unes eleccions són un referèndum i fins i tot un plebiscit de reconeixement democràtic per tothom, però tot sembla indicar que CiU les vol fer per governar amb majoria absoluta, legítim si és vol, però unes eleccions catalanes no faran canviar ni la majoria absoluta del PP ni el seu full de ruta i CiU ho sap.

Els catalans tenim l’espoli, tenim les pitjors infraestructures, tenim unes autopistes amb peatges indefinits, i per acabar, nosaltres, els catalans, contribuïm a resoldre la crisi tres vegades: amb la solidaritat imposada (espoli), les retallades d’aquí i les retallades espanyoles que també ens afecten.  Certament és un cas únic, ni les colònies d’ultramar pagaven aquest preu.

Tornant a la qüestió de les eleccions anticipades, que curiosament no coincidirien amb el 2014, aquestes poden ser una bona oportunitat per als que volem una Catalunya lliure, però no ho seran si l’objectiu és tenir uns quants diputats més. Que ERC passi de 10 a “13 diputats”, que SI mantingui o perdi els diputats, que DC perdi o mantingui el diputat, que Reagrupament entri o no al Parlament, que la CUP entri o no al Parlament, si no fem la suma de més de 68 diputats, només servirà per la subsistència.

CiU no vol (i no em cansaré de repetir-ho) ni ara ni abans que Catalunya sigui un Estat, ells n’han tingut prou amb el somni dels enganyats. Viure a cos de rei els ha fet feliços, aquesta és la realitat, i nosaltres no podem competir amb ells. Són uns mestres en confondre, en enganyar, en mentir. Tant se val, ells volen guanyar per tenir el poder que suposa, ells mai no han volgut una Catalunya lliure. Ara des dels mitjans afins sorgeix el missatge de darrera fornada: cal fer un pacte a Espanya de “salvació nacional” entre el PSOE, el PP, CiU i el PNV per sortir de la crisi. I això ho plantegen els transmissors inequívocs de la unitat espanyola i del grup Godó, afegint que Catalunya sola no se’n sortirà. Trist, però aquesta és la realitat, a més de ser prova inequívoca del que pretén CiU; més autogovern però en cap cas, mai la independència.

Mentrestant i davant l’escenari que tenim, què farem els que volem una Catalunya lliure? Si les darreres enquestes oficials, ens diuen que tenim hores d’ara una majoria disposada a votar independència, no serveix de res, potser sí que entrarem en un procés depressiu, però aleshores no podrem culpar els convergents, nosaltres solets en tindrem la culpa.

No hi ha Comentaris

Reagrupament qualifica d’inútils les gestions dels polítics gironins del PP a l’hora de millorar les inversions a les comarques gironines del pressupost de l’Estat

El coordinador de RCat a la regió de Girona, Carles Bonaventura, considera que les paraules de Concepció Veray i Josep Enric Millo se les emporta el vent i que el govern espanyol, sigui del PP o del PSOE, continua tractant Catalunya, i Girona, com una colònia

Rosa Cruz, coordinadora de les comarques del Gironès i el Pla de l’Estany de Reagrupament i exnúmero dos de la candidatura independentista al Congrés d’ERC-RCat-CatSí, afirma que el pressupost del goven del PP margina més que mai les comarques gironines

Reagrupament Independentista de les comarques gironines subscriu íntegrament les paraules pronunciades ahir per la nostra diputada a Madrid Teresa Jordà, representant de la coalició independentista formada per ERC, Reagrupament i Catalunya Sí, en relació amb el pressupost general de l’Estat i les seves inversions a les comarques gironines.

En aquest sentit, RCat, després d’analitzar els comptes proposats pel PP, considera que la demarcació de Girona en resulta més malparada que mai. Si el govern espanyol retalla la inversió a Catalunya en un 45%, pel que fa a les comarques gironines aquesta retallada és del 56%.

En aquest sentit, Carles Bonaventura, coordinador regional de Reagrupament a Girona, ha manifestat que “molts havíem sentit com alguns alts càrrecs de PP de les nostres comarques, concretament Josep Enric Millo i Concepció Veray, s’omplien la boca defensant que la seva pressió a Madrid seria determinant perquè Catalunya i sobretot Girona es beneficiessin de l’arribada d’un govern del PP i de la seva capacitat d’influència. Doncs bé, ja veiem el resultat de les seves gestions, el govern espanyol destina a Catalunya i sobretot a Girona menys diners que mai. La inversió és ben clar que no; l’única cosa que augmenta amb els populars és el tracte colonial d’Espanya envers Catalunya”. Bonaventura acaba afirmant que “ni amb el PP ni amb el PSOE no hi ha res a fer. L’única alternativa perquè els diners dels catalans i dels gironins repercuteixin en benefici del propi territori és la independència, l’Estat propi”.

Per la seva banda, la coordinadora de RCat a les comarques del Gironès i el Pla de l’Estany, Rosa Cruz, que va ser la número dos de la candidatura per la circumscripció de Girona de la coalició entre ERC, Reagrupament i Catalunya Sí sosté que “infraestructures bàsiques per al desenvolupament econòmic de les comarques gironines continuaran ara, amb el govern espanyol del PP, igual d’aturades com ho estaven abans amb el govern del PSOE. Ara, amb els populars, el desdoblament de l’N-II rebrà uns miserables 18 milions d’euros, la qual cosa representa un insult a tots els gironins, sobretot als familiars dels que han mort en aquesta carretera els últims anys. La inversió total a la demarcació de Girona no arriba als 270 milions d’euros i uns 194 ja els hem de descomptar perquè van destinats a les obres del TAV. Què queda per a infraestructures i obres bàsiques de les comarques gironines? Què passarà, per exemple, amb el tren convencional a Girona, continuarà passant pel viaducte els pròxims anys?”, es pregunta l’advocada gironina, que acaba afirmant que “el pressupost general del govern del PP margina més que mai la demarcació de Girona”.

Executiva Comarcal del Gironès i el Pla de l’Estany de Reagrupament Independentista.

No hi ha Comentaris

Vostès perdonin però ja estem intervinguts

Si no fos dramàtic i ja tràgic per algunes persones -com l’home que va morir per no trobar el CAP obert després d’haver tingut un infart- seria per riure. Com es pot anar amenaçant amb “intervenir” la Comunidad Autónoma de Régimen Común , que és Catalunya, si ja estem intervinguts, políticament i econòmicament.

Políticament, des de la tràgica -nacionalment parlant- sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 28 de juny de 2010, i la resposta del poble català en les eleccions autonòmiques que la van seguir, en les que va quedar clar que l’opció més volguda pels electors era l’autonomisme, només hem fet que anar perdent competències de facto .

Comencem pel més bàsic, que és l’ensenyament. El govern espanyol ha decidit que els catalans faran l’assignatura “Educación Cívica y Constitucional” i l’any vinent, els alumnes catalans la faran.També ha decidit que farà una reforma del sistema universitari, i la farà. També ha decidit que 4rt d’ESO serà substituït per un primer de Batxillerat on ja se segregaran els alumnes en funció del seu rendiment escolar. I els escolars catalans ho faran, si no el curs vinent, els següents. El govern espanyol també ha decidit que hi haurà una reforma de la formació professional i se suprimiran algunes especialitats.

El retall pressupostari que ha patit en diverses onades el Departament d’Ensenyament, ja va fer que a principi d’aquest curs 2011-2012 es retallés la sisena hora d’ensenyament obligatori als alumnes que estudien a l’escola pública. És a dir, els nens cursaran al llarg del seu ensenyament obligatori un any sencer menys, computades totes les hores que se’ls manlleva per migradesa econòmica de l’administració.

Tot això, amb el model d’immersió lingüística en una situació definitivament de sense papers.

Deixem ensenyament. Anem a sanitat. El govern espanyol ja ha decidit qui podrà ser assistit i qui no podrà ser assistit per la sanitat catalana. I també ha decidit els preus que hauran de pagar les persones amb seguretat social pels medicaments. Si el govern català vol afegir propina als habitants de la seva comunitat autònoma els hi deixarà perquè calli una mica.

Quant a Cultura, estem intervinguts des de la sentència del TC. La nostra llengua ja no és necessària per a res legalment parlant. Tothom té el dret de viure en español, però no pas en català. També ha decidit el govern espanyol que les televisions públiques autonòmiques ara, en plena crisi de publicitat, han de tenir dèficit zero. Si no, es privatitzen i llestos. Si això no és estar intervingut, que algú m’ho expliqui.

Quant a infraestructures el govern español ha decidit que el corredor mediterrani no es fa, tot i que sigui la lògica aposta de la Unió Europea. I no es fa. Ni brams, ni reclamacions. No es fa. I la concessió de les autopistes de peatge de Catalunya s’allarguen com un xiclet i s’ha acabat. Crec que no hi ha cap país arreu del món que hagi pagat el cost de construcció de les seves autopistes més vegades que Catalunya. És cert que s’ha iniciat una campanya ciutadana contra aquest abús, però de moment és molt minoritària.

Econòmicament, ara les factures pendents de fa mesos dels proveïdors marxen cap a Madrid perquè les revisin vejam si el Govern de la Generalitat pot incloure-les en els crèdits ICO que ella mateixa demana al Banco d’España . Si això no és estar intervingut, jo agrairé que algú m’ho expliqui.

I com resol la manca de liquiditat el Govern de la Generalitat? Doncs demanant permís al Banco de España  per poder seguir emetent “bons patriòtics”, a un tipus d’interès fora de mercat. Si això no és estar intervingut, també agrairé que algú m’ho expliqui.

Podem parlar de moltes intervencions del Gobierno Español a Catalunya, però això és un article i no un memorial de greuges.

Per això, quan el ministre Montoro amenaça en “intervenir” les Comunidades Autónomas de Régimen Común , jo entenc que es refereix a la resta, perquè Catalunya ja ho està.

Fins que la nostra nació mil·lenària no sigui un país lliure, és a dir, un subjecte de dret internacional plenament reconegut, les nostres possibilitats de supervivència econòmica minven cada dia. I, a més, paguem el peatge de 60 milions d’euros diaris per estar dintre de l’Estat espanyol.

No hi ha Comentaris