Arxiu abril, 2012

Alfred Bosch: “És greu que en 30 anys el poder espanyol s’hagi quedat el 40% dels impostos catalans, hagi fomentat acusacions d’insolidaritat i hagi negat el pa i la sal a la gent modesta”

"Eliminin els ministeris de Cultura, Sanitat i Educació i estalviarien 5.500 milions d'€"

"No paguin 838.000 € a la COPE per una campanya de seguretat viària i arreglin la N-II al seu pas per Girona i evitin morts"

"Amb una fragata 105 pagarien dues vegades l'almoina que els demanava el Sr. Duran per votar-los, és a dir, 475M €"

"Estan estafant els humils i estan humiliant als estafats"

"Que dels seus abusos, en neixin somnis, en neixin esperances, en neixin valents i en sorgeixin gegants"

"No ens rendim, no ens rendirem!"

Aquests són els pressupostos del Xèrif de Nottingham, que atraca els necessitats per afavorir els privilegiats. Sí, aquests números ja depassen el principi d'austeritat i s'eleven a la categoria d'abús. Són unes xifres invotables, senyor Rajoy. Alguna cosa han fet mitjanament bé, cal admetre-ho; han fet retallades dràstiques en Exteriors, aquí on gastaven alegrement, com aquests 7'5M € en una residència d'un ambaixador o aquests 300.000 € en banderes espanyoles o aquest altre tant en coberteries i estovalles. Ja era hora que ens fessin cas, amb el temps que portem denunciant els malbarataments que s'hi produeixen. Però no se'm posin afectuosos, perquè no estic segur que els agradi la resta.

Sempre recorren a Europa, el guru suprem que els guia i acompanya. I resulta que en el Consell d'Europa li van recomanar retallades, sí, però també foment de l'ocupació, on retallen un 26%, o inversions en investigació i formació, on decapiten un 26%. Per què esgrimeixen la porra i s'obliden de la pastanaga que els demana Europa?

El pitjor és que hi ha alternatives. En lloc de desballestar el benestar, podrien apostar per uns pressupostos productius, que retallessin en burocràcia. Eliminin els ministeris de Cultura, Sanitat i Educació i, segons càlculs solvents, estalviarien 5.500M €. O per entrar en detalls, no es gastin 2'3M € en neteja del CGPJ i paguin una bona escola, ni 1'4M € en neteja del TC i cobreixin un dispensari, ni 475.000 € en reformes de despatxos del Consell de Seguretat Nuclear i mantinguin 15 metges, no paguin 838.000 € a la COPE per una campanya de seguretat viària i arreglin la N-II al seu pas per Girona i evitin morts.

O podrien apostar per uns pressupostos de la pau, perquè la veritat és que aquests semblen de guerra. Augmenten el pes relatiu de Defensa, d'Interior, de Presidència i de la Corona. Per assenyalar un cas concret, la despesa militar: compliran els contractes vigents? Amb els 87 Eurofigther, al mòdic preu de 130M € la peça, podrien mantenir una universitat sencera per cada avió caça... per a caçar què? Elefants? O una fragata 105, amb la qual pagarien dues vegades l'almoina que els demanava el Sr. Duran per votar-los, és a dir, 475M €. O renunciïn a algun dels 4 submarins S80, cada un a 440 M €, i prescindint d'un de sol ja podrien sostenir 5 hospitals. O prescindeixin de 80 torpedes, que en esclatar un de sol dilapida el que costa un parvulari sencer.

Si són temps d'austeritat, digui'm una cosa. Per què es gasten 1.250m € en assistència sanitària i hospitalària i mutualisme per a militars, quan això es podria integrar i racionalitzar a la Sanitat publica amb la resta dels mortals? O aquests 1.000 M € per a militars, policies i guàrdies civils a la reserva, amb soldats que no estan jubilats i que cobren una mitjana de 3.000 € per fer exactament... què? ¿O els 156M € en incentius al rendiment... quin rendiment? o 277.000 € per a material de missions exteriors, incloent rosaris, creus i vi de missa... Cristiana paciència és el que haurien de sufragar ... ¿Escolti, i aquests camps de golf i complexos a les platges per a oficials? O 0'5M € per investigar l'estrès del combatent? O 0'5M € en un concurs de creativitat per publicitar en reclutament... i ho publiquen el mateix dia que van anunciar les retallades de 10.000 M € en sanitat i educació. Això no és austeritat, senyories, això és un atracament.

I parlant d'atracaments, Sr. Rajoy, uns altres pressupostos són possibles en relació amb Catalunya, i no pas aquests, que són la foto fixa de l'espoli social i financer d'un país que hauria de ser tractat com a motor econòmic, no com un servent. És greu que en 30 anys el poder espanyol s'hagi quedat el 40% dels impostos catalans, hagi fomentat acusacions d'insolidaritat i hagi negat el pa i la sal a la gent modesta, a la societat treballadora, desmuntant el benestar i l'administració catalana ...

Aquests pressupostos no són de sentit comú, són tot el contrari. Són un robatori. El poder espanyol ens roba. Perquè les factures que paguem les gasten en necieses i en joguines de guerra. És així com han elaborat uns números, o millor dit, han perpetrat un pressupost, que discrimina, empobreix i humilia els contribuents de Catalunya. Qualsevol que defensi Catalunya no pot defensar aquests pressupostos. Estan estafant els humils i estan humiliant als estafats. Però, a sobre, ho fan des de la il·legalitat; ignoren les partides consignades en un Estatut que és llei orgànica i rebutgen fins i tot transferències com les beques, uns 200M €, que el TC ja ha dictaminat que han de ser traspassades immediatament.

La gent a Catalunya s'està acostant a la insubmissió, molts no paguen peatges, alguns paguen els impostos directament a la Generalitat, alguns ajuntaments es declaren insubmisos fiscals. Que això no ho preveula llei? Però si vostès són els primers a raspallar les lleis... Com a mínim els ciutadans desafien el poder per sentit de justícia. La gent s'ha llançat al bosc de Sherwood perquè vostès els empenyen a aquest santuari. Pobre Catalunya. Pobres Països Catalans, que fa heroisme anònim. I és aquesta, precisament, la nostra major font de confiança. La gent corrent no és tonta, i té un límit. La gent és sensata i s'amotina davant la injustícia. I això és el que més llum ens aboca sobre el futur. Que dels seus abusos, Sr. Rajoy, Sr. Montoro, Senyories del PP, que dels seus abusos, en neixin somnis, en neixin esperances, en neixin valents i en sorgeixin gegants.

No ens rendim, no ens rendirem!

No hi ha Comentaris

El RACC denuncia el dispendi de continuar la inversió en trens d’alta velocitat

Arran dels 4.188 milions que el Ministeri de Foment ha pressupostat per a l'AVE, el RACC es demana a la seva web: "Alta velocitat a Espanya, continuar amb el dispendi?" i conclou que "continuar ara amb una inversió en línies d’alta velocitat amb potencial de demanda dubtós i projectar-ne altres l’objectiu de les quals és donar un tractament aparent d’equitat a zones d’Espanya poc poblades o amb economies poc dinàmiques, és persistir en un error que malauradament haurà de pagar tota una generació."

Per al RACC, "el balanç estricte de la utilització de l’AVE en termes de passatgers transportats és pobre en el seu conjunt, atesa la densitat relativa dels corredors on s’ha implantat". A més, "els estudis tant de Ginés de Rus, catedràtic de la Universitat de Las Palmas i màxim especialista en la matèria, com Germà Bel, catedràtic de la Universitat de Barcelona, apunten en diversos articles la manca de rendibilitat social de la inversió en alta velocitat a Espanya i assenyalen que la seva implantació amb les dimensions actuals i futures respon més a un únic objectiu de naturalesa essencialment política que no pas a motius fonamentats de rendibilitat econòmica i social."
L'informe posa de manifest que el model espanyol d'alta velocitat no ha procurat  "connectar àrees industrials amb centres de distribució i transport internacional" i assenyala que no s'ha afrontar "inversions claus com la connexió del port de Barcelona amb la frontera francesa." A més, segons el RACC "la centralitat de Madrid en la xarxa fa dubtar de l’extensió dels beneficis del model a tot el territori espanyol, i més que un projecte de futur l’AVE és la rèplica del model vuitcentista radial, en el qual la idea de cohesió territorial descansa sobre el principi d’enfortir la capital d’Espanya."

Sembla clar que els diversos governs espanyols han prescindit del fet que "una de les bases fonamentals dels beneficis que ha de produir una infraestructura de mobilitat és simplement l’existència d’una demanda de mobilitat real entre dos territoris determinats, demanda que, al cap i a la fi, ve determinada per les concentracions relatives de població i d'activitat econòmica." La comparació de dades internacionals "deixa en evidència les dues principals línies espanyoles, la Madrid-Sevilla i la Madrid-Barcelona, que amb 14.000 i 9.000 passatgers per quilòmetre de via construïda queden a distàncies insalvables respecte la París-Lió (59.000), la Colònia-Frankfurt (51.000) o la Tòquio-Osaka (235.000)."

L'estudi planteja "si convé entossudir-se en la continuació d’un projecte que dia a dia mostra la seva manca de sostenibilitat, en particular en un context econòmic com l’actual en el qual la limitació de les finances públiques i l’ajust pressupostari marquen l’actuació governamental"; i considera "ineludible limitar els recursos destinats a l’alta velocitat, donant prioritat exclusiva a aquelles inversions que justifiquin un retorn satisfactori a la societat i a l’economia del país." El RACC advoca per "un adequat model de transport de mercaderies, en particular, cap als mercats europeus seria, sens dubte, un pas endavant, sempre i quan aquestes infraestructures servissin als corredors on efectivament es produeix aquest trànsit de mercaderies."
 
Finalment, el RACC manifesta que "no es pot continuar malbaratant els recursos públics, no ja pel fet moral i la irresponsabilitat que això suposa, sinó simplement per una raó molt més prosaica: s’ha arribat al límit de sostenibilitat de les finances públiques atesa la situació econòmica del país."

Més informació: 

No hi ha Comentaris

Per què Espanya no es reformarà?

És Espanya el següent que anirà a pidolar a Brussel·les? No, si s'han de creure les garanties que donen darrerament els portaveus oficials espanyols. El cap de Govern, Mariano Rajoy, va declarar als periodistes a Polònia aquest mes: "Espanya no serà rescatada. L'alarma no està justificada... No és possible rescatar Espanya, no hi ha intenció de fer-ho, i no ho necessitem." El senyor Rajoy  també va expressar en una conferència al Partit Popular a Madrid: "[Els inversors] presten a aquells de qui estan segurs que els tornaran els diners... Hi ha països propers a nosaltres que no ho poden fer, i es troben en la situació que tothom sap. Aquest no és el cas d'Espanya ". El ministre d'Economia Luis de Guindos, davant la possibilitat d'un rescat bancari espanyol, va manifestar: "El govern no crearà res, ni un banc bo, ni un banc dolent, i per a això no hi haurà ni una gota de diner públic".

La bona notícia és que els mercats no semblen comprar l'entusiasme de Madrid. Això és també, per descomptat, la mala notícia.

***
La crisi d'Espanya no és com la de Grècia o de Portugal, i no es resoldrà de la mateixa manera. L'economia espanyola és molt més gran, però les seves febleses no són principalment fiscals. El deute públic va ser del 65,8% del PIB a finals de l'any passat. L'endeutament va disminuir entre 1996 i 2007 abans de pujar altre cop durant la crisi financera.

En lloc de fixar-se en els objectius de dèficit, Europa hauria d'estar analitzant el perill que s'albira en els bancs espanyols. Igual que els irlandesos, els espanyols han sobreinvertit en el sector immobiliari durant els dies de diner fàcil, i les pèrdues dels bancs derivades de les garanties hipotecàries, probablement donarà lloc a algun tipus de suport públic a mesura que la bombolla immobiliària es desinflarà encara més. Els valors irlandesos de la propietat immobiliària s'han reduït a la meitat entre els punts màxim i mínim, mentre que els preus dels béns immobles espanyols han caigut fins ara només una quarta part dels seus màxims des de 2007 aproximadament.

No obstant això, el creixement i la reforma estructural són afers de milers de milions d'euros, sobre els quals, el senyor Rajoy també ha assegurat i reassegurat als mercats i als responsables polítics que es resoldrien. Però aquí, a Catalunya, la regió autònoma d'Espanya amb capital a Barcelona, ​​pocs confien en Madrid per fer la feina correctament.

Per ara, l'evidència està del costat dels escèptics. Al febrer, el president del Govern espanyol va impulsar una llei important amb la qual es va abordar, entre molts altres tumors malignes en el mercat laboral espanyol, la gran varietat de prop de 40 tipus de contractes de treball que hi ha Espanya. Com va escriure el senyor de Guindos en un diari al mes de gener, l'objectiu de Madrid és un sistema amb dos contractes: un per als treballadors a temps complet i un altre per a la mà d'obra temporal.

Tanmateix, la reforma de febrer no va reduir el nombre de contractes i, en canvi, en va crear un de nou per a les empreses amb menys de 50 empleats.

Els catalans tenen altres raons per a posar en dubte la capacitat del govern espanyol per al canvi. En els darrers temps el senyor Rajoy ha estat culpant els governs regionals d'Espanya de l'excés de dèficit del país, dient que la despesa local havia posat en perill la solvència de tot l'Estat. Madrid ha amenaçat d'intervenir en els pressupostos dels governs regionals si no endrecen els comptes per ells mateixos.

Però segons Andreu Mas-Colell, conseller d'Economia de Catalunya, la veritable història és una mica diferent. Mas-Colell explica que, llevat el País Basc, 17 regions d'Espanya gaudeixen d'autonomia en la despesa, però gairebé cap autonomia sobre els ingressos. Depèn del govern central decidir com es distribueixen entre les regions els ingressos a nivell estatal, i no hi ha cap garantia que el que els ciutadans d'una regió paguen a Madrid es torni euro per euro per al finançament d'aquesta regió.

Això vol dir que el govern central pot fer que els seus propis dèficits pressupostaris es vegin més petits i que els dels governs de les regions es vegin més grans, simplement retenint per a si mateix més del conjunt global d'ingressos.

El resultat? Catalunya és la seu de la indústria espanyola i un dels districtes industrials més importants d'Europa, només per darrere de regions de la talla de Llombardia d'Itàlia i la conca del Ruhr d'Alemanya en productivitat. No obstant això, cada any des de 1986, una mitjana del 9% del PIB de Catalunya en termes nets ha sortit de la regió per a ser redistribuït o gastat per Madrid. A Espanya, només les Illes Balears cedeixen una part més gran de la seva producció anual. Dins un mateix Estat no es produeixen transferències de tal magnitud com aquestes a cap altre lloc d'Europa o d'Amèrica del Nord.

"En les despeses discrecionals sentim que hem estat històricament estafats," diu el senyor Mas-Colell. "Nosaltres representem el 15% de la població i prop del 18% en termes de PIB... En el pressupost d'aquest any, la inversió a Catalunya és un 11% de la inversió pública a Espanya".

"Hi ha ineficiències a les comunitats autònomes, sens dubte", afegeix. "Però no pas en major mesura que les que hi ha a l'administració central... Espanya en tots els seus components ha de guanyar en eficiència, en liberalització, en flexibilitat."

Vist d'aquesta manera, les amenaces de Madrid de recentralitzar la política fiscal semblen un joc polític que distreu de les reformes que realment podrien ajudar els governs regionals a tancar els seus forats pressupostaris. Mas-Colell diu que li toca a Madrid, per exemple, fer els canvis en la regulació que permetin als hospitals cobrar per les receptes, els àpats i les pernoctacions, com el seu govern està tractant de fer. També assenyala que Barcelona ha reduït els salaris dels empleats públics. Madrid, no.

És una mica desconcertant que Madrid triï un moment de crisi nacional per inflamar el sentiment separatista a Catalunya. Més del 40% dels catalans ara diuen que donen suport a la secessió d'Espanya. Però segles de Madrid fent jiu-jitsu amb les regions suggereix que forma part del caràcter nacional, segons Germà Bel, economista de la Universitat de Barcelona. El control centralitzat -em va dir el Sr. Bel- es troba en "la genètica de l'Estat espanyol."

L'exemple que al Sr. Bel i a altres els agrada fer servir és la inversió en infraestructures, que els dirigents d'Espanya des del segle XVII han desplegat per afirmar el seu domini i exaltar la nació espanyola. Avui dia Espanya, el cinquè estat més gran dels membres de la UE en termes de PIB i població, té més aeroports internacionals i més quilòmetres d'autopistes que qualsevol altre país a Europa continental. Compta amb més quilòmetres de tren d'alta velocitat que qualsevol altre país del món excepte la Xina, però també té el menor nombre de passatgers per quilòmetre de ferrocarril d'alta velocitat al món. Actualment, hi ha en construcció a Espanya més quilòmetres de ferrocarril d'alta velocitat que en tots els altres països de la UE en conjunt.

***
Trens ràpids cap enlloc són exemples de la bogeria d'un govern arreu del món. Però l'impuls centralitzador d'Espanya va més enllà de la majoria, diu el Sr. Bel. D'ençà dels reis Borbons del segle XVIII, els dirigents d'Espanya han tractat de fer el seu estat a imatge de França: fortament unificat, amb el poder acumulat en el centre i totes les carreteres (o vies) que surten des de la capital cap a la perifèria.

Però ajuntar les fortes identitats culturals i històriques dels regnes ibèrics ha creat un malestar continu. Els governants d'Espanya van fer "una mala còpia" de França, diu Ferran Requejo, un politòleg de la Universitat Pompeu Fabra, quan ens reunim la setmana passada.

Fins i tot una còpia comparteix algunes característiques amb la cosa real. A Espanya, el Sr. Bel diu: "Qualsevol tipus de reformes econòmiques que augmentin la flexibilitat i la incertesa generen moltes resistències". "Aquest va ser el cas, per exemple, de la reforma laboral [de febrer]. No canvia significativament la manera com es porta a terme la negociació col·lectiva. Les empreses poden reduir els salaris, però la negociació col·lectiva s'ha de fer a nivell provincial... Això serà negatiu els propers dos o tres anys. "

És injust prendre l'actitud de Madrid cap a les regions com la mesura de la seva capacitat per dur a terme reformes estructurals en general? A tot Europa, els polítics estan descobrint els límits de governar des del centre durant una crisi. Hi ha rigideses associades a l'autoritat concentrada, però també hi ha importants qüestions de legitimitat i la causa comuna.

"El fet és que" el senyor Bel diu de Catalunya i Espanya, "hi ha una sensació de ser diferents nacions." Sota pressió, la UE està aprenent que, també, es compon de diferents nacions. Brussel·les també té la seva pròpia pedra "catalana" a la sabata: recordar que les nacions no són només vehicles per al pagament dels deutes dels seus governs.

El Sr. Zhong és un redactor de la pàgina editorial de The Wall Street Journal Europe

No hi ha Comentaris

Forgem un país: La llei electoral catalana

El proppassat dinou d’abril vaig assistir a una taula rodona sobre el tema al Centre d’Estudis Jordi Pujol. Sabia on anava, i la presència dels tres ponents, experts en el tema, garantia unes opinions prou de pes com perquè una persona com jo, un simple ciutadà sense estudis de política ni experiència en el funcionament de les institucions, pogués fer-se una idea de les enormes dificultats que comporta fer una cosa tan complexe com és una llei electoral per Catalunya, ja que durant més de trenta anys hem estat incapaços.

Els ponents varen anar desgranant els seus arguments. Primer de tot comencem qüestionant el paper del parlament, ja que els temps han canviat i les garrofes i els temes importants no s’hi decideixen i, el paper del parlament de controlar l’executiu no és tal sinó que aquest rol és de la  oposició, que com que no te majoria poc hi pot fer. La representativitat que te no es real, ja que no voten els diputats, si no els partits, amb tants vots cada un com diputats tingui. L’important de la llei electoral és que generi majories estables per tal que el govern que en surti pugui fer les seves polítiques. Ací em va començar a patinar la neurona, evidentment per a la efectivitat d’un govern, una amplia majoria , fins hi tot una d’absoluta, garanteix que no tingui problema a l’hora d’aplicar la seva obra de govern, a ningú se li escapa que la forma de govern més efectiva en aquest sentit és una dictadura, els romans ja ho aplicaven en casos de perill, però és que jo, innocent de mi pensava que estàvem en una democràcia, que la sobirania rau en el poble i a ell es deu el govern. Resulta que el més important és garantir la efectivitat del govern, que sigui efectiu per els governants, però no per els governats. Vaig pensar, no et precipitis, que potser ho has entès malament. Conclusió del ponent, no cal tant una nova llei, si no un perfil més professional del diputat, i una mica més de transparència, perquè el poble pugui saber què fan.

El segon ponent, expert en demoscòpia, va posar en evidència, amb números, gràfics i taules, que és molt difícil que els partits es posin d’acord, ja que amb les modificacions hi surten perdent o guanyant diputats, depenent de com es comptin els vots. Cap acceptarà un canvi en el que hi surti perdent. Sota, cavall i rei, ja ho tenim tot dit. I per tant anirem tirant si no passa res, ja que si no és en moments constitutius del sistema, on han d’arribar necessàriament a un acord, hi ha d’haver un daltabaix al país per tal que s’hi posin seriosament.

Finalment el tercer, força més optimista que els anteriors, va parlar de sistemes de circumscripcions unipersonals, així la gent votaria el seu diputat i el podria conèixer, seria més proper, però va evidenciar-se que els problemes serien els mateixos a l’hora de definir les  circumscripcions, els partits no acceptarien solucions que els perjudiquessin.

I ja som al cap del carrer, cal una gran dosi de generositat per part dels partits per tal de poder afrontar qualsevol intent de posar-nos a fer-la. Generositat en els partits polítics ?, autèntiques maquinàries d’acumular poder, on s’ha vist. Per tant no cal ni posar-s’hi, a menys que es produeixi una situació en la que no hi hagi més remei, i qui dia passa , any empeny.

Arribats a aquest punt, s’anava fen tard i quasi no quedava temps per intervencions del públic, però al final en van fer. Ara és la bona, vaig pensar, després del que s’ha dit la gent, que deuria, com jo , haver assistit incrèdula a aquell espectacle d’auto-complaença, s’abraonaria sobre els  conferenciants demanant alternatives i solucions per aquell desori. Doncs no, afalagaments i copets a l’esquena. No vaig poder més i vaig intervenir, però es va acabar el temps, i vaig quedar-me sense resposta i amb un pam de nas.

És possible que ningú vegi lo absurd i aberrant que és esperar que els partits, que son els afectats , siguin els encarregats de fer la llei que els regula, i que regula la quota de poder que obtindran?

És possible que a ningú repugni el fet que els partits tinguin el control de tots i cada un dels factors que influeixen en els processos electorals? Els recursos econòmics, la llei de finançament de partits, l’accés al mitjans de comunicació. Fins i tot els diuen quan i com, i en quin ordre han de  parlar d’ells, és inaudit. I ningú s’esvera, tothom tranquil. Si fins i tot s’avancen diners a compte de futurs resultats per pagar-se les campanyes, i obtenen crèdits que desprès no satisfan, ningú no els hi reclama. Ningú es queixa. Tots consentim i acceptem el frau del sistema. De tant en tant sortim al carrer i cridem una mica, i ja està, tornem a casa orgullosos de la nostra heroïcitat i tot segueix igual, res no canvia. Tan sols algun gest de maquillatge, o ni tan sols això.

No és evident que qui ha de decidir com ha de ser la llei electoral és precisament el poble sobirà, i no mitjançant representants electes, rectament, en referendum.

No és d’una claredat meridiana que els governats son els que han de decidir com i a qui ret comtes el govern i els governants. Aquella nit no es pot dir que dormís gaire tranquil, i l’endemà vaig començar a buscar entre les webs dels partits i les seves propostes electorals per veure com enfocaven el tema de la llei electoral. Decepció absoluta , res de res, o potser no ho he sabut trobar, fins i tot els minoritaris, ningú qüestiona el fet que la llei electoral la decideixin els mateixos partits. Fins i tot els més nous, ni el moviment 15M. Això si, exigeixen més transparència, sous més continguts, menys beneficis etc..etc..etc. I a qui ho exigeixen? Al mateix govern, o sigui als partits majoritaris. Ells mateixos es
 treuran el pa de la boca? No siguem ingenus!

Exigim mecanismes de control, comissions investigadores…..que seran els mateixos partits els que en tindran el control. Més de lo mateix. Fins i tot un partit com el Partit Pirata, amb propostes força interessants de democràcia participativa, no en parla, si més no explícitament.

No pot ser , no m’ho creia , nosaltres (estic reagrupat, si encara no ho heu endevinat) sóm els únics que diem que la llei electoral s’ha de triar en referèndum, en aquest i altres sentits som uns “rara avis”, potser perquè ens hem posat data de caducitat i quant assolim els objectius pleguem?

I no dic acceptar en sufragi universal una llei donada pels partits, dic triar d’entre diverses opcions, i qualsevol partit, associació, grup de individus, o fins i tot persones particularment i en nom propi, poden presentar propostes de llei electoral complerta , per tal de ser triada en aquest referèndum. Evidentment sota uns paràmetres de mínims a proposta del parlament, i el mateix parlament, o una comissió d’experts triada pel mateix pot actuar de assessors o tribunal, per revisar i aconsellar, per tal que les propostes siguin coherents. I si n’hi ha de semblants proposar fusionar-les per tal de que el numero de propostes presentades no sigui excessiu ni presenti duplicitats. I després d’explicar-les ben explicades per a ser votades i triades per tothom. En referèndum, per la veu de tot un poble. Si calen dues voltes, doncs dues voltes . Potser serà la primera vegada que els partits haurien d’utilitzar raonaments i arguments sòlids per convèncer la gent, els hi afectarà directament.

Però això no pot ser, és impossible que siguem els únics, estic segur que gent d’altres partits pensen i creuen el mateix, els partits evidentment faran el possible per que aquestes veus no es sentin, però és imperatiu que aquestes veus es facin sentir.

M’ha quedat clar després de sentir els experts que si no es produeix una situació excepcional no serà possible canviar res.

Som davant aquesta situació.

El govern del estat (el espanyol) ha començat una ofensiva per anar laminant l’autogovern de Catalunya ( sempre m’ha semblat un eufemisme cruel , aquesta expressió ), eliminant el català, la immersió lingüística, la cohesió social, la televisió pública, qüestionant l’eficàcia i capacitat dels nostres cossos de seguretat, etc, etc …. Ben aviat ja no haurem de preocupar-nos de fer una llei electoral catalana, ja ens la faran ells, i em temo que no ens agradarà. La re-centralització serà sagnant.

L’altra possibilitat ( la bona) es que davant aquesta ofensiva indissimulada, actuem d’una vegada com a poble, com la Nació que no ens cansem de dir que som, trenquem les cadenes i ens configurem com un poble lliure amb la nostra pròpia estructura d’estat. Llavors entrarem en la fase  constituent del nou estat català. Caldrà doncs fer aquesta llei bàsica per tal d’organitzar el nostre govern. Caldrà i serà el moment d’evitar una partitocràcia, una dictadura dels partits, crear un sistema on hagin de retre comptes als electors, no mitjançant cap mecanisme ni comissió, de forma natural i transparent. Caldrà limitar-ne i reglar-ne el finançament, per evitar la capacitat dels poders econòmics (els mercats) d’influir i condicionar els electes ( la llei companya, el finançament de partits).

Residuals o independents. Serà en aquest moment que caldran aquestes veus d’homes lliures que diguin com volem aquest país nostre. No podem deixar-ho per l’endemà de la independència. Cal que aquestes veus es desvetllin.

Nosaltres podem cridar molt fort, però cal la veu de tot un poble, no només la nostra. No tenim temps , el moment s’acosta i no ho hem de deixar en les mans dels partits. Ens hi hem de posar, ens hi va el ser, ens hi va un futur que és nostre.

Ens hi juguem ser un poble veritablement lliure. Un exemple de poble que obre camí, com hem fet sempre.

Llibertat o res.

No hi ha Comentaris

No s’aturaran …

Els espanyols no s’aturaran en la seva ofensiva catalanòfoba perquè saben del cert que CiU mai els plantarà cara. Llavors, aniran pressionant i entraran fins a la cuina, i fins i tot sortiran pel pati del darrere i continuaran ocupant tot el que el govern de la CAC els deixarà fer.

És de manual. Les ofensives sempre segueixen el mateix patró. Tu tira milles i arriba fins on et deixin… o fins on et duri el combustible. I això és el que està passant ara mateix a la CAC. Una ofensiva per terra, mar, aire i per internet. I el govern dels millors  no para de rebre atzagaiades. I el que és pitjor, els catalans i les catalanes no parem de rebre les conseqüències: gent que es mor d’infarts amb un CAP tancat a la cantonada; nens que ja no tenen accés a les beques-menjador i perden l’únic àpat decent del dia; 18.000 avis catalans que han mort sense rebre l’ajut de la dependència; 3.000 catalans afectats pel corralito d’una caixa. L’espoli fiscal és per damunt de tot un espoli social. I ara la cosa va de veres, i encara anirà més a la tardor.

I que fà el govern de la CAC? Reunir-se amb el Florentino Pérez, amb el Fefé, amb el Solana i el Cayetano Martínez de Irujo de la casa d’Alba, la nit abans del matx amb el merengues… Espectacular, que diria aquell.

Ara es treuen de la màniga, un possible avançament electoral. Estaria bé si servís per oblidar-se del pacte fiscal, i anunciar que o caixa o faixa: és a dir, o paguen els deutes o cap a la Independència. Això estaria bé. Però algú es pensa que ho faran? O tornaran amb la cantarella de les costures de la Constitució i tota la paranoia autonomista.

És el moment de fer saber a Europa que la clau de tot plegat és reconèixer una Catalunya independent, la qual seria econòmicament totalment viable i d’aquesta manera els recursos per salvar el Regne d’Espanya serien més assumibles i fins i tot els catalans els podríem dedicar, per exemple, el 0.7% del PIB durant uns anys, per veure si es refan d’una punyetera vegada. Fins i tot, jo mateix, proposaria que Espanya tingués prioritat en l’Ajut al Desenvolupament que estats com Botswana, per dir-ne només un…

Però és públic i notori que els espanyols ja porten mesos taladrant el cap al Financial Times, al Wall Street Journa l o fins i tot al The Economist , entre d’altres, per tal que assenyalin Catalunya com a culpable quasi bé de la crisi mundial i de la zona euro. És una ofensiva en tota regla, que pretén crear una atmosfera favorable a l’intervencionisme de l’autonomia de la CAC. Això demostra com és de clau, en un món globalitzat, tenir una veu pròpia al món, és a dir un servei d’acció exterior que promogui els punts de vista i els posicionaments propis, enfronts els assalts dels adversaris.

Catalunya està passant per uns moments caòtics. Cal dir prou i contraatacar. Si no ho fem nosaltres, ho faran contra nosaltres. I és una responsabilitat que jo no vull assumir.

No hi ha Comentaris

Posicionament de la Sectorial d’Economia de Reagrupament sobre l’expropiació d’YPF

Reagrupament és partidari de respectar i fer respectar els acords econòmics internacionals i així proposarem que ho faci el proper Estat català independent.

D'acord amb aquest plantejament, i un cop valorat el procés que s'ha seguit, fins aquest moment, en l'expropiació d'YPF, només cap posicionar-nos en contra d'una acció que atempta contra la seguretat jurídica, que és la base del lliure mercat i del comerç internacional.

Es demostra una vegada més la inoperància i el descrèdit internacional de l'Estat espanyol que aboca a les empreses administrativament espanyoles a una situació de feblesa absoluta davant de qualsevol conflicte que se’ls plantegi dins del marc internacional. Les grans crisis generen sempre grans oportunitats. Aquests fets refermen el compromís de Reagrupament en l’assoliment d’un Estat català que garanteixi els drets internacionals dels seus ciutadans i de les empreses.

No hi ha Comentaris

Miquel Manubens presenta el seu llibre “Històries de Distracció Massiva”


No hi ha Comentaris

Parada de Sant Jordi de Reagrupament a la plaça Catalunya de Girona

El passat 23 d’abril Reagrupament no va faltar a la cita i un any mes va tornar a ser present a la plaça Catalunya de Girona per vendre roses, llibres, productes de marxandatge,  però sobretot per donar a conèixer als gironins i les gironines i a tots els catalans i catalanes de la resta del país que visitaven la ciutat en aquesta diada els seus projectes i campanyes.

Concretament, els associats de RCat de la comarca del Gironès que van ser presents a la parada en diferents torns durant tota la jornada van centrar les seves explicacions a donar a conèixer la Iniciativa Ciutadana Europea que impulsa la nostra formació i que es presentarà a la nostra ciutat el pròxim 10 de maig al Col·legi de Periodistes de Girona a les 7 de la tarda amb la presència del president de RCat, Joan Carretero.

L’objectiu d’aquesta ICE és que l’endemà de la independència Catalunya continuï formant part de la Unió Europea, si els catalans i les catalanes així ho volen, i que cap estat, per exemple Espanya, que ja ha avançat que ho intentarà per tots els mitjans possibles, no pugui vetar la nostra presència a la UE com a membres de ple dret.

Moltes persones també es van acostar a la parada de RCat per fer preguntes sobre els atacs que rep la llengua catalana i demanar-nos que siguem durs i contundents en la defensa del català.

Així mateix, alguns gironins també es van interessar per saber si en un futur immediat tindrem oberta la nostra seu del carrer del Carme per atendre les consultes i propostes de la ciutadania. En aquest sentit, podem avançar que ben aviat la nostra seu a Girona estarà oberta diversos dies a la setmana, de la qual cosa informarem pròximament.

No hi ha Comentaris

República espanyola i República de Catalunya

La crisi econòmica no només ha fet aflorar les misèries dels gestors espanyols, sinó que un dels pilars del continuisme franquista, la Monarquia, també trontolla. El 14 d’Abril del 1931, els borbons són foragitats de l’Estat espanyol i, es proclama la República espanyola. Anys després, Franco i la dreta espanyola planifiquen la “transició”. I la restauració de la Monarquia borbònica és el camí.

Per democratitzar la dictadura franquista calia el suport a la Monarquia i al seu representant actual, Joan Carles, sense fisures, començant pel “comunista” de Carrillo i acabant per un “republicà” com Tarradellas, anomenat Marquès, s’entén que pels serveis prestats.

Ara, els borbons estan qüestionats, el gendre, els divorcis, els trets d’escopeta, els privilegis, els negocis, comencen a surar. Curiosament, ara ens assabentem de totes les aventures i desventures del monarca, abans, silenci mortuori. Per què un canvi tan radical? Per què mitjans espanyols, representants de la dreta espanyola, qüestionen ara obertament la monarquia i, de moment, i subtilment, aboquen per una nova restauració, tot i que aquest cop democràticament i a la seva mida? Una República espanyola acabaria amb la disbauxa autonòmica i tindria ara mateix un suport extraordinari, tothom sap que el republicanisme a l’Estat espanyol és molt superior al monarquisme.

Estratègicament, la dreta espanyola, vol avortar la secessió de Catalunya com sigui. Ara, però, saben que no poden fer-ho amb mitjans violents i configurar un nou model d’Estat podria engrescar sectors importants de Catalunya, cosa que ajudaria a l’objectiu preestablert per la dreta espanyola: recentralitzar l’Estat espanyol i conformar un país amb acceptació popular, Espanya.

Aquest no és el nostre debat ni objectiu. Quan diem que no hi tenim res a fer amb els espanyols, ho diem perquè les experiències així ens ho indiquen. Ni la II República, ni aquest període de transició han resolt el com ni de quina forma hem de formar part de l’Estat espanyol. Tanmateix els espanyols fan interpretació de la seva Constitució en funció dels seus interessos. Els catalans no hi compten.

Si els espanyols demanen l’abdicació, la substitució o un canvi d’Estat és el seu problema. Nosaltres, el que volem és una Catalunya lliure i com a nou Estat a Europa. Per això, hem de fer el nostre camí, barrejar i entrar en el debat espanyol és tornar ha cometre l’error del 1931. Els catalans no són benvinguts als negocis espanyols, i per dirigir Espanya necessiten espanyols no catalans espanyols.

Una República de Catalunya resol d’una tacada un grapat de problemes que ara tenim. S’acaba per sempre el com ens hem d’encaixar. S’acaba per sempre on s’ha d’invertir i quan. S’acaba per sempre la centralitat espanyola. S’acaba per sempre la guerra de les banderes i la llengua. S’acaba per sempre la desconfiança política i econòmica.

Fer la nostra és el nostre dret i tot indica que fer la nostra és força positiu, continuar com fins ara o aterrar en el debat instal·lat hores d’ara en la cort madrilenya, segur que no ens portarà beneficis, només mals de cap. Per tant, fem la República catalana i deixem en pau els espanyols.

 

No hi ha Comentaris

La Mentida Addicional Tercera de l’Engany de les Engrunes de Catalunya

El secretari d’Estat del Cafè per a Tothom ha assegurat en la Comissió d’Espoli de Catalunya del Congrés que l’Estafador espanyol no està obligat a pagar els diners de la mentida addicional 3a. de l’Engany de les Engrunes de Catalunya per a fogons de cafetera. El secretari d’Estat també espera que els bevedors del cafè passin “de beure’l a olorar-lo” per a evitar haver de fer cafè i ha deixat clar que l’Estafador “podrà arribar, si fos necessari, a no posar aigua” al cafè d’aquells bevedors que no en tinguin prou amb l’olor de cafè reescalfat.

El secretari ha explicat que el munyidor de la mamella ha retornat diversos plans d’ajust a alguns bevedors de cafès per incloure “cafè de debò en el seu pressupost que no se suporta amb els pressupostos generals de l’Estafador”. En aquest grup s’inclouen els 219 milions d’euros que la minyona General de Catalunya reclama a l’Estafador per compensar la falta de cafeïna, tal com recull la mentida addicional tercera de l’Engany de les Engrunes.

El responsable del Cafè per a Tothom ha exhibit la sentència del Timador Constitucional contra l’Engany de les Engrunes de Catalunya per negar que l’Estafador espanyol tingui cap obligació de pagar: “Només està obligat a dotar aquesta mena de partides pressupostàries si hi ha embut”, ha afirmat.

Per una altra banda, el conseller de l’Agrupació de Cornuts i Pagar el Beure, que ha comparegut al Parlament per informar del nou pla estratègic de la mamella catalana en què es treballa, ha evitat respondre al secretari d’Estat del Cafè per Tothom i ha qualificat de “sorprenent” que el secretari “discuteixi en públic” aquestes “anades i vingudes” respecte als plans d’ajust. Ha evitat replicar-li per procurar que hi hagi una “munyida fluida”.

El conseller de la Minyona General s’ha limitat a subratllar que en aquesta dinàmica “cal ser ximple i adonar-se que les grans mentides poden fer més mal que bé” i ha afegit: “Mantinguem les coses calmades i l’estupidesa”.

NOTA: Aquesta informació es basa en fets reals.

No hi ha Comentaris