Arxiu abril, 2012

Sense transgressió nacional no hi ha transició nacional

M’ha sorprès en aquesta Diada una nova variant, els autobusos de Barcelona no portaven la senyera, els tramvies sí. Potser estaven totes a la tintoreria, però seria bo que l’Ajuntament ens donés una explicació coherent. Potser és una nova mesura d’estalvi.

De totes formes, a més de l’obsequi de l’Ajuntament de Barcelona, n'hem rebut un altre, de Madrid. Ens l’envia un ministre que s’està lluint fent uns càlculs prodigiosos (que no comento perquè no són objecte d’aquest dia), José Ignació Wert. Probablement vestit, en sentit figurat, de Manolete, ha dit: jo garantiré que qualsevol nen català que vulgui estudiar en castellà pugui fer-ho. Ole, ministre! Les pàgines del diari El Mundo aplaudien soles.

Deixant de banda aquestes anècdotes pròpies del país “intervingut”, el dia ens ha tornat a donar notícies dolentes. No sé si més dolentes que les d’ahir, però de manera subtil, ens volen acostumar a acotar el cap i acceptar qualsevol cosa.

Artur Mas, ha reconegut que no creu que arribi a convèncer el president espanyol, Mariano Rajoy, del pacte fiscal (ni jo). No hi té una gran confiança, i no creu que els arribi a convèncer, però pensa que paga la pena intentar-ho. Manifesta la seva voluntat és ser independent en l’àmbit fiscal i econòmic per acord entre Catalunya i l’Estat, però ha alertat que el fet de tenir una hisenda pròpia i una agència tributària que recapti els impostos és una qüestió que vindrà en qualsevol cas. Més o menys, que vindrà ho accepti Espanya o no.

Jordi Pujol ha fet una crida a defensar Catalunya davant de la voluntat d’Espanya, no només del govern espanyol, de quedar-se el país a través d’una intervenció i ha comparat Catalunya amb una empresa que no paga, que és intervinguda, i que se la queda una altra empresa a preu de saldo.

Això és la política de la dependència. La política que interessa a pocs, sembla, i que diu que no tenim la més mínima possibilitat de decidir res. El dret a decidir s’ha canviat pel deure d’obeir. És absolutament evident que sense transgressió nacional no hi ha transició nacional.

Però hi ha molt més, allò que per alguns no és política. Titular: Espanya perd set posicions en el rànquing econòmic mundial.

Madrid no paga i Govern retallarà encara més coses. El president de la Generalitat diu que no tenen clar com abordar una retallada de la magnitud exigida pels pressupostos de la Generalitat però s’hi hauran de posar perquè la nova tisorada és imprescindible per complir amb les xifres del dèficit que exigeix Madrid i que s’hauran de fer malgrat que el Govern va dir que, en alguns casos, s’havia tocat os i no es podien retallar més serveis.

Mas no descarta convocar eleccions si la Generalitat és intervinguda pel govern espanyol. Fantàstic. I per què esperar? Si no intervenen la Generalitat serà perquè ja hauran deixat el país a pa i aigua. De debò creu el Govern que això és sostenible? De debò creu el Govern que Espanya no està en caiguda lliure i ens està arrossegant? De debò creu el Govern que per molts deures que es facin això té solució? De debò creu el Govern que la política europea, aplicada a Catalunya a través d’Espanya no deixarà un país de terra cremada?

No seria més lògic plantejar a la Unió Europea un compromís de reducció del deute, sobre la part que ens toqui com a país independent? Tenim les eines i el problema espanyol quedaria reduït. Seria bo per a Europa i per a Catalunya. També Espanya en sortiria beneficiada, hauria reduït el deute i s’hauria tret de sobre un problema, Catalunya.

No creu el Govern que no es poden retallar més serveis socials? Creu el Govern que tenir a la gent impossibilitada en llistes d’espera durant mesos perquè la malaltia no els mata és justícia social?

No és política, per a alguns, però són les persones, per tothom, recordo que els lemes de CiU sempre parlaven de les persones. Això no s’adiu amb aquesta política.

Jo he compartit la necessitat de la racionalització de la despesa, he entès moltes retallades, però, com diu Mas, s’ha tocat os. Ja no es pot seguir així. Les persones no són xifres, mengen i pateixen. Si jo cregués que aquesta política ens portarà a algun lloc millor, no diria el que dic, però estic absolutament convençut que ens porta a la mort nacional i a la ruïna econòmica.

Jo m’atreveixo sovint a opinar de moltes coses, m’equivocaré, però busco fonts que m’inspirin confiança. En aquest cas em referiré a Paul Krugman, no té una bola de vidre, però es mira les coses amb perspectiva i és premi Nobel d’Economia. Ell ens diu que Espanya està en una gran depressió, no en una recessió. Crisi europea que col·loca Espanya en la misèria.

Altres països tenen problemes, cert. El primer ministre neerlandès, Mark Rutte, ha presentat la seva dimissió i la de tot l’Executiu a la reina Beatriu perquè no ha pogut aprovar una retallada pressupostària per rebaixar el dèficit del 4,6% al 3%. Geert Wilders li ha retirat el suport perquè el seu partit no està disposat a seguir els dictats de Brussel·les si això significa que persones com els jubilats perden poder adquisitiu. Els Països Baixos són fonamentalistes del no dèficit, però ara no toca arruïnar als ciutadans, cal anar poc a poc en les reduccions. No ho han entès i el govern ha caigut.

M’agradaria saber quin és el pla d’acció del Govern No demano el polític, no demano els plans “B” o “C”, demano la memòria econòmica prevista per als propers anys. Crec que el Govern té l’obligació de treballar per la gent. Si ells creuen que això ens pot treure del forat, que ens ho expliquin, però de forma mínimament creïble, en cas contrari sí que cal convocar unes eleccions. Al final la gent creurà, equivocadament, que estar intervinguts és millor que no estar-ho. Algú pensarà que aquesta autonomia ens fa viure pitjor que sent una regió espanyola administrada per Madrid. Al final el Govern fa el que diu Madrid i vivim pitjor.

El punt d’inflexió psicològic i econòmic ja l’hem passat, potser que se n’adonin.

No hi ha Comentaris

Joan Carretero: “Catalunya no ha de ser un país lliure de peatges: Catalunya ha de ser un país lliure”

La Junta Directiva Nacional de Reagrupament, reunida aquest dissabte 21 d'abril a Barcelona, ha acordat de manifestar l'agraïment pel gest d'alguns ciutadans que han volgut mostrar el seu rebuig, davant del que consideren un greuge econòmic, quan han fet accions per a no pagar els peatges de les autopistes o, en el seu cas, pagar alguns impostos a l'Agència Tributària Catalana.Tanmateix, Reagrupament Independentista no creu que Catalunya hagi de ser un país lliure de peatges, sinó que ha d'esdevenir un país lliure d'Espanya. "Tenim un problema global, de tracte colonial –ha dit el president Joan Carretero–, per tant la resposta és, ha de ser, global. Catalunya no ha de ser un país lliure de peatges: Catalunya ha de ser un país lliure".

Perquè, efectivament, el greuge que significa el pagament dels peatges no és l'únic que suportem; sumem-hi l'espoli fiscal, que és, també, espoli social; afegim-hi els cèntims "sanitaris" de la bezina, les taxes dobles per als medicaments, a discriminació dels nostres universitaris en matèria de beques (un 15% dels estudiants i un 8% de les beques); la manca de poder per gestionar els nostres ports, aeroports i serveis de transport, especialment ferroviaris; l'ofec econòmic de les institucions nacionals, municipis, entitats, mitjans públics de comunicació, empresaris, autònoms, petits comerciants…De fet, en una Catalunya independent no ens podríem permetre el luxe que no hi hagués alguns peatges, essent com som i serem un país de pas, especialment per al trànsit internacional, de la mateixa manera que no s'ho permet la civilitzada i potent Alemanya en algunes de les seves autopistes.

Per a la Junta Directiva Nacional de Reagrupament Independentista tots els greuges que pateix el país tenen solució si hi ha voluntat política de resoldre'ls. "Certament, ser català a Espanya resulta molt car, així que la solució és ben senzilla, que no simple –ha afegit Joan Carretero–: esdevenir, si hi ha voluntat política d'una majoria, un país lliure".

No hi ha Comentaris

Reagrupament reivindica la llengua catalana amb una campanya sobre les Homilies d’Organyà

http://www.reagrupament.cat/comunicats/aquest_sant_jordi_reagrupament_reivindica_la_llengua_

catalana_amb_una_campanya_sobre_les_homilies_d_organya

No hi ha Comentaris

El ministre Wert s’erigeix en drac el dia de Sant Jordi i ataca la llengua catalana a l’escola

El ministre d'Educació, José Ignacio Wert, posa llenya al foc en la polèmica per a la immersió lingüística a Catalunya el dia de Sant Jordi. En una entrevista aquest dilluns al diari 'El Mundo', Wert assegura que garantirà "que qualsevol nen català pugui estudiar en espanyol". "Com afrontarà el tema lingüístic amb Catalunya si es neguen a complir les sentències judicials?", davant aquesta pregunta, el ministre respon: "El nostre deure és vigilar perquè no es frustri el desig d'escollir la llengua vehicular de l'ensenyament, ja sigui el castellà o el català. Estem en un estat de dret i les resolucions dels tribunals s'han de complir. És cert que l'execució de sentències incumbeix als tribunals, però jo garantiré que qualsevol nen català que vulgui estudiar en castellà pugui fer-ho".   

No hi ha Comentaris

Llegiu Calders, Tísner i Sales en l’any del seu centenari

Us oferim els articles que han aparegut a La Veu , el butlletí de Reagrupament, dedicats als escriptors Pere Calders, Avel·lí Artís-Gener i Joan Sales, de qui el 2012 es commemora el centenari del seu naixement. En aquests textos, Pere Torra hi ressenya obres destacades dels tres autors: Tots els contes de Calders (recentment reeditada a 'la butxaca'), L'Enquesta del Canal 4 de Tísner (premi Sant Jordi d'ara fa 40 anys) i En Tirant a Grècia o Qui mana a can Ribot de Joan Sales (curiosa peça teatral rimada sobre el nostre gran clàssic, Tirant lo Blanc ). Bona lectura!

Calders: llegir un gran escriptor

Pere Calders. Tots els contes . Edicions 62, “La Butxaca”, Barcelona: novembre de 2011

El 2012 és un any de tres centenaris molt importants per a la literatura catalana: Pere Calders, Joan Sales i Avel·lí Artís-Gener (Tísner). Algú ha qualificat el segle passat -amb encert- com una mena de “segle d’or” per a les nostres lletres, atesa la quantitat i qualitat de les obres que s’hi van produir i de les quals encara ens nodrim.

Tots tres autors, de qui enguany commemorarem el centenari, a més d’excel·lents escriptors, es van caracteritzar pel seu compromís amb el país i amb la llengua. Cal esperar que les institucions i empreses editorials del país procuraran una commemoració digna de la importància de la seva obra. I no es tracta tan sols de fer debats acadèmics i civils, estudis i conferències. La millor manera d’honorar un escriptor és llegint-lo i per això calen noves edicions, sobretot, edicions en formats de butxaca.

Per això celebrem amb entusiasme que Edicions 62 s’hagi decidit a tornar a publicar a la col·lecció “La butxaca” el recull Tots els contes de Pere Calders. Es tracta d’una reedició molt correcta i assequible, de gairebé mil pàgines, en què, afortunadament, els editors han tingut el detall d’enquadernar el llibre amb tapes dures. Inclou els onze títols de la producció contística de Calders des de El primer arlequí (1936) fins a L’honor a la deriva (1992) i inclou tots els contes de Calders apareguts en llibre.

Una nova lectura el 2012 ens fa constatar la plena vigència de Calders que l’ha fet esdevenir un autor efectivament llegit i apreciat per un públic molt ampli.  S’ha dit sovint que Calders beu d’influències de Bontempelli, Pirandello, Kafka, E.A. Poe o, entre nosaltres, Josep Carner i els escriptors del grup de Sabadell (Joan Oliver, Francesc Trabal, Armand Obiols). Sens dubte, l’afinitat amb aquests autors hi és, però l’escriptura de Calders és alhora molt original. Per això, la ironia i l’humor dels seus contes han generat el qualificatiu “caldersià”. Aquest adjectiu s’aplica a aquells textos que aconsegueixen un efecte humorístic, per mitjà de l’enginy en el tractament de les situacions, la barreja de l’absurd i el quotidià, la continuïtat entre fantasia i realitat, la naturalitat davant de fets extraordinaris, etc. Tot això, va acompanyat d’una gran habilitat en l’ús del llenguatge. Llegir Calders no tan sols constitueix una experiència molt plaent, sinó que el lector rep la gratificació de trobar-se davant d’aquelles obres ben fetes, a les quals no es pot llevar ni afegir res sense alterar-ne el resultat final empitjorant-lo.

A nosaltres el recull que ens captiva més continua essent -més de mig segle després- Les cròniques de la veritat oculta, el qual conté peces mestres com “El principi de la saviesa”, “L’any de la meva gràcia”, “Coses de la Providència” o “Raspall”. També resulten delicioses la novel·leta Aquí descansa Nevares i les altres narracions de tema mexicà. D’altres reculls posteriors podríem esmentar “Invasió subtil”, “La revolta de les coses”, “Tot s’aprofita”, “El barret fort”, etc. En mil pàgines n’hi ha moltíssims per llegir, redescobrir i, en definitiva, gaudir.

A continuació, com que hem dit que cal commemorar un escriptor llegint-lo, us oferim dos contes breus -esperem que a l’editor no li sàpiga greu- procedents del recull Invasió subtil i altres contes. Aquests contes molt breus van començar a aparèixer en els reculls més tardans de l’autor i permeten observar -de forma molt sintètica- la tècnica narrativa de Calders de forma condensada.

 NO SE SAP MAI

 De les quatres rodes del cotxe, n’hi havia una que girava al revés. Però era la bona, perquè provava d’allunyar-se d’una corba que ens va desmanegar a tots.

 EL MIRALL DE L’ÀNIMA

 No ens havíem vist mai, enlloc, en cap ocasió, però s’assemblava tant a un veí meu que em va saludar cordialment: ell també s’havia confós.

_____________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________

40  anys de L’enquesta del canal 4  d’Avel·lí Artís-Gener

Aquest 2012, any del centenari del seu naixement, fa 40 anys que Avel·lís Artís-Gener va guanyar el Premi Sant Jordi amb la novel·la L’enquesta del canal 4, obra que només s’ha tornat a publicar en el recull de les obres completes (1993) i en una col·lecció esporàdica de venda en quioscs anomenada “Grans èxits” l’any 1994. En general, ens sembla que cap obra d’Artís-Gener no s’ha tornat a publicar al segle XXI, cosa que, francament, és una manifestació de la debilitat de la nostra cultura. La narrativa d’Artís-Gener és interessant i conté elements poc explorats en el nostre panorama literari que la continuen fent atractiva per al lector actual. També és possible que el gruix de la biografia de l’autor, la seva personalitat, el pare dels mots encreuats en català, el ninotaire, etc. ens hagin amagat una obra novel·lística de qualitat.

L’obra que comentem és una excel·lent novel·la que la crítica ha relacionat amb Aldous Huxley (Un món feliç) i també amb autors clàssics de ciència-ficció com Isaac Asimov i Ray Bradbury. Nosaltres hi trobem també ressons de George Orwell (1984), Arthur C. Clarke i, en alguns passatges, fins i tot, de Franz Kafka (El procés). Només amb la nòmina de referents que acabem d’enumerar, la novel·la d’Artís-Gener ja constitueix una obra ben singular dins la nostra literatura; però, a més, és una novel·la amena que ofereix una lectura enriquidora, a la qual, segons que afirma Joan Oliver al pròleg, hauria escaigut també el títol “L’home i el Leviatan”.

La novel·la presenta amb minuciositat les interioritats de WERTV-Canal Quatre, una cadena de televisió que constitueix un univers tancat, opressiu, jeràrquic i alienant (el Leviatan d'Oliver), per mitjà de la transcripció de diverses entrevistes amb persones que hi treballen, cosa que en fa multiplicar els punts de vista i n’ofereix una imatge rica i completa. Per mitjà d’aquesta tècnica més periodística que narrativa, va apareixent de forma nítida l’al·legoria de la rígida estructura piramidal del Canal 4 amb un règim dictatorial, del qual hi havia experiència ben viva l’any de publicació de l’obra (1972). També hi apareix un grup d'oposició, el Trajecte, que intenta boicotejar la cadena de televisió. L’autor defuig, però, una aproximació maniquea a consciència i no s’està d’expressar també els dubtes pels mètodes expeditius i igualment anul·ladors de l’individu que utilitza el grup opositor: “El Trajecte era un compàs d’espera que hàbilment se servia dels mètodes d’allò mateix que combatia, de la mateixa manera que la vacuna conté el virus que destrueix finalment.” (p. 300). No en revelarem el final per animar a qui ens llegeixi a endinsar-s’hi, però el text deixa espai a l’esperança en el gènere humà.

Cal destacar el gran treball de llenguatge de la novel·la, esperable pel gran domini de la llengua de Tísner, que adapta amb molt d’encert el registre lingüístic al tarannà de cada personatge i inventa uns noms dels personatges molt eficaços per a atribuir a l’obra un aire de novel·la utòpica. El llibre no és una novetat (té 40 anys!), però llegint-lo celebrareu com Déu mana el centenari de l’autor i, al capdavall, a les nostres lletres no anem sobrats d’autors que arrisquin amb obres de to experimental i ambició.

__________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________

Tirant lo Blanc segons Joan Sales, un Tirant divertit i de molt bon pair

Joan Sales. En Tirant a Grècia o Qui mana a can Ribot . Barcelona: Club Editor, El pi de les tres branques, 1990.

Després de dedicar sengles comentaris a obres de Pere Calders i Avel·lí Artís-Gener, arriba el torn de Joan Sales, el tercer gran autor nascut també ara fa 100 anys. No tractarem sobre Incerta glòria perquè, afortunadament, als darrers temps se n'ha parlat força i ja s'ha consolidat merescudament com una de les millors novel·les sobre la guerra civil i, a la pràctica, una de les nostres millors novel·les de tot el segle XX.

Ens referirem, en canvi, a l'obra En Tirant a Grècia o Qui mana a can Ribot, una breu comèdia versificada que pren com argument alguns episodis de la novel·la Tirant lo Blanc. Aquesta peça teatral -representada per primer cop l'any 1958 per l'Agrupació Dramàtica de Barcelona- esdevé no tan sols un deliciós divertiment, sinó un magnífic treball de llenguatge, amb l'ús d'una llengua viva i genuïna plena d'expressivitat i enginy humorístic; i encara -tal com indica Núria Folch al pròleg- un pont d'enllaç directe amb la nostra millor tradició literària. Segurament, un primer acostament al Tirant per part del món escolar es podria fer amb més profit amb aquesta obra (i, sobretot, amb la seva representació) que no pas forçant la lectura de l'original de Joanot Martorell o d'adaptacions més o menys convencionals.

Sales, de manera encertada, defuig recollir l'argument sencer de la novel·la i se centra tan sols en les intrigues cortesanes al palau imperial bizantí. L'acció se situa just al moment de l'arribada triomfal de Tirant lo Blanc, que acaba de derrotar els turcs. Tirant esdevé un bàlsam per al moment de crisi que vivia l'imperi oriental, crisi que en algun moment ens sembla familiar a la que vivim al segle XXI: "SENESCAL: S'acosta, Majestat, un desastre bancari. / Una màfia de financers / juga a la baixa. BASILEU: ¡Els usurers! / I ¡quin remei hi veus! SENESCAL: Només / canviar el signe monetari / convertint en pàfia el denari. / Suprimit el denari, no podrà baixar més / per molt que especuli la màfia" (p. 19).

Tota l'acció es desenvolupa al palau imperial grec on es viuen les divertides corredisses nocturnes pintades amb un to optimista i desenfadat -recordem que és una comèdia. Aquí no veurem pas morir Tirant, com sí que passa a la novel·la. Alhora, van quedant retratats els principals personatges de l’obra mestra de Martorell: la dubitativa i força bleda princesa Carmesina; el gran soldat, però tímid amant, Tirant; l'enginyosa i intrigant Plaerdemavida (autèntic motor de l’obra); l'oportunista i entranyable Viuda Reposada; el vell i decadent Basileu; el traïdor i esbojarrat duc de Macedònia; el lleial i eficaç Hipòlit, cosí de Tirant. El mateix Hipòlit es defineix a ell i al seu company d’armes: "¿Qui som? Dos cavallers errants i sense un clau. / Més ens valdria ser dos ratolins de marca / i abans de començar el sarau / amagaríem cap i cua dins el cau." (p. 131).

En un país normal, el teatre nacional corresponent hauria programat la representació d’aquesta obra amb motiu del centenari de l’autor. Al nostre país, per desgràcia, ens sembla que el nostre TNC no ho té previst. Per això, si ja han llegit Incerta glòria (si no ho haguessin fet, facin el favor de posar-s’hi), els aconsellem que visitin aquesta peça teatral, una petita joia de la nostra literatura i un exemple de la bona feina de Sales. En quedaran tant contents com si haguessin pogut tastar un guisat dels que la Viuda reposada presumia de fer: "Jo us guisaria a cor què vols / unes perdius amb unes cols / que se us fondrien a la boca / i també faig recapte amb coca / i amb unes cebes uns popets / que hi canten tots els angelets, / i uns canelons farcits amb cert poti-poti / com per llepar-se'n el bigoti / i sé el secret d'uns sofregits / que us en xuclaríeu els dits." (p. 137).

No hi ha Comentaris

Parada medieval de Reagrupament Independentista a Montblanc

Aquest 23 d’abril, a la plaça Major de Montblanc, la gent de Reagrupament Independentista ha muntat una paradeta medieval de llibres i roses, naturals i artesanes. Un associat s'ha vestit a la manera medieval i una  associada ha lluït un vestit blau amb una gran estrella blanca i un gran vel simulant la bandera catalana.

Durant tot el dia, ambdós realitzen petites escenificacions on el cavaller de Reagrupament fa lliurament de la rosa de Sant Jordi a la donzella Independència. També, s'han posat a la venda roses naturals blaves i blanques, especialment encomanades, simulant la bandera estelada; roses de fang artesanes pintades a mà amb la senyera i amb l'estelada; i altres objectes com vi de nous embotellat especialment per a aquesta ocasió.

Imatge 3
Imatge 5
Imatge

No hi ha Comentaris

Un Sant Jordi per a Calders, Tísner i Sales: el triple centenari ignorat per la Generalitat

El 2012 és un any de tres centenaris molt importants per a la literatura catalana: Pere Calders, Joan Sales i Avel·lí Artís-Gener (Tísner). Algú ha qualificat el segle passat -amb encert- com una mena de “segle d’or” per a les nostres lletres, atesa la quantitat i qualitat de les obres que s’hi van produir i de les quals encara ens nodrim. Aquests tres autors en constitueixen un magnífic exemple.

A més d’excel·lents escriptors, tots tres autors es van caracteritzar pel seu compromís amb el país i amb la llengua. Caldria esperar que les institucions del país procurarien una commemoració digna de la importància de la seva obra. Lamentablement, no ha estat així pel que fa al Govern de la Generalitat de Catalunya, que ha ignorat aquesta fita i encara és l'hora que aclareixi com vol commemorar aquest important triple centenari quan ja portem gairebé una tercera part de l'any. Aquesta inacció s'emmarca, un cop més, en el desinterès del Govern d'Artur Mas i, especialment, l'actual direcció del departament de Cultura envers la llengua i la cultura catalanes.

Només l'Auditori de Barcelona ha programat l'espectacle Cançons de la veritat oculta , una produccció de Bankrobber en què els contes de Calders es transformen en cançons compostes per 12 autors de la nova escena independent catalana, que s’han inspirat en les històries de Calders i n’han fet vestits a mida per a la cantant Judit Neddermann. De moment, les iniciatives més destacades han sorgit de la societat civil, com ara, Joan Sales, homenatge nacional centenari , organitzat per Òmnium Girona i Catalunya Nord; o la Marató de lectura de la novel·la Incerta Glòria , organitzada per l’Institut d’Estudis Humanístics Miquel Coll i Alentorn (IEHCA). Sobre Tísner, no hem trobat activitats programades, tot i que la data del seu centenari és la més propera, el mes de maig vinent.

És un balanç insuficient i encara sort que hi ha alguna iniciativa. Com en temps de la dictadura franquista, ha de ser la societat civil la que emprengui les iniciatives perquè no tenim institucions públiques que vulguin liderar la promoció de 3 autors cabdals de les nostres lletres. I no es tracta tan sols de fer debats acadèmics i civils, estudis i conferències, no oblidem tots plegats que la millor manera d’honorar un escriptor és llegint-lo. Llegim Calders, Sales i Tísner , doncs.

No hi ha Comentaris

Aquest Sant Jordi, Reagrupament reivindica la llengua catalana amb una campanya sobre les Homilies d’Organyà

En el moment actual, en què estem patint agressions constants contra la llengua catalana, Reagrupament Independentista enceta una campanya en defensa de la nostra llengua, com un dels elements fonamentals que ens defineixen com a poble, des dels nostres orígens nacionals. Per això hem elegit el document de les Homilies d'Organyà, que, amb més de vuit segles, és un dels textos més antics que ens ha arribat escrit en català, una llengua que, a principis del segle XIII, després d'obrir-se camí més enllà de les valls pirinenques, estava a punt de fer un salt decisiu en el seu procés d'expansió territorial.

Aquesta campanya pretén teixir complicitats entre les diferents institucions culturals, polítiques i cíviques amb un triple objectiu: la difusió de la singularitat mateixa de les Homilies d'Organyà; l'impuls de l'estudi i la recerca sobre la nostra llengua; i, en tercer lloc, la reivindicació de l'ús i el prestigi de la llengua catalana. Hem de respondre les agressions amb coneixement i amb la reinvindicació dels nostres orígens. Per això, aquest projecte -els detalls del qual ben aviat donarem a conèixer- és una bona resposta que requereix comptar amb la implicació de molts ciutadans. És una actuació en positiu, pensada per crear xarxes de coneixement i xarxes d'acció a diferents nivells: des del nivell més popular al més erudit. Volem aprofitar tots els instruments que hi ha al nostre abast per treballar per la nostra llengua.

L'autor de les Homilies d'Organyà, el més antic dels documents del seu tipus escrit en qualsevol de les llengües peninsulars, va decidir abandonar el llatí, llengua de cultura habitual en tota la documentació escrita d'aquella època, perquè volia fer-se entendre entre el poble al qual s'adreçava. I, per als pobles, les llengües són molt més que un instrument de comunicació, són la conseqüència d'una manera de veure el món i de viure-hi. Els catalans tenim com a única llengua pròpia aquella que s'ha originat en el territori, el català (i a la Vall d'Aran, l'aranès).

Com a parlants de la llengua catalana, tenim una gran responsabilitat davant del conjunt de la humanitat, per a preservar la nostra llengua, com una mostra més de l'abundant diversitat lingüística en què la capacitat humana del llenguatge ha estat capaç de manifestar-se .

No hi ha Comentaris

Decàleg en defensa de la llengua catalana

Catalunya és terra de pas i alhora d'acollida. Aquest doble vessant ens situa en una cruïlla en la qual la nostra llengua ha de jugar dos papers decisius: constituir-se com a eix vertebrador de totes les relacions administratives, econòmiques, culturals i socials i fer possible que els nouvinguts la coneguin i l'usin.

Les circumstàncies històriques i les que actualment viu el nostre país perjudiquen i afebleixen la nostra llengua de manera reiterada perquè una llengua parlada en una terra de pas i sense recursos estatals és, en paraules de Joaquim Molas, plena de dramatisme.

Reagrupament Independentista és molt conscient del moment que estem vivint, amb amenaces constants en forma de sentències, amb intents desestabilitzadors que arriben de dintre i de fora, per això, i com a mesura de reafirmació i de defensa de la llengua i de la nostra catalanitat, a la Diada de Sant Jordi de 2012, proposa als seus associats i a la ciutadania en general el següent

DECÀLEG

  1. Declarar que la nostra llengua és el català, signe principal de la nostra identitat, que ens defineix com a poble. Aquest llengua és un patrimoni que compartim amb els altres pobles dels Països Catalans, la Catalunya Nord i l'Alguer.
  2. Constatar que el català no és una llengua minoritària. D'entre les més de 6.000 llengües parlades al món, el català se situa entre les 100 més parlades i és la 14a llengua més parlada de la Unió Europea.
  3. Reforçar l'autoestima dels parlants del català. La nostra llengua té febleses, majoritàriament com a conseqüència de les actuacions d'un estat hostil, però té actius molt importants: presència en els estudis de les universitats més prestigioses del món i gran penetració a Internet, per exemple.
  4. Prendre consciència que la fortalesa del català es basa en l'ús que en fem tots els ciutadans de Catalunya en qualsevol circumstància. Per tant cal adquirir el compromís de parlar català sempre i a tot arreu.
  5. Treballar perquè, en aquest període que estem vivint fins a la consecució de l'estat propi, el català ocupi el lloc que li correspon en tots els àmbits, especialment en aquells on la seva presència és més deficitària.
  6. Fer percebre el català com a eix vertebrador de la convivència en el nostre país. La llengua comuna que ens permet comunicar-nos vinguem d'on vinguem , i la que facilita la cohesió i l'agermanament entre persones de diferents procedències.
  7. Presentar el català com a llengua d'oportunitats en el món laboral, socioeconòmic i cultural.
  8. Denunciar tots aquells casos en què es violen els nostres drets lingüístics. Tots els països tenen lleis que afavoreixen les seves llengües. Concretament, l'Estat espanyol en té més de 500 que afavoreixen el castellà i les poques que tenim a Catalunya ens les porten al Tribunal Constitucional.
  9. Impedir, amb la màxima rotunditat, que es trenqui el model d'escola catalana en llengua i continguts. L'escola és un element clau per a la cohesió social i la igualtat d'oportunitats.
  10. Aconseguir que la llengua catalana sigui sinònim d'excel·lència en tots els àmbits, sobretot en els mitjans de comunicació, en els sectors dels ensenyaments obligatoris i universitaris i en la recerca.

Sectorial de Llengua i Educació

Reagrupament Independentista

No hi ha Comentaris

Arribem al límit! On hi ha la cruïlla!

Estem arribant a una situació política límit! Mentre veiem com en la meitat del “ball” el president del Govern català sembla que vulgui canviar de parella. Per altra part, l’amenaça de restricció del sostre autonòmic o la supressió, de facto , de l’autonomia penja com una espasa de Damocles. És la pretensió del Govern central de reduir l’autonomia, via legislativa o simplement per ofec econòmic.

Ahir mateix sentíem parlar de les televisions autonòmiques, que no podran tenir dèficit o seran privatitzades. Per altra banda, ja fa setmanes, mesos, que s’intenta carregar els neulers de tot el dèficit estatal a les autonomies i es presenta l’autonomia catalana com la més endeutada. En un demà molt proper pot ser que es materialitzi l’amenaça d’una intervenció de la Generalitat, que podria ser ben vista a nivell internacional. Allà encara ignoren la nostra existència. Senzillament, perquè no som un estat, sinó simplement un “lloc”, dins Espanya, on aparentment hi ha una administració supèrflua, duplicada i deficitària.

Té nassos que després de decennis d’espoli fiscal, any darrera any, Catalunya sigui la comunitat autonòmica més endeutada. Hem hagut de contribuir al manteniment de la resta de l’Estat, en nom de la solidaritat, al mateix temps que per donar serveis als ciutadans, equivalents als d’altres comunitats, hem hagut d’endeutar-nos. També ho hem hagut de fer per mantenir les institucions culturals pròpies, mentre pagàvem les “comunes a tots els espanyols”. Tot això ha estat així malgrat que Catalunya té el percentatge més baix de funcionaris i que no s’han fet els abusos, que tots sabem que s’han fet a altres llocs.

Durant molts anys se’ns va fer creure la ficció que quasi érem un estat, mentre com a autonomia ens anàvem endeutant. No s’afrontava ni s’explicava a la gent que tot això era així . Ens estaven espoliant. Cal preguntar-se. Per què s’ha tardat tants anys a parlar de dèficit fiscal? Per què s’ha tardat tants anys a exigir les balances fiscals?

Després, amb el canvi de govern, amb un nou estatut, amb un govern “amic” a Espanya, en temps de vaques grasses, algú va pensar que al fi Catalunya tindria un tracte just i una disponibilitat econòmica ajustada a les seves necessitats. Ja sabem com va acabar aquella història.

Ara una possible intervenció de la Generalitat, des del Govern Central, suposaria encara una reducció més grans de serveis a la ciutadania catalana, una reducció de serveis i de funcionaris. En cap cas no seria dels funcionaris dels ministeris de Sanitat o d’Educació, buits de competències, de fa anys!

Una possible intervenció aniria acompanyada de tot tipus de “revelacions”. “La premsa amiga” de l’estatisme espanyol se’n faria ressò i, fins i tot, potser en algun cas, ens faria envermellir i avergonyir-nos. Segur que hi ha pols sota les estores, com n'hi deu d’haver en quantitats industrials a Madrid, però està clar qui està avui en disposició d’aixecar les estores de qui. Qui està en condicions de fer córrer la brama d’allò que tants espanyols, la seva opinió pública, creuen; que els catalans som un colla de mantinguts que tot el dia estem demanant i que ens administrem molt malament.

El partit Popular, el Govern central, ha tibat tant la corda que ha arribat fins al límit. Ja no hi ha marge ni per al Partit Popular de Catalunya, l’Alícia Sánchez Camacho, contra el que ella pensava, ha quedat totalment descol·locada. També ha quedat descol·locat i sense marge el govern de Convergència i Unió.

Catalunya, el seu Govern, cada cop té menys possibilitat per aplicar retallades sense que el malestar social arribi a límits intolerables i perillosos. Catalunya cada cop té menys possibilitat d’eixugar el seu dèficit. Si l’Estat no acompleix el que la Llei l’obliga, i ens continua ofegant econòmicament, cada cop hi haurà menys marge per prestar serveis al ciutadà. Mentre, les infraestructures s’aniran fent obsoletes per falta d’inversions dificultant el funcionament de la nostra economia.

Ara ens trobem en una cruïlla! Un camí ens porta a la reducció o total desaparició de l’autogovern, a la tornada d’una administració central que no incrementarà els serveis a la ciutadania, contra el que voldrien fer creure. Aquest camí ens porta a la nostra total desaparició com a nació, a l'anihilament de la nostra capacitat econòmica per sobreexplotació impositiva i manca d’eines, llegiu infraestructures, eficients. Aquest camí obre la porta a l’empobriment de la ciutadania de Catalunya. Aquest camí porta a la desaparició de la capacitat industrial del país i, per tant, a l’emigració dels seus ciutadans més ben formats i capacitats. Aquest camí ...

L’altre camí que se’ns presenta no és fàcil, ni mancat de dificultats, però ens permet decidir el nostre futur. A un cantó, el camí cap a l’abisme, a l’altre, la marxa cap a la llibertat i la plenitud nacional de Catalunya. Un estat dels i per als seus ciutadans! La Unió Europea és la unió dels estats. Sense Estat no hi ha marge d’existència, ni capacitat de decisió, ni ningú que ens escolti!

Ara som a la cruïlla, on serem demà? La majoria parlamentària de Catalunya haurà de prendre una decisió ben aviat, potser ja no queda més temps per perdre!

No hi ha Comentaris