Arxiu maig, 2012

Ni llengua a l’escola ni seleccions esportives ni hisenda pròpia

Tres notícies d'avui mateix confirmen que tan sols la independència de Catalunya pot assegurar la protecció de la llengua catalana a l'escola, disposar plenament de seleccions esportives catalanes i comptar amb una hisenda pròpia. S'han fet públiques resolucions del TJSC, que Somescola.cat considera que inicia el procés de segregació lingüística; una sentència del TC sobre seleccions esportives i les declaracions de Duran Lleida que considera absurda una Agència Tributària independent.

1. Inici de la segregació lingüística a l'escola i rebuig de l'ús preferent de la llengua catalana a la capital catalana

L’última resolució del TSJC confirma el procés iniciat de segregació lingüística a les escoles catalanes, segons ha alertat aquest dijous Somescola.cat, que agrupa les principals entitats cíviques i educatives del país. La resolució del 8 de març ja obria la porta a aquesta situació que ara s’està consolidant. Les darreres sentències condueixen a un procés irreversible que ataca el model d’immersió lingüística de l’escola catalana en els darrers 30 anys. Els programes d’immersió i l’ús vehicular del català a les escoles han demostrat que són un instrument imprescindible per garantir la igualtat d’oportunitats i per facilitar l’accés universal al món simbòlic i cultural que, d’altra manera, seria només patrimoni d’una part de la població. Per a Somescola.cat ara ja no val a dir que es tracta d’uns casos minoritaris, ni d’una anècdota, sinó que forma part d’una estratègia ben organitzada per qüestionar el model d’escola catalana. Cada cop queda més clar que tan sols un Estat independent pot garantir l'ús de la llengua catalana a l'escola.

Així mateix, en matèria de llengua, el TJSC ha anul·lat que el català sigui la llegua "preferent" a l'Ajuntament de Barcelona tal com estableix el reglament del consistori, i d'aquesta manera dóna la raó al recurs que va interposar el Partit Popular.

2. Les seleccions esportives catalanes són incompatibles amb l'espanyola

El Tribunal Constitucional ha dictat una sentència que limita la participació de les seleccions catalanes en competicions d'"àmbits supraautonòmics" sempre que "no es produeixi la confluència dels seus interessos amb els de l'esport federat espanyol en el seu conjunt".

3. Duran considera "absurd" pensar que Catalunya tingui una agència tributària independent

El secretari general de CiU, Josep Antoni Duran i Lleida, ha assegurat a Madrid que seria absurd pensar que Catalunya pugui tenir una agència tributària independent. Duran ho ha dit poques hores després de la cimera de partits pel pacte fiscal.

No hi ha Comentaris

Submissió o independència?

Recorden senyors diputats, president, membres del Govern de la Generalitat i caps dels partits de l’oposició, la definició de la Il·lustració? Els en faig memòria: “La sortida de l’home de la minoria d’edat de la qual només ell és responsable” i que minoria d’edat vol dir: “Incapacitat de servir-se del pensament propi sense que estigui dirigit per altri” (Kant, 1784). Doncs, sí, el que pretenia la Il·lustració era l’emancipació de l’individu, però ses senyories tenen clar què vol dir emancipació? Per si de cas, refresquem-ho: ser capaç de pensar i decidir per un mateix.

Aquestes preguntes vénen a tomb perquè tot fa pensar que han oblidat aquests conceptes , o encara pitjor,  que tenint-los presents no són capaços d’actuar com a persones emancipades, tal com es veu amb l’obcecació pel Pacte Fiscal.

I és que, amb qui volen pactar? Amb el Govern de l’Estat espanyol? Encara no s’han adonat  que a més de no complir els pactes, és un govern incapaç de governar i totalment desprestigiat? Ja no se’l creu ningú, ni Brussel·les ni el BCE ni els inversors internacionals. I per més inri, l’escàndol financer de Bankia està arrossegant cap al desastre el sistema bancari espanyol i, possiblement, per desgràcia, altres grans companyies. I  tot per què? Perquè no governa a favor dels interessos dels ciutadans als qui diu representar, sinó per imposar la seva  ideologia: crear un nació única centralitzada, basada en l’espoli permanent de la perifèria (Catalunya, Balears i València).

Per altra banda, senyors, aquest govern els ha dit per activa i per passiva que no vol fer cap pacte fiscal. Però tot i així , vostès es reuneixen en sessió extraordinària per a eixamplar el suport al pacte fiscal. Té cap sentit, això? Potser sí, si els que volen és  fer una cortina de fum que distregui la població, i que la cansi, per no haver de fer el que toca: afrontar el problema que tenim al damunt. El resultat és que , un cop més, la por i la manca de dignitat els fa anar amb el pas canviat.

Senyors, quan un vaixell s’ensorra les rates fugen, però vostès fins i tot han perdut aquest instint primari. Fan com l’orquestra del Titànic, seguir tocant. Potser perquè es pensen que se salvaran amb els viatgers de primera classe.

Han fet una mirada a la Història dels últims tres segles? Ens diu que la realitat és tossuda. I tant que ho és! Des de fa tres-cents anys, estem sotmesos a un continuat i creixent abús de poder. Sí, senyories, o és que Catalunya no és l’última colònia de l’Estat Espanyol? Ho demostren molt clar el conjunt de polítiques en matèria d’infraestructures,  inversió pública, cultura,  llengua, ensenyament, sanitat... I, esclar, el llast de l’espoli fiscal.

Senyor Mas, president del Govern de la Generalitat , avui, demà, aquests propers mesos... vostè té l’oportunitat de canviar el curs de la Història de Catalunya si inicia amb pas ferm el camí cap a la Declaració Unilateral d’Independència. Ja sé que no és fàcil i que aquesta decisió, tal com passa amb tot el que és important,  té un grau elevat de complexitat i d’incerteses. Tot i així, sigui valent. Pot estar segur que, tal com fa poc li va dir Josep Maria Puyal,  té tot un poble darrere. O a davant, com recentment ha escrit Joan Ramon Resina. Sigui com sigui, el poble  espera que el seu president estigui  a l’alçada.

Hom diu que de vegades sembla sentir-se sol. No se si és cert o no. Al meu parer, el problema és que està envoltat de males companyies. Sí, començant pel mateix senyor Duran , unionista a capa i espasa i lligat als interessos de la Santa Aliança. També hi ha el senyor Pere Navarro, a qui goso recomanar llegir molt abans de tornar a parlar per no haver de tornar a sentir vergonya aliena; les seves mancances no priven que estigui disposat a tot per tal de ser president de la Generalitat amb el suport del PP. Una altra companyia perillosa és la senyora Alicia Sánchez Camacho,  amb un discurs populista que fàcilment pot fer forat en moltes persones i portar-la a regnar al Palau de la Generalitat amb el suport del PSC.

Malgrat tot, hi ha un camí: actuï com a un home il·lustrat i faci tots els passos necessaris per emancipar el seu país. Només així estarà a l’alçada del seu  poble. Si ho fa, passarà a la Historia com el president que va aglutinar els catalans i va ser capaç de superar els interessos econòmics-corporatius, per crear un Estat de la Unió Europea. Catalunya.

No hi ha Comentaris

Gran èxit d’un curs de sardanes promogut per Reagrupament a Parets del Vallès

Més de 60 persones participen regularment en un curs de sardanes que, des del passat dissabte dia 28 d’abril, els membres d’RCat de Parets del Vallès i d’altres pobles del Vallès Oriental, juntament amb CiU i l’Agrupació de Ball de Gitanes de la mateixa localitat, estan duent a terme de forma desinteressada per tal de revitalitzar-les tot esperant que els paretans i les paretanes en gaudeixin a la Plaça de la Vila quan hi ha audicions.

L’èxit d’assistència del curs ha obligat dividir els participants en tres grups: Avançats, Inicials i Nens. El grup d’avançats està format per gent que ja en sabia i vol perfeccionar-les a la vegada que se’ls ensenya a comptar-les i, si algú en té interès, a repartir-les. En el grup d’inicials hi ha gent que té més facilitat que d’altres per aprendre’n i recordar-ne els passos de manera que amb només quatre dissabtes, persones que mai abans no havien ballat una sardana, ja ho han fet.

Com que aquest és un curs obert a persones de totes les edats, hi ha famílies que vénen amb els seus fills i aquest fet ha permès que hi hagi el grup de nens des de 4 fins a 11 anys. Inicialment aquest curs es preveu amb una durada de 6 setmanes encara que es podrà allargar segons la resposta dels assistents.

No hi ha Comentaris

Pacte (de l’espoli) fiscal

A veure, comencem pel començament, jo estic convençut que tot aquest enrenou pel pacte fiscal acabarà en no res. Vull dir que, si després de tot aquest temps en què Espanya ens ha mentit, ens ha enganyat, ens ha insultat, ens ha pres el pèl de totes les maneres possibles… Després de tots aquests anys en què els governs espanyols de torn, siguin del PP o del PSOE, ens han robat tant com han volgut, han perseguit la nostra llengua, la nostra identitat, les nostres seleccions esportives…, ens han negat els nostres drets històrics, han intentat prohibir-nos els símbols i la presència a Europa i al món…, ens han massacrat amb la humiliació del nou Estatut i la sentència del TC… És a dir, si després de tot el que ha passat en la relació Catalunya-Espanya els últims 35 anys, o els últims 300, m’és igual, encara hi ha alguna ànima càndida que es creu de veritat que és possible pactar alguna cosa de profit amb els espanyols, és que realment ens mereixem tot el que Espanya ens ha fet, ens fa i ens farà, si no hi posem remei.

Primer va ser Esquerra, que va pactar un govern tripartit amb una formació enemiga del dret a decidir dels catalans, com és el PSC, amb l’argument que calia donar una altra oportunitat als progressistes i federalistes espanyols per fer una part del trajecte junts… Al final va acabar com va acabar i sembla que ara l’actual direcció d’ERC s’ha adonat que el camí dels socialistes va en un sentit absolutament contrari al de l’alliberament nacional del nostre poble. Però ara és CiU la que, amb un argument similar, diu que hem d’esgotar totes les possibilitats de pacte amb Espanya abans de tirar pel dret. Doncs bé, ja els dic ara com acabarà tot plegat: malament; perquè no hi ha cap pacte possible amb Espanya si el que se n’espera és que Catalunya en surti beneficiada. O també pot acabar amb un engany, a la qual cosa CiU ja ens té acostumats, si al final d’unes suposades negociacions apareixen davant les càmeres en Mas i en Duran agafats de la maneta dient als babaus que s’ho vulguin creure que han aconseguit de Madrid el millor sistema de finançament de la història i que el senyor Rajoy és tan bona persona –i CiU tan bona negociadora– que està disposat a pagar els quatre euros que ens deu dels acords que sistemàticament ha anat incomplint els últims mesos.

Però si això ja és tot plegat un espectacle patètic, hi ha encara una cosa més esperpèntica i més inútil que el fet de creure que encara és possible arribar a un pacte amb Espanya, com són els intents d’incloure tots els partits “catalans” al mateix bàndol a l’hora d’obrir negociacions amb els espanyols. Anem a pams. Primer, la suposada unitat catalana a l’hora de negociar segons què a Madrid ja vam veure com va anar en la negociació de l’Estatut: retallades successives fins a convertir en una riota allò que en el seu dia va aprovar el Parlament per àmplia majoria i que ja era un text substancialment rebaixat. I, per cert, a Espanya encara riuen de l’efecte que va tenir aquella pretesa “unitat catalana”. Quina por que els vam fer… I, segon, encara no té clar CiU que la funció del PPC, el PSC, i fins i tot de Duran i Lleida, mai ha estat la de fer front comú a l’hora de negociar amb Madrid, sinó la de treballar a favor dels interessos d’Espanya i a favor del manteniment d’un sistema juridicopolític dins el qual les catalanes i els catalans tenim sempre totes les de perdre?

Si el PPC i el PSC, amb la mediació de Duran, acabessin integrant-se a l’acord català pel pacte fiscal que s’ha de negociar a Madrid mai no seria per fer front comú i obtenir el millor resultat possible per a Catalunya, sinó per aigualir i rebaixar tant com fos possible la proposta catalana fins a fer-la absolutament inútil i, un cop fet això, ajudar el partit del govern i el primer partit de l’oposició espanyols a rebaixar-la més encara. Que en teniu cap dubte?

Socialistes i populars no volen un pacte fiscal amb Espanya, no volen un acord en la línia del concert basc i navarrès que allà els seus sí que defensen, volen el manteniment de l’espoli fiscal espanyol contra Catalunya i contra els Països Catalans perquè saben que, si no hi hagués espoli, la seva Espanya que tant s’estimen faria fallida immediatament; volen que els catalans paguin i que els espanyols decideixin, que és la seva manera d’entendre el dret a decidir. Si Alícia Sánchez Camacho i Pere Navarro acabessin entrant a formar part de l’acord català, ja no estaríem parlant del pacte fiscal, sinó del pacte de l’espoli fiscal.

Com he dit al començament, tot plegat és una autèntica pèrdua de temps. La formació governant a Catalunya faria bé de recordar que avui al Parlament ja hi ha una majoria suficient per tirar endavant una declaració unilateral d’independència i que tots aquests mesos que estem perdent intentant formar fronts impossibles per anar a buscar un acord a Madrid que encara és més impossible només serveixen perquè la nació catalana s’empobreixi més i perquè Espanya ens robi cada dia més.

No hi ha Comentaris

L’Ajuntament de Banyoles aprova per unanimitat la moció de suport a la iniciativa ciutadana europea promoguda per RCAT

En el ple del passat dilluns 28 de maig, l’Ajuntament de Banyoles va votar, per unanimitat, a favor de la moció de suport a la iniciativa ciutadana europea sobre l’ampliació interna de la UE, presentada pel regidor de Reagrupament, Xavier Bosch, a través del grup Junts per Banyoles, integrat per ERC i RCat.

En la moció es demana que el consistori banyolí s’adhereixi a aquesta iniciativa, a traves de la qual set ciutadans, de set estats europeus diferents, demanen a la Comissió Europea que legisli sobre el procés pel qual ha de passar un nou estat de la Unió Europea que sigui conseqüència de la secessió d’un altre estat que ja en sigui membre. Una situació que en els pròxims anys pot afectar nacions com ara Catalunya, el País Basc, Escòcia o Flandes, entres d’altres.

Sabem per les declaracions de dirigents del PP o del PSOE, que l’Estat espanyol intentarà, quan arribi el moment, vetar que el nou Estat català sigui membre de ple dret de la UE i, per tant, des de Reagrupament entenem que aquesta ICE és molt oportuna per intentar aturar el discurs de la por de socialistes i populars sobre aquest tema, sobretot en un moment en què la voluntat d’independència s’està estenent com una taca d’oli arreu de la societat catalana, i quan, cada vegada més, sectors econòmics que fa pocs anys eren refractaris a la idea d’independència, ara se l’han feta seva arran de l’agreujament de l’espoli fiscal, de l’ofec econòmic i de la manca d’inversions en infraestructures als quals ens sotmet el govern espanyol. Amb aquesta ICE el que es demana, per tant, és que el fet de pertànyer o no a la UE sigui una decisió de les catalanes i els catalans, i de ningú més.

En aquest sentit, cal felicitar l’Ajuntament de la capital del Pla de l’Estany per haver-se sumat a altres ajuntaments com ara els de Vic, Girona, Olot… a l’hora de donar suport a aquesta iniciativa ciutadana europea.

Per altra banda, en canvi, el consistori banyolí va rebutjar adherir-se a la campanya #novullpagar, que té per objectiu denunciar l’abús recaptatori al qual Abertis i altres concessionàries d’autopistes sotmeten la ciutadania catalana i el greuge comparatiu que aquest fet suposa envers Espanya, on el nombre de vies de pagament és gairebé testimonial.

La població catalana està farta de pagar per haver de passar per unes autopistes que ja han estat amortitzades un munt de vegades i que aquests diners només serveixin per omplir les butxaques dels accionistes de la companyia i no reverteixen en el conjunt de la societat catalana. A aquest fet s’hi ha d’afegir que en la majoria de casos les catalanes i els catalans no tenen cap alternativa gratuïta a l’autopista, ja que la falta d’inversió de l’Estat en les carreteres de Catalunya, com en el cas de l’N-II, fa gairebé obligatori que els ciutadans hagin d’agafar l’autopista i pagar si volen arribar a temps a la seva destinació.

Malgrat tots aquests arguments de pes, el ple de l’Ajuntament de Banyoles va rebutjar la moció, presentada conjuntament per Junts per Banyoles, la CUP i ICV-EUiA, amb els vots en contra de l’equip de govern de CiU i del regidor no adscrit.

No hi ha Comentaris

Dedicat a en Jordi Gomis, català i patriota

No són només els 24.500 milions d’euros (de l’ala) el que fa mal, molt de mal, és per què serveixen i per què no. El gran mal del món de les finances no són només les derivades del totxo, que també, ho són també les operacions mai explicades i poc aflorades.

Els bancs i caixes amb els diners dels impositors, amb els préstecs interbancaris, i amb els préstecs dels bancs centrals fan una part del seu negoci. El negoci fort, el fan invertint, de vegades amb productes d’alt risc, però d’alta volatilitat. Especulant directament a la borsa amb la compra i venda d’accions també forma part del paquet i del joc de guanys i pèrdues, sense deixar d’esmentar la utilització que fan dels fons de pensions, per cert, la seguretat social espanyola també especula amb els fons de pensions, amb el risc que comporta.

Com que ara tenim la globalització com a “tòtem i referència”, fer inversions d’enriquiment és a l’ordre del dia, tot i que de tant les pèrdues (com ara la que La Caixa ha tingut amb Repsol Argentina) superen els beneficis a nivell estratosfèric. Aquests fets tenen efectes col·laterals, ara els compradors de participacions preferents d’alt risc i que la rendibilitat i pagament depenia dels resultats de l’entitat, ho tenen magre per cobrar, vaja directament no cobraran mai.

És prou evident que a l’Estat espanyol van començar els socialistes i ara ho rematen els del PP, tenien un pla per salvar el sistema bancari. Fusionar i diluir les responsabilitat dels seus gestors solventava d’una tacada fets inconfessables, com el finançament de les autonomies i la col·locació de les mòmies polítiques. El problema és que la gestió de país, més la crisi capitalista i de valors, els ha esclafat l’operació, i Bankia n’és l’exponent, la prima de risc d’Espanya ja supera els 500 punts, i està com la de Grècia i l’acció de Bankia pràcticament ja no val res.

El conjunt de caixes que conformen el trust de Bankia ha estat, pel cap baix, uns deu anys en mans dels polítics del PP. Els espanyols, en general, han fet del sistema bancari el seu modus vivendi i de finançament polític. Terra Mítica, Ronaldo, Aeroport de la Mancha, Pozuelo de Alarcón, trens sense passatgers, en són la punta, els consells d’administració en són la base.

Dels 24.500 milions d’euros, n'hi ha gairebé 6.000 que serviran exclusivament perquè els accionistes revaloritzin les seves accions, és a dir, l’Estat espanyol té impositors de primera i de segona, vaja com els ciutadans, espanyols de primera i catalans de segona. Utilitzar diners públics per rescatar entitats privades quan l’Estat té més de 5.000.000 d’aturats i més de 150.000 famílies desnonades per no poder pagar la seva hipoteca, és pel que no serviran aquesta ingent quantitat d’euros.

Mentrestant GECESA, empresa de Bankia (Caja Madrid) que gestiona el 100% dels seus centres de serveis socials, faran prejubilacions a partir dels 55 anys, per cert que també pagarem els catalans, amb una liquidació de 45 dies per any. Tot indica que la mateixa llei (reforma laboral) que aproven els del PP i CiU als seus treballadors no els afecta.

Indignar-se per quedar-se sense feina, per no poder pagar el rebut del que sigui, per no donar de menjar als teus, per veure com distribueixen els teus impostos, està bé, però no n’ hi ha prou.

Només el pas següent ens permetrà canviar la situació, i a Catalunya s’apropa el moment. Les eleccions són el pas, les eleccions són l’element jurídic més legal de què disposem hores d’ara, les eleccions al Parlament són l’eina definitiva i Bankia és la munició que ens feia falta, l’Esperanza i en de Guindos ho tenen clar, però no hi poden fer res, els mercats, Europa i els Estats Units ja no confien en Espanya. Catalunya té la seva darrera oportunitat, cal aprofitar-la i no perdre ni un minut més a canviar els espanyols, ells són com són i s’agraden.

Jordi, ens trobem, i desitjo que el teu esperit ens acompanyi el dia de la proclamació de la independència de Catalunya. Honor i glòria als nostres patriotes.

No hi ha Comentaris

Una Catalunya lliure i gratis (A la memòria d’en Jordi Gomis)

La necessitat d’una reflexió asserenada s’imposa en els moments cabdals. El meu sogre deia “Si tens pressa, vés a poc a poc “. Aixxx la saviesa del poble, de la terra, dels pagesos. I certament, ara que ens trobem en una conjuntura ben crítica és l’hora de reflexionar amb el cap fred. Aquesta reflexió, que també ve motivada per la pèrdua d’una persona estimada, en Jordi, a qui li dedico aquest post, parteix de dues premisses que em semblen encertades.

La primera premissa és que actualment a la CAC hi ha una majoria que, si pot, votarà per la Independència. Cada cop és més evident, malgrat els estripa-enquestes professionals, tipus José Antich. La independència ha deixat de ser un tema tabú i cada cop es converteix en el centre del debat polític. Ara els qui s’han de justificar i buscar arguments són els unionistes. I naturalment recorren a arguments tan peregrins com que si ens arribem a independitzar amb qui jugarem la lliga de primera divisió? Amb el Sabadell, el Lleida, l’Europa?  Com podeu veure, un argumentari d’un calat polític ben fondo. Als espanyols, ja només els queda l’argument del futbol… i la referència ètnica (si bé, és obvi que no existeix cap ni una raça espanyola). Tota la resta se n´ha anat enlaire. Bé, certament tenen l’espai comunicacional: avui Espanya és Telecinco, La 6, TVE, Intereconomía et tutti quanti. Si els treu això nasti de plasti , que diu aquell.  Aquesta premissa ens porta, naturalment, a una perspectiva positiva, tot i que, cal reconèixer-ho, el més calent és encara a l’aigüera.

I la raó que sigui allà és la segona premissa, que pot semblar contradictòria però no ho és. La segona premissa diu que una part molt important d’aquests catalans i catalanes que volen o votarien per la Independència, no estan disposats o disposades a pagar-ne cap preu. És a dir, a fer cap sacrifici per aconseguir-la. Això és, Independència sí, però gratis, és a dir, a cost zero. Molts acceptarien com a regal allò per la qual no estan disposats a pagar-ne el preu. Dit d’una altra manera, volen fer-se una truita sense trencar ous. En termes més propers, aquests catalans i catalanes no pensen renunciar a res del que tenen fins ara per aconseguir la Independència. En l´hipotètic cas que la Independència suposés fer més sacrificis. No en pensen fer ni un. No pensen sacrificar ni les vacances, ni el consum, ni la casa, i òbviament ni la vida pròpia ni la de la seva gent més propera. I això repeteixo, en l´hipotètic cas que calgués sacrificar-ho. Aquesta és la creu de la situació actual. La gent viu al present i no suportaria que ni tan sols un cap de setmana d’oci sacrificar-lo en benefici de la Independència.

Els espanyols, són plenament conscients de les dues premisses. Saben perfectament, que l’independentisme creix i creix com l’escuma. I per això ja es preparen per la post-independència. La prova més fefaent és la seva obsessió per impulsar l’eix central, en detriment de l’eix mediterrani, com seria lògic des d’una perspectiva racional. Saben que en un termini relativament curt -i això ens pertoca als independentista d’escurçar-ho al màxim- Catalunya serà Independent. Però com la sangonera xucladora de sang que són, volen emportar-se fins a la darrera gota possible. I per aconseguir-ho, naturalment aprofiten la seva arma més poderosa i d’una eficiència notable, com és el terror, és a dir, equiparar la independència amb la por a la mort, la guerra, la repressió, la destrucció dels catalans com a poble (afusellant-nos o ficant-nos en la cambra de gas, com hem sentit en els darrers dies). La memòria històrica, sobretot quan és familiar i local, és d’una enorme potència.

D’altres, més subtils, però en el fons en la mateixa direcció, equiparen la independència amb la pobresa o amb la sortida de la Unió Europea. Totes dues falses, més falses que un duro sevillano. Dir que una Catalunya independent serà pobra, demostra l’analfabetisme funcional de qui això afirma, perquè un simple cop d’ull als recursos humans i materials del nostre país permet veure que som molt més opulents que la majoria d’estats de la Unió Europea, i que de fet, ens situaríem en en el vagó de davant i no en el del mig, tirant cap endarrera, en el que estem ara. Pel que fa al tema de la UE, és senzillament tractar d’imbècils als socis europeus. Si aquests veuen que els catalans no dubtem i que anem a per totes, no només no s’oposaran pas, sinó que hi haurà pinyes per ser el primer en reconèixer-nos com a República independent, conscients com són que tindran algun tipus de premi. I naturalment, no em cap cap mena de dubte que el primer en tindrà.

Quant a la segona premissa, els espanyols fan el possible per demostrar que formar part d’Espanya produeix beneficis i és un bon negoci. Per això intenten promoure ridículament la Marca Espanya , fins al límit ridícul d’incloure el Barça com un exemple. La pregunta és, quantes banderes espanyoles van veure els senyors del govern de Madrid, en la final de la copa de l’elefant? Quantes?  Sense comentaris. Però això no és tot: la imatge pública espanyola es degrada cada cop més. No només a l’interior de la Unió Europea, on cada cop està més còmoda en la classificació dels PIGS, sinó també a llocs com l’Amèrica Llatina, on ja es rifen quin estat li toca expropiar empreses espanyoles.

És evident que hi haurà un moment que es girarà la truita. I aquest moment serà quan els catalans s’adonaran que qui els posa en risc, i amb tota la raó del món, les vacances, el cotxe, la casa, el treball, no és la Independència, ans ben al contrari, la submissió al Regne d’Espanya. Llavors, no milers, no, sinó milions de catalans ho tindran molt clar i es deixaran de romanços. Per molt que siguin blancs, negres, grocs, catòlics, islamistes, catalanoparlants, o urduparlants o hispanoparlants, tots ells, una immensa majoria d’ells, és a dir, de nosaltres, ens decantarem, tranquil.lament, per la Independència. La tasca de l’independentisme organitzat, és a dir, d’aquell que sí que se sacrifica, és la d’accelerar aquest procés.

Una tasca en la qual en Jordi va excel·lir. Bon viatge company

No hi ha Comentaris

L’Ajuntament de Flaçà no respecta la senyera catalana.

L'estelada hissada pel regidor de Reagrupament.

Feia mesos que la senyera del màstil de l’ajuntament de Flaçà estava deteriorada per les inclemències del temps. El seu estat llastimós era tant evident que per força ens havíem de preguntar com
podia ser que la nostra màxima institució local mantingués la nostra bandera de manera tant irrespectuosa i deixada. Vam aprofitar el darrer ple d’ara fa dos mesos, per demanar a l’equip de govern –els cinc regidors de CiU- el perquè d’aquesta situació. La resposta va ser còmica:  Com que la senyera està molt alta, no s’hi arriba a canviar-la i cal esperar que les brigades de manteniment dels fanals dels carrers passin per allí i ens facin el favor de pujar l’agutzil amb la grua-cistella que porten. Al cap d’una setmana, la senyera ja havia caigut per si sola  i ningú no la va substituir.
Quasi dos mesos després d’haver requerit a l’equip de govern per l’estat de la senyera i veient el menyspreu que demostrava l’ajuntament per el màxim símbol de la nostra identitat nacional, al qual deixava al nivell d’un drap brut i esparracat, vam decidir pressionar l’ajuntament de tal manera que no pogués desentendre’s de la seva responsabilitat institucional.

El divendres 25 a les 8 del vespre, vam posar una escala al màstil de la bandera de l’ajuntament i vam penjar-hi una estelada de dos metres de llargada. Mentre la penjàvem vam rebre els aplaudiments dels curiosos i la gent que s’aturava per donar suport. No van ser més de deu minuts amb una simple escala de ma. Durant el cap de setmana, lluny de rebre cap queixa, només vam rebre felicitacions per l’acció de l’estelada. Dilluns a les tres de la tarda, una brigada de manteniment dels fanals retirava la nostra estelada i la substituïa per una senyera. Tot i l’èxit de tot plegat –la senyera torna a ser al màstil de l’ajuntament- no hem pogut evitar sentir-nos dolguts per la celeritat del Sr alcalde a l’hora de fer retirar la nostra estelada. Ja que en dos dies i mig –i no van ser menys perquè era cap de setmana- va moure els fils per aconseguir els medis per retirar l’estelada. Mentre que en tots els mesos que van passar entre el deteriorament de l’anterior senyera i els dos mesos després que s’hagués desintegrat i ens haguéssim queixat, no va fer res de res.

No entenem el perquè d’aquesta manca de respecte. La senyera representa la nostra cultura, la llengua i la identitat. És el símbol que ens distingeix com a poble, sobretot en aquests moments difícils en que en un intent de recentralització l’estat espanyol ataca tot allò que vol dir catalanitat des de tots els nivells –gobierno, tribunal constitucional, tribunal supremo, TSJC i desde gairabé totes les autonomies espanyoles-. Ataquen el nostre sistema d’ensenyament, la nostra economia, posen setge a la nostra llengua i el nostre dret a ser. L’ajuntament de Flaçà, va votar a favor de l’adhesió a l’AMI a petició de RCAT. No ho entenem. El dijous 31 de maig es torna a celebrar el ple de l’ajuntament de Flaçà. Veurem que ens expliquen.

Artur Segura i Feliu
Regidor de Reagrupament del grup municipal Junts per Flaçà.

No hi ha Comentaris

Nacionalismes excloents

Setmana de discussió del temari de l’assignatura Educació per a la Ciutadania. Finalment el ministre espanyol Wert ha retirat l'expressió «nacionalisme excloent» a petició de la consellera Irene Rigau. Llàstima perquè el podríem haver explicat clarament aquest concepte simplement recuperant els antics llibres de text de l'assignatura «Formación del Espíritu Nacional ».

S’anuncia per altra part als confidencials digitals que el govern del PP «després de l’estiu, començarà una gran campanya de denúncia de les "mentides" del nacionalisme per a deixar en evidència els arguments que les formacions catalanistes exposen en el seu discurs».

Aquest passat diumenge el diari ABC  de Madrid ens exposava un primer tast de la campanya, i qui signa aquest article, avar de trobar nous arguments, ben d’hora ben d’hora ha anat a comprar-lo, no fos cosa que el diari s’esgotés perquè aquesta ingent obra no la facilitaven de bon matí en la seva versió digital.

El primer que sobta és l’adjectiu «excloent» utilitzat alhora pel ministre i l’ABC . Segurament es resumeix en el fet que, per a ells, nosaltres som espanyols, i en canvi, per a nosaltres, ells no són catalans, i per tant, els excloem. Els nacionalismes no excloents, de fet, no inclouen les persones, sinó que acostumen a incloure els territoris dels altres, tractant els seus habitants com a persones a assimilar.

Com pot veure’s l’adjectiu ja mereix un curs de psiquiatria, perquè tots els nacionalismes del món es basen precisament en la diferència, i als que no ho fan, sinó que inclouen altres gents en el seu, normalment se li ha dit imperialisme, o ja més directament feixisme. Podríem estendre’ns més sobre aquesta afirmació, però penso que ja s’ha entès.

Per tant, la millor manera de fer que el nacionalisme català no fos excloent seria actuar com fan ells, i pretendre catalanitzar generosament tota la Península Ibèrica. Si així ho féssim, què ens dirien? Tenint en compte que només pel fet de defensar la unitat de la nostra llengua ja ens diuen «pancatalanistes».

Després de manllevar de manera maldestra frases de George Orwell i Josep Pla referides al nacionalisme, passant per assenyalar un revisionisme històric subvencionat que no exposen amb arguments, acaben afirmant (i quedant-se tan amples) que segons com es comptessin les balances fiscals, Catalunya podria fins i tot tenir superàvit, sense tampoc dir-nos, en aquest cas, quines autonomies tindrien els dèficits.

Finalment l’analista Miquel Porta Perales ens informa dels mites i tòpics del nacionalisme català, des del «pro-espanyol» Rafael Casanova fins la bona neteja que suposà (segons Jaume Vicens Vives) el Decret de Nova Planta; i el més amunt dit «analista» afirma sense cap vergonya que Catalunya no tindria cap futur fora de la Unió Europea.

La qüestió és que totes aquestes afirmacions es basen justament en antics tòpics del nacionalisme regionalista que fa quaranta anys que beu de l'espanyolista Vicens Vives, per a qui l’ideal de l’estat era que cadascú s’ocupés del que millor sap fer, els catalans de pencar i produir i els castellans de governar.

L’experiència demostra que això tampoc no ho saben fer, i la nostra experiència històrica demostra que ho sabíem fer prou eficaçment, i més enllà de perdre el temps en històries del passat potser convindria veure que nosaltres estem parlant de futur. I si amb el nou Estat Català no ens volen a Europa, ens sabrà molt de greu per als ciutadans europeus que no s’hagin acollit a la ciutadania catalana i hagin de marxar per culpa dels governants dels seus països d’origen. Molt de greu. Molt.

http://www.abc.es/20120527/espana/abci-maquina-delirio-nacionalista-201205271442.html

http://www.abc.es/20120527/espana/abci-revisionismo-historico-catalan-201205271444.html

http://www.abc.es/20120527/comunidad-catalunya/abcp-mitos-topicos-nacionalismo-catalan-20120527.html

No hi ha Comentaris

Jordi Gomis, en memòria

Volem recordar el nostre company, Jordi Gomis. Per això, hem recollit els textos que ell va publicar al nostre web. En Jordi era un col·laborador molt actiu amb el web de Reagrupament i ens enviava molt sovint textos que publicava a la premsa digital o comarcal, o articles que elaborava expressament per al web. Hem preparat una petita antologia de textos d'entre els molts que ell va publicar aquí els darrers dos anys. Fan una bona síntesi del seu pensament i mostren la seva excel·lent capacitat argumentativa en defensa de la llibertat de la nostra nació. Et trobarem a faltar molt, Jordi!

Petita antologia d'articles de Jordi Gomis

Any 2012 (sèrie Economia i Estat propi, en curs de publicació)
Any 2011
Any 2010

No hi ha Comentaris