Arxiu juny, 2012

La doble crisi catalana. Independència o decadència

Tots som més que conscients i estem saturats de la maleïda crisi econòmica. Des de 2008 tenim un mateix comú denominador al món i a casa nostra. Però a Catalunya l’estem patint doblement, ja que a la situació mundial s’hi afegeix l’escanyament econòmic que l’Estat Espanyol ens cobra per poder formar part d’ell.

Cada any, i enguany ja en fa 35, el nostre dèficit fiscal s’ha anat incrementant. Però abans de seguir, què és el dèficit fiscal? El dèficit fiscal és la diferència negativa entre els ingressos (impostos que es recapten en un territori) i les inversions públiques que el govern fa en aquest territori en un cert període de temps. Doncs avui en dia patim un dèficit fiscal del 8.2% del producte interior brut (PIB) de Catalunya, és a dir, 16.409 milions d’euros per any  aproximadament. Però el malson del dèficit fiscal, o també anomenat espoli fiscal, no acaba aquí. Des de 1986, portem acumulats 289.274 milions d’euros d’espoli o dèficit fiscal. Fent-ne una comparativa per ser conscients dels números, el nostre espoli des de 1986 és el triple del que ha rebut Espanya en ajudes de la Unió Europea.

Aquests números són insostenibles en qualsevol economia d’estat. Ja no és qüestió de tenir una pedreta a la sola de la sabata, sinó d’estar lligats pel coll a una immensa llosa de marbre. En aquest context econòmic mundial i amb la nostra peculiar situació estatal, és impossible sortir-nos-en. Però encara es pot veure més negre i sobretot més injust, si ampliem el zoom a la vida quotidiana dels catalans. Molts de vosaltres pensareu que els números que us he esmentat abans no us afecten. Doncs ara toca demostrar com canviarien les coses si fóssim un estat independent dins la Unió Europea. És llavors quan podreu decidir si us afecten o no i si hem d’optar per un nou camí, anomenat independència.

Si Catalunya fos un país independent ,  augmentarien les pensions 175€/mes, és a dir, 2.450€/any. Tindríem una renta per càpita anual de 2.400€, la tercera millor renta per càpita d’Europa. Podríem reduir els impostos de societats un 20% i també podríem reduir l’IRPF a la nòmina un 48,5%. Els nostres estudiants podrien tenir beques de 1.000€/any i podríem ajudar 200.000 estudiants. També podríem crear una ajuda de 300€/mes als joves per facilitar-los l’emancipació. Podríem aplicar al complet la llei de dependència a més de 150.000 persones, quan ara només se’n beneficien 54.000. A la vegada eliminaríem totes les escoles que tenen barracons (actualment 1.046 a Catalunya) i construiríem centres educatius dignes d’un país del primer món. Podríem construir l’eix mediterrani, l’eix ferroviari transversal d’ampla de via europeu, desdoblar l’eix transversal, i a la vegada construir més centres tecnològics, com el sincrotró Alba, i invertir 4.000 milions d’euros en investigació i recerca. I, com no, per acabar, aturaríem immediatament i eliminaríem totes les retallades i taxes com les de l’euro per recepta o els 360€ per cursar FP que patim els catalans per culpa de la doble crisi. Tot això, i molt més, passaria si Catalunya fos un estat independent que pogués gestionar tots els seus recursos econòmics.

La in dependència no és res dolent ; és fer el camí com nosaltres decidim i no que ens el decideixin a 600 km de distància, on no ens entenen, no se’n preocupen i no tenen la intenció de fer-ho. En situacions d’excepcionalitat, on els recursos i serveis van escassos, primer hem de mirar per nosaltres, pels qui paguem aquests recursos i/o serveis. No és qüestió d’ideologies ni de sentiments, sinó el sentit de la supervivència ,  el que ens ha de fer veure que pertanyem a aquesta terra, la qual va donar de menjar als nostres avis, la qual ens dóna de menjar a nosaltres i la qual ho farà amb els nostres fills. Tots estem obligats a defensar-la, a defensar els interessos comuns que tenim com a catalans.

No tinguem por d’explorar camins que els de més enllà pinten negres i inviables, perquè són ells els que tenen por que nosaltres decidim fer el nostre camí. Econòmicament som més que viables i així ho diuen tots els economistes mundials. Fins i tot el Premi Nobel d’Economia Aplicada va assegurar que seriem 7 vegades més rics si fóssim independents . Per altra banda tampoc hem de tenir por de conflictes bèl·lics, ja que formem part d’una aliança mundial i continental (de l’OTAN i de la Unió Europea) que en cap cas, i sota cap pressió, autoritzaria cap acció militar. No vindran els tancs ni tampoc es vessarà una sola gota de sang . Els catalans, per primer cop en molts anys, tenim les de guanyar, sense utilitzar cap fusell ni falç, tan sols la paraula i els fets que ens han fet arribar en aquesta situació límit. Tingueu clar que el món ens escoltarà i ens ajudarà, però el primer pas l’hem de donar nosaltres.

Sense la independència, no hi ha possibilitats de crear a Catalunya una política justa, honesta i regenerada.” Antoni Gaudí

No hi ha Comentaris

No passa res, no passa res

Aquest era el títol d’un programa-xou de La Trinca a TV3 i és la frase que em ve al cap quan sento les notícies i veig com l’Estat espanyol menysté Catalunya i a qui hi viu:

Per una banda, les sentències que donen la raó a monolingüistes castellans, gent que creu que el futur de la llengua espanyola es juga a Catalunya, sense tenir en compte Amèrica del Sud i Estats Units o el nombre de parlants a nivell mundial.

Què podem dir dels resultats de l’execució del pressupost amb una mínima part executada a Catalunya i més del que esperaven a Madrid. Ells circulant gratis, nosaltres pagant. Ells amb rodalies on hom va en primera, nosaltres amb menys espai per persona que el que marca la llei pel transport de porcs.

Altres temes com la recepta del metge que nosaltres pagarem i la resta d’Espanya no. Qui se’n recorda del cèntim sanitari a la benzina que fa anys i panys que paguem de més els catalans? No era preventiu?

Per no parlar dels sous de funcionaris rebaixats aquí i allà els llibres escolars encara són gratuïts (no ho hem aconseguit ni en èpoques de bonança) i no han tocat un sou

A més, tenim una petita i mitjana empresa que no podem ajudar perquè no podem legislar res. Ells han gastat els fons de Bankia, Bancaja i CAM fent curses de F1, Ciudad de las Artes, Aeroport de Castelló, Marina d’Or, etc. Ara ho pagarem amb els diners dels autònoms i la bestreta mensual dels assalariats. Ara ho rescaten els alemanys i els catalans pagarem amb la nostra major contribució el crèdit cedit.

Afortunadament, tenim uns partits de govern que tenen les idees clares: estat propi, però no del tot propi, és a dir, una mica confederal. En fi, que volem un pacte fiscal, a dins i una mica fora de la LOFCA. Però sobretot unitat amb els que hem de negociar (PSOE i PP) perquè si ells estan dins l’acord la negociació serà més fàcil. És clar, amb qui negociarem?

El primer Estatut d’Autonomia no el van acabar aplicant, vam fer un altre fa quatre dies i ja l’incompleixen. La proposta del Sr. Duran és que hem de intentar negociar de tu a tu a l’Estat (?!) cercant un model confederal (?!).

Els catalans, mentrestant, estem pendents de l’important i no d’aquestes foteses polítiques (ja s’ho faran), a saber: quins fitxatges farà el Tito? Us imagineu si el Barça guanya al Madrid l’any vinent? Serà la bomba! Haurem demostrat que els catalans som brutals, ningú ens aturarà. Especialment si ens aixequem ben d’hora, ben d’hora i treballem per Espanya.

No passa res, no passa res! Morim al bany Maria, que calentets estem!

No hi ha Comentaris

Dissabte, tots a Lleida

Lleida

DISSABTE 30 DE JUNY, a la ciutat de LLEIDA, ens posarem en MARXA CAP A LA INDEPENDÈNCIA!


Des de les terres de ponent, donarem el tret de sortida a centenars d’actes organitzats per les Assemblees territorials, comarcals i
sectorials amb l’objectiu de FER ARRIBAR EL PROJECTE DE L’ANC A TOTS ELS RACONS DEL PAÍS.
LA MARXA ÉS LA PRIMERA GRAN ACCIÓ DEL NOSTRE FULL DE RUTA, cal aprofitar-la al màxim per a seguir construint la majoria social
favorable a la independència i per a convocar tot el país a concentrar-se multitudinàriament a Barcelona el proper 11 de setembre.
Ben aviat hem de poder celebrar una nova Diada Nacional: la del Dia de la Independència.
A Lleida, ens concentrarem als Camps Elisis des d’on arrencarà una MARXA A PEU FINS LA SEU VELLA on ens acompanyaran moltes de les cares conegudes que formen part del nostre projecte per llegir el manifest de la Marxa. També comptarem amb la participació del grup valencià AL TALL, de la lleidatana MERITXELL GENÉ  i dels osonencs BONOBOS.
Cal arrencar la Marxa amb bon peu, i no hi ha millor manera de fer-ho que celebrant junts l’acte d’inici amb qui la farà possible: Assemblees Territorials, comarcals, sectorials, sòcis i sòcies.
Per tal que el desplaçament a Lleida sigui en si mateix un acte de la Marxa, s’estan organitzant diverses caravanes de vehicles per a assitir-hi:
- DES DE PERPINYà: AP-7 – Eix Transversal
- DES DE BARCELONA: N-II
- DES DE TARRAGONA: AP-2
- DES DE VALèNCIA I AMPOSTA: AP-7 i C-12
- DES DE PIRINEUS OCCIDENTALS: C-13
Els del Bages voldriem anar-hi en autocar, que sortiria a les 5 de la tarda de l’aparcament del pavelló del Congost, per tornar, quan s’acabi l’acte.
Per poder fer la reserva dels autocars, és del tot necessari que com a molt tard el dimecres, feu saber les persones que s’apunten.
El preu, evidentment, serà en funció de l’autocar o autocars que omplim. Com més siguem, més bé de preu sortirà.
Per apuntar-se, només cal que responeu aquest mail, dient el nom de cada una de les persones que s’apunten.
Animeu-vos, perquè entre tots hem de fer que aquest inici de la Marxa, sigui un gran acte.
EL CAMPANAR DE LA SEU VELLA TOCA A SOMETENT! EL DISSABTE 30 DE JUNY,
TOTS I TOTES A LLEIDA!,

No hi ha Comentaris

El Tribunal Suprem aboca l’ensenyament infantil a la segregació dels nens per llengua

El Tribunal Suprem ha anul·lat avui els articles del decret de la Generalitat de Catalunya que defineixen la llengua catalana com la llengua normalment emprada com a vehicular en l'ensenyament infantil de tres a sis anys. I afecta concretament la comunicació en català en 'les activitats orals i escrites de l'alumnat i del professorat, exposicions del professorat, llibres de text i material didàctic, activitats d'aprenentatge i d'avaluació i comunicacions amb les famílies', segons l'article 4.1, que ha quedat anul·lat.

També queda anul·lat l'article 4.3: 'Els nens i les nenes que cursin el segon cicle de l'educació infantil tenen el dret a rebre l'ensenyament en català i a no ser separats en centres ni en grups classe diferents per raó de la seva llengua habitual. En qualsevol cas es respectaran els drets lingüístics individuals de l'alumne o alumna, d'acord amb la legislació vigent.' Per tant, el Tribunal Suprem no admet que hi hagi dret a rebre ensenyament en català i, a la pràctica, opta per a la segregació dels infants segons la seva llengua habitual.

La sentència ataca de ple a immersió lingüística en català. Queda clar amb l'anul·lació d'aquest altre article, el 4.4: 'En funció de la realitat sociolingüística de l'alumnat, s'implementaran metodologies d'immersió lingüística de la llengua catalana amb la finalitat de potenciar-ne l'aprenentatge'. A més, elimina l'article 10, sobre 'la normalització en l'ús de la llengua catalana en totes les actuacions docents i administratives i el tractament de les diferents llengües en el centre.'

I encara suprimeix l'article referent a l'atenció preferent en català dels alumnes nouvinguts. 'A fi de procurar la més ràpida integració possible de l'alumnat estranger que s'incorpora al sistema educatiu de Catalunya, els centres han de dedicar una atenció preferent a l'aprenentatge de la llengua catalana, vehicle d'expressió normal en les activitats educatives de les escoles', diu l'article 14.3, anul·lat pel Suprem.

No hi ha Comentaris

El Govern ja rebaixa el pacte fiscal

El govern català ha rebaixat l'aspiració del pacte fiscal que vol negociar amb l'executiu espanyol. Per això, CiU ha ofert al PP una opció gradualista per mitjà de la qual el concert s'aplicaria gradualment, tenint en compte que estem en crisi, sempre que Catalunya tingués la clau de caixa des del principi. "En aquest debat ja ens avindríem", afirma el portaveu del govern, Francesc Homs.

És evident que en un context de crisi les possibilitats són les que són", ha reconegut Homs. Segons el portaveu, la negociació no es pot ajornar per la crisi, "perquè sempre tindran una excusa", però "una altra cosa és com s'implementa". I la prioriat de CiU aquí és que Catalunya tingui la clau de la caixa per evitar un altre model de finançament "a fiar" en què el que passa és que "després no acabes cobrant". Amb la clau de la caixa, seria el govern espanyol qui s'hauria de fiar de Catalunya.

No hi ha Comentaris

Aparcar la independència per la crisi?

En una de les darreres visites a la província, el Ministro de Interior, Sr. Fernández Díaz, va recomanar-nos que a causa de la crisi "no és moment d'independència a Catalunya”, perquè "vivim en un món on no hi ha lloc per a les independències". En la línia dels arguments sòlids i contrastats que havia utilitzat, i ja posats a deixar una frase per a la posteritat, va reblar el clau: "L'hora de nosaltres sols ha passat a la història”. Gloriós.

És evident que pel PP no és només la independència el que hauríem de deixar aparcat; és també la unitat de la llengua catalana, la immersió lingüística, l’ajut a la cultura del país, el corredor Mediterrani o el pacte fiscal. Pel PP, pel motiu que sigui –perquè ara estem en crisi, o perquè estarem recuperant-nos o perquè ens acabarem de recuperar-, qualsevol avenç nacional hauria de restar aparcat. No cal preocupar-se ni un minut més amb aquests senyors. Aquesta gent té el mateix crèdit intel·lectual que els que amb l’aragonès oriental ens han ampliat el número d’idiomes que parlem. Cal suportar-los, perquè són fills de Déu, però prou. No es pot perdre el temps amb ximpleries ni amb poca-soltes.

Em sembla més inquietant que en alguns sectors de la població hi hagi qui caigui en el parany del xivarri i del soroll. Penediu-vos que la fi del món s’acosta! Correu a defensar les muralles del Jericó espanyol! Ajudeu a salvar Espanya perquè salvant-la us salveu a vosaltres! Els telepredicadors de l’extrem centre, éssers que acaben sovint adoptant la figura d’una persona humana, estan pletòrics i vénen elaborant un discurs subtil en el que emparant-se de les grans paraules de la neollengua de l’staus quo (responsabilitat, governabilitat, sentit d’Estat, solidaritat, etc.) juguen, una vegada més!, la carta espanyola. De fet, són els mateixos que tres metres abans d’empotrar-nos amb el fons de l’abisme, encara seguiran volent donar una oportunitat a Espanya.

Aparcar la independència per la crisi o aparcar la crisi per la independència? De què estem parlant? Si fem abstracció de les legítimes posicions identitàries –per les dues bandes- i senzillament només atenem a les xifres, escanyats per un espoli de 20.000 milions d'euros anuals, amb un dèficit situat entre el 8 i el 10% del PIB, un es pregunta com es pot passar un dia més sense aturar aquesta sagnia. 

Però un es pregunta més coses, també. En un moment que les més altes institucions del Regne d’Espanya, començant pel Rei i acabant pel President del TS viuen un descrèdit absolut; en un moment que la gestió de la crisi per part del govern espanyol ha retornat a la vida els personatges esperpèntics de Valle-Inclán; en un moment, en definitiva, que el món descobreix, astorat, incrèdul, enfurismat, que la façana de modernitat de l’estat espanyol amagava un cartró-pedra decimonònic, greixós i arnat, hem de ser còmplices d’aquest descrèdit?, hem de participar en el sainet del burladero espanyol?, hem d’apuntalar el cartró-pedra? Amb mi, que no hi comptin.

Aparcar la independència per la crisi, i ser arrossegats al no-res espanyol, o ser independents per oferir a Europa un aliat solvent i rigorós, un soci estable en la Mediterrània, un estat bussiness friendly, auditat i sense enganys, per a qualsevol inversor socialment responsable? 

A la crisi només la podem atacar amb un projecte de país, liderat pel nostre govern, que de manera clara i transparent senyali un horitzó clar de futur. Quan abans proclamem al món que volem ser part del món, abans sortirem de la crisi.

No hi ha Comentaris

Qui no plora, no Mamachusetts

Sempre és bo tenir un model a seguir i la visita del president Mas a Boston té, entre d'altres, la virtut de projectar les aspiracions de Catalunya en un context d'èxit com el de Massachusetts. En aquest sentit, l'objectiu s'ha assolit. Després ha de venir una tasca silent i diària, que és la base de l'èxit. No partim de zero: iniciatives de fa anys, com ara Icrea o diversos centres de recerca catalans (totes a l'ombra del conseller Mas-Colell), ens demostren que aquest camí és possible. Ara, seguint aquelles petjades, cal treballar per assolir l'objectiu fixat encara que, malgrat les semblances entre Catalunya i Massachusetts, existeixen seriosos obstacles i limitacions que, lluny de ser només responsabilitat de tercers, sovint són només responsabilitat nostra. Vegem-los.

Massachusetts té una societat civil compromesa: els bostonians no esperen el finançament públic per a endegar iniciatives. Entre la cosa pública i l'àmbit privat existeix una potent esfera civil del que és col·lectiu : fundacions, endowment fund , patrocinis, mecenatges que abasten els àmbits de coneixement aplicats  o empresarials i també les ciències socials i humanitats. Ho constatem dia rere dia en la nostra participació a WCCP (World Class Cities Partnership), una xarxa de centres de recerca que va néixer fa un any amb suport privat exclusivament, fins ara, d'empreses bostonianes i de la qual Barcelona i el GRISC formen part amb Boston i altres ciutats i centres de recerca.

Malauradament no és el cas català. El comportament de la nostra societat civil, de les empreses catalanes, envers la societat del coneixement no és comparable a la de Massachusetts. Només algunes excepcions mantenen el pols en l'aposta pel suport a la recerca. El finançament del coneixement en el cas català ha estat i és encara o públic (avui amb serioses limitacions) o privat (en molta menys mesura) i enfocat directament al rendiment més immediat possible i amb un temor reverencial al risc de l'emprenedor. Sense una aposta decidida del sector privat, que ha d'entendre que els diners posats en coneixement no són despesa sinó inversió, i una societat civil que identifiqui el suport al coneixement com un nord orientador del benestar social i que s'aboqui a allò que és col·lectiu, és impossible replicar el cas americà.

El Gran Boston, a diferència de la Gran Barcelona, disposa d'una potent capacitat d'inversió privada que, a més, entén el llenguatge del capital risc i de l'emprenedoria. En el cas català, com en l'espanyol en general, el capital ha posat clares objeccions a aquestes activitats i s'ha centrat en activitats especulatives (construcció i economia financera), mantenint, això sí, alguns àmbits reduïts i testimonials, probablement amb la idea que "no sigui dit" que no hem fet res. Com a exemple només cal pensar en les importants inversions públiques abocades al sector de recerca bio  que avui ens enorgulleix davant els americans. ¿No hauria estat millor si s'hagués aplicat el model matching  americà (per cada euro públic se n'inverteix un de privat)? ¿No hauríem disposat del doble de recursos i seríem el doble de lluny? Al cap i a la fi el sector privat també és beneficiari de la recerca finançada amb fons públics: un model de partenariat públic-privat podria ser una aportació adequada al cas català.

El model americà disposa també d'estructures del coneixement (universitats i centres de recerca) molt eficients. Lluny de la burocràcia acadèmica que a Catalunya ens immobilitza, a Boston tenen llibertat per fixar objectius, oferta docent, contractar investigadors, professionals i professorat, captar finançament privat i, al cap i a la fi, retre comptes davant la societat. Essent un model basat en la confiança es mesura pels resultats i és capaç de bastir sòlids ponts entre l'empresa i el coneixement, de manera que a les universitats d'allà crear spin-offs  és un mèrit. Nosaltres tenim un model basat en la desconfiança, en el control previ, sense cap de les llibertats de què ells gaudeixen. Tenim un model on regna la burocràcia, que no mesura resultats, sinó triennis i drets adquirits , i on crear una empresa no només és una complicació: a més està mal vist i és poc acadèmic , com si la universitat tingués prohibit crear riquesa. Amb aquest panorama podeu imaginar-vos els resultats del projecte de recerca WCCP 2011-2012 "¿Com les universitats poden ajudar les ciutats a atreure i retenir talent?" Com que qui no plora, no mama, potser és hora que ens posem les piles.

No hi ha Comentaris

A propòsit de la catalanitat de Dolores Serrat

A vegades penso que els catalans som una colla de carallots. Quant temps portem donant voltes, volent demostrar, per a mi ja està més que demostrada, la catalanitat de Colom? Hi ha fins i tot qui, de tot això, n’ha fet ofici. Davant la possibilitat que s’acabi saturant el mercat o el producte ja no tingui sortida, cal anar preparant-ne de nous. Així, fins i tot, Cervantes podria haver-se dit Sirvent i ser català. Molt bé! I què? En fotarem un tros a l’olla de tot això? Ja us ben asseguro que no! Com a molt servirà perquè molts catalans remuguem de nou! I comencem a lamentar-nos com a “planyedores”. Que sempre ens han fotut! Que ens han falsificat la història! Que si són verdes! Que si són madures! Que tota la culpa la tenen ells! Que són uns malparits! I ja està! Ja en tenim prou rondinem i au! Fins la propera!

Jo a tots aquests remugaires els recordaria aquell refrany castellà que diu més o menys així: “Moraleja si te dan por el... es porque te dejas”.

Això de fer-nos les víctimes, de dir: És que sempre ens han fotut! És que sempre ens han enganyat! Sembla que ens agradi. Doncs, sí! Sempre ens han fotut i sempre ens han enganyat! Com nosaltres, quan érem algú, ja fa molts anys, si podíem, fotíem, enganyàvem, conqueríem i dominàvem. Hem de conèixer la nostra història, la de quan ens han fotut i la de quan érem nosaltres els que fotíem. També conèixer que fa 35 anys ens podien fotre més que ara i sembla en canvi que ara, en plena democràcia, ens hem deixat fotre molt més que abans.

Hem de conèixer la nostra història per saber que els pobles, viuen, sobreviuen i desapareixen, i que viuen i sobreviuen mentre hi ha aquesta voluntat de supervivència entre una part important dels membres d’aquest poble.

Ara demostrar la catalanitat de Colom, la de Cervantes no ens durà enlloc, com a divertimento i com a curiositat està bé. Fins i tot podríem aconseguir que ens fessin un reportatge al Discovery Chanel , em sembla que fins i tot quelcom ja s’ha fet sobre el tema de Colom. Recordo fa molts anys, en un programa a TVE, com el presentador, orgullós i “patrioter”, volia fer notar a la cantant nord-americana Suzanne Vega el seu origen espanyol, a causa del seu cognom. La Suzanne, que no parlava un borrall de castellà, se’l mirava estupefacta i semblava no entendre res, més ben dit no va entendre res.

Jo, particularment, per exemple, em quedo amb la “catalanitat” del general Villaroel, que no era català i prefereixo ignorar l’anècdota de la catalanitat d’Agustina d’Aragó, del general Prim, la de l’origen familiar, of course , dels Milans del Bosch, la del senyor Alejo Vidal Quadras i tants altres que no vull citar per no fer-me pesat i perquè no cabrien en aquest escrit.

Per això anar intentant demostrar catalanitats, a part de ser un exercici d’erudició, no ens portarà enlloc. Quedem-nos amb els fets de les persones que, vinguin d’on vinguin, dia a dia ajuden a la construcció, o com a mínim treballen per evitar la destrucció del nostre país i de la nostra cultura. Oblidem catalanitats que no ho van ser com a tals, com ara les entenem. Tan sols persones nascudes en un lloc determinat que varen servir a determinats interessos, en èpoques en què el concepte de consciència nacional no s’entenia com ara l’entenem.

M’ha xocat aquests dies la referència al fet de ser catalana de la senyora Dolores Serrat. No cal demostrar, per evident, la catalanitat de la consellera d’educació del Govern D’Aragó, tampoc no serveix per a res. No cal demostrar la catalanitat de Dolors Serrat, que així la devien anomenar al seu poble, a Ripoll. Dolors i no Dolores. Ella sabrà els interessos que serveix i per què ho fa en uns moments en què la consciència de pertinença és aparentment molt més clara, o hauria de ser-ho, que fa uns segles. Ella sabrà per què ho fa!

Quedem-nos amb el fet, amb el nou atac a la nostra llengua. No ens fem els ploramiques ni els queixosos. Estiguem orgullosos de la nostra història i de la nostra cultura i, encara que sigui a Fraga, a l’Alguer, a Dènia, a Benavarri, a Girona, a Sort, a Inca o Manacor, defensem el català, o es digui com a cada lloc es vulgui que es digui, com un patrimoni comú i un punt de trobada de tots aquells que estimem la nostra terra.

Només em restaria apel·lar a la consciència d’aquells que es senten espanyols, que el seu idioma afectiu és el castellà i que són capaços d’emocionar-se amb la possible extinció del “lince ibérico” o del llop i, en canvi, ignoren, quan no inconscientment celebren, la imposició de llengües majoritàries sobre minoritàries en nom de l’enteniment entre tots, fins a provocar l’extinció d’un patrimoni cultural estimat per moltes altres persones.

No hi ha Comentaris

El 96% considera que el Govern català hauria d’expressar un rebuig contundent i exigir a Aragó l’aval científic del projecte

Gairebé tots els que han respost l'enquesta d'aquesta setmana expressen el seu rebuig a la feble resposta del Govern de la Generalitat de Catalunya, que, pràcticament, ha coincidit amb el PP català a considerar que l'atac del Govern aragonès a la unitat de la llengua és una qüestió de competències d'una altra autonomia.

No s'entén perquè el Govern de la Generalitat rebutja defensar la llengua catalana de la mateixa manera que ho ha fet l'Institut d'Estudis Catalans, que, tot refermant la unitat de la llengua catalana, ha recordat que el projecte del Govern aragonès contravé la Carta Europea de Llengües Regionals o Minoritàries impulsada pel Consell d'Europa i que el Regne d'Espanya ha subscrit i ratificat, cosa que li atorga el rang de Llei.

Sigui la que sigui l'organització territorial d'Espanya, ¿el Govern català no hauria de recordar que la llengua catalana és la que es parla a les comarques del Matarranya, la Llitera, el Baix Cinca i la Ribagorça, i fer-ne la mateixa defensa que en fa la nostra acadèmia nacional?

Com es pot rebre la flama de la llengua del Canigó i no defensar aquesta llengua arreu del seu territori?

Podeu votar a: Considereu adequada la resposta del Govern català al projecte d'anomenar "aragonès oriental" el català de la Franja de Ponent?

No hi ha Comentaris

Parlem clar: Ho volem o no?

Quan l’ofensiva contra Catalunya és per terra, mar i aire, Catalunya no pot estar permanentment desflorant la margarida. Que si d’esquerres, que si de centre, que si de dretes, que si amb pacte fiscal, que si amb hisenda pròpia, que si amb seleccions esportives, que si amb el català reconegut al món, que si corredor a la Mediterrània, que si escoles bressol, que si beques per als nostres estudiants, que si consultes per la independència, que si campanyes d’insubmissió, i més..., però, de fet, de nosaltres depèn, no pas d'Espanya,  continuar on som.

Què volem? La independència, sinònim de “llibertat, progrés i futur”, o fer i tenir un partit hegemònic al cost de ser un trosset més d’Espanya?

Històric: ERC va ser un partit hegemònic al voltant dels anys 30 i no ens va dur la independència, tot i estar-hi a prop. Una autonomia retallada que no tenia res a veure amb el pacte de San Sebastià és el que espanyols de dreta i d’esquerres, més catalans “progres” de l’època, van decidir que era millor per a Catalunya i, sobretot, per a Espanya.

Actualitat: CiU ha estat un partit (federació) hegemònic, i on som ara mateix? Les retallades, les bestretes i la manca de poder polític és la màxima d’aquest govern de CiU. Tot apunta que la pretensió és bàsicament tenir l’eina adequada per fer i tenir un tipus de poder, no cal que sigui polític. Un exemple: CiU ara s’aboca amb el “corredor de la Mediterrània”, és que fa 20 anys no era necessari? És que CiU no va ser determinant amb governs del PSOE i del PP? CiU ho sabia, però el pacte constitucional comportava el creixement espanyol. Ara CiU és la representació formal dels poders econòmics i mediàtics de Catalunya, poders que només consideren una possibilitat i un escenari, continuar amb Espanya, altrament l’espoli ja faria temps que s’hauria acabat.

Històric i actual: Els socialistes, mort en Josep Pallach, perden el referent català i són absorbits pels “esquerranosos” espanyolistes del PSOE. Aquests mai no han volgut la independència de Catalunya, el seu internacionalisme proletari (de fireta), i el seu sectarisme espanyol els converteix en enemics frontals del catalanisme secessionista.

Actualitat: L'Esquerra d’en Puigcercós, d’en Ridao i d’en Carod tampoc no ha treballat per la independència, obertament. Ells pretenien fer de la seva “esquerra”, la plataforma per fondre els convergents, creant una opció nova i diferent, d’esquerres “catalanista i espanyolista” al mateix temps. Ells volien fer la quadratura del cercle, això sí, passant per l'hegemonia del seu partit “d’esquerres”. La nova ERC, amb una direcció nova, sembla que ha fet uns canvis tàctics i estratègics adequats, a més de prioritzar el país per damunt de les qüestions esquerranoses, tot i que l’autocrítica no és el seu fort.

Actualitat: Un sector provinent d’ERC, encapçalat per l’exconseller de Governació, Joan Carretero, i la Rut Carandell farts de l’estratègia combinatòria i sense dignitat patriòtica, i amb companys provinents de Convergència com l’Ignasi Planas i en Roger Granados i d’altres, formen una iniciativa política patriòtica i transversal, i plena de dignitat, ells volen fer de Reagrupament l’eina, no la finalitat.

Gairebé dos anys treballant i portant un discurs nou, fresc i ple de futur, el projecte és “escapçat” interiorment i exteriorment. Tot sembla indicar que la forta implicació social i volada que anava prenent Reagrupament no es podia tolerar. Un trencament de la junta nacional fa trontollar el projecte, i tot i que no poden aconseguir el seu extermini, el projecte queda tocat. Tot i així, Reagrupament es presenta a les eleccions al Parlament i posteriorment a les municipals (sense mandat de Reagrupament) i a les generals espanyoles. Reagrupament és a dia d’avui una eina útil, tot i els botiflers i autonomistes, i lliure de peatges.

Actualitat: Solidaritat per la independència va ser un dels “invents” per eliminar el discurs i les propostes de Reagrupament, fent ús del fraccionament com a eina. La transversalitat per la independència, la declaració unilateral per la independència, tota la responsabilitat als 68 diputats (majoria absoluta al Parlament), una nova llei electoral, una llei de transparència, una llei d'incompatibilitats europea, contraposar l'excel·lència en la gestió davant els desastres de tota mena, eren de cop i volta una glopada d’aire fresc davant la corrupció i imposicions del TC, i dels governs espanyols i autonòmics. Eliminar o fer de Reagrupament quelcom testimonial n’era l’objectiu, i a fe de Deu que gairebé ho aconsegueixen. La realitat crua i dura és que ara tenim 10 diputats que és declaren favorables a la independència, els d’ERC, i 3 que fan més soroll que la resta de diputats, amb formes discutibles i lluny del políticament correcte. A hores d’ara, el que ningú pot posar en qüestió és que els de Solidaritat no tenen pactes inconfessables ni amb caixes, bancs o empreses, i aquest és un valor a tenir en compte.

Que La Vanguardia espanyola, en la seva enquesta particular, dóna un creixement a ERC, de 10 a 15 diputats, i doni per fet que els de Solidaritat en poden tenir 1 o 3 de diputats, certifica el que tots sabem, el moviment sobiranista té ara una ascendència sense aturador, la centralitat política i el debat s’ha instal·lat en la independència. Actualitat rabiosa: CiU i les seves polítiques camaleòniques faran que Catalunya formi part inseparable de l’Estat espanyol per “l’eternitat”. Ells tornaran a “guanyar”. Vendran més dret a decidir, o que ja està més a prop el pacte fiscal i que necessiten el suport de Catalunya, o que la transició nacional porta bon rumb, però en definitiva, CiU defensarà, i de forma aferrissada la pertinença a Espanya, potser una mica més d’autogovern en diuen, però a la fi i per sempre un tros d’Espanya. Ells en fan una negociació amb la sobirania; sempre per un tros de gestió, a canvi més implicació i més integració a Espanya.

18 o 20 diputats no ens arreglen el problema , 40 o més ens apropa a la solució, i tenir-ne més de 40 és possible, només cal que ERC, SI, les CUP i Reagrupament facin el que tot Catalunya espera: una candidatura unitària per a les properes eleccions , amb un programa on el primer punt sigui la declaració unilateral de la independència de Catalunya .

Ara no és moment de subterfugis i de formes extravagants, ara és moment de dir les veritats i de posicionar-se, la ciutadania reclama claredat i fermesa, i ara amb la que cau, és el mínim que els podem donar. És hora que la política amb majúscules prengui la iniciativa. La responsabilitat no ha de ser “exclusivitat” de la societat civil. Un grapat interminable de campanyes i d’insubmissions, no ens arregla ni farà que redrecem  la situació. De moment totes les decisions polítiques i econòmiques les pren l’Estat espanyol. Legalitat d’Estat en diuen.

Si ERC, SI, Reagrupament i les CUP no fan el pas, difícilment els vots independentistes de dretes, de centre i d’esquerres sumaran, això sí, potser alguns tindran garantit el seu futur personal per uns quants anys més.Qui té la raó, ERC, SI, Reagrupament, les CUP? Cap i tots la tenen, però el denominador comú, si com diuen, és el mateix, la Independència per a Catalunya, tenen l’obligació d’aparcar les tàctiques i estratègies partidistes. Anem per feina fins a les properes eleccions, després que cadascú treballi pels seus ideals. Els nostres enemics utilitzen la divisió independentista i tornaran a fer-ho en la propera campanya electoral.

No aprofitar el moment polític que tenim, més la crisi, més la centralitat independentista, vol dir, ras i curt, que  en el fons alguns “mai no l’han volgut” la independència de Catalunya, i potser va sent hora de començar a dir-ho, sobretot perquè Europa camina cap el format definitiu, format que Catalunya pot potenciar o no, en la mesura que siguem un Estat d’Europa. Ara deixem-nos de “guerres” estèrils, fem un acte de patriotisme i posem d’una vegada Catalunya pel damunt de qüestions personals i de partit. Posem la generositat a l’ordre del dia, si ho fem, Catalunya encara se’n pot sortir, si no el futur que podem tenir és el del País Valencià i les Illes, per no parlar de Grècia o Portugal. Arribar a la conclusió que són els lideratges els que fallen, seria com acceptar que Catalunya mai serà lliure, i això no ens ho podem permetre, ens hi va la nostra historia i el futur, i de temps no ens en queda gaire.

No hi ha Comentaris