Arxiu juny, 2012

”Igualada municipi per la independència”

Coincidint amb la revetlla de Sant Joan, festivitat celebrada arreu dels Països Catalans, el consistori igualadí va penjar al balcó de l’Ajuntament una pancarta on s’hi podia veure escrit “Igualada municipi per la independència”, en al·lusió a la pertinença de la ciutat a l’Associació de Municipis per la independència. No és casual que la capital de l’Anoia mostri el seu caràcter independentista i en pro de l’alliberament nacional de Catalunya, sinó que és resultat de la feina dels regidors independentistes a l’ens municipal (Joan Torras i Joan Requesens, membres de la coalició ERC-Reagrupament a Igualada).

Des de Reagrupament Anoia celebrem aquestes mostres desacomplexades del sentiment majoritari igualadí i confiem que aviat, conjuntament amb totes les institucions del nostre país, assolirem l’objectiu nacional.

No hi ha Comentaris

Carles Boix: “L’aire del Govern de Mas s’està acabant”

"L'aire del Govern de Mas, el seu 'oxigen polític', s'està acabant" aquesta va ser una de les frases del professor Carles Boix, catedràtic de la Universitat de Princeton i membre de la prestigiosa American Academy of Arts & Sciences, aquest dijous durant la presentació del seu darrer llibre editat per ACONTRAVENT.

Boix es va mostrar molt crític amb el Govern català, "que no està fent res, i només parla d'un 'pacte fiscal', al qual ja li han dit que no", durant la presentació del seu llibre Cartes Ianquis. Un passeig sense servituds per Catalunya i el món , editat per ACONTRAVENT. La presentació va tenir lloc a la sala de Proa Espais, que es va fer petita per acollir totes les persones que volien escoltar de primera mà les impressions de l'acadèmic català que ha fet tota la seva carrera professional als Estats Units, on precisament es troba ara el president Mas i part del Govern català, al qual Boix no va estalviar crítiques contundents i molt ben argumentades. A la presentació, a més de l'editor Quim Torra, van participar el periodista Jordi Graupera i Joan Oliver, que han col·laborat en el llibre.

Boix argumenta la seva oposició a l'establiment d'Eurovegas a Catalunya, i la manca de transparència de la negociació

El professor Boix, en el torn de preguntes, va explicar els principals motius de la seva oposició al projecte Eurovegas que el Govern d'Artur Mas vol fer venir a Catalunya. L'acadèmic, que dedica tot un apartat del llibre a aquesta qüestió, va criticar "la manca de transparència amb què s'està duent a terme la negocació del possible establiment d'Eurovegas a l'àrea de Barcelona". "Si per als casinos només calen 7 o 8 hectàrees, no queda clar i no s'ha explicat en cap moment perquè volen un terreny de 800 hectàrees".

Assaig polític que analitza economia i llibertat, Catalunya i Amèrica, amb una perspectiva radicalment lliure, documentada i solvent

L'obra de Boix és un llibre d’assaig polític amb el que el professor Carles Boix, catedràtic de la Universitat de Princeton, s’encara amb els reptes més crítics del nostre país en el tombant del segle XXI. I ho fa amb la intenció de resistir i combatre “el ressentiment d’aquells individus i cultures que han estat incapaços de fer un salt endavant i abraçar la modernitat; el totalitarisme de les utopies d’esquerra i de dreta; i la covardia de tots aquells que prefereixen contemporitzar a canvi de rebre el seu petit subsidi de part del patró públic o privat de torn.” Amb una prosa àgil, lúcida, neta i, sovint, irònica, Boix analitza economia i llibertat, Catalunya i Amèrica, amb una perspectiva radicalment lliure, documentada i solvent. Carles Boix va estudiar Dret i Història a la Universitat de Barcelona però viu des de fa més de vint-i-cinc anys als Estats Units, on va doctorar-se a la Universitat de Harvard. Professor de les Universitats d’Ohio, Chicago i, actualment, Princeton, una de les més prestigioses del món. Les seves recerques i els seus llibres, l’han convertit en un dels intel·lectuals i estudiosos de referència de l’economia política i anàlisis electorals del món. És membre de l’American Academy of Arts & Sciences, entitat fundada el 1790. “Els escrits d’en Carles Boix són una lliçó de navegació.” [Joan Oliver]

No hi ha Comentaris

Reagrupament posa en marxa a Girona l’oficina oberta del regidor

La seu de Reagrupament, així mateix, restarà oberta alguns dies a la setmana, a diferents hores, per millorar la interrelació entre aquesta formació i la ciutadania gironina
Reagrupament Independentista i la CUP han posat en marxa una iniciativa per incentivar el contacte directe amb la ciutadania.El regidor de Reagrupament, Carles Bonaventura, i els de la CUP, Jordi Navarro i Anna Pujolàs, que comparteixen grup municipal a l’Ajuntament de Girona, estaran a disposició dels veïns de la ciutat a les seus de les seves respectives organitzacions uns dies a la setmana perquè els gironins i les gironines els puguin fer consultes i proposar temes per portar a l’Ajuntament.

Des de Reagrupament s’ha batejat aquesta iniciativa amb el nom d’oficina oberta del regidor. Cal tenir en compte que les seus tant de la CUP com de RCat són a peu de carrer, en uns baixos i en uns llocs molt cèntrics. Pel que fa a Reagrupament, el seu local és al carrer del Carme, 13, molt a prop de la plaça Catalunya, i en el cas de la CUP, la seva nova seu està situada al carrer de la Força, 7.

En aquest sentit, les permanències dels regidors de la CUP+RCat seran les següents:

  • Carles Bonaventura , seu de Reagrupament. Divendres, d’11 del matí a 2 del migdia
  • Jordi Navarro , seu de la CUP. Dijous i divendres, d’11 del matí a 1 del migdia.
  • Anna Pujolàs , seu de la CUP. Dimarts, de 5 a 7 de la tarda.

Pel que fa a l’obertura dels respectius locals, Reagrupament tindrà obert el seu el dilluns, d’11 a 2 del matí; el dimarts, de 6 a 8 de la tarda, i el dijous i el divendres, d’11 a 2 del matí. Pel que fa a la CUP, el seu local estarà obert cada dia.

En relació amb aquesta iniciativa, el regidor de Reagrupament, Carles Bonaventura, ha manifestat que “creiem fermament en aquest model que interrelaciona càrrecs públics i ciutadania. Per això hem optat per un tipus de local a peu de carrer, on la gent pugui entrar fàcilment, sense barreres, per parlar amb nosaltres i traslladar-nos les seves inquietuds, les seves propostes perquè les portem a les institucions. Ara comencem a fer-ho en el cas l’Ajuntament de Girona, però ens agradaria fer extensiu aquest model de funcionament a altres institucions polítiques, com ara el Congrés dels Diputats, on Reagrupament ja té representació a través de la coalició independentista que formen ERC, RCat i Catalunya Sí, i més endavant, si els resultats acompanyem, amb els representants que obtinguem al Parlament de Catalunya en un futur. La idea de l’oficina del diputat o l’oficina del regidor oberta a la ciutadania forma part de la nostra proposta de regeneració democràtica que volem anar desenvolupant a mesura que siguem més presents a les institucions”.           

No hi ha Comentaris

I els catalans, quina culpa en tenim?

Ja comença a fer pudor sentir constantment, en determinats mitjans, que la comunitat que té més deutes és Catalunya i que, per aquest motiu, som uns ferms candidats a ser intervinguts, fiscalitzats (encara més) i esborrats del mapa, ja que sembla que som una de les causes de la ruïna d'Espanya.

Com és, però, que no diuen que som la comunitat que té més competències, tant les que vénen acompanyades amb la partida pressupostària necessària (molt poques), com les que ja sabem que seran deficitàries i que, al contrari de les altres comunitats autònomes, les acceptem (perquè són nostres) conscients que no vindran prou dotades econòmicament?

Els catalans (els bascos “mengen” a part) som els únics que tenim una autèntica vocació d'autogovern i, per aquest motiu, moltes vegades sortim perjudicats a l'hora d'acceptar competències que altres comunitats rebutgen per la seva manca de dotació econòmica, d'acord amb la responsabilitat que assumeixen. Policia, ensenyament, sanitat, etc. són clars exemples de responsabilitats que només Catalunya té. Algú coneix alguna comunitat o país al món que tregui rendiment d'aquestes competències, només assumides per nosaltres? No ens enganyem, Catalunya té un dèficit de 42.000 milions d'euros, és cert. Però quina part del deute de 720.000 milions d'euros de l'Estat espanyol correspon a sanitat, ensenyament i policia de la resta de comunitats de l'Estat, i que han estat rebutjades sistemàticament per les altres autonomies?

Si responem aquestes preguntes, ens adonem que (com de costum) ens volen fer trampes i carregar-nos el “mort” d'unes responsabilitats que són exclusivament ocasionades pel mal govern d'Espanya. És el que en el seu moment es va anomenar “cafè per a tothom”, sense preguntar primer si a tots els agradava el “cafè”...! Ara es dóna la paradoxa que Catalunya té competències sense prou dotació econòmica, mentre que altres comunitats volen la dotació, però no les competències..... i si no l’obtenen, resulta que som uns privilegiats i que Catalunya els roba!.

També cal recordar, d’altra banda, l'espoli que patim en nom d'una solidaritat mal entesa, que nodreix d'uns equipaments i serveis al receptor, que moltes vegades no tenim a Catalunya. També podem posar en aquest sac el famós “Fons de Competitivitat”, la no menys famosa “Addicional Tercera” i un llarg  reguitzell de promeses incomplertes.

Un apartat especial mereixen els continus incompliments en l’execució de les obres aprovades en els pressupostos espanyols de cada any i que mai són executades en més del 30 o del 40%.

Podria continuar fins demà fent preguntes que mai tindran resposta: trens d'alta velocitat que no van enlloc (mentre València i Barcelona tenen via única), aeroports on mai no ha aterrat cap avió, obres faraòniques (ara abandonades a mig fer), etc. Alguns dels noms del consell d'administració de Bankia són un clar exemple dels criteris que tenen a l'hora de nomenar els càrrecs de confiança.

Cada vegada som més els que estem convençuts que dins aquesta Espanya, els catalans som una mena de “colònia” o de “reserva índia” contra la qual tot s’hi val. Cada dia és més urgent fugir, ara que encara hi som a temps.

Com deia un bon amic meu: “Els espanyols són un desastre tan gran i són tan negatius, que fins i tot al pitjor pernil que tenen... li diuen el del País!!”

No hi ha Comentaris

“La llengua suïssa que es parla en els cantons occidentals de la Confederació Helvètica”

Un circumloqui tan llarg, espès i incorrecte com el del títol  d’aquest article és el que faria servir el govern aragonès per a  referir-se a la llengua francesa que es parla a Ginebra, si apliqués els mateixos principis que amb la llengua catalana de la Franja. La  pregunta és: això és ignorància en estat pur o mala fe?

Crec que hi deu haver una mica d’ignorància, però sobretot el que hi ha, per part dels poders espanyols -siguin governamentals, constitucionals,  judicials o autonòmics-, és una voluntat destructiva de la diferència  lingüística i cultural. Es tracta d’aconseguir l’assimilació de tots  aquells que són diferents i reduir-los a una única llengua i cultura en benefici de la indissoluble unitat nacional de la pàtria espanyola.

Per il·lustrar el fenomen, permetin-me que els expliqui una anècdota  personal de quan jo vaig fer el servei militar a Saragossa i  disculpin-me, per endavant, que ho faci. Serà breu. Resulta que a la  caserna on fèiem la instrucció militar hi havia alguns nois de la Franja que parlaven amb els catalans ordinàriament en la nostra llengua  comuna, el català. Doncs bé, els companys aragonesos no ho suportaven  (tampoc no suportaven que els bascos parlessin entre ells en basc, com  feien alguns). Recordo un dia que un noi d’un poblet de prop de  Saragossa es va posar fet una fúria amb un company de la Franja que  estava parlant amb mi en un magnífic català i li va retreure, amb gest  enfadat:

“-Pero qué haces? Si tu eres aragonés, de la provincia de Teruel, tu no puedes hablar con estos en una lengua que no sea el castellano. No os podéis entender porque ellos hablan catalán”.

El noi de Teruel, que era del Matarranya, li deia que el deixés estar que sí que ens enteníem i que ell parlava com els catalans, cosa que  lògicament, jo ratificava tot demanant-li que deixés córrer la seva  persecució absurda. Va acabar marxant cap a una altra banda, davant de  la situació ridícula en què s’havia posat. El més curiós del cas és que,  durant l’any que vaig fer el soldat, vaig parlar molt sovint amb el noi  del Matarranya -és un gust parlar la teva llengua lluny de casa-, i recordo que el noi aragonès que ens havia increpat, encara que ja no ens va tornar a dir res mai més, alguna vegada ens mirava de lluny tot  sacsejant el cap a banda i banda com volent dir: “Mare de Déu, el de Teruel continua parlant amb un català i no fan servir el castellà; és  indignant!”

La veritat és que jo no he entès mai què els passa als aragonesos i, en  general, els espanyols amb les altres llengües i la seva idea que tothom ha de fer servir només l’espanyol, però ja m’és igual. No crec que els hagi de convèncer de res. Senzillament, ara volen posar fi a la indignació que els causa la simple existència de l’anòmala comunitat de catalanoparlants de la Franja en territori administratiu aragonès i projecten fer-ne desaparèixer la llengua catalana -començant per extirpar-ne el nom- del  territori de ponent. És una bajanada, contradiu el respecte a la legalitat de la Carta Europea de Llengües Regionals i Minoritàries promoguda pel Consell d’Europa i ratificada per Espanya, contradiu les evidències científiques i les opinions de tots els especialistes solvents. I què? No és així com actuen en molts altres casos. Al final de tot, a sobre, el que encara és més  lamentable és el paperot del Govern de la Comunitat Autònoma de  Catalunya, que s’ho mira de lluny, com si fos un altre país, un altre  món, i ve a dir que no hi pot fer res i que no hi farà res. Es veu que el Govern català sí que compleix totes i cada una de les lleis.

No hi ha Comentaris

L’ofensiva contra la llengua

Per què a Mallorca el català ja no és necessari? Per què el govern balear ja no ha d’entendre els seus ciutadans en la seva llengua materna, en la seva llengua pròpia? Per què aquesta ofensiva ja no dissimulada contra el català a València, a Mallorca, a la Franja, i finalment al Principat? Per què aquest “estat de dret” no defensa els drets individuals dels catalanoparlants ni de la comunitat lingüística catalana, de la nació catalana?

La resposta ens sembla evident: perquè és l’estat d’una nació estrangera. I com a tal defensa la seva llengua i la seva identitat, i només la seva.

Però mirem enrere, mirem cap el temps en què aquest estat d’una nació estrangera va arribar a Catalunya per quedar-s’hi, almenys fins ara. Ja en fa tres-cents anys. El primer que va fer, un cop ocupada Catalunya per les armes, va ser eliminar, destrossar un estat de dret, el més avançat del seu temps, i que en paraules de personatges contemporanis a aquest estat, i que el coneixien bé era quasi una república, i de fet ho va ser, però només una setmana, i com a president Pau Claris, que va morir enverinat, assassinat.

Un cop eliminat aquest estat, derogades les seves lleis i constitucions, abolides les seves institucions, empresonats i morts els seus defensors, i bandejats tots aquells que podien conservar-ne la memòria, va començar l’ operació per anorrear un poble, el català. I quins eren els eixos d’aquest anorreament, un cop ja era destruït el seu autogovern. Repassem aquests eixos, a part de la repressió violenta.

Varen carregar de taxes tots els ciutadans de Catalunya, taxes per tot, fins al punt que molta gent va haver de abandonar les seves cases en no poder pagar els tributs. ESPOLI FISCAL. Varen eliminar la llengua catalana de l'administració de justícia i de l’ensenyament Actualment, a la justícia només entre el 10 i el 12 % dels procediments es fan en català. I, quant a l’ensenyament, després d’uns anys en què ens han deixat fer, encara no sé ben bé per què, ara han de recuperar el terreny perdut. I actualment l’espoli fiscal és en boca de tothom, res no ha canviat.

Com resulta evident, no és un procés nou, amb alts i baixos ara ja quasi fa tres-cents anys que dura. I no és d’estranyar, perquè ens governa l’estat d’una nació estrangera, un estat que s’ha construït una història i una identitat sense cap mirament, una identitat que no permet la existència de cap altra i que sempre ha atacat fins anorrear tota aquella identitat que no fos la seva, perquè tota identitat nacional creada i no nascuda és feble i la simple existència d’altres de prèvies la qüestiona i l’amenaça.

Parem una mica d’atenció en aquest procés de creació d’una nació, d’una identitat, d’una història. No han estalviat procediments, Volen fer creure que l'existència d’aquesta nació es remunta a l’inici dels temps, i per això han de esborrar tant com sigui possible els fets i la existència de les veritables nacions. Han d’esborrar de las ments de la gent d’aquestes nacions conquerides tota memòria del seu passat, per tal que puguin acceptar aquesta identitat nacional nova sense qüestionar-la.

És per això que pràcticament no tenim record dels fets dels nostres avantpassats. Han destruït documentació, alterat fets, canviat la identitat i la nacionalitat del seus autors, creat i magnificat llegendes i mites, eliminant tots aquells que no serveixen als seus fins. Perquè Espanya és “una grande, libre, unidad de destino en lo universal”. Hem de recuperar la memòria, hem de saber qui som i què hem fet. Hem de recordar un estat, que en plena Edat Mitjana lluitava i gaudia de drets i llibertats. Un estat on el poble, per mitjà de les seves institucions, governava i legislava al costat del sobirà. Un estat on el sobirà estava per sota de les lleis, com el seu poble. Un estat que es va expandir per tota la Mediterrània. No amb una expansió de conquesta i assimilació de territoris, una expansió que respectava lleis i sobiranies una expansió feta per la seva marina a la recerca de mercats, una expansió comercial. Una expansió que va crear un espai de comerç, de creixement, de riquesa, d’intercanvi cultural. Un espai on persones, mercaderies, llibres, cultura , idees.... circulaven més lliurement, amb els condicionants de l’època, evidentment.

És en aquest espai d’intercanvi on Europa va sortir de la foscor de l’ edat mitja, va renéixer la cultura, es va produir un RENAIXEMENT. I tot això gràcies, entre d’altres coses, a aquest espai de lliure circulació, a aquest MERCAT COMÚ. Han passat segles fins que a Europa s’ha pogut tornar a parlar d’aquests conceptes. Lliure circulació de mercaderies, persones, idees, espai d’intercanvi, mercat comú. Legislació comuna. I és aquest un camí prioritari. La recuperació de la memòria, de la identitat.

LA DEVOLUCIÓ DE LES CONSTITUCIONS DE CATALUNYA
Tots els estats nació han donat gran importància al discurs historiogràfic. Saben que és fonamental per la construcció nacional. Les tècniques que hem esmentat i que ha utilitzat aquest estat d’una nació estrangera que ens governa no son pas exclusives d’ell, tots han construït un discurs sobre bases més o menys qüestionables. Sempre es lloen i magnifiquen els èxits propis, eliminant els aspectes menys “nobles” i es menysté les accions dels altres, imputant als altres tots els defectes, atrocitats i conductes execrables .

I és que ja se sap, la història l’expliquen els guanyadors.

Com tant bé va expresar George Orwell a la seva novel·la 1984 :
“I si tothom acceptava la mentida imposada pel partit, si tots els arxius expliquen el mateix conte, aleshores la mentida passava a la història i esdevenia veritat. [[Qui controla el passat]], deia l’eslògan del partit [[controla el futur; qui controla el present, controla el passat]]

Tots els estats nació han construït aquest discurs, han escrit paraules que expliquen fets , paraules que expliquen mites, paraules que expliquen les virtuts de la nació, paraules que lloen la nació, paraules que menystenen l’enemic, paraules que fan de la nació pròpia calze de totes les virtuts i a les altres exemples de tots els defectes. Ens prenem aquest objectiu de recuperar la nostra història, no només com un acte de cultura, un acte de coneixement. Considerem que ho hem de fer com un acte de sobirania. Aquest Estat d’una nació estrangera no ens farà conèixer el nostre passat, això depèn de nosaltres i només de nosaltres. I com a catalans gaudim d’una gran sort, no hem de construir una història, l’hem de recordar.

El nostre passat està ple a vessar de fets. Fets que són història, i no paraules. Fets d’uns reis, fets d’uns nobles, però també d’un poble, d’una nació. Ho devem als qui ens han precedit i a aquells que vindran. Recordant i aprenent del passat entendrem el present i podrem construir un futur lliures.

No hi ha Comentaris

Nosaltres el que volem són les Constitucions catalanes

Molt agraeixo a l'amic i company Miquel Giménez el seu article «No vull els furs» publicat al DGS. Li ho agraeixo per dos motius: el primer perquè sempre és un honor debatre amb algú a qui admires, i el segon —tal i com deia en Salvador Dalí— perquè sempre és bo que parlin de tu, encara que sigui malament.

Els qui hem estat sempre a la trinxera per la Llibertat de la Pàtria (abans se'n deia separatisme i avui en diuen independentisme), els que ni hem votat la Constitució forana ni els seus estatuts, portem anys cercant armament amb què bastir la legítima reclamació de llibertat del nostre poble. En cap cas no som benintencionats, al contrari, darrere de la reclamació de la Devolució de les Constitucions Catalanes, el que hi ha és molta mala llet, i us ho explicaré.

No fa gaire un polític important del país afirmà: «negociar amb els espanyols és molt dur». Reconeixent aquesta situació el que no es pot pretendre de cap manera és anar a negociar posant-nos com a objectiu màxim i mínim el mateix concepte: «el pacte fiscal». Per tant, o el nostre govern té un Pla B que no ens explica per por a informar als serveis secrets espanyols, o potser no són tan llestos com jo em pensava, i això m’acolloneix.

Catalunya no tenia furs, sinó Constitucions. És a dir, no tenia unes lleis atorgades pel rei, sinó unes lleis pactades en Corts amb ell. No és, de bon tros, el mateix. Aquestes Constitucions no podien ser derogades unilateralment i eren el fruit de set-cents anys de constitucionalisme català. El rei no era reconegut com a tal fins que no les jurava respectar, i el seu primogènit no en seria successor fins que no fes el mateix que el pare.

I com això era així, i no ho podia canviar unilateralment, el Tractat d’Utrecht de 13 de juliol de 1713, en el seu article XIII, confirma les antigues lleis i privilegis dels ciutadans del Principat de Catalunya. I per a reblar el clau, el Decret de Nova Planta de 16 de gener de 1716, no anul·la les Constitucions, al contrari, a l'article 42 diu textualment:

«En tot el que no estigui en els capítols precedents d'aquest decret, s'observen les Constitucions que abans hi havia a Catalunya; entenent-se, que són de nou establertes per aquest decret, i que tenen la mateixa força i vigor que l'individual manat per ell.»

Qui ha anul·lat les Constitucions aleshores? Seria molt llarg d’explicar, li podríem donar les culpes a altri com acostumem, des del noi del tambor a Montserrat —que espantà els francesos quan Napoleó ja ens havia separat d’Espanya i havia declarat que Catalunya tenia exèrcit, moneda i hisenda pròpies—, passant pels capellans (o frares, o monjos) que sempre han pres partit en tots els nostres conflictes, fins als polítics que han considerat les nostres Constitucions com quelcom no aprofitable sense haver-les ni llegit, practicant la dita espanyola del «desprecia cuanto ignora». No les ha anul·lat ningú les nostres Constitucions, simplement, com tot poble derrotat, les hem oblidat.

Aclarits doncs els temes històrics, anem pels polítics. Si hem de negociar, en cap cas el màxim i el mínim a demanar ha de ser el mateix, i si hem de negociar amb Espanya, el que no farem es negociar la independència, la qual no es negocia, abans es proclama! I quan un país proclama la independència ha de tenir clar el full de ruta, i deixar de banda el sistema espanyol d'anar fent «sobre la marxa». Llegiu si us plau, per exemple, el protocol de la Declaració d’independència de Kosovo, i us adonareu que fins i tot el tipus de paper on escriure dita declaració seguia uns patrons estudiats.

Per tant, reclamar que el Parlament Català anul·li l’Estatut retallat i proclami la plena vigència de les Constitucions Catalanes significa unes quantes coses en tres àmbits:

En l’àmbit polític significa gaudir, des del mateix moment de la proclamació, de l'Estat Constitucional amb tot el que això comporta. Ara, amb la Generalitat només tenim l'aparell d’estat sense atribucions. Amb les nostres Constitucions ja tenim les atribucions de l'Estat Català.

En l’àmbit polític europeu, proclamar que procedim a la Devolution és entès d’immediat. No fa falta explicar-ho, ja ho entenen. Per tant, ai de qui esgrimeixi el dret de conquesta contra legítim dret a obtenir la devolució!

I en l’àmbit d'una presumpta posterior negociació amb Espanya, de com ens repartiríem els suposats béns «comuns», les nostres Constitucions ens armen especialment pel que fa a la definició territorial, ja que deixen clar que tant les Illes Balears i Pitiüses com la (dita ara) Franja de Ponent són part indestriable del Principat de Catalunya. Si recuperem el nostre vell Estat son vàlids tots els tractats internacionals acordats per les nostres Corts fins al 1714. Si recuperem el nostre quasi mil·lenari Estat, potser també podríem esperar que Anglaterra complís el Pacte de Gènova (de 20 de juny de 1705) de defensa militar i de les lleis del Principat de Catalunya, i potser fins i tot podríem reclamar indemnitzacions als espanyols o també declarar la nostra part corresponent del deute del Regne d’Espanya com a «Deute odiós» d'acord amb les lleis internacionals.

Nota bene :
El Decret d’expulsió dels jueus (de 31 de març de 1492) va ser derogat just cinc cents anys després pel rei Joan Carles I d'Espanya (31 de març de 1992).

No hi ha Comentaris

La Veu homenatja el company Jordi Gomis i entrevista Moisès Broggi

El número de juny del butlletí de Reagrupament ret homenatge al nostre company Jordi Gomis, mort recentment en un accident de muntanya, recollint-ne dos dels seus articles que van aparèixer al nostre web: el més antic ("Un altre Franco") i el darrer que hi va publicar en vida ("Dèficits i balances fiscals"). També la vicepresidenta de l'associació, Rut Carandell, recorre a un article de Gomis per a desenvolupar un text dedicat a Europa, arran de la resposta que la Unió Europea ha donat a la Iniciativa Ciutadana Europea promoguda per Reagrupament. Com explica Carandell, "la Comissió Europea ens ha indicat dos fets molt importants: admet la possibilitat de secessió d’una part d’un Estat membre i considera la solució en la negociació dins l’ordenament jurídic internacional".

El butlletí inclou una extensa entrevista al doctor Moisès Broggi, que és l'associat de Reagrupament de més edat, la lucidesa del qual s'expressa dient que “cada vegada hi ha menys arguments per continuar sent part d’un estat que ens ofega”. Així mateix, trobareu un article del president del Cercle Català de Negocis, Ramon Carner, que repassa els "Resultats de 30 anys d’autonomia". Per la seva banda, el president del Consell de Barcelona, Marc Viñolas, subscriu un opunyent article amb el títol President C, pla C.

D'altra banda, a la secció de sectorials, hi trobareu articles de tres àmbits a càrrec de Miquel Solà (joventut), Francisco Garcia (municipalisme) i Josep Sort (internacional). Finalment, dins les seccions habituals, la de llibres, a càrrec de Pere Torra, està dedicada a la nova versió de l'Odissea  de Joan Francesc Mira i, amb el títol "El veritable viatge d'Ulisses", desemmascara lectures dels que diuen que anem cap a Ítaca; la secció d’humor, a càrrec de Lluís Boet, ens convida a adonar-nos del repàs de geografia africana a què ens obliga la nostra pertinença al regne d'Espanya.

No hi ha Comentaris

Sopar de treball de Joan Carretero amb l’executiva comarcal de RCAT del Pla de l’Estany

El passat dijous 21 de juny al centre cívic de Porqueres va tenir lloc un sopar de treball de l’executiva comarcal del Pla de l’Estany de Reagrupament, al qual va assistir el president de la formació, Joan Carretero i també el coordinador de la Regió de Girona, Carles Bonaventura, i la coordinadora del Gironès, Rosa Cruz. Així mateix, també hi van ser presents alguns membres d’aquesta junta comarcal.

Aquesta trobada forma part de les reunions que diversos membres de la junta nacional de Reagrupament van fent amb les diferents executives comarcals de la regió de Girona amb l’objectiu de posar la maquinària organitzativa de Reagrupament al territori a punt per poder assumir els reptes polítics que tenim al davant, sobretot els electorals.

En aquesta reunió al Pla de l’Estany es va fer un repàs de les activitats que RCat porta a terme en l’àmbit nacional i de la necessitat de portar-les també al territori a través d’actes i campanyes. Així mateix, Joan Carretero també va animar els assistents a organitzar als municipis del Pla de l’Estany grups de treball que comencin a fer política municipal, perquè la nostra formació haurà de ser present amb força en els pròxims comicis locals, ja sigui en solitari o en coalició amb altres organitzacions independentistes i sobiranistes.

En el debat entre Joan Carretero i els assistents també es van valorar iniciatives com ara les de l’Assemblea Nacional Catalana, la campanya del #novullpagar, etc., sobre les quals el president de RCat va dir que en general són positives sempre que es tingui clar que al final el que compta, tant en l’àmbit local com en l’internacional, són els vots que obtingui l’independentisme en les eleccions.

Just per aquest motiu, Carretero va encoratjar els presents a treballar perquè quan arribin els comicis al Parlament de Catalunya, Reagrupament i el conjunt de l’independentisme s’hi presentin el màxim d’units i amb força, i s’obtingui un gran nombre de diputats independentistes disposats a tirar endavant una declaració unilateral d’independència.

El president de RCat es va mostrar molt crític amb el paper que està desenvolupant a hores d’ara CiU, a la qual va acusar de practicar un independentisme de cap de setmana per enganyar la gent de bona fe de Catalunya, que els vota pensat que tiraran endavant un projecte sobiranista i que després veuen com ho acaben pactant tot amb el PP. En aquest sentit, Carretero va fer una crida a difondre el missatge entre les catalanes i els catalans que l’única manera que el país avanci cap a la independència és votant partits independentistes i no pas aquells que només en parlen però que no el practiquen quan governen.

No hi ha Comentaris

Bosch: ‘ERC-Reagrupament-CatSí vetllarà perquè el PP no assoleixi el seu objectiu de trossejar la llengua catalana’

El portaveu del grup d’ERC-Reagrupament-CatSí al Congrés dels Diputats, Alfred Bosch, ha anunciat que el seu grup parlamentari ‘exigirà el compliment de la Carta Europea de les llengües regionals o minoritàries, ratificada per l'Estat espanyol el 2001, que empara la defensa de les llengües sense que les divisions administratives siguin usades com a obstacles i el compliment de la Constitució Espanyola, que estipula una especial protecció de les llengües de l'estat’

El cap de llista de la coalició independentista també ha manifestat el seu enuig per la ‘incultura enciclopèdica del PP, i l'ús polític i partidista que fa de la llengua per afavorir les seves tàctiques i el seu discurs anticatalà. Vetllarem perquè no assoleixin el seu objectiu de trossejar la llengua catalana’

Bosch ha anunciat que des del grup parlamentari del qual és portaveu ja han iniciat un seguit d’accions per paralitzar aquest avantprojecte que passen per una proposta no de llei (PNL) per exigir el compliment dels principis constitucionals i de la Carta Europea de Llengües, diverses interpel·lacions al govern demanant explicacions sobre el tema i també demanar les compareixences de la Vicepresidenta i del Ministre de Cultura del legislatiu espanyol.

No hi ha Comentaris