Arxiu juliol, 2012

Teresa Jordà es reuneix amb representants d’associacions de veïns i entitats per tractar la problemàtica de les obres del tren a la ciutat de Girona

La trobada, qualificada per tots els assistents de molt profitosa, va servir per què els representants de les associacions veïnals traslladessin els seus greuges a la diputada.

El dilluns 30 de juliol va tenir lloc a la seu de Reagrupament a Girona, la trobada organitzada per Reagrupament Independentista per tractar la problemàtica de les obres del tren a la nostra ciutat. Hi foren presents la diputada al Congrés dels Diputats per la coalició independentista d’ERC-RCAT, Teresa Jordà, representants de les associacions de veïns de la Devesa, Sant Narcís, de la Plataforma del TAV, de la Mesa d’ Entitats, el regidor a l’ Ajuntament de Girona del grup municipal CUP-RCAT, Carles Bonaventura, a banda de representats de la CUP, d’ERC, així com nombrosos membres de Reagrupament, entre els quals el regidor a l ‘Ajuntament de Flaçà, Artur Segura, i la coordinadora de Reagrupament Gironès- Pla de l’ Estany, Rosa Cruz.

La trobada, qualificada per tots els assistents de molt profitosa, va servir per què els representants de les associacions veïnals traslladessin els seus greuges a la diputada. Jordà va exposar que està previst que les obres del TAV a la ciutat finalitzin el primer trimestre de 2013. Pel que fa al soterrament del tren convencional, la diputada per Girona indicà que als actuals pressupostos espanyols no s’hi contempla cap partida, afegint que Espanya continua fent inversions ferroviàries sense sentit i contràries a qualsevol lògica en un context de greu crisi econòmica com l’actual, tals com l’ anomenada “ Ruta de la Plata”, entre Madrid i Galícia.

Es constatà què l’actual projecte de soterrament del tren convencional, datat del 2007, ha quedat obsolet i que caldria, en conseqüència, que fos revisat a fons, per exemple, al pressupostar-se el cost de l’obra amb un IVA que avui dia ja no té vigència al haver augmentat al 21% o amb una sèrie d’incorreccions pel que fa a la darrera fase del projecte, que afectaria a la zona del Pont Major i que comportaria l’ expropiació de varies finques.

Els representats dels veïns afectats traslladaren a Jordà l’ ampli descontentament així com un sentiment de no haver-se sentit escoltats, menystinguts al llarg d’aquest temps, que es pot resumir en la frase que va pronunciar un dels representants veïnals: “ creiem que fa quatre anys que se’ns pren el pèl”.

La diputada independentista explicà que el cost de les obres per al soterrament podria pujar als 450 milions d’euros, inclús superar aquesta xifra. Els representants veïnals al seu torn li traslladaren que avui dia la ciutat pateix malauradament altres problemàtiques molt més importants conseqüència de la dura crisi econòmica que patim els catalans, el que comporta que les prioritats actuals siguin unes altres i no el soterrament del tren convencional. Consideren una greu irresponsabilitat donat el preocupant context actual de desnonaments diaris, retallades en el sistema educatiu i sanitari, de l’augment constatat i significatiu de gironins que es veuen obligats a adreçar-se al Banc dels Aliments, destinar tan elevada xifra a unes obres, quan altres infraestructures del tot importants per a la ciutat i la comarca ja pressupostades amb anterioritat i que ja haurien d’haver estat executades la N-II, ni tan sols han finalitzat malgrat cada setmana tenim la notícia que s’hi ha produït desgraciadament alguna víctima mortal.

És per tot lo exposat que des de la Mesa d’Entitats i les associacions veïnals es pretén dur a terme a la propera tardor un procés d’informació a tots els gironins, que haurà de culminar amb una consulta popular, per tal que podem decidir si estem d’acord en aquesta desmesurada despesa per soterrar el tren convencional o bé en prioritzar altres qüestions que avui dia tenen molt més sentit atesa la dramàtica situació econòmica que estem travessant i de la que Girona no se n’escapa, malgrat sembla ser que alguns representats polítics s’ obstinen en no veure-ho així.

La trobada va finalitzar quedant emplaçats tots els assistents a trobar-se novament amb Jordà a finals del proper mes de setembre per tal que els representants veïnals puguin traslladar una pregunta en ferm que la diputada de la coalició independentista formularà al govern espanyol en seu del Congrés dels Diputats al torn de pregunta que els pertocarà probablement durant el mes d’octubre.

No hi ha Comentaris

Catalunya, nació arcaica

Per a justificar les coses injustificables que voten, la darrera bajanada que amollen els socialistes de per aquí -els mateixos que voten a favor del corredor central- és dir que això del concert econòmic és arcaic. Per a ells ‘arcaic’ vol dir dolent i, per tant, és una cosa que cal rebutjar.

Jo no sé què dir-los. Potser sí que és arcaic això del concert econòmic, però és que els impostos -base del concert- també ho són d’arcaics. Mirin si ho són que fa més de 2.000 anys l’apòstol Sant Mateu ja era de professió recaptador d’impostos i ho va deixar tot quan Jesús li va dir: “-Vine amb mi”. Realment -continuant amb el símil bíblic- és pròpia de fariseus l’actitud socialista de considerar nociu això del concert econòmic de què gaudeixen, per exemple, els bascos. De fariseus o millor potser diria d’estúpids, perquè ells i els seus votants mateixos paguen els impostos aquí.

Em demano què deu ser modern per als socialistes? I em ve a la memòria la vella i superada teoria de Jordi Solé Tura i companyia, que venia a considerar tot el catalanisme en bloc com un artefacte jocfloralista del segle XIX que la burgesia va inventar per a oprimir la classe treballadora. Sota aquesta concepció, l’especificitat catalana era -i continua essent- una romalla antiga que fa nosa a un bonic i uniforme projecte espanyol. Sembla que als socialistes els costa més abandonar la concepció jacobina que no pas la marxista. Ja abans de caure el mur de Berlín, els socialistes havien bandejat les concepcions marxistes clàssiques. En canvi, en l’aspecte nacional, segueixen encallats en unes obsoletes idees de federalisme de pa sucat amb oli.

La meva impressió és que, per als socialistes, no tan sols és arcaic el concert econòmic, també ho és la llengua i la cultura catalanes. I, de fet, és cert: venim de lluny. La nostra llengua i cultura van sorgir en aquest territori (no pas a cap altre lloc del món) i els hem anat fent durant el darrer mil·lenni. És la feina d’una pila de generacions. Se’m fa estrany que algú pugui considerar més “moderna” una llengua veïna sorgida fa no fa a la mateixa època una mica més a l’oest. Per si fos així, comptin-me entre aquells que no ens volem modernitzar i que no volem renunciar a aquest llegat antic.

No hi ha Comentaris

Coi de país! 2. L’Estat espanyol i el seu govern

Som-hi doncs, avui li toca a l’estat que ens governa, per dir-ho d’alguna manera.

Li recriminem que no sigui democràtic, que no es preocupi dels ciutadans, que prioritzi els interessos dels bancs i les grans fortunes, que abandoni la petita i mitjana empresa i el teixit productiu propi i es deixi seduir per multinacionals, banca, interessos financers, asseguradores i monopolis diversos, facilitant-los-hi tots els avantatges, mentre en canvi penalitza i finalment fa recaure la responsabilitat de pagar la festa a la població, especialment classes mitjanes i treballadores amb reduccions dràstiques de l’estat de benestar, altes càrregues impositives, i pèrdua de llocs de treballs. Mentrestant perdona rendes al capital i permet l’aflorament de diner defraudat i que no ha pagat impostos, reduint al mínim la tributació d’aquest capital aflorat i amnistiant els delinquents que l’han defraudat.

Deu n’hi do quina colla de cabronets, aquestes poques línies prèvies fan mal de llegir les miris com les miris.
 Podem recriminar-ho? Ens en podem estranyar? Hi ha solució?
 

Lamentablement la resposta a aquestes preguntes és una, i és un NO rotund. Aquest govern fa el que li pertoca fer, allò per a lo que ha estat dissenyat l’estat. I és d’idiotes, o d’ingenus, esperar-ne una altre actitud.

Ja està, ja ho he dit i m’he quedat tan ample. Potser que expliqui perquè n’estic convençut, que jo no gaudeixo d’infal•libilitat, com el Sant Pare quant parla en nom de Déu (que també te bemolls la cosa).
 En lloc d’intentar explicar com és aquest estat i el seu aparell analitzant les seves accions dels últims decennis, o fins i tot de l’últim segle, que ja ho ha estat intentat abastament per un exèrcit d’experts i seguim tan a les fosques com abans de fer-ho, ho provaré intentant escatir els orígens de la cosa, per poder copsar la gestació del caràcter de la bèstia.

Des de la meva humil opinió el seu naixement i consolidació el situo entre els regnats de Carles I i Felip I de la casa d’Àustria. Concretament a partir de la derrota dels Comuners revoltats al regne de Castella, que és quant Castella perd les seves llibertats i privilegis i passa a ser el pati de jocs de l’estat castellà. En aquella revolta en Carles I no acaba de poder sotmetre els revoltats, davant la passivitat absoluta de l’alta noblesa castellana i de l’Església de Toledo que es mantenen al marge del conflicte. Quant mes pelut ho té en Carles I li ofereixen ajuda per sufocar la revolta, però ai las! Imposen les condicions que són l’origen de la consolidació d’aquest estat. Obliguen a Carles a instal•lar la cort permanentment a Castella i que l’hereter també s’eduqui a Castella, sota el control i els auspicis d’aquesta alta noblesa i clergat depenent de la Seu Primada de Toledo. Ja tenim configurat l’estat. No perdem de vista que aquesta noblesa era la que configurava La Mesta, que controlava un dels grans negocis del regne, la llana i els ramats d’ovelles. Uns nobles que es podria dir que eren pastors enriquits. Un negoci que no donava gaire feina i era diner ràpid, els ramats no necessitaven gaire cura, i la llana es venia en brut, ni tan sols intentaven manipular-la per fer panys, aquesta tasca la van fer els flamencs, i quant la poca industria manufacturera de panys castellana es va queixar de la competència del producte flamenc, els varen ignorar, massa feina. No oblidem que la base de la “honra castellana” representada magistralment en els Hidalgos ( o hijosdalgo) era precisament no haver treballat mai. Ah!, no oblidem l’altra font d’ingressos seculars de la noblesa castellana, els tributs que havien fet pagar als regnes moros de l’Al-Àndalus, i les ratzies que feien als regnes que no eren fedataris seus, per això no tenien gaire pressa en fer una reconquesta que va durar segles, vivien d’ells sense treballar, i els soldats els tenien quasi de franc.

I un cop s’havia acabat viure dels tributs dels reialmes moros, a l’acabar Ferran II la reconquesta gràcies a l’aportació catalana, van i expulsen els jueus, evidentment quedant-se tots els bens que pogueren, tal com diu el decret de Granada d’expulsió del jueus es podien emportar les pertinences”exceptuando oro y plata, o moneda acuñada u otro artículo prohibido por las leyes del reinado”. Llavors els hi comença a arribar plata d’Amèrica, que utilitzen en guerres per mitja Europa amb la tècnica, que han perfeccionat fins a dia d’avui d’anar movent grans quantitats de diners, quants més millor, així no es nota els que anaven “despistant” cap a les arques pròpies. Així i tot gastaven més que ingressaven, (l’estat, no els “grandes d’Espanya”, que tenien el ronyó ben cobert) i anaven encadenat una fallida de l’estat darrera una altra. I que podien fer? Doncs el que sabien, al principi del s XVII, cent anys després de fer fora els jueus, i de quedar-se’n patrimoni, van i expulsen els moriscos, que també en tenien de terres i calerons, i evidentment fan caixa que per això són els que manen. Les terres les ven (o malvèn) l’estat a aquests “grandes d’Espanya” que havien fet fortuna a tort i a dret, i ara encara més. Tot això embolicat en motius de religió, que per això tenien a taula l’Església de la Seu Primada de Toledo. Però entre uns i altres munyien el regne i al final es moriria de tant munyir-lo. Mentrestant a Amèrica la tasca d’espoliació de riquesses del territori anava a tota vela i amb vent de popa. I la població? No era important, tan sols carn de canyó pels exèrcits a manera de lleves per Quintar.

Però hi havia un territori que s’escapava al seu control, el Principat de Catalunya i tota la confederació catalana de regnes: Aragó, València, Mallorca, Sicília, Còrsega, Sardenya, Nàpols. I el problema era que aquests regnes tenien una estructura d’estat que feia que els reis, només titelles d’aquesta estructura d’estat castellana ja consolidada i que era una piconadora, no poguessin fer i desfer al seu antull. Havien de governar en corts, i el govern efectiu dels territoris el tenien les institucions d’aquest estat, que es governava autònomament i que tenia per lleis el pitjor enemic d’aquest estat castellà: les Constitucions de Catalunya. Entenem ara les paraules del Conde Duque de Olivares “tenga su Majestad por primer i principal negocio el reducir todos estos reinos a los usos y leyes de Castilla”. Simpàtic el noi, però aquest xulo escaldat tenia ja els mitjans de “premsa” al seu servei, l’inefable Don Miguel de Quevedo i Villegas. Tots dos juntets, i tenint en compte que ja havien expulsat els moriscos, per lo que s’havien quedat sense enemic interior, que va molt bé per tenir la població, varen ser els orgullosos pares de la catalanofòbia. Qui es creien que eren, aquests catalans rebels, que s’atrevien a no sotmetre’s a la voluntat del sobirà i de l’estat per extensió?

I amb ells comença l’ofensiva contra Catalunya, que era, amb les seves Constitucions, un torpede en la línia de flotació d’aquests estat absolut, on les lleis eren fetes per a ús i gaudi dels aparells de l’estat i l’oligarquia a la qual servia.

I aquesta ofensiva va durar un segle, començant pel no jurar del rei, des de Felip II, les nostres Constitucions, el que l’inhabilitava com a sobirà, però mitjançant la compra de voluntats de l’alta noblesa catalana, i anar integrant-la en l’aparell de l’estat anaven laminant les institucions i l’autogovern (ens sona familiar oi?). Un patriota s’hi va rebel•lar, en Pau Claris, president de la Generalitat, que va plantar cara, no tot sol, però sí com a màxima autoritat. Per això va morir assassinat. S’encetà la guerra entre Castella i Catalunya, la Guerra de Separació, mal anomenada dels segadors. I en varen sortir escaldats, a la Batalla de Montjuïc, un orgullós exèrcit de terços castellans (i portuguesos, que llavors eren annexionats), amb mercenaris irlandesos, varen arribar cofois a Barcelona, quasi quaranta mil efectius, i Barcelona era defensada per la Invicta Coronela, alguna companyia regular francesa, i poca cosa més. Abans però la revolta dels segadors havia fet fugir els terços aquarterats al principat. Aquest imponent exèrcit pagat de la seva superioritat, va escometre contra el castell de Montjuïc, pensaven que seria un tràmit prendre Barcelona i derrotar Catalunya. La derrota que sofriren va ser humiliant, van deixar a Montjuïc bous i esquelles, les orgulloses banders per terra i l’exèrcit en desbandada cap a Molins de Rei i més enllà, que no varen parar de córrer fins a l’Ebre, i amb les companyies de Miquelets catalans encalçant-los, van arribar a Tortosa, entre baixes i desercions menys de set mil homes. Ja no van tornar a intentar-ho sols mai més. Aquella guerra acabà pactant, els francesos que ens ajudaven no eren gaire millor que els castellans, i finalment tots es van avenir a les condicions de pau. Després va venir la Guerra de successió i després la defensa a ultrança de Catalunya de les seves Constitucions, però la sort estava decidida. Varen preferir perdre gran part de l’imperi i del comerç i riquesa de les colònies per tal de sotmetre i anorrear els catalans. I la resta d’estats que ens eren aliats, davant els grans avantatges econòmics oferts, i desprès d’una llarga guerra on van perdre vides i economies van acabar traint les aliances i permetent la hegemonia Castellana sobre el territori català. Catalunya havia desaparegut, però no la nació catalana que sobreviu als seus il•lusos enterradors, en paraules del gran Pujols. Ja tenien la seva hegemonia garantida, la pervivència d’aquest estat castellà sobre tots els territoris de la monarquia.

Aquí comença la creació de la nació espanyola per justificar tota la dominació d’aquest estat sobre la població. Però això ja es una altra història i ja en parlarem un altre dia.

De veritat us podeu pensar que aquest estat pot tenir un comportament diferent del que està tenint? Està en el seu ADN, no sap fer res més, no li demanem que actuï contra la seva naturalesa, es un objectiu abocat al fracàs més estrepitós. No el podrem canviar mai. Deixem-ho. Recuperem aquell estat de Catalunya, recuperem les nostres Lleis i Constitucions, trenquem aquesta Espanya que devora els seus fills. Fem la Devolució de les Constitucions a la Nació Catalana i comencem, no, continuem el camí gloriós dels nostres predecessors. La lluita no es va acabar llavors, segueix viva, però necessita de braços i voluntats.

T’hi afegeixes?

Fins que ho aconseguim!

No hi ha Comentaris

Encara que el portaveu tingui raó

Fa uns dies el senyor Francesc Homs , portaveu del govern, va fer unes declaracions que van portar cua. Va dir que el senyor Montoro es comportava com un “macarra”. La paraula, encara que utilitzada popularment, no existeix en català. Si busquen “macarra” en castellà, al diccionari de la Real Academia de la Lengua, veuran que prové del català “macarró”. “Dicho de una persona agressiva, achulada”, o bé “Vulgar, de mal gusto”, o també “Rufián (hombre que trafica con mujeres públicas)”.
 
No entenc, doncs, l’enrenou  per unes paraules que el senyor Homs va utilitzar amb una precisió remarcable en algunes de les accepcions que el diccionari de la Real Academia de la Lengua admet. Llevat del de “rufian” la resta d’accepcions s’aproximen molt a la realitat. El senyor Montoro practica una actitud agressiva i “chulesca”. I sovint ho fa amb un gran mal gust. A més, aquesta actitud no està justificada tota vegada que, si no vaig equivocat, em sembla que es va haver de dividir la vicepresidència econòmica en dos ministeris (un d’afers econòmics “interiors” i un altre “d’exteriors”) perquè el senyor Montoro no sabia anglès.
 
Ara bé, que el senyor Montoro hagués demanat una rectificació , servidor ho hagués trobat lògic. Però no li va caler. El senyor Duran va córrer a demanar perdó en nom del portaveu abans que aquest, pràcticament, hagués acabat de parlar. Curiosa costum que té el senyor Duran de sempre saber el que han de fer els altres. Sap el que ha de votar la senyora Ortega a les consultes d’autodeterminació, i ara sabia que el senyor Homs havia d’excusar-se per haver dit un parell de veritats.
 
Posats a saber el que s’ha de saber , potser el senyor Duran ens podria explicar per què, només arribar al poder, el govern espanyol va indultar a dos militants d’Unió que la justícia havia posat a la presó. Encara que no cal. Tots podem dormir tranquils perquè els interessos de Catalunya a Madrid estan perfectament defensats. I és que no hi ha res com ser independent a l’hora de negociar.

No hi ha Comentaris

El camaleònic alcalde de Girona

Bona part del poble català està convençuda que ara sí que Convergència va de debò, que ara sí que en Mas se la jugarà, que ara sí que els de CiU –fins i tot en Jordi Pujol– avançaran decidits cap a l’estat propi, entre d’altres coses perquè ja no els queda més remei, en vista que Espanya s’ha instal·lat en el «no» permanent.

Doncs bé, ja em permetreu que en tingui seriosos dubtes. No m’entengueu malament; jo també sóc d’aquells que defensen que «sense Convergència no hi haurà independència», o com a mínim sense aquells que avui voten Convergència, però, per altra banda, tinc el ple convenciment que el dia que Convergència, com a organització, acabi fent el pas serà un moment en què ja estarà gairebé tot dat i beneït electoralment, políticament, culturalment..., seran els últims de la fila a l’hora d’apuntar-s’hi, amb la voluntat de passar al davant, això sí, un cop hagin pres la decisió, perquè ells són «professionals» en el bon i, sobretot, en el mal sentit de la paraula; és a dir, no s’apunten a res si no poden manar, si no poden mantenir el poder, si no poden col·locar els seus i treballar pels seus interessos particulars.

Però, ara encara no toca, o, més ben dit, encara no els toca. Ara estan en la fase del jo en parlo molt però no moc un dit perquè la cosa avanci, i si en moc algun és més aviat perquè no avanci. Què vull dir amb això? Doncs, que els convergents ara fan el discurs de la «responsabilitat», o del que ells entenen per «responsabilitat», que no és en absolut el que entenc jo. Fer passar privacions i penalitats al teu propi poble quan saps que tens la solució a l’abast, la independència i l’estat propi, no en té res de responsable. Al contrari, és del tot irresponsable. És fer de govern de la colònia i no de govern del país.

Sigui com sigui, però, ara, quan et trobes algú de CiU pel carrer, normalment amb càrrec a l’administració, el primer que et dirà és: «Jo sóc tant o més independentista que tu, però tu ets un irresponsable, perquè les coses s’han de fer bé i el dia a dia és molt important. Nosaltres, en canvi, actuem així per responsabilitat». I, amb aquesta excusa, CiU obté tots els beneficis electorals de l’independentisme, perquè ara tothom veu que l’independentisme és rendible electoralment, però en canvi ho pacta tot amb els principals enemics de l’independentisme. Mentre la gent s’ho cregui, és un negoci rodó. De dilluns a divendres són «responsablement»
autonomistes i el cap de setmana es poden permetre algun excés de rauxa independentista ben entesa.

Nosaltres, a Girona, tenim un alcalde que sembla ser una mena de referent de l’independentisme convergent i que és un mestre a l’hora d’aplicar tot el que he dit més amunt. És a dir, el nostre alcalde és realment camaleònic. Un dia aposta per l’estat propi i l’endemà es fa la foto amb la senyora Veray (portaveu del PP) signant l’enèsim acord; un dia rep els membres de l’Assemblea Nacional Catalana i després se’n va a la caserna de la Guàrdia Civil a retre honors a la seva patrona i a la bandera espanyola; un dia és l’amfitrió de l’Associació de Municipis per la Independència i la setmana abans li reia les gràcies al Felip de Borbó a primera fila al Fòrum Impulsa. Què hem de fer amb personatges així?, quina credibilitat poden tenir...? Ja em perdonareu, però gent així difícilment poden ser companys de viatge d’aquells que lluitem per la independència i l’estat propi a cara descoberta.

No hi ha Comentaris

Presentació de l’últim llibre del Cercle Català de Negocis a la Casa de Cultura de Girona

Joan Canadell va explicar, davant una cinquantena de persones, les novetats que aporta el treball “Catalunya: estat lliure, estat ric” sobre la realitat econòmica catalana i el seu futur en lliberat

Nombrosos associats de Reagrupament, entre els quals hi havia una representació de l’executiva comarcal del Gironès i el regidor de RCat al consistori gironí, assisteixen a la presentació

El passat dimecres 18 de juliol es va presentar a la Casa de Culura de Girona l’últim llibre del Cercle Català de Negocis, “Catalunya: estat lliure, estat ric”, que és una segona part del primer que va elaborar fa un temps, i que s’ha difós amb gran èxit.

En la presentació, un dels seus autors, Joan Canadell, secretari del CCN va exposar davant una cinquantes d’assistents, les novetats que aporta aquest nou treball en matèria econòmica sobre la realitat de Catalunya i el seu futur en el camí cap a l’estat propi.

Canadell va fer referència a les pensions, a les infraestructures, a l’espoli fiscal que impedeix el nostre progrés com a país, però sobretot va destacar les xifres de Catalunya en volum d’exportació, uns números realment espectaculars, que situen el nostre país com el tercer més exportador del món. Així mateix, Canadell va insistir a recordar que una Catalunya independent seria un estat similar a Holanda i que se situaria entre els tres primers d’Europa.

El secretari del CCN va emfatitzar que en aquests moments crítics econòmicament és quan la ciutadania catalana i els seus governants han de decidir si volen continuar sent una autonomia espanyola condemnada a la pobresa i a la decadència econòmica o si volen apostar per la sobirania i per situar una Catalunya lliure com un país econòmicament capdavanter al món.

L’acte va ser presentat per Jordi Casals, representant del CCN a Girona i entre els assistents hi havia una nombrosa presència de reagrupats; entre aquests, una representació de l’executiva comarcal del Gironès i el regidor al consistori gironí Carles Bonaventura, que va destacar “l’excel·lent relació i col·laboració que sempre ha existit entre el Cercle Català de Negocis i Reagrupament Independentista”.

No hi ha Comentaris

«Tota Cathalonia presidii habitatio est»

Durant la Guerra de successió hi havia catalans en ambos bàndols. Els catalans som força tribals: si la tribu de Vic era favorable a Carles d’Àustria, la de Berga seguia a Felip d’Anjou, si els de Lleida anaven amb el d’Àustria, els de Cervera amb el Borbó, si els de Cullera eren austriacistes, els de Sueca borbònics, i així successivament.

Aquelles picabaralles s’esvaïren en promulgar-se els decrets de Nova Planta de València i d’Aragó de 29 de juny de 1707, on s’abolien els seus respectius furs. Aleshores els catalans s’adonarien del perill en què es trobaven les seves Constitucions, els seus Drets i les seves Llibertats.

Desprès de les defeccions d’Anglaterra i d’Àustria al Tractat d’Utrecht (13  de juliol de 1713) els catalans es quedarien sols: els aliats marxaven de Catalunya cedint les defenses a l’exèrcit del Borbó.

La Junta de Braços del 5 de juliol de 1713 decidí la guerra a ultrança, gràcies a l’abrandat parlament d’en Manuel Ferrer Sitges, qui féu una defensa aferrissada de les Llibertats i de «les nostres Lleis jurades i pactades».

De poc valdria, en el Decret de Nova Planta, l’afirmació a l’Article 46: «En tot el que no estigui en els capítols precedents d’aquest decret, s’observen les Constitucions que abans hi havia a Catalunya; entenent-se, que són de nou establertes per aquest decret, i que tenen la mateixa força i vigor que l’individual manat per ell». A la ment dels catalans s’hi havia hostatjat ja la derrota, i just per això, Barcelona lluïa en una pintada aquest pessimista lema: «Tota Cathalonia presidii habitatio est », és a dir, Tot Catalunya és habitacle de presidi.

Però la memòria del poble, aquell pensament català mil·lenari, renaixeria aviat de les cendres: a l’any 1733 aparegué l’imprès Record de l’aliança feta pel sereníssim Jordi august rei de la Gran Bretanya  on es recordava als anglesos els compromisos del Pacte de Gènova.

El 1734 es publicaria l’opuscle Via fora els adormits  una crida a la defensa de les llibertats arrabassades el 1714 i a la reclamació dels territoris cedits a França per la «Pau dels Pirineus». Reivindicava la creació d’un «domini català que amb utilitat de l’Europa pot reviure». Justificant la necessitat de les Constitucions Catalanes, i denunciant l’incompliment del Pacte de Gènova.

El 1760 s’adreçaria al rei Carles III el Memorial de Greuges, redactat pels diputats de Barcelona, València, Mallorca i Saragossa, on es lamentaven del canvi legal que havia suposat el Decret de Nova Planta i reclamaven tornar als antics usos, remarcant aquell en què els càrrecs civils i eclesiàstics es donaven als naturals.

Formant part Catalunya de l’Imperi de Napoleó —separada expressament d’Espanya pel mateix emperador—, alguns caps verds enviarien delegats a les espanyoles Cortes de Càdis, amb l’objectiu de recuperar els privilegis dels quals «fruïa Catalunya en el temps que ocupà el tron espanyol la augusta Casa d’Àustria», pensant que «si els catalans havien perdut llurs privilegis i institucions pel fet d’haver pres les armes contra un Borbó, ara era el moment de recuperar-les pel fet de lluitar a favor d’un Borbó».

La promesa de restauració de les Constitucions Catalanes va fer que s’iniciés la tercera Guerra carlina a Catalunya l’any 1872 contra Amadeu de Savoia, aleshores rei d’Espanya [im]posat pel general Prim. La revolta  perduraria mentre a Espanya es proclamava la Primera República, i poc després es restaurà el Borbó Alfons XII el 1875.

El nou Memorial de Greuges, dirigit al rei Alfons XII l’any1885 ha estat considerat sempre l’inici del «catalanisme polític», i és ben cert si per catalanisme s’entén una simple reclamació de la diferència, és a dir, ser uns espanyols un xic diferents.

Aquest memorial propicià  desprès les anomenades «Bases de Manresa per la Constitució Regional Catalana» de 27 de març de 1892 en les quals, bevent de les antigues Constitucions catalanes del 1585, pretenien restablir el Govern, les Corts Catalanes i l’antiga Reial Audiència del Principat de Catalunya com un poder regional d’inspiració federal.

Com acabem de veure, fins a les primeries del segle XX els catalans, assenyadament, encara reivindicaven la devolució de les Constitucions arrabassades. Amb tot en aquell primer quart de segle es produeix la separació entre els pensadors catalanistes laics, liberals i d’esquerra, i els catòlics i de dretes.

Els uns opten pel republicanisme federal i els altres, com Gaietà Soler, per la defensa de les tradicions constitucionals i catòliques. Deia Soler: «a Catalunya hi havien dos “programes oposats”, el catòlic, fonamentat en el seny i la tradició, dirigit à promoure una restauració social benèfica … [de] la fe i les costums socials i jurídiques de … Catalunya per una banda, i de l’altra l’indiferentista, fundat en les concupiscències polítiques, dirigit à aconseguir, més que el bé social, el prestigi polític de nació-estat…». Per aquesta raó culpava als liberals i esquerrans d’erosionar els fonaments de Catalunya i sospitava de llur veritable patriotisme. Malgrat que Gaietà Soler tingué una considerable influència a la seva època, el nacionalisme català liberal i laic va guanyar la batalla a llarg termini, fent desaparèixer alhora la lògica reclamació de les Constitucions.

El primer document públic on ja desapareix tota referència a les antigues Constitucions Catalanes és el projecte de la coneguda com a Constitució de l’Havana  (Constitució Provisional de la República Catalana) de 1928, on es parla només de les quatre províncies i s’oblida tot el llegat constitucional dels catalans

Aquest menysteniment estúpid comportat pel catalanisme «separatista» ens duria a estranyes proclames republicanes: si l’una es feia com a «Estat integrant de la Federació ibèrica» (Francesc Macià, 14-4-1931), l’altra seria com a «Estat Català   dins la República  Espanyola” (Lluís Companys, 6-10-1934). D’aquests fets en resulta que l’única República Catalana realment independent mai proclamada hagi estat la primera, la d’en Pau Claris del 1640, feta precisament en plena vigència de les Constitucions Catalanes.

Un cop acabat el franquisme i instaurada la monarquia taronjaire que ara ens domina, els polítics catalans tampoc no retornaren a beure de la font de les Constitucions Catalanes, sinó de l’Estatut encolomat a Macià. Quan no fa gaire es va reformar l’Estatut de 1979 una sola veu, la d’en Francesc Ferrer Gironès, s’alçà reclamant el retorn a les Constitucions Catalanes, però la seva prèdica fou tan poc atesa com la de qui predica al desert.

Fa ja quaranta anys que apareixen i desapareixen moviments i entitats «independentistes», tots ells calcats l’un de l’anterior i, en massa casos, amb  els mateixos al capdavant. Aquests independentistes sistemàticament s’obliden de la reclamació de les Constitucions Catalanes. Tampoc no han après pas que si sempre fas el mateix i amb les mateixes condicions, no esperis obtenir resultats diferents.

Per tant, si ara realment voleu saber si algú fa volar coloms o us parla de veritat d’independència, la proba del cotó és destriar si basa la seva reclamació no en ser un espanyol diferent molest amb Espanya, sinó en la recuperació de les nostres Constitucions i Llibertats.

La Devolució de les Constitucions Catalanes representa no perdre territoris, el Pacte Fiscal d’immediat sense comèdia, no necessitar un plebiscit sense prèviament haver actualitzat les Constitucions i aclarit la nacionalitat dels habitants de Catalunya, que Europa ho entengui d’immediat, la possibilitat d’acollir-se als tractats fronterers internacionals d’abans de 1714 i a poder reclamar reparació als estats europeus pels tractats d’Utrecht i Pirineus.

Podem arribar a la independència com a espanyols descontents que viuen a Catalunya, separant de la «madre patria » (Espanya) quatre províncies rebels, renunciant a mil anys de Catalunya, i muntant una cosa nova que manlleva el nom d’una realitat històrica. O podem fer-ho com a catalans, reviure la Catalunya real, amb tots els seus drets i llibertats, evidentment adaptant-la als temps actuals (no caldria fer gaire cosa) i aconseguint quasi automàticament el reconeixement internacional, ja que tornaríem a ser l’estat que fórem, i això no cal explicar-ho gaire ni inventar la sopa d’all, tots els estats del món ho entenen i ho reconeixen.

Tu què tries? continuar com a espanyol o ésser català?

No hi ha Comentaris

Reagrupament convoca el I premi Memorial Jordi Gomis d’articles sobre la independència de Catalunya

Reagrupament Independentista convoca el I Premi Memorial Jordi Gomis al millor article sobre la independència de Catalunya d’acord amb les bases que figuren a continuació. Jordi Gomis i Ollé (Reus, 1971 – Aneto, 2012), economista, fou membre de la Junta Directiva de Reagrupament Independentista i s'havia distingit per escriure excel·lents articles en defensa de la independència de Catalunya i la regeneració democràtica.

  • Poden concórrer al Premi Memorial Jordi Gomis els articles signats amb nom o pseudònim publicats, entre el dia 1 de gener de 2012 i l’11 de setembre 2012, a la premsa diària, periòdica o especialitzada de qualsevol lloc del món, en suport paper o en suport digital (també els escrits en pàgines web o blocs), que tractin sobre la independència de Catalunya en qualsevol dels seus aspectes. 
  • Les persones, col·lectius, organitzacions i/o institucions que optin al premi hauran d’adreçar una còpia del treball per correu electrònic a premsa@reagrupament.org, on constin clarament les dades del mitjà on s’hagi publicat l’article i la data de publicació. Rebran confirmació de la recepció de la candidatura. 
  • S’hi haurà d’incloure, a més, el nom, adreça i telèfon de l’autor o autors i, en el cas d’organitzacions o institucions, la persona de contacte. Les candidatures podran ser presentades pels propis autors, per terceres persones i /o pel jurat, que podrà aportar els articles que cregui necessaris. 
  • El termini de lliurament de candidatures al I Premi Memorial Jordi Gomis finalitza el dia 11 de setembre de 2012. 
  • Els treballs que es presentin hauran de ser originals i escrits en català. Els articles presentats seran valorats per un jurat, nomenat per la Junta Directiva Nacional de Reagrupament Independentista, el qual resoldrà l’atorgament del premi, que podrà ser concedit ex aequo o declarat desert. La composició del jurat es donarà a conèixer el dia que es faci públic el premi. 
  • La decisió del jurat serà inapel·lable. 
  • El veredicte es farà públic en el transcurs de la V Assemblea de Reagrupament Independentista que se celebrarà el 21 d’octubre de 2012 a Vic, on també es farà l’acte de lliurament del guardó. 
  • El I Premi Memorial Jordi Gomis, té una dotació de 300 euros i un diploma acreditatiu. 
  • Qualsevol incidència no prevista en aquestes bases serà resolta per la Junta Directiva Nacional de Reagrupament Independentista. 
  • La presentació de candidatures comporta l’acceptació d’aquestes bases. 

No hi ha Comentaris

Coi de país!: 1. L’esquizofrènia

Ens estem perdent en debats i explicacions buides, propis d’un poble que ha perdut o ignora les arrels. Ens estem perdent en estèrils intents de cercar un “per què” que no trobem, intentant entendre el que és incomprensible als nostres ulls. Analitzem l’inanalitzable sota criteris de racionalitat i no en trobem ni un bri, i l’única conclusió lògica és que o aquells que ens governen des de Madrid, o des d’aquí si és que hi ha diferència, són uns inútils, o uns corruptes, o uns imbècils patològics, o una mescla de tot això amb un toc de sadisme.

 I ens equivoquem amb aquesta actitud i aquests intents d’entendre les coses, i no perquè ho raonem malament, no perquè els arguments i tesis no siguin vàlids, no perquè els que ho intenten no tinguin abastos coneixements sobre els temes dels que intenten treure’n l’entrellat. Si volguéssim estudiar una planta, saber-ne el seu cicle de vida, com s’alimenta com neix, creix i mor, i ho féssim encarregant-ho a un geòleg, per a què apliqués els seus coneixements a l’estudi de la planta, el resultat no seria l’esperat, els resultats serien incomprensibles i portarien al desencís i a la perplexitat. Tal com ens passa al provar entendre la situació de la política catalana, i espanyola per extensió. L’anàlisi que en fem només ens aporten desconcert i desencís, impotència i frustració. Però ho seguim intentant, com uns folls a la recerca de la pedra filosofal per convertir el femer en or. I a aquesta tasca hi hem dedicat anys i panys, sense defallir i tornant-ho a provar, del dret i del revés, amb la vana esperança de sortir-nos-en, provant totes les teories, arrenglerant-nos en un i altre bàndol sense entendre que cap d’ells és el nostre, que no podem canviar allò que no vol ser canviat i qualsevol intent, per agosarat i ben proveït que sigui en recursos i esforços serà balder i en el millor dels casos al final serem on érem, si no més lluny del nostre anhelat objectiu.

És aquesta estranya esperança que tenim la que ens duu al desencís i la desesperació. L’esperança que el govern d’aquesta Espanya en la que estem presos ho sigui també nostre. Que ens respecti, es preocupi de les nostres necessitats, ens doni les eines necessàries, ja no per prosperar, tan sols per sobreviure.

Malaguanyada esperança. És l’esperança d’un esclau que es pensa que l’amo l’estima, o al menys el respecta, o al menys el valora, ja que viu gràcies a la seva feina i a la seva força. D’un esclau que s’esforça per agradar a l’amo, un amo que el colpeja i el maltracta, el menysté i el mutila, i encara es pensa l’esclau que ho fa perquè l’estima, perquè el valora i vol que s’esforci més. I aquest esclau, foll de fals orgull i assedegat per obtenir el respecte es pensa que resistint sense queixar-se ho aconseguirà, fa la feina amb més esforç encara, fins al punt de llaurar la terra amb las pròpies mans ensangonades al no donar-li l’amo ni tan sols les eines per fer-ho. Es pensa que d’aquesta manera demostra la seva força i que és una demostració davant de l’amo d’orgull i de valor. S’imagina, pobre foll, dempeus davant de l’amo en arrogant desafiament, dient-li – això no m’ho mereixo, i no m’ho has de fer–.Es pensa que demostra que no el poden fer caure, que demostra que no el poden doblegar, no se n’adona que ja és a terra, no se n’adona que ja l’han doblegat fins a trencar-li l’espinada, no se n’adona que s’arrossega per un terra ple a vessar de la seva pròpia sang, besant els peus d’un amo embogit, que el colpeja fins trencar-li els ossos. Perquè l’amo sap del cert que seguirà treballant, amb els ossos trencats i demanant disculpes per no poder fer la feina prou de pressa, i justificant els càstigs per aquest motiu. Perquè l’amo m’estima i si em fa mal és pel meu bé.

I un dia arriba l’amo, li diu que s’aixequi. Li dona una peça de roba neta i li diu que es netegi, que se la posi i que l’espera a la casa, ha de portar els fruits de la terra i del seu treball a l’amo, i ha d’anar polit.

 Ara sí! Ara se n’ha adonat! Veieu com m’estima! Corre a rentar-se, es vesteix amb aquella roba que li sembla que és per un rei, provant, sense aconseguir-ho, de dissimular els blaus del seu cos i de netejar-se fins i tot les ungles de restes de la terra que ha llaurat, una terra que havia estat seva. Encara es pensava que ho és, pobre foll!

I entra a casa de l’amo amb el carro ple de fruita i carn, amb el pas més ferm que li permet el cos adolorit, inflat de l’orgull d’aquell que es pensa que li reconeixeran la bona feina. Allà el tenim palplantat al mig de la sala, rodejat de l’amo i els seus amics que agafen i es cruspeixen tot el que porta sense tans sols mirar-lo, com si no hi fos. Tan sols un parell de mossegades a aquelles viandes que ha conreat amb la seva sang i les llencen per agafar-ne una altre, la mosseguen i la tornen a llençar. Veu desconcertat com el suc d’aquelles saboroses fruites seves els hi regalima pel coll gras i els taca aquelles robes tan fines que ell tan admira i que espera que un dia li deixin posar.

Està desconcertat, això no era el que havia de passar. Pensa que estan bojos. El foll pensant que els demés estan bojos! Llavors l’amo s’acosta. Ara si, pensa l’esclau foll, i quan el te davant es mira l’amo mentre aquest agafa el ganivet amb el que ha tallat la carn que li ha portat, i amb un somriure d’orella a orella li clava el ganivet ben endins, l’esventra, l’esbudella mentre tothom riu, quin espectacle!

L’esclau foll es subjecta els budells amb les mans perquè no li surtin del ventre i s’en va arrossegant, tot demanant disculpes per haver tacat aquell terra de la casa que va ser seva. Preocupat i mort de por perquè així no podrà fer la feina, només li queda una mà útil, amb l’altre s’ha de subjectar el ventre. I l’amo ho sap del cert que seguirà fent la feina, i l’esclau es pensa que si ho fa demostra orgull, que si ho fa l’amo el recompensarà, perquè l’amo el necessita, qui faria si no la feina!

Aquesta és l’esquizofrènica realitat. Tots som aquest esclau, molts però es pensen que pel fet que no ens peguin, que no ens matin o que no ens persegueixin obertament ja som homes i dones lliures. Molts s’ho pensen de veritat, i actuen com si fossin l’amo, pensen que són com l’amo, es vesteixen amb robes semblants a les de l’amo. Branden orgullosos la seva falsa llibertat, volent sempre agradar a l’amo, això ha quedat gravat en el seu cervell d’esclau enganyat. Maltracten altres esclaus que saben que ho són, com si fossin l’amo. S’encarreguen de tenir les terres de l’amo ben treballades, i com l’amo ja s’ha preocupat que pensin que son lliures, els deixa fer, ja no els ha d’alimentar ni vestir, són esclaus de l’amo i l’amo no cal que es preocupi de l’esclau, ja ho fa tot sol, i a més li dona part de la seva feina voluntàriament. Sublim! És una esquizofrènia més subtil, però molt més perillosa, al no sentir-se esclau mai voldrà deslliurar-se. Algun cop es queixarà, però res més. L’amo té els perfectes controladors de la resta, i sense haver de pagar al capatàs.

La revolta és l’única manera dels esclaus per tornar a ser lliures, de tornar a ser amos de la terra dels seus avantpassats, de la terra que per justícia els pertoca, i de la casa, i del rebost, i dels rius i les valls que ara són de l’amo. Aquesta revolta és ara impossible perquè l’esclau no sap que ho és i si ho sap es pensa que si és un bon esclau l’amo el farà lliure algun dia.

Alguns esclaus però som ben conscients que ho som i de com és l’amo. Serem prou? Podrem fer-ho veure a la resta?

Aquest és el problema amb el govern de l’estat espanyol. Ens pensem que és el govern democràtic de la nació espanyola. I ens pensem que perquè ens diguin que som espanyols ens consideren homes lliures d’aquesta dita nació espanyola.

El cert és que ni és democràtic, ni és de la nació espanyola. Que a més la nació espanyola és una entelèquia, una falsedat, no existeix, és una sublim creació d’aquest estat, per tenir els súbdits contents i enganyats, perquè els súbdits se’ls hi enrefoten (disculpeu la grolleria, no he trobat cap altra paraula que ho descrigui tan perfectament), són tan sols bestiar per garantir la preeminència d’una oligarquia endogàmica enquistada en el poder. Però això ja son figues d’un altre paner i ja en parlarem un altre dia.

No hi ha Comentaris

L’increment de l’espoli i els atacs a la identitat catalana posen de manifest la decadència de la política catalana

La inoperància del Govern català i, en general, de la política catalana està assolint les cotes de ridícul i inutilitat més absolutes per la incapacitat de defensar els interessos, la dignitat i la personalitat dels catalans. Les darreres accions -d'una llista molt llarga- han estat la puja dels peatges de les autopistes o la multa que un jutge ha imposat a l'Ajuntament de Barcelona pel fet d'emprar la llengua catalana. 

Davant les darreres atzagaiades del poder espanyol, el Govern català s'ha limitat a queixar-se i, en aquesta línia, la vicepresidenta del Govern, Joana Ortega, ha lamentat -amb gest seriós- que no els haguessin avisat abans d'apujar els peatges. I de què hauria servit que els haguessin avisat? Ho haurien impedit? En tot cas, davant la situació present, per què no ens diuen què pensa fer el Govern de la Generalitat? Continuarà obeint i perseguint la insubmissió als peatges fent-se còmplice d'un sistema injust? Emprendrà alguna acció concreta en defensa dels catalans? Quants cops i quants representants espanyols han de dir que no volen saber res de pactes fiscals, de corredors mediterranis, de llengües catalanes? Els nostres governants se n'aniran de vacances tranquil·lament?

El pitjor no és que la política catalana sigui avorridíssima i que contínuament estiguem encallats en una mena de dia de la marmota permanent (Estatut aprovat-Estatut retallat; pacte fiscal aprovat-pacte fiscal tombat,...). Allò que és greu és que la decadència de la política catalana aboca el país a una franca decadència, a causa de l'espoli continuat de recursos, i la política continuada d'atac frontal a la identitat catalana (sentències contra l'ús de la llengua a l'escola, etc.). Com expressava el president de Reagrupament en un article a La Veu, "aquesta generació ha de decidir si accepta la desaparició de la nació catalana". 

Efectivament, Catalunya té tan sols dues opcions: continuar com una autonomia de règim comú dins d'Espanya, abandonant l'impuls de la llengua i la cultura catalanes i administrant les engrunes dels recursos que decideixi Espanya; o bé exercir la llibertat per mitjà d'un acte de trencament amb aquest model imposat. No és cap dilema tràgic ni complicat, no és res nou que no s'hagi fet abans, es tracta tan sols d'exercir responsablement com a nació adulta. Tan sols cal coratge, patriotisme i dignitat.

No hi ha Comentaris