Arxiu juliol, 2012

Fracàs de la festa per la llibertat a Girona

Fer bullir l’olla no només no està de més, sinó que és necessari per complementar el camí cap a l’objectiu nacional a assolir. Però quan fer bullir l’olla resulta que no és una acció necessària pel que té de complement sinó que acaba sent tot el que fa el poble català per aconseguir la seva “llibertat” (jo en dic independència), aleshores aquest complement esdevé letal, passa a ser marejar la perdiu fins a matar l’objectiu que es persegueix. I és que aquest autoengany d’anar fent coses perquè sembli que els catalans ho fan tot mentre no fan en absolut allò fonamental que cal fer, és de jutjat de guàrdia. Limitar-se a fer bullir l’olla suposa distreure’ns, i distreure’s vol dir perdre el temps, i temps és l’últim que ens podem permetre els catalans si el que volem és la nostra supervivència nacional. Però, per què els catalans s’entossudeixen a només fer bullir l’olla? Per covardia. Per immaduresa. Per estupidesa. Perquè mentre la fan bullir no fan allò principal que haurien de fer i que exigeix intel·ligència, coratge, sacrifici. Jugar-se-la. Vet aquí per què tinc el ple convenciment que, tret d’un miracle que ni m’arribo a imaginar però que tant de bo es produeixi, Catalunya s’acabarà desfent del tot dins d’Espanya miserablement, i en qüestió de pocs anys, que és de fet el camí en cinquena i amb baixada que enfilem.

Continuarem de pet cap a la mort nacional mentre jo vegi que a aquestes altures miserables de la pel·lícula que la festa de diumenge passat a la Devesa de Girona porti per patètic lema eufemístic “Catalunya vol viure en llibertat” (llibertat de què? D’horaris del Metro? Llibertat sindical? De vot? De pixar a la via pública? En fi. A qui volien evitar ofendre de nou els catalanets amb aquesta expressió suada, tan inconcreta, tan típica per cert de la botiflera TV3, tan políticament correcta que ho vol dir tot i no vol dir res?) en comptes de “Catalunya vol viure en independència”, i la gent s’hi apunti entusiasmada sense adonar-se de l’entabanada; continuarem morint mentre jo vegi que a la festa s’hi afegia el palangana del director del Punt Avui, Xevi Xirgu, fent declaracions a TV3 com aquesta (cito textualment): “una festa lúdica, perquè els catalans comencem a estar una mica cansats de segons quins tractes”; morirem mentre jo vegi que a la festa hi suca pa l’inefable titella convergent Homs. Tindré clar que això continua sent la llar d’infants de sempre que, com a tal, en el fons vol continuar sent tutelada i, a més, per un maltractador com a director i amb mestres vigilants del gueto a l’aula, per no perdre el costum.

En fi. Mentre al costat de la festa no hi hagi el coratge de l’acció intel·ligent (ep, per intel·ligent vull dir més que res abstenir-se de votar CiU, cosa que, per començar, ja seria molt, moltíssim) que vagi al moll de l’os, ja podem anar organitzant festes masturbatòries que, al capdavall, lluny de potenciar l’independentisme, només fan que oferir-li una vàlvula d’escapament per al seu afebliment, que és exactament allò pel qual l’statu quo  espanyol i botifler català vol que sigui. Per això, només a tall d’exemple, a la festa com deia no hi va faltar l’Homs o el panxacontent Xirgu, director del pamflet pseudoindependentista. Algú encara pot creure que la seva presència era gratuïta? Va ser la prova del nou del fracàs de l’objectiu que pretenia la festa. Per això CiU, i diria que el PP i companyia botiflera han (o haurien) d’estar encantats amb aquesta mena d’actes “lúdics”, tal com s’afanyen a anomenar-los. La festa com una esbravada perfecta de l’ampolla independentista. Algú em pot dir que la festa anava molt més enllà de la presència d’aquests personatges, i que la seva presència no es pot evitar. Però aquesta no és la qüestió. Qui organitzava la festa? Per què s’hi van afegir? Mentre la cosa vagi només de focs artificials, mentre la cosa sigui intrascendent (lúdica, com ells mateixos cínicament diuen, i amb raó), ells s’hi apunten i fins i tot organitzen. Així es maquillen, i amb cost zero, del que no són ni pensen ser mentre el poble continuï sent tan rematadament babau. Aquesta, aquesta és la qüestió.

Per tot plegat, m’oposo a les (fet i fet, i pel que acabo d’argumentar) espanyolitzadores festes com la celebrada diumenge a la Devesa de Girona. Estic rotundament en contra de la seva celebració fins que abans aquest poble no hagi decidit ser major d’edat i converteixi la festa reivindicativa en allò que hauria de ser: un element necessari, però només complementari (com-ple-men-ta-ri) en el camí seriós, de debò, cap a la independència. Aleshores sí, diré en veu alta: endavant a la festa. La resta és anar morint tot reivindicant com xais belant cap a l’escorxador. Festius, ben lúdics, això sí.

Ricard Biel

No hi ha Comentaris

Un 94% creu que el Govern d’Espanya intervindrà l’escassa autonomia de la Generalitat com a part del projecte d’espanyolització completa de Catalunya

Una immensa majoria (94%) dels que han respost l'enquesta fins aquest dissabte considera que el Govern d'Espanya intervindrà l'escassa autonomia de la Generalitat com a part del projecte d'espanyolització completa de Catalunya.

El 6% restant es divideix a parts iguals entre els que creuen que el Govern espanyol no farà cap intervenció perquè és molt respectuós amb l'autogovern català i els que consideren que només ho farà si ho demana Artur Mas expressament, com sembla que han anunciat aquests dies acollint-se a l'anomenat fons de liquiditat.

No hi ha Comentaris

Solsona aprova donar nom a un espai públic de la ciutat a les “Homilíes d’Organyà”

En el ple celebrat aquest dijous dia 26 de juliol es va sotmetre a votació la moció presentada per Reagrupament Independentista del Solsonès per a que un espai públic de la ciutat porti el nom de les “Homilies d’Organyà”.  La moció va comptar amb els vots favorables de totes les forces polítiques amb representació al consistori. 

Segons l’alcalde David Rodríguez, “si ja no només les Homilies d’Organyà, pel simple fet de ser el primer text escrit en català, ja mereix aquest reconeixement, m’agradaria recordar també que, segons ens explica Eugeni Barniol, els vuit pergamins que es conserven van ser adreçats, en època de Quaresma, als canonges regulars de Sant Agustí que hi havia a Solsona”.
En acabar el ple, la representació de Reagrupament, encapçalada per Ramon Payàs i Jordi Oliva, va comentar la intenció d’organitzar una xerrada informativa relacionada amb les Homilies d’Organyà de cara al setembre, així com també la d’explicar el projecte de la Ruta de la Llengua que està tirant endavant Reagrupament, un acte que va ser rebut amb entusiasme per part del consistori.
Solsona passa a ser, doncs, el primer ajuntament del país que dóna el vistiplau a la moció que Reagrupament té intenció de presentar a bona part dels consistoris de Catalunya.

No hi ha Comentaris

Montserrat Tudela afirma que “la nació catalana va nèixer, créixer i pot morir”

Amb aquestes paraules, la filòloga Montserrat Tudela, membre de la Junta Directiva Nacional de Reagrupament, va iniciar la conferència “La tradició clàssica en la construcció de la nació catalana”, organitzat per l’Ateneu Sobiranista Català al castell de Cubelles (Garraf).

Tudela va fer un recorregut històric de la tradició clàssica, que és el corrent de pensament que més ha nodrit la nostra cultura i que ha permès que es desenvolupés de forma normal a Europa, és a dir, en el nucli de la civilització occidental. Va  parlar de l’origen de les nacions i els significats diversos que han pres al llarg de la història. Específicament com s’ha anat construint la nació catalana. Des de l’Abat Oliva, impulsor de les assemblees de Pau i Treva, passant per Les quatre grans Cròniques, de Jaume IBernat DesclotRamon Muntaner i Pere el Cerimoniós, les quals formen el millor conjunt historiogràfic de l’Europa medieval. Les constitucions catalanes, la renaixença, el modernisme i posant un especial èmfasi a la generació noucentista que “és la darrera generació que ha tingut sentit d’Estat i ha construit gairebé totes les institucions que tenim ara mateix al país”.

Aprofitant la figura de Fracesc Eiximenis, Montserrat Tudela va reivindicar la necessitat del bon govern. És a dir, l’exercici de la política a tots nivells, cosa que només s’assolirà quan la suma de persones que constituïm la nació catalana tinguem consciència de ciutadà. “El catalanisme té votants però li manquen ciutadans amb consciència nacional” va afirmar Tudela, “la qual cosa és fruit d’una manca de tradició nacional, d’una manca de reflexió sobre nosaltres mateixos perquè fa generacions que com a poble només tenim la possibilitat de sobreviure, però no de viure i fer crèixer la nostra nació”.

De no haver existit Homer, no hauria existit Virgili, sense aquest no hauria existit Dante. Sense la cultura escrita, sense la consciència de pertànyer a un passat comú, europeu, mediterrani, grecoromà, clàssic, occidental, ni Carles Riba hauria traduït Kavafis i el seu retorn a Ítaca. I sense Grècia i el jònic d’Empúries, Puig i Cadafalch no hauria alçat les 4 columnes de la Nació Catalana a Montjuïc per deixar petjada de la nostra nació. Ni la follia d’un dictador les hauria enderrocat, ni la constància de la societat civil de la nació catalana les hauria retornat al seu lloc.

Com deia un poeta grec del segle VI aC, Píndar, en la Pítica II: «Arriba a ser qui ets».

Només depèn de nosaltres aconseguir-ho.

No hi ha Comentaris

Amb pas lent i a contracor

A Espanya, la situació econòmica actual es caracteritza per una total inversió de les normes bàsiques del sistema econòmic: el creditor (Catalunya) per rebre els diners que, segons el contracte (Constitució i Estatut) li pertoquen, ha de demanar un crèdit al deutor i acceptar les condicions que aquest li imposa (intervenció).

Mentrestant, el Govern de Catalunya, amb pas lent, tan lent com pot, i en contra de la seva voluntat, va entrant en un camí que només porta a un punt: la independència. Un camí lent perquè l’acord parlamentari sobre el pacte fiscal a què es va arribar aquest dijous, ja es podia haver aprovat el mes d’octubre amb els mateixos suports d’ERC i ICV.

El Govern català l’aconsegueix a contracor, no oblidem que la situació d’ofec de la tresoreria de la Generalitat ja es produïa a l’inici de la legislatura. Som davant de la crònica d’una mort anunciada, que no es volia reconèixer per motius, amagats que cada cop es fan més palesos, com ens demostren els fets:

  • Els bons de la Generalitat són classificats de bons escombraria i es tanca el finançament als mercats.
  • Es fa la primera i la segona emissió de bons patriòtics, seguint la pauta marcada pel govern anterior.
  • Convergència vota a favor de la Llei d’Estabilitat Pressupostària. Un gest polític de submissió a canvi d’una nova falsa promesa espanyola a molt llarg termini.
  • Demana al Ministeri d’Hisenda que emeti Hispabons per facilitar el finançament de les comunitats autònomes, petició que difícilment podia arribar a bon port ja que, a banda de la voluntat política del Govern Central, Espanya s’ensorrava en una situació d’insolvència.
  • S’aprova el Fons de Liquiditat per a les Autonomies, la norma que reglamenta la intervenció de les autonomies que tinguin problemes de liquiditat a causa l’estratègia d’ofegament de les autonomies, en especial la catalana.
  • El Govern de la Generalitat anuncia, el dia abans del Ple del Parlament pel Pacte Fiscal, que s’acollirà a la línia de crèdit que li ofereix el Fons de Liquiditat i el portaveu senyor Homs nega que  sigui un rescat i que comporti la intervenció, interpretant de manera peculiar el que diu la norma.

No podem dir res més que, per tal de no afrontar la realitat, s’han comès un cúmul de despropòsits. Una realitat que exposa clarament el comunicat signat pel Col·lectiu Emma i quaranta personalitats del mon acadèmic, cultural i empresarial, enviat ahir als mitjans de comunicació internacional. 

El primer és el dels bons patriòtics que, per finançar l’Administració Catalana, la més gran empresa pública catalana en fallida, sagnen la capacitat d’inversió del sector privat.

El segon, els Hispabons, que si bé tècnicament tenen sentit, es veu clar amb els bons que ha aprovat Angela Merkel per ajudar el finançament dels lands , però que en el cas d’Espanya no en té cap ja que, quina acceptació tindran el mercat si el garant (Espanya) està en fallida i els mercats s’han gairebé tancat (només 12 operacions diàries) l’última setmana? Si l’inversor analitza la situació, veu que la regió que més els demana és de les poques que generen riquesa (Catalunya). Podem estar segurs, doncs, que pujarà la prima de risc espanyola i que els Hispabons es qualificaran com a bons escombraria.

Finalment, recórrer al Fons de liquiditat és com aquell acudit dolent en què l’espoliat va a veure el lladre que l’ha arruïnat i que segueix robant-lo per demanar-li un préstec. Què ha de pensar el lladre? Sens dubte que està de sort a l’hora de triar les seves víctimes. Només cal que siguin ben meselles i ben nècies per poder-los fixar les condicions: deixar que segueixin deixant-se robar i que s’avinguin a portar el seu negoci d’acord amb les normes i els criteris que els imposi, sota, no cal dir-ho, una vigilància ben estricta perquè no es quedi res al calaix.

No hi ha Comentaris

El Ple de l’Ajuntament de Solsona aprova donar nom a un espai públic de la ciutat a les “Homilies d’Organyà”

No hi ha Comentaris

L’incendi des de dins…

M’acabo d’asseure a l’ordinador amb una ventada d’indignació recorrent-me tot el cos. Estic esgotada però aquest sentiment em pot, a la ràdio només fan que parlar de números: número de bombers, d’avions i d’unitat militars mobilitzades. Del morts, per si de cas, només se’n diu el nombre de manera discreta i a mitja veu. Em fa l’efecte que darrere aquests discursos pretesament tranquil·litzadors i altament idòlatres s’oblida l’essència del propi discurs: informar a la població d’allò que està succeint. I això no ho sap ningú millor que els classificats com a “afectats”, és a dir, els que hi estem patint, resistint i lluitant.

La nit d’ahir va ser un infern que esperem que no es torni a repetir en les pròximes hores. El que va començar com un petit incendi va acabar essent, gràcies a la forta tramuntana, a la sequera de la terra i a la poca previsió d’alguns, en un foc de conseqüències devastadores.

Les recomanacions generals eren senzilles: es tallen autopistes, vies nacionals, carreteres i la circulació en tren i es demana a la població que es quedi a casa amb les finestres tancades i “tranquil·la”. En altres paraules, que no faci nosa.

Sabem que els Bombers de la Generalitat de Catalunya i els voluntaris de Defensa Forestal tenen una rigorosa formació específica i uns coneixements tècnics immillorables per tal d’extingir un foc, però nosaltres vivim de i per la terra: llaurem camps, cuidem vinyes, pasturem animals i fem funcionar potser ja romàntics negocis lligats al lloc on hem plantat les nostres arrels i hem construït les nostres llars. No podem veure com es calcina allò que amb tant d’esforç hem fet créixer i, il·lusos de nosaltres, demanem que no es deixin morir boscos i posem tota la nostra experiència del dia a dia de la zona als professionals. Aquests, però, tenen ordres d’actuar només si el foc afecta a un mas o un nucli urbà, deixant cremar davant nostre càmpings com el de Capmany o granges com les de Vilarnadal, que, com és obvi, no estaven precisament buides així que desobeïm les recomanacions rebudes i decidim actuar. Intentem obrir-les i deixar córrer els animals (com la ja coneguda foto dels ases) però la velocitat del vent i la rapidesa de l’avançament del foc ens ho ha impedit i hem hagut de sentir com els porcs xisclaven mentre morien calcinats o veure morir gossos lligats darrere d’alts murs que no podíem escalar sense el perill de després no poder-ne sortir.

Tenim clar que aquest incendi ja s’ha cobrat quatre vides i que no volem convertir-nos en un número més en les estadístiques radiofòniques del conseller que, amb veu greu, coordina l’operatiu suposadament des de Figueres. En el nostre poble, però, han arribat dotacions de Bombers de llocs llunyans (que no publicaré per no comprometre a ningú) que, seguint les indicacions donades des dels seus punts d’origen, han hagut d’obeir ordres tan ridícules com esperar noves instruccions aparcats durant hores en un punt concret mentre a l’altra punta del poble alguns, amb tovallons humits lligats al coll, paràvem els cotxes que passaven per demanar ajuda. Val a dir que els nostres alcaldes i regidors han estat en tot moment al peu del canó, alguns porten més de setze hores al servei dels seus pobles, donant voltes amb el cotxe, atenent els mitjans de comunicació i essent la veu audible a les nostres peticions desesperades. També ha estat lloable l’actuació d’alguns militars de la base de Sant Climent Sescebes que, amb pantalons curts i samarreta de platja, ens han ajudat a carregar aigua, enganxar les cubes als tractors o omplir dipòsits per remullar aquelles zones que el nostre sentit comú ens deia que podrien servir de tallafocs o protegir punts especialment combustibles com coberts plens de palets, dipòsits de gasoil o magatzems de vi amb litres i litres d’alcohol i barriques.

Podria continuar escrivint durant hores però els ulls se m’omplen de llàgrimes i no és moment de lamentar-se. És hora de fer una crida als nostres polítics perquè actuïn amb saviesa, coneixement i autodeterminació i als Bombers i membres d’Associacions de Defensa Forestal perquè es posin al lloc del ciutadà i l’ajudin, desobeint ordres absurdes de qui està còmodament assegut en un despatx amb aire acondicionat.

Molts ànims a tots i que els vents ens siguin propicis!

No hi ha Comentaris

La humiliació

Sempre havia pensat que des de l’Estat espanyol s’acabaria escanyant la gallina dels ous d’or. Després, un cop escanyada, sorgirien els problemes. Doncs bé, ha arribat el moment! Ara ja està ben agafada pel coll i amb respiració assistida. No l’han acabat de matar, però si que necessita imperiosament que li treguin les grapes del damunt.

És humiliant! Els catalans, però, som els màxims responsables d’haver arribat a aquesta situació. Fins a la transició, mai no se’ns havia espoliat tant com ens ho han fet aquests darrers 35 anys. Mai havien marxat tants cèntims de Catalunya. Mai se’ns havia, via centralització empresarial, despullat de tan teixit industrial. La majoria d’empreses, les grans, es “traslladen” a Madrid. Milers de catalans van cada dia a Madrid a rendir “pleitesia”, al mateix temps que engreixen el seu producte interior brut, via coses tant trivials com taxis, bars, cafeteries, restaurants i fins i tot espectacles que viuen principalment del personal transeünt.

Avui en els mitjans espanyols hem de veure, en grans titulars, “Catalunya rescatada”. “Catalunya la comunitat més endeutada”. Comentaris que apunten a que els dispendis de les comunitats autònomes, la catalana la primera, són els causants de la poca credibilitat d’Espanya a l’estranger. Que el senyor Rajoy no sap tallar les ales a les autonomies, que cal reconduir-ho tot, etc.etc.etc. En definitiva: Si estem malament és culpa de les autonomies i a la “pol position” dels culpables es troba Catalunya. Som el boc expiatori i molts ho creuen, a casa nostra també!

Som els causants de l’ensulsiada d’Espanya a ulls de la majoria dels ciutadans espanyols, això no em preocuparia, el que si que em preocupa és que també ho siguem a ulls de la majoria dels països europeus. Avui veia un acudit de la premsa anglesa on es veia dos turistes passejant davant la Sagrada Família deia que “El temple no està acabat però que Catalunya sí”.

A Europa no saben qui som! No ens enganyem! S’imposa la lògica del estats. En un moment de debilitat de les estructures de la Unió Europea el que menys es vol des d’aquesta és un conflicte intern. Francament ho tenim malament si la majoria de la representació política dels ciutadans de Catalunya no pren un determinació i aquesta ara ja només pot anar en una única direcció.

Com hem arribat a aquesta situació? Què ho ha fet possible? Ningú ho veia a venir? I Tant que es veia a venir! Però les veus que parlaven que Catalunya, la Generalitat, estava al llindar de la intervenció, varen ser silenciades ara fa dos anys. També certament no era el missatge que la majoria de la gent volia sentir. La majoria, encara no fa dos anys, no era conscient de la consistència de la crisi actual, potser, fins i tot, ara no ho acaben de veure o de voler-ho veure.

Ara toca humiliar Catalunya. Ara toca la humiliació! Després d’haver-nos espoliat sistemàticament, ara ens humilien. Ara després de decennis d’espoli fiscal que en els anys de bonança era de més de 20.000 milions d’euros, ara es parla tan sols de 16.000. Feu números! Compteu per 35 anys, amb preus d’avui, us fareu una idea de l’abast de la tragèdia.

Ens trobem amb una comunitat encara potencialment rica, Catalunya, que, malgrat tot, conserva encara part de la seva capacitat productiva. Ens trobem amb una comunitat amb un deute de 42.000 milions, dos anys i mig d’espoli o el que seria el mateix una cinquena part del seu producte interior brut. Ens trobem amb una comunitat que després d’anys i anys de deixar que li xuclessin la mamella es troba exhausta. Ens trobem amb una comunitat que ha hagut d’endeutar-se per poder donar serveis als seus ciutadans, en molts casos per sota d’altres comunitats amb les balances fiscals favorables gràcies al que ens treien a Catalunya. Ens trobem amb una comunitat que, per sobreviure, ha de deixar de ser-ho per convertir-se en un Estat.

Ara, com vulgarment es diu, els catalans som els cornuts i hem pagat el beure. Ens hem endeutat, perquè ens podessin continuar espoliant, així de senzill! Catalunya, era, és malgrat tot, solvent. L’Estat espanyol, com un pedra lligada al coll, ens arrossega al fons de l’abisme. Un Estat en fallida amb la suficient habilitat per fer creure, a quasi tothom, que la pedra al coll som nosaltres.

No hi ha Comentaris

L’au Fènix i Europa

Europa, de moment, és un “frau”. No és cap Estat, no és una nació, no existeixen sentiments patriòtics de país i el que és més greu tampoc no és una unitat social i de mercat. Europa té un Nord i un Sud, i els fons estructurals no han aconseguit equilibrar els territoris, i el gruix dels nous membres, enlloc d’apaivagar i suavitzar la crisi, l’aprofundeixen. Malta n’és un exemple. Només una Europa estat i país podria generar sinergies i futur, tornar a la disgregació és perpetuar una Europa on el benestar social només hi serà per uns quants.

Acabada la 2a Guerra Mundial, el tractat de Ialta, fa possible un nou repartiment de les àrees d’influència geopolítiques. Roosevelt, Churchill i Stalin es reparteixen el món. Alemanya és esquarterada i els mercats mundials tenen nous amos. El Japó es convertirà en el fanal americà i portaavions dels interessos americans a l’Àsia. Més tard, aquest mateix paper a Orient recaurà en Israel.

Els Estats Units d’Amèrica, victoriosos, davant una crisi econòmica devastadora, crac del 29, i de la 2ª Guerra Mundial, es converteixen en referència dels països estat d’Europa, i amb els aliats anglesos, converteixen Europa en el mercat mundial més important on col·locar els seus productes. La reconstrucció europea comença amb el Pla Marshall i, concretament, on es desenvolupa en profunditat és a l’Alemanya moderna. L’excusa sempre va ser fer un front per aturar la contaminació comunista. Pel mateix motiu, un aliat insigne del feixisme internacional, Franco, mai no va patir cap desestabilització. Els interessos de mercat van impedir qualsevol rescat i alliberament de l’Estat espanyol. Si els EUA i els seus aliats haguessin volgut, Franco hauria estat foragitat del poder amb un obrir i tancar d’ulls. EUA sempre ha preferit un aliat no democràtic anticomunista que un país democràtic i amb lleis democràtiques (Franco, Pinochet, Shaa de Persia, Salazar, Batista, Marcos, Fujimori, Videla, Stroessnnes, Banzer, Bordaberry, Branco, Obiang, Mubarak, Omar al bashid, Idriss Deby i molts més). Aquesta llista sempre formarà part de la vergonya nord-americana i dels seus aliats. Els del cantó rus, els coneixem prou bé, ells sempre han estat els “nostres enemics”, si més no, fins no fa gaire.

El naixement del Mercat comú (Europa comunitària) no pressuposa, de moment, cap perill als proveïdors externs d’aquest vast mercat. Abans uns 300 milions d’habitants i ara uns 500 són el mercat. Les previsions aniran encaminades a fer un mercat menys rígid i, on en un futur més o menys llunyà, pot fer-se efectiu una Europa sense fronteres ni aranzels intracomunitaris, a més d’una Europa on hi sigui tothom. Això ara és una realitat, el tractat de Maastricht i el de Shengen ho certifiquen.

En el precís moment que l'Europa mercat planteja el següent pas, l'Europa amb moneda única, és quan afloren les primeres desavinences. Anglaterra vol ser membre del mercat, però sense renunciar a la seva moneda, fet que obliga a la Comunitat a fer un Banc Central Europeu amb competències limitades, en cap cas no pot fer devaluacions del valor monetari. Aquest fet inicial serà en el futur la pedra més grossa que tindrà el BCE i el Parlament Europeu. Cap possibilitat de fer cap tipus de control sobre l’endeutament i despesa dels Estats membres. És un banc central que neix AMPUTAT pels mateixos socis europeus.

No acabar el segon pas impossibilita fer el següent. El símil de la construcció d’una casa és prou bo; sense fonaments no es pot construir l’estructura i sense aquesta tampoc es pot construir la coberta.

Una Europa mercat és feble, una Europa econòmica és feble, un Europa política és gairebé invencible. Ara Europa està encallada i agreujada per la crisi econòmica, crisi iniciada als EUA i traslladada a Europa a través de la City . Europa, de moment, no té els mecanismes adequats per sortir de la crisi i fer-ho legalment. Fer-ho a corre-cuita pot comportar una falla no controlada en l’estructura europea. Modificar acords, fer-ne de nous, és complicat i lent, potser caldria saltar-se alguns passos i anar definitivament a la construcció política d’Europa.

La partida és clara, las dues potències, Amèrica i Rússia, per defensar els seus interessos de mercat, són objectivament “enemics” de l’euro. Irak comet l’error més greu de la seva historia, vendre petroli a Europa, admetent com moneda de pagament l’euro. Aquest fet i “les armes de destrucció massiva” desencadenen una guerra en contra de resolucions de l’ONU. Els fons de la qüestió és senzillament que els EUA no poden consentir una devaluació política del dòlar, moneda de referència exclusiva en les transaccions petrolieres i en marcar el preu del barril de petroli a Wall Street. Per això la guerra al Sadam Hussein.

Rússia, amb el seu poder territorial debilitat, juga la carta dels recursos energètics, i ho fa per debilitar la unitat europea. El preu del petroli i del gas, de vegades, té un preu polític i, si el que compra no té unitat política, tampoc té una bona capacitat de negociació.

Europa sense unitat política no té futur, com tampoc no l’hauria tinguda EUA si els irlandesos, anglesos, escocesos, holandesos, suecs i d’altres europeus de l’època, no haguessin renunciat a la seva identitat per fer-ne una de nova, la dels Estats Units d’Amèrica. Ara, tots són nord-americans, a Europa som qualsevol cosa menys EUROPA, som com la torre de Babel.

Fer rescats econòmics de països políticament mal gestionats no n’és la solució. Ara és el moment de posar solucions immediates i l’única que pot permetre evitar mals majors, és la renuncia del poder d’estat dels països que vulguin, ara mateix, construir la Europa política i econòmica.

Europa necessita un Parlament sobirà i amb capacitat política total i els països que conformen ara Europa no tenen cap altre camí que renunciar a la seva sobirania i entregar-la sense cap tipus de contrapartida al Parlament europeu. No fer-ho, pot representar la fi del euro i de l'Europa que els europeus necessitem. Per començar, tenir una identificació exclusiva d’Europa, passaport o document identitari europeu, i un únic exèrcit, possibilita el naixement i creixement dels sentiments identitaris, tant necessaris a l’hora de fer pàtria i, sobretot, perquè en cap cas seria imposat, sinó que la renúncia en si mateixa és la base del naixement d’un nou país, EUROPA.

Europa no pot tenir 23 exèrcits, ni 23 polítiques en infraestructures, ni 23 polítiques de formació professional, ni 23 polítiques d’investigació de la branca que sigui, ni 23 polítiques monetàries, ni 23 polítiques d’inversions diferenciades, ni 23 polítiques permanents per equilibrar, ni 23 polítiques de relacions internacionals. Europa ha de tenir una veu, la del seu Parlament sobirà i la del Govern que representi a tothom. Europa no pot tenir 23 governs més el de Brussel·les.

Europa pot i ha de ser la nova pàtria dels europeus, però cal fer-la gairebé nova, reconstruir-la sense pedaços, amb lligams duradors, amb un aprofundiment democràtic i respecte de la vida fora de tot dubte. Aquest ha de ser el nostre engrescador futur, per això, val la pena treballar fins l’extenuació. L’alliberament de Catalunya és el pas intermedi.

No hi ha Comentaris

“Penja-la i no la despengis ….. fins a la independència”

Bages per la independència

Com segurament sabeu, en el Ple Municipal celebrat dijous passat, l’Ajuntament de Manresa va decidir adherir-se, a proposta de M x I, a aquesta campanya. Aquesta notícia ha tingut un gran ressò en els mitjans de comunicació tan a nivell comarcal com nacional i, fins i tot, estatal. El dissabte dia 28, a les 12 del migdia, a les escales de Crist Rei, farem la presentació pública de la campanya.

Perquè aquesta presentació sigui ben lluïda necessitem el teu suport: a) venint a l’acte amb la teva estelada, si encara no la tens en podràs comprar una, aquest mateix dia, que aguantarà fina al dia de la independència; b) tant si pots venir com si no pot, i si encara no ho has fet, donant suport a la campanya tot facilitant-nos el teu nom i cognoms, professió i lloc de residència. Només cal que responguis aquest missatge donant-nos aquestes dades.

L’objectiu de la campanya és fer una crida a la ciutadania perquè pengi l’estelada als balcons i finestres per tal de fer més visible allò que ja insinuen les enquestes: que l’opció independentista és majoritària al nostre país

Mural “Catalunya, nou estat d’Europa”

En el marc de la “Marxa per la Independència”, vam decidir pintar tres murals a Manresa per recordar a tothom que Catalunya ha de ser el proper estat d’Europa.

El dissabte passat ja es va pintar el primer a la plaça Bonavista. Dissabte, a les 8 del matí, pintarem el segon a la cruïlla Bases de Manresa-Avinguda Universitària.

Els que sigueu més matiners esteu convidats a participar en l’acte (només seran dues horetes).

Més informació a: http://manresaperlaindependencia.blogspot.com

No hi ha Comentaris