Arxiu agost, 2012

Alguns volen fer demagògia amb els llibres de text

Les ajudes per comprar els llibres de text que cada any es donen a la nostra ciutat han fet sobresaltar, i de quina manera, al Partit Popular.  El seu enuig es deu al canvi de barem a l’hora d’atorgar-les.

En els anys anteriors es donaven 45€ a totes les famílies per cada nen en etapa escolar obligatòria (primària o secundària) per ajudar a comprar els llibres. La universalitat de l’ajuda era, com a mínim, paradoxal. Es donava el cas que una família amb el pare i la mare a l’atur rebia d’ajuda exactament el mateix (45€) que un diputat que cobra 75.497,85€ (ser membre de la mesa) més 20.060,45€ (dietes per distància al parlament), més 32.445€ (per ser portaveu del seu grup a tres comissions i secretari a dues comissions del parlament), o sigui, que un igualadí que cobra 128.000€ a l’any (bruts eh?!) més el seu sou de regidor (que no l’he comptat) més les futures comissions de les que pot ser membre.

Aquest any, però, les coses s’han fet diferents: S’ha obert un període per sol·licitar aquesta ajuda (que per cert, gairebé s’ha doblat i serà de 75€), i es prioritzarà la seva adjudicació a les famílies amb més dificultats econòmiques, com per exemple que els pares siguin a l’atur, o que les seves rendes no hagin superat un topall prou alt com per no necessitar aquests diners.

I, sincerament, no entenc per què el PP es mostra tant contrari a aquest nou mètode. Primer diu que és per tapar ‘les vergonyes’ del govern de la Generalitat, però després diu que ha estat ERC-RCat Igualada els que han fet cedir al govern de Marc Castells en aquest aspecte. La falta de coherència conflueix en perfecte harmonia amb l’esquizofrènia del PP, que a Igualada diu que es deixa gent fora d’aquesta ajuda però que a Madrít retalla l’educació, incrementa taxes universitàries (que per cert, les –poques- beques que ells donen també segueixen un criteri de ‘requisits’), apuja l’IVA de la majoria del material escolar (un 17%!!!) i, en definitiva, es posa un antifaç de botxí per guillotinar el futur dels seus ciutadans.

@DavidPrat

No hi ha Comentaris

Enquesta: “La resposta de Barroso sobre la independència de Catalunya s’hauria produït sense la ICE promoguda per Reagrupament?”

En resposta a la Iniciativa Ciutadana Europea que va promoure Reagrupament, la Comissió Europea va admetre la possibilitat de secessió d'una part d'un Estat membre i va considerar la solució en la negociació dins l'ordenament jurídic internacional. Ara, el president de la Comissió ha reiterat aquesta argumentació en seu parlamentària. Per això us demanem si "La resposta de Barroso sobre la independència de Catalunya s'hauria produït sense la ICE promoguda per Reagrupament?"

L'1 d'abril, un Comitè Ciutadà representat pel president de Reagrupament, Joan Carretero, va presentar una petició de registre d'una Iniciativa Ciutadana Europea per tal que es reconegués la successió com a membre de la Unió Europea d'un nou estat sorgit de la secessió democràtica d'un altre Estat membre de la UE. La Comissió tenia 2 mesos per a donar resposta sobre l'admissió a registre, i ha estat en les últimes hores d'aquest termini quan ha donat resposta.

Més informació:

No hi ha Comentaris

Quanta raó tenia Reagrupament

Nacions com Escòcia i el Quebec han aconseguit en el passat, i molt probablement ho tornaran a aconseguir a curt o a mig termini, convocar referèndums d’autodeterminació, com a expressió del “dret a decidir”, malgrat que l’ordenament jurídic dels seus estats respectius (el Regne Unit i el Canadà) no preveu explícitament aquest dret. D'acord amb aquest principi, es pot convocar un referèndum perquè aquests ciutadans expressin la seva voluntat vinculant sobre constituir o no un Estat propi. La Constitució Espanyola de 1978 només reconeix l’existència d’una única nació sobirana que pot exercir el dret a decidir: el “poble espanyol”. Aquesta negativa de l’Estat espanyol a reconèixer el poble català com a subjecte amb sobirania pròpia, no permet plantejar els nostres drets històrics com un afer intern espanyol. Per tant, és impossible resoldre el conflicte entre Catalunya i Espanya de manera gradual. En un moment donat cal trencar amb la legalitat espanyola, acollint-nos a la legalitat internacional

De manera esquemàtica l'estratègia unilateral per assolir la independència consisteix a aconseguir en unes eleccions al Parlament de Catalunya una majoria decidida a proclamar l’Estat català. Aquesta proclamació ha de desencadenar la convocatòria d'un referèndum vinculant perquè els ciutadans ratifiquin la proclamació de Catalunya com a Estat català dins la Unió Europea. Aquest referèndum, amb supervisió internacional, s'haurà de guanyar. Per aconseguir que l'Estat Espanyol accepti aquesta celebració caldrà la pressió de la diplomàcia internacional, a més de la pressió popular catalana. 
El text que acabeu de llegir, no és meu. Són els punts 3.1 i 3.2 titulats “El “dret a decidir” a països de tradició democràtica ” i “La proclamació unilateral d’independència pel Parlament de Catalunya ” respectivament. Per ser més genèrics, ambdós punts són dins del punt 3 que porta per nom “L’estratègia de proclamació unilateral d’independència ”. Alguns potser us preguntareu d’on... És la Ponència Política aprovada a la primera Assemblea Nacional de Reagrupament celebrada el 3 d’octubre de 2009. Aviat farà 3 anys. Molt abans que tot el que està passant; molt abans que l’ANC, l’AMI, enganyifes fiscals, Democràcia Catalana i Solidaritat Catalana per la Independència.

Alguns aleshores ens van prendre per bojos però, mira com són les coses. Avui veiem que anàvem sobrats de raó i vàrem contribuir a mostrar el camí a seguir. Sovint el temps acaba posant les coses al seu lloc. Possiblement sóc dels pocs que recordi aquell Reagrupament i aquesta ponència, així com els estatuts però, és el que teníem aleshores, el que ens van copiar, han fet créixer i avui és el que la gent demana i defensa. Encara ara, continuo pensant el que vaig pensar a partir del dia 29 de novembre després de no entrar al Parlament de Catalunya en la celebració de les eleccions del 2010. Contraposant la gran majoria que titllava l’aventura de fracàs, jo vaig defensar i continuo defensant d’aquella època que 1) si Reagrupament era una eina per fer créixer l’independentisme, ho vam fer de manera sublim i 2) res, res de res del que està passant, s’entendria sense l’aparició de Reagrupament.

No és que m’hagi agafat un atac d’egocentrisme ni de nostàlgia però, les coses són com són. Com ja vaig apuntar en una ocasió quan comparava Google amb RCat, a vegades no es pot ser el millor. Per triomfar cal saber estar en el lloc precís en l’instant adequat. Aquest fou uns dels principals problemes de l'associació RCat: anar un parell de passos per davant de la immadura societat catalana. No només dèiem tot el que he apuntat sinó que, si tirem d’hemeroteca veurem com eren de lúcides, clares, dilapidàries i premonitòries les paraules del Doctor Carretero. Diria que la majoria de coses s’estan complint a la perfecció. Aleshores però, només ens van donar suport 40.000 persones i ara s’espera que més d’un milió de persones assisteixi a la manifestació del proper 11 de setembre. Com són les coses...

Per què dic tot això? No només perquè, com us deia, el temps sol donar la raó sinó que avui segons llegeixo al singulardigital.cat “Barroso ha recordat que, tal com estableix el Tractat de Funcionament de la Unió Europea, “en l'hipotètic cas de la secessió d'una part d'un Estat membre, la solució hauria de trobar-se i negociar-se dins de l'ordenament legal internacional”. Curiosament, com avançava Reagrupament, el president de la CE va en la mateixa línia. 

Malgrat tot, encara sento gent de tant en tant a dir coses com les de “no ens deixaran”, “és anticonstitucional” o “perdrem un referèndum”. Tots aquests, ja estaven equivocats al 2009 i hi continuen. Si ara la gent ja es creu que l’únic camí és la independència i que ens hem d’emparar sota legalitat internacional, el següent pas és fer entendre a la gent que no s’ha de fer un referèndum perquè, aquest sí, està sota legalitat espanyola i no es podria fer, sinó que s’ha de declarar la independència i posar-se sota jurisdicció internacional. Si bé a veure els primers passos hem tardat (com a catalans) a veure-ho quasi tres anys, esperem que l’altre pas trigui menys. Com molt bé ha apuntat en diverses ocasions Salvador Garcia al  seu recomanadíssim bloc, si d’alguna cosa no disposem, a banda de diners, és de temps. #TenimPressa.

No hi ha Comentaris

Diners catalans? Segur?

A veure si ho he entès bé, i corregiu-me si m’equivoco. CiU diu que demana un rescat a Espanya de 5.000 milions d’euros, però que no pensa donar-los les gràcies ni acceptar cap condició, i tot per dignitat, diuen, perquè aquests diners són dels catalans i l’únic que faran (?) serà retornar-nos-els. Sensacional. En primer lloc, si aquests diners de veritat són nostres, aleshores per què els hem de demanar? Perquè si ho fem vol dir que no són nostres, sinó d’ells. Altra cosa és que sigui escandalosament injust –tan injust com que és producte d’un espoli– que els diners siguin dels espanyols i no dels catalans. Jo el que és meu no ho demano, perquè ja ho tinc. Això ho vaig aprendre de petit mirant Barri Sèsam . Malgrat que fem servir determinat vocabulari amb sobreentesos, hi ha una clara diferència entre el verb “ser” i “posseir”. Creure que són sinònims és pura fantasia infantil de l’autoengany, costum habitual de CiU i de la majoria de catalans, que per això els voten i els continuaran votant, per poder jugar tots plegats eternament al pati de l’escola.

Una cosa que no és meva jo no la demano. En tot cas, si és meva, me la demano. Només demano les coses que no són meves, i sempre, sempre, dono les gràcies si me les concedeixen. I d’altra banda, la dignitat no la perds demanant una cosa que no és teva, sinó quan la demanes, no dónes les gràcies i a sobre no sents cap vergonya de dir que allò que demanes i no agraeixes quan se’t concedeix és teu. Aleshores, a més d’indigne, ets imbècil. I ja no et dic res, com és el cas, quan, abans que t’ho concedeixin, dius que no acceptes condicions i que no ho agrairàs. En aquest cas el nivell d’imbecil·litat és de cum laude , d’autèntica traca i mocador. I és que no es tracta de demanar i ser tan mal educat de no donar les gràcies, sinó de donar per perdut allò que t’han robat i actuar per ser lliure, posseir i evitar des de la possessió que et continuïn robant. Altrament estàs pidolant, i de males maneres, com és el cas ara de CiU, que, a sobre de pidolar quan no hauria de caldre si no girés l’esquena al remei, té la barra de parlar de dignitat.

Pidolar, aquesta és la qüestió. I això és com dir el que no em canso de repetir: que CiU no té cap ni mitja intenció d’endegar cap procés d’independència, ni gradual, i encara menys radical. Ni la té ni la tindrà mai, de la mateixa manera que, tret de Dumbo, cap elefant no ha volat mai ni s’espera que ho faci. CiU està desesperada davant l’augment de l’independentisme i està fent un intent a la babalà per calmar els ànims mirant d’arreplegar dues engrunes a Espanya, encara que ni aquestes engrunes ens arribin i se les hagi d’inventar, i encara que la realitat sigui tossuda i insisteixi que ja no ens alimenten i no podem viure més de realitats virtuals pujolianes.

I a veure si ho entès bé, i corregiu-me si m’equivoco. Tenint en compte que l’espoli fiscal espanyol als catalans és pel cap baix de 16.000 milions d’euros anuals –anuals, repeteixo–, i que CiU en pensa demanar 5.000 “per poder acabar de passar l’any”, segons diuen, i perquè, segons aquest partit, “són nostres, no acceptem condicions i no els hem de donar les gràcies”, aleshores no entenc per què CiU no demana els 16.000 directament, (d’aquest any, de l’anterior i de l’anterior de l’anterior...), tenint en compte que també són nostres i que per tant tampoc no haurem d’acceptar condicions ni donar-los les gràcies. Em té intrigat per què CiU considera que la resta d’ 11.000 milions d’euros anuals són dels espanyols i no nostres. No en tinc ni idea. Només se m’acut que deu ser la seva nova sàvia tàctica que, com sempre, els que som simples mortals som incapaços d’entendre i per això els hem de continuar votant, perquè ells sí que saben el que es fan. Parlo d’una tàctica basada en la generositat catalana. El govern espanyol no dubtarà a tornar-nos els nostres 5.000 milions, i no només no els haurem de donar les gràcies, sinó que, lluny d’imposar-nos condicions, ens demanaran perdó i tot per haver-se quedat el que no els correspon. Ai senyor.

Sempre que passo per una carretera i veig un senyal que m’avisa de possibles despreniments quedo meravellat de tant cinisme: què pretenen les autoritats, que esquivi amb un cop de volant les roques si es desprenen? No seria més assenyat deixar-se de senyals i fer el possible perquè no hi hagi despreniments? Ah, però això requereix una inversió de diners i és molt més fàcil i econòmic limitar-se a penjar el cartellet, i qui avisa no és traïdor. Bé, doncs amb la política en una societat infantil i idiotitzada a morir com la catalana, passa exactament el mateix. Què fan els infants? Assenyalen amb el dit per sistema a l’altre com a responsable del que calgui. De la mateixa manera que és més fàcil culpar i destituir a l’entrenador que als jugadors, és molt més fàcil, mesquí i alhora net per a la consciència culpar els polítics que responsabilitzar-se un mateix, o sigui la massa ciutadana que els vota.

És veritat que amb els polítics que tenim actualment, l’única independència que veurem serà la de qualsevol altre nou Estat menys la nostra Comunidad Autónoma . Però cal precisar que si no tenim uns altres polítics és només –només– gràcies a la ciutadania catalana que els vota. La societat té els polítics que la seva mateixa idiosincràsia genera, ni més ni menys, talment el reflex d’un mirall. I quan de tant en tant apareixen polítics corcats en una societat fonamentalment educada, aquesta deixa de votar-los i els substitueix, com ha estat el cas d’Islàndia. Però no cal parlar d’Islàndia. A algú li sembla el mateix la sra Merkel que el totxo d’en Rajoy? Doncs això, a cada poble el que li correspon: president caspós per als espanyols, cancellera recta com una vela per als alemanys i president venut cagacalces per als catalans. Això és així i serà sempre així mentre els respectius pobles siguin com són. Si amb raó és complicat fotre fora els actuals polítics catalans com a condició bàsica per aconseguir la independència, imagina’t haver de fotre fora de Catalunya el 99% de catalans per poder canviar els polítics catalans per poder aconseguir la independència. Impossible. I més quan aquí no ens vindrà l’amic americà per treure’ns les castanyes del foc; i més quan, encara que vingués l’amic, els catalanets encara en renegarien –a la seva esquena, naturalment. I per imperialistes. En fi. Així ens va i així ens anirà.

No hi ha Comentaris

El pecat capital del president

El president Mas passarà a la història de Catalunya com un polític mediocre de cames garrativades que només va destacar per fer retallades en drets laborals i socials i per ser la veu de l’enfadós personalitzada. Podria haver estat el president més important de tots els qui ha hagut a la Generalitat de Catalunya si hagués estat valent i hagués prioritzat el país als seus interessos personals i de partit. Però és clar, no tothom té el valor ni la capacitat per sacrificar-se i convertir-se en màrtir per una causa, és més fàcil jugar a l’ambigüitat o a fer “ la puta i la ramoneta “.

De fet en el cas del Sr. Mas se li pot retreure que no ha après res dels seus errors passats, tant quan va pactar, fent-se el pinxo, l’aprovació de l’estatut de Catalunya amb en Pinotxo ZP o com tots els pactes amb els murris del PPC, que no han servit de res. No entén que no et pots refiar dels espanyols, que sempre menteixen quan prometen coses per tranquil·litzar el personal però que tenen molt clar que no transigiran mai (molt menys si es tracta de Catalunya).

Si el nostre president ha cedit a les pressions per part del govern espanyol perquè no anés a la manifestació del dia 11 de setembre a canvi d’una reunió amb el Sr. Rajoy per parlar del pacte fiscal és per fer-s’ho mirar. Jo em pregunto què espera treure al finalitzar aquesta trobada amb el president espanyol, un copet a l’esquena i apa “nano” que ja estic de llimar-me les ungles mentre xerraves de no se què.

Convergència s’ha equivocat, una vegada més, i ha signat de forma inequívoca la seva etiqueta de covard amb lletres d’or traint els catalans al no fer-los costat en un moment d’ebullició independentista d’un poble que brama enfollit i que potser no es donarà mai més. Un inclement pecat capital del president que tard o d’hora li passarà factura ja sigui a les urnes o embolcallant-lo en un retrat negre a la història de Catalunya.

No hi ha Comentaris

Barroso reitera la resposta a la Iniciativa de Reagrupament sobre la independència de Catalunya

El president de la Comissió Europea, José Manuel Durao Barroso, s'ha referit aquest dijous a la Iniciativa Ciutadana Europea (ICE) presentada per Reagrupament sobre la independència de Catalunya."Confirmo que, en l'hipotètic cas de la secessió d'una part d'un estat membre, la solució hauria de trobar-se negociant-se dins l'ordenament legal internacional", ha explicat Barroso en una resposta parlamentària a l'eurodiputada italiana, Mara Bizzotto.

Barroso ha deixat clar que les conseqüències d'una hipotètica secessió per part d'un territori d'algun estat membre de la Unió Europea s'haurien de gestionar d'acord amb la legislació internacional si es vol que els ciutadans del territori independitzat mantinguin la ciutadania europea, que és complementària, però no substitueix la nacional, tal com estableix el Tractat de Funcionament de la UE, segons que explica avui Europa Press.

L'eurodiputada ha recordat que la Iniciativa Ciutadana Europea sobre enfortiment de la participació ciutadana en la presa de decisions sobre la sobirania col·lectiva, promoguda per Reagrupament Independentista -que l'executiu comunitari no va voler admetre a tràmit argumentant que estava fora del seu àmbit de competència- tenia per objectiu 'garantir que els ciutadans d'un nou Estat que pugui resultar d'una possible secessió de Catalunya d'Espanya mantinguessin el seu estatus de ciutadans de la UE'. Bizzotto ha reclamat que Brussel·les aclareixi si els catalans 'perdrien immediatament el seu estatus de ciutadans de la UE i els seus consegüents drets i obligacions' en cas d'independitzar-se del territori espanyol.

El president de l'executiu comunitari aclareix en la seva resposta que l'article 20 del Tractat de Funcionament de la UE recorda que 'la ciutadania de la UE és addicional i no substitueix la ciutadania nacional'. I també confirma que en l'hipotètic cas d'una secessió d'una part d'un estat membre, la solució hauria de trobar-se i negociar-se dins de l'ordenament legal internacional, com es fa amb qualsevol declaració d'independència.

ICE

L'executiu comunitari es va negar el maig a registrar la iniciativa, presentada per un comitè de ciutadans encapaçalat pel president de Reagrupament, Joan Carretero, un mes abans a Brussel·les, perquè considera, després d'un examen exhaustiu, que 'està manifestament fora de l'àmbit de les competències de la Comissió', segons ha explicat la secretària general de la Comissió, Catherine Day, als promotors de la iniciativa en una missiva, a la qual ha tingut accés Europa Press. 'D'acord amb l'article 20 del Tractat de Funcionament de la Unió Europea, només les persones que tinguin nacionalitat d'un Estat membre són ciutadans de la UE. La ciutadania de la UE és complementària, però no substitutiva, de la ciutadania nacional', ha explicat Day en la carta, amb data del 30 de maig.

A més, la secretària general de l'executiu comunitari deixa clar en el seu text que no existeix cap base jurídica en els Tractats de la Unió per a 'fer front a les conseqüències d'una secessió d'una part d'un estat membre' per mitjà de la legislació secundària. Per tant, la solució s'hauria de trobar i negociar dins de l'ordenament jurídic internacional, que regula com i de quina manera es pot crear un nou estat.

Les anomenades Iniciatives Ciutadanes Europees (ICE) es van crear en virtut del Tractat de Lisboa per permetre que els ciutadans corrents puguin reclamar a la Unió Europea que presenti legislacions del seu interès en àmbits de competència comunitària. Les iniciatives, que poden presentar-se des de l'1 d'abril, hauran d'estar abonades per un milió de firmes de ciutadans d'un mínim de set estats membres, que comencen a recollir-se només després que la Comissió accepta registrar la ICE. La Comissió Europea té potestat per rebutjar iniciatives 'manifestament abusives, frívoles, ofensives, contràries als valors europeus o que estiguin fora de la competència de la Comissió'.

Més informació (amb el text íntegre de la resposta de la Comissió Europea a la ICE):

No hi ha Comentaris

11 de Setembre, Independència! amb Reagrupament

Reagrupament, com cada any, prepara els actes de l’Onze de Setembre amb especial il·lusió i energia, conscients que les reivindicacions massives d’aquestes dates han de traslladar-se políticament en diputats independentistes al Parlament de Catalunya. Així doncs, per aquest Onze, trobareu tota l’agenda d’actes puntualment actualitzada arreu del país al lateral dret del web www.reagrupament.cat
Pel que fa als actes específics centrals de l’Onze, a les 8 del matí hi haurà l’homenatge a la tomba de Rafael de Casanova a l’església de Sant Baldiri de Sant Boi de Llobregat, seguida per l’ofrena floral al seu monument a la Ronda de Sant Pere de Barcelona cap a les 11 del matí i a la 1 del migdia homenatjarem el General Moragues al Pla de Palau.
Com és habitual des de la fundació de Reagrupament, a les dues del migdia i a l’ombra dels arbres del Pla de Palau de Barcelona, comptarem amb el tradicional Dinar per la Independència.
Després de dinar, ens concentrarem al Passeig del Born amb el C/ Comerç a les 17.00 per assistir junts a la manifestació unitària : Catalunya, nou Estat d’Europa convocada per l’ANC amb la qual col·laborem i sobre la que us enviarem més informació en els propers dies.

No hi ha Comentaris

A Corea del Sud s’interessen per Reagrupament

El 22 d'agost, un equip d'investigadors socials de l'Escola de Postgrau en Relacions Internacionals de la Universitat Nacional de Seül va entrevistar el president de Reagrupament Independentista, Joan Carretero. L'objectiu de la trobada -feta a demanda dels investigadors coreans- era conèixer la realitat política catalana i el creixent pes del moviment independentista. L'entrevista forma part d'un projecte que també estudia altres nacions sense estat d'Europa.

Per part coreana, hi foren presents els professors Geun Lee, Oung Byun i Seongo Sheen, a més de diversos assistents de recerca. Per part de Reagrupament, a més del seu president, també hi assistiren els membres de la Junta i de la sectorial d'Internacional, Josep Sort i Ester Ponsa.

La recerca compta també amb la col·laboració d'experts de l'Acadèmia Diplomàtica Nacional de Corea i del Ministeri d'Unificació. La trobada es va desenvolupar en un clima de cordialitat i mútua entesa.

estiu 2012 242 (1)

La Universitat Nacional de Seül va ser fundada el 1946 com a primera universitat nacional de Corea i compta amb el campus més gran de Seül, amb 16 facultats, una escola de doctorat i 9 nou escoles professionals. Té 2.911 professors (en equivalència a temps complet), 16.626 estudiants de Grau i 11.392 estudiants de postgrau. Destaca pel pes específic de la seva recerca, que la situa en el 20è lloc del món en nombre d'articles publicats en revistes certificades pel Science Citation Index  (SCI).

No hi ha Comentaris

El fracàs català

El govern de la Generalitat de Catalunya ha demanat ja formalment el rescat financer espanyol en una decisió que encara que es vulga fer passar de la forma més discreta possible va més enllà del fet administratiu: certifica el fracàs de l’autonomia, de fet, del sistema autonòmic com a tal, i evidentment de la pròpia Generalitat i la seua administració.

Ahir Catalunya va demanar cinc mil milions d’euros al govern espanyol per a poder seguir funcionant. Ho va fer quan resulta que un càlcul basat en les dades de la mateixa Generalitat evidencia que el dèficit fiscal en el que portem d’any és simplement el doble i passa ja dels deu mil milions. Però el nostre autogovern és tan limitat i tan precari que acabem reclamant una almoina a qui ens roba a mans plenes. Almoina que, a més, el lladre ens cobrarà a preu d’or mentre ens obliga a complir ordres.

Acceptem doncs que la situació és tan ridícula com vergonyosa i humiliant, i no intentem dissimular-la perquè la cosa és greu. Sobretot, no intentem dissimular dient, per exemple, que no s’acceptaran condicions ‘polítiques’ quan hi ha una llei que aclareix al detall com funcionarà el rescat, llei, per cert, votada favorablement a Madrid per CiU. No passarà demà, però quan entre en vigor el rescat entrarem en un mecanisme on les decisions del govern, totes, estaran subjectes a l’opinió del govern espanyol i les podrà revocar. Punt i final. Dir que una cosa no volem que passe no evita mai que aquesta cosa passe.

Ací és on hem arribat després de transitar aquest llarg camí de dècades, d’anys, de mesos i de setmanes. La gravetat de prendre finalment la decisió li ha correspost a Artur Mas i ell haurà de carregar, li agrade o no, amb el pes polític d’haver optat per aquest camí i d’haver-ho fet de la manera que ho ha fet. Però les conseqüències d’això que vam viure ahir ens qüestionen a tots: acceptarem aquesta degradació i qui dia passa any empeny, o finalment canviarem de rumb i de projecte? Perquè demanar al lladre, en aquestes condicions, una negociació per a veure si ens roba menys és una pèrdua de temps.

No hi ha Comentaris

Reagrupament insisteix que la via de l’alliberament és la de la Declaració Unilateral d’Independència per part de la cambra catalana

Reagrupament Independentista centralitzarà tots els seus actes aquest Onze de Setembre a la ciutat de Barcelona perquè volem contribuir a fer possible que la manifestació d'aquest any sigui multitudinària i que sigui inequívocament a favor de la independència de la nació catalana. No obstant això, volem insistir a dir, com ja hem fet altres vegades, que la mobilització al carrer, tot i ser important perquè demostra que la voluntat d'independència és cada vegada més àmplia al si de la nostra societat, no és suficient per assolir l'estat propi.

En aquest sentit, reiterem que el moviment independentista només assolirà els seus objectius quan les institucions estiguin governades per formacions polítiques que tinguin la independència de la nació catalana com a primer objectiu i quan al Parlament de Catalunya hi hagi una majoria de diputats i diputades disposades a proclamar-hi la independència.

Justament per això volem insistir que la via per proclamar la nostra sobirania és la de la Declaració Unilateral d'Independència (DUI) per part de la cambra catalana. Una declaració que obriria el procés de ruptura amb Espanya de la comunitat autònoma de Catalunya (oberta a la incorporació de la resta de territoris que conformen els països catalans quan aquests així ho decideixin) i que culminaria, després d'un període constituent, en un referèndum supervisat pels organismes internacionals que comportaria, en cas que fos aprovat, la creació de l'Estat català a Europa.

Reagrupament considera que la mobilització de centenars de milers de catalanes i catalans aquest Onze de Setembre a Barcelona, com a culminació de la Marxa cap a la Independència organitzada per l'ANC des de fa mesos pot ser un acte de sobirania que posi en marxa aquest procés que necessàriament ha d'anar acompanyat d'una entesa el màxim d'unitària possible de les forces polítiques que tinguin com a objectiu prioritari la independència del nostre país per anar juntes a les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya.

Aquesta majoria social favorable a la independència que cada vegada s'expressa i es manifesta mes desacomplexadament ha d'anar acompanyada necessàriament d'una majoria política que sigui majoritària a les institucions. I justament en la correcta interrelació entre majoria social i majoria política hi ha l'èxit d'aquest procés d'alliberament nacional.

Entenem que en aquest moment crucial de la història del nostre país, el govern de la Generalitat ha de posar fi a la seva habitual ambigüitat nacional i no pot mantenir durant més temps la seva aliança amb el Partit Popular mentre fa crides a la sobirania la majoria de vegades oportunistes i buides de contingut. La societat, el poble català, ja és major d'edat i es mereix uns governants que no s'amaguin i que es posin al capdavant de tots aquells que lluitem per l'estat propi.

Alhora, el moviment independentista també ha de ser prou madur per garantir la governabilitat del país en aquesta etapa de transició cap a l'estat propi, i fer costat al govern si fa aquest pas decidit cap a la independència i garantir una majoria prou estable per fer front a tots aquells que ens voldran fer fracassar en aquest camí que ja no tindrà marxa enrere.

Reagrupament insisteix a dir que ara no és moment de partidismes, no és moment de buscar el rendiment polític a curt termini, no és moment de discutir sobre lemes i consignes ni de com i de quina manera s'ha d'assistir a la manifestació de l'Onze de Setembre. Mentre perdem el temps en això, l'espoli espanyol continua, el nostre dèficit en infraestructures es fa cada vegada més insostenible, la persecució de la nostra llengua es manté, la crisi i les retallades amenacen el nostre estat del benestar i ofeguen el nostre desenvolupament econòmic. És el moment, per tant, de les grans decisions, és el moment d'un acord de país que ens tregui de la presó espanyola.

Aquesta Diada Nacional no és, per tant, un Onze de Setembre més. Ara és l'hora de decidir si volem continuar sent una colònia d'Espanya, una regió espanyola, una simple província assimilada sense llengua, sense identitat, sense capacitat de decidir sobre els seus recursos o si volem ser presents a Europa i al món com una nació lliure amb estat propi. Reagrupament Independentista sabrà estar a l'altura d'aquest moment històric.

No hi ha Comentaris