Arxiu agost, 2012

Un 94% rebutgen la idea de Mascarell-Duarte de premiar autors en castellà

Un 94% dels que han respost l'enquesta del nostre web rebutgen la possibilitat que els Premis Nacionals de Literatura s'atorguin a autors que no escriuen en la llengua pròpia de Catalunya.

La pregunta sorgeix a partir d'unes declaracions del president del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts, Carles Duarte, que va expressar que era injust no premiar autors literaris que escrivien en castellà. El conseller de Cultura, Ferran Mascarell, hi va donar suport absolut i, en cercles periodístics, s'ha especulat amb el nom de l'escriptor barceloní Eduardo Mendoza, com a possible receptor del màxim guardó institucional de la literatura que es fa a Catalunya.

Notícia relacionada:

No hi ha Comentaris

Quim Torra: ‘Encara tenim pressa, president Barrera’

Avui fa un any de la mort del president Barrera. Per la meva generació, que ratlla els 50 anys, va representar sempre el millor del que s'ha vingut a dir la generació republicana: esforç, compromís, cosmopolitisme, valors ètics, unit a un patriotisme cívic radical. I per a tota la ciutadania, Barrera fou una personalitat sempre present en l'ardida tasca de la reconstrucció nacional, un baluard de la defensa de les llibertats, un refugi on trobar consol a tantes decepcions i renúncies.

L'any 1978, al Congrés espanyol, anunciava: 'Jo proclamo des d'aquesta tribuna que Catalunya té dret a l'autodeterminació.' Amb tenacitat de ferro, va mantenir-se insubornablement fidel al seu poble. 'Si Catalunya vol ser una nació amb tots els ets i uts, forçosament ha d'aspirar a esdevenir un estat.' Lúcid i audaç, unes paraules seves, 'Tenim pressa, molta pressa', al final de la seva vida, han esdevingut un símbol del moviment independentista.

Sí, president Barrera, encara tenim pressa, molta pressa. Tenim pressa per deixar de ser independentistes i ser independents, per deixar de ser catalanistes i ser catalans. Tenim pressa per deixar de pensar en el passat i començar a construir el futur. I tenim pressa, molta pressa, per deixar de ser unes províncies espanyoles i tenir un estat que ens empari. Volem construir el nostre futur en llibertat, exactament igual que qualsevol altre poble del món, i per això, estimat president Barrera, tenim molta, moltíssima pressa perquè volem deixar de tenir pressa.

No hi ha Comentaris

Per l’#11S no et quedis a casa: T’ho posem fàcil

Per al proper 11 de setembre ERC-Reagrupament Anoia organitzen busos per assistir a la manifestació de Barcelona. T’ho posem molt fàcil: El bus sortirà a les 11 del matí de l’estació d’autobusos d’Igualada i anirà directament a Barcelona, per només 5€.

Per apuntar-te al bus, només ens has d’enviar un correu electrònic a anoia@reagrupament.org i fer-nos-ho saber.

No hi ha Comentaris

La independència no pot ser una segona transició

Si Convergència, la seva “classe funcionarial”, veu que es pot quedar sense feina a l’empresa “España” és pot començar a plantejar “establir-se pel seu compte”.

La transició política que va tenir lloc a l’Estat espanyol fa al voltant de 35 anys ens hauria de convidar a una reflexió davant l’immediat futur que se’ns pot presentar ara als catalans. Si bé, actualment, pot haver-hi paral•lelismes amb aquella situació no poden deixar de ser això; paral•lelismes, on les dues línies guardin entre si una distància menys o més gran, en aquest cas més gran!

Fins llavors, a la segona meitat dels setanta del segle passat, era inversemblant l’existència d’un funcionariat català. La restauració de la Generalitat ha permès, durant aquestes quasi dues generacions, que molts ciutadans de Catalunya hagin accedit a uns determinats, encara que limitats, estaments de poder. Estaments de poder estructurats a imatge i semblança dels poders clàssics de l’Estat centralista del que formem part. Estaments de poder centralista al que alguns, també des de Catalunya, se’ls ha catapultat principalment des de l’esfera del partit socialista.

La forma de designació actual, d’elecció dels representants públics, és la mateixa al conjunt de l’Estat. És el sistema electoral que el Parlament de Catalunya, legislatura darrera legislatura, ha estat incapaç de reformar o tant sols modificar per apropar els polítics al poble.

Quan dia a dia el sentiment independentista, el desig de sobirania del poble de Catalunya,assoleix les quotes més altes cal fer-nos una sèrie de plantejaments. Alguns ja exposats fa 3 o 4 anys per alguns polítics als quals en el millor dels casos es va tractar de visionaris, quan no senzillament se’ls va silenciar.

Finalment, algú pot pensar que sempre és millor ser ministre d’un Estat que conseller d’un govern autonòmic, sempre es millor ser cap d’Estat que president d’una autonomia. Fins no fa gaire el risc de fer el pas per “millorar”, si algú hi havia pensat, era massa gran i la possibilitat d’assolir-ho semblava remota i inversemblant. En els darrers anys, però, la situació ha canviat.

Aquesta “classe funcionarial” de nova empremta va ser creada amb la recuperació de la Generalitat. Aquests càrrecs públics, els de lliure designació, directors generals... poden veure amenaçat el seu futur i potser semblarien disposats a fer un pas endavant davant l'amenaça d'intervenció de la Generalitat per part de l'Estat i del desig d'aquest de limitar el sostre competencial de l'Estat autonòmic. L’amenaça, per a ells, ara ve de l’Estat espanyol, un Estat en fallida, que fins al darrer moment ens continua xuclant la sang, via impostos, al poble de Catalunya davant la seva, fins fa poc, aparent indiferència. Ara ha anat impregnant un sentiment col•lectiu popular a favor de la independència, fins crear una onada a la que molts s’hi volen apuntar. Ara apareixen, n’apareixeran més, els “surfers” els que cavalquen l’onada i aprofiten la seva força. Hi hem de comptar! També amb els que honestament han pres consciència de la situació.

Per aconseguir la independència de Catalunya els necessitem a tots. A aquells que fa anys que han estat lluitant per aquesta independència i a aquells que s’hi apunten ara o que s’hi apuntaran més endavant, fins i tot en el darrer moment. No és ara moment de retrets ni de tics aristocràtics amb exigències de “pedigri” independentista. Tots hi caben i tots fan falta.

En la transició política, al 1976, va caldre que un “Ministro del Movimiento” desmuntés la dictadura, va caldre que les corts franquistes aprovessin la reforma política. Va ser una reforma, una transició, no pas una ruptura. El record de la guerra civil era molt proper i molts tenien pressa per passar pàgina, altres per optar al poder i d’altres acceptaven canviar-ho tot perquè en essència no canviés res.

Ara la situació és diferent, no es tracta de democratitzar un estat, de sortir d’una dictadura. Es tracta de crear un nou estat, com a mínim recuperar els drets d’un estat que fa 300 anys existia. Un cop s’aconsegueixi, un cop el poble català recuperi plenament la seva llibertat, caldrà no repetir alguns dels errors de la transició política a l’Estat espanyol on es va “pactar” un estat d’amnèsia col·lectiva i en allò fonamental moltes coses varen seguir igual.

A la Catalunya independent no hi haurà retrets, no pot haver-hi retrets, però si que cal canviar-ho tot de debò. Per aconseguir la independència tots som necessaris però això no ha de permetre la perpetuació en el poder d’aquells que ja l’han ostentat ni dels que l’ostentaran. La Catalunya independent serà una Catalunya on no s’ha de demanar responsabilitats pel nostre present polític, no sortim d’una dictadura. Ha estat democràticament amb el vot dels ciutadans, que durant anys s’ha perpetuat l’actual situació. Amb la independència, però, cal canviar-ho tot començant pel sistema representatiu. A la Catalunya independent no poden continuar exercint el poder les actuals “castes polítiques” dels darrers 35 anys acostumades a treballar, ad eternum, “off-line” respecte del poble de Catalunya.

A la Catalunya independent li caldrà, de formà prompta, regeneració política. En un Catalunya independent viurem millor perquè no patirem espoli, però si no hi ha regeneració política no excel·lirem. Altrament, anirem fregint i menjant més bé que ara, però no gaire més. En un món cada cop més competitiu, si volem el millor pel nostre país, cal independència i regeneració política.

Els polítics que implementin la independència hauran de dotar-nos d’una Constitució totalment diferent, una constitució que garanteixi la vida democràtica plena, una nova llei fonamental que garanteixi la regeneració política i la proximitat entre els representants polítics i els seus representats.

Sense regeneració, només amb independència, no excel·lirem. Ara fem falta tots, però en un futur proper molts hauran de tornar a casa i deixar pas a d’altres. Mentre molts s’hauran d’acostumar a servir als ciutadans i no a servir-se dels ciutadans. Finalment ells i d’altres han de saber que seran ciutadans sense cap tipus de privilegi.

No hi ha Comentaris

Tenim sentit d’estat? Regeneració democràtica

Totes les coses tenen un sentit, i mal faríem —i ho fem des de fa trenta-cinc anys— d’encarregar la administració de la cosa pública a elements sense el mínim coneixement de la història i de les antigues lleis del país.

Dissortadament, dia rere dia, llegim als que ens governen, als que no ens governen però ho voldrien i als que ni mai aconseguiran governar però que voldrien sempre que els que governen fessin el que ells diuen, tal quantitat de bestieses que a qui coneixem un xic la història de  Catalunya, se’ns posa la pell de gallina en veure expressions com «estat propi», «nou estat», o anomenar Principat a la comunitat autònoma, entre moltes altres rucades.

Tots sabem que l’actual política catalana necessita una regeneració en profunditat, hi ha qui pensa que el problema se solucionaria canviant la gent que és al capdamunt, però quan hi ha un problema sempre hem d’anar a les arrels del problema.

Que la majoria dels diputats siguin advocats ja ens hauria de donar una pista. Que la majoria dels polítics més joves hagin estudiat Ciències Polítiques ens en dóna una altra. Estem formant, des de jovenets, a gent per a que ens dirigeixi fent-los estudiar dues de les carreres més senzilles d’aprovar.

Abans de la guerra incivil, es dedicava a la política gent amb un nom i un patrimoni. La dedicació a la política era resultat d’una petició dels seus coneguts per a que, ja que la major part ho tenien tot fet i posseïen brillants carreres empresarials o científiques, col·laboressin en la cosa pública. Eren, per tant,  gent amb criteri i amb sentit. Ara no, ara tenim una colla d’ineptes capaços de dilapidar els diners públics de la forma més barroera només pensant en aconseguir més vots a les properes eleccions.

I a nivell intern de partit, el fet de tenir idees pròpies és sempre mal vist. De fet, en acudir només els portantveus al Parlament o als ajuntaments amb els vots delegats, els resultats de les votacions serien els mateixos. Per a dir-ho clarament, tenim al Parlament autonòmic 129 diputats i (als ajuntaments) uns set mil regidors de cartró.

Ep! i que a cap d’aquests no se li acudeixi votar diferent del que diu el partit, perquè el despatxaran, encara que el que ell defensi sigui el mateix que tot el partit defensava fins fa poc temps, com li ha passat al diputat balear Alfons Pastor.

Evidentment tots aquests polítics de cartró ens costen diners, molts diners, i només serveixen de tapadora al, moltes vegades, senyor feudal del poble. Però aquest sistema ens costa molt més car que no ens costava el règim feudal medieval. El senyor feudal de debò no hagués malbaratat tants recursos inútils en estàtues incomprensibles a les dites rotondes. Hem de canviar de mentalitat, tots i ràpid, i si és abans de la independència molt millor, en cas contrari tot l’actual sistema es mantindrà.

I de on prové tot plegat? Del franquisme? No, de molt abans, ens ve de l’espanyolisme (o abans castellanisme). Ens ve del Decret de Nova Planta. El que succeeix és que Castella era un estat feudal que evolucionaria del senyor al cacic, i del cacic a l’alcalde. I en canvi a Catalunya, en general, la evolució ha estat més lenta perquè veníem d’una concepció política diferent.

Alfons X de Castella inventa la figura de l’alcalde del rei. Alfons XI tria directament els regidors i s’atribueix el poder de nomenar «alcalde veedor », «alcalde enmendador » i «corregidor », que representa tenir les corporacions locals intervingudes permanentment. Així, en 1348, envià els seus corregidores a Cantàbria. Enric III ho aplicà a moltes viles i ciutats, i finalment els reis catòlics, varen generalitzar aquests nomenaments.

I a nosaltres, país amb les Constitucions més avançades de l’època (teníem batlles, no pas alcaldes), el Decret de Nova Planta ens obliga a augmentar el nombre de regidors a tots els municipis. Per al poder colonial, a més regidors més fàcil és que algun pensi com ells i els informi. Un sistema majoritari deixaria pràcticament sense representació les forces defensores de l’invasor ocupant, tal i com va passar l’any 1907 amb Solidaritat Catalana. Amb el Decret de Nova Planta a Barcelona se li imposa tenir vint-i-quatre regidors i a les altres viles vuit. A més a més d’un corregidor per Vegueria o sotsvegueria.

Bé doncs, avui —a més a més de l’antiga i no menys forçada exageració de càrrecs electes municipals que patim—, ens hem inventat els consells comarcals, i si no volies brou, tassa plena: hi ha qui defensa, al damunt, de crear també les vegueries (estupidesa enorme perquè els veguers eren càrrecs reials justament per a controlar el Govern de la Diputació del General). Per acabar-ho d’adobar i contradient tot allò dit els últims trenta anys, el partit al Govern català manté l’existència de les diputacions, per comptes de buidar-les i deixar només president i secretària per a poder fer arribar el taló mensual a la Generalitat.

Les administracions s’han inventat empreses públiques per a externalitzar serveis, i se n’han inventat tantes que els pobres polítics no donen a l’abast, com la senyora de Montilla, obligada la pobra a cobrar sous i dietes de fins a quinze llocs diferents.

Tothom critica la possible llei del Govern espanyol de reduir municipis. I el problema no és l’existència de pocs o molts municipis, sinó que els polítics de cada localitat, sense cap sentit del que és administrar les contribucions públiques, es veuen en la necessitat electoral de fer construir un centre d’atenció primària, una piscina, un poliesportiu o un institut, nomes perquè el poble del costat també en té.

Potser ara si reduíssim el nombre de municipis catalans a la meitat, ens sobrarien piscines i poliesportius arreu, o potser també els que restessin oberts no serien deficitaris, i això és el que el contribuent ha d’exigir. Potser també, si s’exigís als càrrecs polítics responsabilitats sobre la seva mala gestió, no tindríem en un futur tants polígons industrials buits ni cap obra pública sense el pertinent estudi de costos de manteniment.

Com veieu hem de reformar les nostres mentalitats i els ciutadans han de començar a tenir sentit de contribuent com teníem abans de 1714 i com tenen als països de mentalitat luterana.

Pel que fa a la nació s’ha d’aconseguir el mateix canvi de mentalitat. Catalunya era un estat i com a tal tenia Lleis i Costums que garantien Llibertats. Parlar de «nou estat» o d’«estat propi» demostra un esperit naïf  immens. Per a negociar s’ha d’haver estudiat bé els tractats internacionals signats per Catalunya abans de 1714 i els posteriors que ens afecten, les nostres Constitucions, els decrets de Nova Planta —per cert, el català és l’únic dels quatre que no és basat en el Dret de conquesta, per molt que els intel·lectuals i polítics de l’estat opressor s’hagin entestat en afirmar-ho—.

Sense estudiar tots aquests documents, fer plans del dia després és fer volar coloms o és ser un ignorant. I qualsevol que ho hagi estudiat us dirà que segons les Constitucions del Principat de Catalunya, la Catalunya del Nord, la Franja de Ponent, i les Illes Balears i Pitiüses tenien delegats a les nostres Corts i en formaven part. Que el Regne de Mallorques era un títol i poca cosa més perquè els balears eren catalans i que força habitants del Regne de València es consideraven de nació catalana per a així tenir dret a les Constitucions Catalanes en comptes dels Furs reials. I que els tres decrets de Nova Planta que exhibeixen el Dret de conquesta ho fan justament per això, perquè tenien Furs reials i no Constitucions.

És clar que els habitants del la Comunidad Autonoma  catalana no ens hem d’inventar un «nou estat», sinó que hem de reclamar al nostre Parlament procedeixi a la Devolució de les Constitucions Catalanes a la ciutadania, i així deixem obert (igual que va fer Alemanya a la seva Constitució respecte a la RDA) la legítima reclamació de tot el nostre territori. Gràcies a fer-ho així, a la República Democràtica Alemanya no s’hagué de fer cap plebiscit per a l’annexió, i tot el món ho va veure bé.

Hem de triar, aconseguir la independència amb el lliri o fer-ho amb tots els trumfos a la mà. El camí es diu Devolució, sense cap dubte.

No hi ha Comentaris

Homenatge ciutadà al president Heribert Barrera

Aquest diumenge 26 d’agost, un grup de ciutadans ha retut homenatge al president Barrera en el primer aniversari de la seva mort. L’acte ha tingut lloc al Fossar de les Moreres i ha començat després que les persones del Memorial 1714  fessin l’ofrena floral setmanal als màrtirs de 1714.

L’homenatge ha consistit a llegir el poema L’Heribert , que Pere Quart va escriure l’abril de 1984. Com diu Enric Borràs al seu blog, “El poema és un reconeixement a la dedicació d’Heribert Barrera com a president del primer Parlament català després del període de la República, i és una evident mostra d’admiració i afecte”. Acabat el poema, s'ha procedit a la lectura del discurs que Heribert Barrera va pronunciar quan va prendre possessió del càrrec de president del Parlament, l’any 1980, en la primera legislatura després de la restitució de la Generalitat. En aquell discurs Barrera es posa al servei dels diputats i del país, tot assegurant vetllar pel rigor i el bon funcionament de la Cambra. Demana a tots els diputats ser dignes de la tasca que els ha estat encomanada i enllaça la sobirania recentment recuperada amb la sobirania que Catalunya ja havia tingut fins a l’any 1714 amb les seves Corts i les Constitucions Catalanes.

Abans d'iniciar-se l'homenatge a Barrera, s'ha llegit un text sobre qui són i què pretenen els Patriotes per la devoluci ó, on expliquen el concepte de devolució de les Constitucions , com pretenem portar-lo al centre del debat polític i per què creuen que és la millor manera de recuperar la sobirania de Catalunya.

Finalment, s’ha clos l’acte amb el cant de la versió antiga d’Els Segadors.

No hi ha Comentaris

Menys del que tenen els bascos des de fa de 30 anys

Això, menys-del-que-els-bascos-i-navarresos-tenen-des-de-fa-més-de-30-anys, és tot allò en què consisteix l’anomenat ‘pacte fiscal’. Cal recordar-ho encara perquè sembla que sigui la lluna, que mereixi grans sacrificis, que ho arraconem tot i que l’11 de setembre omplim el carrer amb aquesta reclamació, que se’ns presenta com la solució a tots els nostres mals.

El fet que els nostres líders hagin de demanar la mobilització del poble per aconseguir menys-del-que-els-bascos-i-navarresos-tenen-des-de-fa-més-de-30-anys és una mostra de la seva impotència i, per descomptat, de manca de lideratge. En aquest país i en països sotmesos a dominació colonial ningú no fa el que toca. Per això, aquí, a Catalunya, per començar, trobem líders que no lideren, metges que fan política, associacions culturals que convoquen manifestacions, escriptors que no escriuen perquè han de defensar el dret a fer-ho en la seva llengua, o persones com jo mateix que, modestament, han d’escriure coses com aquestes que ara potser només llegeixen quatre amics indulgents.

El fet que els bascos ja comptin amb allò que és el gran anhel dels nostres dirigents hauria de fer reflexionar un instant a aquells que es diuen autoritats que representen el país. Per exemple, ningú no creu -ni tan sols el PP- que la situació del País Basc estigui resolta. Però, com pot ser, si els bascos ja tenen el concert econòmic? Doncs, és clar, perquè el millor (i únic) pacte fiscal és el que es fa entre estats sobirans al si d’organitzacions multinacionals com la Unió Europea o l’Espai Econòmic Europeu, al qual, per cert, pertanyen Noruega i Suïssa, dos exitosos petits estats que no són membres de la UE.

I perquè, naturalment, no solament de menys-del-que-els-bascos-i-navarresos-tenen-des-de-fa-més-de-30-anys viu una nació, sinó també de la representació internacional en el concert mundial dels països (ambaixades, Jocs Olímpics, etc.), del prestigi i projecció per a la pròpia llengua i cultura, de la capacitat d’organitzar l’escola dels seus infants, de la possibilitat de tenir cura de la gent més feble del propi país (joves sense feina, ancians sense recursos i moltes necessitats, pobres sense ajut, etc.). Per això jo l’11 de setembre no em manifestaré per menys-del-que-els-bascos-i-navarresos-tenen-des-de-fa-més-de-30-anys, sinó que ho faré per la llibertat del meu poble.Les nacions viuen i poden morir. Saben de què viuen les nacions? No és pas de cap pacte fiscal, sinó de la llibertat.

No hi ha Comentaris

Bundestreue

En totes les declaracions d’independència s’inclou una mena de memorial de greuges que les justifica. És a dir, on s’esmenten les raons per les quals es considera necessària la declaració d’independència. Normalment és una tirallonga de greuges adreçats a l’estat del qual s’independitza o se secessiona. En la Declaració d’Independència dels Estats Units, un document que tots els nens i nenes catalans haurien de saber de memòria, però que no casualment, és sistemàticament ignorat, es diu molt clarament:

When in the Course of human events, it becomes necessary for one people to dissolve the political bands which have connected them with another, and to assume among the powers of the earth, the separate and equal station to which the Laws of Nature and of Nature’s God entitle them, a decent respect to the opinions of mankind requires that they should declare the causes which impel them to the separation

Remarco la darrera part de la frase, “a decent respect to the opinions of mankind requires that they should declare the causes which impel them to the separation Exacte, és això. És necessari que els catalans i les catalanes, quan declarem la Independència, que al pas que anem serà d’aquí a quatre dies -gràcies senyora Camacho per ajudar-nos tant i tant- sapiguem explicar ben clarament a la Humanitat, és a dir, a l’opinió pública mundial, incloent, naturalment, tots els governs i les organitzacions internacionals, les raons o les causes que ens impel.leixen a la separació, si fem una traducció literal del text original.

Naturalment, d’aquestes raons o causes no n’estem mancats. Una de les més evidents, és l’intent de genocidi lingüístic i cultural del que som víctimes per terra, mar i aire, i també per internet. Un assalt en tota regla, amb baioneta calada i que no pensa donar quarter als adversaris. Efectivament els successius governs espanyols són linguïcides, i més particularment, catalanocides, o catalanòfobs. Expressió que segons sembla no es troba en el diccionari espanyol. L’ús dels hate media,  és a dir, dels mitjans de comunicació que inciten a l’odi, n’és una de les seves estratègies principals. Des d’ells es crida, dia sí i dia també, a la insurrecció contra el govern de la Generalitat.

Però no vull aprofundir en aquest tema, tot i que és fonamental. No. L’obcecació catalanòfoba dels espanyols, i la seva compulsió centralista, està posant contra les cordes fins i tot a aquells sectors polítics que encara es resisteixen a abandonar el dogma federalista, i veiem com cada cop més acaben tirant la tovallola i reconeixen que la Independència és el camí a fer. Molts antics federalistes, s’estan reconvertint en independentistes de pro, i no és cap retret, és una constatació que ens alegra i ens empeny a treballar encara amb més intensitat per tal de multiplicar aquests casos.

En aquest sentit, penso que un dels arguments que seria definitiu, i que caldria incloure en la nostra Declaració d’Independència, que si pot ser del 2013, millor que no sigui del 2014 (i ja veieu que no esmento el 2012, perquè la capacitat de reacció ràpida no és una qualitat del govern dels millors ), seria incloure la sistemàtica violació d’un dels dogmes fonamentals del federalisme, que no és altre que el de la Lleialtat Federa l, allò que en alemany, es diu Bundestreue .

Els successius governs espanyols han violat de totes les maneres possibles la lleialtat envers la resta de poders de l’estat. Ja sé que l’Estat de les Autonomies no és un estat federal, però és que aquí m’estic adreçant a aquells federalistes que encara es creuen que la solució federal existeix. I no és així.

Els governs espanyols sistemàticament estan fent el possible per asfixiar Catalunya i aïllar-la internacionalment. La darrera prova la tenim en l’actitud inflexible del govern espanyol envers l’acompliments dels criteris de dèficit públic per part de les comunitats autònomes.

Així, mentre que la Unió Europea ha ampliat el termini per a que Espanya l’acompleixi en el marc de la Unió Europea, aquesta mateixa tolerància no l’ha tinguda el govern espanyol respecte les comunitats autònomes, de manera que intenta treure profit d’una conjuntura clarament favorable.

Una actitud clarament lleial hauria comportat que l’acord a escala europea automàticament s’apliqués també a escala espanyola. I és que l’acord europeu parteix d’una concepció clarament integradora, federal, on no es vol sotmetre a ningú, perquè no es vol deixar a ningú tirat a terra.

Per contra, l’actitud espanyola envers les comunitats autònomes, eufemisme que amaga bàsicament, una actitud respecte a Catalunya, diguem les coses clares, no pretén una integració respectuosa amb les particularitats de cada cas, ans ben al contrari, una submissió pura i dura de les comunitats rebeldes , això només es pot escriure en espanyol. És l’aplicació de l’expressió aggiornata  de l’expressió franquista cautivo y desarmado…  No hi ha cap mena de sensibilitat. O tot o res.

Naturalment, el federalista ben pensant diria, és clar, això és propi d’un govern de dretes, però les esquerres… Les esquerres, res de res. Ja ens ho van demostrar sota els governs Zapatero, passant-se per l’arc del triomf la voluntat del Parlament de Catalunya, o pactant amb la dreta una reforma constitucional, que, malgrat ser molt limitada, obre la porta a una de més profunda. Una esquerra que té com a líder un individu que va militaritzar els aeroports i es va fer el gallet dient que això era el que passaria a tothom que desafiés l’estat. O que té com a líder en la recambra una exministra que elogia la memòria d’un polític que va afirmar que el costum de bombardejar Barcelona de forma cíclica no ha anat malament del tot, al capdavall. O que té uns sindicats que ignoren sistemàticament les causes concretes de la crisi de Catalunya, no parlant o fent-ho amb la boca petita, perquè els va el sou, del paper de l’Estat en l’empobriment sistemàtic de Catalunya, i en definitiva, dels catalans i les catalanes. O per no parlar de l’estrella ascendent de la política espanyola, la Rosa Díaz, que més aviat de federal té poqueta cosa.

Concloc, doncs, en el fet que els veritablement federalistes, i no entro ara en la polèmica, elemental, que per a federalitzar-se cal ser com a mínim dos, cada cop tenen menys arguments per mantenir els seus arguments, i més per afegir-se al patriotisme català, cada cop més transversal i obert. La lleialtat al pacte federal no existeix a Espanya, ni se l’espera. Això penso que hauria de figurar, doncs, en l’argumentari per la Independència.

No hi ha Comentaris

Esquerra Republicana de Catalunya i la gran coalició per la independència

L'estratègia “d’Esquerra” per fer un segon tripartit amb l’objectiu de menjar-se l’espai electoral i social de Convergència va ser un dels errors polítics més greus comesos per ERC. ERC venia d’uns resultats electorals prou dignes i tot feia pensar que ERC, a poc a poc es conformava com a alternativa de govern i de país. 23 diputats a les eleccions al Parlament català el 2003 i 8 diputats al Congrés van permetre formar grup parlamentari. ERC “definitivament” deixava enrere tota una etapa de caïnisme i divisió interna, els èxits electorals ho avalaven.

ERC, “incapaç” de digerir tant d’èxit electoral, mancada de quadres polítics, cau en la voràgine més excitant mai experimentada. Noves seus arreu del país, una estructura d’assessors sobredimensionada, tota una fornada de nous serveis al militant i al ciutadà, completen un quadre macroeconòmic amb unes despeses que només es podran mantenir amb el crèdit fàcil i amb uns resultats electorals com a mínim iguals als del 2003. Cosa que no succeirà.

ERC, ara i després del segon tripartit en el Govern de Catalunya, només té 3 diputats al Congrés (en coalició amb Reagrupament), 10 diputats al Parlament i un regidor a Barcelona. La pèrdua de suport social és directament proporcional a la gran avidesa de poder institucional, fet que ERC ara paga amb EROs i d’altres bagatel·les.

ERC ha triat un nou president i una nova secretària general. Nous aires noves estratègies, semblen indicar una lenta recuperació i, per exemple, les eleccions al Congrés, on totes les enquestes els donaven  0 o 1, gràcies al pacte amb Reagrupament, en surten 3. Certament, la recuperació electoral es comença a percebre i el canvi d’estratègia també.

El president Mas, des de l’inici de l’actual legislatura, opta per fer acords amb el PP, tot i alguns oferiments tímids d'ERC. L’ofegament econòmic de la Generalitat precipita la discussió i els termes del pacte fiscal, tema estrella del programa electoral de CiU. L’estratègia de CiU estava cantada, davant la pressió independentista, només hi cap una petició de negociació on Catalunya per primera vegada guanyi, i la hisenda catalana amb un “ara o mai” n’és la resposta i proposta del govern. ERC no ho dubta; nova estratègia: esgotar tots els passos, i es llença sense miraments a la defensa de la proposta del govern de Mas. El resultat, tothom el sap, CiU, ERC, Iniciativa i DC l’avalen, els socialistes l’avalen parcialment i el PP, Ciutadans i SCxI hi estan en contra, per motius diferents, però en contra.

Ara i a prop de l’11 de setembre, comencem a intuir la possibilitat que sectors d’ERC vulguin tornar a construir un nou tripartit, CDC+UDC+ERC, aquest cop no seria “d’esquerres”, seria un “aquelarre” pel poder i la subsistència, i al mateix temps la mort política d'ERC, a no ser que quedés clar el full de ruta a curt termini per la independència.

Pensar que CiU no arribarà a “cap acord” amb el PP i posar en dubte que tindrem un nou pacte fiscal és, si més no, una anàlisi política poc consistent. CiU i tot el que representa no vol trencar amb Espanya i, partint de la premissa que l’Estat espanyol necessita de CiU encara, el PP segur que s’avindrà i proposarà un pacte, que no serà el català, però serà acceptat per CiU, el PSC-PSOE, Iniciativa, el PP, Ciutadans i DC. ERC es quedarà sense hisenda i sense govern i, si no afinen, en fora de joc. Els de SCxI flotaran a l'olimp, pensant en les seves raons per convertir-se en el “nou pal de paller” de l’independentisme.

Fer moixaines als espanyols mai no ens ha servit als catalans. Pepe Álvarez ja ha manifestat que vol “un pacte fiscal, però per quedar-se a Espanya”. CiU, a més de castellanitzar els mitjans públics, ara vol fer una volta més al caragol, amb els premis literaris i el Museu Nacional. Anar de la mà de la 'roja' potser no és el millor que pot dir un patriota que vol la independència de Catalunya, això ja ho diuen els del PP, els del PSOE i els d’Unió.

Joan Carretero una vegada, en un dels seus articles de reflexió, “reconeixia” que ERC havia de ser el “pal de paller dels independentistes”, i ho deia convençut i amb arguments. La seva historia, els seus patriotes i màrtirs, i la seva voluntat de servir al país és un bagatge prou fort com per no dubtar-ne.

ERC no s’ho pot jugar tot a la carta del pacte fiscal, tampoc ha de fer un pacte de govern amb CiU si no és amb condicions. ERC es pot convertir amb la força del poble, pot tenir si s’ho proposa el suport de tots aquells que ja no creuen en CiU, d’aquells que un dia van sortir escandalitzats amb els pactes que feien alguns d'ERC, amb ciutadans que mai no han estat enlloc, però que s’estimen el país i ara diuen que ja en tenen prou. ERC és el partit per la independència amb més suport social, malbaratar-ho no seria de bon patriota ni de bon polític.

ERC pot liderar el camí a la independència, només cal que ho digui fort i clar sense subterfugis ni tàctiques que la ciutadania no entén. Ara és temps de jugar-se-la, el món no s’acaba si de sobte deixes de fer de polític. Ara és el moment de liderar tota la societat civil estigui on estigui. Ara és el moment de la generositat i la proposta de Junqueras de fer una gran “Coalició”, n’és un bon primer pas. Sumar ens pot permetre obtenir el premi més preuat, la llibertat de Catalunya, i la nova direcció d'ERC ho pot fer, si vol; la resta ens hi hem de posar bé.

No hi ha Comentaris

La independència? Demà, demà…

Tot va passar el mateix dia. Al matí rebo un mail d’un lector indignadíssim perquè en un article recent vaig dir que la llengua catalana com a tal em deixa indiferent, tant com la francesa o l’espanyola, i que m’agrada més l’anglesa. Em diu que no dec estar bé del cap (educadament, això sí, com sempre passa amb la gent més mal educada). Jo li responc que no passa res, que ell maltracta el català fent vuit faltes d’ortografia per monosíl·lab en el seu mail, i en canvi jo no m’indigno per la nul·la estima i menyspreu absolut que demostra dispensar a la llengua dels seus amors. Però ell insisteix, com si sentís ploure, i em diu que no pot ser que no m’agradi el català. Jo li dic que per començar falta al rigor perquè en cap moment dic que no m’agradi, simplement dic que em deixa indiferent. Però ell m’insisteix que això és impossible. I com que em diu mentider, li pregunto si li agrada la Moreneta i em respon que no ha estat mai a Montserrat ni pensa anar-hi perquè és ateu. Li replico que jo també ho sóc, però que és impossible que no li agradi la Moreneta. De fet, li dic que m’indigna que no li agradi la Moreneta, tan catalana, ella, i quan a més per a mi sempre ha estat un sex symbol , fins al punt que en tinc un pòster penjat a la paret de l’habitació i la meva companya té la mosca la nas i tot. I el lector em respon: “beste-n a cagá!”.

Això va ser al matí. A la tarda rebo un mail d’un conegut independentista que, arran d’un diàleg, em diu que no es pot ser així (com sóc), i jo li dic que no és veritat, i que prova incontestable d’això és que porto 42 anys i gairebé tres mesos sent exactament com sóc. Em replica que anant d’aquest pal em quedaré sol, i li dic que això és impossible, perquè de sol de fet ja ho estic (bé, deixant de banda la companyia de la Moreneta i la meva estimada companya), exactament igual que ell (bé, suposo que menys la Moreneta i no sé si la seva estimada companya), malgrat que no reconegui la seva solitud o més aviat, per una por terrible i inconscient, no la vulgui reconèixer (com la majoria, vaja). Després m’alliçona sobre el valor de l’amistat, i quedo garratibat. No només perquè l’amistat per a mi sempre ha estat un valor massa seriós per parlar-ne lleugerament, sinó perquè feia un moment em parlava de quedar-me sol. I aleshores ho entenc tot de cop. Li dic, coi, haver parlat clar des del principi. Si no vols estar sol, fes com jo, que sóc de ciutat i sé de què parlo. Tu passeja’t a les sis de la tarda un diumenge pel Carrer de Mar de Badalona, i veuràs el que és estar acompanyat o, emprant el teu llenguatge, envoltat d’amics. Però, naturalment, sent ploure. M’aconsella que, com ell, m’apunti a un partit independentista i a aquesta activitat i a aquella altra per tenir un munt d’amics (vol dir per no estar sol). I li dic que gràcies pel munt d’amics meravellosos, però que, per estar sol, ja estic bé com estic, no em cal el soroll ni l’excusa de treballar per la independència en un col·lectiu perquè em sembli que estic acompanyat, i segons quin soroll és mala companyia, i ja no et dic res d’amistat. S’acaba així el diàleg per mail, i en el meu interior li agraeixo que no em digui “beste-n a cagá!”, tot i que el seu silenci ho vulgui dir. I sobretot, l’hi agraeixo perquè almenys el silenci no fa faltes d’ortografia, ni en català ni en cap altra llengua.

Cap al tard, recuperat dels dos mails anteriors, em sento amb un bri de forces per afrontar el mail pendent de llegir que m’havia arribat mentre feia la migdiada. Un altre lector desconegut em diu que no pot entendre el meu pessimisme sobre la independència nacional que, segons ell, només fa que frustrar la gent, i més quan és evident que hi estem més a prop que mai. Li responc que per a mi és evident que l’únic que frustra en aquesta vida és la falsedat, perquè justament de la independència estem més lluny que mai, com sempre quan s’està molt a prop de poder agafar l’últim tren però es deixa passar lamentablement, i per tant no entenc què entén ell per “evident”. Em diu que no puc negar que ara hi ha més independentistes que mai. Com que no entenc la conclusió a aquesta afirmació, li dic que conec un paio que té una gallina que sempre ha estat malalta, però que des de fa una setmana li posa ous. Diu que està molt content, i li dic que jo també me n’alegro i que em faria il·lusió menjar un ou de la seva gallina. Però em diu que no i li pregunto per què, i em diu que li agrada celebrar els ous de la gallina, però que té por que, com que sempre ha estat malalta, els ous estiguin podrits. I jo li dic, hòstia, si no te’ls fots, segur que aleshores sí que se’t podriran, i de fet potser ja se t’han podrit. Però res. El lector em respon que estic sonat, que m’està parlant de la independència i jo li surto amb una gallina. En fi. S’acaba així el diàleg per mail, i estic content. Almenys aquest cop no m’han engegat exactament a “cagá”, ni per activa ni per passiva.

Surto a la nit a passejar, com acostumo a fer perquè per a mi és tota una delícia descansar d’ells pels carrers buits. Però aquest cop veig al veí de baix, que està a punt de llençar les escombraries. Quan obre el contenidor, penso: “a veure si un dia s’equivoquen i deixen la bossa a terra i es llencen ells al contenidor”. Ep, però no l’hi dic perquè sóc educat. Al contrari, li dic bona nit i apresso el pas. Però m’atura i em comenta, suposo que considerant-me també de la ceba (tot i que no m’ha agradat mai), que dec estar content amb el debat sobre l’assistència del president dels catalans Mas a la mani de l’11. Li dic que content no ho estic, però que almenys la cosa és molt aclaridora perquè el debat patètic mateix ja demostra definitivament que ni ell ni CiU (partit votat per la majoria de catalans, i que tornaria a sortir elegit si ara es convoquessin eleccions) no tenen cap intenció ni mitja d’endegar un procés d’independència. Com que no m’entén, li explico que seria curiós veure a qui li pertoca justament fomentar i declarar unilateralment la independència, participant d’una mani per reivindicar-se i reclamar-se a si mateix la independència. Una mica estrany, no? Ell em diu que no, que és bo que els catalans vegin que Mas està per la feina i que Espanya ho ha de saber. Sensacional. En fi, com que tot just acabo de sortir de casa per descansar d’ells i ja torno a estar cansat d’ells, li somric i m’allunyo. Però al lluny encara sento que diu (simpàticament això sí): “tio, estàs sonat!”  Uf... En un dia, he estat sonat diversos cops, i no em dedico a la boxa. Suposo que per això deu ser veritat que tenim la independència tan a prop. M’alegro de saber-ho.

No hi ha Comentaris