Arxiu agost, 2012

Abertis incompleix la Llei de política lingüística

La principal concessionària d'autopistes de Catalunya, Abertis, emet comprovants de pas redactats en castellà exclusivament. Abertis, que aquest estiu s'ha situat a l'ull de l'huracà com a conseqüència de les polèmiques sobre els peatges de les autopistes catalanes, incompleix la legislació lingüística catalana.

L'equip web, desplaçat en viatge de lleure a la localitat d'Almoster (Baix Camp) ha obtingut un rebut de la concessionària d'autopistes que conté algunes parts redactades exclusivament en llengua castellana. Aquest fet constitueix un incompliment de la Llei de poilítica lingüística aprovada pel Parlament de Catalunya que Reagrupament traslladarà a les instàncies corresponents per tal que, si escau, les autoritats competents multin l'empresa Abertis.

En concret, la concessionària hauria incomplert l'article 31 de la Llei de política lingüística relatiu a les empreses de servei públic, que en l'apartat 1 disposa que "les empreses i les entitats públiques o privades que ofereixen serveis públics, com ara les de transport, de subministraments, de comunicacions i d'altres, han d'emprar, almenys, el català en la retolació i en les comunicacions megafòniques". La companyia Abertis també té el nom exclusivament en castellà "Abertis autopistas" i els telèfons d'atenció al client són anunciats exclusivament en castellà "atención al cliente 24h". 

No hi ha Comentaris

Coi de País! (3) La Nació Espanyola

Sabeu què és la nació espanyola? Després d'aquesta pregunta la cosa només pot millorar. Veiem com defineix nación  el diccionari de la Real Academia  Española :

nación.

(Del lat. natĭo, -ōnis).

1.  f . Conjunto de los habitantes de un país regido por el mismo gobierno.

I es queden tan amples, analitzem la definició. Tots els que estan manats per un mateix govern.  El país en qüestió és un regne, i el seu cap d'estat un rei. Per tant son espanyols tots els que son súbdits o vassalls d'aquest rei. Ja teniu definida la nació espanyola, una nació de vassalls.

No cal res més, ni llengua, ni cultura, ni història, ni voluntat (hi ets obligat) ni sentiment de pertinença, ni res de res, VASSALLS.

I des de quan existeix? Això ja és més complicat i tothom qui té boca pot tenir una opinió. Us explicaré la meva.

En el meu ultim article (Coi de País! 2.- L'estat espanyol i el seu govern) ens vam quedar al 1714, amb l'estat castellà estenent el seu domini a tots els territoris de la Monarquia. Es va trobar amb moltes terres i molts pobles que habitaven aquestes terres sense gaires característiques comuns més enllà del  seu sotmetiment a una monarquia borbònica, n'eren vassalls i el rei era l'amo absolut de totes les ànimes dins dels seus dominis. Calia, per sotmetre a tothom i tenir a la gent contenta i enganyada, fer alguna cosa per tal de cohesionar tot això i que el bestiar no s'avalotes (i dic bestiar de manera totalment conscient, és la consideració que mereixíem per aquest estat castellà amb el reietó davant). Van començar per fer que tot passés per Madrid, que l'únic que veiessin tots els pobres habitants d'aquelles terres comencés i acabés a la villa i corte, d'aquesta manera si no miraven cap enfora no podrien comparar. I va ser Ferran VI el que començà la xarxa radial de “Carreteras reales” l'any 1749 a partir d'aquest moment es canviava l'estructura de xarxa de comunicacions vigents des dels Ibers, passant pels Romans que les van millorar, per tal que tot anés a parar a Madrid, i de Madrid a les capitals de província, així tot estava controlat. L'important era connectar les províncies amb la capital, no entre elles. Tothom mirava cap a dintre, ningú a l'exterior, objectiu aconseguit, encara que arruïnés les arques de l'estat ja que per primera vegada les pagava la corona, ja sabien el que es feien. Evidentment van arruïnar la hisenda pública, un altre vegada, aquesta ja com Espanya.

Del tema de construcció d'una història que justifiqués la dominació sobre la població com a objectiu de dotar-la d'un sentiment de pertinència i a propiciar l'acceptació d'aquesta dominació, no en parlaré gaire, que ja està sent abastament demostrada la falsificació, apropiació, canvi de noms dels personatges per castellanitzar-los, i altres “gentileses” que van prodigar per aconseguir els objectius. Evidentment calia sobretot eliminar qualsevol documentació i record que qüestionés la “doctrina“oficial. És en aquest període on desapareix la major part de documentació dels arxius sota el seu control que pugui posar en entredit la construcció d'aquesta “Història de España ” basada en clixés, on a més les principals proeses no eren castellanes, però s'hi van tornar. Per posar un exemple brutal, no hi ha cap, repeteixo CAP document original (i còpies, encara que siguin adulterades, tampoc) de la conquesta i colonització de Cuba, i n'hi hauria d'haver muntanyes. Aquest procediment de creació de discurs està magistralment expressat per George Orwell a la seva novel·la 1984 :

“I si tothom acceptava la mentida imposada pel partit, si tots els arxius expliquen el mateix conte, aleshores la mentida passava a la història i esdevenia veritat. Qui controla el passat, (deia l'eslògan del partit) controla el futur; qui controla el present, controla el passat.

Els símbols. Peça cabdal en la lobotomització del poble. Quins símbols, quina bandera tenia aquest regne borbònic? Una bandera blanca amb l'escut del rei, rodejat pel Toisó d'or. Sense gaire prestigi, tampoc era coneguda ni fàcil d'identificar de lluny, especialment inútil per la marina i per identificar els vaixells i les places dominades. Llavors es va treure de la màniga Carles III (el seu, no el nostre) un concurs per triar una bandera per la Marina, tant de guerra com mercant. Llavors s'inventen la rojigualda , sortida del no res. 

Que la bandera triada per la marina mercant sigués LA MATEIXA que la que portà la marina mercant catalana durant segles, que fos una bandera coneguda i respectada arreu des que el mar era navegat no hi va tenir res a veure. Com digué en Roger de Llúria, el nostre Almirall referint-se als nostres colors reials:

«Ne sol nom pens que galera ne altre vexell gos anar sobre mar, menys de guiatge del rey d'Arago; ne encara no solament galera, ne leny, mas no creu que nengun peix se gos alçar sobre mar, si o porta hun escut o senyal del rey d'Arago en la coha, per mostrar guiatge de aquell noble senyor, lo rey d'Arago e de Cecilia. »

I per la marina de guerra tan sols varen moure les barres vermelles cap amunt i cap avall, com qui les aparta fins arribar als cantells, per això la franja groga del mig és més ample que les vermelles, ja tenim la rojigualda . Fantàstic! Modificar la nostre però què sembli la mateixa i poder aprofitar el prestigi que tenia i que ells no s'havien guanyat. De fet no és que ens hagi d'estranyar, varen fer el mateix amb tot. Per això l'esborrament de la història de Catalunya és tan important. S'agafa abans un mentider que a un coix. Per aixó no us hauria de fer mal als ulls veure una rojigualda , és només una senyera bibarrada, una brisura de la nostra quadribarrada, per tant una bandera heràldicament de rang menor. Per aquest motiu si en el balcó d'un ajuntament ja hi ha la quadribarrada no caldria que hi fos la rojigualda , si ja hi ha la superior. Però vet aquí que no ho entenen, que hi farem, mai han destacat en aquest aspecte.

Ni colors nacionals tenen, que han de fer servir els nostres!

Arribats a aquest punt, la primera vegada (i si m'equivoco que m'ho diguin) que es va utilitzar el concepte de “nación española ” va ser durant la redacció de La Pepa, una “meravellosa” i “moderníssima” constitució (es diu visca la pepa, quant algú fa una cosa malament, però molt malament) que uns quants es van empescar a Cadis mentre a Espanya hi regnava el primer rei que va ostentar el títol de “Rey de España ” que no fou altre que José I Bonaparte !! El primer rei d'Espanya va ser un francès!!,i a sobre descendent de catalans !! que varen traslladar-se a Còrsega quan aquesta era catalana. I el detall més sublim: no va ser mai rei de Catalunya!!  El principat havia estat separat d'Espanya per Napoleó i incorporat a França com a territori francès. A més Napoleó va ser qui va posar la Senyera com a bandera del Govern de Catalunya, essent l'origen del seu us com a bandera nacional, al costat de la Tricolor francesa, i fou Napoleó qui feu encunyar una nova moneda catalana, la pesseta!!

No em digueu que tot plegat no és per fer-se un tip de riure. En la millor tradició espanyola de la picaresca i l'astracanada. Ui! M'ha sortit un d'aquests tòpics en els que han basat la seva identitat. Disculpeu-me.

Tornem a La PEPA, que defineix la “nacion española ” com a tots els súbdits vassalls del rei, i de tots els continents, ja som al cap del carrer, nació de vassalls per imposició. Al cap de tres o quatre dècades la major part ja no eren espanyols, s'havien independitzat!! fotent-li al reietó una botifarra des de l'altre banda de l'Atlàntic. Quantes dècades han passat des que escrigueren la darrera constitució? Tres o quatre? No sé qui deia que la història tendeix a repetir-se.

Després de l'engendre de Cadis, primera restauració borbònica amb Ferran VII, marxa enrere cap a l'absolutisme més ranci, després d'ell la seva filla Isabel II va tornar a construir aquesta espanya radial hipercentralitzada en la seva ignorància. Aquesta vegada amb el ferrocarril, xarxa radial, sense cap control sobre la despesa, els “grandes de Espanya” van tornar a fer l'agost a càrrec de la hisenda pública, en especial el Marqués de Salamanca ( fins i tot té un barri amb el seu nom a Madrid), i és clar, les coses fetes malament, malament acaben. Nou catacrac de la hisenda espanyola, la Isabeleta que s'en va corrents cap a l'estranger (mira que els hi agrada fugir a aquests borbons, primer en Carles, després la neta, i no es va acabar aquí. Ja tenim una Espanya endeutada fins les celles amb la moneda per terra i sense poder pagar, un altre vegada. En això si que és una Espanya de matriu castellana, gasta el que no és seu i no paga.

Primera república espanyola, President, un català, i quasi tots els ministres també, a sobre, a instancies dels creditors internacionals es va canviar la moneda, per posar una moneda que fos solvent i fiable per calmar els “mercats”. A que no sabeu quina va ser. La Pesseta!!, i amb ella el patró monetari català. Veiem que tenim, Castella arruïnada un altre cop, Catalunya, que sí havia fet la revolució industrial, com un els territoris més floreixents econòmicament en aquella vella Europa, i Espanya, la seva Espanya en mans de catalans, aquell estat castellà havia estat apartat del poder. Hauria estat possible redreçar la situació però no ho podien permetre : catalans governant Espanya? Mai! Abans la cremen. I així va ser, la república acaba com el rosari de l'Aurora, i segona restauració borbònica en menys d'un segle. Alfons XII, ja quasi sense colònies d'ultramar, amb Cuba que vol marxar, i patam! com sempre després d'una instauració borbònica es queden sense part del territori en poques dècades. Perden Cuba i Filipines d'una tongada, i militarment fent el ridícul més estrepitós, i no per culpa del soldats o oficials, sinó per l'alt comandament i els polítics, sector reservat a l'èlit de l'estat castellà i amics.

Aquella pèrdua va fer mal. Es varen embolicar amb la bandera i va sortir l'espanyolisme més ranci i caspós. I com a reacció els nacionalismes bascs i català davant la mà d'animalades que es feien a Madrid. Mai més ministres catalans estarien al govern a menys que fossin mansois i obedients, com ara tenim en Duran i ni així s'en refien.

I ja sabeu com acaba, involució patriotera (que no patriòtica, que és una cosa molt més seriosa i respectable) la cosa de mal en pitjor, catalans i bascs que remenen i ja no accepten el domini dòcilment, i incompetència rere incompetència fins al desastre de la guerra d'Àfrica, on per la incompetència dels militars espanyols i l'avarícia dels polítics, també espanyols, varen perdre bous i esquelles. Els soldats però perderen la vida abandonats pels oficials, amb la curiositat que els soldats eren en la seva majoria catalans i els oficials no, com sempre surt a la llum el valor castellà.... Dictadura de Primo de Ribera, auspiciada pel rei Alfons XIII, principal beneficiari econòmic de les martingales de la guerra, pagades amb sang catalana, com sempre. Després segona República espanyola, però aquesta vegada espanyolíssima, fins i tot varen modificar la bandera, la sacrosanta rojigualda , perquè eren colors catalans i hi van substituir una franja vermella per una de morada, que era el color de Castella. Per això quant veig suposats catalans portant aquesta ensenya per contraposició a la dita rojigualda  se'm regiren els budells. És una bandera més espanyolista encara. Ja sabem com acaba la república, i un altre dictadura del nacional-catolicisme (no oblidem que l'estat castellà es basa en això) tornant a obrir el meló de la rància espanyolitat patriotera i fins avui, abans de morir el dictador ja va entrenar el seu successor, un borbó!, i ja tenim la tercera restauració borbònica. Tornaran a perdre territoris com sempre? Esperem-ho.

Ens hem fet una idea del que és la nació espanyola? Una mentida, una creació per justificar una dominació, una invenció malintencionada basada en realitats de nacions vertaderes que han volgut anorrear. I cosida amb tòpics suats que la identifiquen com per exemple:....................” la fiesta nacional” i ..................La roja de futbol (el Real Madrid ja no serveix com a cohesionador, la meitat dels espanyols ja són del Barça, i això cou) i ................res més, no tenen res més on refugiar-se, on abocar tot el sentiment patriòtic i de refermament nacional, natural en un poble. I és que aquest estat castellà anomenat Espanya els ha robat la identitat i els n'hi ha imposada una de falsa que no s'aguanta ni amb pinces, però és tot el que els queda. Poca broma que ha de ser molt dur saber-se així, ningú ho vol i és normal que s'agafin a un clau roent, però no és problema nostre, ja en tenim prou de problemes els catalans.

Per això han d'atacar la identitat i la Nació Catalana, la nostra simple existència esquerda la seva falsa nació, evidència la mentida que els hi ha estat imposada i no ho poden permetre, sense això es queden en res. I faran tot el possible per exterminar-nos com a poble, com a Nació natural, perquè la simple existència d'aquesta Nació natural amenaça i destrueix la seva falsa identitat nacional creada sobre mentides i sang, la nostra sang.

Hem d'estar preparats, l'exèrcit, en principi no el poden fer servir, i dic en principi, una bèstia ferida de mort és capaç de tot. Nosaltres hem de fer el pas i marxar d'aquesta Espanya podrida i moribunda abans que sigui tard. Evidentment que hi ha riscos i perills, però l'opció de quedar-s'hi és pitjor, es la nostra desaparició, el no res. Marxem, però tingueu clar qui és l'enemic a vèncer i contra el que cal lluitar de manera ferotge, no són els espanyols, ells són tan víctimes d'aquest estat castellà (Espanya) com nosaltres encara que de manera diferent. Els hi ha robat la identitat, l'orgull, tot el que eren, i és normal que s'aferrin a on sigui i facin el que sigui per tal de no perdre el que tenen, encara que sigui mentida. Un cop ens haguem separat, que els hi vagi molt bé, no els hi desitgem cap mal, sabem també que és el millor per ells, podran ser el que vulguin i com vulguin, ja no serà problema nostre. Però n'hi ha que viuen entre nosaltres, són amics, veïns, parents. No són enemics, podran seguir vivint entre nosaltres, podran seguir sent espanyols entre nosaltres, o esdevenir catalans si ho desitgen. Serem germans, l'enemic ja serà fora. Aquest enemic, ja ferit de mort, és l'Estat espanyol, aquesta oligarquia dominant que ha fet de la ciutadania bestiar per munyir. Ja no ens podrà fer res. Tornarem a ser catalans a casa nostra, i acollirem a tothom, sempre que compleixi el contracte de viure pacíficament a la nostra comunitat i respectant les normes de la nostra comunitat, com no pot ser d'altra manera, perquè la comunitat, la Nació, som tots i cada un de nosaltres. Ja no hi haurà un estat que ens domini, nosaltres serem l'estat.

Per això cal fer-ho ben fet. Només hi ha un camí per recuperar el nostre estat, la mateixa lluita de sempre, la defensa dels nostres drets i llibertats. Volem una Pàtria. Tenim la terra, tenim la nació, ens falta allò que ens farà ser un estat, les nostres lleis, les que ens vam donar com a comunitat, com a Nació. Les Constitucions de Catalunya. Volem, necessitem, la DEVOLUCIÓ de les Constitucions de Catalunya a la Nació. Recuperem la nostra Pàtria. No ens ho ha de fer ningú, no ho hem de demanar a ningú. Nosaltres, el nostre parlament en nom de la Nació Catalana a la que representa, ha de fer aquesta devolució. Ha de proclamar la plena vigència de les Constitucions de Catalunya com a mitjà de fer una Declaració Unilateral d'Independència.

No podem però, esperar que passi sol mentre som asseguts a casa, hem d'anar a buscar-ho, hem de baixar al carrer. Jo ho faig cada diumenge al bell del migdia al Fossar de les Moreres, és només una preparació, un precalentament, per quant arribi, per quan fem arribar el moment cal estar compromesos. El meu compromís és ser-hi cada diumenge, el meu jurament, treballar i lluitar per una Catalunya Lliure i Sobirana, i ho faré fins que ho aconseguim.

Visca Catalunya!!

Volem la DEVOLUCIO de les Constitucions Catalanes!

No hi ha Comentaris

“L’Estat no ens va poder derrotar el 1992 ni ens podrà derrotar ara”

L’acte, organitzat pel Casal Independentista El Forn i el diari El Punt Avui, va tenir la presència d’alguns dels encausats, de representants d’Alerta Solidària i Llibertat.cat i també s’hi van poder veure actuacions musicals

Pep Musté i Carles Bonaventura, detinguts el 1992, encoratgen els assistents a continuar treballant per la independència de la nació catalana i deixen clar que Espanya mai no ens podrà vèncer

La projecció del documental Operació Garzón contra l’independentisme català , organitzada pel Casal Independentista El Forn i el diari El Punt Avui, va omplir el 29 de juliol l'Auditori de Girona, en el qual es van aplegar un miler de persones.

Abans de la projecció hi va haver l’actuació de Bloc Quilombo i de Titot i David Rosell (del grup Brams). També hi van intervenir Martí Majoral, del col·lectiu antirepressiu Alerta Solidària, que va recordar que el documental es feia no pas per retre homenatge als encausats en l'operació Garzón, sinó per recordar que la maquinària de la repressió de l'Estat, la legislació antiterrorista, continua vigent i que els encausats “continuen lluitant per la llibertat del nostre poble”. Majoral hi va afegir que “l'Estat espanyol va intentar frenar un procés que encara avui està en marxa. Ho va fer servint-se d'una eina brutal, la tortura, i no l'han descartada mai. En aquesta lluita per la independència l'Estat no es quedarà de braços plegats; tots hi hem d’aportar el nostre granet de sorra”, va concloure Majoral.

També hi va parlar Sandra Pazos, que va explicar els motius pels quals el digital Llibertat.cat va decidir impulsar un documental que donés veu als independentistes perseguits el 1992 i va exposar la tasca d’aquest mitjà informatiu "contra l'analfabetisme històric" i per "recuperar la memòria històrica de l’independentisme català, que ha estat tants cops ocultada".

Els encausats en l’operació Garzón van pujar a l'escenari de l'Auditori abans de la projecció del documental. Pep Musté va agrair als organitzadors de l'acte que aquest serveixi per fer memòria. “Hem de recordar la història per no oblidar i no caure en els mateixos errors”, va afirmar. També va voler deixar constància que l'independentisme, en lloc de desaparèixer, ha crescut des de l’any 1992, i va acabar dient que els independentistes “som gent normal que lluita per la llibertat i per la justícia social”.

Per la seva banda, el regidor de Reagrupament en el grup de la CUP+RCat a l’Ajuntament de Girona i també encausat per Baltasar Garzón l’any 1992, Carles Bonaventura, va recordar especialment dues persones que van ser al costat dels encausats i que ara no hi són: l'advocat Sebastià Salellas i el polític Francesc Ferrer i Gironès. Bonaventura va afirmar que la projecció del documental i el concert organitzat per El Punt Avui “Catalunya vol viure en llibertat” són “una manera de dir que la lluita continua, que l'Estat ni ens va poder derrotar el 1992 ni ens podrà derrotar ara”. També va recordar que la repressió estatal continua viva, com s'ha pogut comprovar arreu dels Països Catalans en les manifestacions recents al carrer contra l’espoli i les retallades, en la lluita contra els atacs a la llengua catalana que porta a terme el PP allà on governa, etc., les quals han estat durament reprimides per la policia i en què hi ha hagut detencions, pallisses i sancions econòmiques molt importants”. Bonaventura va acabar dient que “malgrat els desesperats intents dels nostres enemics, aquests han de saber que el poble català no es rendirà mai i que ara tenim la victòria a l’abast. Els hem de dir ben alt que guanyarem”, va concloure el regidor reagrupat.

No hi ha Comentaris

“Aquesta tardor Espanya estarà intervinguda i, per tant, no hi haurà pacte fiscal”

El president del Cercle Català de Negocis, Ramon Carner, va declarar que el pacte fiscal no ens el donarà mai el PP. "És impossible que ens el donin, i encara pitjor, aquesta tardor Espanya estarà intervinguda, per tant, no hi haurà pacte fiscal. Aleshores, per què perdre el temps amb el pacte fiscal? Per què hem de canviar la diada nacional de Catalunya, per la diada del pacte fiscal?", va dir.

Carner va fer aquestes manifestacions en la conferència que va tenir lloc el divendres dia 10 d'agost a les dependències municipals de la platja a Calafell sobre la viabilitat del futur estat Català, organitzada per Reagrupament del Baix Penedès, amb la col·laboració del Cercle Català de Negocis (CCN).

Per part de Reagrupament, va intervenir el calafellenc Ricard Cabré, coordinador de la vegueria del Penedès i membre de la comarcal del Baix Penedès de l'associació política que lidera en Joan Carretero. Cabré va recordar que Reagrupament treballa des del primer dia de la fundació de l'associació per aconseguir un front patriòtic o candidatura transversal que agrupi a tots els catalans que vulguin aconseguir l'estat català, deixant a banda la discusió esquerra-dreta per a després de la consecució de l'estat català, i unir-nos i treballar plegats per l'eix nacional. Cal formar una línia clara entre els unionistes, els autonomistes i els que volen la independència.

Per a Ramon Carner, president de l'organització empresarial catalana i empresari del sector de l'alimentació, el govern ha perdut els papers perquè és una falta de respecte envers els catalans que han lluitat i s'han esforçat per portar Catalunya cap a la independència. També va dir que passa alguna cosa estranya, ja que amb les dades a la mà, no reaccionen. Segons Carner és degut al fet que els que realment manen son els lobbies  econòmics, i, per tant, els nostres polítics no manen.

El president del CCN va mostrar que ja ho tenen tot preparat per al dia després de la declaració d'independència. Tenen fet fins i tot el primer pressupost de la Catalunya independent, i tenen previst com resoldre tots els aspectes econòmics del nou estat, com les pensions, la hisenda i el banc central català. Quan els polítics facin el pas, estarà tot a punt per posar en marxa el nou estat, fins i tot han fet un estudi del que s'haurà de negociar amb el regne d'Espanya.

Tots aquests estudis i també els informes per al nou estat català es poden consultar al web del CCN.

No hi ha Comentaris

Reagrupament convoca el ‘2012 FRIEND OF CATALONIA AWARD’

Amb l'objectiu de reconèixer l'actuació en favor de la independència de Catalunya i/o del seu reconeixement internacional, Reagrupament Independentista, ha convocat el 2012 FRIEND OF CATALONIA AWARD, que es lliurarà el proper dia 21 d'octubre.

El premi vol reconèixer l'actuació d'una persona o entitat, no catalana, que hagi treballat o posicionat fermament pel reconeixement polític de Catalunya. El lliurament del premi, que consistirà en una reproducció de l'escultura de les Homilies d'Organyà, es farà en el marc de la 5a Assemblea Nacional que RCAT celebrarà a Vic el 21 d'octubre.

El termini de presentació de candidatures serà la mitjanit del 30 de setembre.

BASES DEL PREMI AMIC DE CATALUNYA 2012

PRIMERA -EL PREMI

El Premi Amic de Catalunya 2012 és concedit per Reagrupament Independentista (RCAT) en reconeixement a aquell estranger que hagi destacat pel seu suport a la Independència de Catalunya i/o ha contribuït al reconeixement polític internacional de Catalunya.

SEGONA -EL JURAT

Composició
El Jurat del Premi és format per:

-   4 membres dels móns de la cultura, l'economia, la política, el dret, la ciència, les arts o l'esport catalans.

-   3 membres de la Junta Directiva d'RCAT: el President d'RCAT, que actuarà com a president del jurat, el responsable de Relacions Internacionals i el secretari, que actuarà com a secretari i portaveu del jurat.

-   Els primers quatre membres seran nomenats per la Junta Directiva d'RCAT, entre personalitats prominents dels seus respectius àmbits que s’han expressat o posicionat a favor de la Independència de Catalunya,

-   Els tres membres provinents de la Junta Directiva són membres ex officio

Funcionament

El Jurat organitza el debat i la presa de decisions d'acord amb el seu propi criteri, si bé en qualsevol cas es respectarà el sistema de vot per majoria basada en la igualtat de tots els membres. Només en el cas d'un empat, el President tindrà un vot de qualitat.

TERCERA -ELS CANDIDATS

Podran ser nominats al premi aquells estrangers que hagin destacat pel seu suport a la Independència de Catalunya i/o han contribuït al reconeixement polític internacional de Catalunya.

Als efectes d'aquest premi, s'entén per estrangers, qualsevol persona que bé objectivament pertany a una altra comunitat nacional o subjectivament es reconeix com a membre d'una altra comunitat nacional. La determinació d'aquest criteri serà avaluada en darrera instància pel Jurat durant el procés d'admissió.
 

QUARTA –ELS PROPONENTS

.
 Poden presentar candidatures al premi:

1. Persones legals amb seu a Catalunya i organitzacions sense ànim de lucre, del món de la política, la cultura, l'acadèmia o similars. Per exemple: associacions, partits polítics, fundacions, universitats, col·legis professionals, acadèmies, etc.

2. Casals Catalans d'arreu del món.

3. Els membres del Jurat.

4. Qualsevol Assemblea Comarcal d'RCAT.

CINQUENA – NOMINACIONS

Les nominacions seran enviades per escrit al Secretari del Jurat, bé per mitjà d'una carta, bé de forma electrònica. S'escriurà en el sobre o en el camp del subjecte “2012 Friend of Catalonia Award Nomination

L'adreça postal on s´ha d'enviar el sobre és RCAT, carrer Roger de Llúria, 5, 08010 Barcelona.

L'adreça electrònica és portaveu@reagrupament.cat

El termini de presentació de propostes s'acaba a la mitjanit del 30 de setembre del 2012.

La proposta haurà d'incloure.

1. La identificació del proponent. En el cas d'una persona jurídica, a banda de la identificació, caldrà incloure una declaració de competència plena per part de l’òrgan corresponent d'aquells que signen la proposta.

2. Un CV del nominat.

3. Una carta o text que argumenti els motius pels quals el nominat es mereix el premi.

SISENA – LA DECISIÓ

El Jurat lliurarà el premi a un sol candidat.

Només en casos excepcionals i degudament motivats es pot lliurar el premi a dos o més persones.

El premi s´ha de lliurar. L'única raó per no fer-ho és la manca de nominacions.

SETENA – EL LLIURAMENT

El Premi serà lliurat durant la celebració de la 5a Assemblea Nacional d'RCAT, prevista per al 21 d'octubre del 2012 a la ciutat de Vic (Osona).

El jurat, en conseqüència, es reunirà amb anterioritat suficient per tal que el premiat pugui assistir al lliurament.

Els membres del Jurat que no pertanyin a RCAT, seran convidats a l'Assemblea Nacional.

VUITENA – L'ESCULTURA

El premi consistirà en una reproducció de l'escultura de les Homilies d'Organyà.

NOVENA – RECLAMACIONS

Qualsevol queixa serà degudament justificada per escrit al Jurat, el qual resoldrà en cinc dies laborables per escrit i de forma raonada. Contra aquesta resposta es pot apel·lar a la Junta Directiva d´RCAT, la qual decidirà en la immediat reunió ordinària. Aquesta decisió, escrita i raonada, serà definitiva.

Mataró, 21 de juliol 2012

 

No hi ha Comentaris

Reagrupament present a la UCE

El membre de la Junta Directiva Nacional, Josep Sort , va representar Reagrupament Independentista  en la taula rodona sobre la Universitat en el Procés de la Independència celebrada en el marc de la Universitat Catalana  d'Estiu de Prada de Conflent.

L'acte, organitzat per la sectorial d'universitats, Universitaris x la Independència, de l'Assemblea Nacional Catalan a (ANC), va comptar amb representants de diferents forces polítiques d'obediència catalana. S'hi discutiren bàsicament tres qüestions: si la Universitat Catalana s'ha d'implicar en la lluita per la Independència, què pot aportar la Universitat a la Independència, i el model d'universitat en una Catalunya independent.

L'acte, celebrat el passat 21 d'agost, va comptar amb una important assistència de públic, que després va participar, com sempre passa en els actes de l'UCE, en un col·loqui.

No hi ha Comentaris

Enquesta: “Esteu d’acord amb el conseller Mascarell que els premis nacionals de literatura s’atorguin a escriptors en castellà?”

Aquest agost s'ha obert una nova polèmica lingüística que no ha vingut de fora -com, ara, la idea de batejar com a aragonès oriental la llengua catalana-, sinó del mateix àmbit institucional català. El president del CoNcA, Carles Duarte, troba injust que als premis nacionals de literatura que atorga la Generalitat de Catalunya no hi optin autors que escriuen en castellà. El conseller de Cultura, Ferran Mascarell, s'ha mostrat entusiasmat amb la iniciativa. Per això us demanem si "Esteu d'acord amb el conseller Mascarell que els premis nacionals de literatura s'atorguin a escriptors en castellà?"

No hi ha Comentaris

D’aquí i d’allà

Fa pocs dies, el senyor Duarte, president del Consell Nacional de Cultura i les Arts (CoNCA), va fer unes declaracions en què manifestava que “hauria de ser possible que un escriptor en castellà obtingui el Premi Nacional de Literatura” perquè, segons el senyor Duarte, escriptors que han nascut a Catalunya però que escriuen en castellà no acaben de ser reconeguts ni a Espanya ni a Catalunya i aquest fet provoca un tracte injust.

Sembla ser que un membre del plenari que presideix el senyor Duarte argumenta que els escriptors catalans, que han triat el castellà com a llengua de la seva producció literària, tenen un problema perquè, diuen, no són ni “d'aquí” ni “d'allà”. Realment és una dicotomia incòmoda que, segurament, pot tenir conseqüències, fins i tot més enllà de la literatura per arribar a requerir, en alguns casos, tractaments terapèutics. Estic segura que Espriu, Carner, Riba, Rodoreda, Cabré Raimon, Maria del Mar Bonet, Llach i tants d'altres saben molt bé d'on són. Són “d'aquí”. I sort n'hi ha que ho hagin tingut tan clar, perquè seria igual la nostra llengua, la nostra cultura i el nostre país si elles i ells haguessin decidit ser “d'allà”?

Cada vegada que apareix una notícia d'aquest tipus ja surten els “de sempre” amb els seus articles als diaris. Un dels avantatges de ser d'un país petit, geogràficament i demogràfica, és que ens coneixem tots i ja sabem de quin peu calça cadascú. És curiós comprovar, però, que alguns, quan s'adrecen a la Generalitat per demanar una subvenció són “d'aquí” i després resulta que... són “d'allà”. Coses de la vida. 

La tria de la llengua a través de la qual un autor vol expressar-se és ben personal i respectable. Segurament les possibilitats de mercat no són determinants en tots els casos a l'hora de decantar-se per 'una o  altra llengua però no hem d'oblidar que un autor que escriu en castellà o que canta en castellà té unes possibilitats de mercat que no es poden comparar amb les que s' ofereixen a un autor que es decanti pel català. A més a més els autors en llengua castellana tenen al darrera tot el pes positiu de l'estat espanyol que, aquest sí, que té molt clar que ha de subvencionar, ajudar i potenciar els “seus”.

Si als membres del CoNCA els preocupen les injustícies lingüístiques se'ls gira molta feina. Potser estaria bé, ara que segons diuen estan en ple debat intern, que les tinguessin en compte i miressin de posar-hi remei. Uns quants exemples per anar-hi pensant.

  • Per què l'Estat que recapta els nostres impostos no actua com un estat plurilingüe i promou totes les llengües del seu territori com fan la majoria dels estats democràtics del món?
  • Per què l'Instituto Cervantes, que paguem entre tots, només promou el castellà arreu del món?
  • Per què l'Estat, al qual de moment encara estem lligats, posa traves i més traves al desenvolupament normal de la nostra llengua i la nostra cultura a cop de sentències?
  • Per què, per què, per què....? 

Senyor Duarte, tal com estan les coses, entra dintre de les possibilitats reals que l'any vinent no es pugui convocar el Premi Nacional de Cultura per manca de pressupost, però si encara es pot convocar seria molt decebedor que un govern “d'aquí” no actués en conseqüència i, francament, als qui coneixem la seva trajectòria personal, lingüística i literària ens costaria molt d'entendre-ho.

No hi ha Comentaris

Mascarell ressucita l’esperit del tripartit de Montilla

El conseller de Cultura, Ferran Mascarell, s'ha despenjat en ple agost per promoure i donar suport a dues iniciatives singulars similars a les que afloraven en l'etapa del Govern tripartit presidit per José Montilla. Es tracta, d'una banda, de l'aposta per canviar el nom del Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) i, de l'altra, la proposta que els premis nacionals de cultura que atorga la Generalitat de Catalunya siguin concedits, pel que fa a literatura, a autors nascuts a Catalunya que no s'adscriuen a la literatura catalana sinó a la literatura espanyola perquè la seva obra està feta en castellà.

Són propostes que tenen una gran semblança amb d'altres sorgides a l'etapa Montilla pel fet que es plantegen de forma individual (per part de Pepe Serra, director del MNAC i Carles Duarte, president del CONCA, respectivament), d'esquena al sector i al Govern mateix, són innecessàries i arbitràries -no estan en el programa electoral ni de Govern sotmès a votació de la ciutadania- i es caracteritzen per a contribuir a reduir el caràcter nacional d'institucions que fa anys que funcionen.

De fet, ambdues propostes han estat ben vistes per partits de l'oposició com el PSC i, en canvi, han causat malestar al si de les formacions que donen suport al Govern -especialment CDC. Per això, Mascarell s'ha vist obligat a matisar la proposta relativa al canvi de nom del museu, que -segons que va declarar el conseller- es limitaria a l'acrònim i, en cap cas, no se n'eliminarien les paraules "nacional" i "Catalunya".

Un escriptor de la categoria de Jaume Cabré encara no ha rebut el Premi Nacional de Literatura

Pel que fa als premis nacionals de cultura, en l'apartat de literatura, la proposta de premiar autors d'obra castellana sorgeix del nou president del Consell Nacional de Cultura i de les Arts, Carles Duarte, que ha pres possessió del càrrec recentment, a finals de juny d'aquest any. Aquesta proposta és plenament compartida pel conseller Mascarell i es desconeix si hi ha intenció de premiar un autor d'obra castellana, guardó per al qual s'especula amb el nom de l'escriptor barceloní, Eduardo Mendoza.

La qüestió ha obert un viu debat i alguns dels premiats en edicions anteriors també s'hi han pronunciat, com ara Enric Casasses, Premi Nacional de literatura 2012, el qual, en declaracions a l'ARA, afirma que "en l'actual situació administrativa, els autors en llengua castellana opten als Premios Nacionales d'Espanya. Quan les dues llengües siguin cooficials de debò, es podrà començar a discutir".

En qualsevol cas, no sembla que faltin candidats amb obra catalana, atès que un autor com Jaume Cabré -que alguns pensen que podria aspirar al Premi Nobel- no ha estat guardonat amb aquest Premi.

Més informació:

  • D'aquí i d'allà (article d'opinió de Teresa Casals sobre la proposta de Carles Duarte d'atorgar el premi nacional de literatura a autors de llengua castellana)
  • Barcelona versus Catalunya de nou (article d'opinió de Pere Soler sobre el canvi de nom del Museu Nacional d'Art de Catalunya)

No hi ha Comentaris

Barcelona versus Catalunya de nou

Ja hi tornem a ser! Ja em torna a pujar la mosca al nas! Les declaracions efectuades aquest agost, difoses per TV3, del flamant director del Museu Nacional d’Art de Catalunya, m’han fet la impressió que algú ens la vol tornar a fotre doblegada.

Resulta, ha dit el senyor Pepe Serra, que cal promocionar el Museu, però que amb el nom MNAC no es va enlloc. Que la gent no l’identifica, que ningú no sap que vol dir. Ha posat com a exemple la “National Gallery” que tothom identifica amb Londres o Washington. Bé, s’ha buscat un exemple a la mida dels seus desitjos. Jo n’hi posaria un altre, ja que aparentment amb el nom de MOMA semblaria que tampoc és va enlloc i en canvi. O sia, que arguments o simplement intentar portar l’agua al propi molí no sembla difícil.

Diu aquest senyor, també ho podem llegir avui al “Periodico”, que no es pot renunciar a la marca Barcelona. Que cal canviar el nom. Ja ho va avançar el passat mes de maig en una conferència al “Círculo Ecuestre”. Li sembla redundant repetir Catalunya, si ja es diu Nacional. Veiem, llavors es podria dir Museu Nacional de Barcelona. Els turistes, els visitants, que semblen ser els beneficiaris de la mesura continuarien anant despistats, ja que, nacional, però de quina nació? D'Espanya?

Segons Pepe Serra el Museu ha de tenir més relació amb la ciutadania i ser socialment més present, que els cal explicar-se millor. Doncs vinga! Animi's! Ja ho sabem que és una feinada, però què es pensava que això de dirigir un museu era una moma? Comenci per promoure el museu, per exemple com a MNAC de Barcelona si així li agrada. Però no intenti ocultar el nom del nostre país.

Com deia, ja hi tornem a ser. En els primers anys de la democràcia hi va haver algú que ens va voler fer creure en quelcom que no creia ningú a Europa, l’Europa de les regions. Fins i tot nosaltres érem una regió, un dels quatre motors d’Europa. En contraposició va haver-hi un senyor molt simpàtic que va dir que l’Europa havia de ser l’Europa de les ciutats. Ara el que he sentit m’ha fet recordar aquells ridículs episodis.

En el fons, encara és subjacent en ambients de la societat barcelonina, aquest esperit pseudoprogressista, d’un cosmopolitanisme universal tou com un flam, amb el que es pensen que queden la mar de bé amb tothom. Per a aquesta beautiful people o gauche divine , com més us estimeu, la marca Barcelona ho és tot, i procuren amagar o disimular, sempre que sigui possible, que és el cap i casal d’un país amb història pròpia, Catalunya.

El Museu, senyor Pepe Serra, és Nacional, és d’Art i és de Catalunya. És a la capital d’aquest país, que és diu Barcelona. Compte! Estem parlant d'una capital no d’una marca!

O sia, que com que suposo que disposa d’un bon sou, té una bona eina –el museu-, compleixi amb la seva comesa arremangui's a promoure'l. Si vol faci l’èmfasi que vulgui en Barcelona, però no dilueixi de cap de les maneres la nostra identitat nacional catalana.

No hi ha Comentaris